Avant

El coordinador general d’EUiA es proposa “recollir les simpaties” de part de l’electorat de PSC i ERC i traduir-ho en vots

El coordinador general d’EUiA, Jordi Miralles, ha afirmat que ICV-EUiA està disposada a reeditar el govern d’esquerres i a signar l’Acord d’Entesa “sense cap dubte” perquè “representa la majoria social de Catalunya, la suma de la diversitat que existeix a les esquerres i perquè respon a un programa valent a nivell social, mediambiental, democràtic i d’autogovern”. Miralles ho ha dit després que el president de la Generalitat, José Montilla, digués que no pensa reeditar el govern d’entesa encara que les tres forces d’esquerra sumin i que el líder d’ERC, Joan Puigcercós, hagi dit que només pactaran amb qui es comprometi a fer un referèndum per la independència.

Jordi Miralles s’ha adreçat a la base electoral d’esquerres i ha dit que “això no és un punt i final com diu Montilla, sinó un punt i seguit” i s’ha proposat recollir les simpaties, “que són altes segons les últimes enquestes d’opinió”, de part de l’electorat de PSC i ERC i traduir-ho en vots. “Catalunya no pot donar un pas enrere, hem de treure pit i reivindicar la magnífica acció de govern”, ha dit Miralles que ha recordat que el país ha canviat a millor en els últims 7 anys pensant en les persones i en el territori. El també diputat ha dit que “les esquerres a Catalunya són plurals i que han estat útils pel país quan han sabut trobar el seu denominador comú”, però que “quan s’han mirat de reüll és quan han fracassat”.

El número tres de la coalició a les eleccions ha dit que el 28-N els ciutadans han d’optar per un govern plural d’esquerres o pel retorn de la dreta. “Si ve la dreta, ja coneixem les propostes d’Artur Mas, entre elles la de donar recursos públics a qui decideixi no portar els seus nens a l’escola bressol pública”, ha recordat Miralles que ha insistit que “CiU  no representa el canvi sinó la involució”.

Trobada interparlamentària de grups d’IU i EUiA

Miralles ha fet aquestes declaracions en el marc de la Trobada Interparlamentària de grups d’Izquierda Unida i Esquerra Unida i Alternativa que s’ha fet aquest dilluns al Parlament de Catalunya. A la reunió hi ha assistit el coordinador federal d’IU, Cayo Lara, que ha qüestionat la decisió de Montilla de no reeditar el govern d’esquerres. “Montilla s’equivoca amb l’anàlisi de la realitat política i hauria de ser més crític amb les polítiques del govern espanyol”, ha dit Lara que confia que el primer secretari del PSC rectifiqui l’endemà de les eleccions.

Lara ha manifestat el suport d’IU per tal que EUiA pugui obtenir uns bons resultats a les eleccions davant “l’onada de polítiques neoliberals”i ha denunciat la “política erràtica” del govern de Zapatero. “A Catalunya s’han de visualitzar les nostres polítiques davant de les mesures neoliberals que no són responsabilitat del tripartit sinó de Zapatero”, ha dit Lara.

Etiquetes de comentaris: Catalunya

MARIBEL NOGUÉ

(Ciutadana Dempeus)

Ja fa dies que han començat els tràfecs per la visita de Benet XVI, perquè si bé és Cap d’un Estat, el Vaticà, ve com a cap d’una comunitat de fe a dir una missa a una església monumental, suposant una moguda monumental per a la ciutat de Barcelona alhora que una despesa pública per raons, diuen, de seguretat.

Mireu, respecto fins al límit els sentiments religiosos de la gent, els sentiments interiors, em refereixo, però quan aquests pretenen expressar-se d’una manera institucional summament exterioritzada penso que prenen una dimensió diametralment oposada a la seva mateixa essència, ho hem patit sobretot la generació que vam néixer sota la influència de l’església catòlica i que va negar als seus feligresos la posada al dia que pregonava Joan XXIII amb el Concili Vaticà II. De llavors ençà es diu que el segle XX l’Església Catòlica va perdre els joves i el segle XXI perdrà les dones, perquè les exclou com a subjectes de dret.

Per al proper dijous 4 de novembre hi ha convocada a la Plaça de Sant Jaume de  Barcelona una Gran concentració de rebuig a la visita del Sr.Ratzinger per tot allò que representa i en defensa del laïcisme. En contra del que s’ha volgut difondre, el laïcisme és molt més respectuós que una actitud suposadament antireligiosa: “La laïcitat inclou un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia personal i el bé comú de tota la ciutadania en un marc de relació de respecte mutu i de convivència pacífica i de separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe”.

Els privilegis de l’Església catòlica

El que passa és que, en el cas de l’Església Catòlica es dóna la circumstància que existeixen encara els acords pactats a les acaballes del règim franquista entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, el famós Concordat, mitjançant el qual l’Església catòlica gaudeix d’uns privilegis  que els fan prevaler, a nivell oficial, financer i públic per promoure un adoctrinament ideològic que comporta sobretot un dirigisme vers la conducta íntima i personal de les dones que condiciona la seva llibertat personal, subjugant-la als supòsits “permesos” per l’església i sotmesos a l’home i/o a la jerarquia. Critiquem que imposin aquests comportaments a les dones d’altres cultures però permetem que ho vagin imposant al nostre entorn cultural en nom d’uns valors religiosos suposadament superiors. Hipòcrites.

Ho visc com una ofensa a la fe dels meus pares i a la de tanta gent compromesa, que estimo i respecto, cada vegada que sento el Sr.Ratzinger negar l’ús del preservatiu en les relacions personals, fins i tot en el continent Africà on cal eradicar la pandèmia de la SIDA, en qualificar l’homosexualitat com una malaltia o una desviació del comportament humà, quan prefereix encobrir la pederàstia abans que l’església com a institució en surti malparada o perpetuar allò que les dones som l’origen del pecat sense comptar amb la croada duta a terme contra la regularització del dret a l’avortament amb persecució de professionals i clíniques...

Ara que, sense anar més lluny, i sense referir-me tot el que està sortint a la llum d’aquest personatge sinistre, vergonya per a les persones de bona fe, el passat 15 de juliol encara va reformar el seu codi per endurir les penes dels delictes més greus que es poden cometre al si de l’Església. Juntament a la pederàstia, sí, hi figura l’ordenació de les dones...

Dubteu encara perquè, a banda dels meus principis laics, ni en nom propi ni en nom de la gent que estimo i he estimat ni l’espero ni el vull rebre?

Etiquetes de comentaris: Catalunya

Des de l'espai associatiu feminista Ca la Dona volem expressar públicament el nostre malestar  per la recent supressió del Ministeri d'Igualtat per part del Govern espanyol i la seva integració al Ministeri de Sanitat.

Considerem que aquesta mesura il·lustra la deriva neoliberal que ha assolit el Govern per fer front a la crisi econòmica amb polítiques que atempten contra els nostres drets. Si la reforma laboral ja és un insult per a les dones,  perquè estimula la contractació a temps parcial -que des de la seva introducció amb l'anterior reforma del 1997 se'ns aplica  per afavorir suposadament la “conciliació de la vida laboral i familiar”, el que a la pràctica significa  reforçar la divisió sexual del treball, la doble jornada i la invisibilitat del treball reproductiu i de cura que encara recau sobre nosaltres-; si el paquet de retallades socials afegeix encara més càrregues a les nostres espatlles, ja que haurem de suplir la manca de recursos i polítiques socials amb el nostre treball impagat, invisibilitzat i mienyspreat, ara el Govern aprofita la crisi per mostrar la seva cara real i ens demostra que el seu compromís amb els drets de les dones no ha estat sinó una promesa per captar vots.
Resulta indignant que se l'hagi integrat dins del  Ministeri de Sanitat, amb el que s'impedeix la transversalitat de les polítiques d'igualtat i la seva aplicació a tots els ministeris, un principi amb què el Govern de Zapatero es va comprometre des de la seva primera legislatura i que constitueix un requisit indispensable per la lluita contra les desigualtats entre dones i homes.  En el seu dia, ja vam fer-nos ressò del trasllat de l'Institut Català de les Dones de Vicepresidència a Acció Social i Ciutatania perquè suposava una pèrdua de la transversalitat i d'un espai simbòlic important pels drets de les dones al Govern català.

Bloqueig per a la Llei d’Igualdat

Ara, aquesta decisió del Govern estatal bloqueja  la possibilitat d'aplicar la Llei d'Igualtat que va aprovar el 2007 i amb la que es va presentar com a paradigma de govern 'feminista' a escala internacional. Al marge de les crítiques fonamentades que el Moviment Feminista hem fet a les diferents lleis que ha impulsat aquest Ministeri (Llei de Violència de Gènere, Llei de Dependència, Llei d' l'Avortament), considerem que fer-lo desaparèixer evidencia un menyspreu a la centralitat de les necessitats i drets de les dones. En un context de crisi econòmica, de sostenibilitat del planeta i del treball de cura a escala transnacional, posar els drets de les dones a la cua de les prioritats significa fer trontollar els pilars del sistema, ja que som nosaltres qui el sostenim.
Resulta indignant també que s'elimini un Ministeri que tan sols rebia un 0,03% dels pressupostos  en nom de l'austeritat pressupostària quan s'estan destinant xifres milionàries a rebre el cap de l'Esglèsia Catòlica, que com a institució ha perseguit històricament els drets de les dones i que durant els darrers anys ha orquestrat una ofensiva contra el dret a decidir sobre el nostre cos assetjant les clíniques d'avortament i les dones que hi anaven. No sortirem de la crisi injectant diners als bancs que han especulat amb els projectes de vida de milions de persones i mantenint un sistema econòmic desigual que atempta contra el planeta i les nostres vides, sinó canviant la lògica de funcionament i posant la vida en el centre, amb polítiques que posin el treball domèstic, reproductiu i de cura en primer lloc, ja que sosté l'economia de mercat; que fomentin la plena ocupació amb jornades de treball remunerat que permetin a les persones treballar per viure i no a la inversa; que prioritzin les despeses socials davant de les militars i no concebin el planeta com a una font ilimitada de recursos sinó com a un ecosistema que hem de cuidar per a la nostra pròpia supervivència.

Ca la Dona
www.caladona.org
http://twitter.com/caladona
Casp, 38, principal, 08010 Barcelona
telèfon 934 127 161 i fax 934 123 996

Etiquetes de comentaris: Dona

Els diputats i diputades d’Izquierda Unida i d’Esquerra Unida i Alternativa al Congrés, al Senat, al Parlament Europeu i als parlaments autonòmics reunits a Barcelona (dilluns, 25 d’octubre) en la III Trobada de Grups Parlamentaris sota la presidència de Cayo Lara, coordinador federal d’IU, i de Jordi Miralles, coordinador general d’EUiA, han acordat la següent declaració:

Davant de l’atac perpetrat ahir a la nit (24 d’octubre) als afores d’El Aaiún per l’exèrcit marroquí a civils sahrauís i que ha provocat la mort del nen Nayem Elgarhi de 14 anys abatut a trets quan es disposava a reunir-se amb la seva família al Campament Dignitat, i ha causat ferides a sis persones més, de les quals se’n desconeix el seu estat, els assistents a la III Trobada de Grups Parlamentaris d’Izquierda Unida:

-exigim una ràpida investigació per part de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel referèndum del Sàhara Occidental) per depurar la responsabilitat penal dels autors d’aquest assassinat;

-emplacem a les Nacions Unides a que assumeixi d’una vegada per totes la vigilància dels drets humans al Sàhara Occidental a través de la MINURSO, en un moment crític en el que milers de sahrauís estan acampats al desert per reivindicar els seus drets;

-denunciem la greu crisi humanitària que pateixen milers de sahrauís acampats de manera pacífica als afores de les principals ciutats dels Territoris Ocupats: el cap de setmana passat (els dies 16 i 17) les forces policials marroquines van colpejar els refugiats del campament de Bojador, van destruir els campaments de Dajla i Esmara i van posar setge al campament de la Dignitat, que es troba envoltat per un reixat col·locat per l’exèrcit marroquí que impedeix qualsevol subministrament exterior d’aigua, aliments o medicines;

-reclamem la immediata suspensió de l’Estatut Avançat que la Unió Europea ha atorgat al Marroc, acord que està supeditat al respecte d’una clàusula democràtica, davant del flagrant cas de violació dels drets humans bàsics;

-exigim a les autoritats, a les institucions de la Unió Europea i, en particular, a Catherine Ashton, Alta Representant de la Unió en Afers Exteriors i Política de Seguretat, i a Trinidad Jiménez, Ministra d’Afers Exteriors del Govern d’Espanya, una reacció ferma davant del Regne del Marroc per protegir la integritat física dels milers de sahrauís acampats i permetre’ls l’exercici del dret a la seva lliure autodeterminació.

Barcelona, 25 d’octubre de 2010

ICV-EUiA exigeis al Govern espanyol “trencar el silenci” sobre el Sàhara Occidental



La diputada d'ICV-EUiA al Congrés, Núria Buenaventura, que ha rellevat Joan Herrera a la Cambra Baixa, ha registrat una bateria de preguntes, dirigides al Govern espanyol, en relació amb la mort del noi sahrauí de 14 anys, Nayem El Gareh, per trets de l'exèrcit marroquí contra el vehicle en què viatjaven quan anaven a unir-se a la protesta social als afores d'El Aaiun, per les condicions de vida al campament de refugiats. Buenaventura exigeix al Govern espanyol "trencar el seu silenci" respecte a aquesta mort, i si pensa fer una "declaració pública de condemna".

Bonaventura pregunta si el Govern "pensa condemnar la mort de Nayem El Gareh, la falta de respecte als drets humans del poble sahrauí i la repressió de l'exèrcit marroquí".

Així mateix, demana a la nova ministra d'Afers Exteriors i Cooperació, Trinidad Jiménez, si "pensa establir contacte amb el primer ministre marroquí per exigir l’acompliment de les seves obligacions internacionals pel que fa a la població sahrauí".

"A més de demanar que es mantingui un diàleg directe entre el Marroc i els sahrauís per evitar una major onada de violència, podem esperar de la ministra d'Afers Exteriors i Cooperació un gest ferm envers el poble sahrauí?", es pregunta la diputada ecosocialista.

Buenaventura també pregunta a la ministra "què ha fet davant l'impediment a set periodistes espanyols de volar a l'Aaiun, fet que posa de manifest l'apagada informativa per part del Govern marroquí".

Etiquetes de comentaris: Internacional

(Un ‘compa’ argentino de Toulouse)

Bueno, a ver si cuento un poco lo que interpreto. No es cierto que
Francia está "en llamas". Eso dicen los medios para vender y es la
consigna de napoleoncito (sarko) para hacer eje en los destrozos y no en
las reivindicaciones populares. Pero no dicen que Francia está en
rebelión y movilizada. Esta mañana (25 de octubre) las encuestas decían que mas del 80% de los franceses está de acuerdo con la huelga y las manifestaciones y que el 60% está de acuerdo con seguir la movilización aunque el gobierno vote la ley que combatimos. Es importante saber que todo este quilombosigue incluso sabiendo que vamos a perder porque el gobierno estádecidido a que la ley pase o pase. Desde el principio del conflictonapoleoncito dijo que no iba a negociar y ahora no puede volver atras. Y los sindicatos, que son tan burocratas como los moyano, ya le dijeron algobierno públicamente y desesperadamente que no pueden hacer nada porque los sobrepasan las bases. Así que políticamente no hay salida y votaranla ley porque el gobierno tiene mayoría en el parlamento. Un problema es que la oposición política, esencialmente el PS, es una bosta, no existe.

Al no haber una oposición que capitalice, el partido en el gobierno se
mantiene unido aunque la calle esté que arde.

Nadié se quejó

Hay como una "guerrilla" urbana. Esta mañana fuimos a cortar varios
puntos de Toulouse. Yo fui a cortar la entrada del aeropuerto. Mucha
gente que no pudo tomar el avión pero nadie se quejó porque en el fondo todos apoyan la rebelión. Llegó la cana, charlamos con ellos (porque están igual que nosotros), nos dan la razón y tranquis nos vamos a cortar otra ruta sin quilombo con la cana. Aquí charlamos con la gente
"embotellada" por el corte y todo bien, todos bancan. Llega la cana,
charlamos y nos fuimos tranquis a cortar una rotonda. Y todo así durante
toda la mañana. Aquí nosotros, que éramos empleados del aeropuerto,
profes, estudiantes, asalariados de empresas privadas en huelga, etc
etc..., en otro lugar los camioneros, en otro los chicos de la
secundaria, en otro los ferroviarios, los choferes de colectivos que
paran de golpe, el subte que para 15 minutos cada media hora, obreros en huelga que salen a la ruta y la cortan un par de horas, etc etc etc...
Es decir que movilizados o trabajando todos participan y apoyan.

El liceo, tomado por los niños

Por ejemplo hace un rato volvió Thomas, mi hijo pequeñito chiquitito
cossssita, del liceo que tienen tomado. Se fue ayer a la tarde a
reemplazar a los compañeros que hicieron 24h de ocupación. Hace una
semana que tienen ocupado el liceo junto con los profes. Cada tanto
salen a la ruta, la cortan, se arma el embotellamiento, volantean,
explican, y se vuelven al liceo ocupado levantando el corte. Aquí en
Toulouse el día se pasa así. Aquí en Francia se respeta el derecho a
pensar como se quiera así que hay gente que trabaja pero como están de acuerdo con la rebelión apoyan trabajando. Yo por ejemplo di clase hasta ayer en que ocupamos la universidad. En los cursos discutimos con los estudiantes la situación política, nada de clase normal. Los que llevan
la punta son los compañeros de las refinerías y las petroleras porque
ocupando las refinerías dejan al país sin nafta. El gobierno mando a la
cana a levantar esas ocupaciones. Los obreros se van sin quilombo pero
vuelven a las horas y la ocupan de nuevo. Las manifestaciones son
geniales.

El 20% de la población, en la calle

Al menos aquí en Toulouse el 20% de la población está en la
calle los martes, jueves y sábados. Somos entre 120 y 150.000
manifestantes cada día. Abuelos con los nietos, padres con los hijos,
gente con sus perros, obreros, artesanos, muchos jóvenes, todos se
encuentran. Yo me encuentro con gente de mi pueblo que ni me imaginaba que podrían ir. Hasta el médico del pueblo va. El 80% de los franceses está en esta línea, o militando activamente o apoyando. Y todos sabemos que el gobierno va a pasar la ley "en force".

Entonces no se basen en las fotos de los medios de autos quemados,
fuego, negocios destruidos, de quilombo y todos eso. Existe, cierto,
pero siendo marginal lo usan como propaganda gubernamental para
deslegitimar la protesta. De todos modos quienes hacen todo ese quilombo no son provocadores de la cana sino los chicos marginados de los barrios. Lo hacen con derecho, el problema que terminan siendo
funcionales al sistema.

Aqui en Francia, la burguesía en el Gobierno siempre negoció cuando el
pueblo se movilizó. Incluso De Gaulle renunció frente a la crispación
social. El capitalismo industrial necesitaba paz social por eso
negociaba. Hoy el capitalismo financiero no necesita negociar, necesita
aplastar. Es la diferencia entre la derecha y la derecha neoliberal
actual. A esta no le interesa integrar a la clase trabajadora porque ya
no la necesita. A quienes necesita es a los trader, a los gerentes de
bancos y financieras, una élite que le permite hacer beneficios con la
bicicleta financiera sin que intervenga el resto de la sociedad. Por eso
no negocian. Estamos en un mundo distinto al que vivimos nosotros de
jóvenes.

Y me voy a dormir que mañana a las 6 levantamos las barreras del peaje
sur de Toulouse. Los camioneros van a bloquear el periférico, los
colectiveros paran, los secundarios se movilizan en la ciudad de
Toulouse y los ferroviarios se plantan en las vías. Habrá mas acciones
que no sé porque aquí nada es centralizado, se coordina un poco pero se lucha en libertad... un poco de anarquía... como la del 68... pero sin el amor libre.

¡Viva la huelga!.. como decían nuestros viejos anarquistas.

Etiquetes de comentaris: Internacional

El lunes, 16 de noviembre, el secretario general de CCOO Ignacio Fernández Toxo partició como invitado en la Tribuna de Barcelona que convoca periódicamente El Periódico de Catalunya. En su intervención esbozó la estrategia sindical de la organización que representa, cuyos rasgos están contenidos en la edición especial de la Gaceta Sindical, cuyo contenido puede consultarse aquí.

Article

Etiquetes de comentaris: Editorial

JOAN SAMIT

Una de las ventajas, entre otras, que tiene el sistema democrático sobre cualquier régimen dictatorial es que la corrupción, de la índole que sea, tarde o temprano acaba saliendo a la luz. Es lo que ha ocurrido últimamente con el caso Gürtel , con la operación Pretoria en Santa Coloma de Gramenet, que investiga el juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, o con el caso Millet, por citar sólo los últimos escándalos en los que se mezclan elementos de corrupción, ambiciones económicas de individuos poco escrupulosos, especulación urbanística o choriceo a gran escala que han reclamado la intervención de la justicia. El personal de a pie tiene sobrados motivos para sentirse asqueado y escandalizado y eso se manifiesta claramente en las encuestas que están publicando estos días los medios de comunicación.

Y no es para menos: en el primer caso están implicados el presidente de la Generalitat valenciana, Francisco Camps; el ex secretario general del PPV, Ricardo Costa (expulsado del partido por su supuesta implicación en el caso Gürtel), que ha sido la única cabeza de turco que ha rodado para que la autoridad de Mariano Rajoy no quedara en entredicho, amén de otros altos cargos del PP estatal, madrileño y de otras comunidades gobernadas por el Partido Popular.

La operación Pretoria

En el segundo, la operación Pretoria, que investiga el mismo Garzón, ha conmocionado a la opinión pública catalana por sus connotaciones especiales: es la primera vez que se ven mezclados en un escándalo de corrupción miembros importantes de los dos principales partidos políticos catalanes, el nacionalista CiU y el socialista PSC. Nunca se había dado, en Catalunya ni en España, una colusión de esa índole entre elementos de dos formaciones políticas (PP-PSOE o CiU-PSC) que concurren enfrentadas abiertamente a todas las convocatorias electorales, sean municipales, autonómicas, legislativas o europeas. Los implicados --dejando a salvo la presunción de inocencia, por supuesto-- son los ex consellers del ex presidente Jordi Pujol Macià Alavedra y Josep Prenafeta. Alavedra, Prenafeta, el hijo mayor del ex president, Jordi Pujol Ferrusola, y algunos otros dirigentes nacionalistas eran conocidos como el grupo de negocios de CiU, detalle que, por sí solo, ya es suficientemente ilustrativo.

Por parte socialista han sido implicados el ex alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, sucesor de la actual consellera Manuela de Madre en la alcaldía colomense. Junto a Muñoz están implicados otros dos cargos municipales socialistas: Manuel Dobarco, tercer teniente de alcalde de Santa Coloma y responsable de Espacio Público y Urbanismo, y Pascual Vela, director de los Servicios Municipales. En la misma operación están implicados altos cargos de Badalona y de Sant Andreu de Llavaneres, además de varios empresarios de la construcción. Garzón decretó prisión provisional sin fianza para todos los cargos políticos y dejó en libertad bajo fianza a los empresarios. De lo instruido hasta ahora se deduce que el montante de los estafado supera los 40 millones de euros, pero la investigación sigue adelante y pueden aparecer más agujeros negros.

Luigi el conseguidor

El principar muñidor de la trama corrupta es un tal Luis García Sáez, alias Luigi, que también permanece en la cárcel en prisión sin fianza. Según testimonios de quienes le conocieron en su periodo de militante de UGT y del PSC, García no era más que un listillo sin ideología ni formación que se pegó a los socialistas catalanes como la lapa a la roca para medrar. Con el bagaje de 12 años como diputado en el Parlament y algunos más como miembro de UGT --en donde participó en algunas purgas de compañeros que no procedían, como él, de la Federación Catalana del PSOE--, se consideró ya preparado para dar el salto de obrerista a empresario, dedicándose a obtener contratas y construir equipamientos y viviendas en ayuntamientos gobernados por correligionarios amigos. Su habilidad para estos menesteres añadió otro término a su alias: Luigi el conseguidor. Pero se pasó un pelín y en el 2001 fue expulsado del PSC tras protagonizar un escándalo empresarial con quiebra y obreros a la calle. Pero a pesar de que el PSC dio la orden de que los dirigentes municipales cortaran las relaciones con él, muchos no lo hicieron, entre ellos, Bartomeu Muñoz. Parece que a Luigi le ha llegado su san Martín.

Así como en el caso Gürtel, además de todo el choriceo a beneficio de parte (de Álvaro Pérez. El bigotes, "más que un amigo" para Francisco Camps; Francisco Correa, el cerebro de la operación; Cándido Herrero, consejero de Orange Market, la empresa tapadera de Pérez; Pablo Crespo, administrador único de Special Events, otra empresa instrumental del grupo, y J. Luis Izquierdo, apoderado de esa misma entidad) parece que existen indicios de supuesta financiación del PP, en el caso de Santa Coloma de Gramenet no aparece ninguno. Así lo han asegurado incluso fuentes de la investigación. Además, la actitud adoptada desde el primer momento por el PSC se ha diferenciado sustancialmente de la de Convergència: mientras la dirección socialista entró inmediatamente en materia y aisló al alcalde colomense y sus adláteres dentro de un círculo sanitario, con expulsión inmediata del partido y desposesión de sus cargos, la dirección nacionalista, representada por su secretario general adjunto, Felip Puig, defendió a Alavedra y Prenafeta con uñas y dientes pero, por si acaso, hizo saber que ninguno de los dos ocupa desde hace años cargo alguno de responsabilidad en el partido. No obstante, a medida que se iban conociendo los términos del desaguisado, se vieron obligados a ir más allá y suspendieron "temporalmente" de militancia a los dos ex consellers.

Un tiro por la culata

Fue precisamenente Felip Puig quien, poco después de estallar el escándalo, en una sesión del Parlament acusó públicamente a la esposa del president de la Generalitat, Anna Hernández, de acumular una quincena de cargos. Puig hizo uso de un e-mail anónimo que circuló por las redacciones de Barcelona, aunque no tenía necesidad de ello porque todos los cargos que ocupa la mujer de José Montilla, como otros personajes electos, figuran en un libro que edita la Duputación. El tiro le salió por la culata. Sin solución de continuidad ERC, ICV-EUiA y el mismísimo Antoni Duran Lleida, líder de Unió Democràtica de Cataluña (UDC), miembro de la federación CiU, le lanzaron a Puig sendos torpedos a su línea de flotación: resulta que Puig, que acusó a Anna Herrnández de ocupar 15 cargos, él mismo ocupó nada menos que 41 en la época en que fue conseller de Política Territorial. Desde que dejó de ser portavoz del grupo parlamentario de CiU, su partido, CDC, le compensa por la pérdida de ingresos sufridos, pero lo hace a través de la empresa FPG Enginieria, Estratègies, Gestió i Desenvolupament, fundada por Puig en el 2007 y que teóricamente se dedica a la asesoría de obras y medio ambiente. En la práctica, sin embargo, tan pomposo título se refiere, más que a una empresa, a un chiringuito para eludir impuestos. ya que prácticamente los únicos ingresos de FPG son los que provienen de CDC como sobresueldo compensatorio. Nada ilegal, por supuesto, pero de escasa altura ética tratándose de un alto cargo nacionalista tan puntilloso cuando se trata de machacar al adversario. De Anna Hernández se conocen todos sus ingresos: en el 2008 ganó 94.300 euros como diputada de la Dipuación de Barcelona y otros 33.300 en dietas por asistir a reuniones de algunos organismos de los que es consejera en virtud de su cargo.

El caso Millet es de otra naturaleza. En la emblemática Fundació Orfeó Català--Palau de la Música, el ya ex presidente Fèlix Millet y su mano derecha, Jordi Montull, se dedicaron durante años a un vaciado sistemático de las arcas de una entidad que es uno de los banderines culturales aventados con más orgullo por la burguesía catalana. Una burguesía que nutría con sus donativos los fondos de la fundación. Eran su sostén, junto a las aportaciones de instituciones públicas: Generalitat y Gobierno central, principalmente. Millet y Montull han puesto patas arriba la fundación, han hecho mangas y capirotes con sus fondos; durante años, han hecho lo que han querido con una prepotencia y un descaro indescriptibles. Las auditorías encargadas de averiguar el estado de cuentas de la entidad calculan que el desfalco ronda los 30 millones de euros. Nadie se dio por enterado. Y pese a los toques de atención que iban llegando al Parlament, a ningún grupo político se le encendió la señal de alarma. Las medidas legales que está adoptando el Tripartito van en la dirección de corregir esos errores. Sobre todo en uno de sus capítulos más escabrosos: las donaciones adjudicadas por Millet a Àngel Colom, ex líder de ERC (hoy dirigente de CDC) y a la Fundació Trias Fargas, ligada al partido que lidera Artur Mas.

Colom acudió a Millet requiriéndole ayuda económica para una fundación cultural catalanista que quería montar. Pero la tal fundación ha quedado para siempre en el limbo y los casi 100.000 euros que Millet dio graciosamente a Colom sirvieron para pagar las deudas que le dejó a éste el chiringuito político (el Partit Independentista) que montó cuando fue descabalgado del mando en ERC. Con ese PI, Colom no se comió ni un rosco electoral y quedó de deudas hasta las cejas. Millet le alivió el mal trago. Por su parte, la Fundació Trias Fargas recibió de Millet en varias donaciones más de 600.000 euros, cuya devolución reclaman ahora los nuevos responsables del Orfeó Catalá. Es decir que una fundación cultural orgullo de la burguesía catalana, que vivía de donaciones privadas y públicas, se permitía, a su vez, hacer donaciones de lujo a dirigentes políticos fracasados y a fundaciones ligadas a partidos políticos que han pagado deudas y campañas electorales. No es extraño, pues, que la viuda de Ramon Trias Fargas haya pedido que se cambie el nombre a la fundación para que no quede dañado el buen nombre de su difunto marido.

Una burguesía a la baja

El caso Millet es demostrativo de que una parte de la burguesía catalana ha perdido el norte y con él, el sentido del honor y de la ética. Esa burguesía, o muchos de sus representantes, son quienes, siguiendo la doctrina emanada del ex president Jordi Pujol, gurú espiritual y destacado representante del grupo, abandonó la producción industrial (la actividad productiva que crea trabajo y riqueza reales) en manos de multinacionales para dedicarse a la actividad financiera. Es decir, a la especulación.

La corrupción que emana de los cargos políticos y su entorno tiene otra catadura con múltiples aristas difíciles de limar. Por una parte está la financición de los partidos, un problema que los representantes públicos que han gobernado desde la transición no han podido, no han sabido o no han querido abordar. Por otra, la financiación de los ayuntamientos, claramente insuficiente, que obliga a las entidades locales a endeudarse mucho más allá de sus posibilidades de respuesta. La tentación de especular con el suelo --su único patrimonio pignorable-- se presenta de inmediato. Y los pingües beneficios que aporta la construcción hacen que algunos responsables municipales acaben devorados por los carroñeros que están al acecho de cada palmo de terreno recalificable. Si, de paso, se deja caer algo en la cuenta privada del político, miel sobre ojuelas. Es el caso de Santa Coloma de Gramenet y de otros municipios.

El desencanto

La solución de estos dos problemas es tanto más urgente cuanto que el desencanto de la población en el sistema democrático avanza a pasos de gigante. Y el caso cierto es que no solamente no son corruptos todos los políticos, sino que la inmensa mayoría son gente intachable. Pero, como se dice en Francia, "de bonne nouvelle, pas de nouvelle" (con buena noticia, no hay noticia) y el hecho incontestable de la honestidad de la mayoría de los políticos no es noticia porque se da por sentada, pero en el momento en que se destapa un escándalo de corrupción se desata el sunami mediático que llega a abrumar a la gente que no está al tanto de los entresijos de la grande y la pequeña política. De ahí se pasa a "todos son iguales", "se meten en política para forrarse" y, seguidamente, a las tentaciones de la abstención o, lo que sería más catastrófico, a la atracción por un salvador de patrias que se sepa vender bien, un Berlusconi a la catalana o a la española. Este peligro para la democracia, además, está siendo reforzado por los mismos partidos políticos, que desde la transición han seguido un proceso de oligarquización lento pero imparable: el hecho de que unos pocos dirigentes de los partidos que cortan el bacalao acaparen la mayoría de los cargos de decisión no es ni bueno y bonito para el prestigio de la democracia.

Puestos en esta tesitura, las medidas legales coercitivas que castiguen con más dureza a los corruptos son urgentes, pero no son las únicas. Tan urgente como lo anterior es un cambio en la cultura de hacer política que se ha establecido desde la transición; una cultura que parte de principios oligárgicos. Y, sobre todo, que se cambie un sistema electoral que favorece esa oligarquización partidista. El vigente sistema electoral quizá fue necesario en los primeros tiempos de la transición, cuando la democracia española estaba asediada por todas las fuerzas fascistas que salieron incólumes de la extinción del franquismo. Con los años, aparentemente se diluyeron, pero aún hay que andar con pies de plomo porque están reapareciendo actitudes claramente fascistas --en sectores del PP, en la jerarquía eclesiástica, en determinados círculos empresariales, en guetos donde el lumpen vive otra realidad-- que, aunque por el momento no están en condiciones de romper la baraja, sí pueden llegar a jugar con cartas marcadas.

(En las fotos: Félix Millet y Macià Alavedra)

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Corrupció, Estat espanyol

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

No sé per què, però tinc una estranya sensació. Una de les meves arrels –potser és la més important?- s’enfonsa a l’illa Galàpagos i allà és descoberta per Charles Darwin, científic viatger a bord del Beagle.

És una sensació o és un somni a imatge del que n’és objecte el Gregor Samsa a La metamorfosi.
Malgrat tot, sigui una simple sensació o un somni profund, segueix i em veig sortint de les aigües, posant els peus o les aletes a terra ferma, i iniciant un camí, irreversible, cap a la plena consciència com a ésser humà. I un cop a terra ferma, començo a evolucionar. No em detindré en passos entremitjos i aniré al moment en el que, com a conseqüència del desenvolupament del sistema nerviós puc establir lligams amb els altres companys del grup. “La socialització augmenta l’eficàcia del grup” (Jacques Ruffié).

Amb una gran velocitat he travessat tots els estadis evolutius i m’he posat a la taula a escriure: “Amb una gran velocitat he travessat...” Ja han coincidit el que semblava un somni amb la sensació d’estar somiant. Quelcom està passant aquest any commemoratiu del bicentenari del naixement de Charles Darwin i dels 150 anys de la publicació de L’origen de les espècies.

Paral·lelament a la celebració estem vivint una forta ofensiva dels creacionistes que, amb lligams religiosos, ens volen fer ser descendents d’Adam i Eva. A Usamèrica en són molts i aquí, l’actitud de la Conferència Episcopal, els hi dóna ales –i no d’àngel precisament-.

Malgrat tot, la cultura ens permet avançar encara que moltes vegades de forma inconscient . I això em planteja una inquietud: Serem capaços d’evitar la destrucció de l’espècie humana? Tindrem temps d’arribar a descobrir l’anella perduda?Em quedo amb aquesta reflexió de l’antropòleg cultural Marvin Harris:
“Com demostren els fets, hem de rebutjar, per manca de base científica, les pretensions de que existeixen races superiors i inferiors i de que les divisions jeràrquiques intra i intersocials són conseqüència d’una selecció natural i no d’un llarg procés d’evolució cultural. Hem de reconèixer fins quin grau no podem controlar encara la selecció cultural i hem de lluitar per arribar a controlar-la mitjançant l’estudi objectiu de la condició humana i dels processos que es repeteixen al llarg de la història”.

Etiquetes de comentaris: Cultura

MARTA CURRAN I FÀBREGAS
El passat 17 de juny la Fundació Pere Ardiaca va celebrar un molt merescut homenatge a la companya i lluitadora Soledad Real, que ens va deixar el mes de febrer d'aquest mateix any. La trobada es va realitzar a la plaça Sant Just, del Barri Gòtic de Barcelona al costat de la Llibreria Pròleg que també va voler participar en aquesta celebració, sent la última que organitzen abans del trasllat cap a la nova llibreria al carrer Sant Pere més Baix. Unes cent-vint persones van voler participar en aquest acte, entre d'elles l'escriptora Antonina Rodrigo, la historiadora Mary Nash, la presidenta de l'Insitut de les Dones Marta Selva i el president de l'ACIM Mariano Aragón.

La seva neboda, Núria Salamé actual presidenta de l'ACAPS (Associació Catalana d'amics del poble saharaui) va voler agraïr a totes aquelles persones que es trobaven presents i les que van estar al costat de Soledad durant aquests últims mesos de la seva vida. Per altra banda, Carmen Plazuelo, coordinadora d'història de la Fundació Pere Ardiaca va exposar què va significar Soledad per a la fundació i el per què d'aquest homenatge. En el seu discurs, Carmen va fer émfasi de la importància de celebarar actes com aquest per tal de fer jústicia i poder recordar el treball de totes aquelles dones que van jugar-se la vida pels seus ideals tot patint-ne les conseqüències i que encara avui dia no se'ls ha vist recongut el seu esforç. També va anunciar que està previst posar el seu nom en una escola d'adults de la Barceloneta on durant tants anys Soledad va estar col·laborant a favor de l'alfabetització de les dones del barri.

Després d'un llarg any de treball intens i de rigor, la Fundació Pere Ardiaca va presentar el material de l'exposició que recull les vivences de la companya Soledad i preten transmetre el llegat de valors i coneixements que va deixar aquesta gran dona. En l'acte es va presentar el llibre autobiogràfic, “Las ventanas de Soledad” escrit per Fernando Hernández Holgado que fa un repàs dels anys de lluita i repressió de la homenatjada i on s'incorporen entrevistes d'algunes de les persones que van estar treballant amb ella durant aquesta època. Junt amb la presentació del llibre, es va projectar el video on es dona vida a aquest relat d'històries i on es pot comprovar la intensitat i la força de les paraules de Soledad. Convençuda plenament dels seus actes i de la seva manera de pensar, intenta transmetre aquesta coherència i valentia a aquells qui l'escolten. Realment val la pena veure aquest vídeo i retenir alguns dels missatges que ens dona Soledad per tal de no baixar la guàrdia i seguir lluitant pel que creiem que és just.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Memòria Històrica

MONTSERRAT PONSA I TARRÈS

Resulta increïble que, en el SXXI continuïn succeint aquestes matances, en nom de la civilització. És un ultratge als humils.
Com podem tolerar aquesta infàmia? Un avió es ve a baix i el món es mobilitza, uns camperols indígenes són massacrats en nom de la llei i el mutisme corromp cors, apaivaga veus. Por? Conformisme? Abdicació? Crec que és mostra de menyspreu, no els consideren éssers humans?

He llegit un titular esgarrifós: Indígenes busquen els seus morts perduts a la selva amazònica del Perú. Més de 50 morts, més de 150 ferits.
Són part dels que van participar en protestes i desencontres amb les forces governamentals. Van bloquejar carreteres i algunes instal·lacions petrolíferes. Motiu? Demanen es deroguin alguns decrets que violen els seus drets pel que respecta al territori -l'avenç de les indústries petrolieres els obliga a abandonar les seves terres de sempre-, lleis que consten a la Constitució del Perú i que han estat ratificades en pactes internacionals.

Va ser el dia 5 de juny quan van succeir els fets entre manifestants i policia. Asseguren que la policia va ser la que primer va actuar amb trets, a primera hora del matí, els indígenes diuen que es van defensar com van poder, usant les seves llances. Assassinats a trets uns, degollats els altres. Sang i dolor que no cessarà si no s'intenta conciliar la desraó.

Intentar allunyar els indígenes de les seves terres és freqüent, per culpa del menyspreu de qui dirigeixen alguns països, són molts els indígenes que han estat errants des de sempre, i no per plaer. Han estat i són, encara avui en un món "dit" democràtic, moneda de canvi. Quan als dirigents d'un país andí "algú" li promet prebendes, a canvi de les seves terres riques, algunes per explorar però que saben la riquesa que alberga les seves entranyes, qui ostenten el poder no s'ho pensen, venen la seva ànima i la sang del seu poble per satisfer les seves ànsies dominants i la seva avarícia monetària.

No oblidin, de tota manera, que qui a ferro mata a ferro mor, la justícia els passarà comptes per causar tant dolor, tantes famílies trencades, tants espoliats d'aquelles fecundes terres que els van veure néixer. Terres de què els seus fills i néts mai més no gaudiran.

On són les forces conciliadores, les que han d'intervenir per acabar amb tant disbarat? Les Nacions Unides haurien de castigar els instigadors, desproveir-los dels seus càrrecs, pels quals no estan capacitats. Són indignes en no respectar el seu poble, escoltar els seus laments, atendre les seves necessitats vitals, en aquest cas, un tros de terra on viure i morir al costat dels seus.

Mentrestant, què estarà pensant el President peruà? Sento vergonya aliena per la seva inèrcia. Mai més no gaudirà de la confiança del seu poble, com mirar-lis als ulls després del succeït?

Des d'aquestes línies, meu sentit condol per tant dolor, per tanta ignomínia a tots els afectats. És hora d'actuar els qui tenen al seu càrrec la defensa dels països. També, comprometre's que fets tan vils no es repeteixin mai. Perú, la selva amazònica, la seva gent, mereixen millor tracte. La seva vida depèn del que la terra produeix. Els éssers humans, tots, necessitem sentir-nos protegits per aquells a qui vam donar la nostra confiança, el nostre vot, perquè ens defensés en l'adversitat. Lluitem perquè es faci justícia, sense ella no hi haurà equitat.
*Periodista

Etiquetes de comentaris: Internacional, Moviment indígena, Perú

ELIO GÁMEZ

Què és l'ICAP?

L'Institut Cubà d'Amistat amb els Pobles és una institució social, de caràcter no governamental, no del tipus ONG, que es guia, sense por a dir-ho, per les línees del nostre Partit Comunista.
És el referent del moviment de solidaritat amb Cuba. Es va crear l'any 1960, tot just després de la Revolució, amb l'objectiu de canalitzar tota la solidaritat que s'exercia cap al nostre país i la que Cuba exercia cap a altres pobles del món.

Amb quantes organitzacions amigues teniu relació?

Actualment, tenim relació amb 2037 organitzacions de solidaritat i amistat en 148 paisos. A Europa, són unes 700 les organitzacions amb les que mantenim relació.

Quina funció cumpleixen aquestes organitzacions?

Totes aquestes, exerceixen un treball importantíssim, perquè compleixen les prioritats de cada moment, que són tres:
Primer, la lluita contra el bloqueix en totes les seves manifestacions. Segon, la divulgació de la realitat del nostre país, en contraposició a les campanyes de desinformació i tergiversació sobre Cuba que tenen lloc als grans mitjans de comunicació, que ja sabem en mans de qui estan. Tercer, un paper vital que desenvolupa el moviment amb els partits d'esquerra, en les seves publicacions, premsa alternativa, butlletins digitals, internet, etc. Tot en conjunt fa que la realitat arribi cada cop a més persones, tasca prioritària juntament amb la labor contestatària a la política dels governs europeus i de la institució europea, sovint subjectiva amb nosaltres i en ocasions lamentablement aliniada a la política del govern dels EUA. Finalment, una altra prioritat molt important, és l'exigència de lliberat dels 5 cubans empresonats injustament acusats a presons dels EUA.

Pel que fa als Cinc, estan pagant amb víctimes un procés polític amanyat, contra cinc joves que estaven lluitant contra el terrorisme que s'engendra contra el nostre país als EUA.

Quina relació teniu amb Defensem Cuba?

Defensem Cuba és un lloc de referència obligatori a l'estat espanyol. Catalunya és una terra molt solidària. Contem amb molts amics, casals en cada ciutat o municipi. Defensem Cuba ha pogut coordinar el treball de tots aquests casals, com a plataforma que ha traçat tasques vitals.
Des dels anys 90, ha jugat un paper decisiu, i nosaltres n'estem molt agraïts. En primer lloc, per la seva solidaritat política, sense dubte la més important, però també en la material, sobre tot en plena crisi dels anys 90, en el que nosaltres anomenem Període Especial, període que encara patim però amb menys intensitat. Mai oblidarem els ajuts dels nostres amics catalans en forma de materials que van consistir en medicaments, equips mèdics, aliments especials, materials deficitaris, etc.

Nosaltres valorem el sacrifici que fan els nostres amics en aquest sentit. Defensem Cuba és per nosaltres un exemple de treball, de coordinació.
Nosaltres, els cubans, no ens cansem de repetir el factor de la unitat, deixant de banda les diferències que ens poden separar, treballant pels elements comuns.

Què entens per solidaritat?

Per nosaltres, és un deure, és l'entrega d'una persona per una causa comuna o d'altres que la fas teva d'aquest planeta. Nosaltres, som cubans, i no podem oblidar que estem construint el socialisme. Ja ho deia José Martí, "patria és humanitat". I per nosaltres, la pàtria és el planeta. El Che deia que un no podia acostar-se a dormir tranquil sabent que en qualsevol lloc del món s'estava cometent una injustícia.
Molts cops la lluita armada la fem nostra, i sempre que hi hagi una injustícia, una persona passant gana, essent explotada, pot comptar amb el suport d'altres, que des de llocs diversos, l'hi dona suport en la seva causa.

Ens sentim molt orgullosos de rebre solidaritat, i ho fem sense cap complexe, perquè nosaltres brindem molta solidaritat: amb tot aquell que necessiti un trocet de pa, nosaltres estem disposats a partir el trocet de pa que tinguem.

Solidaritat no vol dir donar el que et sobra, sino donar inclús el que pràcticament tú no tens.

Sempre parlem de la solidaritat cap a Cuba, però què em podries dir d'aquesta solidaritat de Cuba cap a la resta de paissos?

En aquest moments, tenim més de 50.000 cubans servint com a col·laboradors/es de la salut i l'educació, portant els seus serveis als llocs més recòndits, com la selva i muntanyes de llatinoamèrica o Àfrica. Llocs de treball fins i tot molt extrems.
Aquest any, hem practicat 1.6 millions d'operacions de la vista: se’ls ha tornat de la visió a milers de persones del continent llatinoamericà, cas contrari haguéssin restat cegues per manca de recursos.
Això és la labor humanitària, això és la solidaritat: posar-te en funció dels desposeïts, ajudar, contribuir amb el teu esforç.
Mentre altres porten la guerra, les armes, a altres pobles, com és el cas dels imperialistes norteamericans, Cuba com a país molt petit porta la salut, l'educació, la cultura a altres pobles. Ho veiem com un deure, com a resposta a la solidaritat que rebem.

Aquest any es compleix el 50è aniversari del triomf de la Revolució Cubana. Què vol dir per a tú ser revolucionari avui a Cuba?

És una fita continuar portant endavant el procés de la revolució. La nostra màxima aspiració és contruir el socialisme, i ho tenim clar: és la única alternativa que té el nostre poble de continuar sent lliure, independent, de mantenir la nostra soberania, vivint a tan sols 90 milles de l'imperi més poderós del planeta que ens castiga, ens bloqueja i que amb hostilitats no es perdonen que volguem un sistema diferent al que s'ha imposat a Amèrica Llatina.
Això és possible gràcies al suport de la majoria de la població cubana. Sempre hi ha un percentatge que pot no estar d'acord però la gran majoria si que ho està. És un procés que no és perfecte, amb errors, però que te voluntat de rectificació.

Estem en un procés de perfeccionament contínu. És un laboratori d'idees, perquè no existeix una recepta, no es poden importar per cap revolució. Cadascú té les seves característiques, experiències, i s'han d'estudiar, tant si van ser bones com dolentes.

I en això estem, ningú és infalible, qualsevol es pot equivocar. No podem traicionar els principis d'aquells que van lluitar inclús donant la seva vida.
Vull agraïr finalment als companys de Defensem Cuba, als casals d'amistat i als companys del PCC que sempre ens han acompanyat al moviment i com a partit amb el nostre país.

Gràcies.
Gràcies a tú.

Etiquetes de comentaris: Cuba, Internacional

ANNA RUIZ
Viatjes sovint a l’illa?

Depèn com s’entengui, però sento que menys del que voldria. El primer contacte va ser l’any 97 i fins el 2001 no vaig tornar, després al 2004 i del 2006 al 2009 ha coincidit que he anat un cop cada any.

Què entens per solidaritat?

No esperes res, estàs amb ells perquè tots som, formem i ens sentim part del mateix, sigui un ideal, una lluita…qualsevol objectiu.

I per què amb Cuba?

Ideològicament sempre he defensat el dret de les persones i dels pobles de triar el seu propi destí. Abans, ara i sempre, sense interferències ni internes ni externes; internes com els poders mediàtics que estan al servei de qui els paga i externes com els poders polítics i econòmics. Cuba ha estat sempre per mi exemple de poble decidit a guanyar-se la llibertat i a mantenir-la. Cuba i la seva revolució ha estat i continua sent un mirall on molts pobles del mon es veuen reflectits, és l’esperança per a molts dels que pensen que la justícia social és possible.

De quina manera practiqueu la solidaritat?

Jo formo part del Casal d’Amistat amb Cuba de Badalona, entitat que, des de fa quasi 20 anys treballa amb la solidaritat amb Cuba. Treballem fonamentalment la que s’anomena solidaritat política, que passa per difondre que Cuba ve patint un bloqueig econòmic i financer des de fa quasi 50 anys per part del EUA i els seu aliats, ja que les lleis dels EUA que regulen aquest bloqueig son extraterritorials i afecten les relacions del major poder econòmic de la terra i tercers països, que si comerciéssin amb Cuba no ho podrien fer amb els EUA, contravenint tot el dret internacional. Per aquest motiu defensem el dret del poble cubà a triar el seu destí, sense interferències, com qualsevol altre poble del món.

També donem a conèixer la realitat cubana, ja que les empreses de comunicació del nostre país quan parlen de Cuba ho fan de forma distorsionada i interessada. I un dels temes que més ens preocupa actualment, és la difusió i la lluita per la llibertat de 5 cubans lluitadors contra el terrorisme que des de Miami, i amb connivència de les autoritats dels EUA, es fa contra Cuba i que estan injustament a presons dels EUA des de setembre de 1998 desprès d’un judici manipulat a la mateixa ciutat de Miami. També reclamem el dret dels seus familiars a que els visitin. Es dona el cas de que a dues de les esposes mai les han deixat entrar als EUA per poder visitar als seus marits, contravenint un altre cop més un dret humà bàsic.

Al mateix temps com existeix el bloqueig ens creiem amb el dret de promoure la cooperació pel desenvolupament i presentem projectes a les nostres institucions, per tal que ens subvencionin i dur-los a terme a Cuba. Des de fa anys els projectes que presentem estan relacionats amb la implementació d’energia solar en zones aïllades de muntanya a la província de Santiago de Cuba.

Teniu recolzament institucional?

Tenim recolzament, quan el tenim, en la subvenció dels projectes. A l’entitat com a tal mai hem volgut gaudir de subvencions pels nostre funcionament, volem ser lliures de triar les nostres línies de treball. I també perquè respectem molt els diners públics, que són de tots els ciutadans.

Teniu recolzament popular al barri?

El nostre treball es realitza per tota la ciutat de Badalona. I considerem que sí que tenim recolzament. Cuba és estimada, li pesi a qui li pesi. A les nostres accions i activitats participa molta gent, tot i considerant la desmobilització general que patim, ja siguin de caràcter polític, cultural o lúdiques.

Quins compromisos heu assolit amb la illa per a aquest any?

Continuem en la difusió de la realitat cubana a través d’un fulletó que publiquem dos cops a l’any i repartim a les activitats que es fan als barris de Badalona. Treballem per la llibertat dels 5, amb la difusió del cas. Acabarem la campanya de recollida de fons per ajuda als damnificats pels huracans del 2008. Acabarem el projecte d’electrificació fotovoltaica del poblat de Santa Maria de Loreto a Songo la Malla a la província de Santiago de Cuba, i estem difonent les “Romerias de Mayo” que es celebren a Holguín cada any entre els dies 3 i 8 de maig, que s’han convertit en un Festival Mundial de Joventuts artístiques i intel·lectuals, i que els companys d’Holguín, amb qui mantenim especials vincles en el terreny cultural, ens han demanat que difonguem. Aprofito aquestes pàgines per animar als joves i no tan joves a que mirin la pagina web “baibrama.cult.cu” o busquin a un cercador “romerias de mayo” i vegin l’esclat de pensament, de cultura i d’activitats que es duen a terme en aquests dies a Holguín. Val la pena que s’ho mirin, que s’animin i que hi vagin com a visitants o participants actius en les manifestacions d’art o els col·loquis.

A 50 anys del triomf de la Revolució, podries dir-nos en poques paraules què vol dir per a tu ser revolucionari?

Revolucionari és una paraula molt profunda, amb molt contingut. Per a mi són aquelles persones que volen i actuen per tal que el món evolucioni cap la justícia social per sobre de totes les coses, la igualtat real d’oportunitats en tots els àmbits, que desaparegui l’explotació. Per sobre de tot, actuar per aconseguir un món millor per a l’èsser humà i el seu entorn.

Sempre diem que som solidaris amb Cuba...què en podries dir de la solidaritat de Cuba cap a altres països?

Cuba és l’exemple de solidaritat. Un país bloquejat i amb moltes mancances de caire econòmic sempre ha estat de forma activa lluitant per causes justes que afectaven a d’altres (va jugar un paper molt important en la lluita contra l’ apartheid a Sud-àfrica per exemple) o ha aportat metges, mestres i educadors, esportistes, etc. Allà on ningú més volia estar però que eren imprescindibles, sense esperar res a canvi. I no parlem de la quantitat de joves de països empobrits, on la seva única oportunitat de formació ha estat Cuba amb les seves beques. Centenars de metges i d’altres professionals llatinoamericans, sahrauís, palestins, africans, s’han format a Cuba i avui dia estan servint als seus pobles, retornant el que de Cuba han rebut.

Creus que Obama està significant alguna mena de canvi?

Per ara el canvi només és d’imatge, de discurs tot i que el discurs tampoc incorporava canvis substancials; el “nosaltres podem” és encoratjador, però podem què? No ha fet res ni respecte a Cuba ni respecte a altres temes que va prometre com desmantellar la base de Guantanamo.

Vivim en un món amb pensament únic imperant, i per això tenim aquí una batalla d'idees molt forta, creus que la guanyarem?

Pensament únic....això és el que voldrien els països rics i capitalistes. Al món hi ha moltes persones que no formen part d’aquests països, i bé deuen pensar d’una altra manera....Si bé no podem negar que el capitalisme intenta que hagi un pensament únic, no hi és, exemple som nosaltres que vivim al capitalisme i no pensem com ells, no?
Per tant, no sé quan, ni si ho veuré, però estic segura que com Fidel va dir “el mundo o es socialista o no será”

Etiquetes de comentaris: Catalunya, revolució cubana

SALVA TORRES

Quantes vegades has estat a Cuba?

22 vegades, si no recordo malament.

Per què?

Per diversos motius diferents. Per la meva professió de Director d’Agència de Viatges, vaig haver de viatjar sovint, per temes relacionats amb turisme. Per la meva responsabilitat al Casal d’Amistat Català-Cubà de Barcelona, del que sóc President, també vaig viatjar a trobades Solidaries contra el Bloqueig i les agressions dels Estats Units. I per la meva condició de comunista, he viatjat tantes vegades com el nostre compromís Internacionalista ha estat requerit, pels nostres camarades del Partit Comunista Cubà.

Sabem que no t’agraden gaire les medalles. No obstant això, podries dir-nos què significa aquest reconeixement per a tu?

El fet que el Consell d’Estat de Cuba, a petició de l’Institut Cubà d’Amistat amb els Pobles, hagi decidit atorgar en la meva persona la Medalla de l’Amistat, és una mostra més d’aquesta immensa generositat i agraïment de la Revolució Cubana a tots aquells que lluiten per un món més just, més solidari, on la dignitat, la independència i el dret a decidir dels pobles sigui la condició mínima per iniciar els processos de transformació social, tan necessaris com imprescindibles. Aquesta medalla, tot i ser atorgada a nivell personal, és un reconeixement sincer i fraternal al Moviment de Solidaritat amb Cuba a Catalunya, compost per desenes de companyes i companys que per més de vint anys continuen infatigablement treballant per l’acostament sincer entre els pobles cubà i català, perquè ens coneguem millor i evitar que l’enemic comú, l’Imperialisme Nord-Americà, ens passi i confongui amb les seves mentides i les seves veritats a mitges, tan difoses pels mitjans de comunicació a l’Estat Espanyol i recolzades fonamentalment pel Partit Popular i CiU. En condicions difícils, sense suports institucionals, sol comptant amb les pròpies forces agrupades en una plataforma unitària de solidaritat amb Cuba i contra el Bloqueig: DEFENSEM CUBA.
Entenc que no és possible atorgar-los una medalla de l’amistat a tots els companys i companyes que se la mereixen i l’accepto amb molta alegria i honor, també en nom dels meus companys i companyes, entre els quals hi ha militants del Partit dels i li Comunistes de Catalunya i dels Col.lectius de Joves Comunistes.

Què entens per solidaritat?

Si ens referim a una causa, un poble o un país, Solidaritat és una paraula que han intentat prostituir, precisament per buidar-la de tot contingut ideològic, en aquesta batalla que entaulem tots els dies en el camp de les idees. L’han homologat a caritat, asistencialisme i donació ( donar el que et sobra ), quan és al contrari, és compartir el que tens, és recolzar incondicionalment sense esperar gens a canvi. Per això li sumem la paraula Internacionalista, i axí aquesta paraula marca un perfil més transformador (en llenguatge europeu), més revolucionari en llenguatge universal.

Quins lligams te el PCC amb el govern de Cuba?

El Partit dels i les comunistes de Catalunya, té una històrica relació amb el Partit Comunista Cubà, precisament reforçada en els moments més difícils pels quals va passar la Revolució Cubana després de l’ensorrament del camp socialista i el període especial. En els moments difícils, és quan cal demostrar la verdadera amistat i la solidaritat internacionalista. El nostre Partit, amb els modestos medis de què disposa, va fer el que tenia i havia de fer : Solidaritat incondicional.
Fruit d’aquesta tasca, es van ampliar les relacions també personals, entre els nostres camarades i els camarades cubans, que exercien responsabilitats en els poders populars, sindicats, joventut, etc.
Com tu ja saps, a Cuba el govern és del poble i aquesta és la nostra relació amb el govern cubà: de poble a poble.

Com és treballa des del PCC la solidaritat amb Cuba?

Van ser militants comunistes els qui van fundar els Casals d’Amistat amb Cuba, que és com dir la columna vertebral del moviment de Solidaritat.
El PCC, és cofundador de la plataforma unitària DEFENSEM CUBA al costat dels altres organitzacions solidàries i polítiques.
Va ser un membre del PCC ja mort, l’entranyable camarada José Maria Valverde , qui va proposar el nom de DEFENSEM CUBA.
També es desenvolupen projectes de Cooperació en sectors estratègics com l’alimentació i agricultura per part de ONG’s on juguen un paper fonamental camarades del PCC.
És a dir, en tots els plans i de manera multidisciplinària, s’impulsen i recolzen projectes i campanyes de solidaritat amb Cuba. De forma unitària i respectuosa amb la necessària independència del moviment solidari, tant a Defensem Cuba com a altres nivells nostres, militants a Esquerra Unida i Alternativa promouen iniciatives solidàries, a nivells sectorials i municipals fonamentalment.
L’internacionalisme, integrat als plans de treball de les diverses cèl·lules, ha de facilitar que els camarades portin la solidaritat amb Cuba, a les Empreses i escoles, les universitats, els centres esportius, etc.
És amb aquesta finalitat que existeix la Cèl·lula de Solidaritat Internacionalista “Che Guevara” (http://www.cheguevaracat.blogspot.com/)

Què li diries a un militant o nouvingut militant per encoratjar-lo a què militi a la Cèl·lula Che Guevara?

Si el que desitja és posar en pràctica l’Internacionalisme i la Solidaritat, aquest és un marc idoni. Existeix un capitalisme globalitzat i un Imperialisme nord-americà que encara que en declivi, amb tot el seu poder militar, econòmic, polític i cultural segueix i continuarà agredint els pobles i governs que volen superar el capitalisme, el que vol dir que la lluita de classes a nivell internacional es manifesta a través de la lluita dels pobles pel seu alliberament nacional i social. Per això és necessari multiplicar la solidaritat internacionalista i denunciar la naturalesa depredadora i criminal de l’Imperialisme i els seus aliats, siguin aquests els sionistes , el govern marroquí, el govern Colombià o els seus còmplices subordinats de la U.E i l’OTAN.
Per als comunistes, és la cèl·lula el vincle amb la base social. El lloc on es debat i es crea la política del Partit. El treball col·lectiu ens fa més forts i efectius. Tot militant solidari que ho desitgi, té un lloc a la Cèl·lula “Che Guevara”.

Quasi sempre es practica el discurs de solidaritat amb Cuba...què en podries dir de la solidaritat de Cuba cap a altres paisos?

Cuba és l’exemple més palpable, del que es pot fer, quan triomfa una Revolució, no una caricatura de revolució. Quan es disputa el poder a la burgesia i s’aconsegueix amb el suport majoritari del poble, a partir d’allà, com a sobirans i independents, sense haver de retre homenatge a cap imperi, ni respondre a més interessos que els dels valors socialistes, es pot practicar la Solidaritat Internacionalista com ho ha fet històricament Cuba amb: Algèria, el Vietnam, R.A.Saharaui, Etiòpia, Nicaragua, Granada, per nomenar alguns països on també han vessat sang Cubana ; per lluitar contra l’apartheit Sud-Africà, com Angola, Namíbia i Moçambic. Tots els pobles llatinoamericans saben el que és la solidaritat cubana quan imperaven les terribles dictadures militars que van sembrar el terror, amb milers de morts, desapareguts i exiliats.
Amb el nou escenari a Ammèrica Latina, fruit de la presa del poder polític per les forces democràtic-populars en els processos electorals actuals, el paper solidari de Cuba a estat fonamental, per aconseguir que els esmentats governs d’esquerres, resolguin qüestions fonamentals, com l’eradicació de l’analfabetisme i l’assistència médica pels que mai no havien pogut gaudir d’ella.

Què dir de la solidaritat mèdica cubana a la resta del món?: des de Pakistan, fins a l’Àfrica, passant per Timor Est i la RA Saharahuí Democrática.

A 50 anys del triomf de la Revolució Cubana, podries dir-nos en poques paraules què vol dir per a teu ser revolucionari?

Com deia el Che, “el deure de tot verdader revolucionari és fer la revolució” i “una revolució o és socialista o és una caricatura de revolució “.La Revolució, es fa pas a pas, organitzant-la i des del nostre punt de vista i a Catalunya, revolucionari és aquell que tenint com a objectiu el socialisme, posa TOT de la seva part per canviar TOT el que ha de ser canviat, lluitant per conquerir el poder polític per al poble, alhora que organitza els treballadors i promou la seva unitat, practica l’Internacionalisme com part d’un projecte emancipatori mundial, vertebra un front polític d’esquerres i articula poder popular amb les organitzacions i moviments socials tractant d’aïllar el principal enemic en aquests moments: l’oligarquia espanyola, propietària de l’Estat i ferma aliada de l’Imperialisme Nord-Americà.
En això estem. Aprenent a ser revolucionaris, no estètics sinó verdaders.

*Coordinador del Secretariat del C.C. del PCC. Responsable polític de la cel.lula de Solidaritat Internacionalista “Ché Guevara”

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Cuba