Avant

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Una aproximació a Armando López Salinas

Alfonso Grosso i Armando López Salinas van haver d'esperar disset anys per veure publicat el seu llibre de viatges a Espanya. Era l'any 1977 i el dictador ja era mort. Amb anterioritat, la colecció Ebro ─a París─ l'havia editat l'any 1966. Antonio Ferres, al pròleg que acompanya l'edició de 1977, escriu: "POR EL RÍO ABAJO se descubre enseguida que fue escrito en una atmósfera de miedo, de falsos ídolos, bajo una dictadura terrorista, cuando un hombre cualquiera ─escritor o campesino español─ había de huir, temer y disimular su rabia".

Era la sort destinada a la novel·la social espanyola: la censura interna i l'espera de la publicació a l'exterior. Paul Ilie habla de "obras del exilio" quan es refereix a la d'aquells autors que, vivint a l'interior, han de publicar fora. Una excepció va ser l'edició de La mina, finalista del premi Nadal que va guanyar l'any 1960 Ana Mª Matute, i que va publicar Destino, editorial considerada per la censura com a lleial i transparent políticament. Com excepcional va ser la publicació de Caminando por las Hurdes, escrita en col·laboració amb Antonio Ferres.

Armando López Salinas va poder conjugar la seva passió per la literatura amb la seva militància política, fins a càrrecs de responsabilitat, en el PCE. Aquell que, parlant de la inevitable caiguda de la dictadura, deia: "Caerá derribada por la revolución. O, como en la física de aquel maestro de escuela, de no existir la fuerza de la gravedad, las cosas debieran caer por su propio peso." 

Els seus companys ─encara que fossin de viatge─ han anat deixant un retrat particular. Caballero Bonald escriu: "López Salinas era un hombre bueno y un comunista crédulo y porfiado, que cumplía las encomiendas del partido con la misma entrega fervorosa que si estuviera dedicándose al ejercicio de la beneficencia."

Ara, als 89 anys, ha deixat de lluitar per les seves idees deixant una llavor que els que l'hem admirat, no podem trair. Que la terra et sigui lleu, camarada.