O per passiva: “Les coses són com diuen que són els qui parlen a la tele o escriuen als diaris”.
Són més importants com més se’n parli, són més certes com més hi coincideixin els professionals de “pensar i interpretar”.
Amb excepcions honorables, els líders mediàtics d’ofici, els reconeguts con-de-formadors d’opinió són experts a dir coses aparentment diferents per dir la mateixa cosa, il•lustrar la mateixa foto, vendre el mateix missatge, qualificar amb el mateix criteri una notícia o un personatge. Reforcen més encara l’estupidesa acrítica i el no pensament banal al servei de la gran causa: el mercat, el sistema capitalista; i, de passada, els seus ingressos. Esdevenen una veritable onada /rierada /clam de sensatesa corporativa, de comprensió tolerant i adient, d’interpretació correcta i, en definitiva, d’acceptació submisa del món mundial tal com és.
Aquest país nostre, melic mediterrani del món desenvolupat, es vanta de ser una societat il•lustrada, suficient, informada en quantitat, qualitat i diversitat. Informes Pisa a banda, on suspenem estrepitosament en ensenyament, vull escriure quatre línies sobre mitjans de comunicació de masses (no masses?!), si més no per confirmar allò de l’enunciat, que cal lletra impresa per ser real.
Cert que la nostra no és una societat que es distingeixi precisament per les seves compulsions lectores, si fem excepció de la premsa dita esportiva o l’anomenada del cor, quan haurien de dir de vísceres, hormones i excrecions. En el terreny audiovisual, els consums es disparen, però les coses, malauradament i qualitativa, no canvien gaire. Som espectadors agraïts de sèries banals, culebrots insubstancials, gags matrimonials -de plor deplorables-, concursos de fer monades i molts esports, àlies futbol. Amb prou feines salvaríem algun programa reportatge digne, algunes pel•lícules, alguns pocs debats no electorals i poques excepcions informatives més. La qualitat, ja ho heu descobert, és sistemàticament inversa a la prioritat horària i de shares.
Tot plegat fa que acabi considerant-se normal llegir sense caure de la cadira que Bush afirma estar guanyant la guerra a l’Iraq, acceptar sense esclatar a riure que un monjo (lama, en diuen) teòcrata i exemple viu de feudalisme dóna classes de democràcia i supervivència espiritual, escoltar sense plorar la teoria tossudament mantinguda que Cuba, Veneçuela i Equador només podrien redimir-se amb la mort física del seus governants i decidint el seus pobles lliurement les decisions que els decisors mundials han decidit lliurement que decideixin!
Així escriuen la historia, amb tota impunitat i poca vergonya, tantes plomes i càmeres amb aureola de respectables i al servei dels amos del planeta i de la seva nòmina.
Són els rols a l’inrevés. Hi havia una vegada..., un govern sionista a Israel que exercitava el seu dret a defensar-se matxucant palestins a Gaza, demòcrates russos o kenyans arrasant a cop d’elecció o de trompades, kosovars bons aspirants a lacais dels amos protectors nord-americans, eslovens purs presidint la Unió Europea, serbis genèticament perversos, kurds apàtrides massacrats, iranians amb insolència atòmica, militars de l’OTAN pacifistes i pacificadors, moros pakistanesos o àrabs amics, i afganesos moros integristes. Com també hi ha bascos sanguinaris, catalans insolidaris i garrepes; com hi ha infants que provoquen pederastes, dones que amenacen els seus botxins i llops maltractats per les seves ovelles...
La darrera: ens assabentem via cúria romana que són pecats cristians el delicte ecològic, l’enriquiment ostentós i la col•laboració amb la injustícia social.
I ni Déu (sic) esclata! I no passa res! Atureu aquest món, o baixo en marxa!
Etiquetes de comentaris: La Rata, Opinió
