Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


30 de maig 2013

República Socialista Federativa

El debat sobre el Dret a Decidir posa al descobert el projecte nacional de les forces polítiques. Els mitjans han agrupat les posicions en tres grans grups: unionistes, federalistes i independentistes. És una simplificació desafortunada que situa als i les comunistes falsament entre l'opció federalista i la independentista. Llavors quin és el projecte nacional dels i les comunistes? La qüestió no és Independència o Federalisme, perquè sense una no hi pot haver l'altra. La qüestió és Socialisme o Imperialisme. Més informació »


26 de maig 2013

Vídeo: conferència de Moviment Obrer dels i les Comunistes de Catalunya

Contra el fort vent, des de la redacció de l'Avant hem entrevistat a diferents camarades a la sortida de la Conferència de Moviment Obrer i ens han explicat les línies bàsiques del debat que han mantingut. Joan Josep Nuet, Miguel Peláez, Carmen Moya o Ricard Sánchez, entre d'altres, aporten el seu punt de vista sobre l'estratègia a seguir pels comunistes en el Moviment Obrer de Catalunya.Més informació »


15 de maig 2013

Salvem la Indústria!

Cal que salvem la indústria. És una necessitat aturar la destrucció del teixit industrial del sud d'Europa. Totes les mesures preses pels governs liberals estan suposant la destrucció massiva de llocs de treball, en un percentatge molt important en el sector industrial. També tenen una conseqüència encara més perversa. Suposen la destrucció, a efectes pràctics, de mitjans de producció estratègics des del punt de vista nacional. Més informació »


12 de maig 2013


06 de maig 2013

Contigo en la distancia

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

El temps passa i ens fem cada cop més vells. I la música de la nostra infantesa ja no és ─ni s'assembla, en absolut─ a la dels nostres néts. I els músics de tota la nostra vida ja van desapareixent. I quant això es produeix, caus, com per sorpresa, en el pensament de que aquelles cançons que taral·lejaves quan tenies un moment de descans, tenien un autor. Un autor anònim en la major part dels casos. Mai t'havies qüestionat l'autoria.Més informació »


24 d’abril 2013

La desigualtat planificada

Segons indica l'estudi del projecte Barómetro Social de la Fundació Ioé "La diferència entre la renda de les classes altes i baixes s'ha eixamplat paulatinament a Occident des de mitjans dels vuitanta. Dades publicades per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) indiquen que el fenomen ha estat gairebé generalitzat". Aquest fet reflecteix la magnitud de l'impacte que les polítiques neoliberals han tingut en la societat europea, des de que per primer cop van ser implantades de la mà de Margaret Thatcher el 1979 al Regne Unit.

Amb la perspectiva històrica que ens permet el moment que vivim, no hi ha dubte que els darrers 30 anys a Europa hem estat víctimes de l'atac més llargament planificat contra la Classe Treballadora de tota la història. Una estratègia desenvolupada amb tots els mitjans per acabar amb les conquestes socials de tot el segle passat en tres fases: Guerra Freda, derrocament del referent soviètic i imposició del deliri liberal. Per a poder fer front a la URSS, el capitalisme europeu va haver de fer múltiples concessions a la Classe Obrera europea i presentar el seu model de societat com la realització d'una utopia social sota la pompa de grans valors com Democràcia i Estat del Benestar. Tanmateix, havent debilitat de tal manera l'alternativa socialista, aquelles concessions s'han tornat completament innecessàries.

Una dada significativa per sostenir aquesta argumentació és que fins i tot en els períodes de bonança econòmica la desigualtat de les rendes no ha deixat de créixer. Fins l'esclat de la crisi hipotecària de 2008, els serveis socials van esmorteïr la percepció negativa d'aquest augment del creixement de les desigualtats. Dit d'una altra manera, els més rics eren desorbitadament més rics però l'existència del serveis públics mantenia oculta aquesta realitat, perquè es tractava d'uns serveis que mai abans havien tingut un abast i una implantació tan important. No obstant això, el capitalisme ha entrat des del 2008 en una nova fase a Europa. La destrucció de totes les cobertures socials a la Classe Treballadora és l'objectiu immediat del sistema econòmic. Per a fer-ho, la Classe Capitalista no necessita posar en risc la seva producció, ha emprès un camí decidit i sense retorn: la desindustrialització del sud d'Europa i l'ofegament dels Serveis Socials. D'aquesta manera, arrebata als pobles la seva riquesa: traslladant la producció i deixant amplis sectors de la població en l'atur i la misèria, sense cap refugi, disponibles per al futur com a mà d'obra barata.

Tal com indica l'informe anteriorment citat, "l'atur i la crisi múltiple del poder adquisitiu dels assalariats, ha provocat que les rendes del treball perdin pes en el repartiment del valor del producte social en una mesura que ens retrotrau a èpoques molt llunyanes. La informació que proporciona la comptabilitat nacional del quart trimestre del 2011, reflecteix que la participació de les rendes empresarials en el PIB de l'economia espanyola va superar l'any passat a la remuneració conjunta de tots els assalariats, culminant un llarg procés de retrocés que es va iniciar fa més de tres dècades".

Es demostra així com l'empobriment de la població europea ha estat el veritable objectiu de les polítiques liberals portades a terme per la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia europea. I cal sol·licitar a aquests la seva responsabilitat en els actuals assumptes. L'augment d'aquesta desigualtat s'ha portat a terme a través de dos factors principals: d'una banda, amb l'augment de les diferències entre les rendes del treball més altes i les més baixes, de l'altra, amb la instauració d'una fiscalitat regressiva en la qual els més rics són els qui menys paguen.


Pel que fa a les rendes, assenyala l'informe que, "entre els mateixos treballadors s'està eixamplant l'abisme entre els que més guanyen (directius o "treballadors capitalistes") i les retribucions mitjanes de la resta dels empleats. Un directiu d'EUA guanyava 30 vegades més que un empleat mitjà en 1979; avui arriba 110 vegades. A Espanya aquesta polarització salarial també s'ha manifestat. En el cas espanyol, per al conjunt de les empreses que formen part de l'Ibex 35, el sou dels executius més ben pagats supera noranta vegades la remuneració de l'empleat mitjà. Resulta sagnant que - donat l'elevadíssim nivell d'atur i la contenció salarial a què s'ha sotmès l'assalariat mitjà-en els últims quatre anys de crisi les remuneracions dels membres dels consells d'administració de les grans empreses i dels equips de direcció hagin vist augmentar d'aquesta manera les seves remuneracions totals. I el que és pitjor, les remuneracions estratosfèriques dels directius no tenen connexió amb l'evolució dels resultats de les seves empreses ni tampoc amb la remuneració que ofereixen als accionistes i propietaris".

En relació a la fiscalitat, afirma l'informe que "una altra de les causes de l'augment de la desigualtat són les reformes regressives que el neoliberalisme ha realitzat continuadament en el sistema tributari. L'evolució del tipus impositiu mitjà que ha d'afrontar el 0,1% dels més rics ha anat disminuint progressivament des de la dècada dels seixanta als EUA, sent-segons Krugman-un dels principals factors determinants de la "gran divergència" en l'evolució de la renda de les diferents classes socials, rememorant els altíssims nivells de desigualtats de principis del segle XX (el que es va denominar el període de la Gran Divergència). Al nostre país, amb uns tipus impositius en l'IRPF menors que als països del nostre entorn, la tendència ha estat similar: una disminució progressiva del tipus aplicat a les rendes més elevades".

Conclou el citat informe que "el neoliberalisme ha resultat ser el camí més curt per aconseguir en el segle XXI els pitjors resultats en matèria de desigualtat des de finals del segle XIX". Tanmateix, com a comunistes, tenim l'obligació d'assenyalar que hem denunciat i combatut el neoliberalisme des del seu naixement, que hem denunciat i combatut cadascun dels seus enganys durant més de tres dècades, mentre ens acusaven des de tants sectors de ser ortodoxos i d'estar fora de la realitat. Després de tot, teníem raó i la crítica situació social que enfrontem és el resultat d'una estratègia planificada, en la qual la socialdemocràcia ha tingut un paper clau. Aquesta constatació, dóna força al nostra argumentari i al nostre programa de Classe. La sortida de la crisi passa per la inversió total de les tendències salarials i la implantació urgent d'una fiscalitat progressiva i això només és possible en el marc d'un procés, en el qual, les forces populars arrebatin el poder polític a les corporacions i utilitzin els poders de l'Estat per aplicar límits a l'acumulació de la riquesa i garantir-ne la redistribució.

PA


Samir Amin: "Europa és una il·lusió emocional gegantina"

Recuperem, pel seu interès, una entrevista a Samir Amin, prestigiós economista d'orígen egipci, publicada a http://www.sinpermiso.info/ el 24 de juny de 2012.

Els europeus pensen que la seva construcció els ha permès convertir-se en iguals polítics i econòmics dels Estats Units. S'equivoquen: formen part del mateix sistema de "monopolis generalitzats" que, més que mai, busca la maximització de beneficis en detriment dels pobles i dels estats. Entrevista amb l'economista Samir Amin, realitzada per Augusta Conchiglia.

On va Europa?
Per respondre a aquesta qüestió, cal resituar el context actual en una perspectiva que col·loqui en el seu lloc la transformació qualitativa del capitalisme de monopolis que s'ha dut a terme entre 1975 i 1990. El sistema es caracteritza a partir d'ara per un grau extraordinari de centralització del control del capital per part dels monopolis, sense mesura comuna amb el que havia estat en etapes anteriors. D'ara endavant, els monopolis - que jo qualifico per aquesta raó de "monopolis generalitzats" - controlen totes les activitats econòmiques i s'extreuen per aquest mitjà una renda monopolista sempre creixent .

La socialdemocràcia no té futur?
En el marc de la dominació dels monopolis generalitzats, s'ha passat la pàgina de la democràcia burgesa, i per tant dels compromisos socials que havien definit el paper històric de les socialdemocràcies. Per tal d'aprofundir en el seu poder, els monopolis necessiten destruir totes les estructures que organitzaven les classes socials, les seves lluites i els seus mitjans d'influir en el poder polític en el marc dels estats. La lògica d'aquest sistema no consisteix a perseguir una gestió democràtica del liberalisme econòmic sinó a destruir els estats i, més enllà d'això, les societats. El projecte "europeu" s'inscriu en aquesta lògica.

En el seu origen, aquest projecte estava destinat, sota el comandament dels Estats Units, a rehabilitar les forces de dretes que havien perdut la seva legitimació pel fet d'haver col·laborat amb el feixisme i a reintroduir-lo en el joc polític, a través de la democràcia cristiana. La construcció d'Europa (el Tractat de Roma de 1957), en principi reduïda, es generalitza progressivament al conjunt del continent. No cal veure a la Unió Europea (UE) com una gran potència econòmica i política, igual dels Estats Units, sinó com un building block de la mundialització, lloc pel capital dels monopolis generalitzats sota el leadership dels Estats Units. La zona euro no és més que un subconjunt d'aquest sistema global, destinat a reforçar el control dels monopolis generalitzats. Els estats membres de la UE s'han tancat en una construcció en ciment armat que aniquila la seva autonomia econòmica i política per sotmetre'ls al diktat unilateral dels monopolis generalitzats. Mai he considerat aquest conjunt, en cap dels seus nivells, com una cosa que pogués ser viable.


Si Europa estigués composta de règims semblants políticament, amb una major harmonització de les polítiques socials o fiscals, hauria pogut resistir a la dominació del capital de monopolis?
No hi ha legitimitat política supranacional a Europa, perquè no hi ha poble europeu. La construcció mundial sota leadership nord-americà, la d'Europa i la de l'euro constitueixen nivells diferents del mateix sistema global.

I el Parlament Europeu?
És una mascarada. No té cap poder i no té una legitimitat que transcendeixi la dels parlaments nacionals.

Tornem a l'euro. No hi ha moneda sense Estat, ara bé, no hi ha Estat europeu, i la perspectiva que sorgeixi està exclosa del possible. L'euro és una moneda administrada unilateralment pel capital dels monopolis; l'estatut del Banc Central Europeu ho preveu precisament.

Però Europa ha contribuït a elevar el nivell de vida dels països més pobres de la Unió ...
La lògica d'aquest sistema no ha consistit mai en facilitar una recuperació relativa dels països menys avançats sinó per contra a accentuar les desigualtats a la UE en benefici dels més forts, Alemanya especialment. La UE associa un centre dominant a perifèries dominades, en un model certament particular, anàleg no obstant al que permet als Estats Units explotar Amèrica Llatina. Europa de l'Est i del Sud-est és una mica com la "Amèrica Llatina" de l'Europa de l'Oest. Les diferències de desenvolupament permeten al capital dominant dels centres europeus treure beneficis de monopolis de l'explotació de les perifèries europees. Aquest sistema no ajuda a Grècia a "modernitzar" sinó que s'utilitza per reduir l'estatus d'altres perifèries balcàniques (Bulgària, Albània). La crisi ha mostrat la crua real d'aquesta perspectiva.

Audàcia!
Quan els comunistes s'oposaven al Tractat de Roma, no s'equivocaven. Llevat que l'alternativa que havien de proposar, una Europa inspirada pels principis dels països de l'Est, no era molt atractiva. A partir d'aquest fet, Europa s'ha convertit en lloc d'una il·lusió emocional gegantina. Està prohibit ser "antieuropeu", i si no el consideren a un passadista xovinista. I quan un poble europeu diu no, no se l'escolta, es repeteixen les eleccions fins que resultin favorables al manteniment d'aquesta Europa tal qual. Els successius plans d'austeritat, associats a mètodes polítics cada vegada més autoritaris, aprofundeixen la crisi. Alemanya, primer país exportador d'Europa, és un país en què el nivell de vida dels treballadors és inferior en un 30% al de França. Però la hi segueix presentant com a model ideal, perquè ho és per al capital dels monopolis.

Per què el capital se sent satisfet amb aquesta situació de deteriorament del poder adquisitiu? On està el seu interès objectiu?
L'únic objectiu que persegueix el capital dels monopolis generalitzats és maximitzar en el seu benefici la renda monopolista / imperialista, ja sigui que vagi en detriment de les activitats capitalistes que domina.

Però també la renda està tocada ...

No es pot exigir als capitalistes que actuïn contra els seus interessos immediats per preservar els interessos del capitalisme a llarg termini.

La Xina ho fa ...

Sí, perquè hi ha un Estat xinès que disposa de poders reals. Mentre existeix, l'Estat pot actuar a favor del capitalisme contra els capitalistes que no miren més que pel seu interès a curt termini. Debilitant l'Estat, s'ha tornat impossible la gestió d'aquesta contradicció entre l'interès immediat i l'interès del capital a llarg termini,

Tornem a Europa. Davant d'una situació dramàtica, apareixen dues actituds. Alguns creuen poder reordenar al capitalisme acceptant l'essencial, és a dir, la dominació del capital dels monopolis generalitzats, per tornar a un capitalisme de rostre humà, gràcies a formes neokeynesianes, etc. Una part de la població que vota l'esquerra creu que es podran restablir les coses sense atacar frontalment al capital dels monopolis generalitzats. L'altra actitud perillosa és la resposta de l'extrema dreta. El nacionalisme del qual es fan llengües no posa en qüestió el sistema. Aquest fals nacionalisme es rebaixa a problemes menors-evidentment no per a les víctimes-com són la immigració o el matrimoni homosexual.

L'ascens de l'extrema dreta, no pot presagiar un retorn més ferm de règims feixistitzants?

Si les coses segueixen evolucionant com veiem, sí, l'extrema dreta se seguirà reforçant. Ja hem vist la seva banalització a Itàlia, on es rehabilita els neofeixistes i a la Lliga Nord. La previsible erosió de la construcció europea conduirà a la casella de sortida: l'Europa dels anys 30? ¡Tindríem una Alemanya dominant sobre les seves perifèries de l'Est, davant una França aïllada, una Gran Bretanya que l'atlantisme allunyaria d'Europa, i una Europa meridional indecisa! Si es vol evitar aquesta deriva tràgica, cal que les esquerres radicals despleguin amb audàcia un projecte alternatiu autèntic.

I com procedirien concretament?

Amb nacionalitzacions, en primer lloc. No per atorgar a l'Estat poders de dominació en la gestió de la vida política i social sinó per crear les condicions de socialització d'aquesta gestió. En el meu treball "Sobre l'audàcia", he donat exemples del que pot fer-se seguint aquest esperit.

¿Es pot imaginar això a escala europea?

Per descomptat que no. Però si arribés a iniciar-se un procés d'aquest gènere en un o diversos països, funcionaria com una bola de neu.

No hi ha res a treure del debat en curs sobre l'austeritat i les propostes destinades a facilitar el creixement?

Fins ara, les propostes fetes en aquest sentit continuen sent insignificants. No obstant això, les coses podrien evolucionar si François Hollande aconsegueix mobilitzar l'estret marge de què disposa. Podem imaginar que el segueixin els socialdemòcrates alemanys?

I a Grècia?

El poble grec rebutja els plans d'austeritat. És perfectament legítim. Però aconseguirà la seva esquerra radical formular una estratègia alternativa audaç?

--------------------------

Els agricultors, víctimes dels monopolis generalitzats

Els agricultors europeus, els millors del món, són dominats i explotats pels monopolis situats a l'inici i al final de la cadena de producció. A l'inici, pels bancs i els productors d'inputs, al final, per les grans cadenes de distribució. En el sistema de preus imposat pels monopolis generalitzats, la remuneració del treball de la terra és nul·la i els camperols no sobreviuen més que gràcies a les subvencions de l'Estat. Parlar de "preus de mercat" o de "veritat dels preus" sembla una farsa. Els monopolis generalitzats obtenen una renda monopolista considerable d'aquest sistema que fan finançar per mitjà de fons públics, és a dir, amb els impostos dels treballadors.

Com a resposta alternativa, caldria nacionalitzar els bancs, els productors d'inputs, les grans cadenes de comercialització per organitzar la gestió social d'aquest sector vital, creant directoris de negociació col·lectiva compostos pels agricultors, les empreses que subministren els inputs i les que comercialitzen els productes agrícoles, els representants dels ciutadans, els poders locals, els consumidors. Seria un bonic avanç cap a la gestió social de l'economia.

Es poden multiplicar els exemples, doncs, en el capitalisme contemporani, pràcticament totes les activitats de producció (les PIME) queden reduïdes a l'estatus de subcontractistes i la plusvàlua que produeixen es acapara en forma de renda monopolista. ¡Els monopolis generalitzats es nodreixen de l'expropiació dels capitalistes! Es donen, per tant, les condicions per a una vasta aliança social alternativa.
.

Samir Amin és un prestigiós economista d'origen egipci.



Les antigues formes de lluita són necessàries

Un tema recurrent se'ns presenta sovint d'aquesta manera: l'esquerra s'ha de reciclar, l'esquerra ha d'innovar i s'ha de transformar, l'esquerra ha de descobrir les noves formes d'organització perquè les clàssiques (partits, sindicats, associacions,…) estan obsoletes, aprendre dels moviments 2.0 i oblidar-se del que s'ha fet fins ara,… Se sent a dir molt quan es parla del desencantament de la política, de l'allunyament de la casta política de la ciutadania, en relació als moviments ciutadans com la Plataforma d'Afectats/des per la Hipoteca. És un discurs arrelat entre els qui se senten decepcionats pel paper dels partits d'esquerres que consideren burocratitzat i institucionalitzat. És un discurs que han assumit fins i tot alguns partits, especialment els que no formen part dels grans partits parlamentaris. I si bé és cert que tenen tota la raó quan acusen aquestes organitzacions d'haver-se institucionalitzat, val a dir que podria ser que s'equivoquessin quan prediquen renunciar a les formes de lluita clàssiques. Potser no és que les formes de lluita clàssiques no funcionin, pot ser que no les estiguem portant a terme correctament.

Un cas interessant és el de la PAH que, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha acabat trobant-se i col·laborant amb un tipus d'organització ben clàssica en les lluites populars: les Associacions de Veïnes i Veïns. Moltes assemblees d'afectats han trobat en les AV la col·laboració necessària per a la seva organització, hi han trobat les infraestructures per a fer reunions, l'ajuda per a organitzar la lluita, l'experiència de tantes persones implicades durant molts anys, la solidaritat, la humanitat. Això ha col·laborat en fer possible el gran suport popular a la plataforma i a que se situés el drama dels desnonaments en el centre del debat polític. Hem de ser capaços de veure fins a quin punt són necessàries les formes clàssiques d'organització de la Classe Treballadora i com ens equivoquem quan les critiquem per elles mateixes. En el cas que ens ocupa, les AV, cal assenyalar que travessen un moment crític. Desgraciadament, el grau de participació i compromís en el moviment veïnal no és comparable al que hi havia als anys 80 a Catalunya. D'altra banda, el nivell de dependència de les AV a les subvencions públiques per al manteniment dels seus locals i infraestructures és important i amb les retallades esta amenaçat seriosament. Tot i així, les AV tornen a ser el punt de trobada de totes les organitzacions de solidaritat i ajuda mútua organitzades als barris metropolitans, estan organitzant des de bancs d'aliments fins a serveis socials més especialitzats, estan al capdavant de gairebé totes les mobilitzacions en el territori. En molts casos cobreixen serveis socials que fins ara cobrien les administracions públiques però que han estat afectats per les retallades. Les AV són organitzacions clàssiques de la Classe Treballadora, especialment a les àrees metropolitanes de Catalunya, però són útils, són eficients, són necessàries.

Moltes coses conviden a pensar que, quan parlem dels actuals moviments ciutadans com a moviments nous pel seu tipus d'organització o per les accions que porten a terme, ens estem equivocant. De la mateixa manera que la PAH ha trobat a les AV en el transcurs de la seva lluita, la majoria dels qui anomenem "indignats" continuen la seva lluita social per canals cada cop més similars a les formes d'organització clàssiques de la Classe Treballadora. En el cas dels coneguts iaioflautes, són militants que mai han abandonat la lluita contra el capitalisme i que el segueixen combatent a la manera clàssica: amb agitació i propaganda, manifestacions, concentracions, piquets,… Les noves tecnologies de la comunicació i les xarxes socials són eines útils per a fer propaganda i difondre la informació d'una manera més ràpida i econòmica que abans, però no se'ns poden presentar com a eines màgiques per als processos revolucionaris i oblidar que totes elles estan en mans de poderoses corporacions capitalistes. És per tot això que és de responsabilitat recolzar i reivindicar les organitzacions veïnals i també els sindicats, els partits i totes les organitzacions "clàssiques" que veritablement defensen els interessos de la Classe Treballadora, encara que a alguns els semblin passades de moda. Recolzar-les sense deixar de ser crítics quan sigui necessari, però mai col·laborar en el seu desprestigi gratuït com tantes vegades s'ha fet i es fa.

FG


Un grande de la cultura cubana


LEO BROWER

En la foto, Fidel con Alfredo Guevara, cuando se le entregò el titulo de Doctor Honoris Causa, por Instituto Superior de Arte. Foto: Walfrido Ojeda, 7 diciembre de 1994.



Ha muerto Alfredo Guevara, un grande de la cultura cubana.

Desde 1959 cuando me habló para fundar elICAIC -del cual fue creador- mi admiración por él creció proporcionalmente a su enorme capacidad en el trabajo cultural y a su devoción inquebrantable por Fidel y la Revolución.

En cualquier aspecto de la cultura donde detectaba un error, una debilidad estética, una vía "equivocada", Alfredo señalaba posibles caminos, desde la sugerencia hasta la discusión más demoledora.

La Revolución y -por ende- la cultura cubana, se han quedado sin uno de sus patriarcas mas sólidos. Ya va siendo hora de decirte lo que muchos nunca expresamos por tu austeridad: Te queremos Alfredo. (Tomado de Segunda cita.Blog de Silvio Rodríguez)


És necessari que siguem comunistes

Ser comunista significa ser conscient i tenir una profunda convicció de classe. Significa ser conscient de pertànyer a la Classe Treballadora, la classe de les persones que vivim del nostre treball. Significa saber que no som de la classe propietària perquè no posseïm els mitjans de producció de la riquesa. Significa saber que no som classe mitjana, perquè, senzillament, no existeix fora de la televisió. Ser comunista significa comprendre que existeix la Lluita de Classes i que nosaltres som ineludiblement part interessada d'aquesta guerra històrica per a garantir-nos una vida digna, a nosaltres i als nostres descendents. I significa ser conscient del paper central de la Classe Obrera industrial en el desenvolupament de qualsevol nació que vulgui ser próspera.

Ser comunista significa també ser conscient que el capitalisme no només és un sistema injust, sinó que és un sistema criminal. És criminal perquè explota diàriament la majoria treballadora pel benefici d'una minoria. És criminal perquè ens desposseeix capriciosament de l'única cosa que tenim: el nostre treball. És criminal perquè no té escrúpols en desplegar la repressió feixista si ho considera necessari. Això vol dir que els i les comunistes comprenem que la democràcia parlamentària és només la màscara ridícula d'una dictadura de les corporacions i els monopolis. Vol dir que no distingim entre privat o públic quan parlem de l'Estat perquè l'Estat és tota l'estructura d'opressió de classe. Vol dir que si estem a les institucions i participem dels parlaments que considerem il·legítims no és només per a introduïr alguna reforma avantatjosa sinó essencialment per a denunciar la seva funció com a mecanisme d'opressió de classe. Vol dir que comprenem que una veritable democràcia no és només política sinó també económica. Vol dir que comprenem que la Lluita de Classes es manifesta en tots els àmbits de la vida i que el nostre posicionament, com a comunistes, determina totalment la nostra concepció de la societat.

Ser comunista implica ser conseqüent, perquè els i les comunistes no només constatem el crim capitalista, no només denunciem aquesta falsa democràcia, sinó que estem compromesos en transformar-la per a erradicar d'una vegada per sempre l'explotació de l'home per l'home i aconseguir una societat on prevalgui la igualtat d'oportunitats. Ser comunista significa comprendre que els ociosos mai i sota cap concepte cediran el seus poders i privilegis a la Classe Treballadora. Ser comunista significa comprendre que una Democràcia de la Classe Treballadora comporta, necessàriament, una confrontació amb les minories oligarquies propietàries, perquè només quan siguin desposseïdes del seu poder podrem considerar-nos en igualtat de condicions.

Ser comunista comporta prendre partit. Comporta estar organitzat en una organització comunista, és a dir, en una organitzàció que funciona com un organisme, on cadascú assumeix ser una part dins d'una causa comuna. Ser comunista comporta implicar-se, mullar-se, embrutar-se. Significa ser comunista a totes hores i fins a les darreres conseqüències, no només en els despatxos, no a les sales de conferències, ni tan sols al capdavant de les pancartes: no com qui pertany a un club, sinó a tot arreu, en els nostres centres de treball, en els nostres barris, obertament o clandestinament, despertant consciències, organitzant persones. Ser comunista significa pertànyer a una organització que treballa activament per capgirar un ordre social il·legítim i injust: una organització coordinada mitjançant un ferm centralisme democràtic. Significa comprendre la necessària naturalesa orgànica del Partit i la importància de cadascun dels seus òrgans. Ser comunista significa implicar-se fins un punt que poques persones estan disposades a assumir i fer-ho per absoluta convicció.

Ser comunista significa ser internacionalista. Això vol dir que els i les comunistes comprenem que cada poble té el seu propi camí al socialisme. Vol dir que la nació és el nostre marc de lluita que delimitem nosaltres, la Classe Treballadora, quan exercim el nostre dret a l'autodeterminació. Definir-nos com a comunistes de Catalunya significa que ja ens hem autodeterminat, que tenim un projecte socialista d'emancipació per a la Classe Treballadora de Catalunya, solidàriament amb el procés que tinguin la resta de nacions. Ser els i les comunistes de Catalunya significa que tenim un projecte nacional: que la Classe Treballadora catalana arrenqui el poder econòmic i polític a la Classe Burgesa catalana, ras i curt.

Ser comunista significa ser intel·ligent i aprendre constantment, dialècticament, de la teoria marxista i de la praxis política. Significa ser capaç de comprendre una realitat complexa i en constant transformació, sense caure en la tentació de deixar-se portar per ella. Ser comunista significa ser capaç d'entendre que només hi ha dues classes i que totes les teories post-modernes sobre la fragmentació de la Classe Treballadora o la Classe Capitalista no eren res més que verí liberal. Significa comprendre també que no tota protesta, per legítima que sigui, és oportuna o estratègica; que no podem estar mai al darrera de la mobilització sinó que, si hi som, hem d'estar-hi al davant. Significa ser capaç de comprendre que no comencem de zero, que tenim un manual, una guia: la que conformen totes i cadascuna de les experiències revolucionàries de la Classe Treballadora mundial. Tenim una guia que ens parla de sectors econòmics estratègics, de l'extracció de recursos naturals, de la indústria, dels transports i les telecomunicacions, un manual que ens parla de mètodes, de tesis, d'antítesis i síntesis. Tenim una guia que no ens diu el camí però que ens ensenya a caminar.

Els i les comunistes sabem que, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà comunistes. No tenim cap por de desaparèixer. Perquè tots els qui de manera racional hem intentat combatre el capitalisme hem acabat sent comunistes. Perquè a tot arreu i sempre el comunisme s'ha demostrat l'única ideologia capaç de fer trontollar els ciments de les estructures d'opressió del capital. Perquè els únics pobles que han conseguit alliberar-se (només que sigui temporalment o de manera parcial) de l'opressió de la Classe Capitalista ho han fet seguint el vell i gastat manual dels i les comunistes. Tanmateix els i les comunistes sabem que vivim un moment important que requereix de nosaltres capacitat, coratge i, sobretot, coherència amb la responsabilitat històrica de ser comunistes. Enfrontem el repte de la Unitat.

És responsabilitat de tots i totes els i les comunistes, de tots els partits, portar-ho a terme, superant mesquineses i rencors. I és responsabilitat dels i les comunistes fer-ho sense renúncies ideològiques, sense deixar lloc als oportunismes, ja siguin revisionismes socialdemòcrates i institucionalistes, ja siguin revisionismes movimentistes esquerranosos. A Catalunya, la Classe Treballadora sol·licita un Partit Comunista. Un Partit Comunista que reagrupi els i les comunistes dispersats, un Partit Comunista que plantegi una sortida socialista a la crisi, una sortida diferenciada dels oportunismes de l'esquerra. Un partit que lideri la resistència a l'Imperialisme, un Partit que nomeni les coses pel seu nom, un Partit ferm que sàpiga teixir aliances, un partit que atorgui a la Indústria i a la Classe Obrera el seu paper estratègic. És necessari que siguem comunistes, amb tot allò que ens distingeix dels qui no ho són. Cal que els i les comunistes de Catalunya estiguem a l'alçada de ser el que som: comunistes.


Cèl·lula Pablo de la Torriente d'Agitació i Propaganda
Sant Adrià de Besòs, 23 d'abril de 2013


01 d’abril 2013

La cerimònia del l'adéu

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
El 27 de març s'han complert 20 anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. El títol és  d'una obra de Simone de Beauvoir que li va fer de llibre de capçalera i que em sembla adient per a recordar-lo. També m'acut un breu poema publicat a "Hamburg":

Des d'aquell lloc, fosc, de la discothèque,

entre aquest fum espesseït, barat,

distanciant un glop i un altre, bec.

M'he mort i no m'ho han comunicat.



M'és més fàcil, per a una nota d'urgència, deixar que sigui el mateix poeta el que expliqui allò que el retrata. Al "Tractat de les maduixes", la seva "crònica personal" puc llegir:

"M'ha agradat molt, des de sempre,  el món, la vida, els arbres, la gent, en tota la seua varietat riquíssima d'actituds, de possibilitats, de coloracions; sempre he tingut, però, la sensació d'incertesa, la por, potser més concretament, i, més pregonament, més central, encara, la sensació que he estat objecte d'un vast i concretíssim frau; la sensació que m'han estafat, en transferir-me provisionalment el do de l'existència i la facultat de perpetuar-la: aquesta sensació ha anat sempre acompanyada, en mi, d'una altra sensació, simultània, molt fonda, de dolor, callat, àdhuc obstinat, en relació justa amb la meua estima per totes les coses, per ara, d'aquest món".



I la seva estima per totes les coses d'aquest món va ser la que el va empènyer a dedicar-li un petit llibre a Salvador Puig Antich.



INTRODUCCIÓ



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                               de dir

                                                           amb la veu alta

    i clara

el nom

            del nostre orgull

                                      el nostre dolor

                                                               la nostra ràbia



És temps.

                És temps!

                                 És temps

d'anar

            amb la cara ben alta

creuant les avingudes

                                   els balcons

                                                     la misèria

                                                                       l'esperança

amb el cor en un puny

                                    enlairat

                                                  més alt que l'alba

molt més

                ferruginós

                                  molt més

                                                 un grapat

                                                                 de metralla



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                                de la rosella

                                                                      declarada

la margarida

                     entre les dents

                                            la lluna clara

el vaixell

                matiner

                             solcant el jorn

                                                    la mar

                                                               extensa i ampla



És temps.

                És temps!

                                 És temps

                                                de dur

                                                             com un grapat de dacsa

el record amarg

                           el record permanent

                                                             la síl·laba estellada

a casa

            el dinar

                         el sopar

                                     a romandre a taula

tant si ens agrada

                             el record foradat

                                                        com si no ens agrada



Companys

                  amics de lluita

                                           amics de mà anhelada!

Jo us recorde

                      caiguts entre la pols

                                                       als peus del mur de l'alba

i vull dur

                el vostre record

                                         la vostra exigència

                                                                         a la meua jornada

Presidireu el dia

                            presidireu els treballs

                                                               presidireu la taula



Molt us recorde

                   amics

                         però si he de ser clar

                                                 potser no us recorde massa



Puig Antich

                   jo t'invoque

                                      i cride

                                                des de la murada

el teu sacrifici

                       la teua mort

                                         la teua amarga matinada

i espere la irrupció

                              de la teua mort

                                                     cruel com no hi ha altra



No duràs

              l'acostumat ram de les flors

                                                        sinó la sang acostumada

que florirà

                 dintre un pitxer

                                        amb aigua

mentre per la finestra

                                  puja el dia

                                                 la brisa

                                                            l'alta

alegria de punys

                          vindicadors

                                            una crònica tendra

                                                                          irada

de banderes

                   de punys

                                  un poble que avança



Puig Antich

                    jo t'invoque

                                        Vine!

                                                  El meu cor t'aguarda

fent senyals a la terra

                                   un alfabet de dol

                                                               i ràbia



Puig Antich

                    vine

                            El meu cor aguarda

           



07 de març 2013

En la mort d'Hugo Chávez

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA


Llegeixo la notícia ─no per esperada menys sorprenent─ i per aquelles estranyes associacions, el primer que acompanya aquesta sensació de desolació, és el poema que Julio Cortázar va escriure ─en un primer impuls─  davant la notícia de l'assassinat del "Che"


"Yo tuve un hermano.
i penso que l'associació no és gratuïta. Que en la distància, s'ha anat creant un lligam de germanor en la lluita per uns mateixos ideals: "Patria socialista o muerte" que em fan sentir la seva mort com la d'un ésser molt proper. Que pateix quan la tinta de la ploma es dilueix i he d'aturar-me fins que les idees s'imposen als sentiments.



"No nos vimos nunca
pero no importaba
perquè quan el sentia parlar, amb la seva passió, era conscient de que ell tenia la sensació de que era jo, i només jo, el que l'estava escoltant a l'altre costat.



"Yo tuve un hermano
que iba por los montes
mientras yo dormía.
I l'associació no és gratuïta  perquè penso també que la seva figura es va fent tant gran, creix de tal manera, que comença a atansar-se, en l'imaginari popular, a la del "Che", inoblidable.



"lo quise a mi modo,
le tomé su voz
libre como el agua,
caminé de a ratos
cerca de su sombra.
Em veig portant-li la pala amb la que enterraria l'ALCA. Amb un Bush, arraconat, escoltant la seva defensa del planeta. Una defensa carregada d'ironia,; mostrant la impossibilitat d'anar a viure a Mart perquè no hi ha vida i la que hi va haver, en algun moment, va desaparèixer quan allà es van instal·lar el Fons Monetari i el Banc Mundial.



"No nos vimos nunca
pero no importaba,
mi hermano despierto
mientras yo dormía.
I ara penses que has dormit massa; que has deixat que altres fessin la feina; que no et mereixes un germà tan agraït que ha sobrevalorat qualsevol petit esforç que has fet; que creu, amb Jesús López Pacheco "que un grano no hace granero pero ayuda al compañero"



"mi hermano mostrándome
detrás de la noche
su estrella elegida."
L'estel que ara tots mirem i en la que un dia, amb la feina feta, ens trobarem.


07 de febrer 2013

DOS INÈDITS DE MARIO BENEDETTI

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

L'atzar ─o el bon treball dels bibliotecaris─ ens donen moments d'aquells que la satisfacció fa inoblidables. Jo sempre he esperat amb ansietat la publicació del proper llibre d'aquell escriptor que m'era imprescindible. Un d'aquests va ser Mario Benedetti. I amb la seva mort passa un temps fins que te n'adones que s'ha acabat, que la força de l'espera no omple el forat de l'absència.

Però, vet aquí, que sorgeix, en forma de petita nota a un diari mexicà, la que per a tu és una gran notícia. Han aparegut dos poemes inèdits de Mario Benedetti.

A la Universitat d'Alacant, l'encarregada de vetllar pel fons cedit pel poeta l'any 2006, troba, dintre d'un exemplar de Insomnios y duermevelas, que havia estat propietat del autor, uns fulls amb dos poemes manuscrits: Miedo y coraje i Esperas. És possible que formessin part del grup dels poemes que Benedetti havia utilitzat per a la presentació del llibre l'any 2002 a Madrid, en un acte conjunt amb Luis García Montero i Joaquín Sabina.

I per a què més?

Aquí els teniu. Gaudiu, un cop més, del premi de l'espera.

 

MIEDO Y CORAJE

 

El miedo y el coraje

son gajes del oficio

pero si se descuidan

los derrota el olvido

 

el miedo se detiene

a un palmo del abismo

y el coraje no sabe

que hacer con el peligro

 

el miedo no se atreve

a atravesar el río

y el coraje rechaza

el mar del infinito

 

no obstante hay ocasiones

que se abren de improviso

y allí miedo y coraje

son franjas de lo mismo

 

ESPERAS

         se oyen pasos

            de alguien que no llega nunca

                               ENRIQUE MOLINA


 

uno sigue esperando

sin responder a nadie

entre otras cosas porque

las sombras no preguntan

uno estira el silencio

abandonado y torpe

con los ojos abiertos

y la esperanza inmóvil

el cielo está tan lejos

y la tierra tan cerca

que no vale la pena

soñar con el futuro

 

en secreto se aguardan

noticias del vacío

y sin embargo nadie

se asoma entre la niebla

 

Nota. A l'alçada del quart i del vuitè vers hi ha un guió a l'original que sembla indicar que després d'ells hi hauria d'haver un espai per marcar la diferència d'estrofes.


08 de desembre 2012

EL CAPITAL. ENTREVISTA A COSTA -GAVRAS

"No tengo respuestas, sólo las preguntas"

El legendario realizador de Z presentó en el Festival de Tesalónica su nueva película, de ardiente actualidad: la historia de un banquero decidido a todo en pos del dinero.

 Por Luciano Monteagudo

Desde Tesalónica

Tiene 79 años y lleva 54 haciendo cine, pero conserva la energía de un principiante. Konstantinos Gavrás, mejor conocido como Costa-Gavras, nacido en Arcadia, Grecia, el 12 de febrero de 1933, volvió estos días a su país natal a presentar –en el Thessaloniki International Film Festival– su película más reciente, Le capital. Una película que desde su título mismo ya eriza la piel de los espectadores griegos, sometidos en estos días a más y mayores medidas de ajuste por parte de un gobierno que ve como única salida someterse a las demandas de los acreedores internacionales y a la banca europea. "Abro los diarios y veo que el Parlamento vota medidas muy, pero muy negativas para el pueblo griego. Es una situación muy triste porque muchas personas ya viven en extrema pobreza", dice el director de Estado de sitio y Desaparecido.

Radicado en Francia desde sus años de estudiante de Literatura, disciplina que luego cambió por la carrera de cine en el Idhec de París, Costa-Gavras nunca fue indiferente a la realidad política y social. De hecho, el que sigue siendo su film más famoso, Z (1969), protagonizado por Yves Montand y Jean-Louis Trintignant, fue una invectiva contra la llamada Dictadura de los Coroneles que en ese momento se enseñoreaba en su país, del que él había emigrado. Y su nueva película –planteada a la manera de un thriller ambientado en el mundo de las altas finanzas– viene a poner el dedo en la llaga, sobre todo en la Grecia de estos días, que acaba de atravesar 48 horas de huelga general en respuesta a los recortes de salarios y pensiones y del presupuesto del sector público.

En medio de este marasmo, Costa-Gavras, como presidente honorario de la Cinémathèque Française (desde 1982 a 1987 y desde el 2007 hasta el presente), se dio el lujo de inaugurar la Cinemateca de Tesalónica, como un gesto de apoyo a la cultura y un símbolo de la importancia de aunar el pasado con el futuro. "Hay un agotamiento que no es solamente económico. Los jóvenes que abandonan el país para trabajar en otro lugar son jóvenes graduados, jóvenes que pueden ser una verdadera riqueza para el país", dice Costa-Gavras. En diálogo con Página/12, el director explica por qué eligió hacer esta película sobre un arribista que llega a ser la máxima autoridad de un importante banco europeo, un hombre que juega a hundir a sus competidores, a despedir trabajadores para que suban las acciones de la entidad y a desviar sus ingresos a paraísos fiscales.

–¿Cómo nació El capital?

–En primer lugar, a causa de la situación que está viviendo Europa ya desde hace varios años, con esta crisis que se venía anunciando. Esa preocupación por el tema me llevó a leer muchos materiales, entre ellos una novela titulada justamente El capital, escrita por Stéphane Osmont, que resultó ser asesor financiero de algunas de las principales compañías de Europa, pero que por razones de seguridad decidió escribir bajo seudónimo. Es un caso similar a otro libro que también me sirvió de inspiración, titulado Capitalismo total, también escrito por un banquero europeo, un "insider" que conoce todos los mecanismos desde adentro. Y estas lecturas me llevaron a pensar la posibilidad de hacer la película, describir ese mundo desde su interior y asegurarme de que lo iba a hacer con conocimiento de causa.

–¿El título de la película es una referencia a Marx?

–En principio, es el mismo título de la novela de Osmont, que a su vez refiere evidentemente a la obra más famosa de Karl Marx. En los dos casos, se habla de dinero y del peligro de su acumulación. Por eso le terminamos pidiendo prestado también el título de la película a Marx: es simple y claro, uno comprende inmediatamente de qué se trata.

–En una escena fundamental de la película, el protagonista, durante un almuerzo familiar, tiene un enfrentamiento muy duro con su padre, antiguo militante socialista. Allí se dice que finalmente "el internacionalismo ha triunfado", porque ahora ya no hay una producción nacional, las corporaciones y los bancos son transnacionales...

–Es una ironía, porque el primer internacionalismo colapsó completamente, como todos sabemos, y al segundo tampoco le está yendo demasiado bien, tal como lo estamos experimentando estos días. Por eso creo que es importante encontrar una tercera vía. Esa discusión entre padre e hijo se da a partir de un juguete de marca europea pero fabricado en Asia. ¿Eso es bueno? ¿Para quiénes? No tengo las respuestas, pero me parece necesario formular las preguntas.

–A su vez, el protagonista tiene la idea de deshacerse de sus rivales potenciales dentro del banco apelando a estrategias de poder que lee en un libro sobre Mao, durante una noche de insomnio. ¿Cómo llegó a esa idea?

–De la manera más simple, porque en ambos casos se trata de retener el poder y los recursos para hacerlo muy bien pueden ser los mismos. Me pareció interesante que el consejo directivo de un banco funcione un poco de la misma manera en que lo hace el buró político del Partido Comunista chino. En ambos hay intrigas palaciegas. La vieja guardia de la que se libró Mao también estaba formada por burócratas como de los que se quiere desprender mi protagonista, Marc Tourneille. Y no es una casualidad que los chinos hayan sabido crear un nuevo capitalismo, el capitalismo comunista, que en muchos aspectos funciona de manera más eficiente que el capitalismo occidental. En principio es mucho más redituable, porque no hay reclamos laborales de ningún tipo. Es el viejo sueño del capitalismo hecho realidad.

–Siendo usted griego de nacimiento, ¿cómo ve la situación de su país?

–Es trágica, completamente trágica. La dirigencia política griega, tanto de derecha como de izquierda, tiene mucha responsabilidad, por supuesto, con lo que está pasando. Pero no se está diciendo lo suficiente, o de manera lo suficientemente fuerte, que países como Alemania, Francia y Gran Bretaña empujaron también a Grecia a esta crisis. Fueron estos países los que estimularon el endeudamiento griego, con el único objetivo de colocar sus productos y recibir las ganancias. Y no cualquier producto. Alemania le vendió hace poco a Grecia dos submarinos de guerra de última generación. ¿Para qué los necesita Grecia? Empujaron al país a asumir estas deudas enormes y, por supuesto, ahora quieren cobrar ese dinero. Pero antes de venderle estos productos a Grecia y antes de otorgarle esos créditos gigantescos para poder llevar a cabo estas ventas debieron haberlo pensado mejor. ¿Cómo se suponía que Grecia lo iba a pagar? Es un país pequeño, que nunca fue rico. Entonces, las responsabilidades, creo, son compartidas, por la dirigencia griega que aceptó este camino, pero también por las potencias europeas que pensaron únicamente en sus beneficios. El problema es que quienes están sufriendo las consecuencias –salvo algún ministro que puede ir preso por corrupción– no son quienes se enriquecieron con estos negocios sino la gente de la calle, la gente sin recursos, que está cada vez más pobre y desvalida. Hay una obscenidad del poder que es indignante.

–Hablando de la obscenidad del poder... ¿Pensó en el affaire Dominique Strauss-Kahn mientras hacía la película? Su protagonista también tiene una ambición sexual equivalente a su ambición de riqueza.

–No necesariamente. En Francia, todos sabíamos que Strauss-Kahn se acostaba muy tarde (risas). Pero eran rumores, no era algo que saliera publicado en la prensa. Era un personaje muy influyente y muy seductor, en todo sentido. Pero para responder a su pregunta, cuando se destapó el asunto de DSK en Nueva York nosotros ya habíamos empezado a hacer la película. En todo caso, la coincidencia se da en el mundo que retratamos.

–Hace unos años el espectador común no hubiera entendido el vocabulario financiero de la película, con el que ya está bastante familiarizado. ¿Piensa que ahora hay suficiente información?

–Pero es que nadie sabe realmente qué está pasando. Yo tampoco entiendo demasiado y la gente con la que habla en los bancos me dicen que tampoco entienden. En un momento de la película un personaje le pregunta a otro "¿Qué vendemos?" Y el otro no sabe qué responderle. Esta falta de información y de interés por conocer las causas reales detrás de la crisis está muy generalizada. Hace falta una visión global. Cada uno se preocupa de su gente, de su banca y de su economía, pero hay que globalizar la visión para entender por qué el sistema no funciona bien.

–En su película pareciera haber una diferencia entre la manera de actuar de los bancos estadounidenses y los europeos. ¿Es realmente así?

–En la crisis de las hipotecas de alto riesgo que atravesó Estados Unidos hace poco el único banco que no ejecutó las deudas fue un banco francés. Por eso dicen que en Europa hay otra manera de ver las cosas, a la antigua, y que son más éticos que los bancos americanos. Yo no creo del todo en que lo sean, por lo menos no todos ellos. Hace poco, un joven ejecutivo de un banco francés perdió miles de millones de euros con los fondos de inversión, como si jugara a la ruleta. Y esa cuenta siempre alguien la termina pagando. No puede ser que un Estado democrático salga a rescatar a esos bancos, cuando hay tanta gente que necesita ayuda y que podría beneficiarse con una mejor inversión de ese dinero.

–Una curiosidad... ¿Por qué eligió para su protagonista, un personaje tan siniestro, a un comediante como Gad Elmaleh?

–Afuera casi nadie lo conoce, pero en Francia es verdad que es uno de los comediantes más populares del país, con películas muy taquilleras, como La fiesta de Coco. Lo elegí porque lo imaginé como mi protagonista y porque entiendo que, cuando un actor de comedia se compromete con un papel dramático, estoy seguro de que va a dar todo de sí mismo. El mismo Gad me preguntó, antes de aceptar, por qué lo había elegido, y yo, como única respuesta, le mandé el dvd de Desaparecido. Cuando vio la interpretación de Jack Lemmon entendió mi punto de vista. Y aceptó inmediatamente.

 



06 de desembre 2012

ERA UNA PART DE LA NOSTRA VIDA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Òscar Ribeiro de Almeida de Niemeyer Soares ─"em dic Òscar Niemeyer, no sé per què"─ havia nascut l'any 1907. Tenia quasi 105 anys. L'any 1928 s'havia casat amb Annita Baldo amb la que va tenir l'única filla: Anna Maria (morta el 6 de juny de 2012 amb 82 anys). Dades importants són  el 1936 quan coneix Le Corbusier (del que ha estat considerat l'hereu). El 1945 ingressa al Partit Comunista del Brasil, partit del que es deslligarà, juntament amb Luiz Carlos Prestes, l'any 1990. Nogensmenys, la ideologia la mantindrà com es veu en 2005 quan, fent referència a Fidel i Chávez, deia: "El comunisme és el camí".

Recordo haver titulat l'article felicitant-nos pels seus 100 anys: "La utopia els fa centenaris".

El treball el mantenia en dempeus. Aquests últims anys se m'encongia el cor cada cop que arribaven notícies de malalties, caigudes,...que superava per tornar al seu despatx.

Le Corbusier li deia que tenia les muntanyes de Rio als ulls. Niemeyer, amb una agilitat impressionant, dibuixava el cos d'una dona, o els cossos de moltes dones i puntualitzava: "però no és aquest el cas; també hi ha d'altres coses: estan les dones també. La meva arquitectura no és el que Le Corbusier deia, que jo tenia les muntanyes de Rio als meus ulls. S'atansa més al que deia André Malraux, que posseïa un museu íntim on guardava tot allò que havia vist i estimat a la vida. Jo dic sempre que tot el que hi ha en mi és molt més terrible que jo; ell no pensa res més que entremaliadures. És ell el que té les idees més absurdes. De vegades vol fer coses i jo m'he de contenir; és el que m'arrossega en arquitectura: li agraden les corbes, li agraden les dones, li agraden les coses més fascinants. Crec que és això el que fonamenta la vida... Sense la dona no hi ha raó de viure. És inevitable. La dona és la companys de l'home. És indispensable. És l'encarnació de l'ésser humà, la reina dels homes. Ella és fantàstica, no?".

 

Aquestes idees les va deixar resumides en un poema:

 

No és l'angle recte que m'atreu.

Ni la línia recta, dura, inflexible,

feta per l'home.

El que m'atreu és la corba lliure, sensual.

La corba que trobo a les muntanyes

del meu país,

al curs sinuós dels seus rius,

a les ones del mar

als núvols del cel,

al cos de la dona preferida.

De corbes està fet tot l'Univers.

L'Univers corb d'Einstein.

 

Camarada, que la terra et sigui lleu.


30 de novembre 2012

JOSÉ MANUEL CABALLERO BONALD, FELICITATS!

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Felicitats per la concessió del Premio Cervantes. Millor que per la concessió, pel reconeixement ─ara, als 86 anys─ no només a tota una obra, sinó també  a tota una vida.

Serveixi aquest petit apunt com a bestreta del que ha de venir més tard, però no molt.

Caballero Bonald deia: "Mi error fue abrir un día un libro". El nostre, sense pretensions, va ser llegir un dia un poema seu.

Us deixo amb el dedicat a Antonio Machado, timoner de la Generació del 50.

 

LA PALABRA MÁS TUYA

 

Con una mano escribo

y con la otra abro

las páginas de un libro.

                                       Aquí está

la palabra

que busqué tantos años.

¿Merezco repetirla

impunemente ahora,

mientras leo tu nombre

siemprevivo

en el piadoso mármol?

 

Abel Martín, Juan de Mairena,

conmigo estáis oyendo

la apócrifa verdad, peregrinando

por las abiertas páginas

de un libro, lejos ya

de los muros hostiles

que circundan las letras de la fe.

 

Latino mar liberto

de Colliure, piedra

sonora entre las impasibles

violetas sepulcrales,

                                  aquí

dejo caer sobre la tierra

calladamente

la palabra más tuya.


26 d’octubre 2012

EN LA MORT D'UN CAMARADA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Em costa dir-ho fredament perquè els sentiments sempre hi són a flor de pell: Txomin Ziluaga ens ha deixat.
Darrerament no tenia una activitat pública tal que permetés als més joves poder-lo conèixer, però durant anys va ser el cap visible del nacionalisme marxista a Euskalherria. Juntament amb Santi Brouard, assassinat pels GAL del senyor   X, van ser la bicefàlia visible de HASI (Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea) -Partit Socialista Revolucionari Popular- el partit marxista-leninista que participaria en la creació d'Herri Batasuna i la KAS. En aquesta posició va ser un gran amic del nostre Partit.

Tasio, al Gara d'ahir, li dedicava la seva tira, carregada de melancolia. Jo, avui, trobo a faltar al costat al seu segon "aita", Santi Brouard, contemplant una Euskalherria que s'atansa a aquella que, ambdós, havien somiat i per la que havien lluitat.

Que la terra -o potser millor el mar a Ibarrangelu- li sigui lleu!


20 d’agost 2012

SOBRE UN POEMA DE MANUEL MARIA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

En algun lloc he deixat escrit que es fer una mala feina a Celso Emilio Ferreiro, i sobretot ara en el Centenari del seu naixement, que la seva Longa noite de pedra segueixi reflectint unes circumstàncies polítiques i socials que avancen al ritme del cranc.

I és Galiza, en paraules d'un altre dels seus grans poetes, Manuel María, la que es fa ressò d'aquesta situació. Parlo del poema Obreiros, publicat a Versos para cantar en feiras e romaxes el 1969.

Us emplaço a trobar quelcom que el diferenciï d'un text escrit ara, quaranta-tres anys després.

 

Paletes, picapedrers, escombraires;

peons

de la construcció;

portuaris, barrinadors, miners;

fusters, mecànics, especialistes,

planxistes i electricistes;

obrers no qualificats

i explotats;

homes enters

que deixeu la vida i la suor

per un bocí de pa,

a la carretera, al port; al motor

que condueixes amb perícia i afany;

al xerrac

que xerroteja;

a la foscor de la mina;

a l'alt forn que calcina;

a la ferramenta

que rebenta;

a les màquines potents

que causen accidents

mortals i invalidesa,

vellesa

prematura

que no, que no té cura.

 

Vosaltres feu caminar, endavant

el món, fent-lo avançar.

Deixeu-me que us canti!

Deixeu-me cridar

i protestar,

obrers

proletaris

contra els mínims salaris

i de l'explotació

per part del patró!

 

S'ha d'acabar amb la immundícia,

amb la malícia

i amb l'avarícia!

 

S'ha de fer tot de nou

amb el poble i per al poble!

 

Que sigui veritat

la igualtat!

 

Prou misèria i injustícia,

ni explotadors ni explotats!

 

Que sigui obligat en tots els estats

indiscriminadament

l'intransferible dret

a la pau, a l'amor, a la joia,

a la justícia.

a la veritat,

a la dignitat humana!