Avant

El tema del món àrab segueix sent notícia i ho seguirà sent durant molt de temps. Tunísia, Egipte, el Iemen, Bahrain, Algèria, Marroc, Oman i ara Líbia estan esvalotades i revolucionades, la qual cosa posa els pèls de punta a les potències occidentals, principals consumidores del petroli i el gas àrabs. Sobretot, Líbia, tercera productora de cru del món, on s'està dilucidant a trets i canonades el ser o no ser de la dictadura imposada fa més de 40 anys per en Muammar al-Gaddafi, el dictador més veterà de l'Àfrica.

Però el que està passant a Líbia de cap manera es pot comparar amb la revolta dels pobles tunisià i egipci que, en un tres i no res, pacíficament (les víctimes que hi va haver les van causar els addictes irredempts al règim en ambdós països) i amb els respectius exèrcits romanent a l'expectativa, sense intervenir per decantar la balança a un costat ni a un altre fins que van enviar els seus sàtrapes Ben Ali i Mubàrak a sengles i daurats (per ara) exilis.

Contràriament, a Líbia es va dirigir directament cap al dictador i l'exèrcit s'ha dividit: una part s'ha passat amb tropes i bagatges a la revolta i l'altra resisteix al costat del seu líder. Però Gaddafi té les de perdre. De moment, ha perdut el control de gairebé tot el país i l'oposició té en el seu poder la totalitat dels camps petrolífers de l'est, els que produeixen la major part del cru i el gas libis. És a dir que l'oposició té a les mans l'aixeta que nodreix una part de les necessitats energètiques d'Occident. Aquesta és la raó per la que els EUA i la Gran Bretanya s'han llançat immediatament a avisar en Gaddafi que marxi i deixi el poder. Però ni pot (per raons personals i polítiques), ni vol (pero soberbia i ignorància total de la realitat) deixar el poder.

Un dèspota fatxenda

Però en Gaddafi, a qui els llargs anys de poder han convertit en un dèspota fatxenda, no és en Ben Ali de cap manera, ni és en Mubarak. Resistirà, ja ho fa amb desiguals resultats. Sap, tant ell com el seu entorn, que ja s'ha dictat la seva sentència: si no mor en els enfrontaments amb l'oposició (que en aquests moments ja està envoltant la capital, Trípoli, on s'ha bunqueritzat el dictador), o si no se suïcida, serà portat davant el Tribunal Penal Internacional acusat de crims contra la humanitat per haver ordenat el bombardeig i el metrallament del seu poble. En aquests moments, el TPI ja estudia la questió i el pronunciament es imminent.

El setge internacional és ja un fet. El Regne Unit ha enviat avions de combat a la seva base a Xipre a l'espera d'una hipotètica intervenció, segons diu Londres per evitar els atacs de l'aviació líbia contra el poble rebel. Els EUA han destacat ja un destructor i un portaavions de la V Flota, que en aquests moments ja han d'haver travessat el Canal de Suez. També ha enviat al vaixell de comandament de la VI Flota, que té la base a La Gaeta, al sud de Roma. L'oposició de la Xina i Rússia a una intervenció militar contra Gaddafi ha frenat la invasió, però pot ser que no es freni el bloqueig aeri, de manera que el dictador libi quedaria definitivament a mans de l'oposició.

I aquí és quan sorgeixen una sèrie de preguntes que l'hermetisme que envolta aquests esdeveniments priva d'una resposta: no és creïble la insistència de Gaddafi a culpar dels esdeveniments al seu país l'organització terrorista Al-Qaida. Gaddafi, igual que Mubarak i Ben Ali, tenia molt controlats els grups islàmics extremistes. A més, Al-Qaida actua a través de cèl·lules reduïdes que viuen en la més estricta clandestinitat i en aquestes condicions l'únic que poden fer és cometre actes terroristes puntuals, però mai serien capaços d'organitzar, de la nit al dia, una revolta armada en la qual participa més de la meitat del poble libi. Aquest fet ocult no són, òbviament, les hosts de Bin Laden.

Una organització i una preparació insòlites

La revolta líbia ha mostrat una organització i una preparació que no s'aconsegueix per generació espontània, per molt que part de l'exèrcit s'hagi passat als rebels. El desenvolupament completament diferent dels esdeveniments libis comparat amb els tunisians i egipcis així ens ho expressa: a Tunísia i Egipte es van manifestar masses de ciutadans desarmats. A Líbia aquestes masses no es van manifestar, sinó que en qüestió d'hores van prendre sota el seu control les principals ciutats de l'Est del país. I en dues setmanes que fa que controlen Bengasi ja han muntat un Consell militar que, tot i que encara embrionari, pretén ser el principi d'una autoritat política i militar que reorganitzi l'Estat, ara totalment descompost. Cap estrateg militar acceptaria la versió de l'exèrcit popular muntat espontàniament. Què hi ha, doncs, darrere d'aquesta fantàstica iniciativa de les masses? Una altra vegada, el petroli, però algú mou el fils..

Veiem què va dir la Hilary Clinton, secretària d'Estat d'Obama, davant el Congrés dels EUA quan fa pocs dies va explicar el motiu d'enviar una força naval i aèria considerable a l'escenari libi: simplement, aquest motiu és "la defensa dels interessos dels Estats Units", paraules textuals de Clinton. És a dir, el domini del petroli, com a l'Iraq. Però hi ha altres països que també tenen interessos a la zona. Per exemple, la Xina, que a banda d'enviar vaixells per repatriar els milers de treballadors i tècnics xinesos a Líbia, ha enviat també vaixells de guerra per "defensar els seus interessos". És a dir, també el petroli. El maleït petroli.
Confiem que tots ells defensin "els seus interessos" sense embolicar la troca i acabi pagant el desastre, com sempre, i com ja ho està pagant, el poble, aquesta vegada el libi. Com encara ho estan pagant el poble iraquià i l'afganès.

Versión castellana

El laberinto libio

El tema del mundo árabe sigue dando de sí y lo seguirá dando durante tiempo. Túnez, Egipto, Yemen, Bahrein, Argelia, Marruecos, Omán y ahora Líbia andan revueltas y revolucionadas, lo que pone los pelos de punta a las potencias occidentales, principales consumidoras del petróleo y el gas árabes. Sobre todo, Líbia, tercera productora de crudo del mundo, donde se está dilucidando a tiros y cañonazos el ser o no ser de la dictadura impuesta hace más de 40 años por Muamar el Gadafi, el dictador más veterano de África.

Pero lo que está pasado en Libia ni por asomo se puede comparar con la rebelión de los pueblos tunecino y egipcio, que en un abrir y cerrar de ojos, pacíficamente (las víctimas que hubo las causaron los adictos irredentos al régimen en ambos países) y con los respectivos ejércitos permaneciendo a la expectativa, sin intervenir para decantar la balanza a un lado ni a otro hasta que enviaron a sus sátrapas Ben Ali y Mubarak a sendos y dorados (por ahora) exilios.

Por el contrario, en Libia se fue directamente a por el dictador y el ejército se ha dividido: una parte se ha pasado con tropas y bagajes a la revuelta y la otra resiste junto a su líder. Pero Gadafi lleva las de perder. Por de pronto, ha perdido el control de casi todo el país y la oposición tiene en su poder la totalidad de los campos petrolíferos del este, los que producen la mayor parte del crudo y el gas libios. Es decir que la oposición tiene en sus manos el grifo que nutre una parte de las necesidades energéticas de Occidente. Esa es la razón por la que EEUU y Gran Bretaña se hayan lanzado inmediatamente a advertir a Gadafi que se largue y deje el poder. Pero ni puede (por razones personales y políticas, ni quiere (por soberbia e ignorancia total de la realidad) dejar el poder.

Un déspota fantoche

Pero Gadafi, a quien los largos años de poder han convertido en un déspota fantoche, no es Ben Ali ni por asomo; ni es Mubarak. Resistirá, ya lo está haciendo con dispares resultados. Sabe, tanto él como su entorno, que ya se ha dictado su sentencia: si no muere en los enfrentamientos con la oposición (que en estos momentos ya está cercando la capital, Trípoli, donde se ha bunquerizado el dictador), o si no se suicida, será llevado ante el Tribunal Penal Internacional acusado de crímenes contra la humanidad por haber ordenado el bombardeo y el ametrallamiento de su pueblo. En estos momentos, el TPI ya está estudiando el tema y su pronunciamiento es inminente.

El cerco internacional es ya un hecho. Reino Unido ha enviado aviones de combate a su base en Chipre a la espera de una hipotética intervención, según dice Londres para evitar los ataques de la aviación libia contra el pueblo rebelde. EEUU ha destacado ya un destructor y un portaaviones de la V Flota, que en estos momentos ya deben haber atravesado el Canal de Suez. También ha enviado al buque de mando de la VI Flota, que tiene su base en La Gaeta, al sur de Roma. La oposición de China y Rusia a una intervención militar contra Gadafi ha frenado la invasión, pero puede que no se frene el bloqueo aéreo, con lo que el dictador libio quedaría definitivamente a merced de la oposición.

Y ahí es cuando surgen una serie de preguntas que el hermetismo que envuelve a estos acontecimientos priva de una respuesta: no es creíble la insistencia de Gadafi en culpar de los acontecimientos en su país a la organización terrorista Al Qaeda. Gadafi, al igual que Mubarak y Ben Ali, tenía muy controlados a los grupos islámicos extremistas. Además, Al Qaeda actúa a través de células reducidas que viven en la más estricta clandestinidad y en esas condiciones lo único que pueden hacer es cometer actos terroristas puntuales, pero nunca serían capaces de organizar, de la noche a la mañana, una revuelta armada en la que participa más de la mitad del pueblo libio. Ese gato encerrado no son, obviamente, las huestes de Bin Laden.

Una organización y una preparación insólitas

La revuelta libia ha mostrado una organización y una preparación que no se consigue por generación espontánea, por mucho que parte del ejército se haya pasado a los rebeldes. El completamente distinto desarrollo de los acontecimientos libios comparados con los tunecinos y egipcios así lo da a entender: en Túnez y Egipto se manifestaron masas de ciudadanos desarmados. En Libia esas masas no se manifestaron, sino que en cuestión de horas tomaron bajo su control las principales ciudades del Este del país. Y en dos semanas que hace que controlan Bengasi ya han montado un Consejo militar que, aunque todavía embrionario, pretende ser el principio de una autoridad política y militar que reorganice el Estado, ahora totalmente descompuesto. Ningún estratega militar aceptaría la versión del ejército popular montado espontáneamente. ¿Qué hay, pues, detrás de esa fantástica iniciativa de las masas? Una vez más, el petróleo, pero alguien mueve los hilos.

Veamos qué dijo Hilary Clinton, secretaria de Estado de Obama, ante el Congreso de EEUU cuando hace pocos días explicó el motivo de enviar una fuerza naval y aérea considerable al escenario libio: simple y llanamente, ese motivo es “la defensa de los intereses de Estados Unidos”, palabras textuales de Clinton. Es decir, el dominio del petróleo, como en Irak. Pero hay otros países que también tienen intereses en la zona. Por ejemplo, China, que aparte de enviar buques para repatriar a los miles de trabajadores y técnicos chinos en Libia, ha enviado también buques de guerra para “defender sus intereses”. Es decir, también el petróleo. El maldito petróleo.

Confiemos en que todos ellos defiendan “sus intereses” sin liarla y acabe pagando el estropicio, como siempre, y como ya lo está pagando, el pueblo llano, esta vez el libio. Como todavía lo están pagando el pueblo iraquí y el afgano.

Etiquetes de comentaris: Editorial, Internacional, Líbia

La Revolució dels Gessamins ha desencadenat una dinàmica liberalitzadora en el nord d'Àfrica i altres països de l'Àsia musulmana difícil d'aturar fins i tot emprant la violència oficial, com es va intentar a Tunísia i s'està intentant a Egipte i el Iemen. Les expressions populars de descontent també s'han estès, encara que amb menys virulència, a Mauritània, Jordània i Algèria. El Marroc està a l'espera, però allà en Mohamed controla fins i tot el vol d'una mosca.

En totes elles hi ha un denominador comú: règims (repúbliques o monarquies) autoanomenats democràtics, que periòdicament convoquen eleccions que són sistemàticament guanyades de carrer pel partit oficialista. Això es repeteix anys i anys i dècades i dècades. A Egipte, per exemple, amb una població de 80 milions d'habitants, el sàtrapa Hosni Moubarak governa amb mà fèrria des de fa 30 anys, sent reelegit pràcticament pel 100% dels vots, i amb poders absoluts que es va fer aprovar en referèndum. Egipte, amb més de la meitat de la població vivint per sota del llindar de la pobresa, és un polvorí que, d'esclatar, encomanarà els altres països àrabs. El país del Nil és, amb molt, el cap intel·lectual del món àrab i tot el que hi passa es contamina als altres països. Recordem que la revolució laica de Nasser va tenir immediatament la seva rèplica a Síria i l'Iraq. Els tres països, sota la capitania de Nasser, van intentar ser la punta de llança d'una futura unió panàrab, socialitzant i laica, que escombrés la influència de la religió musulmana en les ments i en la política, i es sacsegés la tutela dels antics països colonitzadors: França i Gran Bretanya. No ho van aconseguir. La CIA, el Mossad i tots els serveis d'intel·ligència d'Europa Occidental ho van impedir. La mort de Nasser el 1970 va acabar definitivament amb el somni d'unir tots els àrabs en una sola nació i un sol poble.

Egipte no és Tunísia

Tunísia ha donat l'exemple i ha marcat un camí que en altres llocs volen també recórrer. Però Egipte no és Tunísia. És el principal aliat àrab d'Israel i dels EUA. Egipte és, després d'Israel, el país que rep de Washington l’ajuda militar més gran: més de mil milions de dòlars l'any.

Per tant, en aquests moments a El Caire, a Alexandria i a Suez - les principals ciutats egípcies on s'han concentrat les manifestacions contra Moubarak (amb gairebé un centenar de morts i centenars de detinguts, segons algunes fonts) - han de ser un formiguer d'espies de qualsevol procedència. La immensa majoria, amb la missió d'intervenir en el procés en el precís moment que aquest prengués un rumb no desitjat per als interessos occidentals (és a dir, els dels EUA i Israel, fonamentalment).

Des que els BRIC (acrònim dels grans països emergents: el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina) s'han presentat amb els índexs de creixement del món més alts i, per tant (especialment la Xina), amb immenses necessitats de matèries primeres per mantenir el seu creixement, la principal preocupació estratègica de Washington és mantenir-los allunyats dels països productors d'aquestes matèries primeres. La recent partició del Sudan i la llarga guerra entre el nord i el sud d'aquest país és l'exemple més cabal d'aquesta guerra per delegació que enfronta els grans pel domini de les matèries primeres.

Estan encara molt presents les revolucions de colors en alguns dels països ex soviètics, l'abast i significat de les quals encara és tema de debat entre els experts. Com ho és el paper jugat per organitzacions com la CIA, la Fundació Soros, la USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, en les seves sigles en anglès) o el National Endowment for Democracy (NED).

(Aquesta última organització passa per ser una ONG per a l'ajuda de grups que aspiren a la democràcia als seus països, però el seu historial és exquisidament desestabilitzador: fundada el 1983, entre les seves actuacions figuren les següents fites: ja el 84 va donar fons a un candidat presidencial panameny amb el suport del dictador Manuel Noriega - a qui anys després Washington empresonaria no sense abans envair i bombardejar Panamà - i per la CIA. El 1990 va intervenir a Haití proporcionant fons al candidat Marc Bazin contra l'esquerranós Jean-Bertrand Aristide. Bazin va treure el 12% dels vots. Entre el 1990 i el 1992, la NED va donar un quart de milió de dòlars a la democràtica Fundació Nacional Cubana-Americana, i entre el 2000 i el 2001, precedint el cop d'Estat que va enderrocar durant 48 hores el president venezolado Hugo Chávez, va fer donacions a grups opositors, com la suposada ONG Súmate).

El suport de l'exterior

Evidentment, els moviments de signe nacionalista per canviar la política dels països de l'Est europeu existien, però difícilment haguessin tingut l'èxit que van tenir si no se‘ls hagués proporcionat des de l'exterior suport logístic, material i organitzatiu. El resultat va ser el que es buscava: l'evolució d'aquells països cap a una política clarament prooccidental i el trasllat de l'OTAN a les fronteres de Rússia, que era, en definitiva, del que es tractava.

En el món àrab el que està en joc és una altra cosa: el petroli i l'integrisme islàmic. I tant la CIA com el Mossad israelià, la NED i altres similars, estan vigilants i probablement intentat conduir els moviments revolucionaris a Tunísia, Egipte, el Iemen, Jordània, Mauritània, Algèria i els que puguin sobrevenir segons com acabi la revolució en els dos primers. Washington ha decidit que si perduren les dictadures i la seva seqüela de corrupció i misèria a tot el món àrab, en qualsevol moment es pot deslligar un tsunami revolucionari molt més violent que s’escapi al seu control. Val més, doncs, proporcionar colors (o flors) als pobles àrabs descontents, permetre que obtinguin determinades llibertats democràtiques i que assoleixin algun grau de benestar (el poble tunisià, cal no oblidar-ho, era, d’entre els àrabs, el més avançat econòmicament i socialment), bandejant la corrupció fins on es pugui, abans que el descontentament es desbordi i busqui altres colors i altres flors pel seu compte sense comptar amb els tutors actuals.


Versión en castellano

La incógnita de las revoluciones árabes


La Revolución de los Jazmines ha desatado una dinámica liberalizadora en el norte de África y otros países del Asia musulmana difícil de parar incluso empleando la violencia oficial, como se intentó en Túnez y se está intentando en Egipto y Yemen. Las expresiones populares de descontento también se han extendido, aunque con menos virulencia, a Mauritania, Jordania y Argelia. Marruecos está a la espera, pero allí Mohamed controla hasta el vuelo de una mosca.

En todas ellas existe un denominador común: regímenes (repúblicas o monarquías) autotitulados democráticos, que periódicamente convocan elecciones que son sistemáticamente ganadas de calle por el partido oficialista. Esto se viene repitiendo años y años y décadas y décadas. En Egipto, por ejemplo, con una población de 80 millones de habitantes, el sátrapa Hosni Moubarak gobierna con mano férrea desde hace 30 años, siendo reelegido prácticamente por el 100% de los votos, y con poderes absolutos que se hizo aprobar en referéndum. Egipto, con más de la mitad de la población viviendo por debajo del umbral de la pobreza, es un polvorín que, de estallar, contagiará a los demás países árabes. El país del Nilo es, con mucho, la cabeza intelectual del mundo árabe y todo lo que en él ocurre se contamina a los demás países. Recordemos que la revolución laica de Nasser tuvo inmediatamente su réplica en Siria e Irak. Los tres países, bajo la capitanía de Nasser, intentaron ser la punta de lanza de una futura unión panárabe, socializante y laica, que barriera la influencia de la religión musulmana en las mentes y en la política, y se sacudiera la tutela de los antiguos países colonizadores: Francia y Gran Bretaña . No lo lograron. La CIA, el Mossad y todos los servicios de inteligencia de Europa Occidental lo impidieron. La muerte de Nasser en 1970 acabó definitivamente con el sueño de unir a todos los árabes en una sola nación y un solo pueblo.

Egipto no es Túnez

Túnez ha dado el ejemplo y ha marcado un camino que en otros lugares quieren también recorrer. Pero Egipto no es Túnez. Es el principal aliado árabe de Israel y de EEUU. Egipto es, después de Israel, el país que recibe de Washington mayor ayuda militar: más de mil millones de dólares al año.
Por lo tanto, en estos momentos en El Cairo, en Alejandría y en Suez --las principales ciudades egipcias donde se han concentrado las manifestaciones contra Moubarak (con casi un centenar de muertos y centenares de detenidos, según algunas fuentes)-- deben ser un hervidero de espías de toda procedencia. La inmensa mayoría, con la misión de intervenir en el proceso en cuanto éste tomara un rumbo no indeseado para los intereses occidentales (léase los de EEUU e Israel, fundamentalmente).

Desde que los BRIC (acrónimo de los grandes países emergentes: Brasil, Rusia, India y China) se han presentado con los mayores índices de crecimiento del mundo y, por lo tanto (especialmente China), con inmensas necesidades de materias primas para mantener su crecimiento, la principal preocupación estratégica de Washington es mantenerles alejados de los países productores de esas materias primas. La reciente partición de Sudán y la larga guerra entre el norte y el sur de este país es el ejemplo más cabal de esta guerra por delegación que enfrenta a los grandes por el dominio de las materias primas.

Están todavía muy presentes las revoluciones de colores en varios de los países ex soviéticos, cuyo alcance y significado aún es tema de debate entre los expertos. Como lo es el papel jugado por organizaciones como la CIA, la Fundación Soros, la USAID (Agencia de Estados Unidos para el Desarrollo Internacional en sus siglas en inglés) o el National Endowment for Democracy (NED).

(Esta última organización pasa por ser una ONG para la ayuda de grupos que aspiran a la democracia en sus países, pero su historial es exquisitamente desestabilizador: fundada en 1983, entre sus actuaciones figuran los siguientes hitos: ya en el 84 dio fondos a un candidato presidencial panameño apoyado por el dictador Manuel Noriega --a quien años después Washington encarcelaría no sin antes invadir y bombardear Panamá-- y por la CIA. En 1990 intervino en Haití proporcionando fondos al candidato Marc Bazin contra el izquierdista Jean-Bertrand Aristide. Bazin sacó el 12% de los votos. Entre 1990 y 1992, la NED dio un cuarto de millón de dólares a la democrática Fundación Nacional Cubano-Americana, y entre 2000 y 2001, precediendo al golpe de Estado que derrocó por 48 horas al presidente venezolado Hugo Chávez, hizo donaciones a grupos opositores, como la supuesta ONG Súmate).

El apoyo del exterior

Evidentemente, los movimientos de signo nacionalista para cambiar la política de los países del Este europeo existían, pero difícilmente hubieran tenido el éxito que tuvieron si no se les hubiese proporcionado desde el exterior apoyo logístico, material y organizativo. El resultado fue el que se buscaba: la evolución de aquellos países hacia una política claramente prooccidental y el traslado de la OTAN a las fronteras de Rusia, que era, en definitiva, de lo que se trataba.

En el mundo árabe lo que está en juego es otra cosa: el petróleo y el integrismo islámico. Y tanto la CIA como el Mossad israelí, la NED y otros similares, están vigilantes y probablemente intentado conducir los movimientos revolucionarios en Túnez, Egipto, Yemen, Jordania, Mauritania, Argelia y los que pudieran sobrevenir según cómo acabe la revolución en los dos primeros. Washington ha decidido que si perduran las dictaduras y su secuela de corrupción y miseria en todo el mundo árabe, en cualquier momento se puede desatar un tsunami revolucionario mucho más violento que escape a su control. Más vale, pues, proporcionar colores (o flores) a los pueblos árabes descontentos, permitir que obtengan ciertas libertades democráticas y que alcancen algún grado de bienestar (el pueblo tunecino, no hay que olvidarlo, era, entre los árabes, el más avanzado económica y socialmente), desterrando la corrupción hasta donde se pueda, antes de que el descontento se desborde y busque otros colores y otras flores por su cuenta sin contar con los tutores actuales.

Etiquetes de comentaris: àrab, Editorial, Egipte, Internacional, Tunissia