Avant

FIDEL CASTRO
Cubadebate

La OTAN asumió ese papel represivo global tan pronto la URSS, que había servido a Estados Unidos de pretexto para crearla, dejó de existir. Su criminal propósito se hizo patente en Serbia, un país de origen eslavo, cuyo pueblo tan heroicamente luchó contra las tropas nazis en la Segunda Guerra Mundial.

Cuando en marzo de 1999 los países de esa nefasta organización, en sus esfuerzos por desintegrar Yugoslavia después de la muerte de Josip Broz Tito, enviaron sus tropas en apoyo de los secesionistas kosovares, encontraron una fuerte resistencia de aquella nación cuyas experimentadas fuerzas estaban intactas.

La administración yanki, aconsejada por el Gobierno derechista español de José María Aznar, atacó las emisoras de televisión de Serbia, los puentes sobre el río Danubio y Belgrado, la capital de ese país. La embajada de la República Popular China fue destruida por las bombas yankis, varios de los funcionarios murieron, y no podía haber error posible como alegaron los autores. Numerosos patriotas serbios perdieron la vida. El presidente Slobodan Miloševiс, abrumado por el poder de los agresores y la desaparición de la URSS, cedió a las exigencias de la OTAN y admitió la presencia de las tropas de esa alianza dentro de Kosovo bajo el mandato de la ONU, lo que finalmente condujo a su derrota política y su posterior enjuiciamiento por los tribunales nada imparciales de La Haya. Murió extrañamente en la prisión. De haber resistido unos días más el líder serbio, la OTAN habría entrado en una grave crisis que estuvo a punto de estallar. El imperio dispuso así de mucho más tiempo para imponer su hegemonía entre los cada vez más subordinados miembros de esa organización.

Entre el 21 de febrero y el 27 de abril del presente año, publiqué en el sitio web CubaDebate nueve Reflexiones sobre el tema, en las que abordé con amplitud el papel de la OTAN en Libia y lo que a mi juicio iba a suceder.

Me veo por ello obligado a una síntesis de las ideas esenciales que expuse, y de los hechos que han ido ocurriendo tal como fueron previstos, ahora que un personaje central de tal historia, Muammar Al-Gaddafi, fue herido de gravedad por los más modernos cazabombarderos de la OTAN que interceptaron e inutilizaron su vehículo, capturado todavía vivo y asesinado por los hombres que esa organización militar armó.

Su cadáver ha sido secuestrado y exhibido como trofeo de guerra, una conducta que viola los más elementales principios de las normas musulmanas y otras creencias religiosas prevalecientes en el mundo. Se anuncia que muy pronto Libia será declarada “Estado democrático y defensor de los derechos humanos”.

Me veo obligado a dedicar varias Reflexiones a estos importantes y significativos hechos.

Proseguirá mañana lunes.

Etiquetes de comentaris: capitalisme, Cuba, fidel castro, OTAN

JOAN SUBIRATS

El 15 de octubre ha sido un éxito. Más allá de las cifras de aquí o de allá, lo que pone de relieve es que en todo el mundo se empieza a ser consciente de que no hay solución a los problemas locales sin respuestas también a escala global. Los que veían en las movilizaciones del 15-M un simple estallido de indignación que no tenía demasiadas posibilidades de persistir se equivocaron. Los que pensaban que la confusión y el aparente caos de las acampadas, junto con la falta de un programa concreto de demandas, iba a generar el rápido languidecimiento del movimiento se equivocaron también.

Lo hicieron asimismo quienes interpretaron los hechos de mayo en clave de manipulación electoral. Los sucesos de la primavera árabe, del mayo español, o las secuelas diferenciadas pero similares en Israel, India o recientemente en Nueva York y en el conjunto de Estados Unidos apuntan a algo más. Lo que está en juego es un problema estructural y global, no una simple y reactiva respuesta a la coyuntura de crisis en uno u otro país. Empieza a estar meridianamente claro que lo que se ha roto de manera definitiva es la capacidad de los poderes públicos, de los Estados, para regular, ordenar y controlar la actividad financiera a escala mundial. Y no solo eso. También está claro que los errores, la codicia y la inmoralidad de unos pocos acaban teniendo que ser alimentadas y consentidas por el dinero y los votos de la inmensa mayoría. Está en juego la forma en que entendemos la economía: como palanca de generación inagotable de riqueza para unos pocos o como artificio humano para resolver necesidades también humanas. Como bien expresa el movimiento Ocupad Wall Street, "queremos unas políticas que sirvan para el 99% de la población y no para que estén al servicio del 1% más rico y poderoso". Y eso, a diferencia de antes, no tiene por qué implicar más Estado o más subsidios, sino otra forma de entender lo público, lo colectivo, lo común.

Los que veían en el 15-M un estallido de indignación que no tenía demasiadas posibilidades de persistir se equivocaron

La agenda de cambio hoy en cada uno de los países tiene forzosamente que estar conectada con la agenda de cambio global. Es necesario superar los límites de los Estados nación, por arriba y por abajo. Por arriba, construyendo espacios que puedan responder al reto planteado por la especulación financiera y la codicia, que operan sin reconocer fronteras ni gobiernos. Por abajo, poniendo en marcha proyectos y generando experiencias que demuestren que es posible vivir, relacionarse y subsistir de otra manera. El conflicto ha sido y es económico y social, pero ahora es también un conflicto político. La crisis de la representación es global. No afecta solo a los grandes partidos españoles o catalanes. La gente se pregunta con razón: "¿A quién representan los que dicen gobernarnos en nombre de nuestros intereses?". Zapatero y Rajoy son distintos, pero en lo esencial ahora, en su servilismo al diktat económico, les separan simplemente matices. Obama y Bush son evidentemente muy diferentes y en muchos aspectos. Pero ¿lo son con relación al corporategovernment que domina la escena norteamericana? La dinámica presente en las acciones que se sucedieron ayer en todo el mundo de no generar liderazgos representativos de las acciones, pone de relieve la pretensión de buscar nuevas formas de organización y de acción democrática, más horizontales, más colectivas, conectadas a lo vital y emocional. Empieza a estar en juego una idea de lo común que quiere distinguirse con claridad de lo mercantil y de lo estatal. El proceso de cambio va ser largo y complejo, pero parece imparable. No es un tema de vanguardias. Requiere asumir que las cosas no pueden seguir así y que no hay vuelta atrás. Tampoco se trata, entiendo, de plantear un programa político alternativo y completo esperando que alguien lo asuma. Lo que está en crisis es la propia lógica de intermediación y el conjunto institucional que se derivaba de esa arquitectura representativa. Es un fenómeno y una movilización política, pero es esencialmente una reacción social en busca de justicia y de respeto. Y esa es su fuerza moral. Lo que queda ahora no es poco. Pero la dimensión global del problema empieza a tomar cuerpo.

(Foto: Óscar Martínez)

Etiquetes de comentaris: 15-0, capitalisme, Mobilització

WORKERS.ORG
Entrevista con John Catalinotto sobre los ataques contra el World Trade Center hace una década y sus consecuencias.

Por Ruediger Goebel, Junge Welt (11 de septiembre, 2011)

1. 11 de septiembre marcó un punto de inflexión en nuestra historia reciente. ¿Dónde estaba la mañana del 11 de septiembre de 2001, cuando los aviones se estrellaron contra las torres del World Trade Center?

En ese momento, yo tenía un trabajo a tiempo completo con una compañía de seguros ubicada en la Torre 1 del World Trade Center. Nuestro departamento estaba en el piso 31. Oficialmente comienzo a las 8:45 y el primer avión se estrelló contra el edificio a las 8:48. Tuve suerte. El horario es flexible y por lo general comenzó tarde y terminó también tarde. Yo había estado trabajando hasta muy tarde la noche anterior y esa mañana me quedé en casa para terminar de editar un artículo para el periódico, Mundo Obrero. Era lo que estaba haciendo cuando el avión se estrelló contra la torre. A menudo camino cinco millas a lo largo del río Hudson desde mi apartamento en Chelsea hasta el WTC. Aquella mañana del martes hacía un día hermoso con cielo despejado y sin duda habría caminado.



2. ¿Cuándo y cómo tuvo conocimiento de lo que estaba sucediendo?

A las 9:00, justo cuando me disponía a salir, mi hermano me llamó. Me dijo: "Me alegro de que estés en casa. Trabajas en el World Trade Center, ¿no? "" ¿Por qué, alguien lo ha hecho estallar? "Le pregunté. En 1993 se produjo una explosión en la Torre 1 y siempre me desagradó el hecho de que la empresa se hubiese mudado allí, aunque la panorámica sobre el puerto de Nueva York era una maravilla. Al principio pensé que había sido un accidente con un avión pequeño. Así que llamé al trabajo para ver si debía ir, pero nadie respondió. Cuando llamé a la familia para asegurarles de que estaba bien en la radio escuché la noticia de que el segundo avión impactó la torre N º 2 y el tercero contra el Pentágono. Me di cuenta de que esto significaría la guerra.

2b. ¿Perdió a su familia o amigos?

Casi todos los 3.000 muertos eran personas que estaban en los pisos por encima de donde se estrelló el avión, o estaban en el avión, o se encontraban entre los primeros que acudieron, incluyendo bomberos y policías que estaban en las torres cuando se derrumbaron. Cerca de 1.800 personas trabajaban en la compañía de seguros. Alrededor de la mitad habían llegado a las oficinas. 13 murieron. Sólo conocía el nombre de una; tenía que darle algunos datos cada trimestre. Uno de mis colegas más cercanos estaba observando el fuego de la Torre N º 1, cuando el otro avión golpeó la Torre 2. Una rueda del avión golpeó a la señora que estaba a su lado y la mató. Mi colega tuvo que saltar sobre ella para escapar.

3. ¿Cuál fue su reacción inicial? ¿Quién pensó que sería el responsable?

Cuando me di cuenta de que esto no era un accidente, supe que la Administración Bush usar los ataques para justificar la guerra. Llamé a los compañeros de nuestro semanario a para reunirnos con urgencia con el fin de revisar el plan para el siguiente número y confrontar al gobierno. Poco importaba quién era responsable. Había habido atentados antes contra el USS Cole en Aden, cerca del puerto y antes de eso, en la Embajada de Kenia. La mayoría de la gente creería que los responsables de los ataques eran los mismos. Me di cuenta de que era inevitable que el gobierno de EE.UU. utilizara el trauma infligido a la población para movilizar al país para la guerra.

Otra reacción que tuve fue el temor de que hubiera más atentados. Para tener una interpretación política de los acontecimientos no me había hecho inmune a los sentimientos que todos compartimos en Nueva York.

3b. Con los años, creció como un "movimiento por la verdad" que cuestiona la versión oficial de los atentados de Nueva York y Washington, que dice que los Servicios Secretos de EE.UU. los aprobaron o incluso que podían tener un origen interno. ¿Hasta qué punto esto es aceptable y cuál es su opinión?

Es saludable desconfiar de los círculos de poder y de las corporaciones mediáticas de EE.UU. Mienten constantemente. También son capaces de los crímenes más atroces, como han demostrado recientemente en Irak, Afganistán y Libia. Así que muchas personas progresistas han mantenido reservas sobre las explicaciones oficiales, que no respondieron a todas las preguntas de forma satisfactoria. Además, siempre había habido una relación compleja entre el imperialismo de EE.UU. y los grupos como al-Qaida. Washington los utilizó contra la Unión Soviética en Afganistán y los armó. En Irak, al-Qaida intensificó los enfrentamientos entre facciones e hizo más difícil la unión de la resistencia iraquí. También fue muy útil tener a al-Qaeda como "enemigo", en un momento en que no había rival serio a los imperialistas, como fue el caso de la Unión Soviética. Sin embargo, estos grupos también atacaron objetivos en los EE.UU. y las fuerzas de EE.UU. acaban de ejecutar al líder de al-Qaida. Teniendo en cuenta todo esto, creemos que, dentro de los servicios de inteligencia de EE.UU., se habría sabido que uno de estos grupos iban a se llevar a cabo un ataque en los EE.UU., sin que se hiciera nada para impedirlo.

Creo que hay cada vez más gente de aquí que sospecha de la historia oficial. Yo personalmente no creo que haya sido una operación que haya involucrado a amplios sectores de la maquinaria secreta del gobierno. Más importante que el descubrimiento de una conspiración para analizar el impacto del 11 de septiembre es analizar la forma en que fue utilizado por el poder para promover su agenda de guerra. Acabo de leer la cita en Junge Welt de hoy y leí lo que dijo un ex embajador de EE.UU. en Alemania: "No sé lo que habrían hecho si el 11 de septiembre no hubiera sucedido. O no habrían hecho nada o tendrían que haber inventado otro pretexto.” Los ataques proporcionaron a los imperialistas un pretexto para conquistar a aquellas partes del mundo que eran vagamente independiente. Pero más importante que el 11 de septiembre, fue el hecho de que no hubiera Unión Soviética. Sea cual sea la evaluación que se realice de la Unión Soviética, su propia existencia fortalecía a los países del antiguo mundo colonial.

En efecto, la administración Bush lanzó inmediatamente una guerra en Afganistán después del 11 de septiembre y también conspiró de forma inmediata para lanzar la guerra contra Irak. Hubo personas del equipo de Bush que escribieron libros para denunciarlo. Bush y Colin Powell mintieron al público centenares de veces para justificar la guerra. Está todo grabado. Sin embargo, el conocimiento de esta conspiración no se tradujo en condenas contra el equipo de Bush, ni ha impedido a la administración de Obama a hacer lo mismo en Libia.

Tenemos que movilizarnos contra las guerras y no depender únicamente de la revelación de una conspiración y de su impacto en la voluntad de la gente tiene que luchar.

4. A raíz del 11 de septiembre, el presidente de EE.UU., George W. Bush, declaró una interminable guerra "guerra contra el terrorismo" que se inició en octubre con un ataque a Afganistán. La "venganza" parecía contar con el apoyo de una gran parte de los estadounidenses. Ya había voces de alerta o grupos que se negaron a alinearse en la guerra o que calificaron los ataques como una consecuencia de la política exterior de EE.UU.?

Situaría las cosas de una manera diferente. La administración Bush se había decidido por la guerra. Las elites de poder aquí y sus medios de comunicación apoyaron la guerra al 100% y muy pocas voces del Gobierno o de cargos electos se pronunciaron en contra de ella. Hubo entonces una aparente unanimidad. Sin embargo, aun así, fue posible movilizar a la gente en contra de este sentimiento. Lo que parecía extraño era que la gente en la zona de Nueva York parecía estar más preocupada y menos vengativa que en otras regiones del país.

La gente de la izquierda, el ala antiimperialista del movimiento progresista, pacifistas, algunos personas relacionadas con iglesias progresistas se reunieron para protestar. Hubo vigilias nocturnas en Nueva York. A finales de septiembre, hubo una manifestación de 7.000 personas en Washington, diciendo no a la guerra en Afganistán y oponiéndose a usar los ataques para poner al país en armas.

5. ¿Hasta qué punto era difícil hace 10 años estar en contra de la "guerra contra el terrorismo"?¿Cómo se formaron estas fuerzas por la paz? ¿Quién estaba involucrado, grupos de izquierda, grupos religiosos, familiares, etc.?

No fue tan difícil como podría pensarse manifestarnos en las calles. Claro que al principio sólo algunos grupos antiimperialistas se arriesgaban a aparecer aislados. Por otro lado, esto le dio la oportunidad a grupos firmemente antiimperialistas, como el nuestro, incluso a pesar de ser un grupo muy pequeño, de liderar un sentimiento de masas honesto que preguntaba: "¿por qué razón alguien bombardeó los EE.UU.?", Y quiso saber. Esto pudo observarse cuando se estaba preparando el ataque contra Irak, cuando el movimiento anti-guerra era más fuerte desde el punto de vista numérico.

Hubo incluso familiares de víctimas del 11 de septiembre, que protestaron por la utilización de estas víctimas por parte del Gobierno para justificar la guerra.

No hubo oposición entre los senadores, como ocurrió en 1964 cuando los Senadores Ernest Gruening de Alaska y Wayne Morse de Oregon, votaron en contra de la Resolución de Bahía de Tonkin, que abrió las puertas a la guerra Vietnam. Algunos legisladores resistieron aislados, como fue el caso de Bárbara Lee, de California, y de Cynthia McKinney, de Georgia. McKinney acaba de concluir una visita a más de 20 ciudades de los EE.UU. Ha hablado en reuniones con cientos de personas para movilizar a la gente contra de la guerra de la OTAN en Libia.

7. El régimen de Bush envió a los prisioneros a Guantánamo, donde serían torturados, calificándolos como los musulmanes "sospechosos de terrorismo". ¿Qué impacto tiene esta brutalidad en la población de los EE.UU.?

Como mucho de lo que hizo la administración Bush durante sus ocho años en el poder, la prisión de Guantánamo fue un crimen. Pero la mayor parte de los que tienen poder y dinero en este país no se incomodó con ella. Y así, los medios de comunicación informaron de la posición del gobierno sobre este tema. Ningún movimiento de masas se le opuso. Aparecieron algunas organizaciones progresistas legales, tales como el Comité para los Derechos Constitucionales, que permitió a los prisioneros de Guantánamo tener representantes e hizo requerimientos legales al Gobierno, lo que significó que algunos prisioneros fueran liberados y la decisión de no llevar a cabo los juicios militares. Obama dijo que cerraría Guantánamo, pero la prisión está todavía abierta.

8. Pareció que el movimiento anti-guerra en Estados Unidos comenzó a crecer después de que la resistencia comenzara en Iraq. Cuantos más soldados morían en Iraq, mayor era revuelta contra las guerras de Bush. Entre los más importantes documentos de la "guerra contra el terror", estuvieron las fotos de Abu Ghraib. ¿Qué impacto tuvo su publicación?

Las mayores manifestaciones tuvieron lugar antes del comienzo de la guerra, en enero y febrero de 2003. Después disminuyó en los primeros meses de la ocupación. Pero todavía hubo una gran manifestación en Washington en septiembre de 2005, poco después de que el huracán Katrina destruyera Nueva Orleans. Esta protesta reflejó el éxito de la resistencia iraquí que dejó en muchos la impresión de que esto sería algo parecido a la guerra en Vietnam. En aquella guerra, el heroísmo de los combatientes por la liberación de Vietnam, las importantes bajas entre los soldados y el temor de ser movilizados generaron una gran resistencia en los campamentos militares y entre todos los jóvenes. También produjo una resistencia todavía más estratégica entre las tropas que empezó a amenazar la estabilidad del Ejército de EE.UU. Y todo se llevó a cabo al mismo tiempo que la lucha de los negros por la igualdad y la liberación estaba en su apogeo e inspiraba a todas las otras luchas.

En la primavera de 2006, después del sospechoso ataque contra la mezquita de la "cúpula dorada", la lucha entre sectas debilitó a la resistencia. Las bajas entre los soldados disminuyeron. El movimiento anti-guerra, así como la resistencia entre las tropas decreció a pesar de que un mayor porcentaje de la población tomó posición contra la guerra, como se demostró en las urnas.

9. Barack Obama ganó las elecciones de 2008 bajo el lema de "cambio". Se comprometió a retirar todas las tropas de EE.UU. de Iraq y a cerrar Guantánamo. Nada de esto se ha hecho. La "guerra contra el terrorismo" ha terminado, en el sentido de que la administración Obama dejó de usar la idea, pero al mismo tiempo, el número de tropas de EE.UU. en Afganistán ha aumentado considerablemente y se inició la "guerra de los drones" contra Pakistán. ¿Creyó en Ovada y compartió la esperanza que muchos tuvieron de que realmente cambiaría la política exterior de EE.UU. después de su victoria en las elecciones?

Cuando la administración Bush salió, millones de personas dentro y fuera de los EE.UU., dieron un suspiro de alivio con la esperanza de que el imperialismo de EE.UU. frenaría las guerras y las ocupaciones. Muchos en los EE.UU. también esperaban que la administración demócrata de Barack Hussein Obama al menos frenaría el ataque a los derechos y las condiciones de vida de los trabajadores y defendería los derechos civiles de los afro-americanos. Los más de 11 millones de trabajadores migrantes que viven en los EE.UU. sin documentación legal esperaron a que el inicio de su mandato terminara con su precaria situación.

Ciertamente, en los EE.UU. con una historia en la que la esclavitud y los horrores infligidos a personas de ascendencia africana (y el racismo continúa) jugó un papel importante, la elección de un político con un padre africano y un nombre musulmán tuvo un enorme impacto psicológico y simbólico. Más del 95% del pueblo negro votó por Obama, y más del 70% de los hispanos. Los trabajadores sindicalizados también dieron a Obama una clara mayoría.

Sin embargo, Obama ha recibido más contribuciones de Wall Street que el republicano John McCain. Obama era perfectamente aceptable para las clases dominantes. Para los analistas de la clase dominante Zbigniew Brzezinski y David Gergen, el pasado de Obama en el senado y en la política de Chicago le configuraron como un hábil político, capaz de hacer que los republicanos y los demócratas de centro de cooperasen e hiciesen acuerdos. Ellos querían un frente político unido para enfrentar la crisis económica que explotó en los últimos años de la administración Bush.

Los círculos de poder en Europa también estaban contentos con la salida de Bush de la escena, ya que la administración Bush, particularmente en los primeros cuatro años, impuso arrogantemente su orden del día sin tener en cuenta los intereses del imperialismo europeo. Los medios de comunicación corporativos europeos dieron una imagen muy positiva de Obama. La reunión de masas en Berlín en julio antes de su elección en noviembre fue aún mayor que las concentraciones en los EE.UU. de Obama. Antes de su elección, la Fundación Nobel le otorgó a la nominación para el Premio Nobel, aunque él no había hecho nada para traer la paz a ninguna parte.

En el momento de ser elegido, incluso compartiendo cierta satisfacción por el hecho de que el programa de Bush hubiera sido rechazado, y aún más porque un presidente afro-americano pudiese ser elegido, no se esperaban grandes cambios en la política exterior agresiva del imperialismo de EE.UU. Incluso si Obama hubiese sido tan progresista y amante de la paz como muchos deseaban era un individuo aislado, hubiera estado en manos de las fuerzas de la clase poderosa. Los bancos, las compañías petroleras, el complejo militar-industrial han reducido el rango de las opciones para cualquier figura política. Y además Obama, a diferencia de los políticos de la clase dominante como Franklin Roosevelt en los años 30 y John Kennedy, ni poseía una máquina política propia ni enlaces con la clase dominante que pudiese utilizar como base para una política mínimamente independiente. Y aún así, a pesar de que no es un luchador por los derechos civiles del pueblo afro-americano, se ha convertido en un objetivo inmediato de las fuerzas más reaccionarias y racistas, simplemente por ser afro-americano.

El Pentágono demostró que aún controlaba la política de la guerra cuando en verano y otoño de 2009, la Administración revisó su política en Afganistán. En medio de esta revisión, el general Stanley McChrystal, desafió al presidente mediante declaraciones públicas insistiendo en que una "respuesta" era absolutamente necesaria. Dejó a Obama tambaleándose. El Presidente autorizó un aumento de 100.000 soldados, con lo que triplicó el número que Bush había puesto allí y recibió a cambio sólo un dudoso compromiso por parte del Pentágono de que los EE.UU. comenzaban a retirarse en julio de 2011. Cualquiera que sea la disminución en el número de tropas que se lleve a cabo en Afganistán o Iraq, se deberá al fracaso de las ocupaciones y al enorme costo del presupuesto nacional, y aún no ha tenido lugar. Sin embargo, bajo la administración de Obama, los EE.UU. ampliaron su participación en Pakistán y llevaron a cabo ataques con drones sobre objetivos ubicados en Yemen y Somalia.

El gobierno de Obama mismo comenzó otra guerra de la OTAN, esta vez en África, contra Libia, ahora en colaboración con los colonialistas de Francia, el Reino Unido e Italia y con la cooperación de Alemania, aunque esta no participe activamente en el combate. También ha amenazado con una confrontación militar con Irán y la República Democrática de Corea y llevado a cabo acciones subversivas en contra de Venezuela, Bolivia y Ecuador. Obama nombró al General David Petraeus, del Pentágono, como jefe de la CIA. El Pentágono y el complejo militar-industrial se mantienen en el poder.

El movimiento contra la guerra surgió después de varios años de estancamiento. El 9 de abril, alrededor de 10.000 personas marcharon en Nueva York, en protesta contra las guerras en Afganistán e Iraq y la nueva agresión de la OTAN contra Libia. La lucha contra la guerra también formó parte de muchas protestas en contra de los recortes presupuestarios en decenas de estados y ciudades, donde grupos de jóvenes y trabajadores instalaron campamentos, inspirados por las protestas masivas en España y alentados por la resistencia en Grecia.

Si bien la guerra de la OTAN contra Libia no ha generado un movimiento de masas, lo cierto es que provocó un bloque de oposición. La ex representante de EE.UU., Cynthia McKinney, una afro-americana que se postuló para presidente en 2008 por el Partido Verde, ha realizado una gira por 27 ciudades de EE.UU. organizada principalmente por el Centro de Acción Internacional, para decir la verdad a un sector del público. La mayoría de estas concentraciones ha convocado entre 200 y 500 personas. Un gran apoyo vino de la comunidad afro-americana, que conoce la posición de principio contra el racismo y contra la guerra de McKinney, cuando representó a la gente de su distrito, Georgia, en el Congreso.

McKinney fue muy crítica con Obama, no sólo sobre la guerra, sino también en relación con los problemas económicos que afectan a los afro-americanos y a los trabajadores en general. La oposición a sus planes es un sentimiento generalizado entre los negros en Estados Unidos. Dijo que "en las políticas económicas del gobierno de Obama, los que tienen menos son los que pierden más. Y los que más tienen, cada día tienen más. La situación en los EE.UU. es cada vez más difícil para los estadounidenses de a pie y la última cosa que necesitamos es invertir más dinero en la muerte, la destrucción y la guerra. "

Es difícil hablar inteligentemente acerca de la política exterior de EE.UU. en este momento sin hacer referencia también a crisis económica capitalista. El desarrollo de esta crisis desde que Obama comenzó su mandato, le hizo imposible desempeñar el papel complaciente que se esperaba que jugase, entre los partidos Republicano y Demócrata. El desempleo se duplicó rápidamente en 2009, oficialmente llegó al 10%. Esto se traduce en una realidad de más del 17% de los desempleados o trabajadores en situación de subempleo, de 25 a 30 millones de personas. De ellos, muchos millones son desempleados de larga duración y no tienen perspectivas a largo plazo. La situación es particularmente difícil en las comunidades de afro-americanos e hispanos, donde el desempleo es casi el doble del promedio nacional, especialmente entre los jóvenes trabajadores.

Ante una crisis política sin precedentes los banqueros y los empresarios giraron a la derecha, al igual que en Europa. Sus políticos exprimieron a los trabajadores para rescatar a los bancos y mantener sus ganancias. En lugar de negociar con Obama, la minoría republicana bloquea cualquier programa para ayudar a los pobres, a menos que a los ricos les den diez veces más. Elementos abiertamente racistas, enfurecidos por la elección de un negro como presidente, se lanzaron a promover el Tea Party. Concentraron sus ataques contra Obama como persona. Ante la menor intervención del gobierno a favor de los pobres, o para regular las empresas, o para proteger el medio ambiente, el Tea Party llama "socialista" a Obama. Afirman hasta que Obama nació fuera de los EE.UU… Los medios de comunicación corporativos dieron una cobertura amplia y favorable al Tea Party. Este tuvo su mayor impacto en las calles protestando contra el programa para la salud de Obama en el verano y el otoño de 2009.

El Tea Party finge ser un movimiento de base, pero recibió el apoyo financiero más importante de las figuras más reaccionarias y racistas de la clase dominante, como los millonarios hermanos Koch. En el verano de 2011, el Tea Party estuvo con menos frecuencia en las calles, pero estuvo más integrado en la derecha del Partido Republicano. Las personas a las que apoyó el Congreso, elegidas en 2010, actuaron de forma intransigente contra el aumento del límite de la deuda en julio pasado y casi impidieron que el gobierno de los EE.UU. pudiera pagar sus deudas. Al final, los elementos del establishment de Wall Street tuvieron que presionar a los republicanos para que llegaran a algún tipo de compromiso, pero todo ello a expensas de los trabajadores y los pobres.

El paquete de estímulos de Obama en el 2009 ayudó a revivir a la industria del automóvil (que a su vez redujo salarios y plantillas, pero se convirtió en una empresa rentable) y la subvencionó con presupuestos estatales durante dos años. Las cuotas de mercado y los bancos ganaron, la economía se "recuperó", pero la recuperación no llegó ni a los puestos de trabajo, ni a los salarios. Ahora se han acabado los subsidios presupuestarios y los gobiernos estatales y locales están reduciendo los servicios sociales, dejando abandonados a los trabajadores, o empujándoles a una jubilación anticipada y a una reducción de sus pensiones. Hay un ataque general a los trabajadores de los servicios públicos y a los docentes en particular, así como un intento de romper los sindicatos de los servicios públicos y evitar que representen a los trabajadores.

Hay un ataque a los trabajadores en todos los frentes. Las empresas presionan para que los trabajadores (incluso los pocos trabajadores sindicalizados con contrato) acepten recortes en los salarios, paguen más por el seguro de salud, acepten la pérdida de prestaciones, renuncien a las pensiones, o hagan frente a más despidos. Y ahora hay otros signos de una nueva desaceleración económica que comenzó en Europa y vuelve a Estados Unidos.

El hecho de que no haya ninguna opción electoral entre republicanos y demócratas no significa que no haya una oposición masiva a estas políticas de guerra, a la agresión hacia los inmigrantes, frente a los recortes presupuestarios y a los ataques a los sindicatos. Esta lucha desde la base recibe poca cobertura mediática en los EE.UU. y menos en el extranjero, pero atraviesa el país, a fuego lento, desde que la crisis financiera comenzó en 2008.

La movilización más importante tuvo lugar en Wisconsin, que fue el centro de una resistencia de la base desde el mes de febrero. En ese momento, el nuevo gobernador de la derecha, Scott Walter, apoyado por el Tea había introducido una nueva ley que no sólo recortaba los servicios sociales, sino que también destruía el poder de negociación de los trabajadores. Estableció las mismas disposiciones que imperan en los estados del “derecho al trabajo" en el sur de los EE.UU. Situados contra la pared, los sindicatos de los servicios públicos en Wisconsin contraatacaron. Los estudiantes en su lucha contra los recortes en las universidades tomaron la iniciativa y ocuparon el edificio del Capitolio en Madison.

La movilización de los trabajadores en Wisconsin durante cuatro meses fue uno de los mayores despliegues de fuerza y organización de los sindicatos en las últimas décadas. Inspiró solidaridad nacional e internacional y un mayor apoyo de la gente a los sindicatos. También se reflejó la agitación en el mundo árabe; trabajadores y estudiantes de Madison llevaban camisetas que decían "Camina como un egipcio". Los dieciocho días de ocupación del Capitolio y las concentraciones masivas llegaron a su apogeo el 12 de marzo, cuando cerca de 185.000 personas rodearon el Capitolio en Madison. Por desgracia, las cosas están más tranquilas ahora en Wisconsin y los sindicatos intentan forzar una elección especial para echar a Walker mediante las urnas, o sea para obligarle a marcharse antes de que acabe su mandato. Es un ejemplo de lo que puede ser posible, incluso bajo las condiciones más difíciles que enfrentarán los trabajadores en los próximos años. Como soy optimista, espero que se desarrolle un amplio movimiento de masas que une a los trabajadores organizados y a las comunidades para luchar, no sólo para defender a los trabajadores y a todos los pobres, sino para detener el intento de la las grandes potencias imperialistas de volver a colonizar el mundo.

10. ¿Qué estará haciendo este 11 de septiembre?

Este 10 º aniversario del 11 de septiembre, estaré con otros activistas y miembros de la comunidad cerca del sitio del World Trade Center. Nos enfrentaremos a una concentración racista contra los musulmanes prevista para de ese día. Con la gran coalición formada en 2010, la Movilización de Emergencia contra el Racismo, la guerra y contra los prejuicios anti-musulmanes, que organizó una contra-protesta similar, de alrededor de 10.000 personas, el pasado el 11 de septiembre, esperamos sofocar una vez más, una concentración mucho más pequeña, motivada por el odio y el miedo, para protestar contra la construcción de un centro islámico cerca de la Zona Cero.

Esta concentración protestará también contra el intento de los gobiernos de EE.UU. y los gobiernos locales, de instrumentalizar los sentimientos de quienes sufren por la pérdida de seres queridos el 11 de septiembre de 2001 para justificar nuevas guerras de agresión. Es especialmente importante contraatacar, en estos momentos de crisis económica, a las fuerzas que quieren culpar a los inmigrantes y a los musulmanes de los recortes en los servicios sociales, el aumento del desempleo y las continuas guerras.

Etiquetes de comentaris: 11S, capitalisme, USA

La Lucha y el Estado

En su libro pionero "El origen de la familia, la propiedad privada y el
Estado", Frederick Engels explica la evolución del Estado de esta manera:
"el Estado no es de ningún modo un poder impuesto desde fuera de la
sociedad; es más bien un producto de la sociedad cuando llega a un grado de desarrollo determinado; es la confesión de que esa sociedad se ha enredado en una irremediable contradicción consigo misma y está dividida por antagonismos irreconciliables, que es impotente para conjurar. Pero a fin de que estos antagonismos, estas clases con intereses económicos en pugna no se devoren a sí mismas y no consuman a la sociedad en una lucha estéril, se hace necesario un poder situado aparentemente por encima de la sociedad y llamado a amortiguar el choque, a mantenerlo en los límites del "orden". Y ese poder, nacido de la sociedad, pero que se pone por encima de ella y se divorcia de ella más y más, es el Estado.

El papel del Estado como un aparato represivo que incluye a la policía, las cárceles, los tribunales, los medios de comunicación capitalistas y más debe ser estudiado y comprendido por cada activista y revolucionario/a no sólo en
teoría sino en la práctica. A pesar de que Engels escribió este libro hace
más de un siglo, en 1884, es hoy más pertinente que nunca.

El estado surgió de la sociedad de clases hace miles de años para proteger
la propiedad privada de los explotadores y para prevenir la rebelión
organizada de los/as explotados/as para liberarse. La propiedad privada bajo
el capitalismo viene en forma de los medios de producción de todo en la
sociedad, desde la maquinaria, hasta las fábricas y los edificios de
oficinas.

Para los pueblos oprimidos nacionalmente o las personas de color, el Estado, especialmente en la forma de la policía y los tribunales, es una amenaza cotidiana extrema en su naturaleza. Desde el sur del Bronx, N.Y., al centro sur de Los Ángeles, las comunidades negras y latinas enfrentan una ocupación policíaca represiva diariamente.

Sean Bell y Amadou Diallo, un afroamericano y un inmigrante africano
respectivamente, estaban desarmados cuando fueron asesinados a tiros por el departamento de policía de Nueva York. Una demanda de acción de clase en el 2008 reveló que la gente negra y latina era detenida y revisada en grandes cantidades dentro de sus barrios por la policía neoyorquina basándose en su nacionalidad. Las cifras son enormemente desproporcionadas a su número real en la población.

Pero esta naturaleza violenta del Estado se está extendiendo más allá de los
límites de los sectores más marginados. La crisis económica sin precedentes
del capitalismo ahora está creando sufrimiento entre aquellas capas que una
vez eran vistas como "clase media" o privilegiada, sobre todo si era blanca.
La lucha de Ocupar Wall Street es la expresión más dinámica de la desilusión
que muchas/os jóvenes blancas/os y otros sienten con el sistema capitalista.

La policía y Ocupar Wall Street

El continuo rescate multibillonario de Wall Street y los grandes bancos por
el Ministerio de Hacienda estadounidense desde 2008 ha motivado esta lucha, ya que muchos/as gente jóvenes se dan cuenta de que no hay empleos ni un futuro para ellos/as.  Estos/as jóvenes también han sido inspirados/as por las ocupaciones heroicas en Plaza Tahrir de Egipto, en Wisconsin, en España y en otros países.  OWS hoy en día está ganando más y más apoyo en la ciudad de Nueva York, en Estados Unidos y en el mundo.

Esos/as activistas que están participando en la protesta de OWS están siendo educados/as en medio de la lucha sobre el papel del estado.  Tienen sus propias experiencias nuevas y las experiencias de otros/as.  El 24 de
septiembre, activistas de OWS fueron atacados/as físicamente por la policía
con gas pimienta después de una marcha improvisada en las calles.  Y a pesar de las peticiones de algunos/as activistas para que la policía fuera
tolerante, por lo menos 100 personas fueron detenidas.  Para muchos/as
activistas, fue la primera vez en ser confrontados/as físicamente por el
estado. Los actos de brutalidad cometidos por la policía fueron grabados en
video.

Esta manifestación sucedió tres días después de la horrorosa ejecución
racista de Troy Davis en el estado de Georgia.  Toda la evidencia señalaba
la inocencia de Davis en el asesinato de un policía blanco, pero los hechos
no impidieron su ejecución. Varios/as activistas de OWS habían participado
en manifestaciones para suspender la ejecución.

El 2 de octubre, más de 700 activistas de OWS fueron detenidos/as mientras
intentaban cruzar el Puente de Brooklyn desde Manhattan.  Y una vez más, la
petición a la policía para que los/as dejaran ir fue ignorada.

La lucha puede cambiar la consciencia política en cuestión de días o incluso
de horas.  Como respuesta a la brutalidad y las detenciones por la policía
el 24 de septiembre, miles de manifestantes marcharon desde el sitio de OWS
a One Police Plaza.  Dos de las consignas más populares eran ¡"Recordamos a Sean Bell, policía de NY váyase al infierno"! y ¡"El sistema es racista,
linchó a Troy Davis"! El mostrar solidaridad con los/as oprimidos/as fue
claramente un paso importante.

Además de la profundización de esta solidaridad, las próximas lecciones
importantes son que el estado capitalista está por encima del pueblo, no
puede ser reformado, y en última instancia, debe ser destruido y reemplazado por un Estado que represente los intereses de la mayoría de la humanidad sobre la base de la reorganización socialista de la sociedad.

Las palabras de Engels han resistido la prueba de tiempo.

Etiquetes de comentaris: EEUU, indignats, Workers

En tiempos antiguos, la condonación de la deuda por Solón, de las deudas que obligaban a los pobres a ser esclavos de los ricos, reforma llamada de Seisachtheia, ,sentó las bases para la aparición, en la antigua Grecia, las ideas de la democracia, la ciudadanía, las políticas y Europa, los fundamentos de la cultura europea y mundial.

Luchando contra la clase de la riqueza, los ciudadanos de Atenas señalaron el camino para la constitución de Pericles y la filosofía política de Protágoras, quien dijo: " El hombre está muy por encima de todo el dinero"

Hoy en día, los ricos están tratando de tomarse la venganza en la mentalidad humana: "Los mercados están muy por encima de todos los hombres" es el lema que nuestros líderes políticos abrazan gustosamente , aliados al demonio dinero como nuevos Faustos.
Un puñado de bancos internacionales, agencias de información, fondos de inversión, una concentración mundial del capital financiero sin precedente histórico, reivindican el poder en Europa y en todo el mundo y preparan la abolición de nuestros estados y nuestra democracia, con el arma de la deuda, para esclavizar a la población de Europa, poniendo en el lugar de las imperfectas democracias que tenemos a la dictadura del dinero y la banca, el poder del imperio totalitario de la globalización, cuyo centro político está fuera de la Europa continental, a pesar de la presencia de poderosos bancos europeos en el corazón del imperio.

Comenzaron con Grecia, utilizados como cobayas para trasladarse a otros países de la periferia europea, y poco a poco hacia el centro. La esperanza de algunos países europeos para escapar eventualmente demuestra que los líderes europeos se enfrentan a un nuevo "fascismo financiero", no haciéndolo mejor que cuando se enfrentaron a la amenaza de Hitler en el período de entreguerras.

No es una casualidad que una gran parte de los medios de comunicación controlados por el banco se emplee en la periferia europea, tratando a esos países como "cerdos - pigs" y también dirigiendo su campaña mediática de desprecio, sádica y racista, con los medios de comunicación que tienen, no sólo contra los griegos, sino también contra la herencia griega y la antigua civilización griega. Esta opción muestra los objetivos profundos y ocultos de la ideología y de los valores del capital financiero, promotor de un capitalismo de destrucción.

El intento de los medios de comunicación alemanes de humillar símbolos, como el Acrópolis o la Venus de Milo, monumentos que fueron respetados incluso por los oficiales de Hitler, no es sino una expresión del profundo desprecio por los banqueros que controlan los medios de comunicación, ya no tanto contra los griegos, sino sobretodo contra las ideas de la libertad y la democracia que nacieron en este país.

El monstruo financiero ha producido cuatro décadas de exención de impuestos para el capital, todo tipo de "liberalización del mercado", una desregulación amplia, la abolición de todas las barreras a los flujos financieros y las especulaciones, los constantes ataques contra la Estado, la adquisición de partidos y los medios de comunicación, la apropiación del excedente por un puñado de vampiros los bancos mundiales de Wall Street. Ahora bien, este monstruo, un verdadero "Estado trás los Estados" parece querer dar un "golpe de Estado permanente" financiero y político, y para más de cuatro décadas.

Frente al ataque, las fuerzas políticas de derecha política y la socialdemocracia parecen comprometidas después de décadas de entreguismo al capitalismo financiero, cuyos centros más grandes están fuera de Europa. Por otro lado, los sindicatos y los movimientos sociales aún no están lo suficientemente fuertes como para bloquear el ataque de manera decisiva como lo hicieron muchas veces en el pasado. El nuevo totalitarismo financiero busca aprovechar esta situación para imponer condiciones irreversibles en toda Europa.

Hay una necesidad urgente de una coordinación inmediata y transfronteriza de los intelectuales, las gesntes de las artes y las letras, los moviminetos espontaneos, las fuerzas sociales y las personalidades que comprenden la importancia de los retos; necesitamos crear un frente de resistencia potente contra “el imperio totalitario de la mundialización” que está en marcha, antes de que sea demasiado tarde.

Europa solo puede sobrevivir si presenta una respuesta unida contra los mercados, un reto mayor que el de ellos, un nuevo "New Deal" europeo.

Debemos detener de inmediato el ataque contra Grecia y los otros países de la UE en la periferia, hay que poner fin a esta política irresponsable y criminal de austeridad y privatización, que condujo directamente a una crisis peor que la de 1929.

Las deudas públicas deben ser reestructuradas de forma radical en la Eurozona, especialmente a expensas de los gigantes de la banca privada. Los bancos deben volver a ser evaluados y la financiación de la economía europea debe estar bajo control social, nacional y europeo. No es posible dejar la llave financiera de Europa en manos de los bancos, como Goldman Sachs, JP Morgan, UBS, Deutsche Bank, etc ... Hay que prohibir los excesos incontrolados financieros que son la columna vertebral de capitalismo financiero destructivo y crear un verdadero desarrollo económico en lugar de ganancias especulativas.

La arquitectura actual, basada en el Tratado de Maastricht y las reglas de la OMC, ha instalado una máquina en Europa para fabricar deuda. Necesitamos un cambio radical de todos los tratados, la sumisión del BCE al control político de la población europea, una "regla de oro" para un mínimo del nivel social, fiscal y medioambiental de Europa. Necesitamos urgentemente un cambio de paradigma, un retorno al estímulo de crecimiento a través de la demanda de nuevos programas de inversión europeos, las nuevas regulaciones, los impuestos y el control del capital internacional y instalación de flujos, una nueva forma de proteccionismo suave y razonable en una Europa independiente sería protagonista en la lucha por un mundo multipolar, democrático, ecológico y social.

Llamamos a las fuerzas y personas que comparten estas ideas a convergir en un amplio frente de acción europea lo antes posible, para producir un programa de transición de Europa, para coordinar nuestra acción internacional, con el fin de movilizar a las fuerzas del movimiento popular para revertir el actual balance de fuerzas y derrotar a los líderes actuales históricamente irresponsable de nuestros países, con el fin de salvar a nuestro pueblo y a nuestra sociedad antes de que sea demasiado tarde para Europa.

Atenas, octubre 2011

Mikis Theodorakis
Manolis Glezos

Etiquetes de comentaris: capitalisme, Crisi, glezos, Socialisme, theodorakis

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

En aquests temps que corren –algú, amb molt bon seny,  defensa que segueixen sent bons per la lírica- en una part del món, lluny del nostre país –a imatge d'aquell poble gal aïllat pels romans- resisteix un grup reduït de persones joves enfront del capitalisme "més modern", ja repetitiu, del FMI. La cara del president Piñera –més conegut per "piraña"- ja no té l'escut dels minaires rescatats i ha d'oferir la seva pròpia.

No hi comptava que davant hi hauria una persona –encara en edat de llançar-se al dur combat per la vida- que aglutinaria al seu voltant una munió de joves preocupats pel seu futur i la qualitat de l'ensenyament que empitjoraria com a conseqüència de la privatització de l'ensenyament.

 

Les dones, al llarg de la història i imposant-se al masclisme dominant, han aconseguit destacar per mèrits propis. Ara, destaca la presència "fresca" de Camila Vallejo, una jove comunista de 23 anys, Presidenta de la Federación de Estudiantes de la Universidad de Chile (FECH).

 

Serveixi aquesta breu nota per ajudar al moviment que ella representa a trencar la política d'aïllament a la que la castiguen els poderosos propietaris del mitjans de comunicació. Que sigui una petita ajuda a la lluita contra els 20 anys post-dictadura, de política educativa imposada per la política monetarista a Xile pels amos del capital.

 

Us adjunto, com una il·lustració, tres poemes del xilè Nicanor Parra.

 

 

NO CONDENAR A PRIORI LA VIOLENCIA

 

Determine primero

De qué tipo de violencia se trata

Justa o injusta

Porque cuando la violencia es justa

Qué quiere que le diga pues compadre:

 

Es simplemente justa la violencia

                                   Nicanor Parra, Discursos de sobremesa, 2006

 

 

A ver a ver

Tú que eres tan diablito ven para acá

¿hay o no hay libertad de expresión en este país?

            -Hay

                        -Ay

                                   -Aaay!

                                   Nicanor Parra, Chistes para desorientar a la policía poesía, 1983

 

 

 

 

MENSAJE A LA JUVENTUD

 

Oh juventud de la sin par América

gentes del mar y de las minas. Prole

del dorado tabaco y de las fuerzas

máximas del carbón. Sustentadores

del porvenir del mundo o lo que sea.

Hombres en fin del continente en donde

rigen los más ilustres teoremas

desde el lenguaje mudo de las flores

hasta la tempestad de las estrellas.

A vosotros dirijo mis clamores

este clamor que me enseñó la selva.

A vosotros los reyes y señores

esforzados muchachos de la América.

Que en los días de paz sois como el dócil

vuelo de la paloma mensajera

dulces pero terribles cuando impone

su fragoroso régimen de guerra.

A vosotros, amigos míos, Dioses

de la sustancia múltiple y perfecta

que se reparte en dulces proporciones

a través de la uva y la cereza.

Para vosotros principales jóvenes

este clamor de lámparas abiertas.

Yo sé que ustedes son el horizonte

que señala, que marca y que rodea

de insobornables y altas dimensiones

como la luz corona a los planetas

que señala, repito, las mejores

rutas que envidiarían las abejas.

Digo que ustedes son los superiores

personajes que nunca se doblegan

ni ante las más oscuras invasiones

de la muerte que todo lo gobierna.

Vosotros sois el invariable nombre

de la mañana azul y verdadera

que significa música en el bosque

y que le imprime forma a la materia.

Chileno soy más quiero que mis voces

hasta México lleguen y que sean

en Colombia escuchados mis clamores.

Quiero también leer este poema

junto a las selvas del Brasil y al borde

del Panamà clavar una bandera

cosa que vuele para siempre sobre

límites, cercos, muros y fronteras.

Poned un poco de atención, señores,

antes que la penumbra nos envuelva.

Detened un momento las veloces

─mucho más que el delfín y que la flecha─

formas de vuestros pies ante la noche

que sobre el mundo arrastra sus cadenas.

Ustedes son. Ustedes son los hombres

nuevamente muchachos de la América

los que pondrán sus rojos corazones

al servicio del sol y de la tierra.

Si algún día los vándalos que imponen

a la Europa central la muerte llegan

al compás de sirenas o cañones

hasta nuestras celestes cordilleras

juro que en vuestras manos en que el bronce

y el granito comprenden la firmeza

juro cien veces ante el mar enorme

que han de encontrar enérgica respuesta.

Fuego que volverá lo que ellos toquen,

cardo el jazmín, serpiente la verbena,

venenosos los ángeles del polen

y el cotidiano pan de nuestra mesa.

Yo confío en que ustedes, labradores,

estudiantes, soldados o poetas

al escuchar estas mis rudas voces

han de entender lo que mi pecho anhela.

Mientras el sol por el oriente asome

su cornamenta de oro y se distienda

como una turba roja de leones

por los cuatro confines de la tierra

que vuestros labios sin cesar entonen

ante el laurel y ante las claras piedras

de los caminos un cantar en donde

vibre la historia azul de vuestras venas.

Una canción ardiente como el cobre

de las minas de Chile y que se extienda

desde el Cabo de Hornos hacia el norte

hasta la capital de Venezuela.

Que ilumine comarcas y naciones

como una vía láctea perpetua. 

                                   Nicanor Parra De "Tres poetas chilenos", 1942

MIGUEL A. MONTES

1.CONTEXT POLÍTIC I PROPOSTES

-Situació Històrica. El capitalisme recupera el seu impuls més reaccionari.
-L'Europa del capital: antidemocràtica, antisocial i imperialista.
-La Unitat de l'Esquerra anti-neoliberal és objectivament necessària.
-El front d'esquerres ha de ser subjectivament anti-neoliberal.

2. ALTERNATIVES AL CAMP DE L'ESQUERRA ANTI-NEOLIBERAL

-Unitat de l'esquerra amb projecte anti-neoliberal i de lluita pel socialisme o eco-liberalisme?
-La refundació d'IU després de la IXª Assemblea.
-La mobilització social juvenil ressorgeix. El 15 M.

3.LA FINALITAT DE LA LLUITA DE CLASSES HA DE SER EL SOCIALISME I EL COMUNISME

1.CONTEXT POLÍTIC I PROPOSTES

Situació Històrica. El capitalisme recupera el seu impuls més reaccionari.

El VII Congrés de la Internacional Comunista aprovava la tàctica del Front Popular, l'aliança social entre la classe obrera, la petita burgesia i els camperols i l'aliança política per tancar el pas al feixisme. El feixisme era caracteritzat com "la dictadura terrorista i oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer" (1).

56 anys després, des de la contrarevolució de vellut el 1991 (que va liquidar el camp socialista a Europa amb uns costos humanitaris, socioeconòmics i demogràfics similars als de la Segona Guerra Mundial) fins als nostres dies, trencat l'equilibri de forces mundials (imperialisme/socialisme), el neoliberalisme com a model patrocinat pels Chicago Boys de Friedman a Xile, i els governs de Thatcher i Reagan, es va imposar en els països capitalistes. Consens de Washington a Llatinoamèrica (1989), Maastricht a la UE (1993). Model que avui també es caracteritza com la dictadura dels elements més reaccionaris i imperialistes del capital financer.

Model d'explotació social i opressió nacional que el capitalisme necessita per superar la crisi i frenar la tendència a la caiguda de la taxa de guanys.

Model que després de la crisi del 2008 ha posat les economies nacionals al llindar de la fallida, amb l'endeutament dels estats per pagar el deute privat i la crisi de beneficis del capital financer.

Model que ha provocat la fallida de l'Estat de Benestar, posant en lletra morta les conquestes socials de les constitucions nacionals, ha impulsat reformes laborals anti-obreres dualitzant el mercat de treball, ha segrestat la sobirania popular per legislar i decidir polítiques econòmiques, eliminant l’autonomia financera i monetària, donant més poder als bancs centrals per finançar els Estats, llevant-los capacitat per aplicar mesures protectores de la població davant de la crisi, deixant-los només la capacitat d'aplicar plans d'ajustament de reducció del dèficit si volen disposar de crèdit.

Model que ha posat encara més al descobert que ni l'imperialisme ha desaparegut, ni el seu contrari la classe obrera, augmentant en desenes de milions la proletarització de la població activa mundial, sent els obrers/es la classe social principal més nombrosa.

Model que ha imposat les àrees de lliure comerç per liquidar els mercats nacionals de la perifèria i garantir que la competència serveixi només als monopolis transnacionals ianquis, japonesos i europeus.

Model que ha imposat un sistema financer especulatiu que multiplica els guanys bancaris i s'apropia de les estructures productives, recursos naturals i països sencers, sense necessitat de l'ocupació militar.

Model que perpetua el monopoli de patents energètiques renovables i patents farmacèutiques amb medicaments per combatre malalties, permetent que milers d'éssers humans morin de malalties curables.

Model que ha augmentat l'ofensiva militar de l'imperialisme provocant més guerres (guerra del Golf, desmembrament de Iugoslàvia, Somàlia, el Congo, l’Afganistan, l’Iraq, Líbia ...) per al control i repartiment de les economies, recursos (gas, petroli, urani, coltan, etc.) i rutes de la perifèria.

Pren actualitat la definició de Lenin que imperialisme i militarisme no són una opció política de les classes dominants, una acció conspirativa de bancs i indústria militar. Al contrari de les teories d'imperi (Negri) o ultra-imperialisme (Kaustky) el recurs bel·licista segueix tenint causa en l'acumulació de capital, la competència i la rivalitat pels guanys entre les elits financeres i els seus estats imperialistes que els representen, els exigeix ​​comptar amb un exèrcit sempre disponible per controlar els recursos en les zones més calentes del planeta. L'únic camí a la pau segueix sent la transició al socialisme. Per a Lenin la tendència bèl·lica de l'imperialisme té la seva base en el pes internacional dels monopolis industrials necessitats d'energia i matèries primeres, i si en la seva època només el domini colonial garantia el proveïment del ritme industrial, avui el garanteix el domini neocolonial del centre imperialista sobre la perifèria dependent.

Segueix sent vàlida la definició de Lenin de la supremacia del poder financer sobre totes les formes de capital, que significa l'hegemonia de l'oligarquia financera i el rendista que obté enormes beneficis amb l'emissió de títols de valor, l'especulació immobiliària i el control de les accions, cosa que també genera un marc privilegiat per a un petit nombre d'Estats rendista-usurers davant estats-deutors. En la crisi actual l'atac dels estats rendistes-creditors ha començat per les baules més febles de la perifèria, primer Grècia, després Irlanda, Portugal i Espanya. Són els Estats imperialistes els que mitjançant els seus organismes internacionals imposen els índexs de rendibilitat al sector productiu per recuperar la taxa de guanys, destruint el mite que els Estats capitalistes haurien perdut el seu poder.

L'estat-nació continua sent l'instrument imprescindible per aplicar les polítiques de les classes dominants, l'intervencionisme ja no s'orienta cap a les polítiques keynesianes sinó cap a les neoliberals, deixant llibertat absoluta al capital per frenar la caiguda de la taxa de guanys i atropellar el moviment sindical. L'agenda neoliberal (liberalització internacional de moviments del capital, privatització del sector públic i desregulació del mercat de treball) hauria estat impossible sense l'intervencionisme dels estats-classe i els seus governs, tant en els països centrals com dependents. No es pot entendre empreses transnacionals capitalistes com General Motors, Sony, Repsol, etc., sense entendre les seves relacions amb els seus respectius estats. Per ex. el departament d'estat USA i el pentàgon només actuen a favor de les transnacionals ianquis i custodien els seus beneficis. En la crisi actual els estats capitalistes sostenen el desenvolupament desigual, i actuen com a força de coerció i hegemonia de les classes dominants per seguir explotant i oprimint la classe obrera.

La reacció burgesa des de l’esclafament de La Comuna sempre ha qüestionat l'Estat democràtic i el benestar social, sent aquests una conquesta del moviment obrer, una imposició de la lluita de classes "acceptada" a contracor amb la finalitat d’aturar l'avanç del socialisme. Si repassem la història veurem que en els moments ofensius ha qüestionat democràcies i repúbliques, imposant dictadures fèrries i feixistes per acabar amb les conquestes dels Fronts Populars i l'esquerra. El capitalisme intenta sortir de les seves dificultats destruint l'aparell democràtic creat per la pressió de les masses. Després de la caiguda del mur de Berlín, el que està en qüestió són els serveis públics sanitaris, l'educació de qualitat, la plena ocupació, la solidaritat antiimperialista, la sobirania popular i la pau.

La democràcia formal, amb totes les seves limitacions, ja no serveix al capital, per imposar el model neoliberal ha de quedar definit què és l'oligarquia financera, bancs i empreses transnacionals, que imposen les seves mesures per sobre de qualsevol altra sobirania. Els estats capitalistes de la perifèria gestionen contra els seus pobles els interessos de la classe dominant. Letònia, Grècia, Irlanda, Finlàndia i Portugal no decideixen sobiranament, decideixen les institucions financeres internacionals controlades per l'imperialisme, els seus membres són nomenats pels Estats imperialistes que conjuntament rivalitzen per estrangular els països pobres i la classe obrera amb l'agenda neoliberal.

Els 10 països capitalistes més rics amb menys del 15% de la població controlen el 60% dels vots del BM i l’FMI (2). L'FMI ​​realitza funcions de política monetària neocolonial cap a la perifèria, l'OMC no defensa l'intercanvi igual sinó el proteccionisme del centre en perjudici de la perifèria (per ex. afavoreix l'agroindústria fortament subvencionada dels EUA i la UE que provoquen la ruïna de les economies agrícoles de la perifèria) i la protecció de les transnacionals modelant les economies de la perifèria en funció de les exigències de la tríada imperialista. L'OTAN no és una organització militar humanitària, sinó una estructura militar agressiva de l'imperialisme que manté intactes els seus gens de la guerra freda. Aquests organismes són fòrums de gestió de les polítiques dels Estats imperialistes (imperialisme col·lectiu) i fòrums de competència i pacte subjectes al repartiment del món entre aquests estats en defensa dels seus monopolis transnacionals, no són poders supra-estatals que sotmetin la política dels Estats sinó al revés, són instruments per al domini neocolonial dels Estats imperialistes sobre la classe obrera i la resta de països.

Els EUA, potència hegemònica de l'imperialisme, que compta amb una xarxa de més de 700 bases militars en 130 països, i acapara el 45% de la despesa militar mundial, juga un paper primordial en la reproducció del capitalisme, té el seu Consell de Relacions Exteriors integrat pels directius dels grans monopolis financers, industrials, comercials, militars, mitjans de comunicació i alts funcionaris que dissenyen les estratègies que garanteixin la reproducció capitalista: erosionar les estructures dels estats nació dependents, colonitzar ideològicament sobre valors insolidaris i individualistes, imposar el sistema financer dirigit per l'FMI i el BM, monopolitzar l'opinió pública mundial amb els mitjans de comunicació principals i crear un clima de tensió amb la fabricació d'enemics (3).

Davant d'aquest imperialisme trilateral cal saludar la revolta de diversos països de Llatinoamèrica amb governs revolucionaris i d'esquerra que en la lluita per la sobirania nacional sobre les seves economies, recursos i l'intercanvi igual han creat marcs d'intercanvi i integració econòmica davant l'imperialisme, com l'ALBA. I també el paper de la Xina, que està desenvolupant la seva industrialització incrementant l'intercanvi amb països de la perifèria que intenten trencar la seva dependència dels EUA, sense recórrer a la força militar i l'intercanvi desigual.

L'Europa del capital: antidemocràtica, antisocial i imperialista.

La UE del Tractat de Maastricht és l'opció del capital per promoure mesures a favor del capital financer i els monopolis transnacionals. El Pacte d'Estabilitat, l'Agenda de Lisboa, la Carta de drets de Niça, l'eurocimera de Brussel·les, el Pla de Governança i el Pacte de l'Euro segueixen el camí de rebaixar les conquestes socials traslladant als comptes públics dels Estats-nació la càrrega de la crisi capitalista, retallar salaris, pensions i despeses socials, augmentar impostos indirectes i privatitzar serveis públics.

El tractat i l'euro són la trampa neoliberal que han dissenyat els que des de fa 30 anys edifiquen la UE (governs conservadors i socialdemòcrates), imposant el rigor capitalista que iguala a la baixa els drets socials i laborals en benefici dels grans monopolis, necessitats d’un marc legal europeu per protegir la seva propietat sagrada en detriment dels drets de vaga i negociació col·lectiva dels treballadors. Va ser la comissió de la UE qui va decidir que el BCE fos independent dels governs, ni els ciutadans ni els seus governs es poden anteposar als seus designis neoliberals. D'aquesta forma la democràcia és anul·lada, el capitalisme europeu no aguanta més democràcia.

El caràcter de classe de l'Estat supranacional, de la unió política que es construeix, és més conservador en les formes democràtiques i més reductor de l'Estat benefactor contingut en les constitucions nacionals la voladura de les quals és l'objectiu del capital financer per crear un tipus d'Estat més funcional als seus interessos. La IIIª part del Tractat de la UE va dirigida a la seva conversió en la potència més competitiva del món, que va ser el que van acordar l'any 2000 a Lisboa els 15 caps de govern (11 socialdemòcrates i 4 conservadors) seguint la consigna dels monopolis industrials, que Europa només pot competir amb els EUA declarant la guerra als contractes fixos (flexibilitzant el mercat de treball), al dret a la jubilació, l'ensenyament (posant-la al servei dels patrons), el salari mínim, l'habitatge i serveis públics. La ideologia neoliberal (el mercat ho decideix tot), destrueix qualsevol defensa reformista de l'Estat de Benestar. Lenin ja va prevenir que sota el capitalisme la unió dels estats europeus significaria l'organització de la reacció per aturar el desenvolupament més ràpid dels EUA (4).

La integració econòmica i política parida per la Comissió de la UE (que no passa per les urnes) ve a reforçar la visió d'una Europa a diverses velocitats, antidemocràtica, partidària de les ingerències militars (els Balcans, l’Afganistan, l’Iraq, Líbia...), amb voluntat d'esdevenir un pol imperialista competidor amb els EUA i el Japó.

La crisi del 2008 ha vingut a posar en qüestió el projecte imperialista i neoliberal de la UE en tots els seus vessants, polític, social i monetari.

Els dogmes que el Pacte d'Estabilitat i el Banc Central Europeu ratifiquen i sancionen no contenen cap objectiu per reduir l'atur ni garantir el creixement socioeconòmic, sinó el deute, el dèficit públic, i la rendibilitat de la taxa de guanys. Per aquesta raó països d'Europa han de violar la seva sobirania nacional i sotmetre’s al suïcidi neoliberal. El govern letó, seguint els dictats del comissari europeu d'economia (J. Almunia) es va estrènyer el cinturó d'una manera tan brutal que va causar una reducció del 25% del seu PIB, retallant el salari i ocupació del sector públic el 30%, per enfonsar-se en la pobresa més absoluta.

La UE ja no és l'Europa de 2 velocitats dels 90, amb l'ampliació cap a l'est ja va a 3 i fins a 4 velocitats, amb un major desenvolupament desigual entre països i regions. El desenvolupament desigual continua sent la tendència predominant del capitalisme en la seva fase superior. Segons Eurostat, les desigualtats entre les 27 nacions integrants de la UE s'ha agreujat amb la crisi (2008), la regió més rica de la UE, Londres, és 7 vegades més rica que la de major pobresa, Severozapaden (Bulgària), i les 20 regions amb pitjors dificultats es localitzen a Bulgària, Polònia, Hongria i Romania.

Les conseqüències de la crisi són tan insuportables socialment que, en diversos països, puja l'hostilitat cap a la moneda única i cap a la pròpia Unió Europea. La caiguda de Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i la situació dels països de l'est, són les amenaces més importants patides pels treballadors des de la Segona Guerra Mundial.

El sindicalisme de classe està responent a Europa, país a país, i passa a ser el principal destacament de resistència. Les mesures repressores inter-europees han intentat frenar la resposta obrera a la crisi. Sota presidència espanyola la UE va aprovar un programa de vigilància i recollida de dades de "ciutadans sospitosos d'experimentar un procés de radicalització", que sota l'excusa de "prevenir el terrorisme" es dirigeix ​​a reforçar el caràcter repressiu dels Estats amb una norma que persegueix classificar a la lluita dels moviments sindicals i socials d'extremistes, criminalitzant qualsevol acció que la classe obrera o el poble impulsi en defensa dels seus drets. Barroso, president de la UE, va advertir l'any passat a sindicats que de no acceptar els paquets d'austeritat provocarien dictadures militars a Espanya, Grècia i Portugal. L'amenaça d'usar la violència de l'Estat, la porra i el tanc que contrasta amb el guant blanc amb què es tracta a banquers i especuladors, no obstant no ha pogut frenar la contraofensiva obrera i popular.

Però les mesures d'ajust no descansen, aquest estiu el Consell de la UE i el parlament aproven el pla de governança i el pacte per l'euro per institucionalitzar les polítiques de reducció del dèficit per la via de nous ajustos salarials (desvinculació dels salaris i la inflació, lligant-los a la productivitat (5)) i retallades de pressupostos públics en despesa social, i el càstig per als estats que no compleixin amb els objectius de dèficit (3%) i deute (60%). Tot un nou cop d'estat encobert contra la sobirania nacional.

Amb aquestes mesures la despesa pública no es redueix sinó que augmenta, el que canvien són les prioritats en augmentar la despesa financera per pagar deute i interessos i disminuir les despeses socials, mentre que la càrrega impositiva tant en impostos indirectes com directes recau sobre les espatlles de la classe obrera. És a dir, no només paguem les conseqüències de la crisi amb menys salari i més atur sinó que també paguem el deute privat, que els bancs, especuladors i empresaris han generat.

En aquesta crisi, la naturalesa del capitalisme europeu, els seus instruments financers i aparells polític-ideològics no han ocultat el caràcter de classe de la seva política en dictar que els governs intervinguin per rescatar amb xifres milionàries la caiguda dels bancs, i insistir en emprendre una després d'una altra onada de retallades socials, reformes laborals i la rebaixa de salaris, condemnant la classe obrera a l'empobriment absolut.

Des de mitjans del segle XX les finances públiques sempre han ajudat els bancs suplint les necessitats reproductives del sistema capitalista, sistema que, no oblidem, s'assenta en l'explotació del treball assalariat, l'extracció, apropiació i repartiment de la plusvàlua entre els diversos capitals (industrial, bancari, comercial).

Ara es tracta de salvar el sistema capitalista nacionalitzant les pèrdues. Els treballadors financem l'Estat capitalista, aquest injecta diners al capital financer augmentant el dèficit públic que es finança amb el deute públic que els rendistes compren a canvi d'interessos. És el peix que es mossega la cua. Un cop salvats, després de beneficiar-se de la generositat dels Estats capitalistes, especulen amb el dèficit públic d'aquests mateixos Estats, convertint el deute públic en un negoci posant en primer ordre els Estats de la perifèria, els més febles, al punt de la fallida. En aquesta crisi la distància entre els estats deutors-deficitaris i els estats rics amb superàvit s'ha engrandit encara més.

El "rescat" dels països endeutats, és la forma europea del deute extern, que té els seus antecedents en la majoria de països del món des de la dècada dels 70-80, especialment a Llatinoamèrica. Alça dels impostos al consum, retallades brutals dels pressupostos socials públics, control dels salaris i privatitzacions. Oi que ens sona ja com a molt, molt europeu? El resultat és una societat molt empobrida. Els "rescats" consisteixen a convertir el deute privat que els bancs i empreses han generat en deute públic que pagarà el treball assalariat. És la forma capitalista de socialitzar les pèrdues, però no els guanys.

A Espanya per ex. el deute públic és gairebé 20 punts inferior a la mitjana de la UE (600.000 milions €), però el deute privat és molt més gran, 2,3 bilions (6). Aquest deute, 1 bilió, està contret amb bancs estrangers, del qual l'11% procedeix del sector públic, i la resta de bancs i empreses espanyoles. Són els bancs estrangers, principalment alemanys i europeus com a creditors, els qui estan interessats a forçar el "rescat". Dels 97.000 milions € que l'Estat espanyol ha de pagar aquest any en concepte de deute el 80% correspon a deute privat i d'aquesta quantitat més de la meitat al BBVA i al Banc Santander del qual, per cert, el seu principal creditor és la Banca alemanya.

El "rescat" no és una almoina, sinó un contracte de condicions que el país "rescatat" ha de complir per pagar el nou deute extern, això significa més retallades socials, deprimir encara més l'economia, empobrir encara més les poblacions, augmentar les desigualtats, obligar a emigrar els treballadors, menys ingressos fiscals, menys inversions, més economia submergida, etc. No hi ha ni un sol país que millori la seva situació socioeconòmica amb les tisorades de l’FMI.

El poble islandès ens ensenya el que podem fer amb el deute creat per banquers i especuladors, i l'experiència d'Argentina ens adverteix que quan el pagament del deute és impossible el seu valor es menysprea de forma brutal, en aquesta situació van sortir perdent els bancs estrangers creditors, però l'economia argentina alliberada de la càrrega financera exterior va tornar a créixer.

A la UE per ara la legítima protesta dels treballadors es focalitza contra els seus propis governants, titelles del Pacte d'Estabilitat i el BCE, però encara no s'ha dirigit contra el veritable responsable, la pròpia UE. La lluita internacional coordinada a nivell europeu contra la política econòmica i monetària de la UE segueix sent una assignatura pendent. No es disposa encara d'una estratègia comú a l'esquerra i el sindicalisme de classe europeu per combatre el neoliberalisme amb respostes generals. La CES i el PEE no han estat a l'altura en la lluita contra el neoliberalisme.

La UE utilitza les campanyes de drets humans per atacar i desacreditar països antiimperialistes que se surten de la seva òrbita d'influència, com Cuba i Veneçuela, mentre segueix sense resoldre l'ocupació d'un terç d'un estat membre, Xipre, per tropes turques. Els qui tenen a les seves esquenes una història d'ingerències i agressions (colonialisme i neocolonialisme a l'Àfrica i Àsia), participen en intervencions militars (l’Afganistan, Líbia, el Congo, etc.), pugnen pel control i repartiment territorial dels recursos, clamen hipòcritament per drets humans mentre els seus governants els neguen amb les retallades dels drets socials les seves pròpies poblacions i donen suport a règims autocràtics com l’Aràbia Saudita, Bahrain, el Marroc i colonialistes com Israel.

La Unitat de l'Esquerra anti-neoliberal és objectivament necessària

Davant aquesta situació d'ofensiva ideològica, socioeconòmica i militar d'allò més reaccionària del capitalisme dels nostres dies es fa necessària objectivament la unitat de totes les forces anti-neoliberals que formen part de l'esquerra, en països capitalistes com el nostre, on des del passat any comencem a patir les retallades socials més agressives en els 33 anys de democràcia burgesa.

L'economia espanyola, des de la crisi del 1973, s'ha transformat en una economia dependent i perifèrica en l'òrbita dels imperialismes dominants a Europa. A partir d'aquesta crisi l'oligarquia financera renuncia al desenvolupament d'una xarxa industrial pròpia, centrant-se en sectors de menor risc (telecomunicacions, informàtica, energia), potenciant el sector serveis, i cedint a preu de saldo el mercat productiu i comercial espanyol a les transnacionals de capital estranger, que s'han apropiat de la majoria dels sectors productius (auto, béns d'equip, químiques, alimentació, etc.), excepte el turisme i la construcció, sectors que requereixen poc capital fix sent els perceptors del major destacament de la força de treball sobreexplotada.

La dependència exterior es verifica en la necessitat d'importar mitjans, tecnologia i mercaderies per a la producció, a més del crèdit exterior per al finançament, el que fa que Espanya sigui el país amb el major dèficit comercial de l'OCDE. A la qual cosa s’hi ha d’afegir la dependència del finançament exterior que impedeix el rellançament de l'economia.

Aquesta dependència s'accelera amb la incorporació a la CEE i l'OTAN, amb la desintegració de part de sectors d'indústria pesant, agricultura, ramaderia i pesca, imposada per la divisió imperialista del treball, que ha anat terciaritzant l'economia espanyola, especialitzant-se en activitats de baix nivell tecnològic, l'extracció de la plusvàlua absoluta, la dependència financera exterior, i el saqueig dels recursos públics.

Se'ns ha imposat un model socioeconòmic de creixement que ha estat arrossegat pel boom immobiliari, el turisme, la precarietat laboral i baixos salaris, amb la hipoteca dels salaris futurs a través de l'endeutament familiar. La crisi vigent ha destapat aquest miratge, Espanya ha estat el país de la UE que més ocupació (precària) ha creat en l'última dècada i el que més ocupació destrueix avui amb la crisi. La dualització del mercat de treball (precaris/no precaris, estables/inestables) ha estat i és l'estratègia anti-obrera del capital per recuperar la taxa de guanys segmentant i individualitzant les condicions contractuals de la classe obrera per minvar la seva capacitat de força social col·lectiva.

El que caracteritza la política econòmica neoliberal a Espanya ens situa a la cua de la UE. Altes taxes d'atur, la major temporalitat i sinistralitat (50% més que la UE 15), els salaris més baixos (entre 1999 i 2006 els costos laborals han crescut 5 vegades menys que a la UE 15), el cost laboral mitjà per hora està per sota de la UE 27 només per davant de Grècia, Xipre, Malta i l'Europa de l'est, l'augment de l'endeutament dels salaris (el 75% del deute familiar correspon a les hipoteques), la jornada i edat de jubilació més alta, les pensions més baixes de la UE 15, la reforma fiscal més favorable a les rendes altes i la pèrdua del pes de la indústria. Les tendències socioeconòmiques actuals són tan negatives que l'OCDE posterga fins al 2026 la recuperació dels nivells d'ocupació del 2008 que van assolir una taxa d'atur entorn al 9% sense oblidar que tot i així la taxa de temporalitat era i és la més alta de la UE.

Espanya és un dels 10 països del món amb més milionaris i major desigualtat en el repartiment de la riquesa. La pressió fiscal és la més baixa de l'OCDE juntament amb els EUA (7). Com més ric s'és menys es paga. S'han anat rebaixant els impostos directes a les rendes milionàries i del capital, que veuen augmentar els seus patrimonis multimilionaris (sense comptar els fons a l'estranger i paradisos fiscals no controlats per l'Agència Tributària) i s'han elevat els impostos indirectes que suposen més de la meitat de la recaptació sobrecarregant les rendes salarials en pagar tots, rics i pobres, el mateix. L'Agència Tributària situa que el frau fiscal arriba fins al 25% del PIB i es concentra en els grups més rics de la població, on les quotes no ingressades sumen més de 70.000 milions € l'any (8). Els salaris que suposaven de la renda nacional el 49,7% el 1995 i el 2008 el 46,4%, segueixen representant el 80% de la recaptació dels impostos directes (IRPF), per la qual cosa el deute públic que el capital financer ha generat es paga íntegra de les nostres butxaques proletàries.

El capital ens roba dues vegades, una per la plusvàlua i una altra per pagar els seus deutes.

Espanya ha vist com la despesa pública per protecció social (sanitat, salut, educació, pensions, habitatge...) ha baixat des del Tractat de Maastricht al 22,7% del PIB el 2009 (4,3 per sota de la UE 15) només per davant d'Irlanda, i després la tisorada de la despesa pública (2010-2011) ens tornem a acostar a nivells del 1975.

Espanya dedica més despesa en repressió que en benestar social. La repressió policial de la manifestació contra el finançament públic de la visita del papa aquest estiu, és una expressió més que Espanya tot i ser un dels països menys redistributius de la UE 15 és el que al costat de Grècia, Portugal i Irlanda tenen el major percentatge de policies.

Davant aquesta situació (forta dependència econòmica, dualitat del mercat de treball, grans desigualtats socials, retrocés de la renda salarial, reducció de la despesa social pública i més despesa policial), els governs del PP i del PSOE s'alternen amb el mateix projecte polític marcat pel neoliberalisme i les privatitzacions. Tots dos tenen el mateix interès per preservar aquest marc on l'únic camí és la recuperació de la taxa de guany del capital a través de l'ajust salarial permanent i una estratègia anti-crisi procapitalista que no se centra en crear riquesa i redistribuir a favor dels treballadors, sinó en redistribuir la riquesa amb l'ajust dels salaris. Des d'aquest camp avui es pretén construir un marc laboral més restrictiu amb l'atac al sindicalisme confederal a l'empresa amb l'objectiu de suprimir la negociació en nom del "poder dels mercats" (llegiu oligarquia financera i monopolis industrials).

El model bipartidista de la democràcia burgesa espanyola, útil per a la banca, els grans empresaris i els estats imperialistes dominants (principalment els EUA i Alemanya), té dos beneficiaris, el PP i el PSOE, organitzacions que estan patrocinades per la banca i les grans empreses amb les que mantenen estretes relacions. Aquest model funciona a través dels monopolis mediàtics que no permeten una altra ideologia o formació política diferent, el sistema electoral per circumscripció provincial on el vot d'un obrer barceloní val menys que el d'un empresari alabès (la coalició IU-EUiA-ICV amb 3 , 2 vegades més vots que el PNB socialcristià té 3 vegades menys diputats) i la llei d'Hont (9) que atorga diputats a les candidatures amb els quocients majors.

Els càrrecs polítics de les dues organitzacions no són aliens als organismes de la Trilateral (FMI, OMC, Club Bilderberg...) als quals pertanyen o han pertangut destacats polítics, empresaris i banquers de l'òrbita bipartidista: Pedro Solbes, Trinidad Jiménez, Joaquín Almunia, Miguel Ángel Moratinos (PSOE), Abel Matutes, Rodrigo Rato, Fraga, Ruiz Gallardón (PP), Ana Botín (Banesto), Emilio Ybarra (expresident BBVA), Alfonso Cortina (Immobiliària Colonial i Repsol-YPF), etc. L'oligarquia financera, cúspide de la classe dominant, té en la direcció de l'Estat capitalista als seus testaferros i apoderats. Els alts funcionaris públics són promocionats en la seva majoria entre els directius de les grans companyies privades. Un cop acabat el seu servei en l'aparell estatal tornen a aquestes companyies, ocupant llocs altament remunerats. La mobilitat d'alts administradors dels monopolis cap a l'aparell estatal i viceversa és permanent:

-Josep Piqué, ministre d'indústria amb Aznar, president d'aerolínia Vueling i membre del consell d'Applus;

-Abel Matutes, ministre d'exteriors amb Aznar, president d'hotels Matutes i propietari de la TRANSNACIONAL Fiesta Hotel Group;

-Rodrigo Rato, ministre d'economia d'Aznar, director de l'FMI, assessor del Banc Santander, president de Caja Madrid;

-Eduardo Serra, responsable del ministeri de Defensa amb el PSOE fins al 1988, president de Cubiertas i MZOV el 1989, president de Peugeot-Talbot el 1993, president d'Airtel i ministre de defensa el 1996 amb el PP.

El plantejament de Marx que l'executiu de l'Estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia, cobra més notorietat en la fase imperialista del capitalisme. La burgesia com a classe econòmicament dominant es transforma en la classe políticament dominant a través dels aparells de l'Estat capitalista.

Tots dos partits dominen l'Estat, la societat civil, i el seu monopoli mediàtic s'assegura d'acaparar l'opinió pública, i encara que el PSOE disposa d'una base social majoritàriament obrera (això no s'ha d'ignorar), tots dos representen la gestió de govern dels interessos de les fraccions de la burgesia dominants en l'acumulació de capital de la formació social espanyola. El PP respon més als interessos de l'oligarquia lligada a les estructures del franquisme (Ybarra, Botín ...) i a nivell internacional més alineat amb l'imperialisme ianqui, i el PSOE que respon més als interessos del capital financer menys lligat a l’estructura franquista (La Caixa...) i més alineat amb els imperialismes dominants a la UE (Alemanya i França).

En els 7 anys anteriors a la crisi aquesta oligarquia financera espanyola a causa de la multiplicació dels beneficis (73% en bancs i empreses) ha col·locat diversos dels seus monopolis en el top ten mundial, a costa del creixement moderat dels salaris i el seu endeutament, i també gràcies a l'explotació de recursos naturals i la plusvàlua a l'estranger (Llatinoamèrica, Portugal i l’Orient Mitjà).

En la fase depressiva aquesta oligarquia financera espanyola pugna per mantenir les altes taxes de guany sobre la base d’augmentar l'explotació de la classe obrera, a través del pla de xoc que ja perfilaven el 2008 els sacerdots de l'imperialisme europeu: 65 hores setmanals, rebaixar salaris, reformar mercat de treball per fer més fàcil i barat l'acomiadament, reformar les pensions ampliant períodes de càlcul i/o l'edat, desfer-se de la mà d'obra immigrant amb mesures repressives, accelerar el transvasament de les rendes salarials als monopolis augmentant les tarifes energètiques, desfiscalitzar les rendes altes i, el més important, imposar al sindicalisme un model de negociació col·lectiva davant la crisi fragmentari i corporatiu. És bo recordar-ho, perquè alguns dels seus objectius ja els apliquen avui des dels governs central i autonòmics.

La Unitat de l'Esquerra ha de ser subjectivament anti-neoliberal

Davant d'aquest model dominant de la formació social capitalista espanyola, la unitat de l'esquerra no pot ser viable sense definir els principis del projecte, les idees i els programes, que han de ser profundament anti-neoliberals, el mateix que fa 76 anys van ser profundament antifeixistes.

No es pot oblidar que les mesures més dures han estat aplicades per governs socialdemòcrates, igual que a Portugal i Grècia, també a Espanya i Catalunya, i això malgrat vagues generals i massives mobilitzacions. El treball brut a la dreta s'ha fet segrestant la sobirania nacional al legislar i imposar les directrius neoliberals de l'FMI i el BCE. Com diu Michael Hudson (10), els partits socialdemòcrates han apretat les femelles fins a extrems als que mai han pogut aventurar-se en solitari els partits conservadors.

No oblidem que a Espanya el PSOE al govern va executar les directrius de l'imperialisme amb la integració a l'OTAN i la UE, alineant-se en el bàndol imperialista de la guerra freda.

No oblidem que aquest govern segons documents de Wikileaks ha estat còmplice dels vols il·legals de la CIA, que els ministres i parlamentaris del PSOE amb el seu vot, han regalat 90.000 milions € als bancs augmentant el deute públic de l'Estat, ens ha pujat l'IVA al 18%, ens ha pujat la factura elèctrica un 150%, ha baixat els impostos als rics eliminant l'impost de patrimoni i successions, ha retallat el salari un 5% en el sector públic, ha retallat la inversió en obra pública , ha eliminat l'ajut per naixement, ha suprimit el subsidi de 426 €, ha aprovat una reforma laboral que abarateix i facilita encara més l'acomiadament, ha retallat la despesa sanitària i d'educació, ha possibilitat la jubilació obligatòria no generalitzada als 67 anys ampliat el període de càlcul a 25 anys, ha defensat amb ímpetu la banca davant la protesta dels desnonats, i ha donat més poder als empresaris en la negociació col·lectiva.

Com diu Sánchez Gordillo, en aquesta crisi Zapatero i els seus ministres han practicat el bandolerisme al revés robant als pobres per donar diners als rics i no els ha tremolat el pols per premiar els botxins de la crisi i castigar les víctimes amb una crueltat intolerable.

Aquesta situació ha causat dos efectes contradictoris. D'una banda el creixement electoral de la dreta (excepte a Euskadi) davant la gestió de la crisi duta a terme per suposats governs d'esquerra amb polítiques de dreta. I d'altra banda el sorgiment d'un moviment de protesta, el 15-M, de gran ressonància i continuïtat. La majoria dels seus components són joves en atur, protesten, es concentren, es mobilitzen contra els ajustos neoliberals de la crisi, contra el finançament públic de la visita del papa, reivindiquen una democràcia real amb polítiques que defensin els interessos de la majoria davant del capital financer. És un moviment que s'inspira en mobilitzacions relacionades amb la crisi del capitalisme, les revoltes de Tunísia i Egipte, les mobilitzacions grega, francesa, i en la pròpia situació social sense perspectives de futur. Parlarem més endavant d'això.

El bloc històric transformador que es vulgui construir com a tal a Espanya ha de partir de la realitat concreta, de les contradiccions de classe i el caràcter plurinacional d'Espanya, en la lluita per la superació del capitalisme.

S'ha de partir de la base que el model de transició de la dictadura franquista a la democràcia burgesa borbònica ha estat superat per la història i les tasques per a les quals tenia la seva raó de ser han estat "lligades i ben lligades": transició subjecta al model de la guerra freda, integració a l'OTAN i la UE, sobirania limitada a interessos estrangers i anul·lada per emprendre canvis en les relacions de producció, model burgès bipartidista, desarmament ideològic de la classe obrera, divisió sindical davant el poder empresarial, neoliberalisme, negació del dret d'autodeterminació, manteniment del poder econòmic i ideològic de l'església, etc. Tot al gust de l'oligarquia financera espanyola que rifa la seva representativitat política entre un PP tradicionalment fatxa, i un PSOE de base treballadora però en què predominen les polítiques de dreta i fins i tot tics fatxes d'alguns dels seus dirigents, i on la política socialdemòcrata està anul·lada, el que queda reflectit (almenys per ara) en la seva posició sense fissures favorable a la reforma constitucional del dèficit.

La constitució del 1978 és un paper mullat en els drets, els serveis públics, el treball, la protecció social, la planificació de l'economia, la sanitat i ensenyament públiques, l'accés a un habitatge digne, no només no es compleixen ni garanteixen, sinó que s'han deteriorat a través de les polítiques neoliberals. Des de mitjans dels 80 l'agressió neoliberal ha instal·lat les contrareformes fiscals, la moderació salarial, la precarietat laboral, la caiguda de la despesa social i la fragmentació de la classe obrera com a model de desenvolupament econòmic i social a Catalunya i Espanya augmentant la desigualtat en benefici del capital en la distribució de la renda nacional. Els únics drets constitucionals que es garanteixen són els del capital, els terratinents, l'església i la monarquia.

L'esquerra s'ha anat contaminant de la inevitabilitat del neoliberalisme, que des de la dècada dels 90 impregna el possibilisme polític, afrontant les conseqüències de la política neoliberal, en lloc de combatre les seves conseqüències i causes, veient la gestió com el mal menor per disminuir les agressions. Aquests paràmetres han de ser superats.

Hi ha un front polític neoliberal en el qual es barreja la dreta i l'esquerra social-liberal, tant per al PP, PSOE, CiU, PNB, CC..., no cap en les seves estratègies de gestió de la crisi la defensa dels interessos immediats de la majoria social, i per sobre de les seves diferències mantenen un acord de fons, d'alta política, per descarregar la crisi sobre la classe obrera en benefici de l'oligarquia financera lligada als grans bancs, empreses, latifundistes i l'església.

L'onada d'agressions no s'ha tancat per vacances. La submissió al pacte de l'euro i el pla de governança de la UE ha posat al model bipartidista en acció possibilitant un pacte parlamentari PSOE-PP per precaritzar salaris, ocupació i limitar la democràcia. A mitjan agost el portaveu del govern Jose Blanco es va fer ressò de les reivindicacions de la CEOE, lligar l'augment dels salaris a la productivitat. A finals d'agost el govern ha anunciat un projecte de llei per precaritzar encara més l'ocupació que consisteix a eliminar la prohibició de l'encadenament dels contractes temporals i ampliar fins als 30 anys els contractes de formació. I seguint les directrius que Merkel, Sarkozy i el BCE disposen per als països de la perifèria de la UE, el govern es baixa els pantalons per reformar la constitució ¡¡¡sense referèndum!!! limitant el dèficit proper al 0% en la despesa pública (es parla de fixar després de les eleccions el límit màxim del dèficit al voltant del 0,4% mitjançant una llei orgànica), els crèdits i interessos de capital per pagar el deute públic gaudiran de prioritat absoluta per davant d'hospitals, pensions, escoles, etc., la qual cosa significarà enterrar definitivament l'estat de benestar, posar-lo en fallida. Aquesta és la proposta que el PP va fer fa 1 any, ara PSOE i PP es posen d'acord a limitar la poca sobirania, democràcia i drets socials que ens queden.

Davant d'aquest pou neoliberal sense fons es fa necessari un FRONT d'ESQUERRES que ajunti l'esquerra anti-neoliberal, el sindicalisme de classe, els moviments socials (veïnal, estudiantil, plataformes unitàries) i el moviment del 15M.

FRONT D'ESQUERRES per donar una sortida a la crisi econòmica i política que viu el nostre país en benefici de la classe obrera i sectors populars, autònoms (11), camperols, petita burgesia, intel·lectuals, professionals, la joventut, la dona i els immigrants.

Front d'Esquerres que lluiti contra les propostes de retallades i ajustos neoliberals, que lluiti per una República que reconegui el dret d'autodeterminació, que democratitzi la justícia, el sufragi universal del poder judicial i executiu, la democratització de l'exèrcit i cossos policials, que defensi un sistema electoral proporcional que garanteixi la igualtat del vot, la penalització de la corrupció dels càrrecs públics, referèndums vinculants, revocabilitat dels càrrecs electes, que rehabiliti la memòria republicana i les víctimes del franquisme, que declari nul·les sentències dels tribunals franquistes i jutgi els crims del franquisme, que lluiti pel laïcisme, contra l'especulació, la xenofòbia, el racisme i el feixisme. Que proposi un model productiu que superi el diferencial de despesa social que ens separa de la UE, amb predomini de la inversió productiva i tecnològica.

Una política d'esquerres ha de partir de la base que la crisi l’ha de pagar qui la crea, els seus responsables, la burgesia financera, gran patronal, i les rendes milionàries que paguen molt pocs impostos.

Ha d'exigir una reforma fiscal progressiva en la que pagui el que més té tant en els impostos directes com indirectes, reduint els impostos a les rendes més baixes (l'IVA als productes bàsics), augmentant l'impost de societats de capital variable, l'IVA als béns de luxe (12), la fiscalitat d'interessos, dividends i plusvàlues, fixar taxes al sector financer i les transaccions financeres internacionals, recuperar l'impost de patrimoni i el de successions.

Ha de lluitar contra el frau fiscal i l'economia submergida que suposa gairebé el 25% del PIB, ja que permetrien un ingrés addicional de desenes de milers de milions d'€ al Tresor Públic. Ha de combatre la fuga de capitals a paradisos fiscals i considerar com a delicte fiscal amb penes d'expropiació qualsevol moviment de capital destinat a eludir la imposició fiscal.

Totes aquestes mesures fiscals augmentarien els ingressos públics.

Ha d'apostar per la nacionalització dels sectors estratègics (banca, borsa, caixes d'estalvi, energia, transports, telecomunicacions -fixa, mòbil, internet-, aigua i indústries bàsiques), la creació d'una indústria pública, donant prioritat al creixement econòmic sostenible, la creació i estabilitat de l'ocupació, i facilitar el finançament de les Pimes i famílies. En I + D ha de lluitar perquè els resultats de la investigació científica finançada amb diners públics siguin de lliure utilització i difusió. Supressió de la propietat intel.lectual, el cànon digital i retirada de la llei Sinde.

Ha de defensar la planificació democràtica de l'economia i organització del cicle productiu amb la participació dels treballadors/es.

Ha de pugnar pel creixement del sector públic d'ensenyament i salut, revertir les privatitzacions, augmentar l'ocupació (13) millorar la protecció social per desocupació i les pensions i acabar amb la privatització de la salut implantant la incompatibilitat professional en la Sanitat. Ha de doblar la despesa social per habitant per eliminar el dèficit de la despesa social amb la UE-15.

Ha de lluitar per la plena ocupació, causalitat en la contractació, la reducció de l'ocupació temporal i la supressió de les EET. Reduir la jornada laboral (35 hores) corresponent al desenvolupament de les forces productives i reduir l'edat de jubilació per estendre l'ocupació. Recuperar el poder adquisitiu dels salaris. Millorar la protecció davant l'acomiadament improcedent donant la facultat als treballadors per triar. Equiparar les prestacions socials i cotitzacions de la seguretat social del treball autònom a l'assalariat.

Ha de lluitar pels drets socials per a tothom, la penalització dels empresaris i màfies que es lucren amb la immigració il·legal, fer complir per a tots els treballadors els convenis i normes laborals. Derogar l'actual Llei d'Estrangeria que és una eina que només serveix per assegurar força de treball dòcil i de precarietat extrema, i facilitar l'accés a la nacionalitat espanyola.

Ha de defensar la municipalització del sòl per acabar amb l'especulació urbanística. Estendre l'habitatge social i els lloguers a preus assequibles (per ex. no superior al 15% de la renda familiar) (14). Revaloritzar el preu de l'habitatge sense superar l'IPC. Derogar la legislació hipotecària, les hipoteques han de ser béns subjectes a la protecció del qual es declara en fallida. Dació de les hipoteques. Abolició de tota la legislació del sòl i ordenació urbana promulgada des de la llei franquista del 1956. Creació d'una empresa pública gestora de l'edificació d'habitatge i el seu lloguer. Congelació dels lloguers i supressió de l'actual llei d'arrendaments urbans. Expropiació dels habitatges buits.

Ha de defensar la reducció dràstica de les despeses militars i la supressió de les subvencions a l'església, que anualment suposen 6000 milions d'€, i la laïcitat de l'estat i l'ensenyament, derogant el concordat amb El Vaticà i excloent la religió del sistema educatiu i dels actes de l'estat i institucions públiques

Ha d'apostar per una reforma agrària integral que acabi amb el latifundi i la renda privada del sòl.

Ha de lluitar per la sortida de l'OTAN, el desmantellament de les bases militars ianquis, la retirada de les tropes espanyoles de l'Afganistan i la retirada de l'ofensiva militar imperialista contra Líbia. La defensa d'una Europa no imperialista, no militarista, d'una sola velocitat, on les conquestes del moviment obrer no siguin rebaixades (jornada mínima europea de 35 hores i salari mínim per impedir deslocalitzacions, etc.).

S’ha d’oposar a l'Agenda de Lisboa, al tractat de la UE i al Pacte de l'Euro, derogant totes les lleis imposades pel BCE destinades a pagar el deute privat, anul·lant deutes públics europeus. S’ha d’oposar a la criminalització del comunisme, contra la il·legalització d'organitzacions d'esquerra i comunistes a Europa, solidaritzar-se amb els processos de transformació social, lluitar per la pau, la independència nacional i defensar un nou ordre econòmic internacional antiimperialista que potenciï el desenvolupament multilateral de les economies nacionals.

Ha de defensar l'establiment d'una retribució màxima dels càrrecs públics que giri al voltant del salari mitjà d'un obrer qualificat, limitar les dietes i complements, reduir el nombre de cotxes oficials, eliminar la pensió vitalícia i integrar els càrrecs polítics en el règim general de la seguretat social.

Amb aquest programa l'esquerra s'ha de diferenciar del possibilisme neoliberal i mostrar-se a la classe obrera i sectors populars com el referent polític-ideològic capaç de defensar els interessos immediats davant els poders fàctics de la classe dominant i enfrontar-se a l’imperialisme.

2. ALTERNATIVES EN EL CAMP DE L'ESQUERRA ANTI-NEOLIBERAL

Unitat de l'esquerra amb projecte anti-neoliberal i de lluita pel socialisme o eco-liberalisme?

El debat actual no s'està centrant en la tàctica a seguir, l'anti-neoliberalisme amb propostes, projectes i programes que avancin cap a la superació de la causa de la crisi, el capitalisme. L'actual discussió sobre la unitat s'està centrant en un fals camp, el de la competència electoral pel mateix espai.

Esquerra Unida (IU) ja ha viscut processos similars en el passat, des que entre les generals del 1993 i les del 1996 IU aconseguís el 10,54% dels vots i amenacés seriosament el model bipartidista, ja llavors baluard de les receptes neoliberals (governs alterns de F.González i Aznar), han aparegut veus discordants contra la política anti-neoliberal d'IU.

El PDNI com a organització integrada des del 1996 a IU va començar per qüestionar el programa acordat en la seva IVª Assemblea, assumint el tractat de Maastricht, trobant suports en l'antiga direcció d'ICV i expressió pública en el grup mediàtic PRISA afí al felipisme. L'octubre del 2000 acabaria integrant-se al PSOE. L'objectiu aleshores era ben clar, utilitzar tots els mitjans a l'abast per convertir l'espai d'IU com un formiguer de vots del PSOE sota el dilema del vot útil ¡¡¡que ve la dreta!!!, i de passada assentar el model bipartidista estatal gràcies a la voladura d'IU.

Avui es torna a viure la mateixa situació, si bé amb una correlació bastant diferent, no es busca l'aliança amb IU sinó la desintegració del seu espai. En un moment en què IU sembla remuntar el vol, recuperar votants i recompondre ideològicament el seu missatge, en aquest moment se'ns planteja un projecte diferent, que prengui com a referència ¡¡¡Els Verds alemanys!!!, sí, els que van governar amb Schroeder, van donar suport a les contrareformes laborals de Hartz I, II, III i IV, el bombardeig i la destrucció de Iugoslàvia, van limitar l'accés dels obrers i immigrants a la universitat, van donar suport a la reducció d'impostos al capital, van enviar tropes a l'Afganistan, Golf Pèrsic, Banya d'Àfrica, Mediterrani, convertint Alemanya en el 2n proveïdor de tropes, després dels EUA, des de l'Afganistan fins als Balcans.

D'aquests verds alemanys, abans antimilitaristes, i que s'han convertit avui en un partit guerrer procapitalista, diuen que són el model a seguir. Oblidarem Cohn-Bendit demanant bombardejar Iugoslàvia al parlament europeu sota cobertura verda? Adoptarem la creença feuerbachiana de la possibilitat d'humanitzar el capitalisme i convertir-lo en un capitalisme verd en la qual tots els éssers humans, obrers i executius financers, tinguem la mateixa responsabilitat davant el canvi climàtic? Alliberarem el capitalisme de la seva responsabilitat dels desastres ecològic i productiu?

El maig del 2010 ICV impulsa Espai Plural, plataforma política estatal integrada oficialment des del 19 de juny per CHA (l’Aragó), Nueva Canarias, Iniciativa Verds (Mallorca), Iniciativa del Poble Valencià i Paralelo 36 Andalucía. Organitzacions polítiques que només tenen projecció política autonòmica sense referent estatal (excepte ICV que té un acord amb IU-EUiA).

El desembre del 2010 Equo es va presentar com una organització ecologista estatal amb voluntat d'arribar a assolir ni més ni menys que ¡¡¡el 10% dels vots en les eleccions generals!!!, entrant en competència electoral amb IU. Equo rebia suports com a nou referent estatal d'antics socis d'IU, com Compromís, Iniciativa Verds, actuals socis com ICV (que ja en les municipals del 2003 a Madrid van donar suport a la candidatura verda de Mendiluce que va obtenir uns resultats irrellevants), i compta amb exdiputats regionals d'IU en la seva direcció.

No obstant això, els resultats en les passades eleccions municipals de Ecolo, la marca electoral de la fundació Equo, han estat poc rellevants fracassant en l'intent d’hegemonitzar l'espai polític verd, mentre que per contra els Verds-Grup Verd en coalició amb IU han estès la seva presència.

El 4 de juny del 2011 es crea IU Oberta, corrent dins d'IU, liderat per Gaspar Llamazares, que planteja la constitució d'un front electoral de "formacions progressistes", amb Espacio Plural i EQUO.

El líder d’Equo (Uralde) diu que vol construir un espai ecosocialista diferent del que cobreixen IU i el PSOE, planteja que el seu projecte no atomitza més l'esquerra (???), i que és possible formar grup parlamentari propi a les generals: "dos diputats per Madrid, dos per Barcelona" (d'on ho trauran i amb quins vots comptaran?) "i un per una província gran" (15), el seu exemple són els verds d'Alemanya que s'han assentat com a tercera força política . Aquest projecte és patrocinat per la copresidenta del Partit Verd Europeu, Monica Frassoni, que subratlla que "Equo ha d'arrossegar vots d'IU i PSOE, perquè IU s'ha posat en un racó per voluntat pròpia" (16). I això no atomitza més l'esquerra i no afavoreix encara més el model bipartidista?

IU no només ha de suportar una llei electoral injusta dissenyada sota la transició precisament per discriminar la força política que va liderar la lluita antifranquista (PCE-PSUC), sinó la competència de diferents projectes dispersos que en lloc de buscar la unitat en base a un programa anti-neoliberal (que ni s’anomena) fins i tot més enllà d’allò electoral, només busquen la dispersió i confrontació de les forces a l'esquerra del PSOE, amb el clar objectiu no confés de consolidar el model bipartidista.

La refundació d'IU després de la IX ª Assemblea

No es pot parlar de l'esquerra a Espanya sense fer grans referències a IU, ja que tot i la debacle electoral des de les generals del 2000 fins a les del 2008, segueix sent la major formació política de l'esquerra anti-neoliberal i transformadora, tant en nombre de vots, com en implantació territorial, militants i activistes socials, que existeix.

IU en la seva IXª Assemblea va decidir donar un gir a l'esquerra en la seva política anterior d'acords tàctics amb el PSOE, iniciats des del 2000. Acords sense compromisos de programa, com el pacte electoral amb Almunia on es va capitular davant el discurs neoliberal acceptant el pacte d'estabilitat de la UE i l'OTAN (17), o en les eleccions del 2008, en què sense venir al cas es van demanar llocs de ministre en el govern de Zapatero.

Cayo Lara nou coordinador d'IU confirma el gir a l'esquerra:

"Els dirigents socialistes han demostrat que estan al costat d'aquest neoliberalisme amb les mesures per a la banca. També han demostrat amb el PP, que els drets a la feina, a l'habitatge, a la igualtat i altres previstos en la Constitució són paper mullat ... només es compleixen els drets dels rics i dels ambiciosos... que han portat a la fallida a milers de treballadors..." (18).

Les conclusions de l'esmentada Assemblea es desmarquen de les tesis de refundació de capitalisme, i destaquen que no hi ha excessos del capitalisme, sinó que el capitalisme és l'excés, proposant que les polítiques redistributives passin a primer pla, apostant per una trobada de forces polítiques, sindicals i socials d'esquerres per analitzar la crisi i proposar una política econòmica alternativa i una àmplia i sostinguda mobilització social contra la crisi. En la lluita ideològica, IU s'ha presentat com a formació política independent amb un programa d'esquerra anti-neoliberal.

Aquestes conclusions són importants, perquè la recuperació ideològica (incloent la defensa crítica del socialisme històric) i política d'IU són imprescindibles per avançar cap a la unitat i recomposició de l'esquerra.

IU en les passades eleccions del 22 de Maig ha avançat consolidant-se com la 3a força política estatal, recuperant vots i representació en llocs on estava desapareguda. En les municipals, ha augmentat 221.798 vots, el 18,17% respecte a les del 2007. Els partits nacionalistes d'esquerra (excepte Bildu) com ERC, CHA, Na-Bai, PA, NCA i BNG han perdut pes electoral i més de 158.000 vots. La coalició ICV-EUiA ha perdut més de 16.000 vots, el 6,6% menys que en les eleccions del 2007.

En les autonòmiques IU ha crescut un 22,8% amb 146.000 vots més, augmentant escons a Madrid, València, Aragó i Navarra, conservant els d'Astúries i Múrcia (on la llei de 5 circumscripcions ha impedit quadruplicar el nombre de diputats), i s'ha entrat en els parlaments d'Extremadura i Castella-Lleó.

IU ha començat a recuperar les relacions amb el moviment obrer, donant centralitat a les lluites obreres i les seves reivindicacions. Es comença a trencar la desconnexió entre les lluites socials parcials, concretes, merament reivindicatives i la lluita política general. Avui segueix sent necessària més que mai una política d'esquerres que connecti amb el sindicalisme de classe sociopolític i de masses. Aquí IU juga un paper rellevant i imprescindible en les relacions amb el sindicalisme.

A aquest procés ha ajudat el relleu del fidalguismo al capdavant de CCOO on s'incorpora una nova direcció confederal que ha reforçat el caràcter sociopolític i mobilitzador del sindicat (que contrasta amb el penediment públic de l'anterior sec.gral. de la vaga del 20J del 2002) i ha possibilitat la participació de la majoria de la classe obrera en les mobilitzacions convocades pels sindicats, malgrat el criticable pacte de pensions que per contra ha suposat un retrocés en la mobilització i la resposta.

La mobilització i conflictivitat ha anat en augment durant aquests últims 4 anys, mobilitzacions contra el Pla Bolonya, mobilització per desbloquejar la negociació, vaga del sector públic contra la tisorada, vaga general contra la reforma laboral, etc. Són aquests 3 elements, la recuperació de les relacions amb el sindicalisme de classe, augment de la mobilització social i la lluita ideològica, els que han col·locat IU en una posició de recuperació de forces i vots com a alternativa política seriosa al neoliberalisme. I això és important retenir-ho perquè el vot d'IU no és un vot institucionalitzat, de màrqueting, ni mediàtic, sinó un vot que té base en la lluita de classes, en la mobilització i l'organització social.

No obstant això, IU segueix tenint dificultats per recollir els vots que perd el PSOE, ja que sense una major organització i capacitat d'influència social, és impossible trencar el bipartidisme mediàtic, que és molt més fort que l'electoral.

Davant aquesta realitat, recuperació de vots, refundació d'IU, tancament de l'etapa de subordinació a la política del PSOE, resulten desafortunades les valoracions que incideixen en l’"arraconament d'IU" quan més aviat sembla tot el contrari. IU va decidir en el seu primer Consell Polític després de les eleccions reafirmar-se en el procés de refundació de l'esquerra i acumular forces "per construir el socialisme enfront de la barbàrie del capitalisme del segle XXI" (19), i iniciar un procés d'elaboració per baix (Convocatòria Social) d'un programa alternatiu al neoliberalisme com a expressió última del capitalisme.

Al juliol IU va prendre la iniciativa per dirigir cap a la resta de forces d'esquerra i va fer pública la seva proposta de concórrer a les eleccions generals amb candidatures que representin la "màxima unitat de l'esquerra plural i transformadora" (20). IU va decidir iniciar una ronda de reunions amb Equo, ICV, els artistes i intel·lectuals del manifest "Una il·lusió compartida", IA (Esquerra Anticapitalista), les Taules de Convergència, i els docents universitaris promotors de la crida "Per reconstruir la democràcia a Espanya"

Per IU qualsevol acord ha de passar per un programa anti-neoliberal, que no renegui de les línies bàsiques i vermelles, mentre que per ICV s'han d'apartar els programes màxims (???). La discussió, com sempre, segueix girant en tints electoralistes sobre qui encapçalarà les llistes. Alguns ja qüestionen obertament el coordinador d'IU.

Després de la reunió que van mantenir les delegacions d'IU i ICV al juliol, aquesta va manifestar la seva pretensió de no signar una coalició a tot l'Estat amb IU, únicament a Catalunya amb EUA (21). En aquesta reunió "els ecosocialistes van explicar que no volien entrar en contradicció amb la línia del Partit Verd Europeu al qual pertanyen tant ICV com EQUO" (22).

Cal dir que la direcció d'ICV és coneixedora de la decisió adoptada per EUiA d'abastar el màxim de persones i organitzacions dins d'IU, impulsant la refundació fins a aconseguir la major suma de les esquerres, tenint clar que aquest procés d'extensió no pot ser utilitzat per generar o reunir organitzacions, sigles o sectors que es confrontin políticament i que competeixin electoralment amb IU, com el cas d’EQUO.

I encara que ICV hagi manifestat "no competir electoralment" (23) a l'Estat amb IU, no oblidem que el líder d’EQUO ha manifestat pugnar per dos diputats a Barcelona. No oblidem tampoc que la "disciplina" d'ICV amb el Partit Verd Europeu, patrocinador d’EQUO a Espanya, pesa més que els pactes, paraules i programes que adopti amb IU i EUiA. Qui dubta que una vegada aconseguits els vots i diputats en lloc de treballar sobre les directrius del programa de l'esquerra transformadora, es guiïn per la batuta de l'eco-liberalisme d’EQUO i els verds alemanys?

Com veiem el debat no se centra en la construcció d'un Front d'Esquerres, on el front electoral sigui al costat de la mobilització social un camp més de la lluita contra el neoliberalisme, i que els diputats defensin la política programàtica d'esquerres i no altres interessos i "disciplines" europees. ICV, Espai Plural i Equo donen preferència en el debat en com posar les llistes electorals per després dur a terme els moviments tàctics i les aliances al voltant dels interessos de la política institucional al marge dels programes i la unitat de l'esquerra, transformadora?

Recordem que a Catalunya l'eurodiputat verd Raül Romeva s'ha beneficiat dues vegades dels vots de la coalició per després trencar amb l'esquerra europea i alinear-se amb el Grup Verd, aquell mateix Grup que va votar els bombardejos contra Iugoslàvia, de Líbia, i que vota la criminalització del comunisme (resolució presentada pel PPE) i contra Cuba. És que no estaríem en el nostre dret d’indignats dir-li que no ens representa?

Cal seguir aprofundint el debat entorn a acords de programa com a base de la unitat, la mobilització i el projecte transformador. Una de les mancances més notòries de l'accionar del moviment social i l'esquerra és l'absència de propostes programàtiques de contingut transformador que entrin a formar part de la consciència i la lluita quotidiana de les masses. La unitat de l'esquerra no pot ser només electoral, ha de tenir una postura activa en la lluita social i s'ha de donar d'acord amb un programa veritablement transformador i no un programa d'oficina gestora del capitalisme. Ho han entès els qui busquen el seu model d'alternativa estatal i europea verd? Aviat ho veurem.

La mobilització social juvenil ressorgeix. El 15 M.

Enmig de la campanya electoral del 22-M ha nascut la major mobilització dels últims temps, en un moment en què semblava que només els sindicats eren capaços de convocar, apareix una mobilització espontània i amb una forta indignació que contrasta amb la passivitat que imperava en la majoria de la joventut del nostre país. Aturats, precaris inframileuristes (que no arriben als 1000 €), ben formats, que no es poden independitzar i veuen un futur sense pensió. Per primera vegada en molt temps la nostra joventut es mobilitza contra la crisi. En un país amb 12 milions de pobres i més de 5 milions d'aturats dels quals més de 700.000 són catalans, era normal que aquest còctel Molotov esclatés algun dia. I encara sort!

Cal dir que la major part de la informació d'aquest moviment iniciat a la Puerta del Sol ressaltava de manera interessada per al model bipartidista el perfil anti-partit per propiciar el vot en blanc o nul, posant totes les organitzacions polítiques, incloent-hi IU, al mateix nivell. Aquesta és la realitat que vivien la majoria dels que rebien la informació des de les televisions. Realitat que no era del tot certa.

Aquest moviment s'ha estès a les principals ciutats del país. A Catalunya han estat les retallades de la despesa pública en sanitat, ensenyament i serveis socials, duts a terme per CiU, i aprovats per l'anterior govern, els que han estès el moviment del 15-M a la província de Barcelona. Mobilitzacions, ocupació d'espais públics, pressió davant institucions que aproven o executen retallades socials o laborals, accions enfront d'empreses i bancs, accions davant la justícia (corrupció, desnonaments...). Les enquestes mostren pel moviment 15M un grau de simpatia que supera el 60% de la població.

No obstant això, la realitat política que estem vivint no és d'una revolució sinó el context de la més gran reacció en la història recent, tant és així que després de conèixer els resultats electorals del 22M i les noves mesures de "rescat" de Portugal, la CEOE va trencar els acords amb els sindicats i el govern del PSOE va tornar a cedir al xantatge de la patronal aprovant un decret que qüestiona la negociació, possibilita que el conveni d'empresa empitjori les condicions del conveni sectorial, dóna més poder a l'empresari en matèria de mobilitat, temps de treball, flexibilitat interna, i aprofundeix en les facilitats de l'acomiadament en permetre EROS quan les empreses presentin pèrdues permanents o transitòries.

S'ha intentat criminalitzar aquest moviment amb els fets del parlament de Catalunya, quan en realitat van ser grups infiltrats els que van provocar (utilitzant els mateixos mètodes del franquisme contra les mobilitzacions obreres), mentre els mossos carregaven brutalment contra els manifestants i no feien res contra els veritables provocadors, fins i tot els escortaven davant la indignació dels manifestants que van aconseguir neutralitzar-los i identificar (24).

N'hi ha que volen instrumentalitzar aquest moviment per girar-lo contra la política, amb el "tots sou iguals", però en realitat aquest moviment el 19 de juny va ser capaç de realitzar manifestacions multitudinàries en 80 ciutats espanyoles contra el Pla de Governança i el Pacte de l'euro , i sorgeix contra les conseqüències de la crisi, l'atur, l'habitatge, reivindiquen la fiscalitat progressiva, l'enduriment de les penes per frau fiscal, la dació en pagament de les hipoteques, control dels bancs, reduir despesa militar, control dels càrrecs públics (sufragi revocatori i exclusió dels corruptes de la vida política), equiparació del seu salari al salari mitjà, i fins i tot va més enllà a l'exigir una "democràcia real ja!" denunciant la manca de presència de la voluntat popular en les institucions de la democràcia burgesa espanyola, exigint referèndums obligatoris i vinculants davant totes les mesures dictades a la UE, i una reforma de la llei electoral per garantir un sistema representatiu i proporcional que no discrimini cap força política.

Cal destacar un aspecte molt positiu d'aquest moviment que s'aixeca contra les conseqüències de la crisi i assenyala els veritables culpables, ja que amb les seves accions està tallant el pas a la demagògia social del feixisme, eradicant la temptació de buscar "culpables" en els llocs equivocats.

Tot i que el model de transició espanyola va impedir la ruptura democràtica amb el franquisme, aquest moviment demana un nou contracte social i una democràcia real, recuperant la filosofia roussoniana del jacobinisme francès per als que en els albors de la Gran Revolució Francesa del 1789-94 no era possible ni realitzable la democràcia com a ideal en societats on la minoria ho té tot i la majoria no té el més elemental.

Des d'un punt de vista marxista sabem la democràcia que "aguanta" el capitalisme, ja que totes les conquestes democràtiques i transformacions socials les ha anat aconseguint el moviment obrer i l'esquerra des de mitjans del segle XIX fins l'impuls de les lluites antifeixistes, del S.XX amb els comunistes al capdavant, sobre la base de sacrificis i sang (25), per això avui davant la dislocació de la democràcia formal, tornar a posar el debat de la defensa de la democràcia és anar també en contra del sistema capitalista posant el debat que aquesta, la democràcia real, és inviable sota el capitalisme i impossible sense el socialisme, ja que la democràcia real és la submissió de la minoria de capitalistes a la voluntat de la majoria d'obrers i sectors populars.

Aquestes propostes del 15-M, amb el seu contingut reformista, són revolucionàries per al moment de la crisi que estem vivint, per això no podem dir que aquest moviment sigui apolític i vagi contra tota la política. En realitat, com diu Vicenç Navarro (26), la crítica fonamental del moviment 15-M va dirigida als partits conservadors i neoliberals com CiU i PP, però també contra els partits polítics d'esquerra que han realitzat polítiques neoliberals a Catalunya i a Espanya, sense que per això s'hagi realitzat una autocrítica profunda. És difícil esperar això dels dirigents del PSOE, que han acceptat l'adoctrinament neoliberal, renegant de qualsevol política d'esquerres i socialdemòcrata, però de la resta és possible i necessari.

En les passades eleccions autonòmiques catalanes vam veure com ICV-EUiA va perdre el 22,7% del seu pes electoral (del 9,56% al 7,39%), tot i que la participació va pujar al 60% (3 punts per sobre de les eleccions del 2006), i encara que es van perdre més de 51.000 vots de forma poc convincent es va considerar un bon resultat (?).

Era la primera vegada que sota una crisi que qüestiona els pilars del capitalisme i després d'un procés de mobilització sostinguda, es produïa una baixada de vots a l'esquerra del PSC-PSOE. Les polítiques gestionades incoherentment contra la majoria social, des del govern, la LEC, el paper de la conselleria d'interior i la retallada de la història de la Generalitat, amb els vots en ple de l'Entesa a favor, han estat les causes del desastre de l'esquerra catalana, que no va ser encara major gràcies a coincidir amb el procés de mobilització unitària contra el pla Bolonya, la tisorada i la vaga general. Mentre a Múrcia el PP votava de manera reaccionària contra la llei de l'avortament (i no passava res), en el parlament no es votava contra les retallades aprovades pel govern central. Hi ha sectors socials d'esquerra que encara esperen sentir alguna autocrítica.

Es pot ser part d'un govern que treu la porra contra els manifestants i aplica mesures neoliberals, mentre per la porta del darrere es critiquen les polítiques aplicades? Aquesta situació contradictòria ha permès que en un dels últims debats parlamentaris Zapatero etzibés a Llamazares de fer d'oposició a Madrid mentre que en les autonomies on governava en coalició assumien una posició "responsable amb les retallades". L’"esquerra plural" amb Zapatero defensada amb passió per part de l'esquerra transformadora ha caigut pel seu pes després de les retallades que han aplanat el camí al triomf electoral de la dreta i la ultradreta.

I no ens falten exemples semblants de l'entorn. L'esquerra plural a França, malgrat la llei de 35 hores, pel seu alineament imperialista en la guerra de Iugoslàvia i l'Afganistan, i la seva gestió neoliberal amb tota una onada de privatitzacions (Air France, France Telecom, Aéreospatiale...), que va generar un fort enfrontament amb els sindicats de classe, va causar la derrota de l'esquerra a les urnes, propiciant l'ascens de la dreta amb Sarkozy. El PCF que es va mantenir durant tota la legislatura ho va pagar amb una pèrdua important del seu pes electoral. A Portugal la caiguda del Bloco de Esquerda després de les últimes eleccions legislatives del 2011 (que contrasta amb el creixement dels comunistes) tot i les mobilitzacions i la vaga general, va ser precisament producte del seu vot favorable al "rescat" de la UE i les retallades del govern (27).

Existeix per tant una percepció compartida en el Moviment 15M que el sistema representatiu no obeeix als seus representats, sinó a aquells als que ningú pot controlar democràticament, els poders financers. Per aquest motiu el lema "ningú ens representa", més que una consigna apolítica, salvant certes equiparacions injustes, té molta càrrega política, ètica i moral, i en aquesta percepció hi podem cabre tots segons la pràctica política. En primer lloc, no hi ha cap força política, ni tan sols PP, CiU i PSOE que en les seves campanyes electorals defensin les retallades, però quan governen, els voten i els apliquen. Si fossin coherents l’anunciarien en les seves campanyes encara sabent que això provocaria un corriment electoral a l'esquerra dels seus electors, que és el que precisament temen.

En segon lloc, a l'esquerra del PSOE aquells grups polítics i parlamentaris que voten a favor o simplement no voten en contra de les retallades, o que voten a favor de la guerra a Líbia com Romeva, realment ens representen? Segur que si en plena campanya electoral haguessin defensat les retallades i la guerra molts dels vots aconseguits s'haguessin quedat a casa. Aquest i no un altre, és el sentit de la consigna "no ens representen". Segueix fent falta l'autocrítica de l'esquerra.

I aquesta autocrítica s'ha de fer si es volen establir relacions serioses amb el 15-M. No val dir com sí que ho fa Mónica Oltra que "el que se sent en les places ho està batallant Compromís des de fa 4 anys" (28), cal ser més humils, donar suport i participar en un moviment que és real, en lloc de fer referències electoralistes, perquè la veritat és que l'esquerra transformadora (partits i sindicats) no ha estat capaç d'atreure amplis sectors socials al voltant de les propostes de mobilització. I el 15-M no té res a veure amb les multituds silencioses de la teleporqueria, ni les multituds difuses de Toni Negri, ni de les que mou la dreta (AVT, plataformes provida, etc.), ja que les paraules que s'estan reprenent en les places són la de poble i no multitud, democràcia real o revolució, paraules que part de l'esquerra renegant del seu passat ni s'atrevia a esmentar.

En aquest sentit és més conseqüent la crida que IU va fer als seus militants a participar en el moviment 15-M des del principi, i la crida pública de la direcció confederal de CCOO a secundar les iniciatives de mobilització del 15-M contra el Pacte per l'Euro, i la seva preocupació del com organitzar col·lectius de treballadors als quals no s'arriba (aturats, autònoms i pensionistes) i reforçar l'acció sindical fora de les seus sindicals (reconeixement que el sindicalisme no arriba a amplis sectors de treballadors) (29).

També hem d'aprendre de la nostra pròpia història, no oblidar que l'auge de l'anarquisme a Espanya després del naixement de la CNT el 1911 va ser en part a causa de la política reformista del PSOE, i que el front popular va triomfar el 1936 precisament perquè després de l'onada contrarevolucionària del bienni negre (empresonaments, tortures, repressió, desmantellament de tots els avenços democràtics) les propostes d'unitat popular anti-abstencionistes es van fer majoritàries en el moviment anarquista. Per tant, avui que no es pot ignorar la realitat del 15-M, cal una autocrítica real, que parteix de l'anomenada esquerra transformadora o assumeix o mor com a tal.

No podem equivocar-nos, el moviment 15-M objectivament reforça l'esquerra anti-neoliberal, tal és així que ja estan sortint-li els tics al·lèrgics a la dreta, si el PP va intentar crear vinculacions entre l'acampada de la Puerta del Sol i ETA, si l'església aixeca el seu dit acusador cap a l'excés de laïcisme dels manifestants i la presidenta de la comunitat de Madrid es congratulava del desallotjament dels indignats a la Puerta del Sol, això és a causa que tenen claríssim que necessiten una joventut submisa per a benefici de la banca i els grans empresaris perquè en temps de crisi tornin a recuperar els seus beneficis sense rebomboris al carrer, i aquesta joventut indignada destorba els seus propòsits de classe explotadora. Per als neoliberals l'única acampada "legal" i permissible són la de joves beats concentrats a la Puerta del Sol per rebre el Papa, a un cost públic de 50 milions d '€.

D'altra banda, si aquest moviment decaigués cap a posicions abstencionistes, vots nuls i blancs, cometria un greu error i aniria en contra d'una de les seves reivindicacions, ja que hi ha partits polítics a l'esquerra del PSOE que estan discriminats per la llei electoral i el model bipartidista que s'ha de combatre. No oblidem que el maig francès del 68 va ser derrotat en el pla polític, donant continuïtat a successius governs de la dreta.

Tampoc es pot caure en l'error que aquest moviment espontàniament pugui esdevenir en revolucionari, ja que sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària, no oblidem que la lluita de masses a l'Argentina que va fer caure un president neoliberal (de la Rúa) va possibilitar un canvi de govern amb una política reformista (augment de l'economia industrial, descens de l'atur, restabliment relacions amb Cuba, etc.) però, aquestes masses no van ser capaces de dotar-se d'una superestructura política pròpia per dirigir la producció i substituir les relacions de producció capitalistes per les socialistes. La mobilització social, lluita de les masses, i les institucions democràtiques, són dos fronts de la lluita revolucionària que s'han de complementar, la teoria revolucionària consisteix a assumir el canvi de règim polític i social.

És necessari i urgent que el moviment del 15-M es vinculi amb el moviment obrer, els moviments socials en lluita contra les retallades i l'esquerra anti-neoliberal i transformadora. Les lluites socials i la lluita política ha de confluir per vèncer els programes d'ajust i qualsevol altre futur "rescat" de l'economia espanyola, reivindicant el model islandès davant del portuguès, irlandès o grec, on la rebel·lia del poble d'Islàndia negant-se a sotmetre l’FMI en el pagament del deute (30), serveix com a contraexemple a l'actuació de la resta de governs europeus. Al costat de la defensa d'un programa socialment avançat amb elements de confrontació amb el capitalisme, responsable de la crisi, programa que es marqui com a objectiu una nova Constitució republicana el contingut principal de la qual sigui el desenvolupament d'una plena democràcia política, social i econòmica avançada que ens permeti caminar cap al socialisme.

Ara, després de la reforma de la constitució sense referèndum per imposar les directrius de dèficit públic en lletra de pedra donant carta legal a l'enfonsament del benestar social, tenim una oportunitat històrica perquè les forces socials, sindicats, plataformes unitàries, moviment 15-M i les organitzacions polítiques d'esquerra protagonitzin unitàriament i massivament les lluites contra les conseqüències de la crisi, el pacte de l'euro i la reforma constitucional per blindar el dèficit, exigint el referèndum perquè el poble decideixi. Lluita que ha de servir per elevar la consciència de classe i possibilitar la transformació social i política que la majoria del poble necessita. Per què no canviar la constitució com a Islàndia perquè siguin els culpables de la crisi els que la paguin amb els seus ossos a la presó? Recordem que a Islàndia el poble va sortir al carrer davant la pretensió del govern de fer pagar el deute dels bancs, va imposar el referèndum i el va guanyar. A partir d'aquí es va empresonar i enjudiciar banquers i alts executius responsables de la crisi.

3.LA FINALITAT DE LA LLUITA DE CLASSES HA DE SER EL SOCIALISME I EL COMUNISME

No es pot acabar aquest article sense afegir quatre coses.

En primer lloc, la unitat i ressorgiment de l'esquerra no serà viable si no s'aconsegueix aixecar un gran partit comunista fort, unit i cohesionat. És necessària la unitat orgànica dels comunistes allà on encara no s'ha assolit. L'actual dispersió o fraccionament de la direcció política de la classe obrera, fa més difícil la capacitat per a una acció política contra l'enemic principal, l'oligarquia financera, i és un obstacle per aplicar polítiques d'aliances àmplies en els fronts de masses i en la esquerra.

Unitat de l'esquerra, unitat de la classe obrera (ja que sense la recomposició de la classe obrera no hi haurà refundació de l'esquerra), i també unitat comunista. Partit comunista que reafirmi la solidaritat internacionalista amb els processos revolucionaris i antiimperialistes i que formi part del Moviment Comunista Internacional a través de les trobades internacionals que se celebren des del 1998. No oblidem que avui per molt amarg que li resulti a l'imperialisme hi ha partits comunistes amb un ampli suport de masses, a Rússia, Moldàvia, Xipre, Bielorússia, Txèquia, Grècia, Portugal, el Nepal, l’Índia, etc.

En segon lloc, hem de recuperar la memòria del millor de la nostra cultura revolucionària, de la revolució socialista soviètica, l'internacionalisme i la solidaritat de la classe obrera i els pobles oprimits, la lluita per la defensa de la Segona República, la victòria contra el nazisme, les revolucions anti-imperialistes a Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, les lluites i conquestes del moviment obrer sota el capitalisme, la lluita per la pau i un nou ordre internacional anti-imperialista, etc. No estem davant la fi de la història, on el capitalisme triomfa com a negació del desenvolupament històric i les ideologies de classe es dissolen, estem en una etapa de transició en la lluita pel socialisme i el comunisme, on la lluita de classes continua sent el motor de la història.

Hem de recuperar la terminologia marxista i leninista. Els termes també formen part del camp de la lluita ideològica contra l'imperialisme. Quan s'utilitzen termes desclassats com pensament únic, societat civil, humanisme, demos, multitud, etc., s'utilitzen termes que no són marxistes, potser amb la sana intenció d'anar a corrent dels temps perquè el nostre discurs arribi a les masses.

Però quan les masses s'activen en la vaga general, en el moviment 15-M, i tornen a aparèixer conceptes com poble, classe, capitalisme, crisi capitalista, etc., en boca d'obrers, joves, dones, pensionistes, aturats, immigrants, etc., descobrim fatalment que durant tots aquests anys ens hem quedat per darrere de les masses no mediàtiques en el llenguatge, ens hem enlairat ideològicament, i els que presumiblement hauríem de ser l'avantguarda, estem a la rereguarda. Ha estat un error renegar del llenguatge marxista en pretendre que no se'ns entén, les masses en lluita ens ho han tornat a recordar, les tradicions de lluita no s'obliden tan fàcilment. Precisament el principal inconvenient de conceptes com el de societat civil és l'omissió de la naturalesa classista de la societat i el control polític, militar i institucional que les classes dominants exerceixen a través de l'estat capitalista. Recuperar el nostre llenguatge marxista i leninista significa també combatre l'ofensiva anticomunista de l’hegemonia neoliberal.

En tercer lloc, hem de rescatar el concepte marxista que situa que el moviment obrer no és un moviment més, és el costat objectivament revolucionari de la contradicció principal capital/proletariat del capitalisme, sistema en què la contradicció fonamental segueix sent el caràcter social de la producció i la forma capitalista de la seva apropiació. En aquesta època històrica de transició del capitalisme al socialisme tota la resta de les contradiccions, que generen altres moviments democràtics, anti-neoliberals, antiimperialistes, pacifistes, etc., es regeixen per la contradicció principal i fonamental. És a dir, mentre no se superi el capital, no se superaran la resta de contradiccions: nacions imperialistes opressores / nacions oprimides, rivalitat inter-imperialista entre estats i oligarquies pel repartiment del món, la guerra i la pau, economia no sostenible i medi ambient, ocupació-atur, producció-consum, acumulació-crisi, entre el públic i el privat, entre la democràcia formal i la democràcia real, etc.

En quart lloc, no es pot llançar una campanya contra el neoliberalisme i considerar a aquest el responsable de tots els mals caient en l'error de reivindicar un capitalisme "regulat", "de rostre humà", etc. La lluita contra la crisi, passa per combatre el neoliberalisme com a model d'explotació de la classe obrera, model que no va abandonar l'escenari històric sense combat. La lluita per la plena ocupació, la política industrial, la nacionalització de sectors estratègics de l'economia, el creixement del poder adquisitiu, la fiscalitat progressiva i la defensa de l'ensenyament i sanitat públiques i de qualitat, són fites clarament anti-neoliberals que ataquen la forma d'explotació regnant.

Però ni els comunistes, ni les aliances del Front d'Esquerres han de confondre. Combatre el neoliberalisme amb reformes, conquestes socials, només significa combatre les conseqüències de la crisi: atur crònic i massiu, pèrdua de poder salarial, precarietat, estancament industrial, privatització, empobriment social, etc., però no significa eliminar les seves causes. El combat contra les conseqüències de la crisi serà insuficient si no se li afegeix la lluita per la superació del capitalisme.

Però aquesta lluita anti-neoliberal no serà inútil, sinó tot el contrari, ja que la identificació de les lluites socials amb aquests objectius immediats, anirà preparant les condicions per a marcar-se metes més grans, ja que sense cap dubte, s'aguditzarà la lluita de classes, s’elevarà la consciència de classe i la percepció de la necessitat de lluitar pel socialisme. Per tant, la lluita anti-neoliberal, contra les formes d'explotació del capitalisme, contra les conseqüències de les crisis, és un front necessari i important, sense que haguem il·lusòriament de pensar que amb això s'eradicaran la crisi i les seves causes de forma definitiva.

La crisi desapareixerà com els dinosaures quan el capitalisme agonitzant mori. Però aquest règim no es col·lapsarà per l'acumulació dels desequilibris econòmics, no és la insuficiència de plusvàlua o la tendència decreixent de la taxa de guanys que eradicarà el capitalisme, sinó l'acció política de les classes dominades i la construcció del socialisme.

Avui, quan les lluites de classe empenyen el moviment històric cap al dilema socialisme o barbàrie, l'esquerra transformadora, anti-neoliberal i el moviment obrer tenen l'obligació d'utilitzar com a ariet les tasques immediates per acumular forces i avançar cap a la única alternativa possible al capitalisme i la seva crisi general, l'objectiu socialista i comunista, la fi de les classes i la lluita de classes.

A 128 anys de la seva mort Marx segueix tenint la raó científica de la part seva.

NOTES:

(1) J. Dimitrov. Obres Escollides, tom 1r, pág.579, Ed Akal.

(2) La bolsa o la vida. Las finanzas contra los pueblos. (Eric Toussaint) Ed Tercera Premsa.

(3) Crida del CTE. Federal del PCE enfront de la dictadura del capital, 4 jul. 2011.
(4) La consigna de los EE.UU de Europa (V. I. Lenin. Ed Progrés 1980).

(5) Després de la publicació dels índexs oficials de l'IPC del mes de juliol del 2011, el portaveu del govern José Blanco, no ha perdut el temps a justificar les directrius patronals de lligar el salari a la productivitat, argumentant la tonteria que per que creixi la productivitat i es creu l'ocupació ¡¡¡s’han de moderar els salaris!!! Encara mééés? Oblidant que la productivitat no va lligada als ritmes de treball com interessadament es confon, ni als sectors de baixa tecnologia, sinó a unes forces productives tecnològicament més avançades i una força de treball més formada i remunerada (seguint els esquemes de països gens sospitosos com Alemanya) i que per tant la debilitat de l'economia i la seva baixa productivitat es deu al caràcter dependent i gens sobirà de l'economia espanyola. I finalment, si els preus baixen, no té res a veure amb això la productivitat sinó la precària capacitat adquisitiva del salari mitjà.

(6) Endeutament privat provocat per l'especulació immobiliària que va inflar la bombolla financera a dimensions faraòniques, un cop es va ensorrar el preu de l'habitatge, els crèdits es van col·lapsar creant l'escassetat de demanda. Els bancs es van beneficiar d'aquest creixement de l'endeutament immobiliari, a Espanya la majoria dels diners que es prestava procedia dels bancs estrangers, alemanys, francesos i britànics, que van ser els que van facilitar l'enorme endeutament privat a Espanya.

(7) Mentre que la mitjana dels ingressos als Estats de la UE-15 era l'any 2009 equivalent al 44% del seu PIB, a Espanya era només el 34%. (Per què no s'està resolent la crisi actual a Espanya i què caldria fer per sortir-ne. Vicenç Navarro. Revista digital SISTEMA, 29 de juliol de 2011)

(8) Informe Propuestas en época de crisis. Necesidad de un plan especial de la administración tributaria. Organización Profesional de Inspectores de Hacienda del Estado. Valladolid. Octubre 2009.

(9) Per la llei d'Hont en les passades eleccions generals IU no va tenir diputat en 12 províncies, la majoria dels casos se’ls va quedar el PP, de manera que desemmascara la inutilitat del "vot útil".

(10) Michael Hudson, Ni verdes, ni liberales, ni conservadores, ni socialdemócratas han podido al pueblo: Islàndia dice otra vez NO al suicidio financiero a que se conminaba a la Unión Europea. 2011.04.10. SINPERMISO.
(11) La gran majoria dels anomenats "treballadors autònoms" han sorgit arran de la política de flexibilització del mercat de treball en noves activitats segregades de les grans empreses (serveis, transport, construcció, teletreball i hostaleria) que encobreixen relacions laborals d’explotació. Aproximadament un terç dels autònoms són semi-proletaris, antics obrers que ara treballen pel seu compte i són subcontractats per l'antic patró, no tenen treballadors al seu càrrec, no disposen de cap forma de negociació sobre les seves condicions laborals ni tarifes, i sense això tenen totes les obligacions d'un empresari (18% IRPF, IVA i impost activitats econòmiques) com a amo dels seus mitjans de producció i cap dels drets d'un treballador assalariat. Desapareixen drets de protecció social, descansos, vacances, seguretat social, subsidi d’atur, IT només a partir dels 15 dies de baixa i la seva pensió mitjana és un 40% més baixa a la resta d'assalariats. En l'actualitat, transformar l'obrer en "petit burgès" s'ha convertit en un negoci i una bona manera de liquidar drets socials conquerits pel moviment obrer.
(12) IU planteja com a mesures fiscals urgents i de reducció del dèficit l'augment de 5 punts del SICAV i el 25% l'IVA per a béns de consum de luxe. (100 medidas para salir de la crisis. Document d'IU).
(13) A Espanya només el 9% de la població treballa en serveis públics de l'estat de benestar, 6 punts per sota de la UE-15. (Por què no se está resolviendo la crisis actual en España i que habría que hacer para salir de ella. Vicenç Navarro. Revista digital SISTEMA, 29 de juliol de 2011).

(14) Experts immobiliaris a països europeus calculen que el preu dels habitatges a Espanya ha de baixar entre un 30% i 40% per reactivar de nou el mercat de l'habitatge (Vicenç Navarro. El capital financiero i su supervisor el Banco de España són responsables de l'elevada desocupació).

(15) (16) Juanma Romero, 7-1-11, Equo vol obrir un espai propi entre el PSOE i IU, Público.

(17) Sobre el contingut del programa. Aquest es va realitzar en un marc de desmobilització social. En ocupació es renuncia a exigir les 35 hores per llei, suprimir les ETT i reduir la temporalitat en la contractació. En política econòmica es dóna suport al manteniment dels compromisos pressupostaris en el marc de la Unió Econòmica i Monetària, acceptant les polítiques d'ajust imposades des dels òrgans de la UE. En política exterior s'aposta pel manteniment dels compromisos internacionals en matèria de defensa i seguretat, renunciant a la sortida de l'OTAN i la supressió de les bases militars ianquis, donant suport a més als bombardejos sobre els Balcans i l'Iraq.
(18) Discurs de Cayo Lara com a nou coordinador d'IU.

(19) Proposta d'Informe al C.P. Federal d'IU, 5 juny 2011, pàg. 7.

(20) JuanMa Romero, 9-07-11, IU s'obre per liderar un front comú amb altres forces d'esquerres, Público.

(21) (22) (23) ICV es planteja trencar la seva aliança amb IU per a les eleccions generals. JuanMa Romero 2011.07.26 Público.

(24) Veure enllaç vídeo youtube: http://youtu.be/YcmvzRvsf8g

(25) Els comunistes no només han establert la reivindicació de les llibertats democràtiques lligant-les a la lluita pel socialisme, sinó que al llarg de la història, han estat els màxims defensors de la democràcia, quan aquesta ha estat útil per a les transformacions revolucionàries superant en objectius democràtics qualsevol altra organització, com per exemple, en la revolució alemanya del 1848-49, en les revolucions burgeses russes dle 1905 i 1917, en la defensa de la democràcia enfront del feixisme i el nazisme a Europa, en la lluita contra el franquisme, el salazarisme i els coronels a Espanya, Portugal i Grècia, en la lluita pel govern democràtic d'Unitat Popular a Xile, en la lluita per les transformacions constitucionals a Veneçuela, Bolívia i Equador, etc. Avui la lluita per una República Democràtica a Espanya aprofundiria en els drets polítics per a la classe obrera i sectors populars com majoria social.

(26) Comentaris sobre els fets del parc de la Ciutadella, seu del parlament català (Vicenç Navarro).

(27) El Bloco d'Esquerda va perdre la meitat dels seus diputats (de 16 a 8) i gairebé la meitat dels vots, mentre que la CDU (coalició formada pel PCP i els verds) va passar de 15 a 16 diputats.

(28) Iñigo Aduriz 6/06/11. Equo unirá en un partido la biodiversidad política de 30 formaciones verdes. Público.

(29) Reivindicarnos y repensarnos: Sindicalismo, trabajo y democracia. Gaceta Sindical n.56. Juliol 2011.

(30) A Islàndia, el poble va fer dimitir un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs i es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva mala política financera. Com? Mitjançant un referèndum, després que el govern islandès proposés per llei la devolució del deute amb el pagament de 3.500 milions d’€ (suma que pagarien totes les famílies mensualment durant 15 anys al 5,5% d'interès), el poble surt al carrer i reivindica sotmetre la llei a referèndum. El març del 2010 se celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. A partir d'aquí s’empresona i enjudicia banquers i alts executius responsables de la crisi i es crea una assemblea popular per redactar una nova constitució.

Etiquetes de comentaris: capitalisme, EUiA, IU, Karl Marx