L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
El teixit industrial a tot l’estat i particularment a Catalunya viu avui una situació d’angoixa. Centenars d’empreses han hagut de tancar les seves portes en els darrers mesos i els expedients de regulació d’ocupació, amb els que altres companyies intenten esperar un repunt de la producció, deixen al carrer a milers de persones. A la vegada, altres sectors vitals per a la creació d’ocupació com la construcció, s’han vist afectats també, amb la caiguda de l’obra privada. Les xifres de l’atur indiquen creixements desconeguts en els últims 20 anys.
Aquesta situació tendirà a agreujar-se. A la destrucció de llocs de treball se sumarà el final dels subsidis, deixant en estat d’extrema precarietat a desenes de milers de famílies.
El debat sobre quines han de ser les solucions a la crisi centrarà el debat polític dels propers mesos. L’oligarquia financera no es planteja reduir la taxa de beneficis que ha mantingut els darrers anys. Les propostes efectuades per part dels seus portaveus qualificats, l'AEB (Associació Espanyola de Banca) i la CEOE van en la direcció de retallar salaris, pensions i drets laborals, amb l’objectiu que siguin els treballadors qui carreguin amb el pes fonamental de la factura de la crisi.
L'estat espanyol viu un quadre polític complex. El govern Zapatero, esgotats els impulsos modernitzadors dels primers quatre anys, afronta aquesta segona legislatura sense una agenda definida, sorprès per la magnitud de la pròpia crisi, per la rapidesa de la seva propagació a l'esfera productiva i en una situació de minoria parlamentària, que el fa més vulnerable a les ofensives llançades pels representants de l'oligarquia financera, la patronal i la dreta política representada al Partit Popular i Convergència i Unió. La dreta política, mediàtica i econòmica ha passat de fer crides a un Pacte d'Estat per a la superació de la crisi a manifestar sense complexos, la necessitat de donar per superada aquesta etapa de govern d'àmplia aliança democràtica. Tornar al govern per a imposar una agenda de majors retalls.
Sens dubte, l'ofensiva de la dreta s'incrementarà els propers mesos, un cop superades les eleccions al País Basc i a Galícia, amb l'objectiu d'obligar al govern a convocar eleccions anticipades.
A la seva esquerra, una reduïda presència parlamentària d'Esquerra Republicana de Catalunya, el Bloque Nacionalista Galego i la coalició entre Esquerra Unida, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa. Reduïda, però suficient, per permetre al govern recuperar la iniciativa política i la reconstrucció d'una àmplia aliança que tingui en compte les propostes dels sindicats, incrementant la despesa social i ajudant a mantenir la capacitat de consum dels sectors populars i de les capes mitges.
En aquest marc, el Govern d'Entesa Nacional i de Progrés a Catalunya, amb totes les seves dificultats i les seves contradiccions, segueix sent una peça incòmoda per als interessos d'aquesta oligarquia. Per la seva base popular, per les seves polítiques socials, per la seva capacitat d'interlocució amb tots els agents i sectors socials i especialment, perquè demostra que és possible articular polítiques públiques que dificultin la intromissió dels especuladors.
L'ofensiva que ha iniciat la dreta, amplificarà els errors i procurarà aprofundir les diferències entre les parts integrants del Govern, que representen sectors i interessos diversos. Requereix per part dels comunistes de paciència, proximitat amb la gent, pedagogia i sobretot una acció política decidida en el marc de les organitzacions socials i de EUiA, que ajudi des de la mobilització a resoldre les contradiccions que pugui tenir el govern en benefici de les majories.
Va vèncer la por, va vèncer el xantatge, va vèncer la divisió sindical al servei dels interessos empresarials... els treballadors i treballadores de SEAT han acceptat reduir els seus salaris en els termes que plantejava UGT (sense masses garanties de res, pel que ara es veu, escolta i s'ha d'empassar)... Va vèncer "estrènyer-se el cinturó" per estèril convenciment o per impotència, però no prou per a l'avidesa de l'empresa que ja es rellepa --sense temps de recuperació-- amb nous aferrissaments.
"Vençuda i trencada la que era considerada avantguarda obrera de Catalunya..." Així podria resar l'informe de victòria del president del consell de Seat i vicepresident del grup VW, Francisco Javier García Sanz, que segons la premsa espanyola va obtenir una remuneració de 9,5 milions d'euros l'any passat, davant els 2,8 milions de 2007, en embossar-se 6,5 milions en "stoc options". Mentre es redactaven els termes del referèndum de la vergonya sobre la disminució de salaris, el consell del grup alemany es va triplicar el sou l'any passat, passant de 16,4 a 45,3 milions..
Però ara volen més, al marge de la substanciosa ajuda que des del Ministeri d'Indústria i de la Generalitat se'ls oferirà a fons perdut (ara es parla de 100 milions d'euros per a SEAT, però fa unes setmanes s'assegurava que la xifra era de més del doble... i pot ser que ho sigui). Com més aconsegueix la patronal de SEAT, més vol: més subvencions, més humiliació dels treballadors i treballadores i els seus sindicats... i més insolència...
Així no se surt de la crisi i tot el món ho sap... Com se'ls deixa --com els deixem-- tractar amb tant menyspreu a les persones, als diners dels nostres impostos i als Governs elegits democràticament?
Potser valgui la pena recordar una vegada més tres punts que considero fonamentals sobre l'actual crisi econòmica:
1) Com causa i agreujant de la crisi és tan important la desbocada desregulació financera i el comportament dels poderosos que es van aprofitar --i es continuen aprofitant d'ella-- com el comportament restrictiu i a la baixa dels salaris, en especial en els últims vint anys.
2) Davant de les acusacions "urbi et orbe" de malbaratament, és necessari puntualitzar que l'ús del crèdit que va inflar la bombolla creditícia no va ser indiscriminat, i ni tan sols no es pot comparar. No va ser el mateix el comportament dels especuladors o la majoria de les institucions financeres que el de les petites i mitjanes empreses o el de les famílies o persones treballadores. Els grans especuladors van jugar amb els marges, van crear les seves "piràmides" més o menys dissimulades, van intentar vendre molt cars els seus productes financers escombraries, i van utilitzar a fons les possibilitats dels paradisos fiscals per ocultar beneficis i escamotejar imposats. Per a algunes petites i mitjanes empreses "professionals" va significar una possibilitat de renovar equip i intentar campanyes comercials i d'exportació; el canvi en les condicions de finançament quan l'esforç empresarial no havia conclòs va incrementar la seva necessitat de liquiditat i les està posant en serioses dificultats. Per als treballadors i treballadores, els crèdits fàcils i barats publicitats al costat del detergent i la consola de videojoc significaven el necessari "arranjament" a uns salaris minvants i que permetien un consum una mica menys (però molt poc menys) restrictiu que el que els salaris i la precarietat laboral permetien.
3) Els esforços que ara es reclamen per sortir com abans d'aquesta crisi no sorprenen a tot el món en igualtat de forces --, ni com és obvi, de condicions. Per als molt poderosos segueix sent una oportunitat de continuar engreixant els seus comptes, rebanyant-ne més dels salaris i dels ajuts dels disintos governs. Per als treballadors i treballadores --i molt especialment per a les dones treballadores-- poden significar l'esgotament de les seves forces físiques i mentals... pot significar la pèrdua del seu ús, de casa seva, i la precarización irremeiable de la seva salut.
EUiA s'ha convertit en spàrring, per a alguns articulistes de La Vanguardia. Tergiversen, s'exciten i s'esquincen les vestidures si diputats d'esquerres van a manifestacions que no són -al seu entendre- políticament correctes, és a dir, les que ells no recolzen. Ambdós utilitzen la tècnica de repetir mentides i acusacions infundades perquè siguin certes. Sense cap rubor situen el debat entre totalitaris i demòcrates assignant-se ells aquesta última condició i atribuint la primera a l'esquerra alternativa.
Els nostres flageladors ens atribueixen des del càncer del totalitarisme fins al fet greu, molt greu si fos cert, en cas de no tenir consciència. Ens volen donar lliçons de democràcia però s'obliden que només accepten com a democràcia la seva democràcia, com a llibertat la seva llibertat i com a raó el seu desvariament.
Parlem doncs de democràcia sense condicions ni coartades. Parlem de democràcia en profunditat i en temps de crisi, advertint yuppies dogmàtics del pensament conservador, que EUiA va més lluny dels encartonats i ben domesticats límits de la democràcia formal. La democràcia s'ha d'estendre també a les decisions econòmic-productives i financeres.
Parlem del que no es diu: la democratització de l'economia i de l'economia al servei de les persones, ja que la crisi capitalista ha posat en qüestió el model polític i econòmic vigent. Superar la divisió entre economia i política, tan neoliberal, permet saltar els marges segons els quals la democràcia és un concepte institucional i ha de romandre, per tant, confinat només a l'àmbit polític.
Els defensors de la democràcia disminuïda subverteixen conceptes. I, gairebé sempre, per deslegitimar l'esquerra, el cas de Cuba és el recurs. Els que clamen contra la meva solidaritat amb Cuba [a La Vanguardia], són els mateixos que defensen el genocida Israel i deixen tant les seves agressions contra els palestins i les seves violacions dels drets humans amb crims de guerra de banda. Impassibles davant de la matança de nens palestins, menyspreen els baixos nivells de mortalitat infantil a Cuba. Miren Israel i res no és criticable, miren Cuba i no veuen res encomiable. Quina és la raó? Cuba és una xinesa a la sabata de l'imperialisme, mentre que Israel és el seu arsenal i plataforma militar en una zona clau dels recursos energètics.
Cuba, malgrat la persecució i el bloqueig d'EUA, ha estat capaç d'aconseguir un desenvolupament humà amb nivells molt superiors als del seu entorn i als de la majoria de països del món, especialment en salut, educació, ocupació, esperança de vida i baixa mortalitat infantil. Només cal veure els informes anuals del Programa de l'ONU per al Desenvolupament i parlem doncs, també, de democràcia econòmica, un concepte més familiar a Cuba del que pot resultar a algunes estretes entenedores.
Jo he criticat la pena de mort a Cuba i, evidentment, no és la perfecció de la democràcia, però tampoc no hi ha gaires països que estiguin en condicions de donar-li lliçons. I, en les relacions internacionals, també els governs són el que fan. Mirin què fa Israel i Cuba amb altres pobles. Uns deixen als palestins sense terres, els tanquen, els bloquegen, els bombardegen, els cremen amb fòsfor blanc. Cuba comparteix el que té, inunda països de metges i mestres.
EUiA continuarà sent solidària amb la revolució cubana. EUiA continuarà compromesa en que les persones i les seves necessitats siguin el centre de la política, i en una economia democratitzada, perquè el capitalisme ha pres el mal hàbit d'actuar en la desraó, exercint una nova dictadura de les necessitats i una manipulació refinada que acaba per deshumanitzar la societat.
La crisi econòmica està demostrant que el dilema del món globalitzat és capitalisme o democràcia amb majúscules. Parlem, doncs, de democràcia en tota la seva extensió: política, social i econòmica. Parlem, sense insults ni prepotències, de la democràcia sense crosses ni fronteres.
El President Montilla va voler oblidar la manera no massa elegant com l’ha tractat fins ara la Patronal catalana: volia aconseguir una certa complicitat. Semblava seguir la petjada del vice-president del Cercle d’Economia que quan parla de la crisi compara el capitalisme amb el colesterol i recomana, per tant, fer “socialisme de rics”. El President Montilla va començar parlant d’ un “determinat model econòmic” i de que “és necessari admetre els excessos comesos”. Els excessos –que s’han comès i es segueixen cometent (vegis la notícia del repartiment de les subvencions estatals entre els alts directius de la AIG dels EUA) no són una “malifeta” puntual d’uns quants aprofitats, sinó endògens al model.
Si com vol el President hem de parlar clar per guanyar-nos la credibilitat de les persones, hem d’explicar com funciona realment el capitalisme, i no buscar “culpables” en els que s’han aprofitat de les escletxes del sistema o han actuat en la seva marginalitat (o han portat la seva lògica fins les darreres conseqüències!) Aquest sistema crea els seus propis paràsits, els consenteix i els admira perquè compleixen perfectament la norma bàsica del capitalisme: “maximitzar el benefici privat”... El “seu” benefici privat, encara que el món s’ensorri! El capitalisme és l’enfrontament de l’individu amb la col·lectivitat: no hi ha cap mà invisible que perseguint el bé propi, aconsegueixi el bé comú... L’exemple de la pagesa que al final de l’hora de mercat ven més barat per no tornar a la masia carregada amb productes sobrers i la compradora que aprofita tenir més pomes a millor preu (una imatge que es podia donar també en el feudalisme) no té res a veure amb la proposta de pujada de les tarifes elèctriques d’un 30%, sense transparència de costos, i amb la gairebé total indefensió del consumidor captiu... On és la mà invisible en els oligopolis que dominen el capitalisme dels nostres dies?
Els actius i fortaleses que Montilla diu que té l’economia catalana, sols tenen possibilitat de futur en el sí d’un model que permeti una vida digna a la majoria de les persones, i sense sectors econòmics dominants que “escuren” subvencions, fan xantatge als treballadors i treballadores i els obliguen a votar retallades de sous.
Cal fer una política econòmica molt més valenta que el que diu el President, que contraposa de manera total la globalització amb les actuacions locals. Un govern autonòmic no hauria de passar tan ràpidament de l’anàlisi de les manifestacions locals de la crisi i la possibilitat de trobar-hi sortides, encara que parcials, a partir de les característiques, la història i fins i tot, les tradicions de certes localitats i comarques. Tot i així, és bó replantejar-se (en la globalitat) la relació entre economia i política, i es podria afegir més, entre política, economia i reforçament de la democràcia. Perquè a més de l’Estat, sindicats i empreses, el president no hauria d’oblidar en un pacte sobre la crisi a les dones que carreguen de manera molt dura els seus costos i gravetat.
El President Montilla arriba a un dels paràgrafs més reproduits per la premsa, el que parla de l’esperit de sacrifici. Textualment ”I jo dic que molt probablement tots haurem de treballar més, i no necessàriament per guanyar més. En la transició cap a un nou model de societat caldrà procurar que ningú no perdi drets legítimament adquirits, però també caldrà impedir que es mantinguin privilegis injustificats”
Totalment d’acord, si els privilegis injustificats fan referència als privilegis dels poderosos però cal fer reflexionar sobre el que diu primer: Qui ha de guanyar menys? Al contrari del que havia succeït en altres períodes d’auge, la classe obrera en el seu conjunt no ha vist com augmentava la part de la renda destinada a salaris en el darrer boom econòmic... De fet, des dels anys 90, han crescut molt menys les remuneracions dels treballadors i treballadores que la inflació o –naturalment—els beneficis. I per poder fer front al nivell de vida (i comprar els productes que el mateix mercat desregulat necessitava vendre) s’ha forçat a les persones de tota condició a recórrer als crèdits, alimentant les bombolles financeres de les que s’aprofitaven uns quants que “entenien” perfectament la lògica del capitalisme desregulat. Com pensa el president recol·locar (vendre) la producció excedent de les nostres indústries (perquè la crisi financera ha portat a que ja no es pugui amagar la crisi de sobreproducció?) si no s’apugen els salaris dels treballadors i treballadores? Quin model per Catalunya desitja? També, si no arribem a temps en innovació i nous productes, el d’una Catalunya competitiva en les exportacions perquè els sous i salaris de la seva població assalariada està al nivell just o fins i tot per sota de les necessitats de subsistència? És aquest el model que Seat defensa? Doncs val la pena recordar que amb gran escàndol de la patronal de l’automòbil de l’època, Henry Ford va pujar els sous dels seus treballadors perquè volia que tots poguessin ser propietaris d’un Ford T. Altruïsme? No: necessitat de col·locar l’augment de la producció “en cadena” que aplicava a la seva factoria.
Per tant, quan el President Montilla ens diu que “cal una veritable Reforma del Sistema de relacions laborals (...) incentivant la mobilitat laboral dels treballadors (...) i compassar els creixements salarials a la productivitat empresarial que els fa possibles” oblida que segons els llibres de text, qualsevol repartiment de la productivitat s’ha de repartir de manera equitativa entre augment de sous, de beneficis i disminució del preu dels productes... És això, senyor Montilla, el que s’ha fet a Catalunya i al món des dels anys 90 fins ara?
Diu el President: “Els ciutadans estan disposats a correspondre amb els sacrificis que calguin si no tenen dubte que els governants els parlen amb realisme, actuen amb fermesa i es comprometen a no posar en risc la cohesió de la nostra societat. “
Doncs miri, el realisme de la seva conferència deixa força que desitjar, perquè cal parlar en concret de moltes més coses que de política salarial. L’actuació ferma és massa intermitent (per exemple, en la negociació de l’Estatut) i sobre la cohesió de la nostra societat, ens el creurem quan impedeixi i denunciï les privatitzacions del sector públic en ensenyament i salut, i governi amb molta més transparència. Que es pugui comprovar que els diners públics van a lo públic.
Diu el President: “Tampoc té justificació baixar impostos i retallar despeses socials, especialment si això pot posar en perill la cohesió social i l’ajut als més afectats per la crisi” I nosaltres afegim: No sols pels més afectats per la crisi, sinó per reforçar els drets de ciutadania. Els impostos i les despeses socials no s’han d’utilitzar sols per combatre la marginació, sinó per fomentar la política de drets econòmics i socials... D’altra manera, ens estem inclinant massa cap a una societat “compassiva” que no descuida la “caritat” i atén la marginalitat, però no exerceix com cal els drets civils, polítics, socials i econòmics d’una democràcia com la que volem per Catalunya.
En aquest sentit, cal afegir a les ajudes als emprenedors, empreses, etc., el control de la seva utilització, assegurar que no són fons públics que s’utilitzen malament, que es malbaraten o fins i tot que serveixen –com succeeix en altres indrets—per omplir les butxaques privades. El cert és que en sortiran primer de la crisi –i en millors condicions—aquells estats i aquelles nacions que procurin mantenir un repartiment de la renda progressiu malgrat les pressions de les patronals, que vetllin pel manteniment o millora del poder adquisitiu dels salaris, i que creïn ocupació pública de qualitat.
Sobre el sector de l’automòbil
En una visió a llarg termini, cal pensar en el futur del sector de l’automòbil tal com el coneixem... aquí sí cal ser intel·ligentment audaços i incentivar la producció de mitjans de transport menys contaminants, col·lectius, o fins i tot diversificar la producció del sector cap a produccions alternatives que tanmateix garanteixin l’ocupació. En aquest sentit, seria important acostar les decisions i l’acció per a tota l’empresa automobilística, incloent de forma efectiva, amb dret a poder intervenir en les decisions importants, a les empreses subsidiàries catalanes que ara es veuen totalment sotmeses a la voluntat de les multinacionals. I el que és vàlid pel sector de l’automòbil, ho és també per a tota la xarxa d’empreses catalanes, petites i mitjanes, depenent dels grans centres productius.
El President ens diu que “Tothom ha de fer un esforç...” però seria injust parlar d’assumir esforços per igual quan els poderosos arriben a la crisi acabant un període de bonança, i encara poden aprofitar els desgavells per enriquir-se en marginalitats del sistema i en flexibilitats laborals regalades, i els treballadors i treballadores que venen de passar-ho molt malament fins ara, i als que s’els anuncia que no s’han acabat –sinó que s’incrementen, els seus problemes i les seves precarietats.
En aquest sentit, i encara que és evident que cal “mantenir l’apertura de l’economia”, no podem permetre que el que s’asseguri sigui l’obertura de l’economia amb uns salaris a nivell taiwanès dels catalans...! I les empreses que rebin ajuts públics han de retre compte públicament dels subsidis i altres beneficis públics, i comprometre’s a mitjà termini amb la gent de Catalunya...
Quan el President parla de costos de producció, no menciona en cap moment que els costos empresarials s’han vist escandalosament augmentats per les remuneracions dels seus alts directius, i que caldria tornar a un ventall salarial que per si sol no representi una ofensa per als treballadors i treballadores que han d’afrontar aquests temps de crisi amb incerteses i temor... I salaris a penes dignes!
Quin creu que pot ser el paper d’EUiA en la crítica situació en la que es troben treballadors/es d’empreses de l’automòbil com Seat i Nissan? Quin és el model industrial català que es proposa des d’EUiA i quines crítiques se li fan al govern?
Per una banda, des d’EUiA ja fa molt de temps que dèiem que la situació econòmica era insostenible tan pel que feia al panorama financer com al sector immobiliari, era una situació desorbitada i inhumana que d’alguna manera havia de petar i així ha estat. Per altra banda, des de Catalunya, i amb els governs de CiU que hi hagut, mai s’havia apostat per un model industrial consolidat. Per contra, s’havia deixat que el mercat s’anés regulant per si sol sense fer ús de polítiques públiques industrials i si en algun dels casos se’n feia ús, era per ajudar alguna empresa puntual i no s’utilitzaven criteris objectius per assegurar la productivitat d’aquesta ni la garantia que es mantinguin els llocs de treball.
És en aquest sentit, que des d’EUiA creiem que hi ha d’haver dues línees d’acció bàsiques: en primer lloc, donem el suport a aquests/es treballadors/es de les diverses empreses i procurem fer de pont amb el govern per veure quines són les millors sortides que hi puguin haver, i en segon lloc, creiem que s’ha de produir un canvi de direcció pel que fa a la economia catalana ja que no es pot basar tan sols en el turisme, els serveis i la construcció com fins ara sinó que s’ha d’apostar per la indústria també la innovació i la internacionalització. És a dir, que les empreses han de fer uns productes que tinguin una bona sortida i això vol dir innovar, investigar, etc.
No compartim les polítiques de salaris baixos i de temporalitat que és el que s’ha estat fent fins ara sinó que en tot cas, les empreses han de tenir unes bones infraestructures i unes bones organitzacions, una bona tecnologia i uns treballadors ben formats. Per aquí és per on va la nostra idea, ja que al cap i a la fi, considerem que la part dels salaris dels treballadors no incrementen tan el cost del producte com una mala gestió per part de la empresa i el fet de no tenir les infraestructures necessàries o no haver innovat suficient. Un altre aspecte en que no estem d’acord i denunciem són les mesures del govern de Zapatero d’injectar diners en els bancs ja que no hi ha hagut cap mena de control i, per tant, moltes petites i mitjanes empreses (que són la majoria d’empreses en la indústria catalana) no s’han pogut beneficiar d’aquestes ajudes. Per tant, considerem que hi ha d’haver una banca pública, és a dir, que el propi estat sigui el que s’ocupi d’administrar aquest diners, que faci de banca amb un seguiment públic d’on van a parar els diners que es donen, completament al contrari del que passa amb la banca tradicional.
És per totes aquestes raons que personalment, considero que d’aquesta crisi tots hem d’aprendre molt sobretot perquè s’han de regular els mercats, s’ha de regular el sector financer i també s’han de canviar les lleis laborals. No pot ser que les empreses facin i desfacin amb independència dels seus treballador/es i sobretot pel que fa la llei concursal (suspensió de pagaments) que ja la vam criticar en el seu dia quan va sortir però que actualment s’està demostrant que és una eina per les empreses per no tenir que negociar amb els treballadors. Que aquesta situació passi en el àmbit mercantil i no en el públic, vol dir que aquests treballadors/es perden qualsevol dret i això ha de canviar ja que ja s’ha demostrat que el treball precari no dona resultats i creiem que des de l’esquerre hem de canviar aquesta situació. El que es vergonyós és, que des de la patronal, estiguin dient que els expedients de regulació no s’hagin de negociar sinó que siguin lliures i que es redueixin els salaris.
Pel que fa als salaris, el Govern Central ha dit que no és moment d’incrementar els salaris i en aquest sentit, discrepem amb el govern perquè les empreses continuen tenint beneficis per contra del que anuncien en els medis de comunicació. El tema està en què es considera com a beneficis, que si l’any passat vas guanyar 50 i aquest any en canvi en guanyes 30 i vol dir que per això tens 20 de pèrdues? que quedi clar, segueixen sent 30 de benefici. En aquest línea, estem preocupats perquè pensem que dintre d’un temps hi hauran molts treballadors que hauran exhaurit el subsidi d’atur i pensem que aquestes persones hauran de poder gaudir d’alguna prestació pública.
Sabem que aquesta situació no afecta tan sols als treballadors de les multinacionals sinó també a empreses proveïdores de matèries primes com Esteban Ikeda, els qual proporcionen seients a Nissan i Seat. Qui hauria de fer-se càrrec d’aquestes empreses o quina solució creu vostè que s’hauria de plantejar?
Evidentment no només les empreses que surten a la premsa són les úniques que pateixen aquesta situació, totes aquestes multinacionals tenen moltes empreses auxiliars al darrere que estan fabricant per a elles, ja que això representa el model productiu de descentralització de la producció. No només hi ha la gran empresa sinó que es va dividint la producció en diferents empreses on els salaris són més baixos i on les condicions de treball són més desfavorables. Amb exemples com Esteban Ikeda es veu molt clar perquè aquesta empresa només se li permetria treballar per Nissan amb la qual cosa queda tancada a la resta de mercat i quan aquesta empresa diu prou doncs això s’acaba. Amb l’afegit que en aquest cas, Esteban Ikeda forma part d’una empresa multinacional on hi ha empreses d’aquest mateix grup que estan tenint beneficis i tenen la desvergonya d’acceptar un expedient de regulació en comptes de buscar solucions internes entre les diferents companyies de la multinacional. En aquest sentit, veiem a través dels mitjans de comunicació, tots els procediments que s’estan seguint amb els expedients de regulació, tan siguin de suspensió com d’extinció però tots els acomiadaments individuals que hi ha que són una gran quantitat i aquests no surten.
Ens podria explicar si se li requereix a les multinacionals algun procediment jurídic per deslocalitzar part de la seva producció?
Qualsevol empresa que vulgui externalitzar una part de la seva producció ho pot fer sense cap mena de problema, sense que hi hagin d’haver uns mínims de producció. De totes maneres, una cosa és externalitzar part de la seva producció i l’altre, és presentar un expedient de regulació i aquí sí que s’ha de justificar el perquè. La dreta diu que és un problema de que les empreses haurien de pagar menys impostos i que per tat, s’han de tenir més facilitats. Nosaltres, en canvi, pensem que una empresa que no vulgui pagar impostos és una empresa que només vol anar pels beneficis i no crearà una xarxa productiva important. Òbviament que les empreses que tinguin dificultats se les haurà d’ajudar i no només econòmicament sinó també tècnicament (per veure el producte tingui una sortida en el mercat) però s’haurà de fer a canvi d’un compromís seriós i que aquest, vagi d’acord amb els compromisos d’estabilitat d’aquí Catalunya i de les bones condicions dels treballadors i treballadores.
Finalment, que considera vostè que pot aportar la industria catalana enfront altres indústries com Eslovàquia i la Xina, per exemple?
Bàsicament la qualitat del producte i en intentar innovar en determinats productes. No és el mateix el tèxtil que es fa a la Xina, o els països de l’est, que el que es fa aquí (el que queda de tèxtil perquè ja fa molts anys que s’ha anat reduint). La diferència fonamental són els salaris però això no assegura una bona qualitat del producte. La nostra preocupació és que hi ha mesures que són importants, que vindran amb tot el tema de la internacionalització i que tindran el seu impacte a curt termini.
En aquest sentit, el Govern de Catalunya ha fet un pacte per a la innovació i la recerca que és important, hi ha un acord estratègic i un pacte per la cooperativitat de l’economia catalana que també és important, però que en aquests moments encara no donaran els seus resultats. Per nosaltres lo primer són les condicions dels treballadors i treballadores salaris dignes i iguals entre homes i dones, treball estable i segur i en igualtat de condicions entre homes i dones, joves i immigrans... És per això, que sí que es requereixen mesures que donin resultats a curt termini, tan pels homes com per a les dones perquè, i aquí entrem en un altre debat, sembla ser que d’aquesta crisi surten més afectats el sector de la construcció i de l’automoció i això dona la sensació que les dones no en surtin afectades, però això no és així. Estem veient que s’esta començant a incrementar l’atur en el sector de serveis. Com que baixa el consum això afectarà a les dones. Les dones, a part, acostumen a estar a les petites i mitjanes empreses on no hi ha un expedient de regulació, vol dir que no existeix la capacitat de negociar determinades coses. En aquest sentit, és molt important el finançament que ha de donar l’estat espanyol per a què la llei de dependència és desplegui. No únicament amb diners, sinó amb la creació de serveis i de l’assistent personal perquè pot ser un bon espai de creació de llocs de treball majoritàriament de dones.
Situem-nos a la segona i a la tercera corona metropolitana. O a d’altres ciutats fora d’aquests àmbits però que, en els darrers anys, han viscut un destacat creixement de població, tant de parelles joves que s’han vist forçades a allunyar-se de la capital i de la primera corona a causa de l’increment dels preus de l’habitatge, com de persones migrants que han establert aquí la seva residència.
Aquests importants moviments de població no han tingut un impacte neutre i cal que des de l’economia, la sociologia i la geografia s’hi presti molta atenció per mirar de facilitar l’adopció de mesures adequades des de l’acció política. L’impacte sobre l’economia del país i dels nostres territoris ha estat positiu. Tanmateix, des de les institucions cal estar molt atents per reinvertir adequadament aquests beneficis de forma harmònica, evitant desajustos que repercuteixin negativament sobre la qualitat de vida de totes les persones que vivim en aquests territoris.
Perquè no és pot negar que, en alguns casos, serveis públics bàsics del territori com instituts d’educació o centres sanitaris d’atenció primària (i el seus horaris i personal) no estaven dimensionats per a creixements de població tan brusc. L’esforç de govern de la Generalitat per corregir aquesta situació ha estat i és considerable, però ha de continuar. Posaré un únic exemple de la meva ciutat: fa massa anys que esperem el segon Centre d’Atenció Primària tenint en compte que Vilafranca és la capital d’una comarca, l’Alt Penedès, on la població ha incrementat sobtadament un 33% i on ja abans hi havia aquesta mancança.
Però focalitzant l’anàlisi en el tema que ens ocupa, i sense perdre de vista que és difícil generalitzar, i que a cada municipi hi ha especificitats, si que podem dir que a molts barris d’aquestes ciutats i viles de la segona i la tercera corona la lluita contra la desigualtat passa, entre d’altres mesures, per les actuacions de regeneració i rehabilitació urbana.
A diferència d’etapes anteriors, la Generalitat ha començat a facilitar instruments i finançament perquè aquestes polítiques puguin ser implementades sense tantes dificultats com abans: La Llei de dret a l’habitatge i, sobretot, la Llei de barris. Cal però un compromís dels governs locals per tirar endavant les polítiques públiques de regeneració urbana dels espais de les ciutats en procés de degradació urbanística i de rehabilitació d’habitatges antics en desús o convertits, de facto, en infrahabitatges.
Perquè mitigar les desigualtats entre barris és clau per aconseguir mixtura social i evitar la “guettització” per motius de discriminació econòmica (cost del lloguer) i de procedència geogràfica o cultural (racisme implícit). En un símil bastant emprat pels urbanistes direm que la ciutat està estripada, que té una ferida en el mal estat dels carrers, dels espais públics i dels habitatges, i que cal una política urbanística per re-cosir la ciutat.
Més enllà d’exigir del Govern de la Generalitat que mantingui i reforci les actuacions iniciades, des del món local cal dinamitzar tots els recursos disponibles (com dèiem abans, la Llei de barris, però també el Fons estatal d’inversió local –per moltes mancances que tingui–, i totes les partides disponibles dels pressupostos municipals) per combatre la crisi amb polítiques públiques a nivell local, tot oferint un treball socialment útil, que eviti que la ciutat es degradi, que faciliti la cohesió social i que esborri les desigualtats entre barris.
Altres qüestions sobre les que prestar atenció en aquest procés: més que intervencions en base a grans obres i actuacions a les que a la pràctica (com a conseqüència de la legislació neoliberal existent en matèria de contractació pública) només hi accedeixen grans empreses que tendeixen a subcontractar en males condicions laborals, és necessària una política d’obra pública que prioritzi obres i actuacions de dimensió més modesta però igual de necessàries i a les que si que poden accedir-hi les petites i mitjanes empreses amb seu al territori.
Així doncs són diversos els motius pels que tant insistim en la necessitat d’aquestes polítiques de regeneració urbana: perquè són una bona forma combatre la crisi a nivell local; perquè cal aprofitar que el fet que, per primera vegada, la Generalitat intervingui activament i amb recursos i, sobretot, per mantenir els carrers i els espais públics nets, ordenats i en bon estat de manteniment; al igual que mantenir en parc d’habitatges en condicions d’habitabilitat, és essencial per garantir una ciutat i uns barris amables i igualitaris, que és mantinguin desperts tant des del punt de vista social, com des de la vessant econòmica i comercial; una ciutat on el contacte quotidià entre tots els seus habitants la mantingui desvetllada i activa, on hi hagi canals per a la interrelació i el coneixement mutu entre tots el homes i dones que cada dia hi vivim i hi treballem i que conformem un sol poble.
*Regidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès
Aquests dies hi ha milers d’articles i milers de frases en les tertúlies dient que a les eleccions del País Basc i de Galícia han canviat molt les coses. Es diu que a Galícia la ciutadania estava cansada que governessin els nacionalistes del BNG amb els socialistes, a la vegada que els gallecs han votat en massa el Partit Popular. Es veu que hi ha hagut una gran mobilització ciutadana no només als territoris més rurals sinó a les grans ciutats, llocs amb predomini tradicional de classes mitjanes més cultivades i, per tant, més proclius a votar l’esquerra
Doncs bé, en aquest cas la realitat és que el PP ha aconseguit passar de 756.000 vots l’any 2005 als 759.000 d’enguany. Sumar 3.000 vots no és per generar titulars com “gran mobilización de la derecha”, “El electorado de la derecha se volcó con Feijóo y no con Fraga”, “Vuelco electoral”, “Feijóo recupera a los desencantados”. Home, no n’hi ha per tant. Fa quatre anys l’esquerra va guanyar per un diputat i ara ha perdut per dos, no sembla una gran diferència. Coses similars es poden dir del País Basc. La major part d’analistes diuen que existeix un cansament del nacionalisme al País Basc i un gran desgast del nacionalisme conservador després de tants anys al poder. Es fan titulars com aquest: “El nacionalismo pierde su hegemonia en Euskadi”. Tampoc em sembla que n’hi hagi per tant. El vot nacionalista continua representant el 55% del cens electoral, i si no hagués estat per la llei de partits polítics que il·legalitza les expressions polítiques del vot de l’antiga Herri Batasuna, aquests haurien tret 7 diputats (segons el nombre de vots nuls) i el “bloc constitucional” per seguir la terminologia hauria aconseguit només 35 diputats, molt lluny dels 38 actuals que els permetrà governar. Per tant, el més probable és que després d’unes quantes setmanes d’estira i arronsa el lehendakari fos una altra vegada Ibarretxe. És veritat que els resultats electorals admeten molts matisos, ara bé, em sembla que potser se n’ha fet un gra massa. És veritat també que aquestes dues eleccions provocaran un gran canvi en els governs d’aquestes dues nacions espanyoles, ara bé em sembla que les raons es deuen, per una banda, a una llei amb dubtós fonament democràtic i per altra, que l’electorat d’esquerres gallec no ha trempat amb aquests quatre anys de govern. Una bona ensenya.
El Fòrum Social Mundial enguany tornava on va néixer, a Brasil . S’ha realitzat a Belem do Pará, porta d’entrada a l’Amazònia i ha finalitzat amb unes dades molt positives: 133.000 participants, de 143 països, més de 4000 activitats inscrites, prop de 6000 entitats, quasi 5000 voluntaris/es, més de 4000 periodistes i una gran oferta cultural amb més d’un miler d’artistes. El 90% de les persones participants han estat brasileres i la majoria d’aquestes del mateix Estat de Pará. S’ha pogut contar també amb la participació de quasi 2000 integrants de col·lectius indígenes. Podria dir-se que són uns resultats immillorables. Els reptes del Fòrum eren molts però, poc a poc, del conjunt de temes alguns varen anar sobresortint: la crisi econòmica; l’Amazònia que com passa a la resta de boscos tropicals i selves del món, mostra les ferides produïdes per la salvatge desforestació i la agroindústria que les va ocupant amb el cultiu de soja transgènica, la cel·lulosa; els pobles indígenes desplaçats dels seus territoris i obligats a refer-ho tot sense res i la resistència del poble palestí contra l’ocupació sionista exemplificada amb la recent massacre contra la població de Gaza.
El Fòrum Social Mundial ha estat, com sempre, un espai de denúncia a partir dels propis protagonistes de les barbaritats neoliberals de la globalització capitalista i la seva crisi. La situació actual demandava amb urgència començar a treballar en les respostes. Passar de les resistències a la proposta. I en aquest sentit el fòrum ha aportat algunes idees i línies de treball.
Aquestes línies de treball varen ser esbossades pels presidents Chávez de Venezuela, Correa d’Equador, Evo Morales de Bolívia, Lugo de Paraguai i el propi Lula de Brasil.
Els quatre primers en la trobada amb els moviments socials organitzada principalment pel MST (Moviment Sem Terra) en el seu 25 aniversari, per a debatre sobre la crisi. I tots plegats per la tarda davant més de deu mil persones.
La trobada dels presidents
La imatge dels cinc presidents agafats de les mans, representa tot un símbol del que està succeint a Amèrica Llatina. Dels canvis polítics que s’han produït en els darrers deu anys.
Pel que varen senyalar Evo, Lugo i Correa davant mil representants dels moviments socials, principalment brasilers, és imprescindible trobar camins d’unitat, de proposta, entre la política i els moviments socials. Cal afavorir-los i afavorir la unitat. Son impensables les transformacions socials que s’estan operant a l’Amèrica Llatina sense la lluita, complicitat i compromís de canvi dels moviments socials d’aquells països. I també, que independentment de les diferències que operen en cada país i al ritme que cadascun camina, conformen un conjunt progressista i transformador.
I allí es va fer palès, va haver un reconeixement de quelcom evident: a Amèrica del Sud hi ha poderosos moviments socials que després d’anys de duríssimes i massives lluites –i a cops amb fortes contradiccions- han acabat trobant un espai d’un cert acord amb la política.
“Campanya mundial per la pau i la justícia; enviar als tribunals els criminals de guerra de Gaza; acabar amb el dret de veto en el Consell de Seguretat i amb l’autarquia a les NN.UU.
Volem un món on tots els països siguin iguals en un nou ordre econòmic internacional de solidaritat i entre les nacions; transformació i democratització de les institucions internacionals (FMI, BCI,..); lluita contra el deute extern. No volem un mon on les nacions competeixen entre sí, sinó que col·laborin.
Per salvar el Planeta Terra, cal anar contra el capitalisme; cal canviar els patrons de consum. Cal més estat. Només una humanitat que es valora a sí mateixa pot sepultar el capitalisme”. Aquestes son algunes de les propostes esbossades per Evo Morales.
Els drets dels pobles sense estat
Ha estat un dels deu eixos temàtics del FSM 2009. Ha comptat amb un espai propi on s’han pogut aixoplugar els diferents temes i pobles, començant per determinades reivindicacions dels pobles indígenes o Palestina. Des de Catalunya, s’ha jugat un paper força importat perquè això fos possible.
Aquest eix, el dels drets dels pobles sense estat i el dret a l’autodeterminació en la cimera del moviments socials, esdevé un gran progrés polític per part de l’esquerra mundial.
L’Assemblea d’Assemblees
Enguany l’organització del Fòrum va introduir una novetat, la realització d’assemblees de conclusions de cadascun dels eixos i espais temàtics de treball, complementant el que havia estat dins ara l’Assemblea de moviments socials. Va ser un encert. Es varen aprovar conclusions del món del treball i la globalització, la crisi, el canvi climàtic, les dones, l’aigua, la terra, els drets humans, immigració, la cultura, Palestina, els drets dels pobles sense estat, l’Amazònia, els pobles indígenes, ensenyament, dret a la salut,... i l’agenda de mobilitzacions global.
Sigui com sigui la realització del Fòrum Social Mundial a Belem ha estat un encert, ha mostrat que la lluita contra el neoliberalisme i contra el capitalisme té futur i una base de treball real, del qual el impuls ve d’Amèrica Llatina. Ara cal continuar treballant, també en les respostes globals que permetin visualitzar les forces i moviments transformadors.
Responguem a la crisi amb solucions radicals i iniciatives emancipadores
- Desenvolupar una setmana d’acció global contra el capitalisme i la guerra del 28 de març al 4 d’abril de 2009.
- Mobilització contra el G-20 el 28 de març
- Mobilització contra la guerra i la crisi el 30 de març;
- Dia de solidaritat amb el poble palestí impulsant el boicot, les desinversions o sancions contra Israel, el 30 de març;
- Mobilització contra la OTAN en el seu 60è. aniversari, el 4 d’abril.
Enfortir les mobilitzacions que desenvolupem anualment
- 8 de març: Dia internacional de la Dona
- 17 d’abril: Dia Internacional de la Sobirania Alimentària
- 1 de Maig: Dia internacional dels treballadors i treballadores
- 12 d’octubre: Mobilització Global de lluita per la Mare Terra contra la colonització i la mercantilització de la vida;
- Impulsar las agendes de resistència contra la cimera del G-8 a Sardenya, la cimera climàtica en Copenhaguen, la cimera de les Américas a Trinitat i Tobago...
- També l’aliança per un treball decent i vida decent fa una crida a un dia d’acció internacional el 7 d’octubre.
"El lunes Iquique amaneció cubierta de rumores y augurios de desastre”.Fa un any, la mort del Volodia Teitelboim em va agafar per sorpresa i no vaig tenir temps de dedicar-li l’atenció que es mereixia. Ara, amb el temps com a testimoni, puc aturar-me una estona en el seu record. Fidel va escriure: “Hace unos días mencioné su nombre como ejemplo de militante comunista, cuya lucha dio sentido a su vida...No diré que ha muerto. Pasó a vivir en las ideas”. I les seves paraules fan justícia al veterà comunista xilè. A Ràdio Moscou, el 12 de setembre de 1973, Volodia anunciava: “Ayer murió Salvador Allende”. Fa un any, l’1 de febrer, aquestes paraules se’m feien paleses recordant el seu autor. Ara, recentment, Ricardo Alarcón de Quesada ens l’ha ressuscitat, aprofitant la dedicació de la Fira Internacional del Llibre de La Habana a Xile: “No recibió otros honores (ja tenia els literaris) porque Volodia fue también uno de los mejores comunistas”.
Els mals averanys anunciats a Iquique es transformaven en crua realitat al rebre la notícia del seu traspàs. Durant un temps la seva acció política i literària la havíem tingut present en aquell disc de Quilapayun, La cantata de Santa María de Iquique, que basat en part en la seva obra Hijo del salitre, ens feia cantar amb els punys serrats per la impotència i la ràbia i la solidaritat a flor de pell:
“Baldón eterno para las fieras/ masacradoras sin compasión/ queden manchadas con sangre obrera/ como un estigma de maldición…”
“Pido venganza para el valiente/ que la metralla pulverizó./ Pido venganza para el doliente/ huérfano y triste que allí quedó”.
La novel·la ja ens havia donat a conèixer la forma com els terratinents xilens i el seu braç executor militar responien a la justa reclamació d’uns treballador de la pampa i les seves famílies. Es donava una terrible continuïtat novel·la-cantata-cop d’estat. Conseqüència lògica de la diagnosi del doctor, personatge d’una altra de les seves novel·les (La guerra interna, Joaquín Mortiz, México, 1979):
“Los chilenos son un pueblo enfermo. Están enfermos de libertitis, de democratitis y otras dolencias no menos graves, continuó diciendo el ahora doctor César Augusto”.
Volodia era un intel·lectual i un analista lúcid: “ El ser humano está reducido a la condición de mercancía, por obra y gracia del dios de estos tiempos, que es el mercado”.
Tornem a la cita de l’inici:
“Miró a Recabarren, a Ruiz, a Jerónimo, a los músicos, y vio que todos ellos eran la canción, corriente profunda, soterrada, napas de Tamarugal que un día dejan de estar ocultas y estallan en el sencillo corazón del pueblo que avanza por las pampas”.
El teixit industrial a tot l’estat i particularment a Catalunya viu avui una situació d’angoixa. Centenars d’empreses han hagut de tancar les seves portes en els darrers mesos i els expedients de regulació d’ocupació, amb els que altres companyies intenten esperar un repunt de la producció, deixen al carrer a milers de persones. A la vegada, altres sectors vitals per a la creació d’ocupació com la construcció, s’han vist afectats també, amb la caiguda de l’obra privada. Les xifres de l’atur indiquen creixements desconeguts en els últims 20 anys.
