Avant

Segons indica l'estudi del projecte Barómetro Social de la Fundació Ioé "La diferència entre la renda de les classes altes i baixes s'ha eixamplat paulatinament a Occident des de mitjans dels vuitanta. Dades publicades per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) indiquen que el fenomen ha estat gairebé generalitzat". Aquest fet reflecteix la magnitud de l'impacte que les polítiques neoliberals han tingut en la societat europea, des de que per primer cop van ser implantades de la mà de Margaret Thatcher el 1979 al Regne Unit.

Amb la perspectiva històrica que ens permet el moment que vivim, no hi ha dubte que els darrers 30 anys a Europa hem estat víctimes de l'atac més llargament planificat contra la Classe Treballadora de tota la història. Una estratègia desenvolupada amb tots els mitjans per acabar amb les conquestes socials de tot el segle passat en tres fases: Guerra Freda, derrocament del referent soviètic i imposició del deliri liberal. Per a poder fer front a la URSS, el capitalisme europeu va haver de fer múltiples concessions a la Classe Obrera europea i presentar el seu model de societat com la realització d'una utopia social sota la pompa de grans valors com Democràcia i Estat del Benestar. Tanmateix, havent debilitat de tal manera l'alternativa socialista, aquelles concessions s'han tornat completament innecessàries.

Una dada significativa per sostenir aquesta argumentació és que fins i tot en els períodes de bonança econòmica la desigualtat de les rendes no ha deixat de créixer. Fins l'esclat de la crisi hipotecària de 2008, els serveis socials van esmorteïr la percepció negativa d'aquest augment del creixement de les desigualtats. Dit d'una altra manera, els més rics eren desorbitadament més rics però l'existència del serveis públics mantenia oculta aquesta realitat, perquè es tractava d'uns serveis que mai abans havien tingut un abast i una implantació tan important. No obstant això, el capitalisme ha entrat des del 2008 en una nova fase a Europa. La destrucció de totes les cobertures socials a la Classe Treballadora és l'objectiu immediat del sistema econòmic. Per a fer-ho, la Classe Capitalista no necessita posar en risc la seva producció, ha emprès un camí decidit i sense retorn: la desindustrialització del sud d'Europa i l'ofegament dels Serveis Socials. D'aquesta manera, arrebata als pobles la seva riquesa: traslladant la producció i deixant amplis sectors de la població en l'atur i la misèria, sense cap refugi, disponibles per al futur com a mà d'obra barata.

Tal com indica l'informe anteriorment citat, "l'atur i la crisi múltiple del poder adquisitiu dels assalariats, ha provocat que les rendes del treball perdin pes en el repartiment del valor del producte social en una mesura que ens retrotrau a èpoques molt llunyanes. La informació que proporciona la comptabilitat nacional del quart trimestre del 2011, reflecteix que la participació de les rendes empresarials en el PIB de l'economia espanyola va superar l'any passat a la remuneració conjunta de tots els assalariats, culminant un llarg procés de retrocés que es va iniciar fa més de tres dècades".

Es demostra així com l'empobriment de la població europea ha estat el veritable objectiu de les polítiques liberals portades a terme per la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia europea. I cal sol·licitar a aquests la seva responsabilitat en els actuals assumptes. L'augment d'aquesta desigualtat s'ha portat a terme a través de dos factors principals: d'una banda, amb l'augment de les diferències entre les rendes del treball més altes i les més baixes, de l'altra, amb la instauració d'una fiscalitat regressiva en la qual els més rics són els qui menys paguen.


Pel que fa a les rendes, assenyala l'informe que, "entre els mateixos treballadors s'està eixamplant l'abisme entre els que més guanyen (directius o "treballadors capitalistes") i les retribucions mitjanes de la resta dels empleats. Un directiu d'EUA guanyava 30 vegades més que un empleat mitjà en 1979; avui arriba 110 vegades. A Espanya aquesta polarització salarial també s'ha manifestat. En el cas espanyol, per al conjunt de les empreses que formen part de l'Ibex 35, el sou dels executius més ben pagats supera noranta vegades la remuneració de l'empleat mitjà. Resulta sagnant que - donat l'elevadíssim nivell d'atur i la contenció salarial a què s'ha sotmès l'assalariat mitjà-en els últims quatre anys de crisi les remuneracions dels membres dels consells d'administració de les grans empreses i dels equips de direcció hagin vist augmentar d'aquesta manera les seves remuneracions totals. I el que és pitjor, les remuneracions estratosfèriques dels directius no tenen connexió amb l'evolució dels resultats de les seves empreses ni tampoc amb la remuneració que ofereixen als accionistes i propietaris".

En relació a la fiscalitat, afirma l'informe que "una altra de les causes de l'augment de la desigualtat són les reformes regressives que el neoliberalisme ha realitzat continuadament en el sistema tributari. L'evolució del tipus impositiu mitjà que ha d'afrontar el 0,1% dels més rics ha anat disminuint progressivament des de la dècada dels seixanta als EUA, sent-segons Krugman-un dels principals factors determinants de la "gran divergència" en l'evolució de la renda de les diferents classes socials, rememorant els altíssims nivells de desigualtats de principis del segle XX (el que es va denominar el període de la Gran Divergència). Al nostre país, amb uns tipus impositius en l'IRPF menors que als països del nostre entorn, la tendència ha estat similar: una disminució progressiva del tipus aplicat a les rendes més elevades".

Conclou el citat informe que "el neoliberalisme ha resultat ser el camí més curt per aconseguir en el segle XXI els pitjors resultats en matèria de desigualtat des de finals del segle XIX". Tanmateix, com a comunistes, tenim l'obligació d'assenyalar que hem denunciat i combatut el neoliberalisme des del seu naixement, que hem denunciat i combatut cadascun dels seus enganys durant més de tres dècades, mentre ens acusaven des de tants sectors de ser ortodoxos i d'estar fora de la realitat. Després de tot, teníem raó i la crítica situació social que enfrontem és el resultat d'una estratègia planificada, en la qual la socialdemocràcia ha tingut un paper clau. Aquesta constatació, dóna força al nostra argumentari i al nostre programa de Classe. La sortida de la crisi passa per la inversió total de les tendències salarials i la implantació urgent d'una fiscalitat progressiva i això només és possible en el marc d'un procés, en el qual, les forces populars arrebatin el poder polític a les corporacions i utilitzin els poders de l'Estat per aplicar límits a l'acumulació de la riquesa i garantir-ne la redistribució.

PA

Recuperem, pel seu interès, una entrevista a Samir Amin, prestigiós economista d'orígen egipci, publicada a http://www.sinpermiso.info/ el 24 de juny de 2012.

Els europeus pensen que la seva construcció els ha permès convertir-se en iguals polítics i econòmics dels Estats Units. S'equivoquen: formen part del mateix sistema de "monopolis generalitzats" que, més que mai, busca la maximització de beneficis en detriment dels pobles i dels estats. Entrevista amb l'economista Samir Amin, realitzada per Augusta Conchiglia.

On va Europa?
Per respondre a aquesta qüestió, cal resituar el context actual en una perspectiva que col·loqui en el seu lloc la transformació qualitativa del capitalisme de monopolis que s'ha dut a terme entre 1975 i 1990. El sistema es caracteritza a partir d'ara per un grau extraordinari de centralització del control del capital per part dels monopolis, sense mesura comuna amb el que havia estat en etapes anteriors. D'ara endavant, els monopolis - que jo qualifico per aquesta raó de "monopolis generalitzats" - controlen totes les activitats econòmiques i s'extreuen per aquest mitjà una renda monopolista sempre creixent .

La socialdemocràcia no té futur?
En el marc de la dominació dels monopolis generalitzats, s'ha passat la pàgina de la democràcia burgesa, i per tant dels compromisos socials que havien definit el paper històric de les socialdemocràcies. Per tal d'aprofundir en el seu poder, els monopolis necessiten destruir totes les estructures que organitzaven les classes socials, les seves lluites i els seus mitjans d'influir en el poder polític en el marc dels estats. La lògica d'aquest sistema no consisteix a perseguir una gestió democràtica del liberalisme econòmic sinó a destruir els estats i, més enllà d'això, les societats. El projecte "europeu" s'inscriu en aquesta lògica.

En el seu origen, aquest projecte estava destinat, sota el comandament dels Estats Units, a rehabilitar les forces de dretes que havien perdut la seva legitimació pel fet d'haver col·laborat amb el feixisme i a reintroduir-lo en el joc polític, a través de la democràcia cristiana. La construcció d'Europa (el Tractat de Roma de 1957), en principi reduïda, es generalitza progressivament al conjunt del continent. No cal veure a la Unió Europea (UE) com una gran potència econòmica i política, igual dels Estats Units, sinó com un building block de la mundialització, lloc pel capital dels monopolis generalitzats sota el leadership dels Estats Units. La zona euro no és més que un subconjunt d'aquest sistema global, destinat a reforçar el control dels monopolis generalitzats. Els estats membres de la UE s'han tancat en una construcció en ciment armat que aniquila la seva autonomia econòmica i política per sotmetre'ls al diktat unilateral dels monopolis generalitzats. Mai he considerat aquest conjunt, en cap dels seus nivells, com una cosa que pogués ser viable.


Si Europa estigués composta de règims semblants políticament, amb una major harmonització de les polítiques socials o fiscals, hauria pogut resistir a la dominació del capital de monopolis?
No hi ha legitimitat política supranacional a Europa, perquè no hi ha poble europeu. La construcció mundial sota leadership nord-americà, la d'Europa i la de l'euro constitueixen nivells diferents del mateix sistema global.

I el Parlament Europeu?
És una mascarada. No té cap poder i no té una legitimitat que transcendeixi la dels parlaments nacionals.

Tornem a l'euro. No hi ha moneda sense Estat, ara bé, no hi ha Estat europeu, i la perspectiva que sorgeixi està exclosa del possible. L'euro és una moneda administrada unilateralment pel capital dels monopolis; l'estatut del Banc Central Europeu ho preveu precisament.

Però Europa ha contribuït a elevar el nivell de vida dels països més pobres de la Unió ...
La lògica d'aquest sistema no ha consistit mai en facilitar una recuperació relativa dels països menys avançats sinó per contra a accentuar les desigualtats a la UE en benefici dels més forts, Alemanya especialment. La UE associa un centre dominant a perifèries dominades, en un model certament particular, anàleg no obstant al que permet als Estats Units explotar Amèrica Llatina. Europa de l'Est i del Sud-est és una mica com la "Amèrica Llatina" de l'Europa de l'Oest. Les diferències de desenvolupament permeten al capital dominant dels centres europeus treure beneficis de monopolis de l'explotació de les perifèries europees. Aquest sistema no ajuda a Grècia a "modernitzar" sinó que s'utilitza per reduir l'estatus d'altres perifèries balcàniques (Bulgària, Albània). La crisi ha mostrat la crua real d'aquesta perspectiva.

Audàcia!
Quan els comunistes s'oposaven al Tractat de Roma, no s'equivocaven. Llevat que l'alternativa que havien de proposar, una Europa inspirada pels principis dels països de l'Est, no era molt atractiva. A partir d'aquest fet, Europa s'ha convertit en lloc d'una il·lusió emocional gegantina. Està prohibit ser "antieuropeu", i si no el consideren a un passadista xovinista. I quan un poble europeu diu no, no se l'escolta, es repeteixen les eleccions fins que resultin favorables al manteniment d'aquesta Europa tal qual. Els successius plans d'austeritat, associats a mètodes polítics cada vegada més autoritaris, aprofundeixen la crisi. Alemanya, primer país exportador d'Europa, és un país en què el nivell de vida dels treballadors és inferior en un 30% al de França. Però la hi segueix presentant com a model ideal, perquè ho és per al capital dels monopolis.

Per què el capital se sent satisfet amb aquesta situació de deteriorament del poder adquisitiu? On està el seu interès objectiu?
L'únic objectiu que persegueix el capital dels monopolis generalitzats és maximitzar en el seu benefici la renda monopolista / imperialista, ja sigui que vagi en detriment de les activitats capitalistes que domina.

Però també la renda està tocada ...

No es pot exigir als capitalistes que actuïn contra els seus interessos immediats per preservar els interessos del capitalisme a llarg termini.

La Xina ho fa ...

Sí, perquè hi ha un Estat xinès que disposa de poders reals. Mentre existeix, l'Estat pot actuar a favor del capitalisme contra els capitalistes que no miren més que pel seu interès a curt termini. Debilitant l'Estat, s'ha tornat impossible la gestió d'aquesta contradicció entre l'interès immediat i l'interès del capital a llarg termini,

Tornem a Europa. Davant d'una situació dramàtica, apareixen dues actituds. Alguns creuen poder reordenar al capitalisme acceptant l'essencial, és a dir, la dominació del capital dels monopolis generalitzats, per tornar a un capitalisme de rostre humà, gràcies a formes neokeynesianes, etc. Una part de la població que vota l'esquerra creu que es podran restablir les coses sense atacar frontalment al capital dels monopolis generalitzats. L'altra actitud perillosa és la resposta de l'extrema dreta. El nacionalisme del qual es fan llengües no posa en qüestió el sistema. Aquest fals nacionalisme es rebaixa a problemes menors-evidentment no per a les víctimes-com són la immigració o el matrimoni homosexual.

L'ascens de l'extrema dreta, no pot presagiar un retorn més ferm de règims feixistitzants?

Si les coses segueixen evolucionant com veiem, sí, l'extrema dreta se seguirà reforçant. Ja hem vist la seva banalització a Itàlia, on es rehabilita els neofeixistes i a la Lliga Nord. La previsible erosió de la construcció europea conduirà a la casella de sortida: l'Europa dels anys 30? ¡Tindríem una Alemanya dominant sobre les seves perifèries de l'Est, davant una França aïllada, una Gran Bretanya que l'atlantisme allunyaria d'Europa, i una Europa meridional indecisa! Si es vol evitar aquesta deriva tràgica, cal que les esquerres radicals despleguin amb audàcia un projecte alternatiu autèntic.

I com procedirien concretament?

Amb nacionalitzacions, en primer lloc. No per atorgar a l'Estat poders de dominació en la gestió de la vida política i social sinó per crear les condicions de socialització d'aquesta gestió. En el meu treball "Sobre l'audàcia", he donat exemples del que pot fer-se seguint aquest esperit.

¿Es pot imaginar això a escala europea?

Per descomptat que no. Però si arribés a iniciar-se un procés d'aquest gènere en un o diversos països, funcionaria com una bola de neu.

No hi ha res a treure del debat en curs sobre l'austeritat i les propostes destinades a facilitar el creixement?

Fins ara, les propostes fetes en aquest sentit continuen sent insignificants. No obstant això, les coses podrien evolucionar si François Hollande aconsegueix mobilitzar l'estret marge de què disposa. Podem imaginar que el segueixin els socialdemòcrates alemanys?

I a Grècia?

El poble grec rebutja els plans d'austeritat. És perfectament legítim. Però aconseguirà la seva esquerra radical formular una estratègia alternativa audaç?

--------------------------

Els agricultors, víctimes dels monopolis generalitzats

Els agricultors europeus, els millors del món, són dominats i explotats pels monopolis situats a l'inici i al final de la cadena de producció. A l'inici, pels bancs i els productors d'inputs, al final, per les grans cadenes de distribució. En el sistema de preus imposat pels monopolis generalitzats, la remuneració del treball de la terra és nul·la i els camperols no sobreviuen més que gràcies a les subvencions de l'Estat. Parlar de "preus de mercat" o de "veritat dels preus" sembla una farsa. Els monopolis generalitzats obtenen una renda monopolista considerable d'aquest sistema que fan finançar per mitjà de fons públics, és a dir, amb els impostos dels treballadors.

Com a resposta alternativa, caldria nacionalitzar els bancs, els productors d'inputs, les grans cadenes de comercialització per organitzar la gestió social d'aquest sector vital, creant directoris de negociació col·lectiva compostos pels agricultors, les empreses que subministren els inputs i les que comercialitzen els productes agrícoles, els representants dels ciutadans, els poders locals, els consumidors. Seria un bonic avanç cap a la gestió social de l'economia.

Es poden multiplicar els exemples, doncs, en el capitalisme contemporani, pràcticament totes les activitats de producció (les PIME) queden reduïdes a l'estatus de subcontractistes i la plusvàlua que produeixen es acapara en forma de renda monopolista. ¡Els monopolis generalitzats es nodreixen de l'expropiació dels capitalistes! Es donen, per tant, les condicions per a una vasta aliança social alternativa.

.

Samir Amin és un prestigiós economista d'origen egipci.

Un tema recurrent se'ns presenta sovint d'aquesta manera: l'esquerra s'ha de reciclar, l'esquerra ha d'innovar i s'ha de transformar, l'esquerra ha de descobrir les noves formes d'organització perquè les clàssiques (partits, sindicats, associacions,…) estan obsoletes, aprendre dels moviments 2.0 i oblidar-se del que s'ha fet fins ara,… Se sent a dir molt quan es parla del desencantament de la política, de l'allunyament de la casta política de la ciutadania, en relació als moviments ciutadans com la Plataforma d'Afectats/des per la Hipoteca. És un discurs arrelat entre els qui se senten decepcionats pel paper dels partits d'esquerres que consideren burocratitzat i institucionalitzat. És un discurs que han assumit fins i tot alguns partits, especialment els que no formen part dels grans partits parlamentaris. I si bé és cert que tenen tota la raó quan acusen aquestes organitzacions d'haver-se institucionalitzat, val a dir que podria ser que s'equivoquessin quan prediquen renunciar a les formes de lluita clàssiques. Potser no és que les formes de lluita clàssiques no funcionin, pot ser que no les estiguem portant a terme correctament.

Un cas interessant és el de la PAH que, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha acabat trobant-se i col·laborant amb un tipus d'organització ben clàssica en les lluites populars: les Associacions de Veïnes i Veïns. Moltes assemblees d'afectats han trobat en les AV la col·laboració necessària per a la seva organització, hi han trobat les infraestructures per a fer reunions, l'ajuda per a organitzar la lluita, l'experiència de tantes persones implicades durant molts anys, la solidaritat, la humanitat. Això ha col·laborat en fer possible el gran suport popular a la plataforma i a que se situés el drama dels desnonaments en el centre del debat polític. Hem de ser capaços de veure fins a quin punt són necessàries les formes clàssiques d'organització de la Classe Treballadora i com ens equivoquem quan les critiquem per elles mateixes. En el cas que ens ocupa, les AV, cal assenyalar que travessen un moment crític. Desgraciadament, el grau de participació i compromís en el moviment veïnal no és comparable al que hi havia als anys 80 a Catalunya. D'altra banda, el nivell de dependència de les AV a les subvencions públiques per al manteniment dels seus locals i infraestructures és important i amb les retallades esta amenaçat seriosament. Tot i així, les AV tornen a ser el punt de trobada de totes les organitzacions de solidaritat i ajuda mútua organitzades als barris metropolitans, estan organitzant des de bancs d'aliments fins a serveis socials més especialitzats, estan al capdavant de gairebé totes les mobilitzacions en el territori. En molts casos cobreixen serveis socials que fins ara cobrien les administracions públiques però que han estat afectats per les retallades. Les AV són organitzacions clàssiques de la Classe Treballadora, especialment a les àrees metropolitanes de Catalunya, però són útils, són eficients, són necessàries.

Moltes coses conviden a pensar que, quan parlem dels actuals moviments ciutadans com a moviments nous pel seu tipus d'organització o per les accions que porten a terme, ens estem equivocant. De la mateixa manera que la PAH ha trobat a les AV en el transcurs de la seva lluita, la majoria dels qui anomenem "indignats" continuen la seva lluita social per canals cada cop més similars a les formes d'organització clàssiques de la Classe Treballadora. En el cas dels coneguts iaioflautes, són militants que mai han abandonat la lluita contra el capitalisme i que el segueixen combatent a la manera clàssica: amb agitació i propaganda, manifestacions, concentracions, piquets,… Les noves tecnologies de la comunicació i les xarxes socials són eines útils per a fer propaganda i difondre la informació d'una manera més ràpida i econòmica que abans, però no se'ns poden presentar com a eines màgiques per als processos revolucionaris i oblidar que totes elles estan en mans de poderoses corporacions capitalistes. És per tot això que és de responsabilitat recolzar i reivindicar les organitzacions veïnals i també els sindicats, els partits i totes les organitzacions "clàssiques" que veritablement defensen els interessos de la Classe Treballadora, encara que a alguns els semblin passades de moda. Recolzar-les sense deixar de ser crítics quan sigui necessari, però mai col·laborar en el seu desprestigi gratuït com tantes vegades s'ha fet i es fa.

FG

LEO BROWER

En la foto, Fidel con Alfredo Guevara, cuando se le entregò el titulo de Doctor Honoris Causa, por Instituto Superior de Arte. Foto: Walfrido Ojeda, 7 diciembre de 1994.

Ser comunista significa ser conscient i tenir una profunda convicció de classe. Significa ser conscient de pertànyer a la Classe Treballadora, la classe de les persones que vivim del nostre treball. Significa saber que no som de la classe propietària perquè no posseïm els mitjans de producció de la riquesa. Significa saber que no som classe mitjana, perquè, senzillament, no existeix fora de la televisió. Ser comunista significa comprendre que existeix la Lluita de Classes i que nosaltres som ineludiblement part interessada d'aquesta guerra històrica per a garantir-nos una vida digna, a nosaltres i als nostres descendents. I significa ser conscient del paper central de la Classe Obrera industrial en el desenvolupament de qualsevol nació que vulgui ser próspera.

Ser comunista significa també ser conscient que el capitalisme no només és un sistema injust, sinó que és un sistema criminal. És criminal perquè explota diàriament la majoria treballadora pel benefici d'una minoria. És criminal perquè ens desposseeix capriciosament de l'única cosa que tenim: el nostre treball. És criminal perquè no té escrúpols en desplegar la repressió feixista si ho considera necessari. Això vol dir que els i les comunistes comprenem que la democràcia parlamentària és només la màscara ridícula d'una dictadura de les corporacions i els monopolis. Vol dir que no distingim entre privat o públic quan parlem de l'Estat perquè l'Estat és tota l'estructura d'opressió de classe. Vol dir que si estem a les institucions i participem dels parlaments que considerem il·legítims no és només per a introduïr alguna reforma avantatjosa sinó essencialment per a denunciar la seva funció com a mecanisme d'opressió de classe. Vol dir que comprenem que una veritable democràcia no és només política sinó també económica. Vol dir que comprenem que la Lluita de Classes es manifesta en tots els àmbits de la vida i que el nostre posicionament, com a comunistes, determina totalment la nostra concepció de la societat.

Ser comunista implica ser conseqüent, perquè els i les comunistes no només constatem el crim capitalista, no només denunciem aquesta falsa democràcia, sinó que estem compromesos en transformar-la per a erradicar d'una vegada per sempre l'explotació de l'home per l'home i aconseguir una societat on prevalgui la igualtat d'oportunitats. Ser comunista significa comprendre que els ociosos mai i sota cap concepte cediran el seus poders i privilegis a la Classe Treballadora. Ser comunista significa comprendre que una Democràcia de la Classe Treballadora comporta, necessàriament, una confrontació amb les minories oligarquies propietàries, perquè només quan siguin desposseïdes del seu poder podrem considerar-nos en igualtat de condicions.

Ser comunista comporta prendre partit. Comporta estar organitzat en una organització comunista, és a dir, en una organitzàció que funciona com un organisme, on cadascú assumeix ser una part dins d'una causa comuna. Ser comunista comporta implicar-se, mullar-se, embrutar-se. Significa ser comunista a totes hores i fins a les darreres conseqüències, no només en els despatxos, no a les sales de conferències, ni tan sols al capdavant de les pancartes: no com qui pertany a un club, sinó a tot arreu, en els nostres centres de treball, en els nostres barris, obertament o clandestinament, despertant consciències, organitzant persones. Ser comunista significa pertànyer a una organització que treballa activament per capgirar un ordre social il·legítim i injust: una organització coordinada mitjançant un ferm centralisme democràtic. Significa comprendre la necessària naturalesa orgànica del Partit i la importància de cadascun dels seus òrgans. Ser comunista significa implicar-se fins un punt que poques persones estan disposades a assumir i fer-ho per absoluta convicció.

Ser comunista significa ser internacionalista. Això vol dir que els i les comunistes comprenem que cada poble té el seu propi camí al socialisme. Vol dir que la nació és el nostre marc de lluita que delimitem nosaltres, la Classe Treballadora, quan exercim el nostre dret a l'autodeterminació. Definir-nos com a comunistes de Catalunya significa que ja ens hem autodeterminat, que tenim un projecte socialista d'emancipació per a la Classe Treballadora de Catalunya, solidàriament amb el procés que tinguin la resta de nacions. Ser els i les comunistes de Catalunya significa que tenim un projecte nacional: que la Classe Treballadora catalana arrenqui el poder econòmic i polític a la Classe Burgesa catalana, ras i curt.

Ser comunista significa ser intel·ligent i aprendre constantment, dialècticament, de la teoria marxista i de la praxis política. Significa ser capaç de comprendre una realitat complexa i en constant transformació, sense caure en la tentació de deixar-se portar per ella. Ser comunista significa ser capaç d'entendre que només hi ha dues classes i que totes les teories post-modernes sobre la fragmentació de la Classe Treballadora o la Classe Capitalista no eren res més que verí liberal. Significa comprendre també que no tota protesta, per legítima que sigui, és oportuna o estratègica; que no podem estar mai al darrera de la mobilització sinó que, si hi som, hem d'estar-hi al davant. Significa ser capaç de comprendre que no comencem de zero, que tenim un manual, una guia: la que conformen totes i cadascuna de les experiències revolucionàries de la Classe Treballadora mundial. Tenim una guia que ens parla de sectors econòmics estratègics, de l'extracció de recursos naturals, de la indústria, dels transports i les telecomunicacions, un manual que ens parla de mètodes, de tesis, d'antítesis i síntesis. Tenim una guia que no ens diu el camí però que ens ensenya a caminar.

Els i les comunistes sabem que, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà comunistes. No tenim cap por de desaparèixer. Perquè tots els qui de manera racional hem intentat combatre el capitalisme hem acabat sent comunistes. Perquè a tot arreu i sempre el comunisme s'ha demostrat l'única ideologia capaç de fer trontollar els ciments de les estructures d'opressió del capital. Perquè els únics pobles que han conseguit alliberar-se (només que sigui temporalment o de manera parcial) de l'opressió de la Classe Capitalista ho han fet seguint el vell i gastat manual dels i les comunistes. Tanmateix els i les comunistes sabem que vivim un moment important que requereix de nosaltres capacitat, coratge i, sobretot, coherència amb la responsabilitat històrica de ser comunistes. Enfrontem el repte de la Unitat.

És responsabilitat de tots i totes els i les comunistes, de tots els partits, portar-ho a terme, superant mesquineses i rencors. I és responsabilitat dels i les comunistes fer-ho sense renúncies ideològiques, sense deixar lloc als oportunismes, ja siguin revisionismes socialdemòcrates i institucionalistes, ja siguin revisionismes movimentistes esquerranosos. A Catalunya, la Classe Treballadora sol·licita un Partit Comunista. Un Partit Comunista que reagrupi els i les comunistes dispersats, un Partit Comunista que plantegi una sortida socialista a la crisi, una sortida diferenciada dels oportunismes de l'esquerra. Un partit que lideri la resistència a l'Imperialisme, un Partit que nomeni les coses pel seu nom, un Partit ferm que sàpiga teixir aliances, un partit que atorgui a la Indústria i a la Classe Obrera el seu paper estratègic. És necessari que siguem comunistes, amb tot allò que ens distingeix dels qui no ho són. Cal que els i les comunistes de Catalunya estiguem a l'alçada de ser el que som: comunistes.


Cèl·lula Pablo de la Torriente d'Agitació i Propaganda
Sant Adrià de Besòs, 23 d'abril de 2013

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
El 27 de març s'han complert 20 anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. El títol és  d'una obra de Simone de Beauvoir que li va fer de llibre de capçalera i que em sembla adient per a recordar-lo. També m'acut un breu poema publicat a "Hamburg":

Des d'aquell lloc, fosc, de la discothèque,

entre aquest fum espesseït, barat,

distanciant un glop i un altre, bec.

M'he mort i no m'ho han comunicat.



M'és més fàcil, per a una nota d'urgència, deixar que sigui el mateix poeta el que expliqui allò que el retrata. Al "Tractat de les maduixes", la seva "crònica personal" puc llegir:

"M'ha agradat molt, des de sempre,  el món, la vida, els arbres, la gent, en tota la seua varietat riquíssima d'actituds, de possibilitats, de coloracions; sempre he tingut, però, la sensació d'incertesa, la por, potser més concretament, i, més pregonament, més central, encara, la sensació que he estat objecte d'un vast i concretíssim frau; la sensació que m'han estafat, en transferir-me provisionalment el do de l'existència i la facultat de perpetuar-la: aquesta sensació ha anat sempre acompanyada, en mi, d'una altra sensació, simultània, molt fonda, de dolor, callat, àdhuc obstinat, en relació justa amb la meua estima per totes les coses, per ara, d'aquest món".



I la seva estima per totes les coses d'aquest món va ser la que el va empènyer a dedicar-li un petit llibre a Salvador Puig Antich.



INTRODUCCIÓ



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                               de dir

                                                           amb la veu alta

    i clara

el nom

            del nostre orgull

                                      el nostre dolor

                                                               la nostra ràbia



És temps.

                És temps!

                                 És temps

d'anar

            amb la cara ben alta

creuant les avingudes

                                   els balcons

                                                     la misèria

                                                                       l'esperança

amb el cor en un puny

                                    enlairat

                                                  més alt que l'alba

molt més

                ferruginós

                                  molt més

                                                 un grapat

                                                                 de metralla



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                                de la rosella

                                                                      declarada

la margarida

                     entre les dents

                                            la lluna clara

el vaixell

                matiner

                             solcant el jorn

                                                    la mar

                                                               extensa i ampla



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                                de dur

                                                             com un grapat de dacsa

el record amarg

                           el record permanent

                                                             la síl·laba estellada

a casa

            el dinar

                         el sopar

                                     a romandre a taula

tant si ens agrada

                             el record foradat

                                                        com si no ens agrada



Companys

                  amics de lluita

                                           amics de mà anhelada!

Jo us recorde

                      caiguts entre la pols

                                                       als peus del mur de l'alba

i vull dur

                el vostre record

                                         la vostra exigència

                                                                         a la meua jornada

Presidireu el dia

                            presidireu els treballs

                                                               presidireu la taula



Molt us recorde

                   amics

                         però si he de ser clar

                                                 potser no us recorde massa



Puig Antich

                   jo t'invoque

                                      i cride

                                                des de la murada

el teu sacrifici

                       la teua mort

                                         la teua amarga matinada

i espere la irrupció

                              de la teua mort

                                                     cruel com no hi ha altra



No duràs

              l'acostumat ram de les flors

                                                        sinó la sang acostumada

que florirà

                 dintre un pitxer

                                        amb aigua

mentre per la finestra

                                  puja el dia

                                                 la brisa

                                                            l'alta

alegria de punys

                          vindicadors

                                            una crònica tendra

                                                                          irada

de banderes

                   de punys

                                  un poble que avança



Puig Antich

                    jo t'invoque

                                        Vine!

                                                  El meu cor t'aguarda

fent senyals a la terra

                                   un alfabet de dol

                                                               i ràbia



Puig Antich

                    vine

                            El meu cor aguarda