L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Els períodes electorals són moments d’intensificació de la lluita de classes. El conjunt de la societat es mobilitza i el debat polític es fa més present. Les forces polítiques que objectivament representen els interessos d’una minoria amb privilegis necessiten aconseguir el suport electoral de la majoria de la població. Per això, intenten situar el debat en un terreny que els sigui favorable, com ara l’identitari, o el de la por al diferent. Això, quan no neguen directament l’existència de dreta i esquerra, i asseguren que només hi ha bones o dolentes gestions d’unes regles del joc que vénen donades.
Per aquest motiu, una de les primeres tasques dels i les comunistes durant una campanya electoral consisteix a posar en primer pla els problemes i les reivindicacions més sentides dels treballadors i les treballadores. Cal situar el debat en les condicions del treball, en el cost de la vida, en els serveis públics de qualitat, qüestions davant de les quals a la dreta se li fa difícil amagar el seu caràcter de classe.
Si ens centrem ara en les properes eleccions generals, no és cap secret que en les últimes conteses l’esquerra transformadora ha patit els efectes del bipartidisme. Si hi afegim la substancial desmobilització social en comparació amb fa quatre anys, és evident que caldrà intensificar els esforços per aconseguir una representació parlamentària consistent de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’Izquierda Unida a tot l’Estat. L’esquerra transformadora ha de demostrar que és realment l’esquerra útil i, per aconseguir-ho, val la pena tenir presents els següents elements.
En primer lloc, cal mantenir el caràcter àmpliament unitari, amb l’objectiu d’una Segona Transició a l’Estat espanyol. Segueix sent necessari minorar les classes més reaccionàries que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació i modernitzar en els àmbits econòmic, social i cultural les estructures de l’Estat. En aquest sentit, una ofensiva clara contra la corrupció col•locaria aquests sectors socials en pitjors condicions i contribuïria a la disminució d’aquella part de l’abstenció que prové de la desconfiança cap a la política.
En segon lloc, l’elaboració d’unes prioritats programàtiques realistes i aplicables és una bona notícia per donar concreció als objectius genèrics de desenvolupament dels drets socials i de transformació del model econòmic. Amb aquestes propostes, l’esquerra pot demostrar que, a més d’idees amb bones intencions, també té la capacitat de portar-les a la pràctica. Alhora, és una bona oportunitat per demostrar que, davant dels problemes que la immensa majoria de la població ha patit els darrers temps (augment de les hipoteques, precarietat i sinistralitat a la feina, serveis ferroviaris i energètics deficients), des de les forces progressistes no es mira cap a una altra banda, sinó que s’assumeix la responsabilitat de proposar solucions.
La tercera pota ineludible és l’esforç de mobilització. D’una banda, perquè un altre bon remei davant les creixents taxes d’abstenció és l’organització estable de la societat civil: el vot hauria de ser un acte més d’un exercici habitual i protagonista de la participació. D’altra banda, l’esquerra que vol ser útil a les classes populars, i que està penalitzada per l’actual llei electoral, no pot renunciar de cap manera a mobilitzar la seva àmplia base social potencial per contrarestar una correlació de forces parlamentària i mediàtica desfavorable. No fer-ho significa autocondemnar-se a haver de jugar sempre a la tria del mal menor.
Ara toca fer campanya i treballar perquè després del 9 de març hi hagi més comunistes i més esquerra plural al Senat i al Congrés dels Diputats.
Com és públic i notori, estem en campanya. Ara toca parlar d’eleccions. Sí? Com ja esteu imaginant, les rates (aquestes simbòliques mentides depredadores de cervells de què parlo cada mes) que ens deixen anar amb tan magna ocasió no només abunden, sinó que tenen volums inusuals, de veritables ratots. Vegem-ne un parell: “Jo ja no voto. Total, no serveix de res”; o, en el millor dels casos: “Jo votaré PSTAL, encara que no m’agradi gaire, perquè no surti PPQUAL, que encara m’agrada menys”. Aquesta darrera reflexió-acció s’anomena vot útil.
I toca doncs, també, una mínima anàlisi racional. En primer lloc, si després d’una profunda reflexió (tan legítima com voluminosa i fonda) la conclusió és no votar, estem davant del vot més inútil de tots. Tan inútil, que no hi ha, físicament, vot. Els més beneficiats, com tothom hauria de saber, en són els grans partits, i aquells que guanyen. Les dretes, gairebé sempre. Si ens instal•lem en les modernes aigües de la conjuntura bipartidista, o el vot contra l’altre, estarem practicant inevitablement el reduccionisme democràtic i la simplificació política més insegura i arriscada possible. Ni que ho digui l’útil Sabina, he-he, ha-ha.
Per contra, amics lectors i lectores, si opteu per un vot conseqüent, de programa, alternatiu, d’esquerres; si practiqueu allò que us deien que no serviria, podríeu estar fent possible un grup parlamentari de cinc, o deu, o vint, o quaranta diputats/des. Us imagineu el que podria arribar a fer, decidir, determinar un grup d’IU-ICV-EUiA d’aquestes dimensions? Doncs, ni més ni menys, podria condicionar, posar i treure govern, imposar polítiques d’esquerra, negociar amb força, fer respectar el seu programa i desenvolupar-lo com mai ha pogut fer... Podria fer política!
Aquest és un possible i veritable vot útil. Recullo, per acabar i amb el seu permís, una part de l’article publicat al bloc de la companya, camarada i sobretot amiga M. Àngels Martinez Castells:
En reparto del dinero, presupuestos generales y cheques familiares, no me vale Zapatero.
El voto útil es manía contra izquierdas plurales y asegura a los liberales el mando en la economía. La llama de Llamazares llamará más encendida si dejamos para otro día las reyertas singulares.
Rajoy, Acebes i Aznar se hunden en su ambición por meterse un colocón de derecha ‘impopular’. El bipartidismo caníbal se alimenta de esta suerte: votar para darle muerte le asegura larga vida.
Quan s’acosta un període electoral hi ha una atenció especial cap a les enquestes. Hi ha, com és lògic, una forta expectativa per preveure els resultats, per saber qui governarà els propers anys, quina capacitat d’incidència tindrà cada partit. Més enllà de la urgència i l’actualitat de les estimacions dels resultats, hi ha altres preguntes importants a fer-se davant d’un període electoral. Per exemple, qui vota i qui no vota. O millor, quines són les desigualtats en les eleccions. El vot és, sens dubte, la forma de participació política més rellevant en un sistema democràtic representatiu. Rellevant perquè condiciona la formació del govern i la composició d’algunes de les institucions públiques més centrals. I perquè és, alhora, la base de la legitimació del sistema: la sobirania popular es transmet a les elits polítiques per representació electoral.
Però també és rellevant perquè es considera la forma de participació més equitativa i igualitària. Equitativa, perquè tothom val el mateix –una persona un vot–, i igualitària, perquè tots els ciutadans tenen dret a participar-hi. Però, més enllà d’aquesta equitat i igualtat formals, no tots els sectors socials estan representats de la mateixa manera. I si el vot és una forma de participació desigual, el criteri de representació, la legitimitat democràtica i el principi d’igualtat se’n veuen afectats.
Al gràfic veiem algunes de les condicions socials que afavoreixen o desfavoreixen el fet d’anar a votar. Les dades estan extretes de l’enquesta postelectoral feta pel CIS després de les eleccions generals del 2004. Van ser unes eleccions especials –després dels atemptats de l’11M i de l’intent de desinformació del govern popular–, amb una alta participació (un 75,7%). Sectors que normalment no voten es van mobilitzar, i això fa que les desigualtats en la participació estiguin atenuades per l’excepcionalitat d’aquesta mobilització electoral. Els resultats que veiem a la imatge fan referència al comportament de cadascun dels grups socials analitzats en aquelles eleccions. En concret, reflecteixen la relació entre els actes d’anar a votar i d’abstenir-se de cada grup, respecte la mitjana total. D’aquesta manera, en el cas que un grup social participés igual que la mitjana de la població, no hi hauria relació entre pertànyer a aquest grup i anar a votar, i, per tant, el nostre indicador seria 0.
Veiem, però, que les dones hi van participar un 4% menys que la mitjana. Ser jove es revela com una de les característiques més influents a l’hora d’abstenir-se: hi van participar fins a un 40% menys. Pel que fa als aspectes socioeconòmics, la classe treballadora –seguint les categories de Golthorpe– va anar a votar fins a un 11% menys que la mitjana, i l’atur es mostra també com un gran desincentiu per participar a les eleccions. Probablement, aquestes dades no sorprenen: els sectors més desfavorits mostren una menor propensió a votar. No sorprenen, però ens haurien d’alertar. Ens estan dient que les eleccions, aquest mecanisme central de la democràcia, reflex de la igualtat política, és també un mecanisme de reproducció de desigualtats. Els grups socials que ja pateixen altres desigualtats són els que estan infrarrepresentats a través del vot : les dones, els joves, la classe treballadora i les persones que estan a l’atur, per no parlar de les persones immigrants, que ni tan sols tenen el dret de participar.
Aquest és un problema de representació democràtica, de legitimació del sistema i de desigualtat social. I acaba sent també un problema de resultats, de polítiques públiques, ja que cal fer sentir la veu d’aquests sectors socials perquè el sistema polític respongui. El vot no és l’única manera, però en segueix sent una de rellevant. I si els patrons socioeconòmics i culturals arrosseguen a la desigualtat determinats grups socials, cal lluitar també perquè això no es reprodueixi en l’àmbit de la representació i el poder polític.
La reforma del sistema electoral espanyol a partir del 9 de març serà una tasca difícil. Malgrat això, la seva modificació constitueix una reivindicació més que legitima, per la seva desproporcionalitat excessiva. L’autor apunta algunes idees per al seu eventual canvi
Reformar els sistemes electorals no és fàcil. No ho ha estat a Catalunya en els gairebé 28 anys que han transcorregut des de les primeres eleccions al Parlament, no ho és a les democràcies d’arreu del món, ni ho serà a Espanya a partir del 9 de març d’aquest any. Les reformes electorals són una rara avis en la realitat política mundial, i els casos d’Itàlia, el Japó i Nova Zelanda als anys noranta constitueixen més l’excepció que no pas la regla.
La rigidesa dels sistemes electorals es fonamenta, bàsicament, en dues raons. En primer lloc, les regles electorals solen estar contingudes en normes jurídiques que necessiten de majories qualificades per a la seva modificació. En alguns països, fins i tot, el sistema electoral queda recollit a la constitució, per la qual cosa la seva reforma resulta pràcticament impossible (en certa manera, aquest és el cas espanyol). No obstant això, existeix una segona raó de caire més polític que fa complicat reformar els sistemes electorals: aquestes regles són com el xèrif de Nottingham, que dóna més a qui ja té més (els partits majoritaris). Perquè una modificació de la llei electoral tiri endavant, necessita l’aprovació dels principals beneficiaris del seu funcionament. És com si els guanyadors d’un joc intentessin canviar les regles que els estan servint per fer-se amb la victòria. Estrany, oi?
Cal canviar el sistema electoral espanyol, i això bàsicament per la seva escassa correspondència entre el percentatge de vots obtinguts i els escons assolits per part dels diferents partits polítics. Malgrat ser un sistema teòricament proporcional, la baixa magnitud de la circumscripció fa que els seus efectes semblin els propis d’un sistema majoritari. Així, si observem 23 democràcies de l’OCDE, el sistema electoral espanyol és el setè menys proporcional, només superat per la majoria dels països amb sistemes electorals majoritaris (l’excepció són els Estats Units) i per Grècia. Els principals perjudicats per aquest estat de coses han estat, des del 1977, els tercers partits d’àmbit estatal. El Partit Comunista d’Espany i el Centre Democràtic i Social primer, i ara Izquierda Unida, han vist com obtenien molts menys escons dels que teòricament els haurien de correspondre en funció del percentatge de vots obtinguts.
Què cal fer davant d’aquest escenari? La reforma del sistema electoral que es plantegi hauria de partir de tres principis bàsics. En primer lloc, caldria dessacralitzar el sistema electoral actualment vigent a Espanya: la fórmula d’Hondt amb circumscripció provincial i barrera legal del 3% ni és l’únic ni, òbviament, és el millor dels mons possibles. En segon lloc, s’hauria d’emmarcar el debat sobre la reforma electoral en el context més ampli de dèficit de representativitat dels poders públics. Si les propostes que es formulin al respecte es veuen com les queixes interessades d’uns partits minoritaris freqüentment maltractats pel funcionament del sistema electoral vigent, serà molt difícil revestir-les del necessari vernís de legitimitat. Per últim, cal formular propostes serioses i que l’esquerra transformadora d’aquest país les prengui com a tals. Les normes que regulen l’assignació d’escons en un país constitueixen una pedra fonamental de l’edifici democràtic, i no sembla exagerat fer tots els possibles per reformar-les si se les creu injustes. La negociació de la investidura del proper president del govern pot ser un bon moment per fer-ho palès.
Avui, l’actitud de l’església és la mateixa que fa cinquanta anys. Però la seva realitat no és la mateixa, ni tampoc la realitat del nostre país
Una altra vegada l’esperpèntic soroll de les sotanes. Cal fer un profund exercici democràtic-espiritual per acceptar les declaracions i manifestacions de la cavernícola església espanyola.
Aquesta vegada ha estat el torn de la manera que tenen els ciutadans de relacionar-se afectivament. A aquesta relació l’anomenen família i l’encotillen, i hi donen un marcat to masclista, d’autoritarisme cap endins i servilisme cap al poder, i també de corretja de transmissió de les supersticions i valors que els permeten seguir alimentant-se de la sopa boba. Ells volen decidir, com feien antigament, amb qui anem al llit, quants fills tenim i fins i tot la posició en què hem de realitzar el coit. N’hi ha per a llogar-hi cadires.
Es podria pensar que estem als anys trenta, amb uns prelats bel•ligerants contra tot el que signifiqui progrés i llibertat. Es podria intentar buscar punts coincidents amb aquella època, però ens equivocaríem, i no perquè no n’hi hagi. L’actitud de l’església pot ser pràcticament la mateixa, però la realitat social del nostre país no ho és i, el que és més important, la mateixa realitat de l’església tampoc no és la mateixa.
El 2008 ens trobem amb una població de creients bastant més reduïda, i fins i tot amb una disminució aclaridora de les vocacions sacerdotals. Resultats: pocs feligresos i menys capellans. Lluny d’admetre errors propis, l’església espanyola s’acull com a un ferro roent a les manifestacions del papa-inquisidor realitzades a Ratisbona, en què anima el seu exèrcit a ocupar espais polítics mitjançant forces netament catòliques. Intervenir en política per defensar, també ells, el seu pa de cada dia.
No puc dir que em sorprenguin la barra i la hipocresia dels que es declaren demòcrates a l’hora de passar les seves nòmines a les arques de l’Estat, però que a l’ensems no accepten els principals preceptes democràtics, com ara la llibertat de creences, de decisió, d’orientació sexual i d’un llarg etcètera.
í que em sorprèn la resistència d’aquest govern socialista, que aplica la famosa tolerància amb una mà i amb l’altra no fa altra cosa que concedir prebendes econòmiques i, encara pitjor, segueix mantenint aquests filisteus com a formadors ideològics dels ciutadans mitjançant concerts educatius i culturals, permetent-los invertir els diners que a tots, sense exclusió, ens obliguen a donar-los, per invertir en mitjans de comunicació colpistes i en campanyes contra la democràcia i contra la llibertat. Ai, Mendizábal, com et trobo a faltar.
Buit entre construccions? Realització de valors ideològics? Un univers paral•lel o un concepte devaluat?
Què entenem avui per espai públic? Vet aquí un d’aquells conceptes que veiem utilitzar de forma creixent i que, a força de recurrents, acaben passant per naturals, escapolint-nos la seva gènesi i la seva funció ideològiques.
D’entrada, espai públic podria ser un instrument conceptual que permetés agrupar els diferents entorns oberts i accessibles sense excepció, en els quals es despleguen trobades i topades, lluites i desercions, troballes i pèrdues... Un immens ordit d’acords automàtics entre desconeguts o coneguts de vista, amuntegament de malentesos i atzars. Aquest espai només existeix com a resultat dels transcursos que no deixen de travessar-lo i agitar-lo i que, fent-ho, el doten de valor, tant pràctic com simbòlic.
Ara bé, per a l’urbanisme oficial, espai públic vol dir buit entre construccions que cal omplir de forma adequada als objectius de promotors i autoritats; comarca sobre la qual intervenir per tal que quedi garantida la bona fluïdesa entre punts, els usos adequats, els significats desitjables; un espai endreçat i ben pentinat que haurà de servir perquè les construccions-negoci o els edificis oficials vegin assegurada la previsibilitat del que passa al seu entorn. No en va la noció d’espai públic es va posar de moda entre els planificadors, sobretot a partir de les grans iniciatives de reconversió de centres urbans, com una manera de fer-los atractius per a l’especulació, el turisme i les demandes institucionals en matèria de legitimitat.
En aquest cas, l’espai públic passa a ser concebut com la realització d’un valor ideològic, lloc on es materialitzen categories abstractes com ara democràcia, ciutadania, civisme, consens; prosceni pel qual es desitjaria veure pul•lular una ordenada massa d’éssers lliures i iguals que l’utilitzen per anar i venir de treballar o per consumir o per passejar amablement, com si formessin part d’un colossal espot publicitari. En aquest territori, qualsevol presència indesitjable és ràpidament exorcitzada i correspon maltractar, expulsar o castigar qualsevol ésser humà que no sigui capaç de mostrar modals de classe mitja.
Aquest espai públic no té res a veure amb l’activitat infinita dels vianants, les apropiacions de vegades furtives, de vegades indegudes, de l’interminable de les societats; res a veure amb allò que abans hauríem anomenat, simplement, el carrer.
Aquest any se’n compleixen cent del naixement d’una escriptora l’obra de la qual va molt més enllà de La plaça del Diamant. El 2008 serà ple d’actes en memòria seva. Ara, tracem la imatge polièdrica de la seva vida interior
Tinc entre els meus dits l’extens programa de les activitats de l’any Rodoreda i no puc deixar de preguntar-me quina raó, obscura i pregona, és capaç de mobilitzar una societat tan materialista i tecnocràtica com la nostra –on la dedicació a les humanitats sembla una fal•lera retrògrada i ingènua d’uns quants il•luminats– per celebrar de manera fastuosa el centenari del naixement d’algú que va dedicar la seva vida a la literatura. Resulta sorprenent, però tanmateix és una constant en totes les cultures del nostre entorn. Encara tenim ben a prop, sense anar més lluny, el ressò del quart centenari de la publicació de l’obra magna de Cervantes.
Tal vegada hom pot respondre que, en el fons, no som tan prosaics. Que necessitem mantenir vives icones de referència que ens recordin qui som i d’on venim. O que, en realitat, el nostre patrimoni cultural ens interessa més que no diem. Perquè, deixant de banda interpretacions en clau crematística, m’agrada pensar que encara mantenim intacte un lligam sòlid amb el nostre passat, amb allò que conforma el nostre bagatge cultural i la nostra identitat com a poble.
Més enllà dels elogis
El cert és que l’octubre de 2008 farà cent anys que va néixer Mercè Rodoreda. Em perdonareu si no confegeixo un elogi a l’ús que, d’altra banda, ja tindrem oportunitat de trobar recreat recurrentment al llarg de l’any que acabem d’encetar. La biografia de l’escriptora és prou coneguda i les seves obres, d’un abast internacional sense precedents pel que fa a una literatura composta en una llengua minoritària, han tingut i tenen una projecció immensa.
Des d’un punt de vista estrictament literari, podria remarcar que el llegat de Rodoreda, d’un valor inqüestionable, contribueix a situar sense complexos les lletres catalanes dins l’avantguarda literària europea del seu moment històric. Dona de gran cultura, lectora i admiradora de Joyce, Woolf i tots els grans autors del xx, la seva narrativa constitueix una feina d’indagació creativa, desenvolupada amb el talent dels genis, tant des del punt de vista formal com de contingut. Els protagonistes dels seus contes i de les seves novel•les ultrapassen les contingències de l’espai i del temps i aconsegueixen allò que defineix la creació dels elegits, dels escriptors amb majúscules: assoleixen caràcter d’universalitat.
També podria referir-me a l’escriptora a l’exili. Seria molt interessant constatar com resulta de sorprenent i singular que algú que va marxar l’any 39 per motius polítics i va passar pràcticament tota la vida lluny del país, va poder confegir anys a venir la més important novel•la sobre la guerra i la postguerra. Com va ser capaç de mantenir en el record i de transmetre magistralment l’horror individual i col•lectiu del drama. Tanmateix, no em ve de gust parlar de res d’això. No m’abelleix reproduir de nou allò que he estudiat sobre la Rodoreda al llarg de tota la vida. Vull consignar només el seu vessant enigmàtic, misteriós, que la va mantenir aïllada del món a desgrat de l’èxit i del reconeixement. Vull destacar la seva vida interior, lluminosa, intensa, reflectida en la seva mirada enlluernadora: la vida interior dels grans artistes. Vull recollir tan sols l’alè intangible, eteri, quasi màgic, que batega en l‘acte íntim i profund, incomparable, de llegir les seves paraules.
Anna Maria Villalonga Investigadora del departament de Literatura Catalana de la UB.
“L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre”. ‘Semblava de seda’ (1978)
Els últims segles hem deixat enrere diversos models de societat que, vistos des de l’actualitat, són extremadament perversos: la societat esclavista, la de castes, la feudal... El segle xx ha estat el segle de les dones, que, com ens recorda l’historiador Eric Hobsbawm, es van convertir en una força política i de transformació social extraordinària. També ha estat el segle en què altres grups han lluitat i han transformat la societat: els negres, els pobles colonitzats, els gais i les lesbianes... Tots aquests col•lectius tenien un objectiu comú: reivindicar i conquerir la llibertat de triar i decidir; és a dir, obtenir el dret a la llibertat personal i col•lectiva sense renunciar a la pròpia identitat.
Tots aquests grups i col•lectius han deconstruït i tornat a construir la seva identitat social i individual. El significat social de ser dona, per exemple, és extraordinàriament diferent ara que fa només unes poques dècades. Tanmateix, els homes no hem refet el nostre rol social: seguim actuant d’una manera semblant a com ho feien els nostres avis i besavis. Per això estem en crisi: el nostre paper actual grinyola. Molta gent parla de la crisi de la masculinitat: quin ha de ser el nostre paper en aquesta societat transformada? Els homes eren el centre
Fins ara, no ens hem qüestionat perquè érem el centre, el poder; eren els altres els qui havien de refer el seu paper social en funció d’una societat que girava al nostre voltant. Ara, aquesta visió ja no es pot mantenir. No podem perpetuar una societat androcèntrica, perquè és injusta i genera dolor. És el moment de qüestionar-se i de transformar-se. Per això, les associacions d’homes per la igualtat i per la diversitat són fonamentals. Per això AHIGE (Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere) és literalment imprescindible. El futur no es pot escriure si els homes no ens incorporem a la tasca per la igualtat entre dones i homes. La igualtat no és un tema de dones, sinó un tema de totes i tots. Els homes tenim l’obligació d’aportar una nova forma d’identitat masculina, actuant a l’exterior i canviant internament.
Amb aquesta missió neix AHIGE-Catalunya, una associació que busca que els homes assoleixin la revolució interior que tenen pendent. Perquè, com afirma Òscar Guasch , “la revolució dels homes ha de ser una revolució íntima que tingui conseqüències polítiques i socials”. Per ajudar a aquest doble vessant interior i social, les associacions d’homes són fonamentals: hem de generar espais de recolliment i de reflexió, donar la cara, treballar, reflexionar, col•laborar i potenciar un nou món on els homes tinguem un paper socialment més útil i més igualitari. www.ahige.org
Daniel Gabarró Membre d’AHIGE-Catalunya; mestre i professor universitari.
