L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
La crisis econòmica esta anant a més. Les dades i els pronòstics que des de l'executiu de Jose Luis Rodriguez Zapatero es donaven, i que pretenien donar una visió més suau d'aquesta crisis, s'han vist superats per la crua realitat. S'arribarà als 4 milions d'aturats ben aviat, després que en el mes de gener hagi hagut una crescuda històrica de l'atur del 6.35%, amb més de 200.000 persones més sense feina. Una crisis que afecta especialment als sectors eternament més perjudicats, com són les dones i els i les joves.
Observem que s'ha iniciat la discussió del Pacte de la Crisis, on l'expressió de la lluita de classes s'esta definint a través dels posicionaments dels diferents protagonistes. Els interessos de la classe treballadora cal defensar-los davant la intenció de la patronal d'una retallada de drets. La crisis financera ha d'obrir el debat sobre el paper de l'estat amb la banca, i cal apuntar a la creació d'una banca pública en contraposició a la banca privada. No s'arreglarà el problema rescatant entitats bancàries. Els bancs, com a expressió de l'oligarquia financera que són, estan agreujant la crisis amb la falta de crèdit, que agreuja la situació de falta de liquidesa de moltes empreses, i porta al tancament a petites i mitjanes empreses.
Amb la crisis s'esta escenificant la divisió entre capital financer i la burgesia industrial, on els interessos de cadascuna de les parts s'estan demostrant irreconciliables, com afirmava, el gens sospitós d'esquerranós, Josep Antoni Duran i Lleida. La burgesia industrial acusa el capital financer de no afavorir l'economia productiva, primant inversions especulatives en mercats estrangers. I és per això, que cal un posicionament ferm i clar d'on esta Zapatero i PSOE. O s'esta per una estructura econòmica productiva o s'esta amb l'economia de l'especulació.
Cal doncs, defensar un model industrial propi, que ajudi a la generació de llocs de treball, i que es realitzi un canvi en l'estructura del model productiu de l'Estat Espanyol. Per això el 14 de març ha de suposar una fita en la lluita contra la crisis. Cal defensar el llocs de treball i les garanties socials per als milions d'aturats i aturades. Cal protegir més que mai la gran bossa de pobresa que esta creixent a mesura que s'esgoten els subsidis d'atur, lluitar contra el perill d'exclusió social. Cal, en definitiva, apostar per una economia més estable, innovadora i de qualitat. Per això, la mobilització del 14M és per la defensa del treball i per un país de futur, socialment més just.
S'ha malgastat molta tinta per convèncer a la gent sobre una suposada disminució de la classe treballadora i/o sobre la seva heterogeneïtat i pèrdua d'identitat. Però avui en el món, la classe treballadora que vesteixi amb “granota” o amb “corbata” , és més nombrosa que mai. No obstant això, se'ns pot fer una objecció que aparentment resulta convincent: la classe treballadora no sembla estar massa interessada per fer una revolució. Això posaria de manifest que ja no existeix en la forma exacta com la va descriure Carles Marx.
Aquesta objecció, es fonamenta en una idea romàntica sobre el paper i les característiques que la classe treballadora va tenir en el passat. Hi ha qui pensa únicament amb la classe treballadora russa de 1917 o amb la d'altres moviments revolucionaris i a partir d'aquí imagina que els treballadors de llavors es trobaven en estat permanent d'agitació en contra la societat burgesa.
És evident que ara, en els països del nord, les condicions dels treballadors són millors si les comparem amb les del segle XIX. Això és degut al fet que els treballadors són molt més productius la qual cosa ha permès ampliar el pastís econòmic i perquè han lluitat per a arrencar millores.
Però avui en dia la lluita de classes contínua estant present, i amb ella el potencial revolucionari que la classe treballadora duu dintre. Els treballadors lluiten, no perquè "tinguin fe " en la lluita de classes o perquè “hagin decidit fer una revolució”, sinó perquè el sistema capitalista els obliga a fer-ho. Lluiten perquè en cas contrari sofririen una humiliació rere l’altra. Això és aplicable tant als treballadors "amb granota” com als que treballen amb “corbata”.
Tanmateix, la classe treballadora no sempre està en lluita i fins i tot, de vegades, no ho fa a pesar de ser molt necessari. En algunes situacions, els treballadors es queden immòbils malgrat ser conscients de que estan sent espoliats. Pot ser que pensin que ningú donarà suport la seva lluita o que no té sentit lluitar.
Una part molt nombrosa dels treballadors se senten impotents per a canviar les seves pròpies condicions de vida, especialment en els llocs de treball no sindicats on l'empresari exerceix la seva dictadura sense escletxes. En aquestes circumstàncies els treballadors no s'adonen que units tenen el poder de canviar no només la seva pròpia situació, sinó per a millorar els serveis públics i, fins i tot, per a acabar amb el sistema d’explotació capitalista.
Aquestes idees paralitzants són el producte de dos factors: l'hegemonia imperant de les idees burgeses entre la classe treballadora i, el més important, les seves pròpies circumstàncies diàries.
Malgrat tot, la classe treballadora es mou. En aquests moments la crisi del capitalisme pot ajudar que molts treballadors es desenganyin del sistema de diverses maneres. Tot i així, serà difícil que deixin d'aferrar-se a moltes de les idees establertes.
Però de vegades quan un menys ho esperes, les lluites dels treballadors es comencen a multiplicar. Llavors, els treballadors descobreixen que tenen més poder del que creien. Comencen a entendre que les "disputes" d'uns treballadors en contra d'uns altres és simplement una tàctica capitalista per a extreure més plusvàlua. S’adonen de la necessitat de lluitar contra el racisme i el sexisme dintre de les seves pròpies files, ja que es posa al descobert que tots som part d'una mateixa classe. I quan la classe treballadora lluita es poden posar en dubte les estructures de la societat. Per aquesta raó, els capitalistes estan molt interessats a evitar les lluites i a intentar que quan aquestes esclaten, acabin amb un fracàs per als treballadors.
Els llargs períodes de la passivitat i d'atonia acostumen a donar pas a les erupcions de la lluita política i a la radicalització. Aquests brots a vegades es produeixen fins i tot en les més desfavorables circumstàncies. La gran onada de mobilització el 1973 dels treballadors negres de Sud-Àfrica, que a la llarga va aixafar l'apartheid, va arribar després de 20 anys de derrotes i d’inèrcia.
Les erupcions poden ocórrer quan la majoria dels dirigents polítics menys s’ho esperen. Poden, fins i tot, arribar a sorprendre als revolucionaris més honests.
Al gener de 1917 , Lenin va dir a un grup de joves suïssos socialistes: "Nosaltres, els de la generació de més edat no podrem viure per veure les batalles decisives d'aquesta revolució". Un mes més tard, els treballadors russos, seguint les consignes del propi Lenin i del partit bolxevic, es van aixecar i van enderrocar el tsar. Vuit mesos més tard, els bolxevics van conquerir el poder.
Per a desgracia pels profetes de la desaparició de la classe obrera i per sort per a la humanitat, el potencial revolucionari de la classe treballadora és en l'ordre del dia.
Són molts els països de tradició majoritàriament musulmana, escenaris dels conflictes més greus i determinants del nostre segle; i per això, crec que les forces de progrés han de tractar amb més rigor i perspectiva els conflictes en els quals aparegui el component islàmic, per tal de no fer de l'acció política una consigna, una frase feta i el "frentismo a lo Bembela". No parlo de fer, des d'Europa, un judici de valor sobre el comportament social/polític/electoral dels pobles on l'islamisme polític hi és present. No seria just, ni adequat, ni respectaria la sobirania popular. Parlo de com ens hi relacionem nosaltres a partir d'una anàlisi dels conflictes que ens permeti trobar punts en comú des dels quals s'exerceix la solidaritat internacionalista i el compromís polític.
Ho dic perquè, arran del conflicte a Gaza o l'Afganistan, he llegit coses que em semblen inacceptables des de l'esquerra. He vist com en alguns portals "del més alternatius" es lloava a l'integrisme islàmic més reaccionari i se'l posava el mateix nivell que Evo Morales o Hugo Chávez. Cito directament, a tall d'exemple, aquest article publicat en Rebel•lió, fet per Sara Flounders, codirectora d'International Action Center, a propòsit del recent Fòrum de Beirut:
"En aquest Fòrum saludem la poderosa resistència iraquiana i la lluita deslliurada per totes les diferents forces que s'oposen a l'ocupació nord-americana. Saludem la resistència a l'Afganistan -una resistència mai no esperada pels Estats Units-. Saludem a les heroiques forces del Líban, conduïdes per Hezbolá, que va infringir un devastador revés a Israel el 2006.
Estem amb els pobles de Síria i l'Iran, que davant les amenaces d' EE.UU i Israel han sabut mantenir-se ferms. Aplaudim als pobles de Veneçuela i Bolívia que han demostrat una enorme solidaritat amb la lluita deslliurada a Gaza mentre organitzen la construcció d'una societat més justa".
Com diu?....Per exemple, que te a veure Evo Morales que està triomfant en els seus programes d'alfabetització, amb els talibans que destrueixen escoles perquè s'ensenya a nenes?
Ja havia criticat en altres ocasions a Rebelión, que malgrat tenir sovint continguts de qualitat, sovint opta per donar tribuna a l'extravagància i al maniqueisme polític de l'esquerra messiànica, fins un punt insuportable.
Per sort, la pròpia Rebel•lió dóna veu a opinions més fonamentades i amb més perspectiva, com Vicenç Navarro, que recentment ha reflexionat, al mateix portal, sobre l'Afganistan i els talibans que van ser creats i finançat per EE.UU com ara sembla oblidar la ultraesquerra. A la lectura obligada d'aquest article em remeto, on s'exposen algunes de les idees que aquí defenso.
L'integrisme islàmic és un monstre heretat del segle XX, una conseqüència més de la Guerra Freda, i que va néixer, igual com altres monstres d'aquell segle (les dictadures llatinoamericanes, les guerres civils africanes...) per impossibilitar el progrés social i les alternatives democràtiques a cada un dels continents tal com recorda el professor Navarro al seu article. No ens equivoquem: l'islamisme integrista veu tan enemic a l'imperialisme occidental com a la classe treballadora organitzada per emancipar-se (la dels seus països i la de tercers).
Per això, ni entenc ni comparteixo que se situï a l'islamisme integrista com a aliat de les esquerres, ni tan sols tàcticament. Una cosa són els partits islamistes que intenten ser homòlegs de la democràcia cristiana al món musulmà, i una altra l'integrisme islàmic, que quedi clar. Però aquests últims, amb formes i expressions diverses en funció del país i del corrent de l'Islam a què s'adscriuen, han de ser plenament rebutjades per les forces de progrés. La mateixa correspondència entre la finalitat i el medi que ens autoexigim, ha de ser aplicada a l'hora de realitzar aliances internacionals, i en el cas de l'integrisme islàmic, crec que ni finalitats ni mitjans concorden amb el que representem les esquerres occidentals. Ni en els temes de fons (l'organització social de la producció, el paper de la dona...), ni en els mètodes de lluita (la justificació del terrorisme, el martirilogi..); no tenim punts en comú. Que políticament i militarment s'enfrontin als mateixos que nosaltres combatem, no ens converteix ni en aliats, ni molt menys en còmplices. De fet, les organitzacions progressistes d'aquests països han estat víctimes dels dos enemics. Amb l'islamisme integrista, veig gairebé impossible confluir més enllà de la resposta armada desesperada, que en la majoria de casos tan sols accelera l'acció-reacció que paga la població civil en forma d'unes condicions de vida intervingudes pel terror.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions.
El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions. El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
A Espanya i Catalunya, a més tenim problemes específics: hem tingut un model de creixement injust, amb febleses estructurals. Un creixement que s’ha basat en la precarietat laboral i en salaris baixos, que s’ha centrat en la construcció, en l’especulació inmobiliaria i en sectors de baix valor afegit, com denuncia amb justícia CCOO de Catalunya en el seu IX Congrés.
Diuen que aquesta crisi ha agafat a tota l’esquerra desorientada. Aquesta afirmació, com a mínim diu mitges veritats. Es possible que una part de l’esquerra, aquella que en Juny negava la crisi, avui no sàpiga si ha de participar de la re fundació del capitalisme, o bé si ha d’aprofundir en un model d’Europa que tingui com referències la subordinació a l’oligarquia financera. Els exemples de la situació a França, Itàlia amb espurnes feixistes o Alemanya que posa en qüestió les conquestes socials, son prou eloqüents.
Hi ha una part de l’esquerra, minoritària avui a la qual la crisi no ha agafat de sorpresa. No ha agafat de sorpresa a IU, que recentment ha presentat en un document mesures d’urgència per combatre els seus efectes, no ha agafat de sorpresa a EUiA que ha participat corresponsablement i fa seus els plantejaments de IU, no ha agafat per sorpresa als sindicats, especialment a CCOO, només cal consultar els documents dels darrers congressos, i el que és més important: l’actitut dels seus quadres dirigents a les empreses, mobilitzant en contra dels plans de les direccions de les empreses i aconseguint aturar una part del cop, i dels seus quadres dirigents, que s’han plantat davant les exigències de la patronal de reduir encara més els drets contractuals i les garanties front els acomiadaments-
Als comunistes del PCC, no ens que ens agafi de sorpresa, es que ja havíem anunciat el que podia passar, com conseqüència de la globalització capitalista, però sobre tot de la enorme divisió al sí de la classe obrera, de la seva manca d’organització a tots els nivells i de la debilitat de les esquerres transformadores. Varem dir al CC d’abril de 2008 que calia organitzar el nou partit per que el cop que vindria si les bases econòmiques trontollaven seria una crisi semblant a la de l’any 1929, i que per això calia organitzar partit, organitzar EUiA i organitzar sindicat en els sectors emergents de la nova classe obrera.
Avui ens trobem en la fase d’organitzar la mobilització i de construir alternatives i respostes concretes. Sabem que aquesta crisi no serà la revolució, per que no hi ha prou consciència ni prou organització, per que encara no estem preparats- Així doncs, cal preparar les respostes, no puntuals, sostingudes en el temps i en els territoris i sectors. Cal guanyar una majoria social contra la crisi, i aquí entra la manifestació del 14 de Març convocada pels sindicats més representatius entre els quals estan les nostres CCOO, que sí dibuixaren una alternativa de 8 punts en el seu IX Congrés, aprovada per unanimitat:
-Política fiscal avançada i anticíclica i un nou model de finançament -Polítiques públiques expansives -Incentiu al consum responsable de les persones i les famílies -Fer front a les pràctiques empresarials oportunistes, millorar els Serveis Públics d’ocupació i adequar les polítiques actives -Pla per garantir el dret a l’habitatge -Pla per la millora de l’educació i de la formació i foment de la recerca i la innovació -Recursos públics suficients per desenvolupar les polítiques socials bàsiques i de cohesió social -Regulacions i controls internacionals que reforcin i revisin els mecanismes de govern econòmic i polític existents i la participació activa de les organitzacions sindicals internacional
Aquesta crisi l’hem de transformar en una oportunitat per aprofundir en valors com la solidaritat, es a dir en un expedient de regulació d’ocupació, quan hi ha acomiadaments no hem de mirar cap un altre lloc, al contrari, hem d’ajudar, ens hem de posar al servei dels treballadors, hem de mostrar que el partit es útil, es una eina que tenim per lluitar políticament contra el sistema capitalista.
Així doncs, el 14 de Març tots i totes a la manifestació, el PCC amb els treballadors afectats per la crisi.
Pot un home sol mantenir una estafa piramidal de cinquanta mil milions de dòlars durant dècades? La resposta és evident. El cas Madoff no és possible sense la connivència d’importants poders polítics i financers.
Les estafes piramidals en la seva sorprenent simplicitat i èxit recurrent sempre posen de manifest alguna cosa sobre la societat que les fa possible. Els milions d’escudos estafats, sense ficar-se en negocis “reprovables segons la moral cristiana” per la “banquera del poble” Dona Branca ens parlen de la misèria i beateria del Portugal dels setanta i els segells postals de Ponzi van franquejar la urgència dels rutilants anys vint. De qui i de què ens parla l’escàndol Madoff?
Pot un home sol mantenir una estafa piramidal de cinquanta mil milions de dòlars durant dècades? La resposta és evident. El cas Madoff no és possible sense la connivència d’importants poders polítics i financers.
Les estafes piramidals en la seva sorprenent simplicitat i èxit recurrent sempre posen de manifest alguna cosa sobre la societat que les fa possible. Els milions d’escudos estafats, sense ficar-se en negocis “reprovables segons la moral cristiana” per la “banquera del poble” Dona Branca ens parlen de la misèria i beateria del Portugal dels setanta i els segells postals de Ponzi van franquejar la urgència dels rutilants anys vint. De qui i de què ens parla l’escàndol Madoff?
Una de les claus de l’èxit d’aquest tipus d’estafes és que la pedra filosofal que es ven sigui tan exòtica com incomprensible, una llunyana font de riquesa que fa somiar: segells, or de les Indies o opcions financeres. La estratègia venuda per Madoff era, sobre el paper, tan complicada que ningú tenia massa interès en entendre-la i, si algú ho intentava, els múltiples intermediaris i còmplices s’encarregaven que no destorbés la gallina dels ous d’or.
Una de les persones que sí va intentar destapar el frau és Harry Markopolos, un analista que a finals dels noranta només va necessitar quatre hores de càlculs per demostrar que els beneficis que obtenia Madoff any rere any eren una impossibilitat matemàtica. Les seves múltiples denúncies van ser desateses quan no obertament bloquejades.
Repassem algunes de les institucions que han quedat tocades per aquest afer:
Borsa de Nova York i NASDAQ: Les dues borses d’accions més grans dels EEUU. Les operacions de Madoff representaven durant els vuitanta el 15% del volum d’operacions de la borsa de Nova York, operacions ara suspectes de ser realitzades amb informació privilegiada. Madoff va ser president del NASDAQ.
National Association of Securities Dealers (NASD): Organisme autoregulador de la industria de valors. Madoff en va ser president. El seu germà i el seu fill també hi han treballat.
Bancs i fons intermediaris: el Santander sembla molt interessat en evitar demandes dels afectats. L’encerta Ignacio Arroyo a El País en preguntar-se: “¿Acaso sólo responde el último de la cadena (el señor Madoff) en una estafa continuada cuando tantos otros se han beneficiado (cobrado) del sistema?”
SEC: agència governamental suposadament encarregada d’evitar els fraus en la industria financera. El problema durant l’administració republicana és que els reguladors no creien en la regulació. De fet, treballaven activament per la desrregulació. Van rebre múltiples denúncies i van diluir en el no-res moltes investigacions. Markopolos va enviar-hi el 2005 un document amb l’inequívoc títol de “El fons d’inversió més gran del món és un frau”.
Wall Street Journal: Markopolos, desesperat per la falta d’atenció, va passar els seus descobriments a un periodista d’aquest diari. Els editors van bloquejar la investigació.
En definitiva, el cas Madoff ens parla d’una corrupció generalitzada en tots i cadascun dels agents del món financer: borses, reguladors, bancs, mitjans de comunicació i govern. És tan estrany que Madoff només estigui en arrest domiciliari? A Wall Street impera un pacte de silenci: si vius en una casa de cristall, no et dediques a tirar pedres.
En la seva compareixença davant el Congrés de Febrer de 2009, Markopolos, a més de posar en evidència molts dels còmplices necessaris, va fer algunes reflexions de fons: “Els governs han consentit els lladres de guant blanc durant massa temps. Ja va sent hora que ens adonem que no són els furts ni el tràfic de drogues els delictes que causen el major dany econòmic. Són aquests lladres de guant blanc, aquests que viuen en les cases més cares i es vanten de les carreres més rutilants qui ens perjudiquen més. Roben les nostres pensions, fan entrar empreses en bancarrota destruint milers de llocs de treball i arruïnant incomptables vides.”
ANTECEDENTS. El que s'anomena model sanitari català té el seu desplegament i suport en la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) del juliol de 1990, que va consolidar un model "mixt" i va crear la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP). L'any 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Aquestes modificacions catalanes d'involució liberalitzadora, van precedir el que després el PP privatitzarà i desregularà a tot l' Estat espanyol mitjançant la Ley General de Sanidad de 15/97. Pel que fa a la U.E, van sorgint orientacions i propostes reiterades cap a un "mercat sanitari intern" des de continguts en redaccions de Tractats i Directives diverses.
Després de 23 anys de depredació dels recursos sanitaris amb privatitzacions, externalitzacions, fallides econòmiques fraudulentes, models de gestió mercantilistes, mesures de suport a la privada, sotmetiment a les grans companyies asseguradores o mútues privades i a la indústria farmacèutica, la degradació del sistema públic conclou en un important dèficit públic en els serveis públics de salut … Malauradament aquesta tendència no ha estat encara corregida. Més de la meitat del pressupost sanitari de la Generalitat es segueix derivant a concerts, consorcis i entitats de caràcter privat o mixta.
SITUACIÓ ACTUAL. Constatem, amb preocupació, com en aquests darrers temps sorgeixen una sèrie d'iniciatives patrocinades i promogudes des de diverses instàncies que, amb el pretext de "modernitzar" i fer "sostenible" el Sistema Nacional de Salut de Catalunya, reclamen noves aportacions econòmiques per part de la ciutadania, que passa a ser considerada com a "client". És el que es coneix com a "co-pagaments" o noves taxes, o limitacions de la cartera de serveis. Es dona prioritat a una suposada gestió "eficaç i actual" i de "mercat" per damunt de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials.
En situació de crisi econòmica es retallen les despeses sanitàries mentre s'aboquen xifres astronòmiques de diners públics a la banca privada. Es reiteren els vells arguments de que no hi ha prou diners per sanitat i que cal posar uns "límits" a la despesa. Es culpabilitza la ciutadania de la despesa sanitària pública per tal de vèncer les resistències cap a un "RE-pagament" i se la dirigeix cap a asseguradores i cobertures privades. En aquest sentit, veiem amb inquietud com es vol imposar com a fet consumat una mena de "Pacte Apolític", suposadament "tècnic" i "neutral" que obriria camí a la mercantilització de tot el sector...quan aquestes polítiques neoliberals estan demostrant el seu fracàs per tot arreu.
EL DRET DE LA SALUT. Ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat: la salut va molt més enllà de l'absència de malaltia i es considera "un estat complet de benestar físic, mental i social". Podem afirmar que les causes de les malalties que més ens afecten es deuen a un tipus de "progrés" que ens ha estat imposat i que provoca desigualtats, accidents diversos, malalties cardiovasculars, malalties canceroses, problemes de salut mental, envelliment, etc... no hi ha dubte de que la majoria de causes de la NO-salut depenen de qüestions laborals, culturals, econòmiques, de gènere i ambientals. Nosaltres defensem que la salut individual només pot abordar-se de forma col•lectiva i social. Emmalaltim, o no, en funció de com vivim i de les condicions econòmiques i psico-socials de la nostra vida que produiran sovint més malaltia, o més salut, que la pròpia condició biològica i individual.
Entenem aquest concepte de salut en sentit positiu, no en contraposició al concepte de malaltia. La Salut és aquella manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un mateix/a, la resta de persones i amb l'entorn. És una eina necessària per a la promoció de la persona en el pla personal i social, directament vinculada amb les condicions de vida, relació i de treball.
De cap manera hem de pagar l'actual crisi econòmica amb reduccions de salaris ni de serveis públics. No som els responsables de la crisi. Ara més que mai, els governs han d'invertir en prestacions i en suports socials. I a Catalunya, és molt discutible "com" i "quan"gastem, - seguim per sota de les aportacions de la U.E.-15-. Disposem d'un finançament insuficient i a més el gastem erròniament. Cal anar a un important increment relatiu de la protecció, prevenció i promoció de la salut.
La participació ciutadana organitzada és l'altra agent socio-sanitari imprescindible. Necessitem més que mai l'articulació d'un moviment transversal i unitari de les organitzacions, de les xarxes ciutadanes, de les associacions polítiques, sindicals i veïnals per a defensar el caràcter públic, universal, de qualitat, integral, solidari i equitatiu del Sistema Nacional de Salut. El dret a la protecció de la salut per a tota la ciutadania és un dels drets fonamentals de qualsevol estat democràtic.
DEFENSEM LA SALUT PÚBLICA.Ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut en tot el seu caràcter conquerit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d'equitat garantida. Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i serveis necessaris per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense discriminació de cap tipus. I no solament en la vessant reparadora o curativa sinó també, com hem dit, en les accions de prevenció i promoció de salut. Ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva , generar debats i cercar sinergies en favor de l'acció cívica i política per una mobilització social.
Tres dels àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:
1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut. En forma argumentada i sostinguda des del rigor científic i de l’ interès col•lectiu, la bondat social, la justícia política i la oportunitat del moment. Sense “híbrids- mixts” ni fórmules parasitàries, sempre orientades cap al benefici final del mercat, i que suposarien una pèrdua greu d’universalitat i d’equitat.
2.- Participació social, “empoderament” i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions i grups d’ajuda. La salut, naturalment pública, per essència i concepció, només ho serà si incorpora realment aquests agents socials.
3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents (o les poc usuals, mal anomenades “rares”) sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d’atenció sanitari i de cobertura econòmica i social, malgrat una prevalença i/o severitat inqüestionables. La reivindicació per atendre dignament la salut mental o la recent experiència participativa i mobilitzadora de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica en són exemples paradigmàtics i que cal acabar de reeixir.
Amb el nostre manifest fem també una crida oberta a tots aquells grups, col•lectius o persones que ja treballen per aquests objectius a fi de generar una necessària i urgent mobilització social i política reivindicativa.
L´ Alternativa Jove-Joves d´EUiA, va escollir el passat 14 de Febrer Julián Sesé com al seu nou coordinador.Així els Joves d´Esquerra Unida i Alternativa van aprovar el calendari d´activitats del 2009 i uns nous plans de treball, que desenvoluparà el nou equip que dirigirà el grup de Joves d´EUiA.
“Amb aquest canvi es pretén enfortir l´organització dels joves d´EUiA i donar-li més autonomia respecte a Esquerra Unida i Alternativa”, va pronunciar Sesé. Cap a finals d´any se celebrarà la primera Assemblea de Joves d´EUiA, en la què es concretarà i se solidificarà l´ideari i els propòsits d´Alternativa Jove-Joves d´EUiA
El passat 16 de febrer hi hagué a la plaça Sant Jaume una concentració convocada per la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere en protesta per les dones víctimes de la violència masclista. Aquest va ser el primer acte d’una sèrie de concentracions convocades per a cada tercer dilluns de cada mes, sota el lema “Tolerància zero als maltractaments! Prou agressions!”.
La Joventut del PCC es va encarregar de llegit el manifest i va centrar la seva intervenció en la relació que existeix entre el patriarcat i el capitalisme. El patriarcat és una mostra més de les desigualtats pròpies de la societat capitalista. Tots els avenços que hi ha hagut als darrers anys no eviten que continuï predominant la organització androcèntrica de la societat. L’opressió de classe encara és més greu en el cas de les dones. Les dones no solament pateixen violència física sinó també simbòlica: a casa, a l’escola, al treball i als àmbits de poder. Només amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada l’opressió de gènere, ja que aquesta neix amb l’aparició de la propietat privada.
A continuació, es van llegir els noms de les 6 dones assassinades a mans de les seves parelles en el que va d’any i es guardà un minut de silenci en senyal d’homenatge. Per últim, la plataforma va demanar la recollida de signatures perquè es compleixi la llei que obliga a incorporar els temes de gènere a la universitat pública, cosa que hores d’ara l’administració no està fent.
En l’actualitat conviuen restes de models de producció com el feudalisme i intents de socialisme amb el capitalisme en diferents graus de desenvolupament. El punt de partida per a l’anàlisi de classe és el lloc que la persona ocupa en les relacions de producció i així, el model de producció dominant, marca les pautes d’anàlisi de les classes socials. Però què passa amb les dones en aquest anàlisi? Històricament, l’anàlisi de classe ha plantejat diversos problemes en quant al gènere es refereix.
EL PROBLEMA DE LES DONES I L’ESTRUCTURA DE CLASSE
La invisibilitat social de les dones i la manca de reconeixement i prestigi dels seus treballs i funció social són, en bona mesura, responsables de que a l’hora de situar les dones dins l’estructura de classes, les ciències socials analitzin el món social com a neutral respecte al gènere mentre que, de fet -com alerten estudioses del problema com la sociòloga Rosmary Crompton—la societat està profundament estructurada per raons de gènere.
Per tot això, no és d’estranyar que a l’hora d’estudiar les classes, succeeixi el mateix. Per a la sociologia convencional, les famílies han estat la unitat d’estudi que calia situar en una classe o en una altre i es va establir una convenció implícita, per la qual s’assigna a la família, i per tant a la dona, la mateixa posició que al cap de família masculí. Segurament la sociologia trobava amb aquest procediment una manera fàcil de resoldre un problema ben espinós. La mateixa naturalesa de la continuïtat del contracte de treball dels homes tota la seva vida laboral front el model tradicional de les dones que abandonaven el seu lloc de treball en casar-se o tenir fills, donava justificacions al procediment de la sociologia convencional. Però aquest fet suscita diverses crítiques feministes:
En primer lloc, la divisió de treball de gènere entre l’esfera pública i la privada està carregada de significació i cal plantejar-se la causa d’aquesta divisió per poder fer una anàlisi correcte. Tractar aquest fet com a una dada constant és ja, fer un anàlisi sexista.
La segona crítica és de caràcter empíric i ve donada pel gran augment de dones en el mercat laboral. Aquest fet va fer caure per terra l’argument segons el qual l’assignació de la mateixa posició social a la dona que al cap de família masculí no és sexista ja que l’únic que fa és assignar a la família en conjunt la posició social de qui està immers en el mercat laboral, es a dir, l’home.
Així doncs, els anàlisis de classe publicats en la dècada de 1980 van ser molt criticats ja que se centraven en els homes i només incloïen les dones en tant que esposes. Crompton ens exposa el desenvolupament lògic des de un punt de vista crític.
1- La mobilitat social és un factor important. Com les dones són més visibles en el mercat de treball ocupant llocs de treball “de coll blanc” corresponents a feines no manuals rutinàries i aquestes feines corresponen a un nivell de classe intermig (a diferència dels homes que son més visibles ocupant llocs de treball de “coll blau” que se situen dins les classes treballadores), la incorporació de les dones en l’anàlisi generaria una idea falsa de mobilitat social que esbiaixaria el resultat de l’estudi.
2- L’evidència empírica “ha demostrat que la classe conjugal de les dones és, generalment, més significativa que la seva classe ocupacional per a la determinació de les seves actituds sociopolítiques.
Tal com explica Crompton, aquests raonaments de la sociologia convencional poden tenir una certa validesa en un moment històric determinat però l’evidència empírica pot canviar, com de fet així ha estat. Amb l’increment del nivell d’ensenyament i formació de les dones, la seva renúncia a abandonar el seu lloc de treball malgrat casar-se i assumir la maternitat, l’establiment d’altres models familiars, l’augment dels divorcis i l’increment d’altres tipus de relacions de parella més igualitàries on la dona està menys subordinada al cònjuge; l’evidència empírica convencional és cada cop més qüestionable.
SEGREGACIONS EN EL MÓN DEL MERCAT DEL TREBALL
L’increment de la visibilitat, quantitat i qualitat de les dones en el mercat laboral ha plantejat diversos problemes als esquemes de classe que es basen en l’ocupació de les persones. El gran augment de les dones en el mercat laboral ha fet evident que hi ha una gran diferenciació en les feines que ocupen les dones i les ocupades per homes. Així, es poden establir feines “femenines” o “masculines”. Les feines “femenines” tenen, pel sol fet de ser-ho, menys prestacions econòmiques (menys salari, més precarietat,...) i socials (menys reconeixement, menys estatus,...). Aquest fet empíric es pot explicar perquè les prestacions econòmiques i socials d’algunes ocupacions s’han determinat d’acord amb suposicions sobre la naturalesa dels que les realitzen i no segons el seu contingut laboral o la preparació requerida.
DONES I CIUTADANIA
A banda del problema d'on situar a les dones dins l’estructura de classes, Rosmary Crompton, parla de com, a més de les situacions en l’accés a la propietat i al mercat –es a dir, les situacions de classe–, les característiques naturals de les persones (com la raça, l’edat o el gènere) influeixen en les seves condicions materials.
Crompton diu que les feministes han criticat no només que el drets civils i polítics de l'individu defensats per la ciutadania han afectat tot just les condicions materials de les dones sinó que el concepte de ciutadania ha estat carregat de gènere des dels seus orígens i que, per tant, ha exclòs sistemàticament a les dones.
Pateman, per exemple, va demostrar que els teòrics polítics del “contracte social” original com Locke o Rosseau exclouen a les dones com a ciutadanes. Aquests teòrics no legitimaven els drets patriarcals però d’una manera natural, incorporaven aquest drets dins el matrimoni. Així, s’acceptava universalment la dominació dels homes sobre les dones dins el matrimoni.
Una altra crítica que des del feminisme es fa a la ciutadania, es que està pensat per patrons masculins ja que els serveis socials es varen vincular inicialment a les relacions laborals regulars, i atorgaven, per tant, la titularitat majoritàriament als homes. Així, si bé és cert que la ciutadania social ha contribuït a la “atenuació de las classes” perquè subministra prestacions a les persones sense tenir en compte el valor de mercat que aquestes tenen, només inclou com a beneficiaris als “ciutadans-empleats”. Les dones que estaven fora del mercat formal de treball quedaven doncs, fora de contemplació i només se les tenia en compte en tant que persones dependents i subministradores d’assistència. El fet de no reconèixer les diferències existents entre sexes, fa que un sexe (el dels homes) es convertís en norma.
Davant d’aquesta realitat, la lluita de les feministes liberals, s’ha centrat en la reclamació de l’estatus de ciutadania també per a les dones. Aquesta lluita però planteja un problema que Pateman va evidenciar: “si la ciutadania està definida en termes masculins, com poden les dones formar part de un contacte social fraternal?” Una de les conseqüències de defensar la igualtat sense tenir en compte la diferència ha estat que les dones que han volgut igualtat, s’han vist obligades a adoptar patrons de comportament masculins.
El conflicte entre la igualtat i la diferència és de difícil resolució. Feministes com Cockburn, han defensat la importància de lluitar totes dues coses. Aquesta autora afirma que a la pràctica es pot superar aquesta contradicció reclamant no igualtat sinó equivalència.
Walby descriu com el feminisme de primera onada (1850-1930) ha aconseguit la majoria dels elements de la ciutadania política i civil (dret a vot, dret d’ingrés a la universitat,...). No obstant, malgrat aquests avenços, les dones han hagut de seguir lluitant contra desigualtats materials i sexuals, en particular contra desigualtats relacionades amb el mercat de treball. En aquest sentit, autors com Giddens han subratllat la importància del reconeixement de les institucions de negociació col•lectiva per a l’ampliació de la ciutadania social. Aquesta lluita però té també biaix de gènere ja que fins fa poc, les dones, per les característiques de les seves relacions laborals, tenien dificultat en ser titulars de drets com el de la prestació d’atur o de jubilació. D’aquesta manera, les dones no immerses en el mercat de treball quedaven, de nou, excloses.
Per altra banda, el fet de que històricament les dones hagin estat les encarregades de les tasques de cura i subsistència de la llar, fa que tinguin especial interès en l’increment de serveis assistencials i en el desenvolupament de institucions del benestar.
De tota manera, des del feminisme s’insisteix amb força que les institucions del benestar han estat concebudes de tal manera que, en molts països, reprodueixen el model patriarcal en el que hi ha un sustentador masculí i on les dones són les principals responsables de l’assistència en l’esfera domèstica (com a treballadores no remunerades) i en l’esfera pública (com a treballadores poc remunerades). El feminisme de segona onada ha lluitat contra la reproducció d’aquests models patriarcals.
Crompton senyala que el que segurament ha tingut un efecte més profund és el que s’ha aconseguit pel que fa a la igualtat de valor. El principi relatiu a la remuneració material per treballs d'igual valor, ha tret a la llum que les activitats “típicament femenines” es recompensen per sota de les “típicament masculines”. Les feministes s’han esforçat per fer visible aquesta realitat. També ha prestat atenció a temes com la violència contra les dones, l’explotació en les relacions sexuals i la necessitat de reforma de lleis com la del divorci o l’avortament. Aquests últims han encapçalat la lluita de les dones pel control del propi cos.
Finalment, tot i que les dones no constitueixen un grup particular d’estatus, sí que tenen un estatus relativament inferior que els homes i continuen sent ciutadanes de segona. És important reconèixer que les lluites de les dones han aconseguit avenços significatius i han influït en la situació de les dones dins el sistemes d’estratificació, encara que queda molt per fer.
CONCLUSIONS
Seria ingenu pensar que la problemàtica pròpia de la relació entre gènere i anàlisi de classe acaba amb el que acabem de resumir, de la mà de Rosmary Crompton. Més aviat, podem dir que la seva anàlisi mostra una sèrie de tasques que es necessari afrontar. Entre d’altres, (i) la generació d’estudis que estiguin d’acord amb el paper que actualment duen a terme les dones dins l’esfera econòmica i que considerin, a més, l'establiment d'altres models familiars que són canviants i contradictoris en molts casos i (ii) la creació de metodologies que permetin una anàlisi més real de la situació de les dones en l’estructura de classes.
Per altre banda, hi ha algunes altres qüestions que cal ampliar i actualitzar, per exemple, seguint estudis com els de les economistes Lourdes Beneria, Martha Roldán que analitzen la situació de les dones en el mercat de treball, ara i des de fa molt de temps.
L’avantatge d’introduir els anàlisis de Beneria és que a més es supera l’eurocentrisme de la sociologia convencional. A l’hora d’analitzar la situació de gènere i classe de les dones i les lluites feministes, caldria tenir present altres regions del mon com Amèrica Llatina o Àsia. En aquest sentit ,no només s’haurien de tenir en compte moviments explícitament revolucionaris sinó que totes les lluites de les dones haurien de ser contemplades en l’anàlisi.
Com es pot veure, el problema entre l’anàlisi de classe i el gènere no és una qüestió resolta. Només em queda convidar a la lectora o al lector a reflexionar sobre el tema i encoratjar-lo a incorporar les seves reflexions al debat. Ajudarà a fer-lo més enriquidor per a tothom.
Agraeixo la lectura prèvia que Àngels Martinez Castells ha fet d’aquest document.
La situació de les dones en el mercat de treball segueix estan caracteritzada per les desigualtats en l’ocupació i en els salaris. La tradicional segregació laboral de les dones , horitzontal i vertical, que les confina a determinats llocs de treball i a determinats sectors d’activitat, en contribueix a la perpetuació. Els treballs desenvolupats habitualment per dones, estan pitjor retribuïts que altres que majoritàriament realitzen els homes.
Aquesta qüestió té a veure amb el propi sistema de classificació i les seves conseqüències salarials però, també cal tenir en compte una altra dada: les conseqüències que els rols socials adjudicats a homes i dones tenen sobre la posició de les treballadores en el mercat laboral. I en concret, la incidència que la realització del treball domèstic i la cura de criatures i persones depenents, tenen sobre l’accés al mercat laboral, sobre la promoció professional i alhora, sobre el salari.
En l’actual context hem d’estar alerta per evitar que la crisi econòmica no eixampli encara més les desigualtats que encara romanen en el mercat de treball. En èpoques com aquesta, conceptes com la igualtat d’oportunitats, l’economia social i la responsabilitat social passen a un segon terme, tot i que és quan son més necessaris. Tot això, està comportant un augment de la pobresa i sobretot tornar a parlar de la feminització de la pobresa.
Una de les conseqüències de l'increment de l'atur és, precisament, l'augment de la pobresa, que ha adquirit nous rostres. La pobresa s'ha anat introduint entre la població en edat laboral a causa de l'augment de la desocupació de certs col•lectius que cada cop estan més allunyats del mercat de treball i també a causa del creixement de l'atur de llarga durada. Les noves persones pobres que oculta la societat actual són dones, joves amb problemes d'integració laboral, persones grans amb pensions mínimes, gent en atur de llarga durada, gent que ha sigut acomiadada de les seves empreses amb vint i trenta anys de cotització però a qui encara li'n queden uns altres quinze o més, per a jubilar-se.
Es produeix una "feminització de la pobresa": les dones són més nombroses que els homes a l'hora d'ocupar llocs de treball a temps parcial, en llocs poc atractius i especialment vulnerables a la crisi econòmica. A més, les estructures de les famílies registren un augment de famílies monoparentals que, en més del 90% dels casos, tenen una dona com a cap de família. La taxa de pobresa és superior a la mitjana quan el cap de família és de sexe femení.
Caritas en el seu darrer informe ha posat en evidència la persistència de majors taxes de pobresa en el cas de les dones, associades directament a les característiques del mercat de treball. Analitzant la situació es pot afirmar que les dones estan majoritàriament presents en el que hem anomenat mercat de treball secundari o perifèric amb contractes temporals o a temps parcial, treballen en empreses petites on es constata la fragilitat i precarietat de les condicions de treball.
El creixement del treball a temps parcial no ha significat la incorporació de dones a nous àmbits sinó que, ben al contrari, ha intensificat la segregació de l'ocupació femenina en determinats sectors. Si contemplem l'experiència europea, una majoria aclaparadora de les dones estan en el sector serveis: 91% a Bèlgica, 88% al Regne Unit, 86% a Dinamarca,...Tanmateix, no són uns serveis qualsevol, són els mateixos serveis en què, ja en el passat, la participació de la dona era majoritària. Serveis en què el nivells de remuneració i de qualificació són reduïts: cambreres, venedores, treballadores del servei domèstic.
El contracte a temps parcial, encara que no es formuli explícitament, és un tipus de contracte que afecta especialment les dones. El treball a temps parcial, que ocupa un destacat lloc entre altres mesures de les polítiques neoliberals de flexibilització laboral, segueix una lògica infernal. Un contracte a temps parcial no crea un lloc de treball, sinó que ve a substituir, en general, un lloc de treball estable i a temps complet. Aquesta tendència és encara més clara en moments com els actuals, marcats per la recessió econòmica i la destrucció de llocs de treball.
El marc de la crisi actual ens pot abocar a una major desprotecció durant la relació laboral i que afectarà a la pèrdua de garanties i controls en matèria d'ordenació del temps de treball, mobilitat funcional, geogràfica i modificació substancial de condicions de treball. Per tant, un increment dels poders de l'empresari amb vista a l'actualització i la disposició unilateral de les treballadores. També pot comportar la reducció o limitació per a determinats col•lectius de gent treballadora dels nivells de cobertura de Seguretat Social i exclusió de la protecció per desocupació.
El retall de les polítiques socials, l’increment dels costos de la vida i les privatitzacions dels serveis, repercuteixen directament en les condicions de vida de les dones ja que, d’una banda es veu afectat un sector laboral marcadament més feminitzat i de l’altra, la pèrdua de poder adquisitiu repercuteix en una major càrrega de treball reproductiu i domèstic de les dones, fet que comporta, de nou, un retrocés respecte als avenços dels darrers anys.
Cal qüestionar el model productivista i consumista i elaborar alternatives socials i de relacions interpersonals diferents de les actuals, més solidàries, més igualitàries, amb temps per a l'afectivitat i l'atenció de les persones, per part de dones i homes, amb temps per al desenvolupament personal, per al treball col•lectiu. Poder escollir el propi temps i no viure tan sols per a treballar. Les dones, més que ningú, volem treballar menys hores, és clar que sí, tant al treball assalariat com en el domèstic. Però això ha de ser sobre bases ben diferents de les de la precarietat, el ràpid augment de la misèria i la segregació social.
Moltes persones s’obstinen a anomenar el que ve després del capitalisme com a post-capitalisme en lloc d’anomenar-lo simplement socialisme? Ens ho podria explicar?
Un règim, un sistema post-capitalista un se’l pot imaginar encara pitjor que el capitalisme. Nosaltres volem un post-capitalisme millor que el capitalisme i no hi veig un altre nom per donar-li que el nom històric que se li ha donat, és a dir, socialisme.
Per què el socialisme no té alternatives? La senyora Thatcher deia del capitalisme: “no hi ha cap altra alternativa que el capitalisme”. I jo dic, no hi ha cap altra alternativa que el socialisme. Socialisme o barbàrie, com deia la Rosa Luxemburg ara fa un segle.
Per què el socialisme? Perquè hem arribat a un estadi en el desenvolupament del capitalisme en què un grapat de monopolis, anomenem-los oligopolis si voleu, un grapat de grans grups financers industrials integrats controla gairebé totes les decisions fonamentals. No hi ha la possibilitat de pensar un sistema post-capitalista millor sense abolir la propietat privada d’aquests grans grups, que controlen el 90% de la decisió econòmica social i política a escala mundial arreu. Tenim l’evidència que hi ha un conflicte fonamental entre els interessos privats dels qui controlen els oligopolis i l’interès públic, l’interès dels pobles, l’interès dels treballadors. I abolir aquesta propietat privada no vol pas dir fer un estatisme també horrible. Vol dir entrar a la llarga construcció de la socialització de la propietat dels grans mitjans de producció, i això s’anomena socialisme.
El socialisme ja compta amb una història al seu darrera, la història del socialisme utòpic, la història del marxisme, la història de la Primera Internacional, la història posterior de les Internacionals successives incloent la història de les seves desviacions, de les seves degeneracions, fins i tot els seus crims. No hi ha cap història en què una banda sigui exclusivament positiva. Hem d’intentar seguir aquesta història fent-ho millor, així ho espero.
Està d’acord en què el socialisme que vostè presenta és de fet una extensió de la democràcia cap als àmbits als que malauradament avui en dia encara no ha arribat?
Socialisme i democràcia són sinònims. No es pot pensar en socialisme sense democràcia, la qual cosa no vol dir que les forces socialistes sempre hagin estat democràtiques en la pràctica. Però quina democràcia? Això s’hauria de discutir.
La fórmula de la democràcia que se’ns proposa majoritàriament és una fórmula d’expressió que redueix la democràcia a, simplement, el reconeixement del multipartidisme i a l’organització i la convocatòria d’eleccions més o menys honestes, més o menys correctes. No és inútil del tot, però sí totalment insuficient. La democràcia no té cap sentit si no s’associa al progrés social, ja no dic ni tan sols al socialisme, mesuro les meves paraules, al progrés social. La democràcia burgesa, després de tot, ha estat conquerida per la burgesia contra l’antic sistema de l’aristocràcia. La democràcia popular, la democràcia del poble, no es farà sinó és per la conquesta contra el capital dominant.
Aleshores l’elector podria dir: se m’està tractant com a un ciutadà o potser com a un imbecil, o simplement com a un espectador, un consumidor de política que es fa sense que jo sàpiga com pels qui controlen aquest mercat, és a dir, els oligopolis dels que parlaré després. No dic que els drets democràtics no han estat conquerits, els drets no han estat mai concedits, els drets han estat conquerits pels treballadors. Jo no dic que aquests drets no representin res, no dic això, representen molt però són insuficients. Aleshores, les noves fórmules segueixen ideant com associar la pràctica democràtica, la democràcia, amb el progrés social. I bé, jo diria que és impossible si es considera que la propietat privada en totes les seves formes és intocable i definitiva per a l’eternitat, perquè això voldria dir que el capitalisme és aquí per a l’eternitat com deia la senyora Thatcher i com diuen altres amb “la Història ha acabat”. Associat al progrés social, això vol dir proclamar altres drets: el dret a la vida, a l’alimentació, a l’habitatge, al treball, a l’educació gratuïta per a tots els nens i, en definitiva, el dret a la sanitat, etc.
No n’hi ha prou amb proclamar aquests drets en una bonica carta de declaracions dels drets, cal també pensar les fórmules polítiques i institucionals que en permeten l’exercici efectiu i es vegi aleshores que la posada en marxa efectiva d’aquests drets implica la regulació de la propietat privada en determinats àmbits, i l’abolició de la propietat privada en determinats àmbits, i sempre la socialització. L’elecció és la socialització, ja que el que fa el mercat és desposseir l’individu del seu caràcter de ciutadà per fer-ne un consumidor amb el dret dels consumidors, i jo no sé ben bé què és el que això vol dir.
El dret dels consumidors és el dret que els dóna la seva cartera, òbviament. A la realitat, però, aquest ciutadà està desposseït de la ciutadania veritable, no és un ciutadà veritable, és a dir, no participa en les decisions a tots els nivells que sigui: a la decisió econòmica al lloc de treball, etc. Hi ha, a més l’enorme i gegantí problema de relació entre els homes i les dones i també els nens, el dret a l’alimentació, que vol dir també el dret per als camperols --que representen aproximadament la meitat de la humanitat-- als mitjans no només de sobreviure en la pobresa extrema sinó de millorar les seves condicions de vida. El dret al treball no és només el dret a tenir un treball sinó el dret a un treball que li atorga a la persona la possibilitat de ser feliç, el dret a l’educació etc... i tot això exigeix la socialització per la democràcia. Jo prefereixo dir-ne democratització, és a dir, prefereixo parlar de la democràcia com d’un procés sense final.
No hi ha recepta total per a la democràcia, ni avui ni demà. Crec que la humanitat, la Història de la humanitat no s’acabarà si no és amb el final de la humanitat, però potser la democratització és un procés sense fi. Aleshores, jo parlo de socialització per la democratització en oposició a la socialització pel mercat.
Perque la transformació s’arreli be, cal fer be la feina. Això pot portar molts joves, en certa manera, a abstenir-se i pensar “bé, com que jo ja no ho veuré, que siguin els altres els qui ho facin”...
Jo diria que els joves en particular, i els que no ho són tant també, que ja participen en la transformació del món tot i que no en siguin conscients. En principi hi participen. En el seu conjunt als joves no els agrada gens el sistema en el qual viuen. En són molt crítics amb tota la raó. Quan se’ls parla que aquest sistema permet l’expansió de l’individu, veuen en la pràctica que aquest sistema ofega l’individu, que tenen ambicions enormes i que cal tenir ambicions enormes i que el sistema les torna impossibles. Aleshores, participen ja en el seu pensament crític, pel seu punt de vista crític, de la realitat a la transformació, però cal que consolidin la seva visió crítica i que la transformin en una acció crítica; i és aquí on comencen els problemes i les dificultats perquè ja hi ha acció. La tasca és com esdevenir efectivament més eficaç.
I bé, la diversitat no em molesta, la diversitat és una cosa positiva, no tan sols la diversitat dels interessos immediats. En recordo algunes, posteriorment en podríem recordar centenars i centenars, fins i tot la diversitat de les visions de futur, la diversitat de l’escala de valors, la importància relativa dels diferents valors a promoure. Però aquesta diversitat no ha d’esdevenir un desavantatge a l’acció eficaç. Cal, i els joves tenen el seu lloc en aquesta lluita, construir la convergència en la diversitat, és a dir, la convergència no només de les paraules sinó també de les accions, donar objectius estratègics comuns, comprometre’s en les batalles per guanyar-les i guanyar-los.
L’Àsia és a punt d’esdevenir un centre polític mundial de primer ordre?
Bé, per començar, quan es parla de l’Àsia es parla de la majoria de la població del planeta. Hi ha 1300 milions a la Xina, 1100 milions que ben aviat seran 1300 milions a l’India, 500 milions al Sudest asiàtic; el que he dit, la majoria de la població mundial.
L’Àsia ha avançat molt en la civilització humana en el seu conjunt, i no només l’Àsia, jo sóc egipci i Egipte és un país africà però amb un bocí a l’Àsia, també Somàlia. Egipte, la Xina, són certament junt amb Mesopotàmia unes de les més antigues civilitzacions que es coneixen.
La Xina té, -els càlculs van ser fets fins al començament de la revolució industrial- fins l’any 1820-, el PIB per càpita (si s'hagués mesurat així) superior al de la Gran Bretanya, d’Europa, i el nivell de vida dels camperols xinesos és superior al nivell de vida dels camperols europeus.
Recordo una vegada, és caricaturesc però divertit, jo era a una assemblea de les Nacions Unides als anys 60, hi havia un orador neozelandès que s’adreçava als països del Tercer Món i va dir: “Vosaltres, les nacions joves”, i a primera fila hi havia: un xinès, un egipci (jo), un iraquià, un iranià. Nosaltres joves nacions? Dit per un neozelandès ens va resultar curiós. Vam somriure, però crec que ell no ens va entendre.
Que diríeu a les persones que es mostren escèptiques amb el socialisme en relació amb el passat dels països socialistes?
Samir- Jo llegeixo el segle XX com la primera onada, no la darrera. La primera onada de les lluites victorioses de graus diversos per a l’emancipació del treball i dels pobles, és a dir, per l’emancipació de les formes d’explotació capitalista, l’abolició de la propietat privada capitalista i per l’emancipació dels pobles, és a dir, l’afirmació dels pobles contra les lògiques de l’expansió imperialista.
Aquesta primera onada ha pres formes diverses, ha estat iniciada per una gran revolució, la revolució russa del 1917, en nom i sota la bandera del socialisme. Ha estat seguida per d’altres revolucions sota la bandera del socialisme, especialment a la Xina i el Vietnam, a Cuba. També ha pres la forma dels grans moviments d’alliberament nacional més o menys radicals de l’Àsia i de l’Àfrica dels anys de Bandung del 1960, 1955-60, fins a l’ofensiva neoliberal imperialista dels anys 90. Ha pres la forma d’una sèrie de moviments que han estat més o menys radicals, han tingut continguts socials diversos però que, lluny d’haver estat exclusivament negatius com se’ls vol presentar, han iniciat una transformació gegantina del món i per a moltes classes populars en un sentit positiu, és a dir, precisament amb la conquesta de nous drets, òbviament, en el conjunt dels drets conquerits i també concedits per dalt, pel poder i controlats pel poder, amb tots els límits, veure fins i tot les desviacions, fins i tot les desviacions criminals en el cas soviètic, no es pot negar. Aquesta pàgina ja ha estat passada per tothom, ha estat passada pels russos, també pels antics soviètics, ha estat passada pels xinesos de l’època maoïsta, ha estat passada pels pobles de l’Àsia, de l’Àfrica de l’època de Bandung...
Una segona onada, aquesta onada ja s’ha iniciat, s’ha iniciat a l’Amèrica Llatina per les victòries que tot i sent encara vulnerables són també les victòries del poble: el Brasil, Veneçuela, Bolívia, fins i tot l’Argentina, l’Equador, i evidentment abans que tots aquests, Cuba, amb tots els seus problemes i límits, les seves contradiccions. S’ha iniciat a l’Àsia amb la revolució al Nepal, que té tot just un any, i que s’ha enfrontat amb problemes igualment enormes i que roman vulnerable.
No hi ha motiu per pensar que no s’expandirà i es desenvoluparà. Encara no està escrita però, com deia en Gramsci: “entre la primera onada que s’ha amortit i la segona onada que tot just comença a formar-se hi ha un forat”, entre la nit i el dia hi ha un període de penombra i a la penombra els monstres es manifesten.
I n’hi ha un munt de monstres, no només en Bin Laden, també en Bush i molts d’altres que són els homes de l’arc del gran capitalisme dominant, aquests són els monstres que se’ns apareixen, i al costat dels monstres odiosos hi ha també els fantasmes. Què és un fantasma? És un ésser imaginari que és lleuger, que és massa lleuger per tenir els peus sobre la terra i en conseqüència vola i és impulsat pel vent i, una mica com un núvol, es pot agregar o disgregar, i són fantasmes en general amables però lleugers, i crec que els moviments socials hores d’ara, no dic això per calumniar-los, encara tenen aquesta naturalesa de fantasmes lleugers. Cal que agafin pes, que guanyin pes per tenir els peus sobre la terra i poder avançar realment sobre terra. Ara som en aquest període, és la raó per la qual hi ha com a mínim un moment de neguit, d’abandonament.
La propaganda del capitalisme s’ha ocupat de repetir que el socialisme s’ha acabat, i la gent ha acabat per creure-ho, també perquè efectivament una etapa de la lluita pel socialisme ha acabat i l’horitzó està embussat, i han dit: bé, repleguem-nos en nosaltres mateixos en els nostres petits interessos, les nostres petites ambicions, les nostres petites lluites, no es pot aspirar a més.
En definitiva, sembla que actualment no ens serveixen per trobar solucions a la crisi i a l’exclusió ni les teories del creixement de la producció ni les de decreixement... Caldria doncs que poséssim més atenció a les polítiques de redistribució?
Sí, és el que jo els retrec. El que jo els retrec a molts ecologistes és el dir tot sovint coses reals però desconnectar-les de la lògica del capital i atribuir-les a la modernitat en si mateixa. No hi ha una modernitat per si mateixa, hi ha una modernitat capitalista, és concreta, i nosaltres volem una altra modernitat, no diria post-capitalista, jo diria socialista positivament.
Ens cal inventar un altre model que vagi més enllà de l’organització de la producció. Administrar els nivells diversos progressivament pels interessos, dels treballadors, pels pobles, i també un altre model de consum. El model de consum, en Marx tenia molta raó, ho va veure ja fa molt i molt temps, el model de consum es deriva del model de producció. S’inventa una gestió nova, útil o no, i després es crea el mercat útil o no útil, i es desatén l’enorme malversació, però no només de recursos naturals, d’energia, també d’energia humana, per satisfer l’expansió del mercat. Necessitem un altre model.
Aquest altre model no crec que l’haguem d’inventar, n’hi ha prou amb llegir els socialistes utòpics de començaments del segle XIX. Ells ja ho havien inventat, i en Marx no tenia cap mena de menyspreu per aquest invent, deia simplement que aquestes idees generoses no es poden posar en marxa si no és mitjançant lluites dels qui hi tenen un interès objectiu.
Està vostè a favor d’unir les forces socialistes i ecologistes?
Per mi el socialisme integra la dimensió ecològica, però més enllà de l’aliança política eventual que pot ser bona en determinades circumstàncies, gens bona en d’altres, i que és secundària entre les forces polítiques que es declaren socialistes i d’altres que es declaren ecologistes, el capitalisme és un sistema racional de racionalitat limitada. La racionalitat capitalista és el càlcul de rendibilitat, que va de pocs minuts per a un especulador de la borsa a trenta anys com a màxim per una decisió més gran d’inversió com seria la recerca d’un nou recurs natural: un jaciment de petroli, per exemple. Però trenta anys què són dins de la Història de la humanitat? És una fracció de segon amb el càlcul de rendibilitat, en què no s’hauria fet mai la via de tren perquè no era rendible a trenta anys vista en l’època, el transsiberià, el transamericà, etc... que van canviar l’aspecte del planeta.
Amb el càlcul de rendibilitat els europeus no haurien construït mai les catedrals. S’inverteix un segle per construir-les, no és rendible, fins i tot si a continuació es demanava als fidels de pagar l’òbol.
Ens cal tenir també, i és això el que jo anomeno socialisme, una visió de llarg abast. Una visió de llarg abast tan lúcida com possible, però no tenim medicines que ens donin per endavant la seguretat absoluta que totes les decisions preses pels éssers humans seran sempre les millors. Això no existeix.
*Economista i professora de la UB Aquest article és un resum de l'entrevista sencera que podeu trobar a L’ESPURNA del mes de desembre de 2009 Transcripció del francès: Rosario Cunillera i Pilar del Amo Correcció: Mar Olivé
El diumenge dia 25 de gener va ser aprovada per àmplia majoria amb més del 60%, la nova Constitució. Al dia següent, es van poder advertir dues formes ben diferents de percebre les coses en dos mitjans prou il•lustratius: la que es va donar a un dels diaris de major difusió a Espanya, El País i la que va recollir La Jornada, el diari de major divulgació a Mèxic.
El primer que em crida l'atenció són els titulars; mentre per a El País la diferència del 60-40, sobtadament, no li semblava suficient feia una lectura en clau de cisma tot titulant: "Bolívia aprofundeix la seva divisió". Resulta curiós que fa ja anys no considerés cismàtica la majoria del 55-45 del referèndum pel qual l'UE va aprovar (malgrat no ser en principi legal davant del dret internacional per no ser "qualificada") la independència de Montenegro de Sèrbia. Per a uns (l'anomenat món occidental) un referèndum de "majoria qualificada" és, en segons quins casos, un factor de divisió i falta del que avui dia coneixem per "consens polític". En aquest sentit, xoca veure el contrast amb La Jornada, que li treu protagonisme al president Evo Morales per donar-l'hi al poble: "els bolivians i les bolivianes el van aprovar" o "la nova Constitució obre les portes del poder a la majoria indígena i dóna a l'Estat el control total sobre l'economia". Sembla ser quelcom lògic al estar parlant d'un referèndum.
Seguint la millor tradició liberal imposada després de 1989, es diu que s'ha trencat la confrontació d'idees, d'ideologies i fins i tot, de classes. Sembla ser que les classes han desaparegut i, entretant, el fet que més del 60% dels bolivians/es hagin recolzat la reforma constitucional i que pràcticament es correspongui amb la distribució indígena (i per ende pobre) de Bolívia, és considerat pel País com una victòria de la "confrontació sobre el consens". Seguint la millor tradició prussiana, es fa al•lusió a un consens perdut en un passat idíl•lic en què tots els bolivians/es vivien en perfecta pau i harmonia. Coincideixo amb el pensament hegemònic en el qual s'argumenta que és una autèntica llàstima que els acords no assoleixin el 99% de suports però, per lamentable que pugui semblar-los als puristes de la nova moral del món postsoviètic, el conflicte social i de classe continua molt present i resulta difícil enterrar-lo de manera que pugui ser definitiu sense acabar amb les contradiccions que es generen conseqüència del sistema. A Europa això pot ser latent però fins que es posi fi a aquestes, sempre estaran allà.
Al continent llatinoamericà sembla ser que estan canviant algunes coses i això, a més d'inquietar als que saben molt bé de quina part estar, crea crispació als sectors hegemònics que fins llavors havien governat països com ara Bolívia. Un país de majoria indígena que té, en el seu actual president, al primer mandatari indi de la seva història i que per primera vegada, sotmet a decisió popular, una reforma constitucional. Sorprenentment, es tracta d'una confrontació que ve a alterar l'ordre i la lògica mateixes de la semàntica i el sentit comú d'ella derivats de tal manera que ,quan a la majoria pobra i fins al moment marginal se li dóna la potestat de decidir sobre res menys que el seu futur, el que s'està fent és marginar l'altra part mentre es perverteixen idees que són espais comuns de concòrdia com el de la marginació de les "minories" que en aquest cas és la classe "criolla".
Algun mal pensat podria creure que des d'occident s'estan creant les bases per al qüestionament dels principis mateixos de la democràcia. Si d'una cosa tan legítimament asèptica com un referèndum pot arribar a imposar-se interpretacions tan perverses, on poden acabar nocions com la de sobirania popular? La deriva de la democràcia-occidental-capitalista cap a aquests posicionaments ideològics que estan adquirint categoria d'hegemònics és plausible. Fins fa ben poc, la sobirania era un exercici que es practicava en exclusiva a occident. Quan en altres zones com Amèrica Llatina s'emula aquest exercici fins a portar-lo en un estadi extrem de justa plasmació que no pot ser qüestionat, el pas següent és qüestionar el que "els altres" tinguin legitimitat per exercir la sobirania, especialment, la nacional com el cas de Cuba. Des de l'etnocentrisme més paternalista es pretén qüestionar-se la idea de sobirania nacional. Aquest pensament pot considerar-se en el gramsciano sentit més pur hegemònic. Si la societat accepta això, llavors, on queda el concepte fins ara inalienable de sobirania popular?
Si ens escandalitzem d'una constitució orientada a la majoria marginada i pobra aprovada pel 62% i a la vegada ens compadim de la pèrdua de privilegis que sofrirà la minoria criolla, llavors estarem passant per un cèrcol perillós, un cèrcol que qüestiona principis fins ara considerats inalienables i universals, com els de sobirania i justícia social, que passaven per a l'esquerra per ser part de mínims i constituir la columna central de la democràcia. El que en última instància es qüestiona és la democràcia. No hagués d'estranyar a ningú que, una vegada han estat assumits com a norma tals qüestionaments, s'accepti una "carta atorgada" sotmesa a consulta no vinculant que restringeixi drets de ciutadania i obri el pas a una ruptura entre ciutadans "de primera" i "de segona" o permeti la introducció d'una normativa com les 65 hores després de canviar el "dret al treball" pel "dret a treballar". Això ens porta a un nou estadi del sistema, el que la Comintern va percebre com la barbàrie abans que el col•lapse. Avui, fins i tot sense entreveure el col•lapse, es va introduint suaument la barbàrie.
Jordi Miralles - Coordinador general de EUiA i Antoni Barbará - Responsable d'Internacional
En la matinada del dilluns 16 de febrer 2009 els resultats escrutats ja han estat contundents: el referèndum ha estat àmpliament votat, pels electors i el resultat a falta d'ajusts decimals de les últimes paperetes és molt significatiu: un 53'36% per al SÍ i un 45'63% per al NO, amb escassos nuls. Una diferència de gairebé nou punts que equival a més d'un milió més de votants, a favor del Sí a la proposta governamental.
De fet el poble ha estat cridat a expressar-se a les urnes en quinze ocasions, en el període democràtic dels últims deu anys, situació que tampoc no convenç, (ara per excés), als enemics de l'imparable procés revolucionari en marxa.
Volem saludar i recalcar la pulcritut democràtica formal amb el qual s'ha desenvolupat tot el procés electoral, així com el respecte al resultat, a les regles i al joc net per part dels organitzadors. No han sucumbit a provocacions reiterades perfectament elaborades per algunes forces opositores.
Des d’EUiA volem traslladar la nostra felicitació al poble veneçolà, amb una impecable resposta democràtica en la seva immensa majoria i amb independència del sentit del seu vot. I molt especialment al Govern i al President Chávez per la seva importantíssima victòria de cara al futur del país i de la revolució bolivariana que s'està desenvolupant.
Des de Catalunya els acompanyem de forma clara, oberta, respectuosa, solidària i fraternal.
Quim Cornelles: "La Fundació treballa per a l'articulació de l'esquerra social amb la perspectiva del Front d'Esquerres en l'àmbit social i cultural"
Després de quatre anys de reimpuls de la Fundació Pere Ardiaca hem volgut saber quina és la situació actual i quines són les seves perspectives de futur. Des d’Avant hem entrevistat a Quim Cornelles, director de la Fundació Pere Ardiaca
Gerard Baró: L'activitat de la Fundació està en augment, s'ha passat dels inicis dels Cafès dels divendres a tenir un ventall molt obert d'activitats. Quins són els objectius de la fundació en aquest moment i com pretén assolir-los.
Quim Cornelles: Els cafès dels divendres són un element clau del projecte de la Fundació. Són un espai regular que permet articular, bastir un projecte, però també són un element que permet prendre el pols a la societat, escoltar el que fan les altres entitats, companys i companyes d'esquerres especialitzades en algun tema, etc.. Hem d'aprendre a escoltar, a vegades les respostes estan fora, però tots tenim la mania de començar de zero i pensar que el nostre procés i les nostres reflexions són úniques... Actualment el model capitalista afavoreix la dispersió i incomunicació dels moviments associatius, hi ha moltes organitzacions que fan una gran feina però estan molt especialitzades i, de vegades, els hi falta una visió més ample del propi sector, una visió general i crítica del món.
Penso que aquesta és la clau del projecte de la Fundació: ser capaç de crear unitat de la diversitat. A partir de buscar els punts en comú, de connectar amb allò de viu a la societat que intenta, amb més o menys èxit, donar respostes d'esquerra. L'altra gran clau és el treball col•lectiu.
Els nostres objectius passen per contribuir a la superació del capitalisme com a sistema social, actualitzant el pensament emancipador, tornant a Marx i utilitzant el marxisme de forma creativa. Per assolir aquest avenç cap al socialisme necessitem construir un Front d'Esquerres, que s'expressi als diferents àmbits d'activitat humana (polític, social, cultural i ideològic, món del treball, solidaritat). Que s'orienti per un esperit unitari, per a fer front als reptes plantejats a la classe treballadora, i els seus aliats, en cada fase a mesura que avancem en un sentit socialista.
Els i les comunistes que participem a la Fundació Pere Ardiaca actuem principalment en el front ideològic i cultural, i és a través de la reflexió i actualització sobre, i per a, la construcció del Front d'Esquerres, i amb l'organització mateixa de les seves bases, la societat civil alternativa, en el nostre front de lluita com millor podem servir al projecte comunista.
GB: Aleshores, la Fundació esta creixent molt?
QC: Sí. El projecte de la Fundació està consolidant-se, després d'un procés acumulatiu de quatre anys. Avui la Fundació Pere Ardiaca és reconeguda com un espai sociopolític important de l'esquerra política i social d'aquest país, una generadora d'iniciatives i un centre de recursos important de l'esquerra. A més podem dir que som útils a l'organització social d'esquerres i als comunistes, a través de la divulgació i la reflexió. Molts i moltes comunistes ho han entès així i s'han organitzat políticament a partir del seu contacte amb la Fundació.
GB: Sobre quin ventall social s'esta movent la fundació?
QC: La Fundació Pere Ardiaca és l'eina de la que s'ha dotat el PCC per treballar a l'àmbit intel•lectual, professional, social i cultural, generant i debatint idees des de l'òptica marxista. I és per això que la Fundació treballa per a l'articulació de l'esquerra social amb la perspectiva del Front d'Esquerres en l'àmbit social i cultural. Volem, modestament, contribuir a la unitat de les esquerres, la unitat dels treballadors i la unitat dels comunistes per crear una correlació de forces favorable a aturar i donar la volta al neoliberalisme. Construir una alternativa real al capitalisme.
El ventall social de la Fundació va des del moviment obrer fins al món acadèmic, passant pels treballadors i treballadores intel•lectuals i el món associatiu. És un ventall molt ample que inclou treballadors manuals, tècnics de l’administració pública, el món universitari, professionals autònoms, científics i investigadors/es a creadors culturals.
GB: Un dels objectius de la fundació és ajudar en l'aportació en els ideals marxistes i progressistes, com esteu treballant la qüestió de la crisis financera mundial?
QC: Bé, la Fundació és un dels pocs centres que ha reivindicat obertament la validesa del pensament de Marx i Engels. El Seminari de Pensament de Marx i Engels, pel qual han passat unes 150 persones en tres anys, moltes d'elles quadres comunistes i de les altres esquerres d'aquest país. Arran de la crisi financera, s'han incrementat exponencialment les ventes de Marx al món. La gent busca respostes. De sobte, la teoria del valor treball i el capital fictici, passen a ser arguments científics respectables i respectats. En aquest sentit, hem portat en els dos darrers mesos alguns dels més grans economistes crítics a nivell mundial, com són el Samir Amin i el Michale Krätke. Podreu llegir-lo i/o veure'ls a la web properament!. L’any en curs tenim un seminari per analitzar el capitalisme en crisi en el debat dels dissabtes al matí. Però farem activitats i jornades diverses per a reflexionar com hem arribat aquí, en quin punt estem i com en sortim. Aprofito l'ocasió per a fer una crida a tots i totes les camarades del Partit a contribuir-hi activament.
La clandestinitat, amb les seves extremades mesures de seguretat, tan aviat et proporcionava moments transcendentals com altres tirant a còmics. Recordo com si fos avui que s’havia de celebrar la reunió per constituir l’Assemblea de les Terres de Lleida –era el febrer del 72-, dins de l’Assemblea de Catalunya. Des de Balaguer viatjàvem amb el company Gregori Gallego fins a Lleida on teníem el contacte. Aquest era una coneguda camarada. Varem fer el canvi de vehicle i tornem per on havíem vingut. A les nostres preguntes, la camarada no obria boca. Cada cop anava quedant més clar que tornàvem a Balaguer.
Al final, l’esglèsia de Santa Maria que, conjuntament amb els Sant Crist, formen l’sky line de la ciutat, ens acollia. Bon lloc perquè els dimonis se’ns emportessin ja que, acabada la reunió de constitució, varem haver de tornar a baixar a Lleida a recollir el cotxe.
Ara, d’acord amb el compromís adquirit, m’aturo breument en la novel•la de l’Artur Pestana Pepetela, “La generación de la utopia”, publicada per Txalaparta. Pepetela és el nom de guerra que va utilitzar en el front de Cabinda, a Angola l’any 1969 i que es convertiria en el seu pseudònim literari. Més tard, amb el govern d’Agostinho Neto, va ser Vice Ministre d’Educació.
A la novel•la –comença: “Per tant, només els cicles serien eterns”- assistim a l’evolució d’un grup de joves residents a la Casa dels Estudiants de l’Imperi, lloc on es reuneix la joventut arribada de l’Àfrica. Vivim els anhels de canvi i el posterior compromís i els riscos. Les primeres manifestacions i la solidaritat. I la capacitat de diferenciar, a l’exterior, entre el revolucionari MPLA i la racista UPA. I la necessitat de tornar al país a lluitar.
“Som nosaltres, amb la guerra en Angola, els que derrocarem el feixisme. (...) Els comunistes estan enviant els seus militants a Angola per combatre el règim per dintre”.
Més tard, amb el xoc amb la realitat, l’aparició d’actituds oportunistes, de traïcions. El difícil enteniment entre lluitadors de diferents parts del país (el Nord, l’Est,...) com a conseqüència del tribalisme i de les 36 llengües que es parlen. El desencís, però també l’esperança, de que la utopia l’hagi heretada una nova generació.
Acaba: “Òbviament, no pot haver epíleg ni punt final en una història que comença amb per tant”.
La crisis econòmica esta anant a més. Les dades i els pronòstics que des de l'executiu de Jose Luis Rodriguez Zapatero es donaven, i que pretenien donar una visió més suau d'aquesta crisis, s'han vist superats per la crua realitat. S'arribarà als 4 milions d'aturats ben aviat, després que en el mes de gener hagi hagut una crescuda històrica de l'atur del 6.35%, amb més de 200.000 persones més sense feina. Una crisis que afecta especialment als sectors eternament més perjudicats, com són les dones i els i les joves.
La clandestinitat, amb les seves extremades mesures de seguretat, tan aviat et proporcionava moments transcendentals com altres tirant a còmics. Recordo com si fos avui que s’havia de celebrar la reunió per constituir l’Assemblea de les Terres de Lleida –era el febrer del 72-, dins de l’Assemblea de Catalunya. Des de Balaguer viatjàvem amb el company Gregori Gallego fins a Lleida on teníem el contacte. Aquest era una coneguda camarada. Varem fer el canvi de vehicle i tornem per on havíem vingut. A les nostres preguntes, la camarada no obria boca. Cada cop anava quedant més clar que tornàvem a Balaguer.