Editorial

EDITORIAL

Versió catalana

Catalunya s'aixeca d'esquerres i se'n va al llit de dretes

Consumatum est. Catalunya es bolca cap a la dreta. La derrota de l'esquerra, que estava cantada a les enquestes, s'ha consumat a les urnes. El veredicte ha estat inapel·lable i dolorós: l'electorat català ha deixat ben clar que no vol governs de coalició. O, almenys, el tipus de coalició que ha governat en els últims set anys. Els números són contundents: El conjunt de l'esquerra (PSC, ERC i ICV-EUiA) han deixat pel camí 476.827 vots, gairebé la tercera part dels que va obtenir el 2006. En canvi, la dreta (CiU, PP i Ciutadans) s'ha adjudicat 347.148 vots més que en les anteriors eleccions autonòmiques.

A més, a falta d'un període de rodatge parlamentari, s'ha de veure l'adscripció ideològica de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), aquest xiringuito muntat per Joan Laporta que ha aconseguit 102.197 vots i d'una tacada ha entrat al Parlament amb quatre diputats i ha escombrat del mapa electoral la formació que va estar en l'origen del seu naixement, el Reagrupament de Josep Carretero (que va sumar 39.862 vots i no va obtenir cap diputat). De moment, el líder de SI i expresident del Barça ha fet una declaració de principis unidireccional: només votarà la investidura d'Artur Mas si el líder de CiU anuncia que en aquesta legislatura proclamarà unilateralment la independència de Catalunya. En altres qüestions (polítiques, econòmiques, socials...) Laporta és una pàgina en blanc, encara que no és difícil intuir cap a on dirigirà els trets mentre li quedin bales a la recambra. Per això no constitueix cap risc assegurar que els seus quatre escons mostraran una marcada deriva a la dreta.

A la vista dels resultats electorals, és evident que l'única formació del Tripartit que ha salvat els mobles (no tots, però sí la majoria) ha estat ICV-EUiA, que ha mantingut el tipus enmig del tsunami que s'ha endut  per davant socialistes i republicans.Tant uns com altres s'enfronten ara a un període convuls del que cap dels principals responsables en sortirà indemne. Després d'una derrota d'aquest calibre no es pot mirar cap a una altra banda com si aquí no hagués passat res.

De moment, l'ex president José Montilla ja ha fet un pas endavant dimitint del seu escó parlamentari i anunciant que no es tornarà a presentar per a primer secretari del PSC. Però en aquest procés Montilla ha avançat el germen dels conflictes interns que viurà el PSC: en nomenar Joaquim Nadal com a portaveu parlamentari, situa l'exalcalde de Girona i exconseller de Política Territorial i Obres Públiques en el primer lloc de la graella de sortida per a la successió de l'encara líder del socialisme català. Les reaccions no s'han fet esperar. Immediatament després de l'anunci, l'exconsellera Montserrat Tura - que, recordem, anava segona de la llista - va mostrar la seva disconformitat. Tura no ha amagat mai les seves ambicions polítiques, que d'altra banda són absolutament correctes -. Encara que de moment és l'única veu que s'ha alçat contra la decisió de Montilla, és segur que hi ha altres barons del partit amagats a l'espera de la seva oportunitat. I el congrés del partit està previst per a la tardor, molt temps, massa temps perquè es mantingui la calma, llevat que la coneguda capacitat negociadora de Montilla aconsegueixi fer puntes de coixí amb una negociació a múltiples bandes.

Però un problema, molt més compromès que el de la successió, el tindrà el PSC a l'hora de plantejar-se el tipus de relació que ha de mantenir en endavant amb el PSOE. En el si del socialisme català hi ha dos corrents perfectament diferenciats: els que optarien per una major catalanització del partit i els que prefereixen mantenir l'actual relació de dependència respecte al PSOE. Quan es destapi la caixa dels trons n'hi haurà per triar i remenar. El PCC estarà sempre en una expectativa respectuosa, a l'espera del que es decideixi finalment en el partit amic, perquè la importància del PSC per al socialisme català i per a Catalunya està fora de qualsevol dubte.

A Esquerra Republicana de Catalunya el problema és d'una altra índole. ERC ha passat fa molt poc per una venjança de la qual el més perjudicat ha estat Josep-Lluís Carod-Rovira, que va haver de deixar la direcció del partit per cedir-la a Joan Puigcercós. De manera que aquest, que ha orientat el rumb d'Esquerra en aquest període, és assenyalat com el responsable de la desfeta electoral (ERC ha perdut gairebé la meitat dels vots que va obtenir el 2006 i 11 dels 21 diputats). Puigcercós ja ha anunciat que posarà el seu càrrec a disposició dels seus companys de direcció, que es reunirà d'aquí a unes setmanes.

Sembla indiscutible que ERC ha sagnat vots per on més mal li fa, cap al camp independentista: molts, si no tots, dels 102.197 vots obtinguts per SI procedeixen d'Esquerra, i el mateix cal dir dels 39.862 que va sumar Reagrupament. Si tenim en compte, a més, que la participació a les eleccions del 28-N va ser quatre punts superior a la del 2006, cal concloure que la desafecció ciutadana respecte a l'actuació i a les propostes d'ERC és encara més dolorosa.

Davant d'aquest panorama, és evident que l'esquerra catalana ha de mentalitzar-se per a una llarga travessia del desert. A més, els comicis locals ens venen ràpidament al damunt i, en els escassos sis mesos que falten, els partits progressistes han de recompondre les seves files a les localitats on són la força predominant. Cert que no és comparable una elecció autonòmica a una local. Aquí es tria l'alcalde, algú més proper a la ciutadania. Però a les grans ciutats és tota una altra cosa. Sobretot, a Barcelona. Veurem onejar el mateix cartell polític en ambdós costats de la plaça de Sant Jaume? Dependrà de com siguin capaços de refer-se els components del finit Tripartit.

--

Versión castellana

Catalunya se levanta de izquierdas y se acuesta de derechas

Consumatum est. Catalunya se vuelca a la derecha. La derrota de la izquierda, que estaba cantada en las encuestas, se ha consumado en las urnas. El veredicto ha sido inapelable y doloroso: el electorado catalán ha dejado bien claro que no quiere gobiernos de coalición. O, al menos, el tipo de coalición que ha gobernado en los últimos siete años. Los números son contundentes: El conjunto de la izquierda (PSC, ERC e ICV-EUiA) han dejado por el camino 476.827 votos, casi la tercera parte de los que obtuvo en el 2006. En cambio, la derecha (CiU, PP y Ciutadans) se ha adjudicado 347.148 votos más que en las anteriores elecciones autonómicas.

Además, a falta de un periodo de rodaje parlamentario, está por ver la adscripción ideológica de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), ese chiringuito montado por Joan Laporta que ha conseguido 102.197 votos y de una tacada ha entrado en el Parlament con cuatro diputados y ha barrido del mapa electoral a la formación que estuvo en el origen de su nacimiento, el Reagrupament de Josep Carretero (que sumó 39.862 votos y no obtuvo ningún diputado). De momento, el líder de SI y ex presidente del Barça  ha hecho una declaración de principios unidireccional: sólo votará la investidura de Artur Mas si el líder de CiU anuncia que en esta legislatura proclamará unilateralmente la independencia de Catalunya. En otras cuestiones (políticas, económicas, sociales...) Laporta es una página en blanco, aunque no es difícil intuir hacia dónde va a dirigir los tiros mientras le queden balas en la recámara. Por eso no constituye ningún riesgo asegurar que sus cuatro escaños mostrarán una marcada deriva a la derecha.

A la vista de los resultados electorales, resulta evidente que la única formación del Tripartito que ha salvado los muebles (no todos, pero sí la mayoría) ha sido ICV-EUiA, que ha mantenido el tipo en medio del tsunami que se ha llevado por delante a socialistas y republicanos.Tanto unos como otros se enfrentan ahora a un periodo convulso del que ninguno de los principales responsables saldrá indemne. Tras una derrota de tal calibre no se puede mirar hacia otro lado como si aquí no hubiera pasado nada.

Por de pronto, el ex presidente José Montilla ya ha dado un paso adelante dimitiendo de su escaño parlamentario y anunciando que no se volverá a presentar para primer secretario del PSC. Pero en ese proceso Montilla ha adelantado el germen de los conflictos internos que va a vivir el PSC: al nombrar a Joaquim Nadal como portavoz parlamentario, sitúa al ex alcalde de Girona y ex conseller de Política Territorial i Obres Públiques en el primer puesto de la parrilla de salida para la sucesión del todavía líder del socialismo catalán. Las reacciones no se han hecho esperar. Inmediatamente después del anuncio, la ex consellera Monserrat Tura --que, recordemos, iba segunda de la lista-- mostró su disconformidad. Tura no ha ocultado nunca sus ambiciones políticas, que por otra parte son absolutamente correctas--. Aunque de momento es la única voz que se ha alzado contra la decisión de Montilla, es seguro que hay otros barones del partido agazapados a la espera de su oportunidad. Y el congreso del partido está previsto para el próximo otoño, mucho tiempo, demasiado tiempo para que se mantenga la calma, salvo que la conocida capacidad negociadora de Montilla consiga hacer encaje de bolillos con una negociación a múltiples bandas.

Pero un problema, mucho más comprometido que el de la sucesión, lo tendrá el PSC a la hora de plantearse el tipo de relación que debe mantener en adelante con el PSOE. En el seno del socialismo catalán hay dos corrientes perfectamente diferenciadas: los que optarían por una mayor catalanización del partido y quienes prefieren mantener la actual relación de dependencia respecto al PSOE. Cuando se destape la caja de los truenos habrá para dar y tirar. El PCC estará siempre en una expectativa respetuosa, a la espera de lo que se decida finalmente en el partido amigo, porque la importancia del PSC para el socialismo catalán y para la misma Catalunya está fuera de toda duda.

En Esquerra Republicana de Catalunya el problema es de otra índole. ERC ha pasado hace muy poco por un ajuste de cuentas del que el más perjudicado fue Josep Lluís Carod-Rovira, que tuvo que dejar la dirección del partido para cedérselo a Joan Puigcercós. De modo que éste, que ha orientado el rumbo de Esquerra  en este periodo, es señalado como el responsable del descalabro electoral (ERC ha perdido casi la mitad de los votos que obtuvo en el 2006 y 11 de los 21 diputados). Puigcercós ya ha anunciado que pondrá su cargo a disposición de sus compañeros de dirección, que se reunirá dentro de unas semanas.

Parece indiscutible que ERC ha sangrado votos por donde más le duele, hacia el campo independentista: muchos, si no todos, de los 102.197 votos obtenidos por SI proceden de Esquerra, y lo mismo cabe decir de los 39.862 que sumó Reagrupament. Si tenemos en cuenta, además, que la participación en las elecciones del 28-N fue cuatro puntos superior a la del 2006, hay que concluir que la desafección ciudadana respecto a la actuación y a las propuestas de ERC resulta todavía más dolorosa.

Ante este panorama, es evidente que la izquierda catalana debe mentalizarse para una larga travesía del desierto. Además, los comicios locales se vienen rápidamente encima y, en los escasos seis meses que faltan, los partidos progresistas habrán de recomponer sus filas en las localidades donde son la fuerza predominante. Cierto que no es comparable una elección autonómica a una local. Aquí se elige al alcalde, alguien más cercano a  la ciudadanía. Pero en las grandes ciudades es otro cantar. Sobre todo, en Barcelona. ¿Veremos ondear el mismo cartel político en ambos lados de la plaza de Sant Jaume? Dependerá de cómo sean capaces de rehacerse los componentes del fenecido Tripartito.

Etiquetes de comentaris: destacat, Editorial