Després d’uns mals resultats electorals es corre el risc de precipitar-se en les valoracions i d’apuntar-se de seguida al carro de la renovació per la renovació. Per a un partit que veu en la disputa institucional un dels seus camps de lluita, però no l’únic, és especialment recomanable mantenir certa prudència i analitzar la situació amb calma i racionalitat.
En primer lloc, cal individuar els elements objectius que han influït en el procés electoral. En aquest sentit, encara es perceben els efectes dels pactes de la Transició. Aquests acords, que van ser acceptats per la direcció dels comunistes, han comportat el reforçament del bipartidisme com a element estructural de l’Estat espanyol, a través d’una llei electoral calculadament no proporcional i d’una utilització igualment calculada dels mitjans de comunicació.
Alhora, la desactivació de la capacitat mobilitzadora de gran part de les organitzacions socials mitjançant la seva gairebé completa institucionalització, ha contribuït també a la debilitació de l’esquerra i de la seva capacitat d’incidència. Tots aquests elements són els que han garantit a les oligarquies financeres i especuladores que el model de desenvolupament econòmic i social hagi estat essencialment el mateix, independentment del partit que hagi tingut majoria parlamentària en cada moment.
Finalment, cal evidenciar la considerable força que mantenen el Partit Popular i els sectors socials i econòmics als quals representa. El seu creixement electoral és el reflex de la capacitat de mobilització i de condicionament de l’agenda política, demostrades en els darrers quatre anys.
Un cop revisats els principals condicionants derivats del context polític, cal fer els comptes també amb el paper que han jugat els treballadors i les treballadores i les seves organitzacions en el darrer període. Es tracta del que podríem anomenar les condicions subjectives.
Des d’aquest punt de vista, cal constatar, en primer lloc, la substancial diferència entre l’actual davallada electoral i la que es va produir ara fa trenta anys. La diferència rau en el nivell d'implantació i d’organització dels i les comunistes i de l’esquerra en general en els centres de treball, en els barris obrers o en les universitats. Aquesta presència és el que va permetre resistir al bipartidisme en aquells moments. Paral•lelament, cal reconèixer les dificultats que han sorgit davant la necessitat de mobilitzar amb propostes, tot i recolzar sovint el govern i d'empènyer els canvis, sense fer el joc a la dreta extrema. Aquest delicat equilibri no sempre s'ha sabut mantenir, però, com a mínim, els darrers quatre anys han de servir d'aprenentatge sobre com gestionar aquest tipus de situacions.
En resum, no es tracta tant d’anar a la recerca de solucions màgiques i efectistes per recuperar la confiança de la classe treballadora de la nit al dia, sinó més aviat de recuperar el nucli del projecte comunista: organització i mobilització. Òbviament, en fer-ho cal tenir en compte les noves realitats, tant pel que fa a l’organització del treball com a la composició de la classe treballadora i actuar en conseqüència.
En particular, cal evitar aquelles concepcions purament instrumentalistes de l’organització social, que només hi veuen una possibilitat de creixement electoral i d’autolegitimació. L’aposta per la vertebració alternativa de la societat ha de partir de la consciència que el poder s’exerceix en diferents esferes, no només en la institucional, i que en totes s’hi ha d’intervenir. Aquesta concepció és el que caracteritza un projecte transformador. En definitiva, no es tracta de res més que de descobrir la sopa d’all.
Etiquetes de comentaris: Editorial
