Montilla: veritat o tàctica?Pel contingut de les seves paraules, pel format escollit per pronunciar-les i per les circumstàncies polítiques del moment es diria que José Montilla, l'encara president de la Generalitat, va de debò quan assegura que "tot i que sumem" el 28-N (entre PSC , ERC i ICV-EUiA) els suficients vots com per formar Govern, no es repetirà el Tripartit. Si va de debò, i sembla que així és, el PSC condemna a mort la possibilitat d'una política progressista, d'esquerres, per a Catalunya i lliura la clau de la governança a Artur Mas. No se sap encara, el temps ho dirà, si llença la tovallola i conserva l'esperança de poder influir CiU amb pactes puntuals per dominar l'impuls de Mas a rebel·lar-se (acció amb la que el president de CiU ha amenaçat repetides vegades des que està a l'oposició), o amb el propòsit ocult d'emprendre una regeneració (cap al centre?) que redimeixi el PSC dels pecats comesos en els últims set anys. Mentrestant, es prenen el temps per preparar noves cares dirigents per a ulteriors batalles electorals.De moment, encara que no està tot dit i falten 28 dies perquè s'obrin les urnes, tot sembla indicar que Mas tindrà la paella i el comandament a partir del 29 de novembre. Però una cosa és predicar i una altra donar blat. Mas, a l'oposició, ha après a radicalitzar les seves posicions però mantenint-les dins d'uns límits que no espantin ningú, per si de cas. És l'obligat "i jo més", quan es té a un costat un adversari, ERC, que, amb Joan Puigcercós al capdavant, li disputarà seriosament no ja el camp independentista, que aquest ja el té en bona mesura, sinó fins i tot el territori del catalanisme moderadament radical. A l'altra banda, Mas ha de vigilar que el PSC, havent renunciat Montilla que governi l'esquerra plural, no li pispi vots pel centre i per la dreta moderada, aquests vots que probablement van nodrir aquests anys les urnes de CiU perquè no admeten una col·lusió dels socialistes amb l'esquerra independentista i l'esquerra ecosocialista-comunista.Però també pot ser que estiguem davant d’un joc de paraules que, si més no a mig termini, no sigui més que això: un joc. Puigcercós assegura que no pactarà amb ningú que no es comprometi a convocar en la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació. I el líder d'ERC sap de bona mà que ni el PSC ni CiU, per diferents motius, s’hi comprometran formalment. El seu desafiament sembla, almenys en el moment polític en què ens trobem, més aviat un brindis al sol electoralista. El mateix es pot concloure de l'actitud de Montilla: els estrategues del PSC pot ser que s’ho vegin venir i es diguin que, de moment, mentre estiguem en pre i en campanya, deixem anar llast, i quan arribi el recompte ja veurem.No obstant això, hi ha un altre factor, no menyspreable ni de bon tros, que pot haver influït decisivament en l'actitud adoptada per Montilla: els consells-ordres emanats de Ferraz. És de sobres conegut que ni a José Luis Rodríguez Zapatero ni a la directiva del PSOE els convenç ni poc ni molt el pacte de govern a Catalunya amb ERC i amb ICV-EUiA. És més: la política d'aliances que practica Zapatero i la que porta a terme Montilla grinyolen com dos corrents de signe contrari. El líder del PSOE estaria molt més tranquil si a Catalunya governés CiU, encara que ja tingui la legislatura assegurada amb PNB i Coalició Canària, dues dretes perifèriques. En aquesta circumstància, i en el cas altament hipotètic que el PSOE donés una altra sorpresa el 2012, amb Mas al Palau de la Generalitat no hi hauria cap problema per un pacte amb la dreta catalana. Zapatero, com Felipe González en el seu temps, sempre s'han inclinat pel tracte amb la dreta - fins i tot amb el PP - abans que amb l'esquerra. Els grinyolen les dents només de pensar en un pacte amb: IU-ICV-EUiA, ERC i BNG. Són massa perillosos per a la política de submissió que els imposen els mercats.Versión en castellanoEDITORIALMontilla: ¿verdad o táctica?Por el contenido de sus palabras, por el formato escogido para pronunciarlas y por las circunstancias políticas del momento se diría que José Montilla, el todavía presidente de la Generalitat, va en serio cuando asegura que “aunque sumemos” el 28-N (entre PSC, ERC e ICV-EUiA) los suficientes votos como para formar Govern, no se repetirá el Tripartito. Si va en serio, y parece que así es, el PSC condena a muerte la posibilidad de una política progresista, de izquierdas, para Catalunya y entrega la llave de la gobernanza a Artur Mas. No se sabe todavía, el tiempo lo dirá, si ha arrojado la toalla y conserva la esperanza de poder influir en CiU con pactos puntuales para domeñar el impulso de Mas a echarse al monte (acción con la que el presidente de CiU ha amagado-amenazado repetidas veces desde que está en la oposición), o con el propósito oculto de emprender una regeneración (¿hacia el centro?) que redima al PSC de los pecados cometidos en los últimos siete años. Mientras tanto, se toman tiempo para preparar nuevas caras dirigentes para ulteriores batallas electorales. De momento, aunque no está dicho todo y faltan 28 días para que se abran las urnas, todo parece indicar que Mas tendrá la sartén y el mando a partir del 29 de noviembre. Pero una cosa es predicar y otra dar trigo. Mas, en la oposición, ha aprendido a radicalizar sus posiciones pero manteniéndolas dentro de unos límites que no asusten a nadie, por si acaso. Es el obligado “y yo más”, cuando se tiene a un lado un adversario, ERC, que con Joan Puigcercós al frente, le va a disputar seriamente no ya el campo independentista, que este ya lo tiene en buena medida, sino incluso el territorio del catalanismo moderadamente radical. En el otro flanco, Mas ha de vigilar que el PSC, habiendo renunciado Montilla a que gobierne la izquierda plural, no le birle votos por el centro y por la derecha moderada, esos votos que probablemente nutrieron estos años las urnas de CiU porque no admiten una colusión de los socialistas con la izquierda independentista y la izquierda ecosocialista-comunista.Pero también puede que estemos ante un juego de palabras que, por lo menos a medio plazo, no sea más que eso: un juego. Puigcercòs asegura que no pactará con nadie que no se comprometa a convocar en la próxima legislatura un referendo de autodeterminación. Y el líder de ERC sabe de buena mano que ni el PSC ni CiU, por diferentes motivos, se van a comprometer a ello formalmente. Su desafío parece, al menos en el momento político en que nos encontramos, más bien un brindis al sol electoralista. Lo mismo se puede concluir de la actitud de Montilla: los estrategos del PSC puede que estén viéndolas venir y se digan que, de momento, mientras estemos en pre y en campaña, soltemos lastre, y cuando llegue el recuento ya veremos. Sin embargo, existe otro factor, no desdeñable ni mucho menos, que puede haber influido decisivamente en la actitud adoptada por Montilla: los consejos-órdenes emanados de Ferraz. Es de sobras conocido que ni a José Luís Rodríguez Zapatero ni a la directiva del PSOE les convence ni poco ni mucho el pacto de gobierno en Catalunya con ERC y con ICV-EUiA. Es más: la política de alianzas que practica Zapatero y la que lleva a cabo Montilla rechinan como dos corrientes de signo contrario. El líder del PSOE estaría mucho más tranquilo si en Catalunya gobernase CiU, aunque ya tenga la legislatura asegurada con PNV y Coalición Canaria, otras dos derechas periféricas. En esta circunstancia, y en el caso altamente hipotético de que el PSOE diera otra sorpresa en el 2012, con Mas en el Palau de la Generalitat no habría ningún problema para un pacto con la derecha catalana. Zapatero, como Felipe González en su tiempo, siempre se han inclinado por el trato con la derecha --incluso con el PP-- antes que con la izquierda. Les rechinan los dientes solo de pensar en un pacto con: IU-ICV-EUiA, ERC y BNG. Son demasiado peligrosos para la política de sometimiento que les imponen los mercados. Etiquetes de comentaris: destacat, Editorial
