Avant

En un recent discurs als seus súbdits, el rei Guillem Alexandre va comunicar al poble holandès un missatge procedent del Govern: l'Estat del benestar del segle XX ha arribat a la seva fi, en el seu lloc està emergint una "societat participativa" en la qual tothom ha de responsabilitzar-se del seu propi futur i ha de crear les seves pròpies xarxes socials i financeres de protecció, amb menys ajuda del govern nacional. Tots sabem el que això significa: menys escola pública, menys salut, menys universitat, menys pensions, menys ajuda als més pobres i més privatitzacions, més austeritat, més impunitat per als rics.Més informació »

Un article de Luís Juberías

El procés de la Revolució Ciutadana de l'Equador és una rara avis en molts aspectes: entronca amb un moviment social a finals dels 90 que  va ser capaç de derrocar governs aprofitant les contradiccions entre l'Assemblea Nacional i la Presidència; un ministre dimissionari que vertebra l'alternativa política i esdevé president; i també pel fet de ser un país amb un estat històricament deficient triturat pel neoliberalisme i dependent de la renda petrolera (40% del pressupost gubernamental). Tots els processos polítics i socials ho són d’excepcionals, en tant que trajectòries úniques i contingents. Estudiar les seves peculiaritats i trajectòries és apassionant.

No obstant, em permeto aquí una provocació: invocar el  seu caràcter universal, allò que ens interpel·la i sedueix d'una manera intensa i diferent de com ho fan altres experiències revolucionàries del Tercer Món.

En primer lloc,  l'experiència revolucionària a Equador  certament és una extensió i condensació del procés politic regional latinoamericà de construcció d'alternatives al neoliberalisme, una experiència valuosa pel món que resisteix al capitalisme financer i vol obrir una perspectiva postneoliberal. És extensió dels processos polítics de reacció al neoliberalisme que es van iniciar amb l'impuls d'Hugo Chávez a Venezuela, però també dels governs del PT al Brasil. En ser una de les darreres expressions (2006) és també condensació de moltes de les seves virtuts i limitacions.

a) Són virtuts d'aquestes experiències llatinoamericanes: a) la construcció d'amplis blocs sòcio-polítics en base a projectes nacionals democràtics interclassistes antineoliberals i antiimperialistes; b) nou constitucionalisme postneoliberal i construcció de democràcies participatives, perspectiva ecologista,  reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat i dels drets humans; c) la seva concepció de procés regional llatinoamericà per resistir la intervenció imperialista nordamericana i per cercar una millor posició en la seva inserció a l'economia mundial; d) construcció d'estats més eficaços, que intervenen en l'economia i adopten mesures socialitzants per garantir drets bàsics

Les seves limitacions passen a) pel protagonisme de l'estat, dirigit de manera presidencialista, com a agent i eix del canvi; b) convivència amb la oligarquia que veu limitat i intervingut el seu poder parcialment; c) desenvolupisme depredador del medi ambient i/o adopció del fetitxe de l'economia del coneixement,així com inserció en l'economia global capitalista, principalment com a exportador de primeres matèries.

En segon lloc, a més, l'experiència equatorina anticipa- i connecta- amb fòrmulacions polítiques utilitzades per estrats mitjans urbans en els moviments democràtics que estan essent una resposta a la gestió de la crisi del capitalisme financer en benefici de les oligarquies financeres. En aquest sentit recupera del caràcter subversiu dels conceptes de ciutadania i democràcia. Per uns connecta amb amb una realitat nova i la superació de vells esquemes,  per d'altres simplementpent es tracta d'una reconnexió amb la vella tradició democràtico-republicana, un cop finalitzada l'anomalia històrica que va suposar la Guerra Freda. 

Avui l'internacionalisme pren una nova dimensió, en tant que les experiències es fan més properes. Les polítiques d'austeritat i el xantatge amb el deute públic, utilitzats en el Tercer Món les darreres dècades, s'utilitzen avui a les perifèries metropolitanes (i fins i tot als propis centres). A Equador es van treure els banquers del control de l’estat, van fer una auditoria del deute i una gestió de la recompra del deute per aturar l'especulació i  la sagnia del servei al deute-. El missatge que arriba des d'Equador ens interpel·la: si allà van poder, això vol dir que SÍ QUE ES POT.

Angela Merkel tornarà a ser la cancellera alemanya després de ser revalidada amb un 41,5% del vots i aquesta és, en principi, una mala notícia per a la Classe Treballadora de tota europa. Tanmateix, a 5 escons de la majoria absoluta, la CDU de Merkel està abocada a trobar un soci estable de govern. I per a aquesta legislatura ja no podrà disposar del Partit Liberal que, amb menys del 5% dels vots, ha desaparegut del parlament alemany. Les opcions de Merkel són només dues: o reeditar un pacte amb l’SPD o pactar amb els Verds.
Més informació »

Durant la segona meitat del segle XX, alguns dirigents comunistes europeus van renunciar a explicar què era la dictadura del proletariat i perquè els comunistes la defensem. Van preferir apostar per una suposada renovació del llenguatge marxista. Com és lògic, en el seu moment aquesta postura es va vendre, no com una renúnica ideològica, sinó com una qüestió de pura eficàcia comunicativa, simple màrqueting.

Més informació »

Un grup de 24 economistes obertament d’esquerres han presentat un document alternatiu al document del “comitè d’experts” que ha sol·licitat el govern del PP. Denuncien que es disfressen sota justificacions tècniques allò que en realitat són criteris polítics i que el suposat comitè d’experts tenia una composició marcadament neoliberal.
Més informació »

Conferència de Joan Josep Nuet i Pujals, secretari general del Partit dels i les Comunistes de Catalunya i coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).
Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, 13 de setembre de 2013

Més informació »

Recupero una recensió que vaig fer del seu llibre de memòries en el
moment de la publicació.

EL ENCARA PROLÍFIC EXILI REPUBLICÀ
Miquel Àngel Sòria



"Gentes con las que uno
se encuentra en la vida que, con

los años, se va
llenando de ausencias. Pero, ¿es posible

llenar algo con
ausencias? Con el tiempo nada se llena

de otra cosa".

Carlos
Blanco Aguinaga, De mal asiento.



Carlos Blanco Aguinaga (Irún, 1926) –"un culo de mal asiento" en
paraules de sa mare- ens deixa arribar, afortunadament, al seus
records. Records que en els seus inicis són una part important de la
recent història cultural de Mèxic i més tard dels Usamèrica de parla
espanyola i de tota la literatura castellana.

Consultava aquella Historia Social de la Literatura Española que
escrita conjuntament amb Iris M. Zabala i Julio Rodríguez Puértolas,
havia publicat Castalia el 1978, per a desesperació d'alguns crítics
puritans, localitzats destacadament a El País. Un puritanisme que ja
marcava una línia clara cap al seu futur: no estava gens ben vist
polititzar algunes disciplines -"neutres"- que trenquessin la "pau
social" de la sacrosanta Transició. Actituds que –com agrair-ho?- em
van forçar a deixar de considerar-la com una obra de consulta.

Ara, en la seva nova obra, les absències de les que parla es
converteixen en presències aclaparadores, vives, un monument a
l'amistat. Personatges com Juan Rulfo, Cortàzar, Carlos Fuentes,
Emilio Prados (l'oblidat del 27) o especialment, Herbert Marcuse, per
citar alguns, resten reflectits en aquest sentit, a les seves pàgines.

A l'opinió favorable del mateix Juan Rulfo al seu assaig "Realidad y
estilo de Juan Rulfo", respon: "Siempre he creído que se trataba de un
acto de auténtica y profunda humildad; siempre he creído que Juan
Rulfo, uno de los escritores más sabios de nuestro tiempo en cualquier
lengua, pensaba que lo suyo era un don... ".



Amic dels seus amics, no calla allò que no vol callar i ens retrata
Octavio Paz ("profundamente antiespañol" i "venenosamente
anticomunista" –estem parlant dels anys 50-) com "uno de los hombres
de mayor vanidad baboseante que haya conocido en mi vida. Pretencioso,
grosero y mal educado".

Altres que no es lliuren de la seva observació crítica: Álvaro Mutis,
Felipe González o l'actual César Alonso de los Ríos.



Una atenció especial rep la seva tasca docent a la Universitat de
Califòrnia San Diego, la secció hispànica de la biblioteca la qual va
iniciar. Allà viu moments fonamentals en la història recent: la lluita
universitària contra la guerra de Vietnam, l'inici del moviment
"chicano", del que es converteix en valedor o les dificultats per
aconseguir la convivència amb el moviment afroamericà dels Panteres
Negres. Moments que viurà intensament en estreta col·laboració amb el
matrimoni Marcuse o Àngela Davis.

Impressiona l'ésser humà contingut en el recipient Carlos Blanco
Aguinaga. De la seva asistència al Chicano Moratorium del 29 d'agost
de 1970, on es denunciava el fet de que sent només el 6 % de la
població, representaven el 20 % dels morts a la guerra imperialista de
Vietnam, em quedo amb la reflexió que es fa davant l'expressió
d'impotència d'un alumne seu -"Pero, profe, look around (mira a
nuestro alrededor), ¡cómo vamos a ganar nada si somos puro lumpen!"-:
"Curioso cómo, con todo lo que ocurrió aquel día y con lo larga que es
toda mi vida, se te queden frases sueltas de gentes de bien que pueden
revelar emociones importantes de momentos que te han hecho ser quien
eres".

Estem en guerra contra els especuladors i els polítics que han creat aquesta crisi, contra els qui dicten les retallades socials, contra els qui ens condemnen a l'atur i el treball precari, contra els qui desnonen famílies, contra els qui tanquen escoles i hospitals, contra els que privatitzen els serveis i els recursos. Estem en guerra per protegir el treball digne, l'educació, la salut, la universitat, les pensions, el dret a l'habitatge, els serveis públics i universals que hem conquistat amb segles de lluita. Estem en guerra contra el capitalisme, a favor d'un sistema més just, més intel·ligent, més humà: pel socialisme.Més informació »

El president de la Generalitat i líder de CiU, Artur Mas, fa pocs dies va anunciar que davant una possible negativa de Rajoy a autoritzar la consulta o referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya, el tema s’aplaçaria indefinidament i la legislatura s’esgotaria fins el 2016 quan, això sí, tindríem eleccions plebiscitàries i, és clar, hauríem de votar a CiU pel bé del país… Quina barra! Primer va intentar ensarronar al poble de Catalunya amb la seva petició de “majoria extraordinària” i ara amb les “eleccions plebiscitàries”, ensenyant sempre l’esquer de la consulta. Perquè avui queda demostrat que és un esquer de CiU per entabanar patriotes i mentrestant anar manant i anar retallant.

Es per això que la Diada ha de reforçar, amb una mobilització unitària i inclusiva, la majoria social d’entre el 75-80% que vol decidir lliurament el seu futur i que rebutja qualsevol proposta de recentralització o de quedar-nos com estem.

El Govern de CiU però no descansa: fins a 2.000 milions d’euros més en retallades en sanitat, educació o política social i sense passar pel Parlament. Amb uns pressupostos prorrogats, ara ja es retalla per decret, ja no cal donar ni explicacions. I a sobre tot això passa quan CiU està ben esquitxada de cassos de corrupció de tota mena i pelatge.

A Catalunya existeix un espoli de classe. Sense la desfiscalització votada per CiU i el frau fiscal d’aquí, no tindríem que retallar ni un bri de polítiques socials i si a més tinguéssim un finançament just, llavors fins i tot podríem invertir. Això sí, tindríem que plantar-nos davant del PP, de l’estat central i de la Troica i això és massa sobirania per CiU. Ells volen la de fireta, la de predicar però al final foc d’encenalls.

Ens cal un nou país, ben diferent a la mediocritat a que ens condemna CiU i tots aquells que li donen suport. Ens cal una veritable República Catalana, entesa alhora com un estat propi que ens permeti redissenyar les relacions amb la resta de pobles d’Espanya i Europa i un estat social i democràtic, on el projecte es desenvolupi per la majoria del país i no per una part privilegiada i oligàrquica del mateix.

Aquest es el repte de l’esquerra catalana, trencar definitivament el cordó umbilical que ha anat teixint la dreta nacionalista els darrers 30 anys i volar lliures i només constrenyits pel pensar i les necessitats del nostre poble.

Joan Josep Nuet

Secretari general del PCC, coordinador general d’EUiA i diputat al Congrés

Alocución de René González, luchador antiterrorista y Héroe de la República de Cuba, en la TV el 3 de septiembre de 2013.

Queridos compatriotas: Ante todo les pido excusas por irrumpir en este momento. Sé lo que significa este espacio para la familia cubana y les prometo que seré breve, pero es necesario que esta alocución llegue a la mayor audiencia posible.

Como se sabe, el próximo 12 de septiembre se cumplirán 15 años de nuestros arrestos. Todos los años se hace una jornada tanto nacional como internacional para demandar que se nos haga justicia, pero queremos que la jornada que se realizará este año entre el cinco de septiembre y el seis de octubre sea una jornada única, sea una jornada especial, protagonizada por ustedes.

Quince años en la vida de un ser humano es mucho tiempo. Los hijos crecen, se convierten en hombres, en adolescentes; familiares fallecen y no están más con nosotros; y parte de la población cubana ha nacido en estos quince años.

Yo cumplí mi sentencia íntegramente, pero tenemos que impedir que eso suceda con mis cuatro hermanos por todo lo que implica y, aunque es duro decirlo, tenemos que recordar que eso para Gerardo implica que si los designios del gobierno norteamericano se cumplen, él moriría en la cárcel.

Durante estos años hemos tenido como protagonista del cariño al pueblo cubano. Ese cariño se ha manifestado de todas las formas posibles en las cartas, en los mensajes, en los dibujos de los niños y ese cariño es el que queremos que sea en esta ocasión el protagonista de la jornada.

Yo he tenido ocasión de sentirlo, de vivirlo, de palparlo, de experimentarlo en las calles de Cuba, de todas las formas posibles y en cualquier punto geográfico de la Isla y ese es el cariño que le estamos pidiendo que se manifieste en esta ocasión, donde ustedes lo hagan de la forma en que quieran, con toda la diversidad que nos caracteriza como cubanos y en la mejor manera que cada cual considere en su aula, en su centro de trabajo, en su barrio, en su proyecto comunitario, que puede ser capaz de manifestarlo.

Para la jornada se están preparando iniciativas que serán anunciadas, pero creemos que lo más importante es que cada uno de ustedes se una a esas iniciativas a su manera, de la forma en que considere que puede hacerlo.

Yo solo tengo para el pueblo una exhortación personal, que requiere de una historia. Yo quiero que este 12 de septiembre en el país se produzca un terremoto: un terremoto hermoso, un terremoto de amor, un mensaje del pueblo cubano al pueblo norteamericano a través de un símbolo que para el norteamericano medio es un símbolo de amor, es un símbolo de cariño y es un símbolo que ellos lograrán entender en su idioma; y ese símbolo es la cinta amarilla.

Quiero que el doce de septiembre el país se llene de cintas amarillas y que el visitante o el corresponsal extranjero que esté en la Isla no puedan ignorarlo. Que ese día la Isla de Cuba se sacuda y aparezcan cintas amarillas en los árboles, en los balcones, en las personas, como quiera que se les ocurra usarlas, en las mascotas, como ustedes lo decidan, que esas cintas amarillas llenen al país y que no pueda ser ignorado, que no pueda dejarse de reportar al mundo que el pueblo cubano está esperando por cuatro de sus hijos que están presos en Estados Unidos.

La cinta amarilla es un símbolo que ha entrado en la cultura del norteamericano, que se inició durante la Guerra Civil inglesa cuando las esposas de los combatientes los esperaban con cintas amarillas. Luego fue transmitido a la Guerra Civil de los Estados Unidos y a través del tiempo con sus altas y sus bajas, ha ido cambiando de significación hasta que en los años setenta del siglo pasado una canción que hizo época la volvió a poner en la cultura norteamericana. La canción es una hermosa historia de un preso que está al salir de la cárcel y que lo único que le pide a su prometida es que si aún lo ama, ponga una cinta amarilla en un árbol. A través de la letra, de la lírica de la canción, se va desarrollando la ansiedad de ese hombre que va a salir de la cárcel y su espera por saber si en el árbol va a estar la cinta amarilla y cuando él llega al lugar lo que ve en el árbol son cien cintas amarillas.

A partir de ese momento esa cinta se ha convertido en un símbolo para el norteamericano que espera a alguien en una misión en el exterior, que espera a un soldado, que espera a un ser querido y ese es el mensaje que queremos que ustedes le hagan llegar al pueblo norteamericano: que sepan que el pueblo cubano está esperando a cuatro de sus hijos. Que no es solamente la familia, que no es solamente quien los conoce personalmente, sino que hay un país, hay un pueblo que está esperando a cuatro de sus hijos injustamente encarcelados en los Estados Unidos.

Contamos con ustedes para eso, confiamos en ustedes. Queremos que sea una jornada distinta y también queremos que sea la última jornada y creo que este es el momento de traerlos a casa y para eso contamos con el apoyo de ustedes. Muchas gracias.

Del blog de Silvio Rodríguez, Segunda cita.