Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


24 d’abril 2013

Un grande de la cultura cubana


LEO BROWER

En la foto, Fidel con Alfredo Guevara, cuando se le entregò el titulo de Doctor Honoris Causa, por Instituto Superior de Arte. Foto: Walfrido Ojeda, 7 diciembre de 1994.



Ha muerto Alfredo Guevara, un grande de la cultura cubana.

Desde 1959 cuando me habló para fundar elICAIC -del cual fue creador- mi admiración por él creció proporcionalmente a su enorme capacidad en el trabajo cultural y a su devoción inquebrantable por Fidel y la Revolución.

En cualquier aspecto de la cultura donde detectaba un error, una debilidad estética, una vía "equivocada", Alfredo señalaba posibles caminos, desde la sugerencia hasta la discusión más demoledora.

La Revolución y -por ende- la cultura cubana, se han quedado sin uno de sus patriarcas mas sólidos. Ya va siendo hora de decirte lo que muchos nunca expresamos por tu austeridad: Te queremos Alfredo. (Tomado de Segunda cita.Blog de Silvio Rodríguez)


És necessari que siguem comunistes

Ser comunista significa ser conscient i tenir una profunda convicció de classe. Significa ser conscient de pertànyer a la Classe Treballadora, la classe de les persones que vivim del nostre treball. Significa saber que no som de la classe propietària perquè no posseïm els mitjans de producció de la riquesa. Significa saber que no som classe mitjana, perquè, senzillament, no existeix fora de la televisió. Ser comunista significa comprendre que existeix la Lluita de Classes i que nosaltres som ineludiblement part interessada d'aquesta guerra històrica per a garantir-nos una vida digna, a nosaltres i als nostres descendents. I significa ser conscient del paper central de la Classe Obrera industrial en el desenvolupament de qualsevol nació que vulgui ser próspera.

Ser comunista significa també ser conscient que el capitalisme no només és un sistema injust, sinó que és un sistema criminal. És criminal perquè explota diàriament la majoria treballadora pel benefici d'una minoria. És criminal perquè ens desposseeix capriciosament de l'única cosa que tenim: el nostre treball. És criminal perquè no té escrúpols en desplegar la repressió feixista si ho considera necessari. Això vol dir que els i les comunistes comprenem que la democràcia parlamentària és només la màscara ridícula d'una dictadura de les corporacions i els monopolis. Vol dir que no distingim entre privat o públic quan parlem de l'Estat perquè l'Estat és tota l'estructura d'opressió de classe. Vol dir que si estem a les institucions i participem dels parlaments que considerem il·legítims no és només per a introduïr alguna reforma avantatjosa sinó essencialment per a denunciar la seva funció com a mecanisme d'opressió de classe. Vol dir que comprenem que una veritable democràcia no és només política sinó també económica. Vol dir que comprenem que la Lluita de Classes es manifesta en tots els àmbits de la vida i que el nostre posicionament, com a comunistes, determina totalment la nostra concepció de la societat.

Ser comunista implica ser conseqüent, perquè els i les comunistes no només constatem el crim capitalista, no només denunciem aquesta falsa democràcia, sinó que estem compromesos en transformar-la per a erradicar d'una vegada per sempre l'explotació de l'home per l'home i aconseguir una societat on prevalgui la igualtat d'oportunitats. Ser comunista significa comprendre que els ociosos mai i sota cap concepte cediran el seus poders i privilegis a la Classe Treballadora. Ser comunista significa comprendre que una Democràcia de la Classe Treballadora comporta, necessàriament, una confrontació amb les minories oligarquies propietàries, perquè només quan siguin desposseïdes del seu poder podrem considerar-nos en igualtat de condicions.

Ser comunista comporta prendre partit. Comporta estar organitzat en una organització comunista, és a dir, en una organitzàció que funciona com un organisme, on cadascú assumeix ser una part dins d'una causa comuna. Ser comunista comporta implicar-se, mullar-se, embrutar-se. Significa ser comunista a totes hores i fins a les darreres conseqüències, no només en els despatxos, no a les sales de conferències, ni tan sols al capdavant de les pancartes: no com qui pertany a un club, sinó a tot arreu, en els nostres centres de treball, en els nostres barris, obertament o clandestinament, despertant consciències, organitzant persones. Ser comunista significa pertànyer a una organització que treballa activament per capgirar un ordre social il·legítim i injust: una organització coordinada mitjançant un ferm centralisme democràtic. Significa comprendre la necessària naturalesa orgànica del Partit i la importància de cadascun dels seus òrgans. Ser comunista significa implicar-se fins un punt que poques persones estan disposades a assumir i fer-ho per absoluta convicció.

Ser comunista significa ser internacionalista. Això vol dir que els i les comunistes comprenem que cada poble té el seu propi camí al socialisme. Vol dir que la nació és el nostre marc de lluita que delimitem nosaltres, la Classe Treballadora, quan exercim el nostre dret a l'autodeterminació. Definir-nos com a comunistes de Catalunya significa que ja ens hem autodeterminat, que tenim un projecte socialista d'emancipació per a la Classe Treballadora de Catalunya, solidàriament amb el procés que tinguin la resta de nacions. Ser els i les comunistes de Catalunya significa que tenim un projecte nacional: que la Classe Treballadora catalana arrenqui el poder econòmic i polític a la Classe Burgesa catalana, ras i curt.

Ser comunista significa ser intel·ligent i aprendre constantment, dialècticament, de la teoria marxista i de la praxis política. Significa ser capaç de comprendre una realitat complexa i en constant transformació, sense caure en la tentació de deixar-se portar per ella. Ser comunista significa ser capaç d'entendre que només hi ha dues classes i que totes les teories post-modernes sobre la fragmentació de la Classe Treballadora o la Classe Capitalista no eren res més que verí liberal. Significa comprendre també que no tota protesta, per legítima que sigui, és oportuna o estratègica; que no podem estar mai al darrera de la mobilització sinó que, si hi som, hem d'estar-hi al davant. Significa ser capaç de comprendre que no comencem de zero, que tenim un manual, una guia: la que conformen totes i cadascuna de les experiències revolucionàries de la Classe Treballadora mundial. Tenim una guia que ens parla de sectors econòmics estratègics, de l'extracció de recursos naturals, de la indústria, dels transports i les telecomunicacions, un manual que ens parla de mètodes, de tesis, d'antítesis i síntesis. Tenim una guia que no ens diu el camí però que ens ensenya a caminar.

Els i les comunistes sabem que, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà comunistes. No tenim cap por de desaparèixer. Perquè tots els qui de manera racional hem intentat combatre el capitalisme hem acabat sent comunistes. Perquè a tot arreu i sempre el comunisme s'ha demostrat l'única ideologia capaç de fer trontollar els ciments de les estructures d'opressió del capital. Perquè els únics pobles que han conseguit alliberar-se (només que sigui temporalment o de manera parcial) de l'opressió de la Classe Capitalista ho han fet seguint el vell i gastat manual dels i les comunistes. Tanmateix els i les comunistes sabem que vivim un moment important que requereix de nosaltres capacitat, coratge i, sobretot, coherència amb la responsabilitat històrica de ser comunistes. Enfrontem el repte de la Unitat.

És responsabilitat de tots i totes els i les comunistes, de tots els partits, portar-ho a terme, superant mesquineses i rencors. I és responsabilitat dels i les comunistes fer-ho sense renúncies ideològiques, sense deixar lloc als oportunismes, ja siguin revisionismes socialdemòcrates i institucionalistes, ja siguin revisionismes movimentistes esquerranosos. A Catalunya, la Classe Treballadora sol·licita un Partit Comunista. Un Partit Comunista que reagrupi els i les comunistes dispersats, un Partit Comunista que plantegi una sortida socialista a la crisi, una sortida diferenciada dels oportunismes de l'esquerra. Un partit que lideri la resistència a l'Imperialisme, un Partit que nomeni les coses pel seu nom, un Partit ferm que sàpiga teixir aliances, un partit que atorgui a la Indústria i a la Classe Obrera el seu paper estratègic. És necessari que siguem comunistes, amb tot allò que ens distingeix dels qui no ho són. Cal que els i les comunistes de Catalunya estiguem a l'alçada de ser el que som: comunistes.


Cèl·lula Pablo de la Torriente d'Agitació i Propaganda
Sant Adrià de Besòs, 23 d'abril de 2013


01 d’abril 2013

La cerimònia del l'adéu

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
El 27 de març s'han complert 20 anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. El títol és  d'una obra de Simone de Beauvoir que li va fer de llibre de capçalera i que em sembla adient per a recordar-lo. També m'acut un breu poema publicat a "Hamburg":

Des d'aquell lloc, fosc, de la discothèque,

entre aquest fum espesseït, barat,

distanciant un glop i un altre, bec.

M'he mort i no m'ho han comunicat.



M'és més fàcil, per a una nota d'urgència, deixar que sigui el mateix poeta el que expliqui allò que el retrata. Al "Tractat de les maduixes", la seva "crònica personal" puc llegir:

"M'ha agradat molt, des de sempre,  el món, la vida, els arbres, la gent, en tota la seua varietat riquíssima d'actituds, de possibilitats, de coloracions; sempre he tingut, però, la sensació d'incertesa, la por, potser més concretament, i, més pregonament, més central, encara, la sensació que he estat objecte d'un vast i concretíssim frau; la sensació que m'han estafat, en transferir-me provisionalment el do de l'existència i la facultat de perpetuar-la: aquesta sensació ha anat sempre acompanyada, en mi, d'una altra sensació, simultània, molt fonda, de dolor, callat, àdhuc obstinat, en relació justa amb la meua estima per totes les coses, per ara, d'aquest món".



I la seva estima per totes les coses d'aquest món va ser la que el va empènyer a dedicar-li un petit llibre a Salvador Puig Antich.



INTRODUCCIÓ



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                               de dir

                                                           amb la veu alta

    i clara

el nom

            del nostre orgull

                                      el nostre dolor

                                                               la nostra ràbia



És temps.

                És temps!

                                 És temps

d'anar

            amb la cara ben alta

creuant les avingudes

                                   els balcons

                                                     la misèria

                                                                       l'esperança

amb el cor en un puny

                                    enlairat

                                                  més alt que l'alba

molt més

                ferruginós

                                  molt més

                                                 un grapat

                                                                 de metralla



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                                de la rosella

                                                                      declarada

la margarida

                     entre les dents

                                            la lluna clara

el vaixell

                matiner

                             solcant el jorn

                                                    la mar

                                                               extensa i ampla



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                                de dur

                                                             com un grapat de dacsa

el record amarg

                           el record permanent

                                                             la síl·laba estellada

a casa

            el dinar

                         el sopar

                                     a romandre a taula

tant si ens agrada

                             el record foradat

                                                        com si no ens agrada



Companys

                  amics de lluita

                                           amics de mà anhelada!

Jo us recorde

                      caiguts entre la pols

                                                       als peus del mur de l'alba

i vull dur

                el vostre record

                                         la vostra exigència

                                                                         a la meua jornada

Presidireu el dia

                            presidireu els treballs

                                                               presidireu la taula



Molt us recorde

                   amics

                         però si he de ser clar

                                                 potser no us recorde massa



Puig Antich

                   jo t'invoque

                                      i cride

                                                des de la murada

el teu sacrifici

                       la teua mort

                                         la teua amarga matinada

i espere la irrupció

                              de la teua mort

                                                     cruel com no hi ha altra



No duràs

              l'acostumat ram de les flors

                                                        sinó la sang acostumada

que florirà

                 dintre un pitxer

                                        amb aigua

mentre per la finestra

                                  puja el dia

                                                 la brisa

                                                            l'alta

alegria de punys

                          vindicadors

                                            una crònica tendra

                                                                          irada

de banderes

                   de punys

                                  un poble que avança



Puig Antich

                    jo t'invoque

                                        Vine!

                                                  El meu cor t'aguarda

fent senyals a la terra

                                   un alfabet de dol

                                                               i ràbia



Puig Antich

                    vine

                            El meu cor aguarda

           



07 de març 2013

En la mort d'Hugo Chávez

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA


Llegeixo la notícia ─no per esperada menys sorprenent─ i per aquelles estranyes associacions, el primer que acompanya aquesta sensació de desolació, és el poema que Julio Cortázar va escriure ─en un primer impuls─  davant la notícia de l'assassinat del "Che"


"Yo tuve un hermano.
i penso que l'associació no és gratuïta. Que en la distància, s'ha anat creant un lligam de germanor en la lluita per uns mateixos ideals: "Patria socialista o muerte" que em fan sentir la seva mort com la d'un ésser molt proper. Que pateix quan la tinta de la ploma es dilueix i he d'aturar-me fins que les idees s'imposen als sentiments.



"No nos vimos nunca
pero no importaba
perquè quan el sentia parlar, amb la seva passió, era conscient de que ell tenia la sensació de que era jo, i només jo, el que l'estava escoltant a l'altre costat.



"Yo tuve un hermano
que iba por los montes
mientras yo dormía.
I l'associació no és gratuïta  perquè penso també que la seva figura es va fent tant gran, creix de tal manera, que comença a atansar-se, en l'imaginari popular, a la del "Che", inoblidable.



"lo quise a mi modo,
le tomé su voz
libre como el agua,
caminé de a ratos
cerca de su sombra.
Em veig portant-li la pala amb la que enterraria l'ALCA. Amb un Bush, arraconat, escoltant la seva defensa del planeta. Una defensa carregada d'ironia,; mostrant la impossibilitat d'anar a viure a Mart perquè no hi ha vida i la que hi va haver, en algun moment, va desaparèixer quan allà es van instal·lar el Fons Monetari i el Banc Mundial.



"No nos vimos nunca
pero no importaba,
mi hermano despierto
mientras yo dormía.
I ara penses que has dormit massa; que has deixat que altres fessin la feina; que no et mereixes un germà tan agraït que ha sobrevalorat qualsevol petit esforç que has fet; que creu, amb Jesús López Pacheco "que un grano no hace granero pero ayuda al compañero"



"mi hermano mostrándome
detrás de la noche
su estrella elegida."
L'estel que ara tots mirem i en la que un dia, amb la feina feta, ens trobarem.


07 de febrer 2013

DOS INÈDITS DE MARIO BENEDETTI

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

L'atzar ─o el bon treball dels bibliotecaris─ ens donen moments d'aquells que la satisfacció fa inoblidables. Jo sempre he esperat amb ansietat la publicació del proper llibre d'aquell escriptor que m'era imprescindible. Un d'aquests va ser Mario Benedetti. I amb la seva mort passa un temps fins que te n'adones que s'ha acabat, que la força de l'espera no omple el forat de l'absència.

Però, vet aquí, que sorgeix, en forma de petita nota a un diari mexicà, la que per a tu és una gran notícia. Han aparegut dos poemes inèdits de Mario Benedetti.

A la Universitat d'Alacant, l'encarregada de vetllar pel fons cedit pel poeta l'any 2006, troba, dintre d'un exemplar de Insomnios y duermevelas, que havia estat propietat del autor, uns fulls amb dos poemes manuscrits: Miedo y coraje i Esperas. És possible que formessin part del grup dels poemes que Benedetti havia utilitzat per a la presentació del llibre l'any 2002 a Madrid, en un acte conjunt amb Luis García Montero i Joaquín Sabina.

I per a què més?

Aquí els teniu. Gaudiu, un cop més, del premi de l'espera.

 

MIEDO Y CORAJE

 

El miedo y el coraje

son gajes del oficio

pero si se descuidan

los derrota el olvido

 

el miedo se detiene

a un palmo del abismo

y el coraje no sabe

que hacer con el peligro

 

el miedo no se atreve

a atravesar el río

y el coraje rechaza

el mar del infinito

 

no obstante hay ocasiones

que se abren de improviso

y allí miedo y coraje

son franjas de lo mismo

 

ESPERAS

         se oyen pasos

            de alguien que no llega nunca

                               ENRIQUE MOLINA


 

uno sigue esperando

sin responder a nadie

entre otras cosas porque

las sombras no preguntan

uno estira el silencio

abandonado y torpe

con los ojos abiertos

y la esperanza inmóvil

el cielo está tan lejos

y la tierra tan cerca

que no vale la pena

soñar con el futuro

 

en secreto se aguardan

noticias del vacío

y sin embargo nadie

se asoma entre la niebla

 

Nota. A l'alçada del quart i del vuitè vers hi ha un guió a l'original que sembla indicar que després d'ells hi hauria d'haver un espai per marcar la diferència d'estrofes.


08 de desembre 2012

EL CAPITAL. ENTREVISTA A COSTA -GAVRAS

"No tengo respuestas, sólo las preguntas"

El legendario realizador de Z presentó en el Festival de Tesalónica su nueva película, de ardiente actualidad: la historia de un banquero decidido a todo en pos del dinero.

 Por Luciano Monteagudo

Desde Tesalónica

Tiene 79 años y lleva 54 haciendo cine, pero conserva la energía de un principiante. Konstantinos Gavrás, mejor conocido como Costa-Gavras, nacido en Arcadia, Grecia, el 12 de febrero de 1933, volvió estos días a su país natal a presentar –en el Thessaloniki International Film Festival– su película más reciente, Le capital. Una película que desde su título mismo ya eriza la piel de los espectadores griegos, sometidos en estos días a más y mayores medidas de ajuste por parte de un gobierno que ve como única salida someterse a las demandas de los acreedores internacionales y a la banca europea. "Abro los diarios y veo que el Parlamento vota medidas muy, pero muy negativas para el pueblo griego. Es una situación muy triste porque muchas personas ya viven en extrema pobreza", dice el director de Estado de sitio y Desaparecido.

Radicado en Francia desde sus años de estudiante de Literatura, disciplina que luego cambió por la carrera de cine en el Idhec de París, Costa-Gavras nunca fue indiferente a la realidad política y social. De hecho, el que sigue siendo su film más famoso, Z (1969), protagonizado por Yves Montand y Jean-Louis Trintignant, fue una invectiva contra la llamada Dictadura de los Coroneles que en ese momento se enseñoreaba en su país, del que él había emigrado. Y su nueva película –planteada a la manera de un thriller ambientado en el mundo de las altas finanzas– viene a poner el dedo en la llaga, sobre todo en la Grecia de estos días, que acaba de atravesar 48 horas de huelga general en respuesta a los recortes de salarios y pensiones y del presupuesto del sector público.

En medio de este marasmo, Costa-Gavras, como presidente honorario de la Cinémathèque Française (desde 1982 a 1987 y desde el 2007 hasta el presente), se dio el lujo de inaugurar la Cinemateca de Tesalónica, como un gesto de apoyo a la cultura y un símbolo de la importancia de aunar el pasado con el futuro. "Hay un agotamiento que no es solamente económico. Los jóvenes que abandonan el país para trabajar en otro lugar son jóvenes graduados, jóvenes que pueden ser una verdadera riqueza para el país", dice Costa-Gavras. En diálogo con Página/12, el director explica por qué eligió hacer esta película sobre un arribista que llega a ser la máxima autoridad de un importante banco europeo, un hombre que juega a hundir a sus competidores, a despedir trabajadores para que suban las acciones de la entidad y a desviar sus ingresos a paraísos fiscales.

–¿Cómo nació El capital?

–En primer lugar, a causa de la situación que está viviendo Europa ya desde hace varios años, con esta crisis que se venía anunciando. Esa preocupación por el tema me llevó a leer muchos materiales, entre ellos una novela titulada justamente El capital, escrita por Stéphane Osmont, que resultó ser asesor financiero de algunas de las principales compañías de Europa, pero que por razones de seguridad decidió escribir bajo seudónimo. Es un caso similar a otro libro que también me sirvió de inspiración, titulado Capitalismo total, también escrito por un banquero europeo, un "insider" que conoce todos los mecanismos desde adentro. Y estas lecturas me llevaron a pensar la posibilidad de hacer la película, describir ese mundo desde su interior y asegurarme de que lo iba a hacer con conocimiento de causa.

–¿El título de la película es una referencia a Marx?

–En principio, es el mismo título de la novela de Osmont, que a su vez refiere evidentemente a la obra más famosa de Karl Marx. En los dos casos, se habla de dinero y del peligro de su acumulación. Por eso le terminamos pidiendo prestado también el título de la película a Marx: es simple y claro, uno comprende inmediatamente de qué se trata.

–En una escena fundamental de la película, el protagonista, durante un almuerzo familiar, tiene un enfrentamiento muy duro con su padre, antiguo militante socialista. Allí se dice que finalmente "el internacionalismo ha triunfado", porque ahora ya no hay una producción nacional, las corporaciones y los bancos son transnacionales...

–Es una ironía, porque el primer internacionalismo colapsó completamente, como todos sabemos, y al segundo tampoco le está yendo demasiado bien, tal como lo estamos experimentando estos días. Por eso creo que es importante encontrar una tercera vía. Esa discusión entre padre e hijo se da a partir de un juguete de marca europea pero fabricado en Asia. ¿Eso es bueno? ¿Para quiénes? No tengo las respuestas, pero me parece necesario formular las preguntas.

–A su vez, el protagonista tiene la idea de deshacerse de sus rivales potenciales dentro del banco apelando a estrategias de poder que lee en un libro sobre Mao, durante una noche de insomnio. ¿Cómo llegó a esa idea?

–De la manera más simple, porque en ambos casos se trata de retener el poder y los recursos para hacerlo muy bien pueden ser los mismos. Me pareció interesante que el consejo directivo de un banco funcione un poco de la misma manera en que lo hace el buró político del Partido Comunista chino. En ambos hay intrigas palaciegas. La vieja guardia de la que se libró Mao también estaba formada por burócratas como de los que se quiere desprender mi protagonista, Marc Tourneille. Y no es una casualidad que los chinos hayan sabido crear un nuevo capitalismo, el capitalismo comunista, que en muchos aspectos funciona de manera más eficiente que el capitalismo occidental. En principio es mucho más redituable, porque no hay reclamos laborales de ningún tipo. Es el viejo sueño del capitalismo hecho realidad.

–Siendo usted griego de nacimiento, ¿cómo ve la situación de su país?

–Es trágica, completamente trágica. La dirigencia política griega, tanto de derecha como de izquierda, tiene mucha responsabilidad, por supuesto, con lo que está pasando. Pero no se está diciendo lo suficiente, o de manera lo suficientemente fuerte, que países como Alemania, Francia y Gran Bretaña empujaron también a Grecia a esta crisis. Fueron estos países los que estimularon el endeudamiento griego, con el único objetivo de colocar sus productos y recibir las ganancias. Y no cualquier producto. Alemania le vendió hace poco a Grecia dos submarinos de guerra de última generación. ¿Para qué los necesita Grecia? Empujaron al país a asumir estas deudas enormes y, por supuesto, ahora quieren cobrar ese dinero. Pero antes de venderle estos productos a Grecia y antes de otorgarle esos créditos gigantescos para poder llevar a cabo estas ventas debieron haberlo pensado mejor. ¿Cómo se suponía que Grecia lo iba a pagar? Es un país pequeño, que nunca fue rico. Entonces, las responsabilidades, creo, son compartidas, por la dirigencia griega que aceptó este camino, pero también por las potencias europeas que pensaron únicamente en sus beneficios. El problema es que quienes están sufriendo las consecuencias –salvo algún ministro que puede ir preso por corrupción– no son quienes se enriquecieron con estos negocios sino la gente de la calle, la gente sin recursos, que está cada vez más pobre y desvalida. Hay una obscenidad del poder que es indignante.

–Hablando de la obscenidad del poder... ¿Pensó en el affaire Dominique Strauss-Kahn mientras hacía la película? Su protagonista también tiene una ambición sexual equivalente a su ambición de riqueza.

–No necesariamente. En Francia, todos sabíamos que Strauss-Kahn se acostaba muy tarde (risas). Pero eran rumores, no era algo que saliera publicado en la prensa. Era un personaje muy influyente y muy seductor, en todo sentido. Pero para responder a su pregunta, cuando se destapó el asunto de DSK en Nueva York nosotros ya habíamos empezado a hacer la película. En todo caso, la coincidencia se da en el mundo que retratamos.

–Hace unos años el espectador común no hubiera entendido el vocabulario financiero de la película, con el que ya está bastante familiarizado. ¿Piensa que ahora hay suficiente información?

–Pero es que nadie sabe realmente qué está pasando. Yo tampoco entiendo demasiado y la gente con la que habla en los bancos me dicen que tampoco entienden. En un momento de la película un personaje le pregunta a otro "¿Qué vendemos?" Y el otro no sabe qué responderle. Esta falta de información y de interés por conocer las causas reales detrás de la crisis está muy generalizada. Hace falta una visión global. Cada uno se preocupa de su gente, de su banca y de su economía, pero hay que globalizar la visión para entender por qué el sistema no funciona bien.

–En su película pareciera haber una diferencia entre la manera de actuar de los bancos estadounidenses y los europeos. ¿Es realmente así?

–En la crisis de las hipotecas de alto riesgo que atravesó Estados Unidos hace poco el único banco que no ejecutó las deudas fue un banco francés. Por eso dicen que en Europa hay otra manera de ver las cosas, a la antigua, y que son más éticos que los bancos americanos. Yo no creo del todo en que lo sean, por lo menos no todos ellos. Hace poco, un joven ejecutivo de un banco francés perdió miles de millones de euros con los fondos de inversión, como si jugara a la ruleta. Y esa cuenta siempre alguien la termina pagando. No puede ser que un Estado democrático salga a rescatar a esos bancos, cuando hay tanta gente que necesita ayuda y que podría beneficiarse con una mejor inversión de ese dinero.

–Una curiosidad... ¿Por qué eligió para su protagonista, un personaje tan siniestro, a un comediante como Gad Elmaleh?

–Afuera casi nadie lo conoce, pero en Francia es verdad que es uno de los comediantes más populares del país, con películas muy taquilleras, como La fiesta de Coco. Lo elegí porque lo imaginé como mi protagonista y porque entiendo que, cuando un actor de comedia se compromete con un papel dramático, estoy seguro de que va a dar todo de sí mismo. El mismo Gad me preguntó, antes de aceptar, por qué lo había elegido, y yo, como única respuesta, le mandé el dvd de Desaparecido. Cuando vio la interpretación de Jack Lemmon entendió mi punto de vista. Y aceptó inmediatamente.

 



06 de desembre 2012

ERA UNA PART DE LA NOSTRA VIDA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Òscar Ribeiro de Almeida de Niemeyer Soares ─"em dic Òscar Niemeyer, no sé per què"─ havia nascut l'any 1907. Tenia quasi 105 anys. L'any 1928 s'havia casat amb Annita Baldo amb la que va tenir l'única filla: Anna Maria (morta el 6 de juny de 2012 amb 82 anys). Dades importants són  el 1936 quan coneix Le Corbusier (del que ha estat considerat l'hereu). El 1945 ingressa al Partit Comunista del Brasil, partit del que es deslligarà, juntament amb Luiz Carlos Prestes, l'any 1990. Nogensmenys, la ideologia la mantindrà com es veu en 2005 quan, fent referència a Fidel i Chávez, deia: "El comunisme és el camí".

Recordo haver titulat l'article felicitant-nos pels seus 100 anys: "La utopia els fa centenaris".

El treball el mantenia en dempeus. Aquests últims anys se m'encongia el cor cada cop que arribaven notícies de malalties, caigudes,...que superava per tornar al seu despatx.

Le Corbusier li deia que tenia les muntanyes de Rio als ulls. Niemeyer, amb una agilitat impressionant, dibuixava el cos d'una dona, o els cossos de moltes dones i puntualitzava: "però no és aquest el cas; també hi ha d'altres coses: estan les dones també. La meva arquitectura no és el que Le Corbusier deia, que jo tenia les muntanyes de Rio als meus ulls. S'atansa més al que deia André Malraux, que posseïa un museu íntim on guardava tot allò que havia vist i estimat a la vida. Jo dic sempre que tot el que hi ha en mi és molt més terrible que jo; ell no pensa res més que entremaliadures. És ell el que té les idees més absurdes. De vegades vol fer coses i jo m'he de contenir; és el que m'arrossega en arquitectura: li agraden les corbes, li agraden les dones, li agraden les coses més fascinants. Crec que és això el que fonamenta la vida... Sense la dona no hi ha raó de viure. És inevitable. La dona és la companys de l'home. És indispensable. És l'encarnació de l'ésser humà, la reina dels homes. Ella és fantàstica, no?".

 

Aquestes idees les va deixar resumides en un poema:

 

No és l'angle recte que m'atreu.

Ni la línia recta, dura, inflexible,

feta per l'home.

El que m'atreu és la corba lliure, sensual.

La corba que trobo a les muntanyes

del meu país,

al curs sinuós dels seus rius,

a les ones del mar

als núvols del cel,

al cos de la dona preferida.

De corbes està fet tot l'Univers.

L'Univers corb d'Einstein.

 

Camarada, que la terra et sigui lleu.


30 de novembre 2012

JOSÉ MANUEL CABALLERO BONALD, FELICITATS!

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Felicitats per la concessió del Premio Cervantes. Millor que per la concessió, pel reconeixement ─ara, als 86 anys─ no només a tota una obra, sinó també  a tota una vida.

Serveixi aquest petit apunt com a bestreta del que ha de venir més tard, però no molt.

Caballero Bonald deia: "Mi error fue abrir un día un libro". El nostre, sense pretensions, va ser llegir un dia un poema seu.

Us deixo amb el dedicat a Antonio Machado, timoner de la Generació del 50.

 

LA PALABRA MÁS TUYA

 

Con una mano escribo

y con la otra abro

las páginas de un libro.

                                       Aquí está

la palabra

que busqué tantos años.

¿Merezco repetirla

impunemente ahora,

mientras leo tu nombre

siemprevivo

en el piadoso mármol?

 

Abel Martín, Juan de Mairena,

conmigo estáis oyendo

la apócrifa verdad, peregrinando

por las abiertas páginas

de un libro, lejos ya

de los muros hostiles

que circundan las letras de la fe.

 

Latino mar liberto

de Colliure, piedra

sonora entre las impasibles

violetas sepulcrales,

                                  aquí

dejo caer sobre la tierra

calladamente

la palabra más tuya.


26 d’octubre 2012

EN LA MORT D'UN CAMARADA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Em costa dir-ho fredament perquè els sentiments sempre hi són a flor de pell: Txomin Ziluaga ens ha deixat.
Darrerament no tenia una activitat pública tal que permetés als més joves poder-lo conèixer, però durant anys va ser el cap visible del nacionalisme marxista a Euskalherria. Juntament amb Santi Brouard, assassinat pels GAL del senyor   X, van ser la bicefàlia visible de HASI (Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea) -Partit Socialista Revolucionari Popular- el partit marxista-leninista que participaria en la creació d'Herri Batasuna i la KAS. En aquesta posició va ser un gran amic del nostre Partit.

Tasio, al Gara d'ahir, li dedicava la seva tira, carregada de melancolia. Jo, avui, trobo a faltar al costat al seu segon "aita", Santi Brouard, contemplant una Euskalherria que s'atansa a aquella que, ambdós, havien somiat i per la que havien lluitat.

Que la terra -o potser millor el mar a Ibarrangelu- li sigui lleu!


20 d’agost 2012

SOBRE UN POEMA DE MANUEL MARIA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

En algun lloc he deixat escrit que es fer una mala feina a Celso Emilio Ferreiro, i sobretot ara en el Centenari del seu naixement, que la seva Longa noite de pedra segueixi reflectint unes circumstàncies polítiques i socials que avancen al ritme del cranc.

I és Galiza, en paraules d'un altre dels seus grans poetes, Manuel María, la que es fa ressò d'aquesta situació. Parlo del poema Obreiros, publicat a Versos para cantar en feiras e romaxes el 1969.

Us emplaço a trobar quelcom que el diferenciï d'un text escrit ara, quaranta-tres anys després.

 

Paletes, picapedrers, escombraires;

peons

de la construcció;

portuaris, barrinadors, miners;

fusters, mecànics, especialistes,

planxistes i electricistes;

obrers no qualificats

i explotats;

homes enters

que deixeu la vida i la suor

per un bocí de pa,

a la carretera, al port; al motor

que condueixes amb perícia i afany;

al xerrac

que xerroteja;

a la foscor de la mina;

a l'alt forn que calcina;

a la ferramenta

que rebenta;

a les màquines potents

que causen accidents

mortals i invalidesa,

vellesa

prematura

que no, que no té cura.

 

Vosaltres feu caminar, endavant

el món, fent-lo avançar.

Deixeu-me que us canti!

Deixeu-me cridar

i protestar,

obrers

proletaris

contra els mínims salaris

i de l'explotació

per part del patró!

 

S'ha d'acabar amb la immundícia,

amb la malícia

i amb l'avarícia!

 

S'ha de fer tot de nou

amb el poble i per al poble!

 

Que sigui veritat

la igualtat!

 

Prou misèria i injustícia,

ni explotadors ni explotats!

 

Que sigui obligat en tots els estats

indiscriminadament

l'intransferible dret

a la pau, a l'amor, a la joia,

a la justícia.

a la veritat,

a la dignitat humana!

 

 



05 de juliol 2012

CARTA OBERTA AL SR. BOI RUIZ

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Sr. Boi Ruiz (l'honorabilitat s'ha de guanyar):

 

Com el poder gaudeix del dret de cuixa, als súbdits no ens queda res més que el dret a cridar la nostra protesta.

 Avui, a la farmàcia, m'han demanat pagar 1€ més per la recepta que necessito per pal·liar la meva malaltia. Jo podria fer aquest pagament, però penso en els milers de pensionistes i jubilats que hauran de fer un gran esforç tenint en compte els retalls que ja han patit en la seva pensió. Per tant, m'he negat a fer efectiu el repagament.

 Si puc seguir així, sense cap tipus de represàlia, no em veuré en l'obligació de deixar de prendre la meva medicació. Penso que si em veig en aquesta situació, les conseqüències poden ser: demanar una ambulància que em porti a urgències, requereixi alguns dies d'hospitalització i que augmenti els costos de tal manera que 1 € sigui una ridiculesa.

(A Grècia, les decisions han estat més dràstiques).

 Desconec si està en capacitat d'assimilar l'escrit (cosa que dubto després d'analitzar les mesures preses per la seva conselleria fins ara); malgrat això, espero que a la dita conselleria hi hagi quelcom amb dos dits de front  capaç d'evitar l'hecatombe que es produirà si aquesta acció la segueixen la immensa majoria dels jubilats/pensionistes.

  Atentament,

 

Miquel Àngel Sòria


12 de juny 2012

VA PREFERIR SER ROIG QUE RIC

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Recordo Teófilo Stevenson (1,90) al costat d'Alberto Juantorena  "El Caballo" (1,92) caminant per Granollers. Al seu costat, la meva alçada m'obligava a forçar el coll per poder mantenir una conversa coherent.

El govern cubà els havia enviat a Espanya per a conèixer les seus olímpiques i, a Granollers, hi havia la de handbol. El Partit volia que els acompanyéssim mentre es movien per la comarca.

Després de visitar la seu olímpica i algunes altres instal·lacions esportives, l'alcalde ens va convidar a dinar a la Fonda Europa. Mentre esperàvem el dinar, no he oblidat la imatge de les gerres de cervesa perdudes en unes mans enormes i, per què no, ja mítiques.

Teófilo Stevenson havia guanyat la medalla d'or del pes pesant de boxa a Munich '72, Montreal '76 i Moscou '80. Això havia provocat els intents per aconseguir la seva deserció amb ofertes milionàries. Totes les va rebutjar perquè la revolució cubana li proporcionava allò que no podien oferir-li els diners. "Què són cinc milions de dòlars enfront de l'estimació de cinc milions de cubans?"

Ara, als 60 anys, el seu enorme cor l'ha traït i ha mort  a casa seva a La Habana.

 



15 d’abril 2012

LA JUSTÍCIA UNIVERSAL "A LA ESPAÑOLA"

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa un temps que segueixo la marxa dels abundants judicis que, a l'Argentina, es fan contra personatges culpables d'actes contra la Humanitat durant els negres anys de la dictadura militar. I cal dir que no tots són militars, també hi ha una bona mostra de metges, capellans –fins i tot bisbes- i, com no, membres de la judicatura.

Perquè quan els jutges prenen decisions haurien de ser conscients –si és que en tenen, de consciència- de que la Terra, com ja va descobrir Galileu, és la que gira i, per tant, malgrat les seves esperances, els torna a posar davant d'allò que voldrien amagar i que els hi surt de sota de les catifes.

I ara, per complir amb la quota, parlo d'una jutgessa que no té consciència de que el temps, la història, li passaran factura. I si en té de consciència, les nits, en vetlla, deuen ser interminables i plenes de fantasmes reals que són els que fan més por.

 

Torno a agafar el discurs inicial. Una antropòloga argentina –María José Sarrabayrouse Oliveira- creu que el Poder Judicial té molt "d'adaptació al medi", que és el que es podria estar donant  aquí. I així, el que es dóna és el tipus de "consciència pràctica" que ens permet funcionar sense haver de reflexionar en el que s'està fent. Què còmode!

Però és que aquí encara no estem en un règim de terror –tot arribarà, em diu el Ricard, l'altre jo- que t'obligui a fer les coses a la defensiva; el que hi ha és una actitud ideològica, que és molt pitjor i indefensable com es va demostrar a Nuremberg. Aquesta actitud –ja ho he comentat en altres ocasions- em recorda la connivència dels grisos amb determinat jutge que esperaven que estès de guàrdia, Don Andrés de Castro y Ancos (l'any 1973) que enviava a la presó a tots els detinguts.

Un jutge/una jutgessa al servei d'un sistema repressor. Serà una autojustificació?

 

En tot cas, é un exemple de la justícia del Príncep de la que parlava l'enyorat magistrat Joaquín Navarro Esteva.  


01 d’abril 2012

NUET: Reflexions en calent després d'una vaga i unes eleccions andaluses i asturianes

Poc es pensaven els dirigents del PP el passat dissabte 24 que al cap de cinc dies rebrien un parell de tocs d’atenció d’aquells que fan mal i comencen a fer créixer els dubtes

En primer lloc el resultat electoral del dia 25 a Andalusia i Astúries, on estaven confiats de treure majoria absoluta a la primera i reforçar les seves posicions a la segona en detriment del FAC de Cascos. Els tret els hi ha sortit per la culata i no hi ha dubtes de que les polítiques de retallades de Rajoy han passat factura a Arenas en forma de pèrdua de suports electorals. Però la cosa mes bona ha estat que el reequilibri de l’esquerra ha donat la clau i el major creixement percentual a les candidatures d’Izquierda Unida-Convocatoria por Andalucia-Los Verdes (IUCA-LV) que han guanyat 120.000 vots i han doblat diputats. També a Astúries el resultat es interessant per IU-LV ja que s’han guanyat vots i percentatge i poden ser claus en una majoria alternativa a la que podrien formar les dretes amb PP i FAC. Fa uns mesos tot això era inimaginable.

Aquest resultat electoral ha ajudat a l’èxit de la Vaga General del 29M, ha fet mes difícil la criminalització dels sindicats (el PP volia fer servir la seva majoria absoluta a Andalusia contra els sindicats) i ha donat perspectiva política de possible canvi i de fi d’un cicle ininterromput de creixement electoral del PP que arrenca a les eleccions Gallegues i Basques i segueix a les municipals, autonòmiques i generals.

Al mateix temps no podem dissociar l’èxit electoral de les posicions de l’esquerra transformadora de la convocatòria de Vaga General, que ha creat un clima creixent de mobilització i de crítica sociopolítica a les posicions defensades pel Govern del PP.

CiU no se’n pot anar d’aquesta sense pagar peatge

CiU el dia 25 mirava cap un altre costat, i esperava que la Vaga del 29 passes ràpid, desitjant que el desgast d’aquestes dates carregués exclusivament en les espatlles del PP. Va fer CDC un Congrés a Reus carregat de sobiranisme per amagar sota aquesta cortina de fum (una vegada mes la vella tàctica exitosa) les retallades i la gestió dramàtica del Govern que de la ma del PP està dinamitant l’estat del benestar a un ritme frenètic i donant lliçons de com fer-ho al mateix Govern Central.

Ara hem de recordar que la convocatòria de la Vaga General per part del sindicalisme de classe es contra la Reforma Laboral del PP que va tenir el suport entusiasta de CiU i que encara amenaça en endurir el seu contingut en el tràmit parlamentari al Congrés i al Senat.

Per tant l’èxit de la Vaga es també i molt especialment a Catalunya contra CiU i el seu suport parlamentari en el PP. Es per això que CiU s’està esforçant a tapar l’èxit de la vaga amb les imatges dels aldarulls, intentant de pas criminalitzar a una part dels moviments alternatius

Alguna cosa es mou

Aquestes dues derrotes del PP i CiU amb l’èxit electoral de l’esquerra i l’èxit de la Vaga General son especialment doloroses per la dreta per l’inesperat de les mateixes. L’èxit electoral del PP hagués envalentonat la maquinaria propagandística de la dreta a l’hora de criminalitzar i minusvalorar els èxits de la vaga i la mobilització, ara es mes fàcil encara com a derivada de les accions anteriors criticar el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, els mes regressius de la història de la democràcia, ja que retallen sense consideració polítiques educatives, d’ocupació, de solidaritat, d’habitatge, d’infraestructures, d’investigació, etc, etc, etc, i crearà un impacte negatiu en l’economia espanyola que encara no podem mesurar, però que aprofundiran la recessió i per tant la destrucció d’ocupació i l’empitjorament de la confiança i el consum. Els autònoms i la petita i mitjana empresa a part dels treballadors i treballadores en sortiran molt perjudicats. Al mateix temps el poder dels bancs es reforça (cada cop mes concentrats) però de cap manera flueix el crèdit, que reben en condicions avantatjoses del BCE, cap a les famílies i les PIMES

Si a sobre li sumem la pujada del gas, de la llum i d’altres impostos indirectes al costat de l’amnistia fiscal pels defraudadors i estafadors que han amagat i evadit una suma mínima es parla de 25.000 mil milions d’euros, podem veure el veritable biaix de classe que presenta aquest projecte pressupostari

CiU ha ensenyat el camí del repagament sanitari, les noves taxes judicials i altres formes indirectes de fer repagar als ciutadans i ciutadanes, ara el PP millora i augmenta aquestes polítiques destructores de l’estat del benestar i els serveis públics, criminalitzant als treballadors de l’administració publica, privatitzant empreses públiques i procedint de forma inexorable a una retallada de drets sense precedents per modificar de soca-rel el model social dels darrers 30 anys.

La vaga també ha dit no a tot això, molt votats andalusos i asturians van dir no a tot això i de mica en mica va apareixent la idea que el PP i CiU i les seves polítiques son derrotables.

El sindicalisme de classe ha demostrat un gran poder de convocatòria, imprescindible social i políticament

El 15M ha estat, com no, a la vaga general, de la seva manera, com no podia ser d’altra forma

L’esquerra política reviscola i l’esquerra transformadora reequilibra les seves posicions a l’hora que deixa clar que vol tallar el camí al PP si o si.

Cal seguir perseverant en aquest camí d’unitat i confluència social i política, ara sabem, bé ho sap molta mes gent, que el PP i CiU han construït part de la seva hegemonia sobre paranys que estan entrant en crisi o com a mínim tenen un qüestionament cada cop mes important, cal seguir en la mobilització i que aquesta definitivament marqui el calendari de la política.

Etiquetes de comentaris: , ,



JA NI HA PROU!

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

La indignació no ha de ser cap obstacle per analitzar les actituds. En algun lloc ja he escrit que aquests temps em recorden els temps finals del franquisme. Si voleu, aquells darrers cops de cua del peix fora de l'aigua. Jo veig l'ampolla mig plena.

He vist la policia del Felip Puig –armada fins a les dents amb les novetats al mercat de l'armament- fugir  espaordits davant els cossos –armats de les mans- d'una multitud farta que ja ha havia perdut la por i que no volia perdre l'últim que li quedava, la dignitat. D'una multitud que ha fet seves les paraules de Fidel Castro amb les que acabava la Segona Declaració de La Habana, un 4 de febrer de 1962 i les ha acomodat a la seva situació.

 

            "Porque esta gran humanidad ha dicho '¡Basta!' y ha echado a andar. Y su marcha, de gigantes, ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente. Ahora, en todo caso, los que mueran, morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, verdadera, irrenunciable independencia.

            ¡Patria o muerte! ¡Venceremos!"

 

Companys, el feixisme –en totes les seves formes- només pot tancar cossos. Les idees queden lliures, es refermen i s'estenen com una taca d'oli i segueixen amb la família, els seus companys i la societat responsable.

 Recordo un jutge, l'any 1973 –"Don Andrés de Castro y Ancos"- al que els grisos esperaven que li toqués guàrdia per enviar-li els detinguts. A nosaltres, 113, ens va enviar a tots a la presó. D'allà va sortir el crit: L'Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer! La presó seguia sent 'la universitat' dels nostres vells camarades.

 

Veieu com no han canviat tant els temps?

 


13 de febrer 2012

UN ANTONI TÀPIES NOSTRE

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Ara que tothom –o gairebé- parla de l'Antoni Tàpies, no vull deixar passar l'ocasió de recordar aquells aspectes que queden amagats al bagul perquè –amb els temps que corren- poden no ser políticament correctes.

En altres moments he fet ús del seu llibre de memòries "Memòria personal", publicat l'any 1977 pel seu amic Xavier Folch. I ara he de tornar perquè crec que és important deixar constància, a part de l'aspecte artístic, del component polític de l'artista i la seva relació amb el PSUC.

 

"Algunes de les nostres amistats de la gent de l'oposició començaren a venir del costat del PSUC, de vegades perquè el nostre amic Francesc Vicens, des de París, ens enviava algun dels seus companys. Però recordo que va ser per en Pere Portabella i en José Mª Moreno Galván que vaig conèixer un dels militants joves amb qui em vaig avenir de seguida molt i que he arribat a estimar com a un germà. Es tracta de Xavier Folch.

Sempre recordaré el moment de la nostra trobada. [...]

Veig encara el moment en què tornàrem a casa en el meu aleshores flamant Mercedes acompanyats d'en Xavier. Amb el seu parlar tan humà i sempre amb bons arguments a punt, ens captivà de seguit tant a la Teresa com a mi. [...]

 

"Hi ha un fet il·lustratiu en aquest sentit que he pogut completar molts anys més tard i que encara em commou. Un dia de no recordo exactament quin mes de l'any 1962, se'ns presentà a casa un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat es celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell. Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d'intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, si no podia fer-ho, seria igualment bell que escrivís a Russell donant-hi la meva adhesió.

Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d'anar fent tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per a aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m'haguera acudit mai de fer. Després d'escriure a Bertrand Russell, que jo tant admirava, vaig tenir el premi de l'amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca. [...]

 

"Però no tracto de mostrar casos de simpatia personal. El que vull és recordar que la lluita dels comunistes catalans, ja des dels anys més durs del franquisme, no es limitava a ser solament la lluita normal de tot partit, sinó que sobretot volia promoure la unió de tots els esforços pel bé general de la societat, i concretament dels catalans, amb campanyes per la més àmplia defensa de la democràcia, per la reconciliació pacífica, per les accions no violentes, per l'amnistia, per la defensa dels drets humans..., per la reconquesta de la nostra autonomia... [...]

 

"Ningú que tingués un mínim d'honestedat podia negar que aquells homes, durant els anys més difícils, van ser els que a Catalunya s'enfrontaren amb més claredat al franquisme i la seva policia, els que més heroicament, de fet, transformaven els judicis a què se'ls sotmetia en veritables processos al règim, els que amb més lucidesa i constància clamaren per la democràcia, per les llibertats nacionals catalanes... I hauria estat indigne, quan es veia ben clar que s'ho jugaven tot amb aquesta finalitat, dubtar que mereixien tota la nostra confiança i respecte.
"

 

Què més puc afegir-hi?  


02 de febrer 2012

QUAN UN VEU S'APAGA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Primer va ser Noel Nicola. Ahir, 1 de febrer de 2012, sense donar-nos temps a reaccionar, moria Sara González, coneguda entre els seus amics ─qui no ho seria entre els cubans─ com "la Gorda".

La Nueva Trova perd la seva veu femenina, la que ens havia acompanyat des dels inicis i apareixia amb força després de Playa Girón.

La veritat és que encara no he pogut pair la notícia. Com homenatge, permeteu-me que reprodueixi el poema que el seu amic Amaury Pérez li va escriure el 13 de juliol de 2006

 

A SARA

Es la Gorda mi amada, la he querido
donde el andén dejó la vestidura,
En el tren demencial, en la cordura,
en las sodas, los rones, los vahídos.

Ya no hay otro lugar por ser tenido
que la Gorda no ocupe en mi armadura,
que cuando hay que curar, todo lo cura
y mirándome andar se ha sonreído.

En la piel no le quedan amarillos
soles, de pálida se ufana
y celosa desata los pestillos.

A la hora de amar no se haragana,
Tempestuosa enciende los pitillos
y se fuma mi amor, y se lo gana.


22 de novembre 2011

¿Y ahora qué? (apunte post-electoral)

ALBERTO LUMBRERAS

Pasado el periodo quincenal de morderse la lengua (más o menos) disciplinadamente, es momento de empezar a hablar de asambleas, congresos, refundaciones y de izquierda en general. IU ha salido, por fin, de las posiciones de descenso, el aterrizaje de Equo ha resultado un fracaso espectacular, la coalición ICV-EUiA respira, y por el norte Amaiur nos alimenta la esperanza de que las izquierdas aún tienen mucho que decir en esta guerra. De fondo, alcanza el poder el que posiblemente es el presidente de gobierno más burro desde los tiempos de aquellos reyes que eran víctimas genéticas de su propia endogamia familiar.

Pero en cualquier caso por la izquierda tenemos trabajo pendiente. Comparto aquí algunos de los aspectos que me preocupan:

Plano institucional vs. plano social

A pesar del golpe psicológico de una derecha extrema con mayoría absoluta, los resultados de estas elecciones nos deberían ser más o menos indiferentes. Jugamos en dos planos: el social y el institucional, y éstos rara vez están alineados. Nuestro barómetro no es el número de diputados, sino el número de gente que está a nuestro lado en la calle. La izquierda debe seguir trabajando para alcanzar esa hegemonía cultural tan necesaria si se quieren aplicar desde las instituciones políticas que las clases populares hagan suyas. Cien diputados sin su correspondiente base social es una burbuja. Y todas las burbujas acaban pinchando.

IU en el parlamento

Cayo Lara es un gran coordinador, pero el perfil de Llamazares nos interesa más como portavoz de grupo. Cayo es bueno para un mitin pero no para acercar a un sector de población que pide contundencia pero también una buena argumentación. En este sentido tengo la esperanza de que Alberto Garzón será un gran diputado y creo que debemos invertir en ese tipo de perfiles. Existe todavía la imagen del comunista zorrocotroco y Alberto ayuda a romper prejuicios. Mientras tanto hay que ir haciendo cantera y abrirnos más a compañeros sin carnet. En valores absolutos hay más gente preparada fuera que dentro de IU o de EUiA. Es una cuestión de matemáticas.

Equo

La aparición de Equo nos ha generado cierta inquietud ante el peligro de que una fuerza de izquierda edulcorada acabase comiéndose el espacio electoral de la izquierda anticapitalista. Los recelos ante esta nueva fuerza han generado algunas tensiones entre gente de IU y de Equo. Personalmente me alegro (políticamente hablando) del batacazo porque, más allá de la mayor o menor simpatía hacia algunos de sus miembros, desconfio de la linea editorial del proyecto y de sus ideólogos europeos. Sin embargo, pasadas las elecciones toca recuperar la empatía y reconocer que quizás algunos de los que estaban en IU y ahora están en Equo hicieron el cambio por algún motivo más que conservar la silla. Parece que alguna asamblea de IU necesita una revolución interna -o una desinfección. Pero que la empatía sea mutua: la izquierda tiene muchos mártires pero pocos santos.

Probablemente muchos compartamos muchas de las críticas que se hacen desde fuera, y por eso los quiero a mi lado. Si entre todos construímos un barco que luego se desvía, saltar a un bote quizás no es la mejor solución si el destino es el mismo. Si el destino no es el mismo, eso ya es otra cosa.

En Catalunya hemos visto que los argumentos de algunos compañeros de ICV para defender ese “nuevo” proyecto eran sospechosamente parecidos a las versiones oficiales de sus direcciones; criticas a IU incluídas (siempre en abstracto y sin aclarar el qué). Tras muchas conversaciones cruzadas intuyo que ciertos elementos de la dirección de ICV informan a sus bases añadiendo cierto sesgo interesado que garantiza que estas le den la razón. En algunos momentos estas desinformaciones han clamado al cielo, y el día que se haga una asamblea conjunta alguno perderá pelo.

Viejos frentes y nuevos frentes

Las relaciones con ICV dependerán, entre otras cosas, de que aclaren qué quieren ser de mayores. Su alineación con el proyecto verde europeo, fuera del espacio de la izquierda europea, no es compatible con el proyecto de EUiA. Por otro lado en EUiA hay quemazón ante los continuos agravios y abusos desde la formación de la coalición. Además, los tics de ICV (represión estudiantil, apoyo a la intervención imperialista en Libia, etc) han acabado por enervar a la gente de EUiA (en más de una ocasión, todo sea dicho, tampoco ha estado a la altura la actual dirección de EUiA). Una organización política nunca es un bloque homogéneo y en ICV hay personas que bien podrían estar en EUiA. Pero hay ciertas direcciones que son guillotinables.

Tenemos dos salidas: o una coalición equitativa, radicalmente democrática y de una persona un voto, con asambleas conjuntas donde las bases dialoguen y se impidan secuestros de las direcciones, o una ruptura de la que EUiA salga fortalecida a largo plazo. En cualquiera de los dos casos, pero especialmente en el segundo, habrá que continuar buscando espacios comunes con Revolta Global y con la CUP, desde la base, y con la vista puesta en una eventual unión de izquierdas nítidamente transformadoras. Para que esto sea posible, CUP y EUiA deberán plantearse de qué forma hacemos compatible la lucha por el proyecto federal con la lucha por el proyecto independentista. EUiA deberá defender con uñas y dientes el derecho a la autodeterminación y la CUP deberá aceptar unos compañeros de viaje cuyo proyecto incluye al resto de pueblos del actual Estado.

Partido de vanguardia vs. partido nodo

Es más que probable que ese concepto tan leninista del partido de vanguardia haya quedado obsoleto. El 15M, y sobretodo Democracia Real Ya, están confirmando algo que algunos ya sospechaban: el cambio de sistema no vendrá de la mano de una organización a la que seguirán las masas, sino de una red de nodos, de meta-vanguardia, si se quiere. No se trata ya de liderar la red sino de trabajar en ella con el resto de nodos sin pensar en otro rédito que el de si tal o cual acción contribuyen a avanzar nuestras ideas y nuestras propuestas. No hay que estar delante sino al lado.

En esa misma línea hay que dejar de suspirar cada vez que recordamos los 60.000 militantes del PSUC en Catalunya. Asumámoslo, ella no va a volver. La historia nunca se repite porque las condiciones nunca son las mismas. Lo cual no significa que la izquierda no pueda recuperar la fuerza que una vez tuvo. La fuerza de la izquierda estará en esa red de nodos que van al mismo puerto o que, al menos, comparten camino. El día que entre todos sumemos 60.000 que empiecen a temblar los de arriba.

Etiquetes de comentaris: ,