L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Inicia un nou curs polític. És, per tant, un bon moment per plantejar quines són les prioritats per als propers mesos. Un cop superat el cicle electoral (llevat de les eleccions europees programades per al juny de 2009) i també els processos d’eleccions sindicals, les principals organitzacions socials i polítiques en què participem els i les comunistes de Catalunya celebren els seus processos congressuals.
Esquerra Unida i Alternativa afronta la seva 5a Assemblea Nacional amb l’objectiu de reforçar la seva branca social i de consolidar l’espai polític que comparteix amb ICV. L’increment de la representació institucional i de la presència territorial, juntament amb una nova gestió més participada de les discrepàncies internes, permeten encarar aquest procés amb perspectives més constructives que en el passat. La capacitat d’alternativa i de concreció seran determinants per a la utilitat dels debats. Una setmana després de l’Assemblea d’EUiA, se celebrarà la 9a Assemblea Federal d’IU. No és cap secret que la situació en què la formació afronta aquesta cita és considerablement crítica. Així ho van certificar els darrers resultats electorals, però també i sobretot, la pèrdua de capacitat mobilitzadora i de creixement a partir de l’activitat social, durant el darrer període. Davant el xoc de trens anunciat entre les postures més essencialistes, l’únic sensat segueix sent apostar per una organització que aglutini les diferents identitats ideològiques sota un programa comú i que reafirmi el seu caràcter federal. Alhora, per reconduir el debat al voltant de les veritables preocupacions de la classe treballadora és indispensable recuperar les vinculacions i les complicitats amb les organitzacions socials, començant pel moviment sindical. Un moviment sindical que també es veurà involucrat en processos congressuals en els propers mesos, tant a Catalunya com a nivell estatal. Com ja hem reflectit en números anteriors, la proposta comunista en aquest àmbit se centra fonamentalment en el reforçament del caràcter sociopolític de CC.OO. amb una visió de conjunt de les problemàtiques dels treballadors i les treballadores. L’altre gran objectiu consisteix a retornar el protagonisme a la mobilització i a la participació en el si del sindicat. Tot i que és positiu disposar de moments de reflexió que permetin tenir debats de fons i “discernir el que és urgent del que és important”, aquests processos no poden suposar un replegament cap a endins. Seria un mal senyal que els ritmes d’acció de les organitzacions progressistes els dictessin únicament els calendaris electorals. Una completa institucionalització es conjuga malament amb la capacitat de transformació. En l’actual fase de crisi econòmica, el paper dels i les comunistes ha d’estar en els centres de treball, en els barris populars, en les universitats... Res no pot ser més útil per als debats de l’esquerra política i social que la confrontació amb la realitat del carrer, especialment si s’hi juga un paper central. Fruit dels debats d’aquests propers mesos, de l’experiència adquirida en els processos de mobilització que es plantegen i de l’aprofundiment en l’anàlisi de la crisi actual, estarem en condicions de celebrar el nostre congrés, també els i les comunistes de Catalunya.
Des de que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán va dir que els europeus hauríem de poder votar el president dels Estats Units, articles com el de l’amic i company Iñaki Escudero (http://iescudero.blogspot.com/2008/07/jo-mo-em-crec-lobama.html)que recomano, queden justificats.... Però l’Iñaki està en bona companyia i sintonia… El número d’agost de Le Monde Diplomatique (http://www.monde-diplomatique.fr/2008/08/HALIMI/16160) obre la seva edició francesa amb un article crític sobre Obama de Serge Halimi.
Halimi creu que Barak Obama té molta sort. Podrà succeir a un dels présidents mes impopulars de l’historia del seu país, a més, ens diu, és jove, mestís, i sembla que tot el planeta esperi que ocupi la Casa Blanca per « renovar el liderat americà en el món ». Però Serge Halimi ens crida l’atenció sobre les darreres intervencions d’Obama. Pel que fa a l’ Afganistan en concret, destaca les seves declaracions : « Construiré un exèrcit del segle XXI i una aliança tant poderosa com l’anticomunista que va guanyar la guerra freda, amb l’objectiu que estiguem per tot arreu a l'ofensiva, des de Djibouti fins a Kandahar . » De fet, Obama ja ha dit que s’inspira en política exterior en els plantejaments de George Bush- pare, de John Kennedy i, en certs aspectes, de Ronald Reagan ». Halimi conclou que, dissortadament, el multilateralisme no és per demà, i que l’imperialisme amb Obama potser serà més suau, més hàbil, i menys assassí, encara que els 8 anys d’embargament de la presidència Clinton varen ser responsables de moltes morts a l’Irak.
I Halimi acaba dient que el famós « Yes, we can » s’ha convertit en « Sí, podem criticar que el Tribunal Suprem prohibeixi l’execució dels violadors no culpables d’assassinat ; sí, podem pronunciar davant el lobby pro-israelita un discurs que fa costat a les posicions més inflexibles del govern d’Ehoud Olmert ; sí, podem associar sistemàticament creativitat i sector privat, completar la missió de redefinició de progressisme de Clinton i Anthony Blair, impulsant una aliança de classes en la que els directors d’empresa i els quadres tècnics en serien els actors clau. » Precisament pel paper que Obama dona a aquests “quadres” (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2008) Barbara Ehrenreich el veu també "girar a la dreta", i explica el seu desengany quan el candidat demòcrata va escollir Jason Furman com assessor econòmic, "que està a l’extrema dreta del partit Demòcrata i déu la seva reputació a haver sigut un dels defensors de Wall-Mart (la cadena minorista denunciada per l’autora en el seu famós llibre Nickel and Dimed, un informe molt real i cru sobre les dificultats de la classe obrera dels Estats Units).
És curiós tot el que passa entorn de la República. Alguns, absolutament despenjats de la realitat, de la quotidianitat, fan bandera d’una hipotètica tercera república. És la seva manera de no quedar despenjat d’un tren que avança a tota velocitat. És muntar-se una xiringuito per incidir, encara que sigui poc, entre les ànimes d’esquerra bones i ingènues. La república com a prioritat absoluta per a un poble que no pot pagar les hipoteques, que se suma a l’atur, que salten, de precari en precari, de la pobresa a la supervivència. És, quan poc, una estranya prioritat.
Altres, insignes ments preclares del socialisme actual, argumenten que s’han de defensar els valors republicans, però això no vol dir que s’hagi de defensar la república i en últim cas, ja que no és una prioritat, per a que preocupar-se ara. El que toca, en els temps que corren, és observar amorosament a la socialdemocràcia i altres invents, presumptivament transformadors, els quals no els preocupa la república entre altres coses, per les quals cohabiten perfectament amb les monarquies. Genials, al·lucinants.
I estem, finalment, els que sabem que la república no és una prioritat però que s’ha d’anar treballant perquè els nostres veïns i veïnes assumeixin que és la menys dolenta de les formes de governar-nos. Els que sabem que d’aquells i aquelles que ens van precedir en la lluita per un món millor, milers van caure defensant-la i milers van passar anys de presó tristos i penosos. Per això és precís treballar per la república, per això la militància de l’esquerra, REALMENT transformadora, l’ha de tenir a la seva agenda. Cuidadin, camarades, a la que ens descuidem alguns dirigents ens poden col·locar a la monarquia com un mal menor i introduir que és possible una república coronada o el que és igual, teoritzar, com un Bullejos actualitzat, que hem d’estar en contra de la república per obsoleta, desfasada i anacrònica. Tremenda barbaritat.
No és nostàlgia, camarades, és ideologia. Salut i República.
Aquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere...” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya --i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero --quan encara el President de Govern era José M. Aznar-- fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, --encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.
La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negociació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa... Que una persona de tanta solvència com el vicepresident hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.
Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l'Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vicepresidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional... La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l'Estatut de Catalunya en paper mullat.
Després d’anys de reivindicar transparència en les balances fiscals, el passat 15 de juliol l’Estat les va fer públiques. El seu contingut no ha estat una sorpresa, les comunitats autònomes dels Països Catalans de parla catalana, amb Catalunya al capdavant, són les clares aportadores netes al sistema públic estatal. Les diferents formes de càlcul, no fan variar massa els resultats: el saldo de Catalunya oscil·la, segons la forma de càlcul, entre un -6,38 i un -8,70. És a dir que entre un 6 i un 9% del PIB de Catalunya, de tot el que produïm, marxa a l’Estat i no torna.
En el grup d’aportadors també hi apareix la Comunitat de Madrid, que necessita però una menció especial. I és que el seu resultat varia substancialment segons el mètode de càlcul de les balances fiscals. Si es calculen segons els mètode del flux de benefici, s’entén que les despeses de l’Estat en activitats que es consideren d’interès per tot l’Estat però que estan situades en una comunitat en concret (posem pel cas, el Museu del Prado a Madrid) no són atribuïbles a la comunitat sinó al global. Però, és clar, seguint l’exemple del Prado, qui pot gaudir dels beneficis directes, visitant el museu, o indirectes, com el turisme que atreu, és només una sola comunitat i els seus habitants. La metodologia del flux monetari atribueix aquest tipus de despeses a la comunitat que les gaudeix. Madrid és sens dubte la gran beneficiada per aquest tipus de inversions, el que fa que el seu lloc en el rànquing d’aportadors canviï clarament segons el mètode de càlcul que s’utilitza. En el gràfic es mostren els resultats de les balances de flux monetari calculades pel Ministeri d’Economia.
Vistes les dades, el debat comença quan ens preguntem si aquesta és o no una situació justa. I en aquest moment apareixen conceptes ben connotats com solidaritat, espoli fiscal o equilibri territorial que han acompanyat durant anys les discussions sobre les balances fiscals. Evitant aquests conceptes connotats, intentaré donar algunes idees per contribuir a valorar la “justícia” d’aquestes balances fiscals i el que l’ha envoltat. En primer lloc, crec que el fet que durant 25 anys l’Estat s’hagi negat a publicar-les és molt il·lustratiu del fet que temien trobar-se amb unes balances excessivament descompensades. Però és que ocultar les balances fiscals quan aquestes han estat reclamades insistentment és una posició profundament antidemocràtica de falta de transparència. En segon lloc i anant als números que surten del càlcul de les balances, la situació és del tot excepcional. Després d’aquest drenatge fiscal, Catalunya retrocedeix cinc llocs en el rànquing de renta per càpita, la qual cosa afecta, és clar, a la riquesa dels seus ciutadans, als serveis públics i, en darrer terme, al benestar de les persones. Una tercera idea, ara a nivell comparat: A Alemanya, que és un país que després de la unificació té territoris amb fortes diferències i desigualtats, una descompensació de més del 4% entre el que un land aporta i el que rep de l’Estat es considera directament anticonstitucional.
Finalment voldria alertar d’una d’aquelles barbaritats que de tant que s’estan repetint acaba semblant una reflexió sensata. Des de l’instrumental institucional, polític i mediàtic de l’Estat espanyol s’està insistint que les balances fiscals no han de ser un element central a l’hora de pensar el nou model de finançament, al·legant que és un exercici més aviat acadèmic. Les balances fiscals són justament el millor indicador de com el sistema de finançament i la despesa pública penalitza uns territoris fent-los menys competitius i restant capacitat al sector públic. Han de ser per tant, el punt de partida de la negociació del nou model de finançament.
Tot plegat posa de manifest d’una forma ben prosaica, amb els calers, que Catalunya el que té és un problema de sobirania. I ho posa de manifest tant la desmesura de l’aportació de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans a l’Estat com el tractament que després es fa d’això. Un problema de sobirania que, com ens van recordant en cada conflicte amb l’Estat, no resol ni l’Estatut ni les simpaties amb en Zapatero. Jo proposo que fem un exercici de maduresa nacional i comencem a posar cadascun d’aquests episodis a la balança de la independència.
"Privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", aquesta és la consigna que sembla regir la política econòmica del govern nord-americà. En una completa inversió del neoliberalisme del laissez faire, la nova doctrina neocon és tapar els forats ocasionats pels deliris financers dels banc d'inversió amb carretades de diner públic.
Bancs hipotecaris com Fannie Mae i Freddie Mac són, sota qualsevol variant d’escrutini comptable, tècnicament insolvents. Així ho afirma, entre d’altres, William Poole, expresident de la Reserva Federal de Saint Louis. Aquesta situació equival a un completa disfunció del sistema financer, ja que aquestes entitats garanteixen el 40% de tots les hipoteques dels EUA. Com poden doncs obrir les oficines cada matí amb aquest gegantí forat comptable a la rebotiga? L’explicació cal cercar-la en l’anomenada "discount window" o finestreta amb descompte, el mecanisme que permet a la Reserva Federal prestar diners a curt termini a entitats financeres per fer front a problemes de liquidesa. Aquesta finestreta, reservada fins ara a bancs tradicionals i situacions d’emergència s'ha obert ara, amb llarguesa inusitada, a bancs d’inversió i bancs hipotecaris. La Reserva Federal presta diners a aquests bancs amb un interès que ronda el 2%, xifra que, atesa l’actual inflació, equival a regalar-los diner gratis. Ben Bernanke ja havia advertit en una conferència de novembre de 2002 que no tindria miraments a l’hora d’imprimir diners. Va afirmar que, si és necessari per estimular l’economia, el govern ha de "llançar diners des d’helicòpters". El problema és que els helicòpters de Bernanke darrerament només sobrevolen certs barris, concretament certs carrers com ara Wall Street. En una altra conferència d’octubre de 2004, "Helicòpter Ben" com se’l coneix des de la famosa boutade, va afirmar que "l’especulació és bona per la societat. En el cas del petroli l’activitat especuladora garanteix que una part del petroli produït es retira de circulació i es guarda per possibles interrupcions o escassetats del subministrament". Certament, Gordon Gekko, el personatge emblema dels yuppies dels vuitanta a la pel·lícula Wall Street estaria orgullós d’aquesta versió moderna dels seu "greed is good" ("la cobdícia és bona").
La conseqüència de tanta impressió de diners és una inflació galopant que també estem patint a Europa. Sota aquest angle, podríem definir la inflació com un impost sobre la classe mitja i baixa que permet un flux continu de diner gratis cap els bancs d’inversió. El preu de no deixar fer fallida al grapat de bancs que han assumit riscos immoderats és deixar l’economia domèstica en un defalliment absolut.
Ha acabat amb èxit la recollida de fons per cobrir la fiança dels companys i companyes d’ Izquierda Unida de Seseña, Manuel Fuentes, la Coordinadora Provincial de Toledo, Oblit Valero i dues regidores de l’ajuntament de Seseña imputades en la mateixa querella. El coordinador d'IU de Castella-la Manxa va agrair l'extraordinària solidaritat de les milers de persones que col·lectivament o individualment, en un termini rècord de dotze dies han aportat 137.353,29 euros, en 539 ingressos.
D’altra banda, gairebé diria que pel costat oposat, circulen cap a la pròxima Assemblea tres manifestos que "no s’han pogut refondre" i que només Kafka entendria per què. Sabrem comprendre, després de vacances i davant de la propera Assemblea, que el que de veritat és autèntic a Izquierda Unida, el que ha de continuar, que mereix el millor tracte --i la nostra solidaritat, i suport, i respecte-- és el que ha contribuït a l’èxit de la campanya de Seseña? Sabrem preservar-lo en la nostra raó abans que se’ns mengin les paraules?
Inexorablement, com en la més clàssica de les tragèdies, ens apropem al desenllaç, al disbarat que s’anuncia com la IX Assemblea general d’IU. I tanmateix encara estem a temps de forçar una sortida realment en positiu.
S’han vingut consolidant tres opcions, manifestos, equips, terços en la seva accepció més àmplia, sensibilitats... hipersensibilitats. Durant setmanes han anat conformant-se tres maneres de rellançar IU, macerades per molt singulars aportacions transversals, per llistats d’afeccions i anuncis de desafeccions, tres banderes amb variacions formals a cada lleu gir de calidoscopi. Anem llançats a tota velocitat, amb un ímpetu digne de millor causa, cap a una meta assembleària que molts entenem situada just al caire del precipici i sense espai possible de posterior assossec ... - no et fot el profeta!- I tanmateix podem, i hem, canviar guió tan funest.
Per desencallar l’actual escenari serien necessàries algunes condicions, alguns compromisos des de ja, a tot nivell, a tota extensió, a total i plena honestedat, com sabem exercir, quan volem, els homes i les dones d’IU.
Saber-nos i reconèixe’ns el que d’altra banda són quatre obvietats: Que tots i totes tenim alguna raó i no tota la raó. Que cada bandera gaudeix d’una parcial veritat històrica, però no de tota ella. Que cadascú i cada que ha encertat i errat en el seu cas i moment. Que totes i tots disposem de "hooligans", d’avaladors, d’àvia i nebots. Que en totes les famílies hi ha comptes i cicatrius pendents d’un passat que es resisteix a passar. Que majoritàriament tenim una alta autoestima, nobles sentiments, meravellosos valors com la dignitat, l’altruisme, la solidaritat, la generositat ... i també demostrada mala llet quan ens sentim pressionats o creiem que ens volen tocar la boina. Que no haguéssim de continuar donant-nos cops de cap a cop de República, ni puntades de peu censals, ni escopinades federals, ni exhibicions de contundència verbal anticapitalista, ni més desafiaments en forma de diligents expulsions per activa, per passiva o en reciprocitat. Que en aquesta batalla no hi haurà, no hi pot haver, uns vencedors sobre altres perdedors, ni viceversa, ni fins i tot menys ningú que "destrossi" ningú, a risc de quedar-se sol en la seva victòria inútil, i tan sol aconseguint que l’ humiliat s’exiliï al seu interior, o a la seva quotidianitat banal, a la claudicació o al grupuscle.
Així les coses, els sobra raó als i les companyes i tanmateix a amics i amigues quan saluden i exposen que quan volem, es vegi cas de l’alcalde de Seseña, ens surt el millor de la nostra IU. No només estic d’acord, sinó que aquesta reflexió m’anima a afegir, amb tanta modèstia com a energia que no només és possible la conciliació i la racionalitat, sinó que si volem veure-les ja tenim algunes experiències irrefutables. Estic parlant d’això, lamentablement tan poc considerat en els nostres menesters polítics, que es diu Europa. Del -PEE - Partit de l’Esquerra Europea en concret i particular. És ben sabut que des de la seva fundació fa més de tres anys, tres organitzacions polítiques i sobiranes de l’Estat Espanyol, - TRES- conformem i participem de ple dret i activitat. I el que en els seus inicis era contemplat des d’Europa com el "cas =problema" espanyol amb tres veus, sigles i famílies, ha anat evolucionant, amb treball i responsabilitat, cap a un exemplaritzant estatus d’interrelació civilitzada, complementària, i si em permeteu camaraderil, amb freqüència amable i sempre respectuosa.
Malgrat l’obvietat deixeu-me recordar els qui representen aquestes tres formacions: En el Comitè de Presidents: Gaspar Llamazares, (IU.), Paco Frutos (PCE) i Jordi Miralles (EUiA). En el Comitè Executiu: Isabel López Aulestia, Javier Alcazar; Maite Mola i J.L. Centella ; Àngels Tomás i el que subscriu aquesta nota. Pedro Marset va ser reelegit tresorer en l’últim i 2n Congrés de Praga, i jo mateix vaig ser posteriorment integrat al Secretariat. Recordar encara que al PEE sempre s’actua per consens, que significa que en aquest Secretariat m’honra atendre o que representar - tal com va ser explícitament acceptat- les tres organitzacions espanyoles. Els amics i camarades europeus han sabut agrair i correspondre al canvi de xip, al canvi de l’esbroncada, el vet i la crispació per la suma, a la complementarietat, al no antagonisme, al respecte en la pluralitat. Així que quan llegeixo algun comentari que situa el paral·lelisme del cas Itàlia en l’horitzó, vull contraposar que l’exemple a seguir no és avui el d’aquell convuls país germà sinó el d’Espanya, almenys en i pel que respecta al PEE.
No és ja que una hipòtesi, és una realitat que afirmo i corroboro. I això, encara pertanyent a la parròquia d’ EUiA i per tant des de l'inevitada polèmica de la catalanitat, que com gairebé sempre és nacional, mestissa, sobirana, solidària, internacionalista i xarnega. Cadascú creix i es fa en el seu propi ecosistema social i polític, i professa la lleialtat que pensa es mereix la seva història particular, com ha de ser. Però després, a més, tots i totes som capaços, si volem, de treballar junts i juntes, de tancar files en el noble objectiu de trobar i de facilitar solucions per a la nostra gent, el nostre verdader sentit profund de lluita i d’existència.
Per acabar, no puc ni vull evitar-lo, una línia de l’humor imprescindible quan es tracta de coses tan serioses. Com diu el meu amic cubà: "el bo que té la cosa, és el dolent que està la cosa". Som a temps de fer prevaldre la dignitat, la justícia, la raó, la solidaritat, la fraternitat, l’emancipació, la llibertat, el respecte, l’esperança: aquesta ha de ser IU., o si me l’accepteu UI. : Unint Esquerres! Salut!
Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?
Les dues cares de la Unió Europea
La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).
Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.
En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!
Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)
Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”
Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.
De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!
Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.
L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.
També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”
La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. » També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!” De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .
El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.
Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”
El passat 29 de juliol es va aprovar el projecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) en el Consell Executiu del Govern català, sense el suport d’ICV-EUiA. La Coalició es va reservar el dret de presentar esmenes en el proper tràmit parlamentari amb la intenció de millorar el text actual en la línia de garantir que l’esperit del Pacte Nacional d’Educació (PNE) sigui present en la que ha de ser la primera Llei d’Educació de Catalunya, i també perquè quedi reflectit un dels objectius de l’Acord del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés que no queda clar en el projecte de Llei aprovat: “Desplegar i consolidar el servei públic d’educació garantint els instruments i recursos que permetin al sector públic assolir la màxima qualitat”.
Al 2006 el Govern català i vint organitzacions del món de l’educació signaven el PNE, que a més de suposar una inversió mai vista en educació (1200 milions d’èuros), venia a significar un avenç per començar a superar el model de dualització de la doble xarxa existent a Catalunya i, per tant, una oportunitat de millora de la situació de l’educació a Catalunya. Mentre el PNE es desenvolupava, tot i que amb massa timidesa en aspectes bàsics com en el control dels centres privats concertats i l’aplicació de contractes-programa, al 2007 el Departament d’Educació presentava “Les Bases per la Llei d’Educació a Catalunya” que van ser fortament contestades per molts sectors educatius pel que suposaven d’intent de privatització.
Fruit de la negociació entre els socis de govern, l’abril del 2008 el Conseller Maragall presentava l’Avantprojecte de Llei d’Educació que, tot i barrejar massa concreció i globalitat, havia millorat el text inicial, en el que el nostre grup parlamentari ICV-EUiA va contribuir, sobretot, en elements imprescindibles per a l’educació que correspon a una societat plural, democràtica i afavoridora de la cohesió social: fer desaparèixer la possibilitat de gestió indirecta de l’educació pública per part d’ens privats, donar garantia d’obligacions per a tots els centres sostinguts amb fons públics (gratuïtat, no discriminació en l’escolarització, escola mixta...). L’articulat, millorable encara, expressava, en un marc legal i reforçant-les, algunes normatives ja existents en el sistema educatiu català, i alhora introduïa noves possibilitats de millora.
Després d’un complicat període de negociació - en què s’han vist portes obertes a l’oposició- i en ple moment estiuenc per a la comunitat educativa, s’aprova el Projecte de Llei d’Educació en el que la majoria de la comunitat socioeducativa s’hauria pogut veure reflectida. No és aquesta la percepció. En el poc temps de govern catalanista i d’esquerres han hagut avenços però la societat catalana encara sent que els esforços iniciats en l’àmbit educatiu poden i han d’anar més enllà per a superar dèficits d’etapes anteriors amb el govern CiU, així com per a situar-nos en nivells més elevats de benestar. La LEC n’és una oportunitat.
El Projecte de Llei especifica mesures que seran una millora pel sistema educatiu català: creació de zones educatives com espais de planificació, de gestió de professorat, de recursos... per a garantir la descentralització i la proximitat; possibilitat de crear centres públics únics de 3 a 16 anys, per garantir una oferta de tota l’escolarització en un sol centre públic; autonomia de centres per gestionar el propi projecte de centre vinculat a l’entorn i les necessitats de l’alumnat; avaluació com a mesura de millora i qualitat permanent... Fixa el compromís d’un finançament que arribi a la mitjana europea en despesa educativa en 8 anys, la definició de caràcter propi de l’escola pública com “catalana, laica, inclusiva i plural”, i el paper de l’administració com a titular de l’escola pública. Però, el text encara no garanteix l’acord del PNE, sobretot, en el que es refereix a establir un servei que acabi amb la doble xarxa educativa: tot i que suprimeix el concepte de “servei d’interès públic” al que era favorable CiU i PP, també elimina el concepte de “servei públic d’educació”, que hi havia establert en el PNE. Pot semblar un joc de paraules. No és que el “nom faci la cosa”, com se sol dir, tot i que sembla que es vol confondre la gent, però cal un llenguatge acurat. L’important és que el concepte que es posi en pràctica vagi encaminat vers la supressió de la lacra arrossegada des de ja fa massa: la dualització de la xarxa educativa en centres públics i centres privats concertats, que realment significa normalitzar la segregació de persones per raó de classe social, gènere, origen..., donar privilegis a la jerarquia eclesiàstica amb el manteniment de l’assignatura de religió en l’espai públic (de tothom) que és l’escola i donar privilegis a la dreta, que té una visió mercantilista de l’educació.
Des de la Coalició ICV-EUiA s’ha valorat imprescindible que el redactat asseguri l’escolarització mixta a tots els centres públics i concertats, la laïcitat dels centres públics, un accés igualitari a les places escolars de centres públics i privats concertats, gratuïtat de l’escolarització, coresponsabilització de centres públics i privats concertats en l’escolarització d’alumnat immigrant o amb necessitats educatives especials, planificació de l’oferta educativa en mans del Departament d’Educació com a instrument de la política educativa, l’escola pública com a referent del sistema educatiu, i evidentment, l’esperit del PNE en quant al servei públic d’educació que acabi amb la doble xarxa educativa.
EUiA és conscient que transformar l’espai socioeducatiu no depèn únicament de la comunitat educativa ni de mesures parcials, com la redistribució de l’alumnat immigrant encara amb components segregadors-, ni tant sols d’una llei d’educació, tot i que poden ajudar, fet pel qual hi treballem com a EUiA. Aquestes mesures estan emmarcades en un sistema en el que les propostes neoliberals i la ideologia conservadora es mostren amb cares diverses. Per això, cal anar a l’ofensiva. Per a EUiA, hi ha tres elements de lluita ideològica que com aposta estratègica d’acció s’acabarà de perfilar a la 5ª Assemblea de la formació: canviar la cultura “d’allò privat com a millor” i de la normalització del concert educatiu com a via de solucions, pel convenciment de què “el servei públic és l’única garantia de drets” i cal potenciar-lo amb planificació i recursos, entre d’altres, creant més centres públics, incorporant a la xarxa pública alguns centres concertats i anar eliminant el sistema de la concertació; canviar la cultura de “l’acceptació de l’assignatura de religió”, tot i el que suposa com a negoci econòmic i ideològic, per la “cultura pública de la laïcitat com element democràtic” i de respecte cap a totes les ideologies i creences, que aconsegueixi el trencament d’acords amb el Vaticà, i mentre això no succeeix, deixar l’assignatura de religió fora d’horari lectiu; canviar la cultura de l’educació androcèntrica per “una educació coeducativa o amb perspectiva de gènere”.
Aquest ha de ser el reclam des de la mobilització social, el treball unitari de la comunitat social i educativa i les forces de l’esquerra política i social. Ara cal empènyer vers el sentit comú de progrés en el tràmit parlamentari i cap el compliment del compromís amb la societat civil que, tot i les millores en educació, espera més gir cap a l’esquerra de les polítiques educatives.
L’acord del govern catalanista i d’esquerres (2003), assumit per EUiA, determinava que: “L'educació pública és l'eix vertebrador del conjunt del sistema educatiu català i cal garantir que pugui acomplir la seva funció social i el seu caràcter universal, públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit, és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l'educació, essent la participació un valor i alhora un instrument clau del desenvolupament social”. Per a EUiA, el text i l’aplicació de la LEC ha de caminar en aquest sentit amb valentia.
El Consell Nacional d’EUiA va aprovar el passat 19 de juliol els documentes que es discutiran en totes les assemblees de base
“Cal polititzar l’activitat social i fer més social la política institucional.” Amb aquestes paraules s’expressava ara fa uns mesos, en aquestes pàgines, el diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles. Aquest és un bon resum del que pretén ser un dels eixos centrals del debat assembleari d’Esquerra Unida i Alternativa. En efecte, un cop valorat positivament el salt qualitatiu i quantitatiu que la formació ha realitzat pel que fa a presència institucional i a implantació territorial, se situa la necessitat de reforçar en igual mesura la branca social. Tal com s’indica en el document “Intervenció social dels homes i dones d’EUiA”, la diferència entre el caràcter reformista o transformador d’una força política estreba precisament en la seva capacitat d’acompanyar les millores en les condicions de vida de les classes populars d’un increment del seu grau d’organització i de mobilització. En aquest punt és on se centren també les (auto)crítiques en relació al Govern d’Entesa. Si bé es constata que a meitat de legislatura ja s’han desplegat un 46% de les iniciatives legislatives que preveia el programa de govern, també es reconeix que aquest desplegament ha estat desigual, pel que fa a la dotació de recursos suficients o a les concessions davant la pressió de l’oposició.
La causa principal d’aquestes limitacions se situa, un cop més, en la manca de complicitat entre els agents socials i les forces polítiques progressistes. D’una banda, manquen canals de comunicació estable i bidireccionals entre els uns i les altres. Aquest fet ha generat alguns dèficits d’informació i de transparència importants, com ara en la crisi de l’aigua. De l’altra, quan s’han produït avenços positius, tampoc no s’ha donat el necessari protagonisme a les parts socials implicades per tal d’apoderar-les i de fer-les partícips d’un procés de canvi.
Més concreció
La perspectiva d’acció és, per tant, la que ja hem defensat en les pàgines d’aquest diari, en més d’una ocasió: mobilització de la societat civil per aconseguir el ple acompliment del programa catalanista i d’esquerres. Fins ara, però, les forces de l’Esquerra Transformadora hem tingut dificultats en la concreció d’aquest objectiu. En aquest sentit, el document “Propostes per a l’acció política i social”, planteja propostes concretes en relació als diferents eixos programàtics de la formació. Se’n poden destacar les de resposta a la crisi econòmica des de la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores, les que proposen una política d’immigració basada en el reconeixement de tots els drets i tots els deures, o les de defensa de l’Europa social.
Però més encara, val la pena destacar el nexe comú de totes les campanyes que es plantegen. Totes elles han de partir de la implicació de les organitzacions socials i plataformes que s’hi veuen afectades i hi tenen alguna cosa a dir i s’han de proposar objectius concrets i assolibles a partir d’una mobilització que condicioni l’acció de govern. Al mateix temps, cal planificar com, a partir d’aquestes iniciatives, es construeix més xarxa social d’esquerres, que, un cop assolits uns primers objectius, se’n pugui plantejar de més ambiciosos.
Actualització organitzativa
Finalment, l’aposta per recuperar l’arrelament als centres de treball i als barris populars exigeix també algunes adequacions organitzatives. Amb l’objectiu d’apropar l’activitat política a l’activitat humana, el document d’organització assenyala la necessitat de desenvolupar les assemblees sectorials, com les del Món del Treball o la d’Universitat, i les àrees d’elaboració programàtica.
Així mateix, l’increment de la participació en les xarxes socials i l’impuls de la seva extensió territorial hauran de comptar amb companys i companyes específicament dedicats a aquestes tasques a cada localitat i a cada àmbit. Juntament amb aquesta mesura, també s’introduiran modificacions en la composició i en el funcionament de tots òrgans de coordinació, que facilitin la participació d’activistes, afiliats, col·laboradors puntuals, votants... En definitiva, de tothom que forma part del projecte d’EUiA, concebuda realment com a moviment sociopolític.
El resultat de les eleccions legislatives italianes dels passats 13 i 14 d’abril ha obert una nova etapa a la vida política italiana: s’ha passat d’un sistema multipartidista, amb una presència més que destacada de les forces de tradició comunista i transformadora a un sistema americanitzant. El Poble de la Llibertat, una gran força de dretes encapçalada per Silvio Berlusconi, i els seus aliats neofeixistes de la Lliga Nord d’Umberto Bossi han obtingut un percentatge de vots al voltant del 45% i el Partit Democràtic de Walter Beltroni i la Itàlia dels valors de di Pietro un 37%. Per primera vegada després de la II Guerra Mundial, els comunistes són fora del Parlament i del Senat. La Sinistra-Arcobaleno, coalició entre el Partit de la Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians i altres no va superar la barrera electoral del 4% al Congrés ni del 8% al Senat.
Les reaccions no es van fer esperar a l’esquerra italiana. Tant el PdCI com el PRC van convocar congrés extraordinari abans de l’estiu. Rifondazione va convocar un congrés entre els dies 24 i 27 de juliol a la Toscana. El procés pre-congresual feia entreveure que no seria un congrés fàcil. Els circoli, o assemblees de base, tenien a discussió i votació 5 documents, després de no haver-hi hagut la possibilitat d’arribar a l’acord d’un document unitari ni tampoc que cap dels 5 obtingués majoria. Un primer document encapçalat per Paolo Ferrero, ministre al darrer govern Prodi, també signat per Claudio Grassi, Ramon Mantovani i l’actual responsable d’Internacional Fabio Amato, va obtenir gairebé un 40% dels vots en el període precongressual. El segon document, signat per alguns dels pesos pesants de l’última direcció com Fausto Bertinotti, Franco Giordano, Grasciella Mascia i Gennaro Migliore entre d’altres, postulava com a Secretari Nacional Nichi Vendola, President de la Regió de Puglia, al sud del país. El segon document va obtenir un 48% dels vots en els congressos dels circoli. Els tres documents minoritaris van obtenir un 7%, un 3% i un 1,5% de suports respectivament. El desenvolupament del Congrés va confirmar les pitjors expectatives: quatre dies d’intervencions apassionades en defensa dels documents corresponents sense intentar trobar consens entre els dos majoritaris. L’única incògnita del congrés era saber qui seria capaç d’arribar a acords amb els corrents minoritaris per a sumar com a mínim el 51% dels vots dels 650 delegats acreditats al congrés. Després de debats i reunions fins altes hores de la matinada entre els representants dels diferents documents, el grup encapçalat per Paolo Ferrero va aconseguir un acord amb els documents minoritaris que li va donar majoria en l’elecció de la nova Comissió Política i en la votació de les tesis del congrés. El congrés va escollir una Comissió Política de 280 membres i a Paolo Ferrero com a nou Secretari Nacional de Rifondazione amb 142 vots a favor, 134 en contra, 4 en blanc i una abstenció. Les tesis del grup de Ferrero més la suma dels tres grups minoritaris van obtenir 342 vots sobre un total de 646.
Sobre el terreny de les idees cal veure quines són les similituds i les principals diferències entre els “ferreristes” i els “vendolians”, expressat en termes periodístics. En primer lloc, cal tenir en compte que cap dels dos grups és homogeni, és a dir, a l’interior d’aquests dos grups també hi ha matissos, sensibilitats i tradicions polítiques diferents. Pel que fa als punts d’acord entre els dos documents cal destacar les coincidències en l’anàlisi de les causes de la derrota de l’esquerra a les eleccions i també les coincidències en el “Què fer?”, és a dir, quina resposta donar des de l’esquerra a l’hegemonia de la dreta a Itàlia i les polítiques de retallades de drets -que no s’han fet esperar pel Govern de Berlusoni i de la Lliga- especialment agressives amb el món del treball i les polítiques d’immigració. Els problemes i les diferències entre Ferrero i Vendola es troben bàsicament en la discussió sobre el “Qui som?”, per tant, quin caràcter té Rifondazione en aquest moment històric, quina és la seva funció com a partit polític i quina és la seva definició ideològica. La segona diferència important està en el “Com ho fem?” és a dir, quin paper juga el PRC envers la resta de forces de l’esquerra transformadora i quina és la seva política d’aliances i acords en aquest període.
Anem per parts, el document de Vendola, amb una inspiració teòrica de Fausto Bertinotti clara, proposa la Refundació de Rifondazione i l’inici del que ells anomenen una constituent d’esquerres. L’objectiu d’aquesta constituent seria la creació d’una nova força política a l’esquerra del Partit Democràtic que agrupés la majoria de Rifondazione, els Verds i un sector del PD: a la pràctica, suposaria el trencament amb la tradició comunista a Itàlia tal com va fer-ho la proposta d’Ochetto quan el PCI es va convertir en el PDS, després en DS i ara, finalment, en PD. Paradoxalment, la proposta de Paolo Ferrero és la més berttinotiana: el document de Paolo Ferrero aposta per la continuació tal com l’entenem ara, de Rifondazione, pel manteniment de l’esperit original de la creació del PRC, aprofundint en els moviments socials i sense excloure la possibilitat d’entesa amb les altres forces de l’esquerra transformadora, principalment el PdCI.
Pel que fa al postcongrés i al futur immediat de Rifondazione és complicat preveure’n totes les seves conseqüències. La majoria de Ferrero és difícil de gestionar per la seva diversitat (abans del congrés estaven subscrits en quatre documents diferents), per tant la seva tasca de rellançar Rifondazione pot quedar a mitges si en un futur no molt llunyà Vendola crea una nova formació i tira endavant el seu projecte al marge de la majoria de Rifondazione (el sector de Vendola ja s’ha constituït com a corrent interna amb el nom de Rifondazione per la Sinistra) .
És evident que els debats que es produeixen en el si de Rifondazione i de l’esquerra italiana no són exclusius d’Itàlia ja que d’una manera o altra i amb les peculiaritats de cada país, aquests debats s’estan reproduint arreu i en bona part definiran el futur de l’esquerra transformadora a Europa, i en conseqüència quin caràcter pren el Partit de l’Esquerra Europea i quin paper hi juguen els comunistes.
Estàvem, crec recordar, en tres files omplint un passadís de la Jefatura Superior de Policía (“Via Laietana”). Era el 28 d’octubre de 1973 i ens havien detingut quan a l’església de Maria Medianera participàvem en la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Jo era cap al final i a prop hi havia uns grisos comentant els problemes que havien sorgit en alguna caserna provocats pels baixos salaris que cobraven. Un company, al meu costat, va intervenir en la seva xerrada, remarcant els problemes que patia la classe obrera, i que a ells també els hi repercutia. En un moment determinat va acostar el cap i en veu molt baixa em va dir: “¡El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas!”.
Érem 113 persones esperant que omplissin la fitxa i ens baixessin als calabossos i ell mantenia la sang freda per no oblidar qui era i, el que era més important, perquè estava allà.
No volia que aquesta anècdota es perdés com molts dels actes anònims d’aquells lluitadors. I recordar-la m’ha fet present tres novel·les de Brasil, Portugal i Angola. Totes tres tenen en comú la seva temàtica: la lluita en la clandestinitat dels militants comunistes. La primera, de Jorge Amado, “Los subterráneos de la libertad” (Editorial Bruguera, 1980). En tres volums, fem un recorregut pel Brasil fosc de la dictadura feixista de Getulio Vargas (1937), els inicis de la lluita, la brutal repressió i la llum al final del túnel. “Un policía empujó a Mariana hacia el coche celular. Ella tropezó, la llevaron a rastras, alguien la sostuvo. Al levantarse pudo sentir en los ojos de todos aquellos que se habían agrupado en la puerta y en la calle la misma calurosa solidaridad del hombre del pueblo que la protegía y le daba la mano. -Gracias... –sonrió Mariana. Con paso firme, la cabeza erguida, se dirigió al coche celular”.
La segona, “Hasta mañana, camaradas” de Manuel Tiago, pseudònim d’Álvaro Cunhal (Txalaparta, 2003) reflecteix amb tota cruesa, les condicions de vida dels camarades “alliberats” per no posar en perill l’organització. “La mano izquierda corrió hacia la pequeña faltriquera de la chaqueta, retiró una agenda, la llevó a la boca, y Ramos comenzó desesperadamente a trincharla y rasgarla con los dientes”.
De la tercera, “La generación de la utopía” d’Artur Pestana, Pepetela (Txalaparta, 2003) us en parlaré més endavant.
En polítiques públiques se sol partir del concepte de “joventut” com a període vital en que les persones (“joves”) accedeixen progressivament als drets que promouen l’autonomia i l’assoliment de la plena ciutadania. A països com el nostre –on el reconeixement formal de drets gairebé mai no comporta la dotació dels recursos necessaris per garantir la seva viabilitat pràctica- aquesta perspectiva ens obliga a ampliar successivament les franges d’edat constitutives del concepte “joventut”. La seva elasticitat augmenta en la mateixa mesura que —amb un mateix grau de desenvolupament de l’estat del benestar— els canvis econòmics, socials i demogràfics retarden l’accés a l’exercici efectiu de drets que només han estat reconeguts constitucionalment a partir de la majoria d’edat.
Així, d’una banda, sembla prou clar que “les polítiques de joventut” no poden consistir —i parlem de països on la cobertura general de l’estat del benestar és molt feble— més que en la dotació de recursos materials (regulacions, prestacions, serveis) que permetin l’exercici efectiu d’aquests drets. Però, de l’altra, també és cert que la vida precària sovint s’arrossega més enllà del període vital al qual podem legítimament referir-nos-hi com a “joventut”. És ja recurrent la referència a l’anomenat “efecte generació” per explicar l’allargament de la joventut i la persistent situació de precarietat de les persones a mesura que avancen en la seva trajectòria vital. Aquest punt de vista és explícitament oposat a aquell altre que —des d’una òptica més conservadora— interpreta la precarietat de les persones “joves” com a “conjuntural”, en relació directa i exclusiva amb el fet de pertànyer a una determinada franja d’edat, de restar en situació “de transició” o a l’espera de la inserció definitiva en món dels adults. Cal denunciar la fal·làcia segons la qual els joves abandonaran la situació de precarietat vital a mesura en que deixin de ser “joves”, és a dir, a mesura que aprofitin les oportunitats obertes –a la pràctica, inexistents en molts casos- per un desenvolupament biogràfic ascendent.
Així, virtualment tots els investigadors i professionals especialitzats en joventut estem d’acord a reclamar intervencions per optimitzar les oportunitats d’emancipació, des d’una concepció integral de les necessitats i els problemes juvenils. Tanmateix, però, hi ha una qüestió òbvia sobre la qual no s’acostuma a insistir prou, ja sigui per causa d’una ingènua “deformació professional” o d’una actitud directa i conscient de corporativisme tècnic. A saber: que les oportunitats reals d’emancipació de les persones joves cal abordar-les en estricta dependència amb el volum global de recursos públics destinats a la satisfacció de les necessitats socials generals. Així, l’emancipació juvenil és més ràpida, més fàcil i menys traumàtica, no tant en aquells països on es fan “bones polítiques de joventut”, sinó en aquells països on les necessitats socials generals gaudeixen d’una cobertura més àmplia (polítiques públiques d’habitatge, regulacions laborals favorables als/les treballadors/es, etc). No hi ha cap país on el desenvolupament sectorial de les polítiques de joventut —ja sigui aïlladament o assumint la vergonyant funció de “pepito grillo” envers altres sectors de política pública, en competència per assolir una distribució més favorable als joves de l’escassa despesa social— hagi impactat de manera rellevant sobre les condicions de vida dels joves. Allà on la gent viu millor —i els països nòrdics són aquí ja un exemple recurrent— els i les joves gaudeixen de millors oportunitats d’emancipació. I allà on l’emancipació juvenil es fa més difícil i tardana, és el conjunt de la població —la població jove, però també la gent gran, la gent discapacitada, els/les treballadors/es nouvinguts/des o les dones solteres amb càrregues familiars— qui pateix dificultats per exercir els seus “drets”. Opinem, doncs, que a països com el nostre —deficients en polítiques de benestar— és molt ingenu pretendre donar resposta al problema de l’emancipació cercant models de referència —estudis comparatius, classificacions academicistes, anàlisis de bones pràctiques— o apostes metodològiques de caràcter merament tècnico-procedimental (transversalitat, interdepatamentalitat, participació jove). Ni la investigació social més rigorosa ni les més optimitzades tècniques de gestió pública aportaran per si soles més recursos per a l’emancipació, si no són acompanyades d’una legislació laboral favorable als/les treballadors/es (protecció de l’ocupació, contractació estable), un fort compromís en política social i un bon finançament d’aquestes polítiques en el marc d’un sistema fiscal exigent i progressiu. I si és cert que allà on les necessitats juvenils estan millor cobertes és on té lloc un compromís més clar amb la satisfacció col·lectiva —i cobertura global— de les necessitats socials generals, també ho és que el major grau de desenvolupament dels estats del benestar ha estat una derivació directa i inequívoca de la força històrica i el pes social i institucional relatiu de les esquerres.
A cap altre país d’Europa s’adjectiva com a “jove” a una persona de 30 ó 35 anys. Cap país no adreça polítiques socials a persones d’aquestes edats sota el títol –o dins del marc estratègic- de les “polítiques de joventut”. Així és que, amb el temps, va prenent força la sospita que quelcom grinyola al marc “estratègic” de les nostres polítiques de joventut.
