Avant

La confusió al voltant de la crisi líbia es comença a aclarir, encara que amb comptagotes. Quan va esclatar el conflicte l’Avant ja va dir que era impensable des de tots els punts de vista que la revolta triomfant en hores a l'est del país (on s'acumula la major part de la producció petrolífera) hagués sorgit per generació espontània, sense organització prèvia. El perquè d'aquest impossible ja s’ha començat a desvetllar. En aquest mateix Avant, en el capítol "Dossier Líbia", s'inclou un article basat en informacions del periodista conservador italià Franco Bechis, en què s'assegura que el president francès, Nicolas Sarkozy, ja preparava la revolta a Líbia des del novembre de l'any passat . Una conspiració en tota regla per aconseguir el mànec i la paella del petroli libanès.

Poc després, Sarkozy es va trobar amb el peu canviat quan van esclatar les revoltes pacífiques a Tunísia i Egipte, i el premier britànic, David Cameron, i el president nord-americà, Barack Obama, van aprofitar la relliscada del francès i la seva indecisió per agafar el mànec i la paella líbia, inventant una coalició internacional en la qual el paper de França quedava diluït en aquell mosaic d'aspirants (diverses dotzenes de països, entre ells Espanya, que s'han sumat a aquesta kermesse infernal però que no hi pinten res) a endur-se algun tall del pastís petrolífer. Washington i Londres s'erigien en els principals protagonistes de l'operació Odyssey Dawn. Però una vegada transcorregudes gairebé dues setmanes des que van començar els raids aeris i els llançaments massius de míssils des de vaixells nord-americans, la situació militar segueix més o menys com estava: l'estira i arronsa entre rebels i progaddafistes segueix en termes semblants, amb avenços i retrocessos que no arriben a estabilitzar-se perquè, d'una banda, les forces de Gaddafi han estat minvades seriosament per les bombes de la coalició, que ha aconseguit neutralitzar totalment l'aviació governamental, però no del tot les forces terrestres. D'altra banda, els rebels, amb les operacions per a l'exclusió del seu espai aeri, han rebut un gran suport logístic, però ni la seva organització (més aviat la seva falta d'organització) ni els seus recursos militars i armamentístics li permeten enfrontar-se amb possibilitats d'èxit l'encara millor proveït, entrenat i disciplinat exèrcit de Gaddafi.

Ha arribat l'hora de la veritat

I en aquest moment és quan arriba l'hora de la veritat que tots els membres de la coalició han intentat amagar mentint-se a ells mateixos: cal passar a altres fases de l'operació Odyssey Dawn. De tots és sabut que només amb l'exclusió aèria no es domina un país que no vol ser dominat (els exemples de Bòsnia i l'Iraq són prou recents com perquè no s'hagin oblidat). Cal posar el peu a terra. Però qui li posa el picarol a aquest gat? Obama no sembla disposat a això perquè té oberts dos fronts (l'Iraq i l’Afganistan) que el tenen atabalat i amenacen amb deixar clavades en aquelles terres les forces armades dels EUA per temps indefinit. Obrir una altra bretxa bèl·lica seria el suïcidi polític d'Obama. O sigui que aquesta opció queda descartada perquè cap altre dels principals protagonistes de l'operació (Regne Unit, França i Itàlia) s'atreviran a ficar-se en una aventura en la qual Washington es descarta voluntàriament. Cal buscar, doncs, altres mitjans que donin els mateixos resultats.

Així, l'ambigüitat, probablement escollida a consciència, de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l'ONU, no autoritza el desembarcament de tropes terrestres en territori libi però, segons amb quina lupa es llegeixi, és possible interpretar que encara que no s'enviïn tropes, sí que es pot aprovisionar d'armes una de les parts. I això és el que en aquests moments s'està tramant: enviar armes als rebels perquè facin front a l’exèrcit de Gaddafi.

Però amb això no n'hi ha prou, perquè l'amalgama informe que constitueixen els rebels que s'enfronten a Gaddafi (entre els que hi ha militars de no se sap quantes tendències, pares de família, civils sense cap tipus de formació militar i adolescents amb ànsies d'aventura) probablement són incapaços d’utilitzar les sofisticades armes que es posarien a les seves mans. Es necessiten, com a mínim, un nombre indeterminat d'assessors que posin ordre en aquest maremàgnum. En això estan: Washington ha enviat a la zona rebel un membre de la CIA perquè faci d'assessor, probablement amb l'ajuda de molts dels milers d'espies de tots els colors que hi ha en aquests moments a Líbia. Es tracta d’en Hifter Khalifa, un ex coronel de l'exèrcit Libi que va desertar i es va exiliar als EUA, on va ser captat per la CIA. Aviat, doncs, veurem com comença l'altra fase de l’Odyssey Dawn. La ministra espanyola d'Afers Exteriors, amb notable distracció diplomàtica, ha dit que la resolució del Consell de Seguretat prohibeix abastir d'armes cap de les parts, però qui a Washington, Londres, París o Roma escoltarà Jiménez?

Espanya en l'operació

Entrem així en el paper que juga Espanya en aquesta operació. El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha perdut una ocasió única per prestigiar-se com a autèntic home de pau, reforçant la bona impressió que va donar als pacifistes del món i a tot el poble espanyol en retirar de l'Iraq les tropes espanyoles, desafiant les ires de George Bush. Sembla, com va dir Gaspar Llamazares al Congrés, que amb la participació d'Espanya contra Gaddafi vulgui fer-se perdonar aquella traïció als bel·licistes que van escampar les mentides (la falsedat de les armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein) que van servir com a excusa per matar, en uns anys, gairebé un milió de ciutadans iraquians.

Rodríguez Zapatero ha perdut, doncs, una gran oportunitat. Perquè en lloc de pujar al carro de la destrucció i la mort de molts dels civils als quals es volia protegir (no oblidem que Odyssey Dawn és una operació humanitària), tenia a les mans la possibilitat de promoure una acció diplomàtica a càrrec de l'ONU (la tesi d'Hugo Chávez, però qui fa cas del president veneçolà) que intermediés entre les dues parts en litigi. És evident que la pau a Líbia no es pot aconseguir si Gaddafi (a qui ningú, i amb sobrades raons, li treu el qualificatiu de dictador i de corrupte) segueix en el poder. Però de la mateixa manera que es va aconseguir enviar a retir Hosni Mubarak i Ben Ali (presidents d'Egipte i Tunísia, respectivament), encara que la situació no és la mateixa, es podia, si més no, haver intentat una sortida diplomàtica al conflicte libi. Però el petroli mana i les reserves de Líbia estan entre les primeres del món.

De manera que el Congrés dels Diputats, seguint l’estela bèl·lica de Zapatero, també es va retratar, excepte tres honroses excepcions (Gaspar Llamazares i els dos diputats del Bloc Nacionalista Gallec) i es va pronunciar per la guerra que ja havia declarat el Govern. El PCC, que manté una coalició estable amb ICV, està en total disconformitat amb el vot a favor de la intervenció bèl·lica emès per la diputada ecosocialista Núria Buenaventura. La nostra posició, com és fàcil deduir, està representada pel vot negatiu de Llamazares, membre del grup parlamentari IU-ICV-EUiA.

Probablement, i per acabar, cal suposar que els 336 diputats espanyols que van avalar la guerra contra Líbia, de moment tinguin les consciències tranquil·les perquè entre la guerra propagandística desencadenada fins ara no s'ha escapat cap escletxa per la qual es puguin escapar els danys col·laterals que sí que es van colar en la intervenció a Bòsnia i el desproporcionat i indiscriminat bombardeig contra Sèrbia. Però no ens impacientem: l’escletxa, o directament l'ensorrament, li arribarà abans o després i els danys col·laterals, d'un i altre bàndol, cauran sobre els seus caps en forma de petroli transsubstanciat en sang.

Versión en castellano

El petróleo se hace sangre en Libia

La confusión en torno a la crisis libia empieza a despejarse, aunque con cuentagotas. Cuando estalló el conflicto Avant ya dijo que era impensable desde todos los puntos de vista que la rebelión triunfante en horas en el este del país (en donde se acumula la mayor parte de la producción petrolífera) hubiera surgido por generación espontánea, sin organización previa. El porqué de ese imposible ya ha empezado a desvelarse. En este mismo Avant, en el capítulo “Dossier Libia”, se incluye un artículo basado en informaciones del periodista conservador italiano Franco Bechis, en el que se asegura que el presidente francés, Nicolas Sarkozy, ya preparaba la rebelión en Libia desde noviembre del año pasado. Una conspiración en toda regla para hacerse con el mango y con la sartén del petróleo libanés.

Poco después, Sarkozy se encontró con el pie cambiado cuando estallaron las revueltas pacíficas en Túnez y Egipto, y el premier británico, David Cameron, y el presidente estadounidense, Barak Obama, aprovecharon el desliz del francés y su indecisión para hacerse con el mango y con la sartén libia, inventándose una coalición internacional en la que el papel de Francia quedaba diluido en aquel mosaico de aspirantes (varias docenas de países, entre ellos España, que se han sumado a esta kermesse infernal pero que ni pinchan ni cortan) a darle algún tajo al pastel petrolífero. Washington y Londres se erigían en los principales protagonistas de la operación Amanecer de la Odisea. Pero una vez transcurridas casi dos semanas desde que empezaron los raids aéreos y los lanzamientos masivos de misiles desde buques estadounidenses, la situación militar sigue más o menos como estaba: el tira y afloja entre rebeldes y pro-gadafistas sigue en términos parecidos, con avances y retrocesos que no llegan a estabilizarse porque, por una parte, las fuerzas de Gadafi han sido mermadas seriamente por las bombas de la coalición, que ha logrado neutralizar totalmente a la aviación gubernamental, pero no del todo a las fuerzas terrestres. Por otra parte, los rebeldes, con las operaciones para la exclusión de su espacio aéreo, han recibido un gran apoyo logístico, pero ni su organización (más bien su falta de organización) ni sus recursos militares y armamentísticos le permiten enfrentarse con posibilidades de éxito al todavía mejor pertrechado, entrenado y disciplinado ejército de Gadafi.

Llegó la hora de la verdad

Y en este momento es cuando llega la hora de la verdad que todos los miembros de la coalición han intentado ocultar mintiéndose a ellos mismos: hay que pasar a otras fases de la operación Amanecer de la Odisea. De todos es sabido que sólo con la exclusión aérea no se domina un país que no quiere ser dominado (los ejemplos de Bosnia e Irak son lo suficientemente recientes como para que no se hayan olvidado). Hay que poner pie a tierra. Pero ¿quién le pone el cascabel a ese gato? Obama no parece dispuesto a ello porque tiene abiertos dos frentes (Irak y Afganistán) que le traen de cabeza y amenazan con dejar clavadas en aquellos suelos a las fuerzas armadas de EEUU por tiempo indefinido. Abrir otra brecha bélica seria el suicidio político de Obama. Así que esta opción queda descartada porque ningún otro de los principales protagonistas de la operación (Reino Unido, Francia e Italia) se atreverán a meterse en una aventura en la que Washington se descarta voluntariamente. Hay que buscar, pues, otros medios que den los mismos resultados.

Así, la ambigüedad, probablemente escogida a conciencia, de la resolución 1973 del Consejo de Seguridad de la ONU, no autoriza el desembarco de tropas terrestres en territorio libio pero, según con qué lupa se lea, es posible interpretar que aunque no se envíen tropas, sí se puede aprovisionar de armas a una de las partes. Y eso es lo que en estos momentos se está tramando: enviar armas a los rebeldes para que hagan frente al ejército de Gadafi.

Pero con eso no basta, porque la amalgama informe que constituyen los rebeldes que se enfrentan a Gadafi (entre los que hay militares de no se sabe cuántas tendencias, padres de familia, civiles sin ningún tipo de formación militar y adolescentes con ansias de aventura) probablemente son incapaces de manejar las sofisticadas armas que se pondrían en sus manos. Se necesitan, como mínimo, un número indeterminado de asesores que pongan orden en ese maremágnum. En ello se está: Washington ha enviado a la zona rebelde a un miembro de la CIA para que haga de asesor, probablemente, con la ayuda de muchos de los miles de espías de todos los colores que hay en estos momentos en Libia. Se trata de Hifter Jalifa, un ex coronel del ejército Libio que desertó y se exilió en EEUU, donde fue captado por la CIA. Pronto, pues, veremos cómo empieza la otra fase del Amanecer de la Odisea. La ministra española de Asuntos Exteriores, con notable despiste diplomático, ha dicho que la resolución del Consejo de Seguridad prohibe abastecer de armas a ninguna de las partes, pero ¿quién en Washington, Londres, París o Roma va a escuchar a Jiménez?

España en la operación

Entramos así en el papel que juega España en esta operación. El presidente del Gobierno español, José Luís Rodríguez Zapatero, ha perdido una ocasión única para prestigiarse como auténtico hombre de paz, reforzando la buena impresión que dio a los pacifistas del mundo y a todo el pueblo español al retirar de Irak las tropas españolas, desafiando las iras de George Bush. Parece, como dijo Gaspar Llamazares en el Congreso, que con la participación de España contra Gadafi quiera hacerse perdonar aquella traición a los belicistas que esparcieron las mentiras (la falsedad de las armas de destrucción masiva en manos de Sadam Hussein) que sirvieron como excusa para matar, en unos años, a casi un millón de ciudadanos iraquíes.

Rodríguez Zapatero ha perdido, pues, una gran oportunidad. Porque en lugar de subirse al carro de la destrucción y la muerte de muchos de los civiles a los que se quería proteger (no olvidemos que Amanecer de la Odisea es una operación humanitaria), tenía en sus manos la posibilidad de promover una acción diplomática a cargo de la ONU (la tesis de Hugo Chávez, pero quién hace caso del presidente venezolano) que intermediara entre las dos partes en litigio. Es evidente que la paz en Libia no se puede lograr si Gadafi (a quien nadie, y con sobradas razones, le apea el calificativo de dictador y de corrupto) sigue en el poder. Pero de la misma forma que se logró enviar al retiro a Hosni Mubarak y a Ben Ali (presidentes de Egipto y Túnez, respectivamente), aunque la situación no es la misma, se podía, al menos, haber intentado una salida diplomática al conflicto libio. Pero el petróleo manda y las reservas de Libia están entre las primeras del mundo.

De manera que el Congreso de los Diputados, siguiendo la estela bélica de Zapatero, también se retrató, salvo tres honrosas excepciones (Gaspar Llamazares y los dos diputados del Bloque Nacionalista Galego) y se pronunció por la guerra que ya había declarado el Gobierno. El PCC, que mantiene una coalición estable con ICV, está en total disconformidad con el voto a favor de la intervención bélica emitido por la diputada ecosocialista Núria Buenaventura. Nuestra posición, como es fácil deducir, está representada por el voto negativo de Llamazares, miembro del grupo parlamentario IU-ICV-EUiA.

Probablemente, y para finalizar, es de suponer que los 336 diputados españoles que avalaron la guerra contra Libia, de momento tengan las conciencias tranquilas porque entre la guerra propagandística desatada hasta ahora no se ha escapado ningún resquicio por el que se puedan escapar los daños colaterales que sí se colaron en la intervención en Bosnia y el desproporcionado e indiscriminado bombardeo contra Serbia. Pero no nos impacientemos: el resquicio, o directamente el derrumbe, de dará más pronto que tarde y los daños colaterales, de uno y otro bando, caerán sobre sus cabezas en forma de petróleo transubstanciado en sangre.

Etiquetes de comentaris: destacat, Editorial, estacat, Líbia

L'editorial d'aquest número d'Avant no és, excepcionalment, l'opinió del director, és a dir, la del nostre quinzenal com a portaveu del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Per aquesta vegada hem cregut convenient transformar en editorial l'informe presentat al Comitè Executiu del PCC per Miguel Peláez, responsable de la Federació de Monviment Obrer del Partit, sobre l'acord social i econòmic signat pels sindicats, la patronal i el Govern.Article

Atesa la complexitat del tema i la diversitat d'opinions, Avant, en els seus últims números, va incloure nombroses reflexions tant a favor com en contra dels acords. Cap d'elles, com és sabut, reflectia l'opinió del nostre partit, encara que eren opinions de destacades personalitats del món econòmic, universitari o polític. Fins i tot en el si del PCC es van formular opinions oposades. Amb l'exposició de Miguel Peláez, aprovada pel Comitè Executiu del 17 de febrer del 2011, oferim als nostres lectors la posició oficial del nostre partit:

"L'acord social i econòmic signat pels sindicats, la patronal i el Govern està sent, com no pot ser d'altra manera per la seva importància per a milions de treballadors i treballadores, objecte de nombrosos articles en tots els mitjans de comunicació, resolucions, debats en les organitzacions socials, polítiques i de tota índole i també aquests acords estan sent analitzats des de perspectives molt diverses moltes d'elles des de la individualitat de pensament i menys des del col·lectiu.

El Comitè Executiu del Partit dels i les Comunistes de Catalunya torna a realitzar un nou debat, sobretot per aprofundir en una estratègia del moment polític i per sortir amb grans traços de propostes amb l'objectiu de posar a la nostra classe en millors condicions d'abordar la complexitat del moment econòmic, social i polític.

Moments que hem dit que són difícils i de retrocessos generalitzats per a la nostra gent, tant a Catalunya, a Espanya com a Europa.

El Comitè Central en dues ocasions en sengles informes del Secretari General del Partit ha desenvolupat les grans línies de la situació de la crisi al nostre país i a Europa, i el Comitè Executiu del Partit ha debatut almenys en dues ocasions també la marxa de les negociacions entre les organitzacions sindicals, la patronal i el Govern. En ells s'ha caracteritzat la situació política, econòmica i social i les conseqüències de les polítiques neoliberals per als ciutadans en general i per als treballadors i les treballadores en particular.

L'avanç del neoliberalisme

Hem coincidit en l'avanç de les polítiques neoliberals i hem coincidit en què aquests avenços del neoliberalisme són en el concret retrocessos importants en drets per als treballadors i les treballadores, i hem coincidit en què la por i el conservadorisme s'han apoderat de les ments de la immensa majoria dels ciutadans del nostre país.

També hem analitzat col·lectivament en els òrgans de direcció del partit que el punt d'inflexió en el canvi de les polítiques econòmiques i socials del Govern de Zapatero es produeix el maig de l'any passat. Es produeix un gir que té com a conseqüència l'abraçada per part del Govern de les polítiques més neoliberals, en funció de la pressió exercida pels instruments comuns de la Unió Europea i dels instruments que el capitalisme té al seu servei: ECOFIN, Agències de Qualificació, FMI, OCDE, etc.

Aquesta imposició dels anomenats mercats (Bancs, Fons d'inversió de paradisos fiscals, els capitalistes en definitiva) són els que s'agenollen als governs i posen a la democràcia, a aquesta democràcia també, als peus dels cavalls.

Estat del benestar i democràcia són incompatibles amb mercats i neoliberalisme.

Aquesta ofensiva del neoliberalisme, que s'ha donat i es continua donant en nombrosos països de la Unió Europea, s'ha realitzat en un context de mobilitzacions, les més importants desenvolupades en nombrosos països de la Unió Europea fetes en la història recent del nostre continent.

En tots aquests països no ha estat capaç d'aturar aquests retrocessos i, en tot cas en alguns d'ells, com a Espanya, només s'han pogut esmorteir algunes de les mesures més lesives per als treballadors i les treballadores.

Una primera reflexió: ni des de la Confederació Europea de Sindicats, com a instrument de les organitzacions sindicals de classe de la Unió Europea, ni des del Partit de l'Esquerra Europea (PEE), com a expressió política de l'esquerra alternativa a Europa, s'ha estat a l'altura de lluitar contra els mercats i el neoliberalisme. Era imprescindible una estratègia comuna, però no s'han sabut articular respostes generals eficaces, ni socialment ni políticament. Aquesta és la qüestió que ens hem de formular i a la qual hem de trobar resposta programàtica i de mobilització.

L'actuació dels sindicats

Feta aquesta introducció, intentaré desenvolupar què han fet les organitzacions sindicals i què hem fet nosaltres:

Les organitzacions sindicals del nostre país van fer el correcte, han fet el que han pogut o s'han equivocat en signar l'acord?

Difícil resposta, i qui no tingui dubtes millor per a ell / ella, no seré jo qui ho digui. De tota manera, el temps resoldrà aquesta incògnita, amb la dificultat que si s'hagués fet una altra cosa tampoc podríem respondre a la pregunta.

El que està molt clar és que sabem la força real de les organitzacions sindicals en els centres de treball i de com està l'organització dels treballadors en aquests; hem arribat a la conclusió que un dels grans flancs febles del moviment obrer és l'organització dels treballadors en el centre de treball i la baixa politització d'aquests, amb una joventut que no juga el rol de decennis passats.

Aquesta primera reflexió ha estat una de les idees força que sempre des del Partit hem mantingut en el debat sindical i en les propostes sindicals, propostes que sens dubte estan influint i que avui formen part del patrimoni del pensament de la immensa majoria del sindicat.

Però cal passar de la constatació a posar mesures per millorar l'organització dels treballadors en els centres de treball i per combatre-hi la despolitització de la nostra classe.

El sindicalisme i l'esquerra alternativa

Una segona reflexió és que el sindicalisme ha de fer les seves propostes i nosaltres, des de l'esquerra alternativa, les nostres, per combatre aquesta desafecció dels treballadors cap a la política per construir en definitiva una organització sindical i una alternativa política des de les bases I SOBRETOT EN ELS CENTRES DE TREBALL.

Durant aquest llarg procés de crisi, que encara avui no hi veiem una sortida, s'han produït, com deia al principi, les mobilitzacions més llargues, dures i sostingudes del moviment sindical del nostre país. Possibles per la unitat d'acció duta a terme per les dues grans organitzacions sindicals del nostre país. Unitat dels treballadors que és fonamental no només mantenir, sinó que estem en l'obligació política d'aprofundir.

Encara estem en procés de mobilització, hem d'ajudar a què la iniciativa legislativa popular contra la reforma laboral sigui un èxit dels sindicats de classe del nostre país.

Ens trobem amb un país que té més de 4.200.000 aturats i aturades, d'ells 600.000 a Catalunya, en el qual la prioritat és l'ocupació de qualitat, amb drets, i millorar la cobertura dels que s'han quedat sense feina.

En aquest procés de mobilitzacions, amb assemblees en milers de centres de treball, manifestacions diverses, la vaga dels empleats públics del juny, la vaga general del 29 de Setembre, així com actes en la campanya electoral de les autonòmiques, on l'eix de les nostres propostes va ser com enfrontar la crisi i com combatre les propostes de la dreta política i econòmica i del Govern. Així es van realitzar les eleccions autonòmiques, que van donar el poder polític a la dreta, ja que el poder econòmic mai no l'han perdut.

L'estratègia fonamental contra les retallades socials

Però la lluita contra les retallades socials a Catalunya i a Espanya ha de seguir sent una estratègia fonamental i en clau de mobilització social i institucional. Parar la dreta i crear espais d'hegemonia social contra les retallades és clau per canviar les polítiques neoliberals. Una altra cosa és el rèdit electoral que hem aconseguit en aquest procés de mobilitzacions des de l'esquerra transformadora. Això em porta a una tercera reflexió.

No sempre els processos de mobilitzacions a la curta es tradueixen en rèdits electorals, la sociologia de les masses i els seus comportaments a l'hora del vot dóna per a una altra sèrie de propostes que estem obligats a aprofundir sobre per què no som capaços d'arribar a la gent que volem i diem representar.

Hem coincidit que aquestes mobilitzacions han estat desiguals pel que fa a la participació, sobretot les mobilitzacions prèvies a la vaga general, vaga del sector públic inclosa. La gran manifestació del dia de la vaga general ens va sorprendre a molts de nosaltres per la quantitat d'assistents, tenint en compte que ens trobem amb el procés de vaga general més difícil de la nostra història. Però les manifestacions del dia 18 de desembre no van ser el nombroses que es requeria. Val la pena fer una constatació: el fracàs de la convocatòria de la vaga general del 28 de gener a Euskadi i Galícia, realitzada pels sindicats nacionalistes, i la nul·la repercussió de la convocatòria de la CGT a Catalunya.

Treballar perquè CCOO segueixi sent la primera central

Això em porta a una quarta reflexió. Ara com ara, en aquest país no hi ha vaga general que no sigui convocada per CCOO, és per això que hem de seguir treballant perquè CCOO segueixi sent la primera central sindical, tant a Catalunya com a Espanya.

En aquest context, el Govern del PSOE, després de la vaga general, perd prop de deu punts en intenció de vot. Es produeix una crisi i el president Zapatero canvia el govern i obre una via de negociacions amb les organitzacions sindicals i amb la nova CEOE. El sindicalisme accepta, com no pot ser d'altra manera, la negociació.

Els sindicats són conscients que entren a negociar amb una correlació de forces, com ja hem analitzat, desfavorable, però aquesta negociació ha estat possible per la realització i la repercussió de la vaga general. Sense la vaga general no s'hagués obert la negociació i s'ha legislat per decret.

Per tant les centrals sindicals saben, i tots sabem, que la negociació té com a objectiu limitar els danys i frenar els elements més lesius per als treballadors i les treballadores, a més de preservar un espai de negociació global del que s'ha pretès expulsar al sindicalisme de classe.

Algú dubtava que el sindicalisme es deixaria plomes en la negociació i en quin volum i, efectivament, aquest era un dubte raonable. La qüestió estava en quines matèries al final havien de ser resultants i si havien de ser assumibles, però tots érem conscients que anàvem a deixar-nos-en unes quantes.

Els escenaris del no acord no venien bé ni al Govern ni als sindicats ni a una patronal renovada, que en la seva primera intervenció no podia ser continuista de la nefasta etapa de Díaz Ferrán al capdavant de la CEOE.

La intervenció del PSOE entre els quadres dirigents de la Unió General de Treballadors ha tingut sens dubte repercussions. Cándido Méndez tenia dificultats per a la convocatòria d'una altra vaga general, i a CCOO tampoc totes les organitzacions confederades ho tenien clar, no per contubernis estranys, sinó fruit de la pròpia realitat de cada un dels sectors tant industrials com dels serveis i de la valoració que es va realitzar de la participació en la vaga general del 29-S.

El canvi d'actitud del Govern

El Govern passa de no parlar i decretar, canvia d'actitud i obre la taula de negociació i els sindicats obren el perímetre de la negociació. No només pensions, sinó reforma de la negociació, polítiques actives d'ocupació, subsidi de 426 euros, funció pública i política energètica. Es tractava de recuperar espais de concertació perduts i d'asseure les parts en conflicte amb l'objectiu d'evitar decrets, recuperar els 426 euros i influir en la resta de polítiques.

El resultat ja el coneixeu. El consell confederal, màxim òrgan de direcció del sindicat, acorda, per 174 vots a favor, 17 en contra i 1 abstenció, signar l'acord social i econòmic. El mateix passa també en els òrgans de direcció de la UGT.

Sobre els continguts no hi entro ni m'aturo. Com tots els acords, té aspectes positius i, en aquest cas, també negatius. Especialment l'acord de pensions, que comporta retrocessos en els drets adquirits, i en aquest sentit és un acord no satisfactori.

El sindicalisme, quan ha pogut evitar-ho, mai no ha deixat que sigui el Parlament en exclusivitat el que legisli, sobretot quan s'afecta a temes i àmbits d'incumbència sociosindical. A més, renunciar a la negociació quan se sap la correlació de forces del Parlament és una irresponsabilitat, tenint molt clar que la majoria de les forces polítiques aposten per mesures encara més dures.

La pregunta del milió

És en aquesta realitat quan el sindicat s'ha de fer la pregunta del milió, en el moment de la presa de decisions, quan el Govern vol imposar la jubilació per llei, obligatòria i generalitzada, als 67 anys, i el sindicat aconsegueix amb la seva negociació que milions de treballadors també es puguin jubilar als 65. És possible sindicalment una altra opció que no sigui la de la signatura? Sembla evident que no.

Des del punt de vista autocrític, el sindicalisme confederal sí hauria d'haver arbitrat mecanismes de participació per a la signatura d'un tema tan important i que afecta milions de treballadors. El canvi produït en la direcció confederal no és només un canvi en les polítiques del sindicat sinó que també ha de reflectir en fer les coses d'una altra manera i tenir instruments de participació més enllà de l'òrgan competent. Aquestes pràctiques han de ser una de les qüestions que identifiquin el canvi produït en la confederació.

Arbitrar mecanismes per a la participació dels quadres

En aquest sentit, una cinquena reflexió. El sindicalisme confederal ha d’arbitrar mecanismes perquè els seus quadres, les seves estructures i els seus afiliats se sentin part del sindicat i no només adscrits. Tenim tots una assignatura massa temps pendent en termes de participació, sobretot en la presa de les decisions més estratègiques.

I una sisena reflexió per acabar aquesta primera part de la meva intervenció: el sindicat no és l'instrument revolucionari de la nostra classe, el subjecte revolucionari és el Partit.

El sindicalisme de classe neix per millorar les condicions sociolaborals i disputar les plusvàlues fruit de la seva força de treball, i per tant és reformista en la seva concepció. Una altra cosa és que ha d'organitzar socialment la classe i tenir projecte ideològic de societat alternativa, sent part de l'esquerra plural i social.

Nosaltres, com a PCC, tenim un paper important a jugar, i autocríticament hem d'examinar què hem fet i què hem de fer en aquest context, en funció dels nostres acords congressuals. Ens hem definit com a una organització política que desenvolupa la seva activitat on es produeix la contradicció de classe. Ens organitzem en funció de la nostra activitat humana. Això porta com a conseqüència que hem deixat voluntàriament part de la nostra sobirania en mans d'Esquerra Unida i Alternativa com a moviment polític i social i com a expressió programàtica i electoral.

Primer al Comitè Central i al Comitè Executiu s'han debatut en diferents ocasions la situació política, econòmica i social, el Consell Nacional, la Comissió Nacional i la Permanent d'EUiA també han fet els seus debats en els quals hem participat com a membres d'aquests organismes; i, finalment, la Permanent del Comitè de la Federació de Moviment Obrer ampliada als membres pertanyents al consell confederal de CCOO ens vam reunir el passat dia 21 de gener per dos temes:

Què fer davant el debat del consell confederal de CCOO i veure quines idees-força situem per ajudar a la companya responsable del món de treball a realitzar la resolució que la Permanent i la Comissió Nacional d'EUiA havien de debatre i aprovar en breus dies.

També fruit d'aquest debat ajudem els companys i companyes a realitzar intervencions en el marc del consell confederal, disponibles per a tots els membres del Comitè Executiu del PCC.

Un debat ric en matisos

El debat en la permanent de la Federació de Moviment Obrer va ser ric en matisos i acordem, no sense dubtes, no oposar-nos a aquest, encara que els camarades amb dret a vot han d'exercir aquest dret en termes sindicals, sempre en consciència i d'acord amb la seva realitat sindical i no en funció d'un centralisme democràtic, que en el sindicat no existeix. Tots i totes sabeu que jo, sempre, no només en aquesta ocasió, he mantingut la mateixa posició. Una cosa és el debat en termes sindicals i un altre en termes de política partidària.

Així mateix, també en funció d'aquest debat es va acordar que jo, com a responsable de la Federació, fes una valoració de la situació i posicionament del Partit en un article publicat a Avant sota el títol de "L'acord possible". Aquest article reflecteix la posició política del Comitè de la Federació de Moviment Obrer del PCC.

Pel que fa a la resolució realitzada i aprovada a EUiA, aquesta és la nostra resolució i el nostre posicionament públic davant el nostre electorat i els nostres militants. Una altra cosa és que hàgim estat capaços d'estendre aquesta resolució. Sembla, pel tractament que donem a les nostres prioritats, que aquesta és una resolució clandestina i que no va amb nosaltres. Insistim: aquesta és la nostra resolució i és la que hem d'estendre entre els treballadors i les treballadores.

Respecte a les decisions dels sindicats

És una resolució equilibrada: respecte a les decisions que els sindicats de classe han adoptat en els seus òrgans de decisió fruit de les seves anàlisis i de la correlació de forces amb l'adversari en aquests moments.

És una posició política sobre la base de la crítica de l'acord de pensions i de seguir lluitant en el marc del Parlament perquè els temes més polèmics siguin debatuts en forma d'esmenes introduïdes pel grup parlamentari d'IU-ICV-EUiA. Nosaltres, des d'EUiA, seguirem defensant el nostre programa i el nostre projecte de pensions.

Des de la Federació de Moviment Obrer vam acordar així mateix obrir un debat en totes les cèl·lules de la Federació per discutir els acords de l'últim Comitè Central, l'article de Avant i l'acord del pacte social i econòmic.

Hem fet diferents reunions ja en els àmbits de construcció, químiques, ensenyament, Serveis Públics i Baix Llobregat, i tenim data per construcció de Tarragona, Seat, Metall, Vallès Occidental (ajornada pel conflicte Yamaha) i hem de seguir insistint en les cèl·lules de les que encara avui no tenim data de reunió.

Camarades: dins de la complexitat i de les dificultats del moment, de les nostres pròpies debilitats com a esquerra alternativa, tenim una gran responsabilitat i és centrar bé la situació, caracteritzar i no ser pèndol, és a dir, ni radicalització ni instal·lar en un pragmatisme inoperant amb la idea que res no pot canviar i per tant no tenir proposta per modificar la realitat.

Ser conscients del que som

I una setena i última reflexió: de vegades nosaltres els demanem als altres que facin el que nosaltres no tenim capacitat, ni vots ni correlació de forces per realitzar per nosaltres mateixos.

Hem de ser conscients del que som i com superem les nostres pròpies debilitats, i en aquest sentit el camí que hem emprès amb la nostra feina és que hem fet i estem fent un treball molt important en aquests mesos passats en el si del sindicalisme de classe. No ens podem permetre ni un pas enrere en aquesta direcció.

Reunions i conferències de premsa conjuntes d'IU amb CCOO,

Acte a la festa del PCE amb UGT i CCOO

Consell polític d'IU amb CCOO i UGT

Consell Nacional d'EUiA amb UGT i CCOO de Catalunya.

Acte a la Festa d'Avant.

A més de trobades bilaterals per compartir estratègies i complicitats

TOT AIXÒ ÉS FONAMENTAL, ÉS CLAU MANTENIR-HO I DESENVOLUPAR-HO

Una aposta estratègica de l'esquerra política

La recomposició de les aliances de l'esquerra política amb el sindicalisme de classe és una aposta estratègica de l'esquerra transformadora. Sense les organitzacions més importants dels treballadors i les treballadores no hi haurà possibilitat de recomposició. Aquesta recomposició és imprescindible com a embrió per a un front d'esquerres i democràtic que faci front a les polítiques neoliberals i conservadores. CAMARADES, AQUEST ÉS EL CAMÍ, AQUESTA ÉS LA NOSTRA ÚNICA ALTERNATIVA. "

Nota: aquest informe, després del debat preceptiu, va ser aprovat pel Comitè Executiu reunit el dia 17 de Febrer deL 2011.


Versió en castellà

Análisis del acuerdo social y económico entre los sindicatos, la patronal y el Gobierno


La editorial de este número de Avant no es, excepcionalmente, la opinión del director, es decir, la de nuestro quincenal como portavoz del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Por esta vez hemos creído conveniente transformar en editorial el informe presentado al Comitè Executiu del PCC por Miguel Peláez, responsable de la Federació de Monviment Obrer del Partido, sobre el acuerdo social y económico firmado por los sindicatos, la patronal y el Gobierno. Dada la complejidad del tema y la diversidad de opiniones, Avant, en sus últimos números, incluyó numerosas reflexiones tanto a favor como en contra de los acuerdos. Ninguna de ellas, como es sabido, reflejaba la opinión de nuestro Partido, aunque eran opiniones de destacadas personalidades del mundo económico, universitario o político. Incluso en el seno del PCC se formularon opiniones opuestas. Con la exposición de Miguel Peláez, aprobada por el Comitè Executiu del 17 de febrero del 2011, ofrecemos a nuestros lectores la posición oficial de nuestro Partido:

“El acuerdo social y económico firmado por los sindicatos, la patronal y el Gobierno está siendo, como no puede ser de otra manera por su importancia para millones de trabajadores y trabajadoras, objeto de numerosos artículos en todos los medios de comunicación, resoluciones, debates en las organizaciones sociales, políticas y de toda índole y también estos acuerdos están siendo analizados desde perspectivas muy diversas muchas de ellas desde la individualidad de pensamiento y menos desde lo colectivo.

El Comitè Executiu del Partit dels i les Comunistes de Catalunya vuelve a realizar un nuevo debate, sobre todo para profundizar en una estrategia del momento político y para salir con grandes trazos de propuestas con el objetivo de poner a nuestra clase en mejores condiciones de abordar la complejidad del momento económico, social y político.

Momentos que hemos dicho que son difíciles y de retrocesos generalizados para nuestra gente, tanto en Catalunya, en España como en Europa.

El Comitè Central en dos ocasiones en sendos informes del Secretario General del Partido ha desarrollado las grandes líneas de la situación de la crisis en nuestro país y en Europa, y el Comitè Executiu del Partido ha debatido al menos en dos ocasiones también la marcha de las negociaciones entre las organizaciones sindicales, la patronal y el Gobierno. En ellos se ha caracterizado la situación política, económica y social y las consecuencias de las políticas neoliberales para los ciudadanos en general y para los trabajadores y las trabajadoras en particular.

El avance del neoliberalismo

Hemos coincidido en el avance de las políticas neoliberales y hemos coincidido en que estos avances del neoliberalismo son en lo concreto retrocesos importantes en derechos para los trabajadores y las trabajadoras, y hemos coincidido en que el miedo y el conservadurismo se han adueñado de las mentes de la inmensa mayoría de los ciudadanos de nuestro país.

También hemos analizado colectivamente en los órganos de dirección del partido que el punto de inflexión en el cambio de las políticas económicas y sociales del Gobierno de Zapatero se produce en mayo del pasado año. Se produce un giro que tiene como consecuencia el abrazo por parte del Gobierno de las políticas más neoliberales, en función de la presión ejercida por los instrumentos comunes de la Unión Europea y de los instrumentos que el capitalismo tiene a su servicio: ECOFIN, Agencias de Calificación, FMI, OCDE, etc.

Esta imposición de los llamados mercados (Bancos, Fondos de inversión de paraísos fiscales, los capitalistas en definitiva) son los que arrodillan a los gobiernos y ponen a la democracia, a esta democracia también, a los pies de los caballos.

Estado del bienestar y democracia son incompatibles con mercados y neoliberalismo.

Esta ofensiva del neoliberalismo, que se ha dado y se sigue dando en numerosos países de la Unión Europea, se ha realizado en un contexto de movilizaciones, las más importantes desarrolladas en numerosos países de la Unión Europea hechas en la historia reciente de nuestro continente.

En todos estos países no se ha sido capaz de parar estos retrocesos y, en todo caso en algunos de ellos, como en España, sólo se han podido amortiguar algunas de las medidas más lesivas para los trabajadores y las trabajadoras.

Una primera reflexión: ni desde la Confederación Europea de Sindicatos, como instrumento de las organizaciones sindicales de clase de la Unión Europea, ni desde el Partido de la Izquierda Europea (PIE), como expresión política de la izquierda alternativa en Europa, se ha estado a la altura de luchar contra los mercados y el neoliberalismo. Era imprescindible una estrategia común, pero no se han sabido articular respuestas generales eficaces, ni social ni políticamente. Esa es la cuestión que nos debemos formular y a la que debemos encontrar respuesta programática y de movilización.

La actuación de los sindicatos

Hecha esta introducción, intentaré desarrollar qué han hecho las organizaciones sindicales y qué hemos hecho nosotros:

¿Las organizaciones sindicales de nuestro país hicieron lo correcto, han hecho lo que han podido o se han equivocado al firmar el acuerdo?

Difícil respuesta, y quien no tenga dudas mejor para él/ella, no seré yo quien lo diga. De todas maneras, el tiempo resolverá esta incógnita, con la dificultad de que si se hubiera hecho otra cosa tampoco podríamos responder a la pregunta.

Lo que está meridianamente claro es que sabemos la fuerza real de las organizaciones sindicales en los centros de trabajo y de cómo está la organización de los trabajadores en los mismos; hemos llegado a la conclusión de que uno de los grandes flancos débiles del movimiento obrero es la organización de los trabajadores en el centro de trabajo y la baja politización de los mismos, con una juventud que no juega el rol de decenios pasados.

Esta primera reflexión ha sido una de las ideas fuerza que siempre desde el Partido hemos mantenido en el debate sindical y en las propuestas sindicales, propuestas que sin duda están influyendo y que hoy forman parte del patrimonio del pensamiento de la inmensa mayoría del sindicato.

Pero hay que pasar de la constatación a poner medidas para mejorar la organización de los trabajadores en los centros de trabajo y para combatir la despolitización de nuestra clase en ellos.

El sindicalismo y la izquierda alternativa

Una segunda reflexión es que el sindicalismo tiene que hacer sus propuestas y nosotros, desde la izquierda alternativa, las nuestras, para combatir esta desafección de los trabajadores hacia la política para construir en definitiva una organización sindical y una alternativa política desde las bases Y SOBRE TODO EN LOS CENTROS DE TRABAJO.

Durante este largo proceso de crisis, al que aún hoy no vemos una salida, se han producido, como decía al principio, las movilizaciones más largas, duras y sostenidas del movimiento sindical de nuestro país. Posibles por la unidad de acción llevada a cabo por las dos grandes organizaciones sindicales de nuestro país. Unidad de los trabajadores que es fundamental no sólo mantener, sino que estamos en la obligación política de profundizar.

Aún estamos en proceso de movilización, debemos ayudar a que la Iniciativa Legislativa Popular contra la reforma laboral sea un éxito de los sindicatos de clase de nuestro país.

Nos encontramos con un país que tiene más de 4.200.000 parados y paradas, de ellos 600.000 en Catalunya, en el cual la prioridad es el empleo de calidad, con derechos, y mejorar la cobertura de los que se han quedado sin empleo.

En este proceso de movilizaciones, con asambleas en miles de centros de trabajo, manifestaciones diversas, la huelga de los empleados públicos de junio, la huelga general del 29 de Septiembre, así como actos en la campaña electoral de las autonómicas, donde el eje de nuestras propuestas fue cómo enfrentar la crisis y cómo combatir las propuestas de la derecha política y económica y del Gobierno. Así se realizaron las elecciones autonómicas, que dieron el poder político a la derecha, puesto que el poder económico nunca lo han perdido.

La estrategia fundamental contra los recortes sociales

Pero la lucha contra los recortes sociales en Catalunya y en España debe seguir siendo una estrategia fundamental y en clave de movilización social e institucional. Parar a la derecha y crear espacios de hegemonía social contra los recortes es clave para cambiar las políticas neoliberales. Otra cosa es el rédito electoral que hemos conseguido en este proceso de movilizaciones desde la izquierda transformadora. Esto me lleva a una tercera reflexión.

No siempre los procesos de movilizaciones a la corta se traducen en réditos electorales, la sociología de las masas y sus comportamientos a la hora del voto da para otra serie de propuestas que estamos obligados a profundizar acerca de por qué no somos capaces de llegar a las gentes que queremos y decimos representar.

Hemos coincidido en que estas movilizaciones han sido desiguales en cuanto a la participación, sobre todo las movilizaciones previas a la huelga general, huelga del sector público incluida. La gran manifestación del día de la huelga general nos sorprendió a muchos de nosotros por la cantidad de asistentes, habida cuenta de que nos encontramos con el proceso de huelga general más difícil de nuestra historia. Pero las manifestaciones del día 18 de diciembre no fueron lo numerosas que se requería. Vale la pena realizar una constatación: el fracaso de la convocatoria de la huelga general del 28 de enero en Euskadi y Galicia, realizada por los sindicatos nacionalistas, y la nula repercusión de la convocatoria de CGT en Catalunya.

Trabajar para que CCOO siga siendo la primera central

Esto me lleva a una cuarta reflexión. Hoy por hoy, en este país no hay huelga general que no sea convocada por CCOO, es por ello que tenemos que seguir trabajando para que CCOO siga siendo la primera central sindical, tanto en Catalunya como en España.

En este contexto, el Gobierno del PSOE, después de la huelga general, pierde cerca de diez puntos en intención de voto. Se produce una crisis y el presidente Zapatero cambia el gobierno y abre una vía de negociaciones con las organizaciones sindicales y con la nueva CEOE. El sindicalismo acepta, como no puede ser de otra manera, la negociación.

Los sindicatos son conscientes de que entran a negociar con una correlación de fuerzas, como ya hemos analizado, desfavorable, pero esta negociación ha sido posible por la realización y la repercusión de la huelga general. Sin la huelga general no se hubiese abierto la negociación y se hubiese legislado por decreto.

Por consiguiente las centrales sindicales saben, y todos sabemos, que la negociación tiene como objetivo limitar los daños y frenar los elementos más lesivos para los trabajadores y las trabajadoras, además de preservar un espacio de negociación global del que se ha pretendido expulsar al sindicalismo de clase.

Alguien dudaba de que el sindicalismo se dejaría plumas en la negociación y en qué volumen y, efectivamente, ésta era una duda razonable. La cuestión estaba en qué materias al final iban a ser resultantes y si iban a ser asumibles, pero todos éramos conscientes de que íbamos a dejarnos unas cuantas.

Los escenarios del no acuerdo no venían bien ni al Gobierno ni a los sindicatos ni a una patronal renovada, que en su primera intervención no podía ser continuista de la nefasta etapa de Díaz Ferrán al frente de la CEOE.

La intervención del PSOE entre los cuadros dirigentes de la Unión General de Trabajadores ha tenido sin duda repercusiones. Cándido Méndez tenía dificultades para la convocatoria de otra huelga general, y en CCOO tampoco todas las organizaciones confederadas lo tenían claro, no por contubernios extraños, sino fruto de la propia realidad de cada uno de los sectores tanto industriales como de los servicios y de la valoración que se realizó de la participación en la huelga general del 29-S.

El cambio de actitud del Gobierno

El Gobierno pasa de no hablar y decretar; cambia de actitud y abre la mesa de negociación y los sindicatos abren el perímetro de la negociación. No solo pensiones, sino reforma de la negociación colectiva, políticas activas de empleo, subsidio de 426 euros, función publica y política energética. Se trataba de recuperar espacios de concertación perdidos y de sentar a las partes en conflicto con el objetivo de evitar decretos, recuperar los 426 euros e influir en el resto de políticas.

El resultado ya lo conocéis. El consejo confederal, máximo órgano de dirección del sindicato, acuerda, por 174 votos a favor, 17 en contra y 1 abstención, firmar el acuerdo social y económico. Otro tanto pasa también en los órganos de dirección de la UGT.

Sobre los contenidos no entro ni me detengo. Como todos los acuerdos, tiene aspectos positivos y, en este caso, también negativos. Especialmente el acuerdo de pensiones, que conlleva retrocesos en los derechos adquiridos, y en este sentido es un acuerdo no satisfactorio.

El sindicalismo, cuando ha podido evitarlo, nunca ha dejado que sea el Parlamento en exclusividad el que legisle, máxime cuando se afecta a temas y ámbitos de incumbencia sociosindical. Además, renunciar a la negociación cuando se sabe la correlación de fuerzas del Parlamento es una irresponsabilidad, teniendo meridianamente claro que la mayoría de las fuerzas políticas apuestan por medidas aún más duras.

La pregunta del millón

Es en esta realidad cuando el sindicato se tiene que hacer la pregunta del millón, en el momento de la toma de decisiones, cuando el Gobierno quiere imponer la jubilación por ley, obligatoria y generalizada, a los 67 años, y el sindicato consigue con su negociación que millones de trabajadores también se puedan jubilar a los 65. ¿Es posible sindicalmente otra opción que no sea la de la firma? Parece evidente que no.

Desde el punto de vista autocrítico, el sindicalismo confederal sí debería de haber arbitrado mecanismos de participación para la firma de un tema tan importante y que afecta a millones de trabajadores. El cambio producido en la dirección confederal no es sólo un cambio en las políticas del sindicato sino que también debe tener su reflejo en hacer las cosas de otra manera y tener instrumentos de participación más allá del órgano competente. Estas prácticas deben ser una de las cuestiones que identifique el cambio producido en la confederación.

Arbitrar mecanismos para la participación de los cuadros

En ese sentido, una quinta reflexión. El sindicalismo confederal tiene que arbitrar mecanismos para que sus cuadros, sus estructuras y sus afiliados se sientan parte del sindicato y no sólo adscritos. Tenemos todos una asignatura demasiado tiempo pendiente en términos de participación, sobre todo en la toma de las decisiones más estratégicas.

Y una sexta reflexión para acabar esta primera parte de mi intervención: el sindicato no es el instrumento revolucionario de nuestra clase, el sujeto revolucionario es el Partido.

El sindicalismo de clase nace para mejorar las condiciones socio-laborales y disputar las plusvalías fruto de su fuerza de trabajo, y por tanto es reformista en su concepción. Otra cosa es que tiene que organizar socialmente a la clase y tener proyecto ideológico de sociedad alternativa, siendo parte de la izquierda plural y social.

Nosotros, como PCC, tenemos un papel importante a jugar, y autocríticamente debemos examinar qué hemos hecho y qué debemos hacer en este contexto, en función de nuestros acuerdos congresuales. Nos hemos definido como una organización política que desarrolla su actividad donde se da la contradicción de clase. Nos organizamos en función de nuestra actividad humana. Eso trae como consecuencia que hemos dejado voluntariamente parte de nuestra soberanía en manos de Esquerra Unida i Alternativa como movimiento político y social y como expresión programática y electoral.

Primero el Comitè Central y el Comité Executiu han debatido en distintas ocasiones la situación política, económica y social, el Consell Nacional, la Comissió Nacional y la Permanente de EUiA, también han hecho sus debates en los cuales hemos participado como miembros de esos organismos; y, por último, la Permanente del Comité de la Federación de Movimiento Obrero ampliada a los miembros pertenecientes al consejo confederal de CCOO nos reunimos el pasado día 21 de enero para dos temas:

Qué hacer ante el debate del consejo confederal de CCOO y ver qué ideas-fuerza situamos para ayudar a la compañera responsable del mundo de trabajo a realizar la resolución que la Permanente y la Comissió Nacional d’EUiA debían debatir y aprobar en breves días.

También fruto de ese debate ayudamos a los compañeros y compañeras a realizar intervenciones en el marco del consejo confederal, disponibles para todos los miembros del Comité Executiu del PCC.

Un debate rico en matices

El debate en la permanente de la Federació de Moviment Obrer fue rico en matices y acordamos, no sin dudas, no oponernos al mismo, aunque los camaradas con derecho a voto deben ejercer este derecho en términos sindicales, siempre en conciencia y de acuerdo con su realidad sindical y no en función de un centralismo democrático, que en el sindicato no existe. Todos y todas sabéis que yo, siempre, no sólo en esta ocasión, he mantenido la misma posición. Una cosa es el debate en términos sindicales y otro en términos de política partidaria.

Asimismo, también en función de ese debate se acordó que yo, como responsable de la Federación, hiciera una valoración de la situación y posicionamiento del Partido en un artículo publicado en Avant bajo el título de “El acuerdo posible”. Ese artículo refleja la posición política del Comité de la Federació de Moviment Obrer del PCC.

En cuanto a la resolución realizada y aprobada en EUiA, ésta es nuestra resolución y nuestro posicionamiento público ante nuestro electorado y nuestros militantes. Otra cosa es que hayamos sido capaces de extender dicha resolución. Parece, por el tratamiento que damos a nuestras prioridades que ésta es una resolución clandestina y que no va con nosotros. Insistimos: ésta es nuestra resolución y es la que debemos extender entre los trabajadores y las trabajadoras.

Respecto a las decisiones de los sindicatos

Es una resolución equilibrada: respeto a las decisiones que los sindicatos de clase han adoptado en sus órganos de decisión fruto de sus análisis y de la correlación de fuerzas con el adversario en estos momentos.

Es una posición política en base a la crítica del acuerdo de pensiones y de seguir peleando en el marco del Parlamento para que los temas más polémicos sean debatidos en forma de enmiendas introducidas por el grupo parlamentario de IU-ICV-EUiA. Nosotros, desde EUiA, seguiremos defendiendo nuestro programa y nuestro proyecto de pensiones.

Desde la Federació de Moviment Obrer acordamos asimismo abrir un debate en todas las células de la Federació para discutir los acuerdos del último Comité Central, el artículo de Avant y el acuerdo del pacto social y económico.

Hemos hecho distintas reuniones ya en los ámbitos de construcción, químicas, enseñanza, Serveis Públics y Baix Llobregat, y tenemos fecha en construcción de Tarragona, Seat, Metall, Vallès Occidental (aplazada por el conflicto Yamaha) y debemos seguir insistiendo en las células de las que aún hoy no tenemos fecha de reunión.

Camaradas: dentro de la complejidad y de las dificultades del momento, de nuestras propias debilidades como izquierda alternativa, tenemos una gran responsabilidad y es centrar bien la situación, caracterizarla y no ser péndulo, es decir, ni radicalización ni instalarnos en un pragmatismo inoperante con la idea de que nada puede cambiar y por lo tanto no tener propuesta para modificar la realidad.

Ser conscientes de lo que somos

Y una séptima y última reflexión: a veces nosotros les pedimos a los demás que hagan lo que nosotros no tenemos capacidad, ni votos ni correlación de fuerzas para realizar por nosotros mismos.

Tenemos que ser conscientes de lo que somos y cómo superamos nuestras propias debilidades, y en este sentido el camino que hemos emprendido con nuestro trabajo es que hemos hecho y estamos haciendo un trabajo muy importante en estos meses pasados en el seno del sindicalismo de clase. No nos podemos permitir ni un paso atrás en esta dirección.

Reuniones y conferencias de prensa conjuntas de IU con CCOO,

Acto en la fiesta del PCE con UGT y CCOO

Consejo político de IU con CCOO y UGT

Consell Nacional de EUiA con UGT y CCOO de Catalunya.

Acto en la Festa d’Avant.

Además de encuentros bilaterales para compartir estrategias y complicidades

TODO ESTO ES FUNDAMENTAL, ES CLAVE MANTENERLO Y DESARROLLARLO.

Una apuesta estratégica de la izquierda política

La recomposición de las alianzas de la izquierda política con el sindicalismo de clase es una apuesta estratégica de la izquierda transformadora. Sin las organizaciones más importantes de los trabajadores y las trabajadoras no habrá posibilidad de recomposición. Esta recomposición es imprescindible como embrión para un frente de izquierdas y democrático que haga frente a las políticas neoliberales y conservadoras. CAMARADAS, ESE ES EL CAMINO, ESA ES NUESTRA ÚNICA ALTERNATIVA.”

Nota: este informe, tras el debate preceptivo, fue aprobado por el Comitè Executiu reunido el día 17 de Febrero de 2011.

Etiquetes de comentaris: Acord social, Editorial, Sindicats