L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
El projecte comunista és essencialment humanista. Si haguéssim de resumir-ne els objectius en una frase, podríem dir que persegueix situar l’ésser humà i la seva felicitat al centre del desenvolupament econòmic i social. Per aquest motiu, tota acció revolucionària no es pot limitar a provocar canvis polítics, sinó que ha de comptar amb una alternativa per a cada activitat humana, en cadascun dels seus aspectes. Així, per exemple, la professió no té un paper neutral, sinó que està subjecta a tenir un enfocament progressista o conservador. La mateixa consideració mereixen altres esferes, com la del lleure, la del treball reproductiu o la de les relacions personals.
Una de les contradiccions que apareixen en cadascun d’aquests àmbits és l’existent entre homes i dones, entre el sistema patriarcal de dominació masculina i la igualtat d’oportunitats i de condicions. És important mantenir aquesta visió global quan es parla, per exemple, de violència de gènere. No es pot fer referència únicament a les agressions de caràcter físic, ja que les dones la pateixen també en el terreny psicològic i en el simbòlic.Encara més: les discriminacions laborals, la pressió estètica, el repartiment desigual de les tasques de la llar o l’eclipsament en la vida política i associativa, són violències de gènere.
Evidentment, cal sumar a aquesta forma d’explotació les que es deriven per raons de classe. Avui en dia, però, diem que no és cert que unes contradiccions s’hagin de subordinar a unes altres, sinó que cal resoldre-les totes d’una vegada. Si bé és cert que els canvis econòmics estructurals són necessaris per acabar també amb la doble explotació de les dones, no és correcte pensar que suposin automàticament la superació del patriarcat.
Aquesta és una visió economicista, pròpia de l’estancament en el pensament marxista i que denota una visió parcial del projecte de transformació. Un exemple històric d’això el trobem a l’Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica, on es va arribar a afirmar que, un cop feta la revolució socialista, les contradiccions entre homes i dones desapareixien automàticament.
Les visions parcials, però, no només han estat producte de l’economicisme, sinó que es produeixen també des d’altres perspectives. Semblen igualment incompletes aquelles anàlisis que tracten de forma aïllada i preponderant lluites concretes com la de l’ecologisme o la del pacifisme. De nou, n’hi ha prou de constatar que l’objectiu de la felicitat i del ple desenvolupament de les persones inclou també la necessitat d’un entorn habitable i saludable.
A les concepcions parcel·làries podem contraposar-hi una aproximació polièdrica que analitzi i faci front contemporàniament a cadascuna de les contradiccions del sistema capitalista, analitzant-ne les interrelacions i treballant per resoldre-les alhora. Tal com ens explica Mao en la seva obra Les contradiccions, la relació entre totes elles no és estàtica i en cada moment històric cal saber llegir la situació concreta per entendre quina passa al primer pla. Així mateix, la comprensió de cada contradicció particular millora el coneixement de les altres i contribueix a la seva superació.
Si fos possible realment acabar amb la idea que el treball domèstic és un treball de dones i, al mateix temps, redistribuir-lo de manera equitativa entre dones i homes, estaríem davant d’una solució satisfactòria? Si s’alliberés de la seva adscripció exclusiva el sexe femení, deixaria de ser opressiu? Tot i que la majoria de dones acullin amb entusiasme l’adveniment del mestre de casa, la dessexualització del treball domèstic no alteraria realment el seu caràcter opressiu. En resum, ni les dones ni els homes haurien de malgastar unes hores precioses de les seves vides en una feina que no és ni estimulant, ni creativa, ni productiva.
Un dels secrets més curosament guardats en les societats del capitalisme avançat fa referència a la possibilitat –real– de transformar radicalment la naturalesa del treball domèstic. En efecte, una part substancial de les feines domèstiques de la mestressa de casa pot ser incorporada a l’economia industrial. En altres paraules, el treball domèstic no té per què seguir sent considerat, necessàriament o inevitablement, privat. Equips de persones qualificades i adequadament remunerades podrien desplaçar-se d’un domicili a un altre provistos de maquinària d’enginyeria higiènica tecnològicament avançada i concloure, de manera ràpida i eficaç, les tasques que l’actual mestressa de casa realitza de manera àrdua i primitiva.
Per què ens topem amb aquest vel de silenci que envolta el potencial de redefinir radicalment la naturalesa del treball domèstic? Perquè l’economia capitalista és estructuralment hostil a la industrialització del treball domèstic. La socialització del treball domèstic obligaria el govern a destinar una gran quantitat de subsidis a garantir l’accés d’aquestes prestacions a les famílies de classe treballadora, que necessiten aquests serveis de manera més òbvia.
Angela Davis Women, race and class, 1981
Angela Yvonne Davis (Birmingham, Alabama, 1944), política marxista i activista pels drets dels afroamericans. Membre del Partit de les Panteres Negres i posteriorment del Partit Comunista dels EUA, va ser professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia fins que se li va descobrir la seva afiliació. Davis vas ser condecorada amb el Premi Lenin de la Pau l’any 1979.
Sovint costa parlar de política. Potser per voler dotar de sentit tot un conjunt de coses, per intentar justificar el compromís que un dia es va prendre partint de tesis que avui gran part de la gent no entén, o fins i tot no hi creu. Cada cop es constata un major allunyament de la població amb els poders fàctics. El debat sobre la participació ciutadana està en boca de totes les organitzacions que basen la seva feina en el treball militant. I en aquest encaix actual, tot apunta que les organitzacions juvenils som les més vulnerables.
En efecte, hi pot haver un gran desajust entre la incidència i capacitat d’acció que es manté i l’ampli ventall d’àmbits on és necessari incidir i actuar. Sobretot quan partim de la idea-marc següent: una organització basada en la vertebració dels agents socials per a la transformació social.
Aquesta pot ser una anàlisi a través de la qual articular un pla d’acció per donar resposta als conflictes actuals. Però no seria una anàlisi vàlida i, en conseqüència, estaríem donant una resposta equivocada. Perquè, d’una banda, ens trobem amb aquella joventut apolítica i desmobilitzada i, de l’altra, veiem com cada vegada més es creen xarxes de coordinació de diferents col·lectius que, fent ús del dret a l’autodeterminació, decideixen prendre partit des del seu àmbit.
Per tant, la fotografia actual de la joventut no pot ser estàtica, sinó que ha d’ajustar el seu focus d’atenció per cobrir els diferents vessants des d’on el jovent té el dret i el deure de dir-hi la seva.
La Joventut Comunista: lluita en moviment En el terreny de la quotidianitat, són moltes les persones que lluiten diàriament, ja sigui des del seu barri, des del seu centre d’estudi o treball, des d’expressions artístiques, literàries o musicals. Cada una d’elles, empesa principalment per dues raons: la motivació de desenvolupar amb dignitat el seu treball i la riquesa que proporciona el fet de participar en experiències col·lectives.
Són persones compromeses, militants d’un projecte que, òbviament, passa per les seves mans tirar-lo endavant fins assolir-ne els objectius. Aquestes experiències no poden deixar indiferent la Joventut Comunista. Nosaltres tenim el compromís de ser-ne part, construint així una xarxa retroactiva d’exemples de lluita, treball i reflexió. Precisament per ser Joventut Comunista, amb un clara acció de transformació social, hem de prendre la responsabilitat de vertebrar cadascun d’aquests àmbits amb la idea bàsica de donar-los unitat.
Parlem, doncs, de la marca cejotacé, és a dir, aquella voluntat per crear i potenciar espais unitaris, aquella responsabilitat per dotar d’eines estables les diferents expressions mobilitzadores, aquella plasmació de les reivindicacions en l’agenda política; i, per acabar, fer d’aquelles persones que no entenien, o no hi creien, agents actius per a la transformació social.
Per tant, definir-se comunista avui pren força i consistència, senzillament perquè “som gent com tothom, que tenim les nostres capacitats, els nostres coneixements, les nostres contradiccions...” D'aquesta declaració de mínims penja tota una manera de ser que passa per fer del brigadisme la nostra carta de presentació. Sent això: brigadistes al nostre centre d’estudi, al nostre centre de treball o al nostre barri. Brigadistes treballant pels socialismes del segle xxi i, concretament, pel de casa nostra.
El proper 7 de novembre se celebraran 90 anys de la Revolució d’Octubre del 1917. Des de la Joventut Comunista som conscients que el debat per a la construcció d’un nou socialisme no pot obviar les experiències històriques que s’han produït al llarg del segle xx. Cal conèixer-les, analitzar-les i aprendre’n.
Arnau Rovira
A gairebé un segle de la Revolució Russa, des de la Joventut hem engegat una campanya nacional que constarà de dues parts, que tindran com a objectius, d’una banda, donar a conèixer des d’una perspectiva històrica quins van ser els errors i virtuts d’aquesta experiència; i de l’altra, el debat sobre el paper que han de jugar actualment les diferents forces d’esquerres de l’escena internacional en la construcció dels socialismes del segle XXI.
Així doncs, en la primera part d’aquesta campanya, donarem a conèixer, a través de diferents actes a la universitat i al territori –amb personalitats com l’historiador Josep Fontana–, quines estratègies i quines situacions es van donar a la Rússia de principis de segle xx perquè el 1917 es consumés la revolució, així com quins van ser els encerts i els errors comesos en la seva primera etapa, que van culminar amb la presa de poder de Stalin l’any 1924.
S’intentarà també donar elements d’anàlisi de l’etapa stalinista: quin paper va jugar la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial i quines estratègies es van adoptar durant la Guerra Freda, que acabarien amb l’esfondrament del bloc socialista. D’altra banda, es prestarà atenció al sorgiment de noves experiències socialistes en aquesta època arreu del món, i a l’aparició del bloc de països no alineats l’any 1961 a Belgrad, amb la presència de 25 països i auspiciada per estats amb experiències de caire socialista, com ara Iugoslàvia o Cuba, i que van assentar l’embrió del multilateralisme com a única opció per assolir la plena sobirania.
Finalment, intentarem treure conclusions sobre el que van suposar les experiències socialistes de l’Europa de l’Est.
Replantejar el debat En una segona part de la campanya, s’abordarà la situació actual de l’esquerra transformadora arreu del món. Actualment, en el si dels moviments d’esquerra es comença a plantejar el debat sobre la construcció dels socialismes per al segle xxi. El fracàs del mal anomenat capitalisme benèvol, el ressorgiment de l’esquerra transformadora en moltes parts del planeta i la progressiva pèrdua de poder dels Estats Units des de la invasió de l’Iraq han fet que molts sectors de l’esquerra s’aturessin a pensar en la necessitat d’avançar cap a la construcció d’un nou món més just, racional, i solidari, per primera vegada després de la caiguda de la Unió Soviètica.
A les esquenes tenim un llarg procés de vint anys en el qual han sorgit qüestions com l’antiglobalització, els fòrums socials i les contracimeres al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. Aquestes han situat l’esquerra en condicions de repensar, després de la caiguda del Mur de Berlín, quins són el paper i les estratègies a seguir per avançar cap a la construcció d’un altre món.
Un fet significatiu és l’aposta de l’esquerra pel multilateralisme, primer pas per assolir la plena llibertat dels pobles. Un exemple clar n’és Llatinoamèrica, on el restabliment de les relacions bilaterals entre els diferents governs progressistes, amb nombrosos projectes socials, ha desembocat en el debat obert sobre la construcció d’un món millor per al segle vigent.
Un motor per a la reflexió La campanya pretén actuar com a motor per a la reflexió i la comprensió dels elements que ens caracteritzen com a comunistes, quin ha estat el paper de l’anàlisi de classe al llarg de la història del segle passat i quin paper ha de jugar en el nostre segle. Conceptes com l’hegemonia que s’exerceix no només en el pla polític, sinó en l’ideològic i cultural, així com la iniciativa política o la construcció dels fronts populars, són els que pretenem situar en la campanya, veure quin paper han jugat en la història i quin paper estan jugant actualment. Certament, sabem que som molt ambiciosos a intentar realitzar una campanya que englobi, en definitiva, tot el que som i el que representem els comunistes del segle XXI.
Ara bé, com si d’un cosmonauta es tractés, explorarem una mica més del que ja s’ha dut a terme en l’espai de les experiències que avancen cap al socialisme.
Els darrers anys, el debat sobre la necessitat de regular la prostitució ha pres un cert protagonisme. Comissions Obreres ha preferit organitzar les treballadores del sexe en comptes de parlar en nom seu.
Rosa Bofill Secretaria de la Dona/CONC
Hi ha treballadores del sexe que volen deixar la prostitució i n’hi ha d’altres que volen treballar venent serveis sexuals. Les prostitutes s’estan fent presents per explicar quina és la seva realitat i ens han donat una visió complexa, diversa i fins i tot contradictòria de les diferents condicions en què exerceixen la seva feina.
Estarem d’acord que cal donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i que cal denunciar i condemnar les màfies de la prostitució. Ara bé, per acostar-nos una mica a la complexitat d’aquesta realitat, cal diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada, i entre les diverses situacions de les persones que es dediquen a aquesta feina: immigrants sense papers, estudiants, mestresses de casa... També cal tenir en compte les diferents condicions materials en què s’exerceix la prostitució: al carrer, en un pis, en clubs, etc.
Tal com reconeix la legislació europea, el treball del sexe és una activitat econòmica i, per tant, l’hem de considerar un treball. És una transacció econòmica en què les dones venen, no pas el seu cos, com demagògicament es diu, sinó serveis sexuals.
És una activitat que es pot exercir de moltes maneres, i cal distingir entre qui la fa obligada per tercers i qui la fa per decisió individual, òbviament condicionada per les circumstàncies personals i socials, com totes les decisions que es prenen al llarg de la vida.
Desregulació i impunitat Escoltar la veu de les prostitutes és imprescindible per conèixer la seva realitat i per poder formular propostes des de l’esquerra i des del feminisme. Massa sovint, però, quan es parla de prostitució, es posen en joc una sèrie de consideracions que només es basen en els valors i l’ètica de les persones que les formulen.
La manca de regularització i, per tant, l’absència de drets reconeguts per a les prostitutes, comporta la indefensió davant la sobreexplotació de les dones per part dels propietaris dels clubs, dels proxenetes i dels clients. Sense reconeixement de drets, s’accentua la vulnerabilitat de la treballadora sexual i s’afavoreix la impunitat de qui se’n beneficia.
L’estigmatització que acompanya les dones que es dediquen al treball sexual és un greu problema, ja que a la vulnerabilitat de la manca de reconeixement dels drets, s’afegeix aquest rebuig social que les aïlla i les fa encara més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i l’explotació. Per lluitar contra aquesta situació, cal que es reconeguin els drets socials i laborals de les treballadores del sexe.
Per avançar cap a un món on la sexualitat s’exerceixi des de relacions lliures, cal lluitar per una societat on aquestes no estiguin mercantilitzades, on no hi hagi relacions de poder entre homes i dones, entre el nord i el sud, ni entre classes. Una societat sense explotació.
El procés de construcció europea està liderat per les polítiques més neoliberals i de dretes del continent. Polítiques que defensen les aspiracions dels grups multinacionals i del capital financer, i que reben suport del grup Popular Europeu, d’una part del Grup Liberal i també d’una part del Partit Socialista Europeu.
Es concreten en aspectes com ara la defensa i aplicació del minitractat constitucional; el bloqueig de les directives sobre el temps de treball, dels Comités d’Empresa europeus, i el rebuig a retirar la directiva Bolkenstein sobre privatització dels serveis públics i l’homologació de condicions de treball. D’altra banda, apliquen una política monetària de restricció de les despeses públiques, d’opacitat del Banc Central Europeu i de negociació de tractats comercials molt negatius, que tenen com a destinataris països d’America Llatina. I, per últim, la negativa absoluta a negociar acords i convenis europeus, així com a reconèixer el dret a vaga com un dret universal a aplicar a tots els països de la Unió Europea (UE).
El procés d’integració a la UE no ha prioritzat mai el capítol de drets laborals. El problema és que, als últims trenta anys, el moviment sindical europeu no ha estat a l’alçada, tret de les manifestacions de fa quatre anys en favor de l’Europa Social. Però les mani-festacions no van anar acom-panyades de propostes adequades i, quan se n’han elaborat, han estat deixades de banda prematurament. Per exemple, la Confe-deració Europea de Sindicats (CES) va fer una gran quantitat d’esmenes al projecte de Constitució Europea, però les va abandonar sobtadament quan l’avantprojecte va esdevenir definitiu. Igualment, la CES es va conformar aviat amb la modificació de la Directiva Bolkenstein, i va abandonar l’aliança amb el Grup d’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL), que exigia la retirada de la directiva gairebé en solitari.
Una xarxa autònoma Mentrestant, feia anys que un grup de sindicalistes alemanys, italians i portuguesos (i algun de català) treballava amb el GUE-NGL amb l’objectiu de recuperar el debat entre els sindicalistes europeus i els lligams amb un projecte d’esquerra transformadora, entre els quals hi havia Heinz Bierbaum, actualment a Die Linke. Aquest grup va treballar per construir una xarxa amb propostes sindicals autònomes, amb un discurs que advocava per la defensa dels drets socials i de ciutadania europea i per l’elaboració d’una carta mínima de drets dels treballadors. També defensava la intervenció en els conflictes de les multinacionals europees, per combatre les desigualtats laborals als estats, així com per trencar la subordinació del sindicalisme europeu a les polítiques de la Comissió Europea.
Què ens cal fer? Cal un nou escenari de pau i solidaritat intenacional. Una Europa Unida ha d’optar pel diàleg polític com a base de resolució dels conflictes.
Cal regular amb noves fórmules l’economia mundial, abolint l’estructura il·legítima del G-8, i aturar les polítiques privatitzadores del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç, amb l’objectiu de desarmar el capital financer i reorganitzar les relacions nord-sud.
Cal treballar per un nou règim de política fiscal i monetària: el Banc Central Europeu ha de passar comptes democràticament. També cal suprimir el Pacte d’Estabilitat i fer una nova política econòmica basada en les persones i la defensa del medi.
Les institucions europees han de democratitzar-se.
Cal treballar per la redistrubució de la riquesa mitjançant un model de protecció social universal, amb nivells mínims de prestacions socials i renda mínima europea; cal aturar els atacs contra els sistemes públics de pensions. Estem a favor d’uns serveis públics de qualitat i accesibilitat per a tothom. Rebutgem la directiva de serveis Bolkenstein, l’Acord General sobre Comerç i Serveis i tot allò que promogui la liberalització dels serveis públics.
Cal enfortir els drets sindicals i laborals, augmentar el control democràtic de l’economia, limitar el poder del capital i dels empresaris i augmentar el poder sindical. També cal reduir la jornada laboral per crear ocupació i redistribuir el treball.
Necessitem un desenvolupament sostenible i protegir el medi ambient, per fer front a la depredació que molts sectors empresarials han propiciat.
Treballem per la igualtat a tots els nivells, especialment de gènere.
Els sindicalistes d’aquest fòrum plantegem que tot això no es pot construir des de l’aïllament, ni des d’un sol sector: cal una amplíssima aliança de sectors sindicals, populars, estudiantils, amb els partits polítics d’esquerres. Él Partit de l’Esquerra Europea treballa en una direcció molt similar (PEE). Gràcies al GUE-NGL i al PEE, els sindicalistes vinculats a l’esquerra política i social comencem a fer-nos amb un espai que, fins ara, no havíem sabut com ocupar.
Els treballadors i les treballadores del diari El País protesten per l’editorial sobre el Che Guevara i aconsegueixen que la direcció en publiqui una rectificació.
Mireia Mora/Sandro Maccarrone
“En cas que dos terços de la redacció considerin que una posició editorial d’El País vulnera la seva dignitat o la seva imatge professional, podran exposar a través del diari en el termini més breu possible la seva opinió discrepant”. Aquesta disposició de l'Estatut de redacció del diari El País és el que ha permès a la seva plantilla actuar davant les opinions sobre el Che recentment publicades pel rotatiu.
Recapitulem. El 10 d’octubre passat, quarantè aniversari de l’assassinat d’Ernesto Che Guevara, ens despertàvem amb un editorial del diari del Grupo Prisa que duia el trist títol de Caudillo Guevara. El text en qüestió no era més que una tirallonga de crítiques, poc fonamentades, a les experiències de resistència revolucionària que es van viure durant la segona meitat del segle xx a l’Amèrica Llatina.
Les reaccions no es van fer esperar. Tota una generació de persones progressistes que havia crescut llegint El País va acabar de percebre la desconnexió absoluta que existia entre la cultura de les esquerres plurals de l’Estat i l’expressió mediàtica i generadora d’opinió que representa actualment aquest diari.
Entre les cartes al director, destaquen les del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey, i la del company i senador del Grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet. Però, tal com reconeix el defensor del lector d’El País, José Miguel Larraya, es tracta de “l’editorial que ha generat la protesta dels lectors més gran que aquest defensor recorda” (El País, 14/10/2007).
Uns dies més tard, el dijous 18 d’octubre, la qüestió va saltar de nou a la palestra quan es va fer públic que la plantilla del diari obligava la direcció a rectificar sobre l’editorial, fent ús del dret a què ens referíem al començament.
La redacció discrepa Una part dels redactors del diari, un cop superada la indignació inicial, va començar a realitzar petites accions de protesta, com ara la col·locació de cartells del Che a les parets de la redacció, en resposta a aquest nou gir cap a la dreta en la línia editorial. Seguidament, es va iniciar una recollida de signatures per aconseguir, en un temps rècord, que dues terceres parts de la redacció subscribissin una carta adreçada al director, Javier Moreno, en què sol·licitaven un espai per escriure un editorial que rectifiqués l’anterior. La direcció no s’hi va poder oposar i, finalment, el 18 d’octubre, es publicava la carta de protesta amb el títol La redacción discrepa del editorial sobre el Che.
Aquest triomf de la plantilla d’El País és un fet sense precedents en els trenta-un anys de vida del diari, i és un exemple de com la lluita dels treballadors i les treballadores a les empreses, a més de sindical, pot ser també ideològica. Alhora, expressa el compromís d’aquestes persones amb una informació objectiva i fonamentada i, per tant, la seva relació crítica amb la professió periodística.
Possiblement, aquesta petita revolta no es quedarà aquí: sembla que a la redacció d’El País corre un altre paper de protesta relacionada amb la marginació de les dones en el nou equip de direcció del diari.
Algunes perles de l’editorial Un dels moments més polèmics de l’article és la tergiversació històrica que es pretén colar al lector quan s’afirma que “Gracias a su desafío armado [al de Guevara], las dictaduras militares de derechas pudieron presentarse a sí mismas como un mal menor, cuando no como una inexorable necesidad frente a otra dictadura militar simétrica, como la castrista”.
L’afirmació resulta prou ofensiva per a tots els pobles d’Amèrica Llatina, que han patit privacions de llibertat i violacions de drets humans gràcies a les dictadures militars, finançades en molts casos pels governs dels Estats Units (fet que, casualment, no s’esmenta en tot l’article). L’autor de l’editorial, José María Ridao, també carrega, d’una manera elegant però igualment ofensiva, contra totes aquelles persones joves -i no tant joves- somniadores, idealistes i romàntiques, que s’havien empassat -només li falta dir-nos il·luses- que hi havia altres sistemes democràtics i socialment justos, o bé que era possible la construcció de dones i homes nous.
No ens estranyaria gens que entre aquest col·lectiu de treballadors i treballadores d’El País, n’hi hagués uns quants, d’aquests somniadors, idealistes i romàntics, que continuen creient en la construcció d’un altre món.
Era l’any 1958 quan Rómulo Betancourt va ser elegit president de la república de Veneçuela. Enrere quedaba una primera meitat de segle marcada per les dictadures militars, l’última de les quals va ser la de Marcos Pérez Jiménez. Després que aquest fos derrocat pel poble, s’hi va instaurar el Pacto de Puntofijo, auspiciat pels Estats Units, que va significar l’exclusió del nou govern dels comunistes del PCV, tot i el seu paper clau en la lluita contra la dictadura. Aquest pacte va donar lloc a la Quarta República, caracteritzada per l’alternança dels dos grans partits burgesos, AD i COPEI, durant gairebé 40 anys, enmig d’una constant i descarada falsificació de les eleccions.
Són els temps de la democràcia formal, liberal i burgesa, que compagina amb mestria una sagnant repressió contra els moviments d’esquerra (tortura, desaparicions, etc.) amb la institucionalització de la corrupció. Betancourt (mal anomenat pare de la democràcia) posa en marxa, d’aquesta manera, un engranatge que mourà els fils del poder a Veneçuela durant les quatre dècades següents, i que es va mantenir en gran mesura gràcies a la compra de voluntats i a la malversació dels fons de la renda petroliera.
És en aquest context que es desenvolupa el moviment sindical de la Quarta República, amb els seus vicis i desviacions, el màxim exponent del qual és la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), que havia estat creada el 1936 i que passa a estar en mans de la partitocràcia i de la patronal.
L’aturada del 2001 He tingut ocasió de conèixer en primera persona testimonis de persones vinculades, fins i tot familiarment, a alts directius de la CTV durant aquells anys, que parlen d’abundància de dòlars en comptes a l’estranger i d’una vida de luxes sense fre. Amb l’arribada d’Hugo Chávez Frías al poder el 1998, el vell model sindical resta inalterable, i aquesta és l’explicació d’un fet tan insòlit com és la convocatòria del 10 de desembre del 2001 de la primera aturada conjunta en la història del país entre la patronal (FEDECAMARAS) i la CTV. Aquesta aturada, que pretén acabar amb la iniciativa de les 40 lleis habilitants, és el precedent del cop d’Estat feixista d’abril del 2002, i que també és emparat per totes dues organitzacions.
La connivència entre la patronal i el principal sindicat dóna una mostra de la pèrdua de rumb del moviment sindical a Veneçuela, completament claudicant front als interessos dels empresaris locals i les multinacionals estrangeres. Davant d’això, la Revolució Bolivariana ha intentat donar impuls a un nou moviment sindical veritablement de classe, que doni suport als interessos dels treballadors; però les dificultats són moltes. A les males pràctiques arrossegades del passat s’ha de sumar la fragmentació del moviment, que provoca que en un mateix ram de producció sigui freqüent trobar-se mitja dotzena de centrals diferents i fins i tot enfrontades.
La creació de la Unió Nacional de Treballadors (UNT) i la posterior redacció de la llei de Consells de Treballadors, impulsats pel PCV, aprofundeixen en aquest esforç per donar ales a un moviment sindical unit i combatiu. Cal destacar algunes iniciatives exitoses en l’anomenada cogestió, entre treballadors i l’Estat, que han aconseguit reflotar empreses que havien entrat en fallida. Però el camí a fer encara és llarg.
Sens dubte, la consolidació del procés de canvis passa per l’enfortiment de les lluites sindicals. Cal no oblidar que aquesta revolució ha d’anar més enllà de la permanència d’Hugo Chávez en la presidència de la república si volem que sigui certa aquella consigna que diu: “Veneçuela va canviar per sempre”.
Secretaria de la Dona de CCOO de catalunya Rosa Bofill i Maria Martínez/Secretaria de la Dona de la CONC
La llei d’Igualtat, encara que millorable en molts aspectos, representa un avenç considerable perquè explicita que les empreses tenen l’obligació de negociar amb la representació sindical les accions positives d’igualtat entre homes i dones. L’anàlisi de la negociació col·lectiva, amb un articulat deficient en igualtat, mostra el poc o nul entusiasme que ha exhibit la patronal cap a aquest tema i la necessitat que l’obligació de negociar es compleixi.
Recentment, la Generalitat de Catalunya ha ofert una subvenció que facilita a les empreses desenvolupar la llei i tenir un agent o una agent d’igualtat, responsable de dissenyar accions positives i plans d’igualtat. La subvenció no compta en cap moment amb els sindicats com a vigilants de la transparència d’aquesta subvenció, el seu seguiment o l’avaluació. Però més greu ens sembla que, en no esmentar els sindicats com a interlocutors necessaris, la proposta d’accions positives la faci una persona o una subcontracta pagada per l’empresa mitjançant una subvenció.
Des de Comissions Obreres farem complir el dret que ens assisteix i no donarem suport a plans que s’han fet sense la nostra avaluació i seguiment.
Suport unilateral a la patronal Per què no s’ha dotat el sindicat, agent legítim per vetllar per la igualtat dintre de l’empresa, amb una ajuda similar? Poden els poders públics donar suport de forma unilateral només a una de les parts que negocia? La igualtat és una dimensió immensa que requereix formació i experiència en diversos àmbits, que exigeix una forta inversión de temps i esforç, que no pot aconseguir-se sense la necessària dotació económica.
Hem d’exigir que es reconegui el paper del sindicat com a interlocutor en la forma que es dissenyen les subvencions a favor de la igualtat per a les empreses: quina formació han de tenir els agents i les agents d’igualtat, quina relació han de mantenir amb els sindicats, quina informació han de cedir als representants sindicals, etc.
Demanem els ajuts necessaris per tenir delegades, o delegats, especialitzats en gènere i persones que assessorin el desenvolupament i el compliment dels plans d’igualtat dintre del sindicat.
Esperem que, en pròximes subvencions, la Generalitat de Catalunya no fomenti el poder d’una de les parts que negocia i que tampoc no ignori el mateix text de la llei.
Extret del número 185 de Lluita obrera, publicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).
Rosa Bofill i Maria Martínez Secretaria de la Dona de la CONC
Departament de Treball de la Generalitat de catalunya
Sara Berbel Sánchez/Directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball
La igualtat d’oportunitats en el mercat laboral és un pilar fonamental per a la consolidació del nostre Estat del Benestar. I no perquè el treball (remunerat) sigui un valor social superior als altres, sinó perquè és l’eina que, ara per ara, permet l’autonomia econòmica a les persones. En el cas de les dones, mai no podran exercir la seva llibertat en l’àmbit familiar i domèstic, ni en el sociocultural, si no tenen un sou suficient que els permeti triar l’orientació que volen donar a la seva vida. Però no només les dones: els joves que han fracassat a l’escola, els que provenen de la immigració, les persones amb discapacitat lleu o moderada, i fins i tot algunes amb dificultats més serioses, anhelen també un treball per contribuir a la construcció de la societat mostrant la seva utilitat, el valor de les seves aportacions. La igualtat d’oportunitats en el treball és, per tant, un poderós factor de cohesió social.
Però és que, a més, el treball és un dret, i no totes les persones l’exerceixen plenament, malgrat els esforços de les administracions i els èxits dels darrers anys en aquest sentit. Les dones encara tenen una taxa d’activitat inferior a la masculina i més precarietat en els contractes. Els índexs més grans de temporalitat es donen també entre les persones joves, impedint amb freqüència el disseny d’un projecte de vida sòlid. I entre les persones amb discapacitat, un alt percentatge que no treballa podria fer-ho i avançar així en la integració social.
Per tots aquests motius, el govern de la Generalitat de Catalunya ha volgut donar un impuls rotund a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el treball amb l’objectiu de vetllar, precisament, perquè totes aquelles persones que, pel seu sexe o qualsevol altra condició troben obstacles en el seu accés o permanència al treball, puguin superar-los.
És cert que una sèrie de projectes legislatius avancen en aquest sentit (la LISMI o les recentment aprovades llei per a la Igualtat Efectiva ente Homes i Dones i llei de la Dependència), però les lleis, encara que siguin molt rellevants, no poden ser suficients si no ens hi impliquem tots, administracions, agents socials, empresarials i sindicals, la mateixa societat civil, en el seu desenvolupament i implantació.
Per tot això, estem facilitant a empreses i ajuntaments la incorporació d’agents d’igualtat que elaborin i implantin plans d’igualtat en les seves organitzacions. Intentem visualitzar el paper decisiu que en la societat catalana estan tenint les dones emprenedores, així com les directives, i incrementem el suport per tal que les dones accedeixin a càrrecs de decisió. Estem incorporant dones a professions de les quals, tradicionalment, s’han vist relegades, i dignificant aquelles on treballen majoritàriament. Fem totes aquestes actuacions, i moltes més, per aconseguir que la igualtat laboral sigui, per fi, una realitat al nostre país.
Adelina Escandell i Grases/Responsable de lÀrea Dona EUiA
Liberté, fraternité, egalité. Aquests conceptes que senten les bases per a la societat moderna eren conceptes que no es preveien per al conjunt de la població, sinó només per a la part masculina. Fins i tot Olympe de Gouges (Declaració dels drets de la dona i la ciutadana), que es va atrevir a defensar els drets de les dones, va acabar a la guillotina.
En aquests quasi tres segles, les dones hem lluitat a tot el món per fer avançar el reconeixement dels nostres drets. Ara no podem entretenir-nos amb explicacions històriques, però cal recordar els avenços que es van donar a l’Estat espanyol en temps de la República i el gran retrocés durant la dictadura franquista. I això ens ha de fer reflexionar que el tipus d’Estat i de govern està del tot relacionat amb els avenços dels nostres drets.
Des de fa quatre anys, a Catalunya sembla que va prenent força la idea que per construir un país cal l’aportació de tothom, homes i dones (en aquest cas). I ha quedat clar que els avenços en igualtat no són un tema privat, sinó que formen part del món públic, i que calen lleis específiques que el possibilitin.
“El govern, compromès en les polítiques de dones, ha incorporat la transversalitat en les seves normatives i plans. Aquesta transversalitat neix del Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya (2005-2007), que té com a primer objectiu establir les polítiques de dones com un eix transversal en l’acció de govern, fent de la Generalitat una institució exemplar. [...] Aquesta és una fórmula metodològica que permet aconseguir els canvis estructurals necessaris per fer realitat la igualtat d’oportunitats entre dones i homes” (Institut Català de les Dones).
Aquesta idea de transversalitat, que des d’EUiA hem defensat sempre, cal que impregni tots els àmbits de la societat, i és responsabilitat dels homes i dones d’esquerres d’impulsar-la.
Trobem lleis aprovades a Catalunya en aquesta etapa, més específiques: La Llei de Dependència i la Llei de Serveis Socials. I s’està discutint l’Avantprojecte de Llei dels Drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista. Una llei imprescindible que aborda tot tipus de violències que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Una llei valenta i que nosaltres hem d’impulsar, explicar al conjunt de la societat i mobilitzar perquè es pugui desenvolupar en tots els seus apartats.
Com en tants altres aspectes, serà en l’àmbit de les polítiques econòmiques on es visualitzaran l’impuls i la defensa per a la igualtat. Així, celebrem que l’any 2007 el govern de la Generalitat de Catalunya inverteix 60.756.927,55 € en el V Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya (2005-2007), fet que suposa un increment del 32,59% respecte al pressupost per a l’any 2006, que era de 45.823.459,4 €.
Però hem de pensar que aquestes lleis necessiten uns recursos econòmics importants per poder-se desenvolupar. Alguns àmbits d’actuació depenen dels municipis, i és evident que aquests necessiten un augment de finançament per fer front a les seves competències i a la demanda de la societat.
Però en una societat que es guiï per criteris econòmics neoliberals, la situació de les dones no podrà ser d’igualtat. En una societat on els rics són cada vegada més rics, mentre que el nombre de pobres augmenta, les dones no podrem aconseguir la igualtat. Per què no afecta igual homes o dones els tancaments d’empreses? Com afecta les dones que el salari mínim interprofessional estigui a la cua de la Unió Europea dels 15 (només supera Portugal) i no arribi als 600 €, quan a França i altres països està per sobre dels 1.200 €?
Veiem, doncs, avenços molt importants en les lleis que afavoreixen la igualtat real de les dones, però tenim clar que no ens podem quedar aquí. Cal avançar i aprofundir en l’organització i participació d’homes i dones perquè la societat en el seu conjunt sigui més justa i igualitària.
Fa poc més d’un any, a les comarques gironines va néixer el Centre de Sostenibilitat Territorial (CST), una nova proposta associativa fruit dels darrers anys de conflicte territorial i ambiental en aquella zona.
Raül Valls*
El CST es va crear per donar resposta a lluites com la del túnel de Bracons, la d’oposició a la MAT, les crítiques al model urbanístic imperant al litoral i tota una colla important de petits conflictes aparentment inconnexos. Però aquests estan íntimament relacionats amb la creixent crítica a un model de desenvolupament territorial, que es percep com a destructiu i insostenible de cara al futur. El CST neix de la confluència de moviments en defensa del territori, associacions ecologistes, professionals de diferents àmbits ambientals i sectors acadèmics de disciplines relacionades amb el territori i amb la seva ordenació.
L’objectiu: treballar per l’hegemonia social i cultural de les noves concepcions de què són portadors molts moviments i agents socials i econòmics que avui actuen al territori, i que han mantingut posicions crítiques o directament enfrontades amb molts dels processos de transformació viscuts els darrers anys.
Aquestes noves concepcions, que s’agrupen sota l’imprecís però suggerent nom de Nova Cultura del Territori, s’han manifestat durant els últims anys, sobretot des de la negativitat, malgrat tenir propostes alternatives. El CST neix precisament com a instrument d’enfortiment d’aquests nous subjectes socials i culturals, per tal d’augmentar i fer més persistent i duradora la seva influència. Les entitats i els moviments han tingut darrerament una forta eclosió que ha permès situar el conflicte territorial en el centre del debat polític. Ara cal un pas endavant per establir objectius de creixement d’aquesta visió alternativa de la societat.
Utilitat i discriminació positiva Al costat d’aquest objectiu s’estan impulsant diferents projectes. L’Observatori de la Sostenibilitat de les Comarques Gironines vol ser un espai de generació de coneixements i d’indicadors útils per a la societat en general, però, sobretot, útils per a la ciutadania organitzada, sovint mancada de suport científic. L’Escola del Territori, que tindrà la seva seu a l’emblemàtica Vall d’en Bas, vol actuar com a instrument pedagògic per difondre aquests nous coneixements.
Finalment, la Xarxa Crítica d’Acció Territorial vol enfortir els llaços entre moviments, experts, associacions, professionals, sectors econòmics emergents, i esdevenir una autèntica circulació interior del nou paradigma civilitzatori.
El CST també vol establir les bases d’una discriminació positiva cap a aquelles iniciatives econòmiques que apostin per la sostenibilitat i per un model social responsable, fugint de la lògica del benefici a ultrança i apostant per la qualitat de vida, tant dels treballadors com dels ciutadans que han de conviure amb ella.
El CST compta amb una pàgina web i amb una xarxa d’amics que han d’impulsar el paradigma d’una nova cultura del territori que desterri el model depredador que el liberalisme econòmic i el capitalisme desfermat han dut a les nostres maltractades terres.
Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text
Marisa Fernández Gálvez
La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les relaciones entre les dones i els homes.
La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subor-dinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou repre-sentació política, continuem guanyant menys i tenim més tem-poralitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer.
Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les compa-racions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua.
El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats.
La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més con-cretament les polítiques edu-catives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones.
Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs. La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores.
La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candi-datures de dones com Plazan-dreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps.
Quan aquestes paraules surtin de la impremta, el més gran acte de rememoració i vindicació de la memòria històrica viscut els darrers anys haurà consumat ja el seu propòsit. Podríem pensar que haurà vingut de la mà de l’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic pel Parlament de Catalunya, o de la Llei de Memòria Històrica que ha de ser referendada per les Corts Espanyoles. No semblaria estrany que fos així, tot i que també és probable que quan aquestes línies vegin la llum cap de les dues coses hagi passat encara.
La polèmica que han suscitat totes dues iniciatives vers la construcció d’una memòria dels més, d’una memòria democràtica que, cal no oblidar, no es construeix només des de l’agregació d’un victimari sense atributs del passat, podria indicar-nos que en la seva coronació estem assistint a un acte sense precedents. No en va, en el mateix sentit, ambdues iniciatives han despertat debats apassionats, on s’han creuat acusacions de sectarisme; no en va tampoc aquestes iniciatives han obert el seu camp fins a incloure tant la memòria dels vençuts com la de part dels vencedors. A voltes, en detriment d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra, que ha d’extreure la memòria de la república de la de la guerra a què va ser condemnada pels colpistes i tots aquells que els van donar suport; d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra per incloure en la genètica de la memòria democràtica d’aquest país el valor històric real de la resistència i el desafiament que va suposar l’antifranquisme.
I amb això, amb tot això, el cert és que l’acte més gran de recuperació de la memòria històrica d’aquest país s’haurà viscut a Roma, sense despertar gairebé cap protesta dels que han estat omplerts d’invectives per part de molts que ara recolzaran aquest acte. Allà, mig miler de màrtirs de la persecució religiosa de la guerra (seria més adequat parlar de persecució al catolicisme romà: no hi ha noticia de protestants ni jueus perseguits durant aquells anys) i la República (se n’han cercat dos del 34 per deixar ben clar que no va ser el mateix cop d’estat el que va desfermar la persecució de religiosos, sinó que el mal era ja previ), seran beatificats. No és el primer acte d’aquest procés: fins avui se n’han beatificat un miler, dels quals onze han estat elevats a la santedat, i s’espera poder arribar fins als 10.000. Tanmateix, com diu la mateixa Conferència Episcopal sobre aquest acte del 28 d’octubre, on esperen concentrar un milió de persones, “mai s’havia beatificat tants servents de Déu en una sola cerimònia, la més nombrosa de tota la història”.
Haurem de convenir, en tot cas, que en aquells pocs anys mai la presència de Déu va ser més omnipresent, ja que no es coneix cap altra guerra del segle XX al món amb aquest nombre de màrtirs; haurem de convenir també que aquells que han criticat els processos de recuperació de la memòria democràtica per estar guiats “per una mentalitat selectiva que obre velles ferides de la Guerra Civil i revifa sentiments que semblaven superats” semblen prou preocupats a oposar la seva pròpia memòria al fet que el franquisme va ser beneït com a croada per la mateixa església: una església que, com a institució, mai va militar en la defensa de la democràcia.
Haurem de convenir també, finalment, que aquelles paraules que sonaven fortes en boca de l’historiador Julián Casanova no estaven mancades de raó: “Va morir el Caudillo, va desaparèixer la dictadura i la nova democràcia va donar a l’església un tracte exquisit (...). L’església pot seguir beatificant els seus màrtirs de la Croada. Les veus del passat sempre li recordaran que, a més de màrtir, també va ser botxí. L’església catòlica espanyola ja va passar factura als rojos i vençuts, i va consumar una llarga i cruel revenja. Per a ella no hi ha res d’exemplar en el passat. Tot i que sempre els queden els seus màrtirs”.
Paraules fortes i, potser discutibles, però no mancades de raons. Tanmateix no passa res, s’acceptaran de nou totes les crítiques que vinguin de la dreta en el procés d’articulació d’una memòria històrica sectària.
Amb el final de la treva i el reinici de les accions terroristes per part d’ETA s’ha obert una dinàmica que recorda els últims temps de l’era Aznar i que dificulta la normalització política d’Euskadi.
Toni Salado
Amb el final de l’alto el foc ha tornat el setge judicial injustificat sobre l’esquerra abertzale, dinamitant les poques portes obertes que podien quedar per al diàleg. També assistim a una nova ofensiva del nacionalisme espanyol sobre la unitat d’Es-panya lligada a una relectura centralista de la Constitució i del model d’Estat. Aquesta ofensiva l’encapçala el PP, però altres forces i sectors s’hi han sumat, com ara Ciutadans-Partido de la Ciudadanía o el nou partit UPD, de Rosa Díez i Fernando Savater.
El final de la treva ha estat la millor arma dels sectors reac-cionaris per recuperar discurs i hegemonia social. I, sobretot, ha tornat aquell PSOE subordinat al discurs maniqueista del Partit Popular, que resulta efectiu electoralment en algunes zones d’Espanya. El govern de Zapatero només és capaç de donar resposta al PP amb èxits policials, però es mostra incapaç de presentar una alternativa política per superar el conflicte, perquè en la visió estreta d’alguns dirigents del PSOE, pesen més els resultats electorals del proper mes de març que retrobar el camí del diàleg i de la pau.
En aquest context, el lehendakari Ibarretxe ha anunciat una consulta al poble basc. El líder nacionalista ha posat sobre la taula una proposta que afirma que ETA no pot seguir condicionant l’agenda política basca i que, per tant, al marge del que faci ETA, el govern basc seguirà el seu full de ruta per a la normalització política d’Euskadi, amb el vendaval que suposa a Espanya aquesta afirmació. En definitiva, Ibarretxe ha fet un pas endavant per superar l’estancament i la desil·lusió que ha provocat el final de la treva en el si de la societat basca.
Cap paper per a ETA Aquesta proposta d’Ibarretxe és una novetat, no pas pel contingut, sinó pel que té de trencament amb els paradigmes anteriors, ja que no es dóna el requisit de l’absència de violència, que es reclamava com a indispensable per plantejar qualsevol negociació política sobre el futur d’Euskadi.
En aquesta proposta hi ha un missatge inequívoc per a ETA: l’organització no hi té cap paper, amb o sense violència, perquè el poble basc parla exclusivament a través dels seus representants polítics en una taula. I també un altre missatge per al govern central: el poble basc no pot continuar sent presoner d’una minoria violenta i té dret a decidir el seu futur. ETA no pot esdevenir la coartada de l’espanyolisme centralista per no abordar la normalització política d’Euskadi.
Més enllà dels sectors nacionalistes, en l’àmbit estatal només Izquierda Unida ha reconegut com a respectable la proposta del lehendakari, encara que es pugui discrepar en els continguts de la consulta i en la seva finalitat última. Però, com a punt de partida, s’ha de reco-nèixer com a vàlid i serà en el debat polític on cadascú propo-sarà el seu model de relacions entre Euskadi i Espanya.
L’esquerra que representen EB-B, EUiA i IU defensarà un model federal de lliure adhesió, on es pugui fer efectiu un encaix de la realitat nacional d’Euskadi en una Espanya plurinacional i diversa. Segurament, la iniciativa del lehendakari serà avortada políticament i judicialment, i la consulta popular es farà a través d’unes eleccions anticipades per al 26 d’octubre, com ja han pronosticat alguns dirigents bascos.
En tot cas, la porta al diàleg no es pot tancar mai, encara que les condicions siguin adverses. En realitat, el diàleg és l’únic camí efectiu per superar l’espiral de confrontació retroalimentada des del PP i des d’ETA, i aconseguir la pau i la normalització política d’Euskadi.
Un gerro d’aigua freda La sensació que aquesta treva era l’ocasió definitiva per a la pau era molt forta en molts sectors. Primer, per l’afebliment del món de Batasuna, debilitat socialment i desacreditat políticament, ja que la percepció social de les accions terroristes és profundament negativa (especialment després dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres) tant a Euskadi com a l’Estat espanyol, i a la resta del món.
D’altra banda, la percepció que el govern de Zapatero comptava amb una sensibilitat especial per dialogar, a pesar de les reticències d’alguns sectors del PSOE. I, per últim, l’exemple del final pacífic de la violència a Irlanda del Nord també marcava una referència. Semblava que es passava pàgina d’un període històric i que s’obria una nova etapa de resolució pacífica de conflictes, que coincidia amb una revisió del model d’Estat i d’alguns dels axiomes de la Transició.
Concloem l’entrevista amb la diputada veneçolana, que expressa les seves opinions sobre Hugo Chávez i en dibuixa el perfil polític i humà S.M.
“La gran virtut d’Hugo Chávez va ser heretar una societat disgregada, totalment escèptica amb el paper dels partits polítics i les organitzacions socials, i amb una esquerra completament dis-gregada com a conseqüència de la derrota política i militar dels anys setanta, i haver aglutinat un ampli moviment popular. No només això, sinó que va saber convertir-lo en una alternativa real a un projecte que ja havia fet aigües, el de la Quarta República, que havia estat controlat per dos partits, els adecos i els copeianos. Chávez va tenir la capacitat de liderar un poble que el 27 de febrer de 1989, tot i que els mitjans de comunicació ens tenien totalment idiotitzats i ens pensàvem que vivíem en el país de les meravelles, es va trobar amb el sistema esquerdat. Va ser la primera expressió social, d’exhauriment del projecte històric que va néixer després de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez, i que aquests sectors, que representaven els interessos de les elits, havien segrestat”.
Tot dintre de la constitució “Independentment de la seva professió, Hugo Chávez ha demostrat que un home format en l’acadèmia militar pot treballar amb els codis de l’art militar en el camp polític. Ha demostrat ser un gran dirigent polític. Ha tingut la capacitat no només de dirigir un poble que ja s’enfilava cap a la violència, sinó d’enamorar-lo, per iniciar un projecte de manera pacífica i democràtica. També ha demostrat tenir paciència i manegar la democràcia com un valor del desenvolupament de la societat humana, que es tracta de preservar al màxim en la seva totalitat. Com ell diu: Tot, dintre de la constitució i les lleis. Ell mai no pren decisions al marge de la llei o de la constitució, ben al contrari dels sectors de la ultradreta, que d’un sol cop van intentar dissoldre els nous poders”.
Caràcter caribeny “A l’Amèrica Llatina hi ha diferències en la idiosincràsia dels pobles i, tot i que des del punt de vista de la geometria del poder a Veneçuela se la classifica com un país andí, la seva idiosincràsia és molt caribenya. Ens assemblem als cubans, als porto-riquenys, als panamenys als dominicans; i tenim allò que s’anomena el realisme màgic i, per tant, utilitzem molt l’humor, ens riem de nosaltres mateixos, de l’adversitat, i utilitzem molt les metàfores, l’humor negre... Si hi ha hagut un president que s’assembli a Veneçuela i que passi per alt les formalitats del càrrec, aquest és Hugo Chávez”.
Paciència amb els provocadors “Nosaltres diem: Més poder per a la societat, perquè aspirem a una societat conscient i organitzada, capaç de controlar l’Estat, i no a la inversa. I creem les eines jurídiques per fer-ho. Chávez va crear més institucions, com ara la defensoria del poble, i instruments com el referèndum revocatori. I va tenir paciència davant els cops d’Estat i les provocacions de la ultradreta, que té grans suports internacionals. A tall d’exemple, només cal recordar que la banda presidencial que el president de Fedecámaras, Pedro Carmona, es va col·locar al cop d’Estat del 12 d’abril de 2002, es va fabricar a Espanya.
Els revolucionaris respectem Chávez i el seu lideratge té una gran autoritat moral, perquè tot el que planteja és coherent amb les seves actuacions. Diu a tothom cap a on va. Ha defenestrat mites, ha elevat l’autoestima del poble, i dels pobles de l’Amèrica Llatina”.
El 22 de setembre passat va tenir lloc a la ciutat alemanya de Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista. Els temes a recuperar i a debatre segueixen conservant vigència plena: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme. Marta Jordi
El passat 22 de setembre va tenir lloc a Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista, que es va celebrar el 1907 a la mateixa ciutat. Organitzada per Die Linke (el partit de l’esquerra alemany), aquesta commemoració va néixer amb l’objectiu, a banda de fer una anàlisi retrospectiva dels canvis transcorreguts en els darrers 100 anys, de posar a discussió en clau de futur tots els temes entorn dels quals va pivotar el congrés de 1907, i que conserven avui plena actualitat: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme. Cadascun va ser discutit en una taula de debat seguida d’un torn obert de paraules.
Si bé fa 100 anys el congrés va comptar amb la presència de notables referents intel·lectuals tant per a l’esquerra d’aleshores com per a la d’avui, com Rosa Luxemburg, en l’actual reunió, on hi estaven invitats partits socialistes i comunistes d’arreu del món, especialment d’Europa, hi destacava la presència d’Oskar Lafontaine, Gregor Gisy i Wolfgang Gehecke, tots ells representants dirigents de Die Linke al parlament alemany. També va assistir-hi una delegació del Partit dels Comunistes de Catalunya, encapçalada pel seu secretari general, Marià Pere, que va ser convidat a participar a la taula de debat sobre colonialisme.
Pel que fa a aquest tema, durant les discussions no es va dubtar a afirmar repetidament que encara avui existeixen relacions d’explotació neocolonial, mantingudes per l’imperialisme sobre la base d’intervencions militars, el poder mediàtic i polítiques neoliberals. Així doncs, la problemàtica de la guerra està lligada inexorablement a la del neocolonialisme, enfront de la qual es va destacar la necessitat d’una política d’esquerres comuna i antimilitarista.
Unió de les forces sindicals Pel que fa al sindicalisme, es va entendre que l’única manera possible de combatre el capitalisme era també la unió de totes les forces sindicals, amb la implicació directa dels i les militants dels partits comunistes i socialistes als sindicats, per a l’adopció d’una postura comuna contundent en contra de l’explotació dels treballadors.
En qüestions de gènere, l’opinió també va ser unànime: si bé cent anys enrere s’havia demanat el sufragi universal femení, actualment encara no existeix igualtat, i és necessària una cohesió de l’esquerra en la lluita contra la discriminació de les dones. I en referència a la immigració, es va veure clara la necessitat d’abordar properament una discussió al respecte.
Amb la finalització d’aquests cinc debats es donava per clausurat l’acte, però s’obria una porta a futures trobades internacionals de l’esquerra per reflexionar, dissenyar i emprendre iniciatives que ens permetin seguir avançant i actualitzant un projecte en comú.
Stuttgart, 1907 El 1907 se celebrava a Stuttgart el congrés internacional socialista, que, en paraules de Lenin, “va marcar el final de la consolidació de la Segona Internacional”. Els temes entorn dels quals van girar les discussions i es van adoptar les resolucions que van guiar la posterior política dels partits socialistes arreu del món: militarisme i guerra, colonialisme, gènere, sindicalisme i immigració. Recordem que aquell congrés va tenir lloc pocs anys abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, i a redós del creixement revolucionari a la Rússia del 1905. Per això, una de les resolucions més importants va ser la que va marcar una oposició clara al militarisme i a la guerra capitalista.
Ara bé, aquest també va ser el congrés en què es va manifestar la divisió dins la Segona Internacional, entre els anomenats oportunistes, que volien adaptar-se a l’ordre existent, i els revolucionaris anticapitalistes. Exemple d’aquesta divisió es va produir en el debat sobre colonialisme, en què els oportunistes es negaven a refusar la política colonial. Igualment important va ser la Primera Conferència Internacional de Dones Socialistes, on es va aprovar per primer cop una demanda pel sufragi universal per a homes i dones.
Des de fa un mes, els grans mitjans de comunicació ens informen que els monjos budistes lideren les manifestacions que, en aquest país, reclamen més llibertat. Són els budistes el sector social més compromès amb l’enderrocament de la dictadura militar a Birmània?
Manuel Moreno
L’ús que es fa del llenguatge sempre ha estat una preocupació per a mi. Què volen dir amb Revolució de Safrà? Quin tipus de revolució? I el safrà, és un condiment o un color? Penso que tot el que està relacionat amb els esdeveniments a Birmània ha patit una malintencionada interpretació. Cosa, d’altra banda, habitual en la informació que rebem.
Potser són unes altres les preguntes que ens hauríem de fer: per què els monjos budistes no es van mobilitzar quan, ja fa uns anys, els estudiants es van rebel·lar i van morir als carrers i a la repressió posterior? Per què es manifesten ara perquè puja la benzina quan ni tan sols tenen cotxe, ni interès per res que sigui material? Quin tant per cent de monjos ha sortit al carrer, tenint en compte que al país n’hi ha al voltant de mig milió?
Vull deixar clar el sentiment que m’inspiren aquests monjos, als quals he vist a milers pels carrers de Birmània pidolant el menjar, ja que un precepte bàsic de la seva creença és que no han de treballar. Respecto la llibertat de culte, però pateixo per un poble que suporta un exèrcit tan gran de pidolaires.
Hi ha, no en tinc cap dubte, monjos que es preocupen per la fam del seu poble, per la repressió del règim tirà, per la llibertat i els drets bàsics de la ciutadania; però, no ens enganyem, la immensa majoria estan tancats en ells mateixos, ignorant la resta, ja que d’aquesta manera es guanyen el nirvana. La paciència i la resignació com a virtut religiosa. Per aquí ja coneixem aquesta cançoneta.
La pujada de la benzina
Hi ha, no obstant això, altres matisos importants dels esdeveniments a Birmània. Vegem-ne alguns: al carrer han sortit milers de birmans a manifestar-se, reaccionant contra la dictadura. No tingueu cap dubte que seran aquests els que pagaran la factura de la repressió. L’acte, gairebé simbòlic, dels monjos ha donat una repercussió més gran a les protestes; per tant, se’ls ha d’animar a continuar al costat del poble, ja que, com a mínim, ells surten a les notícies. La pujada de la benzina no és sinó una anècdota al gran llibre d’atrocitats que els militars cometen contra els ciutadans. La fam i els assassinats encapçalen les llistes d’enfrontaments. La solidaritat internacional no pot passar per un bloqueig criminal que perjudica enormement el poble; més que un bloqueig, s’hauria de castigar els països receptors dels diners espoliats per la junta militar i els lacais.
Voldria equivocar-me, però sóc pessimista pel que fa a una ràpida solució i un desenllaç que afavoreixi la classe treballadora. Per això, i malgrat el que he dit anteriorment, aplaudeixo els monjos i qualsevol altra iniciativa que tendeixi a aconseguir llibertats més àmplies i una millora en les condicions de vida dels treballadors i treballadores de Birmània.
La revolució que interessa als pobres (ja que estem parlant de pobresa) té un únic color i avui corre pels carrers birmans.
El Tribunal Suprem israelià accedeix a escurçar el mur
Felip Daza/Redacció NOVA-Centre per a la Innovació Social
Des de Juny de 2002, centenars de poblacions palestines han vist com el mur de separació destruïa les seves oliveres, separava els grangers de les seves terres i dividia les seves famílies, amb el pretext de garantir la seguretat dels ciutadans de l’Estat d’Israel. El 9 de juliol de 2004, la Cort Internacional de Justícia va dictar que la construcció d’aquesta barrera violava el dret internacional. Les autoritats israelianes van assegurar aleshores que, una vegada arribés la pau, la “tanca de seguretat” seria desmantellada. Però, de fet, les terres confiscades pel mur són ocupades per assentaments de colons jueus.
L’inici de la resistència
A finals de l’any 2004, l’ocupació va arribar a Bil’in en forma de tanques electrificades i torres de control. La barrera orquestrada per l’aleshores líder laborista israelià, Haim Ramon, va confiscar el 60 % de les terres d’aquesta població. Però aquesta petita comunitat de 1.600 habitants, la majoria dels quals camperols, va resistir creant un moviment de resistència popular no violenta.
Durant els primers mesos de resistència, Bil’in es va manifestar tres o quatre vegades per setmana, fins que es va establir una manifestació cada divendres. Des d’aleshores, la marxa no violenta s’inicia al centre del poble i va des de la mesquita fins a la barrera de separació. Els manifestants alcen banderes palestines i pancartes que exigeixen el final de l’ocupació. A l’altra banda, les forces d’ocupació d’Israel i la seva resposta, sempre la mateixa: gasos lacrimògens i bales d’acer recobertes de goma. Al llarg de les 200 manifestacions no violentes organitzades a Bil’in, 800 activistes han resultat ferits, dos d’ells amb greus lesions cranioencefàliques.
La resistència no violenta i la creativitat de les accions contra el mur de separació van atraure un suport internacional sense precedents. Durant 135 setmanes sense excepció, Bil’in va rebre el suport de pacifistes israelians, activistes estrangers i palestins d’arreu del territori. El Comitè Popular de Bil’in va portar, també, la seva lluita a l’àrea judicial, interposant una demanda contra el traçat del mur de separació al desembre de 2005. Aquesta acció es va complementar amb un treball de pressió internacional a través de l’organització de conferències internacionals, recolzades per l’organització catalana NoVA, i que han acollit la presència de personalitats com la vicepresidenta del Parlament Europeu, Luisa Morgantini, i la Premi Nobel de la Pau, Mairead C. Maguire.
Finalment, després de més de dos anys i mig de resistència no violenta, els esforços de la població han donat els seus fruits. El Tribunal Suprem israelià ha ordenat que la barrera de seguretat ha de canviar el seu traçat i retrocedir 2 quilòmetres. Bil’in recuperarà, d’aquesta manera, 200 hectàrees de terres de cultiu i oliveres, però encara queda saber com i quan.
Bil’in es un símbol de la lluita no violenta i del coratge dels palestins. Avui, desenes de poblacions palestines estan organitzant moviments similars per implicar tot el poble en la resistència no violenta, acabar amb l’ocupació militar i construir una pau justa. www.nova.cat
Els partits sotasignats expressem la nostra greu preocupació davant l’escalada de tensions a la regió del Golf Pèrsic a causa de la postura militarista i hegemonista dels EUA en el seu conflicte amb l’Iran (també pel que fa a les darreres declaracions de Bush, del 12 de setembre de 2007). Les pressions dels EUA contra l’Iran amb relació a la seva voluntat de desenvolupar tecnologia nuclear amb objectius pacífics no és sinó una cortina de fum per encobrir els intents del govern nord-americà d’assegurar-se el control de l’Orient Mitjà, regió que es troba en una posició immillorable per al control de la producció i de l’exportació dels recursos energètics des d’aquesta zona del món.
També volem expressar la nostra preocupació davant les provocadores i inacceptables declaracions del president iranià. Aquestes declaracions han proporcionat als EUA i als seus aliats l’excusa per continuar les seves provocacions. El règim iranià aprofita la situació actual per estendre la repressió de les forces progressistes, dels sindicats, dels moviments juvenils i estudiantils i dels moviments de dones.
Expressem tota la nostra solidaritat amb el poble i les forces progressistes de l’Iran, els sindicats, els moviments de dones, de joves i estudiantils que estan fent campanya per la pau, per la democràcia i pel progrés social. Exigim l’alliberament de tots els presoners polítics, en particular dels dirigents sindicals, dels activistes del moviment estudiantil i de les defensores dels drets de les dones, que han estat detinguts en els darrers mesos.
Expressem la nostra completa oposició a qualsevol mena d’atac militar o d’intervenció en contra de l’Iran per part dels EUA, de la Unió Europea o d’Israel. Comprometem el nostre suport a tots els esforços encaminats a la resolució de les actuals diferències entre els EUA i la República Islàmica de l’Iran. Fem una crida per a l’eliminació de tot l’armament nuclear a l’Orient Mitjà, per al respecte estricte del Tractat de No-Proliferació Nuclear i per declarar la regió una zona lliure d’armes nuclears. La direcció futura del desenvolupament de l’Iran l’ha de poder decidir el poble iranià i ningú més.
Firmat per partits comunistes de tot el món, entre els quals el de l’Iran, el català i el dels Estats Units.
La psicoanàlisi i el marxisme conviuen en l’obra de Wilhelm Reich. Deixeble de Freud, el psicòleg austríac es va allunyar del seu mestre per despullar la ciència de la seva neutralitat i obligar-la a prendre partit.
Xavier Zambrano
L’obra del psicòleg austríac Wilhelm Reich (1897-1957) pretén unir els dos principals corrents rupturistes del segle xx: la psicoanàlisi i el marxisme. Aquest esforç de connexió intel·lectual li costaria en vida el rebuig i la incomprensió d’una i altra trinxera teòrica. Reich creia que la repressió sexual no era un universal verificable en qualsevol temps i cultura, sinó que estava vinculada al mode burgès de relacions econòmiques i a les estructures psíquiques creades per la socialització en un model de família autoritària. Afirmava que la psicoanàlisi havia de deixar de ser una pràctica per a burgesos i dedicar-se a combatre la institució de la família i el matrimoni. L’any 1928 es va unir al Partit Comunista Austríac i va fundar l’Associació Socialista per a la Investigació i les Consultes Sexuals, amb l’objectiu de fomentar l’educació sexual de la classe obrera, facilitar mètodes anticonceptius i oferir avortaments gratuïts en condicions sanitàries.
Freud no va sancionar aquest gir social i li va retreure haver trencat la neutralitat del psicoanalista. En aquest punt, la ruptura entre mestre i deixeble va ser total. Reich no entenia per què Freud havia introduït en les seves obres tardanes la idea que la repressió era beneficiosa per a la societat, en tant que susceptible d’una sublimació cultural.
Personatge incòmode
L’any 1929 va viatjar a la Unió Soviètica (URSS), experiència que analitza a La revolució sexual, on celebra els decrets de Lenin de 1917 sobre el divorci lliure. Tanmateix, es va adonar que una cosa eren les disposicions legals i una altra molt diferent les estructures psíquiques. En l’àmbit de la sexualitat, aquestes seguirien sent, fins i tot a la URSS, majoritàriament patriarcals i burgeses.
Reich va estudiar els conflictes que la pervivència d’aquestes contradiccions causarien a les comunes soviètiques: “Aquells joves sentien al mateix temps aversió a la família i nostàlgia de la família”. Amb Stalin, la URSS va viure una involució en matèria sexual, i Reich va criticar amb duresa la legislació contra l’avortament i la reintroducció de les lleis contra els homosexuals, contemplades en el segon pla quinquennal. L’any 1933 escriu La lluita sexual dels joves, que li val l’expulsió del KPD sota l’acusació de donar massa primacia a la vida personal. Perseguit pels nazis, s’uneix al PC Danès, del qual també seria expulsat. De fet, la nòmina de persones ofeses per les seves idees sobre sexualitat traspassa tot tipus de fronteres ideològiques i geogràfiques: expulsat de la Internacional Psicoanalítica i de Suècia l’any 1934; de Noruega el 1939 i, finalment, empresonat el 1956 als Estats Units, on es van prohibir tots els seus llibres. El 1957 moriria en una presó de Pensilvània amb seriosos problemes mentals.
Sexe i política d’habitatge
Reich va fer importants contribucions teòriques a la psicoanàlisi amb L’anàlisi del caràcter (1933), que han estat represes per escoles contemporànies com la Gestalt o la Teoria Primal. El mateix any també faria una notòria aportació a la teoria política amb Psicologia de masses del feixisme. Tanmateix, la seva personalitat delirant de la darrera època i els excessos dels custodis del seu llegat, que no han tingut miraments a modificar les seves obres de principis de segle, han enfosquit la brillantor d’un pensador incisiu. Un pensador que no acceptava el binomi teoria/pràctica.
Quan Reich parlava de repressió sexual, pensava en problemes concrets, alguns amb una preocupant vigència: “Us penseu que la burgesia resoldrà el problema de l’habitatge dels joves perquè puguin tenir intimitat? Penseu que aconseguirà que deixin de patir una vida sexual caricaturesca amagant-se pels portals, les cotxeres i emmig de les bardisses?”
Sex-Pol, Lliga Proletaria per una Política Sexual
La Lliga Proletària per una Política Sexual, fundada l’any 1930 sota els auspicis del KPD (Kommunistischen Partei Deutschlands), va arribar a tenir 20.000 integrants. Les seves principals demandes eren la derogació de les lleis contra l'avortament i l'homosexualitat, el divorci lliure i la gratuïtat dels mètodes anticonceptius. També demanava millores en equipaments com escoles bressol als centres de treball i habitatges socials. La seva tasca era complementada per una editorial, la Verlag für SexualPolitik, que publicava textos didàctics d'educació sexual per al proletariat i articles científics sobre marxisme i psicoanàlisi.
“Demano al lector...” “Respecte a la meva persona i la meva obra, demano al lector que consideri un fet senzill: els psicoanalistes neuròtics em qualifiquen d’esquizofrènic, els comunistes feixistes em combaten com a trotskista, les persones sexualment lascives m’han acusat de regentar un burdell, la policia secreta alemanya em va perseguir com a bolxevic, la nord-americana com a espia nazi, els xarlatans de la psiquiatria em van titllar de xarlatà, els futurs salvadors del món em van qualificar de nou Jesús o nou Lenin..
Lectures recomanades La revolución sexual (Ruedo Ibérico, 1970) La psicología de masas del fascismo (Ediciones Roca, México D.F., 1973)
Fitxa técnica França, 1985 / Drama / Intèrprets: Sandrine Bonnaire, Macha Méril, Yolande Moreau, Stéphane Freiss, Marthe Jarnias, Joël Fosse / Premis: Lleó d’ Or, Cèsar a la millor actriu (Sandrine Bonnaire).
Reconstrucció de la vida i relacions d’una jove a qui troben morta i congelada en una rasa.
La llibertat incomoda, i encara més si té forma de dona. Molts la rebutgen, d’altres la volen ignorar, però tots, en el fons, la desitgen. El cinema d’Agnès Varda, potser la cineasta més desconeguda de la Nouvelle vague francesa, sempre té un component d’irreverència i de denúncia.
Sans toit ni loi, realitzada en format documental, és una gran mostra de la seva ferocitat darrere la càmera; és una destralada neta contra el sistema i la societat en què vivim.
El seu títol (Sense sostre ni llei) no enganya. No és un joc de paraules, sinó que defineix justament la manera de viure que escull la protagonista d’aquesta història, no casualment una dona. És un cinema sense concessions, viu i aspre com la vida mateixa. Tots ens omplim la boca parlant de llibertat, tots la desitgem, però qui està disposat a pagar-ne el preu? La Mona, jove, maca i amb prou recursos per poder-se guanyar la vida com una més dins del sistema.
El film mostra en forma de flash-back els seus últims dies abans de morir; ensenya en què consisteix l’opció que escull, i el seu aparent absurd. Descriu els detalls del dia a dia, les misèries triades, la humiliació consentida i la decadència volguda per poder ser completament lliure en el marc d’una societat occidental, moderna i capitalista. Només així es pot entendre que, sovint, tan sols tingui una barra de pa sec per sopar, que permeti l’usdefruit del seu cos a canvi d’uns pocs francs o que provoqui el rebuig dels vianants d’una estació que la veuen vomitar a ritme de rock’n roll. Tots els personatges que van apareixent al llarg del metratge són esclaus del sistema; ni millors ni pitjors, però no poden gaudir de la llibertat de la Mona. Tots la veuen passar i a ningú no deixa indiferent.
La directora aconsegueix fer una mena de cinema punk-llibertari ple de contingut i valors, fruit del contrast entre els que són a dins i la que es troba fora del sistema. Ningú no entén el perquè; tots es pregunten, d’una manera o altra, com és possible que algú esculli aquesta manera de viure.
Un extranshumant llicenciat en filosofia que viu retirat a les muntanyes amb la seva família és un dels personatges que es topa amb la Mona. Ell li ofereix generosament la possibilitat de viure lliurament, a canvi, tan sols, de treballar per a ella mateixa. Més endavant, després de fer-la fora com a conseqüència de la seva negativa a fer res que ella no hagi decidit, ens diu: “Va passar com un cop de vent, sense projectes, sense cap meta, sense desitjos, sense anhels (…). No és errar d’errància, sinó d’error.” Però un es pregunta: per què és un error? No hi ha errors, només hi ha opcions, i aquesta pel·lícula contribueix enormement a respectar-les.
Sans toit ni loi és una pel·lícula més actual que mai. Res no sembla haver canviat, i molts joves d’avui se sentirien fàcilment identificats amb la seva estètica Però no ens confonguem; no ens equivoquem volent-la convertir en un pamflet. La seva singularitat rau en la manera d’entendre la llibertat: autèntica, com la vida de la jove protagonista.
El cinema, com altres formes d’expressió, manifesta una visió del món en què l’home hi té un paper preponderant
Adoni González
La càmera no menteix, però tampoc no diu la veritat. Expressa allò que el director vol, o allò que els productors, que són els que paguen, imposen. La càmera és una eina poderosa utilitzada per reproduir i perpetuar la cultura patriarcal i burgesa. Actua com a substituta de l’ull humà i ens mostra tot allò que aquell qui la manega ens vol mostrar. La càmera i el projector dirigeixen la mirada de l’espectadora. L’ull no únicament segueix la càmera, sinó que introdueix el missatge que transmet al subconscient. Durant la projecció, l’espectadora està inerme: a les fosques, en una actitud passiva i individual. Es produeix, aleshores, un procés d’identificació. L’espectadora veu la dona a través d’ulls masculins.
La dona és sotmesa a tres mirades masculines: la de la càmera, la de l’actor i la de l’espectador, generalment identificat amb les del director i l’actor. En aquesta situació, la càmera esdevé una eina de poder en què l’home mira i la dona és mirada, i la dona hi apareix normalment com a objecte eroticopassiu del desig de l’home. L’espectadora recorre un camí durant el qual veurà i escoltarà allò que el director o la indústria han determinat que “ha de ser vist i escoltat”.
Hem d’aprendre a mirar el cinema amb esperit crític, fins i tot el cinema al qual acudim amb esperit evasiu. La imatge i el muntatge cinematogràfic han fet un gran salt qualitatiu, i el seu ús interessat augmenta la capacitat d’alienació, fent que en moltes ocasions prestem més atenció a la imatge que al missatge, que sempre hi serà present! El com no ens ha d’amagar el què. Tècnica i missatge han de ser complementaris, però no pas com a poder alienant, “La bellesa de la imatge no ens pot amagar el missatge” (El olor de la papaya verde, de Tran Anh Hung).
El missatge Tot film té un missatge. Ni el director, ni el guionista, ni molt menys els productors, poden abstenir-se de la seva pròpia concepció de la societat, sigui el missatge obert, encobert o subliminal. El cinema és, alhora, narració i representació. Les pel·lícules ens són presentades com a històries, però són discurs. L’habilitat dels cineastes i productors consisteix a aconseguir que no ho percebem, disfressant el discurs d’història.
El 80% de les sales de cinema i distribuïdores està en poder de les majors, la indústria cinematogràfica de Hollywood, controlada pels grans monopolis de la indústria militar i de difusió dels Estats Units. Aquest 80% és el cinema que veu la majoria de la població.
El problema s’agreuja quan, a través de la televisió, el cinema entra directament a casa nostra, i són les dones les qui majoritàriament omplen el seu temps visionant films. Generalment amb la guàrdia baixa, accepten tot el que aquests missatges alienants els transmeten com a normal.
El cinema de Hollywood (i Bollywood ho supera negativament) acostuma a mostrar la dona com a objecte eròtic; és incompetent i crea problemes, i ell, l’heroi, és l’únic que pot solucionar una situació conflictiva. A les comèdies, se la representa gairebé com una estúpida. Al cinema de Hollywood, els homes actuen i les dones hi apareixen. I quan en una narració se’ns presenten dones alliberades, independents i amb caràcter, se les representarà com a no-dones, una amenaça que, si es nega a reintegrar-se en la societat patriarcal dominant, serà castigada pel sistema, que en cap cas permetrà que triomfi a costa o per damunt dels homes. Al cinema de Hollywood, a la dona li està vetat l’èxit del poder i l’amor alhora. Haurà d’optar per un dels dos. Inimaginable quan el protagonista és un home. Als melodrames, drames i tragèdies, la dona representa allò que no pot ser ni fer.
El cinema és encara un domini gairebé exclusiu de l’home, a través del qual es manifesta una visió del món que el situa com a centre de l’univers. El Gènesi afirma: “…i buscaràs amb ardor el teu marit. Que et dominarà”.
Com ho faria una dona? Algunes dones –entre les quals Germanie Dulac i Maya Deren-, en els inicis del naixement del cinema, ja perceben la importància de l’apropiació d’aquest mitjà per a la difusió ideológica, però aviat en són desplaçades. A partir dels anys 60, algunes dones tornen a recuperar el sentit de la importància del cinema i la seva capacitat per contrarrestar la influència que el sistema patriarcal burgès representa per al desenvolupament personal de la dona. És en aquests anys que comencen a trencar el monopoli, a encapçalar les cartelleres i a assumir la direcció. Importa que directores i actrius remodelin el missatge immobilista de la indústria; que presentin imatges realistes. Que trenquin el binomi verge/prostituta, ingènua/vampiressa. El cinema ha de parlar de persones, i aquí, a tots ens queda un llarg camí per recórrer.
Quan es parla de violència de gènere, el primer que ens ve al cap és la visió reduccionista del maltractament físic. Sovint oblidem que en la nostra societat es donen, a més, assetjament sexual, violació, prostitució forçada, etc. Però el nombre de dones mortes és tan colpidor que no podem evitar que acapari la nostra atenció
Comissió de Dones del PCC El nombre de dones mortes a Espanya va assolir els 68 casos l’any 2006, la qual cosa representa una mitjana d’un assassinat cada cinc dies segons dades de l’Instituto de la Mujer. En la darrera dècada, les xifres oscil·len al voltant dels 70 casos anuals. A Catalunya es van produir l’any 2006 un total de 20.239 denúncies per violència masclista, un 34,5 % més que el 2005 (15.018). L’any 2006 van morir assassinades per aquesta causa 12 dones.
Aquestes xifres esfereïdores, però, no ens poden fer oblidar les mil pràctiques de violència psicològica que les dones patim al llarg de la vida: el menyspreu per part de la parella, l’aïllament, les prohibicions, els insults, els càstigs, les amenaces, el llenguatge sexista, els comportaments humiliants... Experiències que, si ens aturem un moment a reflexionar, totes hem patit en algun context.
Però més enllà d’aquestes violències, el patriarcat posa en pràctica altres mecanismes refinats, més subtils i difícils de detectar, de violència masclista, com ara el valor de la castedat, la dictadura de l’estètica, la imatge de la dona en la publicitat... La peculiaritat d’aquestes violències simbòliques és que han aconseguit arrelar tan profundament en la nostra cultura que sovint ens resulten difícils de detectar.
Una tercera categoria de violències és la de les anomenades violències estructurals, vinculades a les privacions econòmiques que les dones patim en major mesura que els homes, o el dret a l’accés a la salut sexual i reproductiva. Aquests són un parell d’exemples de qüestions a les quals encara la majoria de governs (fins i tot d’esquerres), a diferents nivells, no atorguen prou importància.
Models erronis En aquest punt, potser ens hem de plantejar amb quins models de convivència ens trobem. D’una passejada per la televisió, pel·lícules o llibres, n’extreiem el mateix model de sempre: relacions de parella basades en la possessió, marcades per la desconfiança, tenyides de sospites mútues, guardades per la gelosia i l’exigència d’exclusivitat.
És necessari difondre referents d’altres tipus de convivència, basats en els vincles afectius profunds, incompatibles amb la desigualtat i les violències. Hauríem de ser capaços d’educar en valors alternatius a l’amor romàntic clàssic i substituir-lo per d’altres en els quals hi hagi un equilibri entre el compromís i la necessària autonomia personal, la capacitat de gaudir en soledat, l’autoacceptació i el desenvolupament de criteris ètics propis; mostrar exemples de relacions amoroses que es recolzen en valors com l’amistat, la intimitat, la confiança, la generositat, el respecte, el pacte i la llibertat.
Escucha niña.
Cuando te alaben llamándote bella o te humillen llamándote fea, no escuches a nadie. Sólo quieren encerrarte en el espejo de una soledad diferente. Tú debes vivir, no debes agradar. La belleza está dentro de la vida. … Cuando te leen Blancanieves es para convertirte en una sirvienta, aunque sea de un hombre tonto y enano. Rebélate, niña, es humillante servir si no es un gesto recíproco. … Cuando te enseñan a vivir triste, prueba la locura, niña. El dolor es una realidad que se debe afrontar cuando se presenta no un valor sobre el cual edificar la vida.
Tamaia Dones contra la Violència compleixen quinze anys
Per Lucía Flores
Es van posar en marxa a principis dels anys noranta, conscients de la preocupant manca de recursos de les dones que patien situacions de maltractament. Ara,Tamaia torna a les pàgines de l’Avant amb dues fites per celebrar: els seus primers quinze anys d’existència i la publicació de Ni príncipes ni perdices. Set històries de dones que diuen prou. D’aquestes i altres coses parlem amb Beatriu Masià, fundadora i codirectora de Tamaia, que afirma amb contundència que hi ha un dia després
Quin és el perfil dels professionals que treballen a Tamaia? És molt divers. Tenim en comú una formació específica en matèria de violència contra les dones. Hi ha gent del camp de la psicologia, de l’educació social... És important dir que el problema de la violència es va començar a tocar des de la preocupació dels grups de dones, i després des d’una perspectiva de la intervenció social. D’alguna manera, els psicòlegs no se n’han començat a preocupar fins ara. El fet de ser psicòleg, sense cap altra formació específica, no capacita. És important destacar que des de l’àmbit social és des don s’han començat a treballar tots aquests temes. Per tant, nosaltres, coherents amb aquesta idea, no demanem perfils específics, sinó una formació específica.
El que sí que cal, imagino, és una qualitat humana especial, d’entrada, molt empàtica. És necesari estar sensibilitzat amb els temes relacionats amb el gènere, amb les dones i amb el feminisme. Sense el feminisme, sense les organitzacions de dones, aquest tema no seria on és. En un moment en què els recursos es diversifiquen i entren altres intervencions professionals, no hem d’oblidar que les aportacions més interessants es fan des d’aquesta percepció de les anàlisis de gènere i el pensament feminista.
En aquests quinze anys, s’ha avançat el que calia? És suficient? Hi ha diferents lectures, però és evident que s’ha avançat. Fa quinze anys era impensable tenir una llei específica contra la violència de gènere com la que es va fer al 2004. Era impensable que entrés al Parlament de Catalunya una futura llei per als drets de les dones front a la violència masclista, amb el consens de tots els grups parlamentaris. Hem avançat, d’una banda, en el tema legislatiu, la qual cosa no vol dir que sigui suficient, però aquestes lleis han ajudat a donar una percepció diferent del problema. Ara, el problema ha sortit de l’esfera privada. Una altra cosa és com el tracten els mitjans de comunicació. Les dones, ara, saben que tenen més possibilitats que fa quinze anys, i que poden demanar ajudes, tot i que és cert que són desiguals i no estan ben repartides en el territori. Les traves burocràtiques poden fer enrere una dona en un procés de denúncia o separació? Pot continuar passant. Hi ha jutjats més eficaços que d’altres, i moltes vegades també depèn de les persones. Teòricament, amb els jutjats especialitzats, no hauria de passar.
Vols dir que és una loteria? Els mecanismes reguladors es poden activar millor que fa quinze anys, i requereixen molt esforç, però abans no es podia activar res. És molt important no creure que les coses estan igual, perquè no és així. Fa quinze anys era impossible que moltes dones poguessin demanar ajudes, o posar denúncies. Les denúncies augmenten de manera important, i això vol dir que les dones estan utilitzant els recursos que es posa al seu abast. També és diferent a nivell de percepció social, i el tema té un lloc dintre de les polítiques públiques.
Les dones maltractades solen interioritzar que són culpables del maltractament que pateixen. Sí, però també hi ha dones que, malgrat tot, resisteixen, sobreviuen i demanen ajuda.
Hi ha moltes formes de maltractament, a banda del físic: la humiliació, el menyspreu... I les dones sovint les resisteixen durant molt de temps. Per què? És important no focalitzar el tema en la capacitat de resistència de la dona. Hem d’obrir la mirada. Les dones intenten trobar sortides de moltes maneres. El que passa és que molt sovint aquestes maneres no són les que estan pautades socialment. I moltes vegades, quan les dones demanen ajuda, el que se’ls ofereix no té a veure amb el que necessiten.
Per exemple? Una dona que vagi a demanar algun tipus de recurs econòmic o psicològic, i que se li posin condicions, com ara la denúncia o la separació. Aquesta dona no ens demana això! És ella qui ha de fer el seu procés, no l’hi podem imposar des de fora. A vegades es posa molt èmfasi en la resistència de les dones, però és cert fins a un punt. Mentre viuen aquesta situació, la majoria de vegades no deixen de fer altres coses: els fills, la casa, buscar els recursos... És important veure quins són els elements que fan que aquella dona no trobi la manera de sortir-se’n.
Les dones que venen a Tamaia tenen la denúncia com a prioritat? Mai convencem ningú perquè denunciï. Des de la nostra perspectiva de treball, denunciar no és una prioritat si no ho és per a la dona, o si no hi ha una situació de risc molt greu. Perquè la denúncia no garanteix que la situació no es tornarà a repetir. Hi ha dones que continuen a casa seva i aconsegueixen posar límits al seu home, i, quan creuen que és el moment, se’n separen. La denúncia és un procés legal, i la separació és un procés personal i emocional. Nosaltres insistim molt que les dones siguin les ames del seu procés, perquè ja venen d’un procés en què algú altre no les ha deixat decidir. Nosaltres les acompanyarem en la seva decisió.
Sobre Tamaia
“El motor real de la nostra activitat és l’atenció a dones maltractades”. Així defineix l’equip de Tamaia l’eix d’una organització que l’any passat va atendre 415 dones i va fer 1.030 atencions presencials. Tamaia van començar fa quinze anys amb el suport de Ca la Dona i la Comissió contra les Agressions a les Dones de Barcelona. Mica en mica, a mesura que el projecte es va anar ampliant i la percepció social en va anar canviant, diversos ajuntaments, organitzacions privades i la Generalitat de Catalunya s’hi han anat sumant. Aquestes són algunes de les dades que ofereixen, i que tiren per terra molts dels mites i estereotips que, de tan assumits, formen part del nostre imaginari. Per exemple , que el 60% de dones que atenen són de Barcelona, i el 40% restant, d’altres indrets d’arreu de Catalunya; que representen totes les franges d’edat, amb un 34% d’entre 31 i 40 anys, un 28% d’entre 41 i 50 i un 16% d’entre 51 i 60; que hi ha un 40% de dones universitàries, un 38% amb estudis secundaris i un 22% amb estudis primaris. Que pateixen les seqüeles de la violència no només mentre dura la relació amb el maltractador, sinó molt de temps després de separar-se’n. I que aquestes seqüeles “dificulten el seu desenvolupament com a persones i ciutadanes”. Tamaia treballa també la prevenció, mitjançant tallers en diferents instituts, i la formació a professionals que atenen dones maltractades. El seu telèfon d’atenció és 93 412 08 83.
Set princeses “Em veig i no em reconec. M’havia degradat físicament i psíquicament. Havia de fingir que tot anava bé perquè em deixés moure’m amb llibertat. M’havia de deixar besar i reprimir el moviment del meu cos en repelir el seu contacte, perquè no ho notés”. Fragment de la història d’Ana, titulada A fuego lento. Les històries de Ni príncipes ni perdices (Icaria, 2007) són reals; estan escrites per dones reals que, afortunadament, miren l’infern des de fora. Elles són les mentores, les dones sàvies, com explica Beatriu: “Han passat un procés de recuperació. Continuen creixent a nivell personal i tenen una participació pública per parlar sobre el tema de la violència, no tant des de la que han viscut, sinó del que volen dir sobre la violència”. Carla, Cris, Brétema, Felicia, Ana, María i Roser són dones normals, properes. No responen, ni deixen de respondre, al mite del perfil sociològic de la dona maltractada, aquest concepte que tant esbomben a la tele. “No existeix”, afirma Beatriu. Tenen fills o no en tenen, són de poble o de ciutat, són d’aquí o de fora, amb estudis o sense, amb feina o sense. Tant se val. Totes s’enfrontaven al mateix, i totes miren amb serenitat el lloc d’on venen. Més senceres, més segures, més felices, per més que la lectura del seu testimoni encongeix el cor. El missatge és clar: hi ha un dia després, és possible deixar-ho enrere. Beatriu: “La majoria de vegades, sí. Per això sempre volem insistir en aquesta part, en comptes de parlar de la perversitat de la violència. Hi ha una possibilitat real de llibertat”.
