L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de destrucció de llocs de treball. Les polítiques dissenyades pel govern socialista són completa- ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces- sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.
Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.
Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos- tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe- rant a la UE.
A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier- da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu- rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.
Em permeto el luxe de començar a través de l’adjectivació que Antoni de Moragas va apuntar ara farà un any des de les pàgines de l’Avant, en una recensió apassionada sobre el llibre de Manuel Delgado: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”. He aprofitat els dies de descans de la Setmana Santa per aprofundir en el llibre que Delgado publicava al 2007. Coincidint en la lectura, just el passat diumenge 5 d’abril, el 30 minuts emetia el documental “Barraques. L’altra ciutat”. Aquests dos elements m’han empès amb energia a fer un exercici d’anàlisis des del sofà de casa, traient el pols als apunts de la Soledad Garcia i l’Anna Alabart de Sociologia Urbana, i com no podria ser d’una altra manera, prenent, ara sí, consciència de la importància d’aquelles classes que ja queden allunyades en el temps. El llibre de Delgado enganxa. La crítica arriba ja a la primera línia, a partir de la qual t’introdueix en una trama poc coneguda pels qui fins ara no havíem fixat la mirada en aquest camp. El seu missatge fort és que la planificació urbana de Barcelona no respon a un projecte progressista de ciutat, sinó que, tal com l’efecte visual d’un tronc introduït en un recipient d’aigua, els objectius des del camp político-urbanístic de Barcelona responen a la cuina produïda des dels despatxos dels ajuntaments franquistes.
Però a mesura que avançava creixia una sensació d'insuficiència, no perquè perdés interès en l'objecte de l'obra, sinó per la descripció d'un sostre de vidre tocat i enfonsat el qual encara ens aixafa. Delgado afina la ploma no tant sols al model de ciutat. La crítica és purament política, i se situa en la línia dels qui gosen criticar el MODEL de “transició democràtica”. És sota aquest prisma com l'autor apunta cap als ajuntaments de després del '79, definint la política urbanística d'aquests de continuista amb l'etapa anterior. Apareixen llavors una sèrie de noms que sense voler-ho, actuen de pont entre les dues etapes. Des d'Oriol Bohigas, Jordi Borja, Ernest Lluch o el mateix alcalde Pasqual Maragall. Noms que com bé diu Delgado “ el protagonismo de todos estos professionales en la organización urbanísitica de Barcelona bajo el porciolismo no supone que dieran por buena su naturaleza autoritaria y antidemocràtica, ni siquiera que no les guiara la mejor de las intenciones, incluso la convicción de que estaban actuando a la manera de “infiltrados” del urbanismo progressista en el seno del franquismo municipal. Se trata de reconocer que la incorporación de estos y otros profesionales de izquierda al diseño de una idea de ciudad que ellos mismos se encargarían de aplicar más adelante no respondió a la candidez de un sistema político que se dejaba invadir por todo tipo de caballos de Troya en materia de planeamiento urbano”. Parlo d'insuficiència perquè el que apunta Delgado em provoca una situació d'angoixa i col·lapse. Mentre continuava llegint-lo, aquesta sensació aniria apareixent ininterrompudament. La reflexió que em sorgeix és la típica “pataleta” de: i per què no s'ha pogut desenvolupar un model diferent? Per què s'han continuat les línies que esclavitzaven la ciutat a ser una gran fira anual de congressos de tota mena i turistes amb força diners? Per què el catalanisme d'esquerres no tant sols sembla que ha perdut la batalla, sinó que ha tirat la tovallola? He tingut la sort de llegir el llibre que Antoni de Moragas prèviament va llegir, subratllar i fer anotacions al marge. Per tant, he tingut una pauta molt útil – en la majoria dels casos, car en certes ocasions les anotacions eren incomprensibles, causa de la meva iniciació en el camp o per la hàbil agudesa amb que l'arquitecte detectava punts importants que escapaven a la meva comprensió – que m'ha ajudat per la reflexió posterior. La conclusió a la que arribo: que cal un model progressista de ciutat. Segurament des d'anàlisis diverses es podria acceptar que el model de la Barcelona actual respon a la inquietud progressista de la planificació urbanística. Es el que, en certa mesura reflexava el "30 minuts" de la setmana passada. El documental donava veu a diferents testimonis de la Barcelona de les barraques del Somorrostro, el Carmel, de Montjuïc. La conclusió, amb gust a sacarina, dibuixa un consistori (en diferents moments històrics) preocupat per el fenomen del barraquisme, el qual després de vàries accions per desarticular-lo, acaba fent possible el desig anhelat dels seus habitants, una vivenda digna. Però el que no detalla explícitament – tot i que ho deixa entreveure – és el perquè d'aquesta política agressiva al principi, i caritativa després, davant el barraquisme. Què és el Somorrostro avui? Mira que playa tan bonita, quién hubiera dicho que del Somorrostro saldría una playa tan bonita - aquesta era l'expressió d'una de les protagonistes del documental. Una platja de la Vila Olímpica. I resulta curiós les transformacions d'aquest espai urbà. Per una banda, al Poble Nou cap allà al 1850 es creà una comunitat urbana cabetiana, que en honor al socialista utòpic, Étienne Cabet, l'anomenaren Icària. Durant el franquisme es creà amb el treball dels seus habitants el barri de barraques del Somorrostro, just arran de mar. Avui aquest espais són el Passeig Marítim i la Vila Olímpica. Aquests projectes responen a una idea molt concreta de la ciutat. Que se n'ha fet dels veïns i veïnes del Somorrostro? Avui es troben en algun dels barris del districte de Nou Barris. Òbviament, en unes molt millors condicions de vida que les d'abans. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que els primers “repoblaments” de Nou Barris van ser totalment en precari. Barris sense trama urbana. Mòduls de pisos (amb material de baixa qualitat), enmig del no res. Igual que anys més tard i ja al tard-franquisme, es dissenyà i inaugura el barri de la Mina, situat a Sant Adrià del Besòs. Aquest construït amb un alt grau d'estratègia militar per controlar possibles revoltes per part dels seus veïns. Potser n'havien après dels altres barris? Potser ja havien començat a intuir les mobilitzacions veïnals del Carmel o altres barris oblidats pel model Barcelona de Porcioles. El model Barcelona, que segons Delgado és dissenya amb el Pla de 1953, i després es maquilla pre-democràticament amb el Pla General Metropolità de 1974, no és un model de ciutat compacta. Tampoc respon a un model progressista de ciutat, ja que aquest hauria de fomentar-se en el cobriment de les demandes de les capes populars de la ciutat. El model Barcelona “parte de la determinación, por parte de los ayuntamientos franquistas, de poner la ciudad a disposición de los intereses del capitalismo immobiliario y financero internacional”. La Barcelona contemporània es troba en ple procés de dispersió. La inquietud principal de l'ajuntament passa per mostrar una imatge elegant, cosmopolita i d'acord amb el “caché” que en les dues últimes dècades ha desenvolupat la ciutat. Per tant, la decadència cal marginar-la, fer-la invisible. Avui si portem a un turista a passejar per Pi i Molist o l'avinguda del Verdum, aquest ens podria dir que el barri està molt ben equipat, i òbviament pot arribar a la conclusió que l'ajuntament ha desenvolupat una política de proximitat en que els resultats són excel·lents. Clar que el nostre amic turista no coneix la peculiar història del barri. Per tant cal explicar-li que tant les places, com la pavimentació, com l'enllumenat, com el clavegueram o les escombraries, han estat reivindicacions que les associacions de veïns del districte han mantingut actives fins arribar al que avui podem observar mentre anem a fer un vermut a la Esquinica. En contrast amb altres barris que s'han promocionat positivament des del mateix ajuntament, és precisament Nou Barris, un d'aquells on al passejar-hi sents una altra manera d'entendre la ciutat. Cal mantenir vigent aquesta altra manera de fer ciutat, per poder avançar en la Barcelona progressista. Per tant, cal explicar el que ha passat i com ha passat. La primera forma de vèncer al poder real (que continua sent l'Opus Dei i el tecnocraticisme franquista) és mantenint fresca en la nostra mèmòria la història dels nostres avis, que és la dels nostres pares i també la nostra història. El Llibre de Manuel Delgado és un instrument que ens ajuda a fer aquest exercici, i que al cap i a la fí acaba queixant-se com la senyora del Somorrostro: Porqué no ponen una placa o algo así, para que la gente sepa que aquí hubo una vez un barrio de barracas que se le llamaba Somorrostro? Es que les da vergüenza recordarlo? Cal que s'alcin referents des de l'esquerra i la societat civil organitzada que responguin a les inquietuds dels barris de la Barcelona real en contraposició als referents que parlen per boca de les demandes de la Barcelona de catàleg. Des del lliure pensament, l'associacionisme educatiu i el moviment popular - entre altres - segur que hi tenim molt a dir.
Des que vaig ser escollit rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) en totes les ocasions que he tingut he intentat explicar que per a nosaltres la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és una de les iniciatives més admirables de la cultura catalana dels darrers 40 anys. A més, per a mi Prada de Conflent és un lloc molt emocionant ja que em remet a una de les figures més impressionants que ha donat el poble català: Pau Casals. Hi va viure exiliat durant molts anys. Prada va ser una flama encesa davant de molta foscor. També em remet als joves del Casal Català de París, els fills dels exiliats catalans, com en Romà Planas persona a qui encara ploro.
És veritat que en aquest país quan un parla bé d’un altre no és notícia. Coses com aquestes les vaig dir a la roda de premsa inicial de les jornades de la UPEC de juliol d’aquest any i en l’acte inaugural on amb la presència d’Antoni Castells hi havia molta premsa. Textualment vaig dir: ”Que ningú busqui oposicions amb altres propostes d’universitats d’estiu, tindran la meva mà estesa i a la UCE de Prada una salutació emocionada”. Que ningú es confongui, els adversaris reals de la UPEC i de la UCE són la ignorància, l’alienació, el tansemenfotisme, el nacionalisme espanyol i la incultura. La veritat és que la UPEC volem construir poc a poc un espai de debat entre les esquerres i afirmem ben alt que tampoc estem disposats a demanar perdó per aquest atreviment. Com escrivia Albert Camus “L’amor a la veritat no impedeix prendre partit”. La UPEC és una iniciativa que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupades per construir un projecte polític d’esquerres que sigui capaç de configurar un projecte nacional sense complexes i un projecte social ambiciós. Més enllà de les conjuntures ens agradaria ajudar a crear una cultura comuna de les esquerres plurals a Catalunya, la Catalunya que van construir Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall, Josep Narcís Roca Farreras i Teresa Claramunt i que ens explicava Pere Coromines i més tard Àngel Carmona, la Catalunya laica i d’esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social, que es fonamenta amb una concepció del món derivada de l’ètica civil republicana.
Segons publica Eurostat, la taxa d’atur ajustada als països que formen la zona de l’euro va arribar al febrer del 2009 al 8.5%, dues dècimes per sobre del 8.3% del mes anterior. A febrer de l’any passat era del 7.2%. Per tota la UE27 la taxa d’atur va ser del 7.9% a febrer, i del 7,7 a gener. El febrer de l’any passar era del 6.8%. Eurostat estima que aquest mes de febrer hi havia a la UE 27 hi ha 19.156 milions d’homes i dones (dels quals 13.486 milions pertanyen a la zona euro) . En nombre de persones, en relació a gener són 478 000 més per a la UE27 i 319 000 per la zona euro. I en relació a febrer del 2008, 3.019 milions a la UE27 i 2.125 milions a la zona euro.
El país amb la taxa d’atur més baixa és Holanda (2.7%), i els que presenten taxes d’atur més elevades són: Espanya (15.5%), Fa un any era del 9,3% Letonia (14.4%). Fa un any era del 6,1% Lituania (13.7%). Fa un any era del 4,4% Contràriament, a Bulgària la taxa d’atur ha baixat en un any del 6.2% al 5.5%, i a Eslovàquia (que ha baixat del 10.2% al 9.8%). Pels homes, la taxa d’atur ha augmentat del 6.5% al 8.1% des de febrer 2008 a febrer 2009 a la zona euro i del 6.2% al 7.8% per a la UE27. L’atur per les dones s’ha incrementat del 8.2% al 8.9% a la zona euro i del 7.4% al 8.0% a la UE27.
Dades de per Espanya La taxa d'atur masculí es va incrementar al mes de febrer fins el 14,8%, 7,1 punts més respecte al mateix mes del 2008. L'atur de les dones a l'Estat ja arriva al 16,3%, cinc dècimes més que a gener, i 5,1 punts més que el mateix mes de l'any passat. L'atur dels joves
A febrer del 2009, la taxa d’atur dels joves (per sota els 25 anys) era respectivament del 17.3% a la zona euro i del 17.5% a la UE27. Un any abans, eren del 14.5% i del 14.7% respectivament. Els països amb taxes d’atur més baixes per als joves són Holanda (5.5%)i Dinamarca (9.4%) i els que tenen les taxes d’atur més altes per als joves són Espanya (31.8%) i Suècia (24.1%). Fora de la UE, la taxa d’atur a febrer del 2009 era del 8.1% als USA i del 4.4% a Japó.
La Euroinsuficiència - Europa és i continua sent, una assignatura pendent per al nostre país en general, per a la nostra societat i els nostres polítics en particular. Més adequat seria dir-li un crèdit de lliure elecció, un instrument-test, un sondeig electoral, un destí sacrosant per a veterans dirigents partidaris, una realitat tan pròxima i alhora tan llunyana... I tanmateix, és Europa i les seves institucions el subjecte polític cert i verdader que determina les més i majors decisions i condicions en economia i política. La gent, aquí, continua mirant el seu ajuntament, el seu govern autonòmic, a la Moncloa o al Congrés de Diputats, però gairebé ningú no recorda Brussel·les. Quina Europa? A l'Avant, hem publicat articles reiterats que us convidem a recuperar. En síntesi, una Europa frustrada, desorientada, en plena crisi econòmica, energètica, moral, productiva, financera,… amb un sistema ultra neoliberal que ha fracassat en tot el món, amb una subsidiarietat militar i geoestratègica respecte EE.UU., amb un esgotament evident de model així com de lideratges amb perillosos brots de violència i guerres, amb unes desigualtats tremendes i disgregadores entre nord-sud, aquest est-oest, rics-pobres, dona-home, autòcton-immigrant, discapacitat-autosuficient, empresari-treballador... finalment: capital-treball.
La campanya - En uns dies estarem en ple fragor de campanya electoral però això de fragor és més aviat "frigor" perquè tot apunta a un fred ambiental en el camp polític i social, a una seriosa dificultat per motivar (ja no entusiasmar) al personal, una mandra mal dissimulada per posar en marxa la roda mecànica dels partits en campanya, un examen del que ningú no ha de prescindir, malgrat la mala consciència de no haver fet, del tot, els deures. D'aquesta inèrcia no s'escapen ni grans ni petits, ni tan sols nosaltr@s, treballador@s, crítics- auto crítics i diligents com som. Una altra cosa és que, com d'altra banda el resultat final està ja tremendament delimitat (sorpreses poques) i com el repartiment d'escons segueix a la perversa tònica bipartidista PSOE-PP excloent, fa que la desafecció europea sigui encara major. I aquí una de les primeres claus d'anàlisi preelectoral i segura que post: L'abstenció - En les últimes de 2004 a Espanya l'abstenció va ser del 54%. Va votar menys de la meitat de l'electorat (46%), un percentatge de lectura imprescindible. Es pot esperar o desesperar una altra severa abstenció producte de tota la distància afectiva referida anteriorment, més la incomprensió profunda del caràcter determinant del nostre paper i el d'Europa, més l'apatia social generalitzada en temps de supervivència molt dura, en crisi desmovilizadora i paralitzant de la que no emergeixen els culpables i sí sucumbeixen les víctimes, amb una Europa que demostra vergonyosament la seva incapacitat i la seva insolidaritat en el tractament d'aquesta crisi a què no és aliena. I fins i tot, es pot preveure un notable vot de càstig entès com a rebuig (inevitablement estèril, a més d'ingenu i ja comptabilitzat, digerit i assumit) a la mateixa cosa política i als polítics en la seva pitjor expressió i la més subvertida i gastada pels mitges del sistema. Eppur si muove...Vaig a intentar aportar en clau intel·ligible i suportable algunes dades, en el ben entès que la Campanya electoral, el seu programa, candidatura, agenda, etc. són i suposo seran matèria d'un altre treball. Escenari - Perquè res no sorgeix del no res i arribem a aquesta cita des d'un context històric concret i com sempre determinant; escarit i sense comentaris, convé recordar alguns moments recents: Eleccions europees últimes el 13 de juny de 2004: 25 escons PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA, 2 Galeusca i 1 Europa dels Pobles. El 20 de febrer de 2005, Espanya va inaugurar la tanda de referèndums "aprovatoris" per al Tractat d'una Nova Constitució per a Europa i ho va fer amb un exhibicionista 76'7%. Sí, i amb una abstenció rampant del 57'7%. Afortunadament (nota de l'autor), va arribar el 29 maig i l'1 de juny d'aquest 2005, i els pobles de França i Holanda respectivament van dir NO i NO a aquest Tractat que va passar de puntetes i no va deixar senyal. La nova estratègia neoliberal es va anomenar Tractat de Lisboa, aquesta vegada sense necessitat de tanta consulta popular, excepte en el cas de la peculiar Irlanda on és d'obligat el compliment del referèndum ad hoc... i on el juny de 2008 va ressonar un altre NO amb 7 punts de distància. L'Europa del capital, les armes i les desregulacions, es va quedar parada i en això que continuen remugant perquè es convoqui un nou referèndum abans d'acabar aquest any, per "permetre al poble irlandès rectificar i corregir el seu greuge". Entretant es produïen directrius retrògrades (la de retorn), en altres casos "maquillats" com és el cas de la nova Bolkestein de liberalització de serveis. Altres d'igualment perilloses se'n van poder frenar o rebutjar com la de la intenció d'augmentar l'horari laboral a 65 hores. I la BCE, l'Otan i el seu 60è aniversari, segueixen igual amb les seves polítiques neoliberals i atlantistas, per fer front a la crisi i així atorgar-se el mèrit tot i que fossin ells mateixos qui la originessin. Les coalicions - Un aspecte a retenir és que al tractar-se de circumscripció estatal-Espanya el preu en vots de cada eurodiputad@ és altíssim i sobretot per als petits, amb el que s'imposen les coalicions àmplies i multinacionals o regionals per intentar obtenir algun escó. Així els partits nacionalistes recerquen afanosament aliances en el marc estatal. En el nostre cas, la coalició repetirà el nucli substancial de l'anterior: IU-ICV-EUiA amb altres sumes d'Esquerra Republicana, Els Verds, etc. A més amb la UE dels 27, es redueixen les places que passen de 785 a 736 (o 751 si després aproven Lisboa) i això suposa, per a Espanya, escollir no 54 sinó 50 diputat@s, deixant-ne 4 en reserva-banqueta en espera de posteriors incorporacions. En aquesta ocasió el protocol subscrit pels integrants ratifica la codecisió, les coincidències programàtiques i també en el mateix Grup Parlamentari Europeu, solucionant anteriors divorcis. El nostre treball - Al llarg d'aquests cinc anys des d'EUiA, hem vingut atenent tots i cada un dels nostres compromisos, tan dins del GUE com, sobretot, del PEE -Partit de l'Esquerra Europea, del qual som fundadors i en el qual participem a nivell del Secretariat i Comitè Executiu. Ateses les relacions internacionals, la presència en els mitjans, l' elaboració d'informes i articles, la participació de campanyes en trobades sectorials a escala europea (educació, salut, dona, organització, Llatinoamèrica, etc.), assistència a Congressos, tasques realitzades amb la nostra millor tenacitat. De segur que mereix una menció significativa la trobada de sindicalistes i l'acte-miting del PEE en la passada Festa Alternativa la tardor del passat 2008, també sense dubte, la celebració el juny 2007 de les Jornades Europees sobre "Precarietat i Salut" de les conclusions del qual es va editar la "Carta de Barcelona" sobre salut i precarietat. Les bases programa - Com indicava a l'inici de l'article, el debat programàtic està en ple desenvolupament quan escric aquestes notes. Així es donen encontres de diferents fonts i aportacions, ja sigui en les Jornades de Convenció d'IU, o en l'elaboració d'ICV, EUiA o a la producció sostinguda i col·lectiva des d’EUiA en diversos àmbits. En tot cas, en aquesta ocasió i sense precedent, disposem d'un document de gran valor estratègic: el Programa del PEE elaborat per totes les organitzacions membres durant mesos i sota el títol genèric "Junts per un canvi a Europa", a la vostra disposició a les pàgines del PEE: www.european-left.org/ i d’EUiA: www.euia.cat.
Dos Breus apunts essencialment importants:
1. - La nostra aportació i desitjada decantació pels temes i propostes lligades a drets socials, drets democràtics, drets de protecció i regulació del món del treball. En l'actual situació de mega-crisi sistèmica seríem feliços amb tan sols (i res menys) poder garantir el complet exercici de la Carta de Drets Humans de NN.UU. que acaba de complir 60 anys...!! Per tant, es demana que Europa sigui una Europa més SOCIAL, i per tant, menys presa de les polítiques de fracàs del capitalisme americà. Que significa: més seguretat en les feines i en la vida i menys "flexicurity", més defensa del sector públic, en especial en ensenyament i en SALUT, oposant-nos a les directrius neoliberals de privatització tan lesives per a les persones amb menys poder adquisitiu. Una Europa més EQUITATIVA amb polítiques d'emigració conforme als esmentats Drets Humans. Una Europa més IGUALITÀRIA amb polítiques de gènere que fomentin la IGUALTAT real en temps, feines, salaris, responsabilitats i drets de tota la ciutadania europea. Una Europa més DEMOCRÀTICA amb l'extensió real de la democràcia i del control polític als òrgans que dirigeixen i condicionen la vida econòmica, les taxes d'atur i el creixement europeu, com el BCE, acabant amb les ridícules normes del Tractat de Maastricht i del Pacte d'Estabilització i Creixement. No a una Europa de doble o triple velocitat cap a la igualtat i els drets econòmics i socials, i Sí a una Europa de solidaritat entre els propis països que la formen i en relació amb els països menys desenvolupats.
2. - Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procés de Catalunya com a nació que va néixer dins d’un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línia de recuperar els legítims patrimonis col·lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern, són capitals i a EUiA els encaixem dins d’un modern Estat Federal. Aquesta reivindicació sobirana inqüestionable del nostre fet diferencial nacional, també dins l'UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposició a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent (en el text del PETA n'hem dit "ultranacionalismes"), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.
Què fer... ? Continuarem desenvolupant la idea, però ja n'hi hagi prou amb dir que avui necessitem més Europa, per a millor situació en un món multipolar però també per estar més cohesionats internament, més solidaris a tots els nivells i menys eurocentristes al planeta, capaços de definir altres metes de creixement i un altre tipus de creixement sostenible, en pau sine qua non, on l'economia estigui al servei de la política i les persones i no al revés, i on el protagonisme el tinguin els drets i l@s ciudadan@s posats dempeus i reivindicant i exercint com a societat civil, justa, digna i humana. Com veieu UNA ALTRA EUROPA, possible i necessària: REACCIONAR, REMOURE, REIVINDICAR, REVOLUCIONAR...
Entrevistem al Secretari General de la Federació d’Indústria de CC.OO
Ens podria posar al dia de la situació actual en la que es troba el sector de la Indústria?
Primerament, va ser el sector de la construcció el més afectat i actualment, estem veient com el sector industrial també està rebent les conseqüències de la falta de liquiditat en el mercat econòmic. La valoració que s’han anat fent des dels congressos del sindicat, és que aquesta crisis econòmica que té els seu origen clarament en el món de l’especulació financera i l’immobiliària, a partir de l’últim trimestre del 2008 està afectant a l’economia real. Aquesta crisi està tenint una afectació a nivell mundial però també a nivell local i segurament de manera més pronunciada aquí, degut al nostre model econòmic. Des de fa una dècada ja veníem denunciant que tota l’economia s’estava basant en el totxo, la qual cosa ha acabat provocant que la bombolla immobiliària hagi impulsat una caiguda molt més aguda del que podria havia estat per falta de liquiditat financera en una economia real. Ara sembla ser que hi ha una espècie de voluntat “gestual” per part de l’Administració Pública i diferents organitzacions patronals, per intentar fer una aposta de modificació del model productiu, i remarco gestual, perquè de moment no s’ha demostrat cap interès real de voler participar per canviar aquest model productiu. Penso que la situació econòmica de crisi està desbordant les solucions a curt termini pel que fa a les administracions i que per altra banda, s’està produint una actitud oportunista per part de les patronals intentant col·locar com a falses solucions per exemple, elements com la flexibilització de l’acomiadament i la reducció de les condicions salarials com a sortida a aquesta crisi que com hem dit, no té l’origen en els treballadors però sí que són ells/es qui ho estan patint directament.
Com qualsevol crisi, creiem que ha de ser una oportunitat per millorar i s’ha d’obrir un diàleg social per tal de poder modificar aquest model productiu del que estàvem parlant. Així, d’aquesta manera, poder tenir un creixement econòmic més estable i de qualitat. Els sectors del metall són un dels més afectats per aquesta crisi i dels que està portant més repercussions a nivell de contractacions temporals i acomiadaments individualitzats. El problema vindrà quan totes les prestacions socials que van lligades a les finalitzacions dels seus contractes vegin el seu període de finalització i s’hagin d’adoptar altres mesures de protecció oficial per garantir que no hi hagi ningun ciutadà ni ciutadana que es quedi sense aquestes prestacions socials. Ara ens trobem en una segona etapa. Les empreses que han utilitzat els expedients de suspensió de treball, intentant així abordar la manca de facturació per la caiguda del pes de la indústria, comencen ara a notar els efectes de la deballada financera. Per altra banda, aquelles que no tenen es sustenten en un nucli financer, comencen a regular-se amb expedient de suspensió temporals o amb expedients d'extinció de contractes; d'altres inclús es plantegen la clausura patronal de les empreses. Això provocarà, per tant, una afectació col•lectiva del treball, un augment de la conflictivitat social: els i les treballadores de forma col•lectiva començarem a contrarestar la pèrdua de la nostra feina utilitzant la pressió i la mobilització. Aquestes són les vies per provocar que les decisions administratives i empresarials garanteixin l'activitat industrial i els llocs de treball per reactivar el consum, per poder sortir d'aquest cercle viciós de crisi que porta a milers de treballadors i treballadores al carrer.
Ens podia explicar quin ha estat el paper de les administracions públiques?
El paper inicial de les administracions, força conservador, ignorava l'inici de la crisi per tal de no generar desconfiança. No han tingut altre remei que reconèixer-ho: la crisi els hi passat per sobre. Llavors van començar a prendre mesures a curt termini. En primer lloc, amb una regulació financera poc eficaç, intentant intervenir en algunes polítiques bancàries del nostre país. En segon lloc, actuant sobre algun sector industrial que han considerat estratègic com ho és l'automoció. En tercer lloc, establint ajudes directes a les empreses en clau de facilitar la liquiditat creditícia. I en últim lloc, fa poques setmanes, intentant aplicar mesures per reactivar el treball, a curt termini però: l'element estrella era que tots els treballadors i treballadores afectats per un expedient de suspensió de contracte poguessin tenir el que s'ha anomenat "element comptador a zero en les seves prestacions per atur". Això vol dir, la cobertura de 120 dies en unes condicions molt concretes de reposició del seu període esgotat d'atur. Fruit de totes aquestes mesures a curt termini, s'han col•locat elements, que segons el sindicat, són totalment agressius pel interessos del conjunt de treballadors i treballadores. Com per exemple, la subvenció de la contractació de la pròpia quota de la seguretat social empresarial sobre la base de la capacitat de tenir més o menys drets a prestació per atur, fet que genera una discriminació entre els treballadors sense feina. Això crec que és un atemptat directe sobre els interessos de solidaritat, de cobertura i sobre tot, del foment del treball que trobi la sortida d'aquesta la crisi. El sector bancari, a més de rebre certes ajudes, ha portat a terme una política proteccionista i restrictiva de les seves pròpies entitats. Així, han retallat i restringint encara més les seves línies de crèdit, ofegant tant a famílies i empreses. És aquí on inicialment les administracions públiques, sobre tot l'Administració Central, haurien de prendre mesures, forçant a les entitats bancàries a que retornin a circulació els diners rebuts al flux de l'economia. Aquesta retenció de diners, que és el que realment encara controlen, està provocant la inexistent recuperació d'aquesta crisi amb una entrada en una profunda recessió. I pel que fa a les empreses?
En quant a la patronal, en primer lloc està duent a terme reestructuracions a les seves empreses, plantejant alguns expedients sense cap sentit, intentant així aprimar per aquesta via els seus costos laborals. I és aquí on s'ha de tenir una posició sindical ferma: s'ha de demanar una actitud vigilant de les administracions públiques que imperativament han d'analitzar aquestes reestructuracions. I per arrodonir-ho, intenta establir una reforma laboral que compleixi amb els objectius arcaics de la patronal. Al món del treball a Espanya el que està succeint és un intent de modificació dels criteris de contractació, amb flexibilitzacions, abaratiments dels acomiadaments, i en definitiva, una voluntat d'establir un fals debat sobre la congelació salarial tot plegat qüestionant la política productiva. Això pot suposar un atemptat contra les revisions col•lectives dels salaris, que si no es corregeix, provocarà una resposta sindical més unitària contra aquesta ofensiva.
Finalment, quina postura tenen vostès des del sindicat?
Des del sindicat, la nostra postura inicial era obligar al govern a forçar la lectura d'aquesta crisi. Així, l'estiu de l'any passat vam començar amb mobilitzacions. Aquí a Catalunya, va començar amb el conflicte que es va encetar amb l'amenaça de 1680 acomiadaments. Aquesta es va prendre com a referència pel moviment sindical i va suposar l'inici d'un procés de mobilitzacions unitàries, creant més tard un clima d'acceptació social força bo. Això ha portat a les administracions públiques a prendre consciència per tal d'establir mesures que contrarestin la crisi. Hem defensat el manteniment del teixit industrial català. Cal preservar la consciència del sector per tal de valorar el que realment necessita per continuar existint: una política d'administració i sobre tot de foment de la innovació tecnològica i la qualificació dels treballadors. S'ha demostrat que les polítiques actuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i treballadores a una situació terminal de pobresa. Per tant, paral•lelament a les reformes de consolidació i millora del sector el que sobre tot cal són polítiques socials potents que contrarestin l'atur. Per altra banda, el procés normal del dia a dia està molt limitat a una minsa defensa del treball. En aquest sentit, tenim actualment uns 200 expedients de regulació de treball oberts a les diverses empreses del que representa avui la Federació d'Indústria. Un 10% d'aquests són de caràcter d'extinció de contracte: més de 17000 treballadors s'estan veient afectats per aquesta situació d'expedients de regulació de treball. El percentatge dels expedients amb extinció va augmentant paral•lelament amb la crisi. Això provocarà sensa dubte, un augment de la nostra conflictivitat, ja que no podrem conformar-nos pensant en que milers de famílies no tindran treball amb l'anàlisi de no tenir cap indici de recuperació de la situació econòmica. S'ha de començar intervenint a les entitats financeres perquè tornin a fer fluir els diners en l'economia real. Les administracions, la patronal i els sindicats hem de ser capaços de generar un canvi de model de creixement econòmic, basat en l'economia productiva, que és la que realment genera la riquesa en tots i totes i perquè pot generar-nos major estabilitat, qualitat i solidaritat.
Ens podria especificar a què es refereix quan parla de canvi de model productiu?
El que entenem per aquest model de creixement econòmic no es basa a l'especulació financera. No volem que la riquesa es generi sobre accions en inversions fictícies com per exemple ho seria invertir per la collita de blat d'Austràlia al 2012 (i esperar que en funció de l'especulació, es generi riquesa). Això estaria al marge de l'economia real que és la política de l'oferta i la demanda. Entenem que la riquesa s'ha de generar per la capacitat de elaborar el producte, posar-lo al mercat, vendre’l. Això genera consum que crearà llocs de treball que a la vegada torna. És a dir, es tracta d'un cercle ben diferent al dels serveis, molt més ampli, que provoca que el diner circuli, amb una política solidària, d'esquerres, en favor de la majoria de treballadors i treballadores. Per això entenem que la indústria en aquest model productiu és bàsica. No pot ser que només les tendències macroeconòmiques de la borsa marquin la tendència d'aquest país. Per altra banda, s'ha demostrat que estem en un país que ha crescut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del PIB, hem sabut que ha tingut la política de treball més precària d'Europa: quant més creixíem, més precaris érem. Això no vol dir un model real, ja que ens està indicant és que el creixement econòmic és aliè allò que viu la societat. Un model productiu ha de recaure molt més a la societat.
Què se n’ha fet de les ajudes del sector de l’automoció?
Va haver una intervenció sindical inicial ja que la caiguda de ventes del sector de l’auto havia sigut i segueix sent històrica (80% a l’Estat Espanyol) i ningun sector aguanta una crisis d’aquestes característiques. La qüestió ha estat que les patronals pretenien que aquestes subvencions servissin per assumir les deficiències de la baixada de ventes sense ningun criteri de manteniment, ni d’inversió per millorar la qualitat dels productes. Es va debatre entre les patronals, governs i els sindicats, les bases per distribuir aquestes ajudes i nosaltres varem incidir eren en que les ajudes es donessin a aquelles empreses que invertien i que procuressin pel manteniment dels llocs de treball. I si per algun motiu s’havia de realitzar alguna renovació de plantilla des d’aquestes empreses, s’havia d’establir des del diàleg social. Pel que fa a les ajudes per part del govern dir que s’han repartit 800 milions d’euros, alguns diuen que és poc i d’altres que és molt però per fer una valoració com cal, haurem d’esperar uns anys encara. El que considero que és imprescindible és que es faciliti alguna mesura per incentivar el consum ja que, tractant-se d’un mercat on es venen productes d’un alt valor, és comprensible que la població en un moment com el que ens trobem, deixi de banda les despeses menys assumibles com pot ser els cas d’un automòbil. El Ministeri d’Indústria va incorporar mesures com el Plan Prever o el Plan Renove però que s’ha comprovat que eren del tot insuficients i per això, s’han de buscar altres tipus de mesures ja que no hem d’oblidar que la indústria de l’automòbil suposa un 10% del PIB i recull uns 300.000 treballadors. Considera que els treballadors estan ben informats de tots els processos de negociació i de reestructuració de les empreses?
Tot depèn de la capacitat organitzativa que tinguin, és a dir, si treballen en empreses on hi ha una certa organització sindicalista aleshores, tenen informació directe del que es va parlant en els sindicats. El problema a l’estat espanyol és que, fruit d’una política legislativa en quant a la representació sindical, provoca que un bon número de petites i mitjanes empreses no tinguin aquesta xarxa sindical instal•lada en la seva organització. Aquests treballadors no organitzats sindicalment, acostumen a rebre una informació distorsionada per part dels mitjans de comunicació per qüestions d’interessos econòmics i per aquest motiu, creiem que és necessari que es produeixin modificacions en els models organitzatius d’algunes empreses perquè tot treballador pugui defensar els seus drets.
Jose García Vidal Secretari General de la Secció Sindical de CCOO de la Fàbrica de Martorell
En quina situació es troba la vostra empresa?
En aquests moments ens trobem en una situació semblant al de la resta del sector, tenim una fàbrica preparada per fer més de 500.000 unitats i en aquests moments, segons les últimes previsions, fabricarem 320.000. Les plantilles actuals estan preparades per fabricar 400.000 unitats, tenim en marxa dos expedients de regulació d'ocupació: el primer afecta a 750 treballadors en tandes de 2 mesos fins al mes de juliol i el segon de tancament de línies de producció per reduir volum de fabricació.
Per què creus que s'ha arribat a aquesta situació?
En part per la crisi financera internacional i la sobreproducció del sector que s'agreuja per la caiguda del consum i la falta de préstecs a les persones. Tot i que també té molt a veure amb la política comercial del grup Woslkvagen, que restringeix els mercats on Seat podria vendre pràcticament el 80% de la producció. És a dir, el gruix del que produim és per a l'exportació i gairebé tot va dirigit al mercat d’Europa Central que és on es dóna l'epicentre de la crisi actual. Seat, essent una marca d'automòbils, no té capacitat de decisió ni en els models a fabricar ni en la venda d'aquests en els mercats internacionals. Hi ha una total dependència a la multinacional, tot plegat més agreujant que la pròpia situació de crisi.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
Els sindicats tenen més del 82% d’afiliació a SEAT. Hi ha representació de quatre sindicats: UGT, CCOO, CGT, SPC. Aquests, participen a través del comitè d'empresa en diferents comissions (productivitat, assumptes socials, salut laboral, valoració de llocs, llocs protegits, menjadors i trasport i del secretariat del comitè d'empresa); això quant a la feina del comitè unitari i on també està present l'empresa. D'altra banda el paper de les seccions sindicals és que intervenen en tot allò que considerin oportú. Els sindicats, a través del Comitè Intercentres, negocien en l'àmbit del grup d'empreses de SEAT. En aquests moments s'han trobat posicions semblants respecte al tema del Q-3 d'Audi, que es va aprovar en referèndum on la plantilla ha votat una proposta diferent a la de l'empresa com a condició sindical per a l'acord de fabricar el model nou. Quin és el paper del govern en aquesta situació?
La posició política no és dolenta perquè aposta per mantenir el teixit industrial i l'ocupació. El Govern de la Generalitat en aquest procés ha condicionat igual com l'estatal els ajuts al manteniment de l'ocupació, però tot i així no és suficient amb aquesta mesura, hauria de donar un pas més agosarat en el control dels diners públics per saber si s'administren correctament, o si aquests serviran per ajudar a esbandir els comptes dels darrers resultats de les empreses.
Ets optimista amb el futur del vostre sector?
No molt, perquè és un sector que té limitacions. Primer, perqueè els cotxes van dirigits cap a una part (fins i tot minoritària de la població mundial). Segon, perquè s'ha de centrar en altres vies de desenvolupament més sostenible investigant en vehicles que utilitzin combustibles menys contaminants. I tercer, perquè els grans grups automobilístics actuen a escala mundial com a monopolis on la única regulació és el mercat i no s'utilitza cap planificació mundial de les produccions i de repartiment dels mercats condicionant el mercat a les necessitats. En aquest sentit, estem condemnats a repetir de forma cíclica la crisi de sobreproducció.
El coordinador general d´EUiA, Jordi Miralles, ha declarat respecte a la cimera del G-20 que s´ha celebrat aquesta setmana, que “aquesta cimera ha fet molt soroll però ha donat pocs resultats.” Segons el dirigent d´EUiA, “les conclusions de la reunió del G-20 confirmen que no s´han pres les decisions necessàries per a fer front als greus problemes econòmics i socials generats per la profunda crisi del capitalisme”. Miralles ha manifestat que “tot i que s´han anunciat noves sumes astronòmiques de diners ell es pregunta per a què i a qui es destinen aquests recursos.” “La cimera no ha estat pensada per a oferir respostes als problemes de l´atur, la incertesa i l´autonomia de les persones, així que no posa l´economia al servei de les persones”, ha expressat Miralles. “A les conclusions del G-20 es reforcen les institucions centrals del sistema i les seves polítiques, quan tothom sap que aquestes, començant per l´FMI, són les veritables responsables de la crisi actual”, ha declarat Miralles.
Segons el dirigent d´EUiA, “l´estratègia del G-20 és canviar el que calgui per a que tot segueixi igual”. Miralles també ha dit que “fins i tot el suport al comerç internacional i al desenvolupament són les conegudes promeses de més lliberalisme i d´ajuda assistencial que s´acompanyen d´objectius de dominació i explotació”. El coordinador general d´EUiA també ha qualificat de “penosa” l´actitud de la UE, ja que “no té una posició de conjunta”.
“La cimera de la OTAN encara porta més militarisme”
Pel que fa a la cimera de l´OTAN, celebrada ahir, Miralles ha dit que “el que aquesta ha portat és més militarisme quan el que cal al món són polítiques de distensió i de pau.” El vicepresident d´ICV-EUiA ha recordat, en el 60è aniversari de la creació de l´OTAN, que “Catalunya va dir no a l´OTAN” i que, per tant, “no tenim res a celebrar ja que aquesta organització comporta militarisme i indústria armamentística, de la que en participa Espanya.” Segons Miralles, “és inadmissible que en moments de crisi econòmica el govern del PSOE destini 18.609,60 milions d´euros en despesa militar, el que representa el 5,11 % del Pressupost.” “Les “joguines” militars ens surten molt cares per això EUiA defensa que la despesa militar hauria d´anar destinada a despesa social”, ha apuntat el coordinador general d´EUiA. Miralles defensa que l´Estat espanyol surti de l´OTAN, que aquesta aliança militar agressiva es dissolgui i que es comenci a treballar per la reso¬lució pacífica dels conflictes, desenvolupant polítiques de foment de la pau i destinant els recursos a fins socials en lloc de fer-ho a polítiques militaristes.”
Nissan Motor Ibérica és una empresa de prop de 4000 treballadors. Per entendre la situació actual de l'empresa cal remuntar-se al 2004 on els treballadors de Nissan vam fer un sacrifici en les nostres pretensions, firmant un conveni que exigia més càrregues de treball. Aquest acord va aportar a Nissan un nou vehicle i uns beneficis per a l'empresa entre 2004 i 2008 de 300 milions d'euros. En aquest període a l'empresa l'únic que li preocupava era la producció ja fos en les condicions que fos, era igual la qualitat del producte, era igual la salut del treballador, era igual tot, tan sols importava la quantitat i no la qualitat. L'empresa mantenia a gent amb contractes d'obra i servei per més temps del que marca la llei i en cap moment no va voler negociar aquesta situació, la qual cosa ens va obligar a denunciar, guanyant l'esmentada denúncia i obligant-los a fer fixos a més de 1000 persones dels quals alguns ja portaven més de 3 anys en la fàbrica, quan la llei marca que un treballador quan porta 1 any al mateix lloc ha de passar a ser indefinit.
El desembre de 2007, mentre nosaltres exigíem un pla industrial, la multinacional anuncia que obrirà una nova factoria a Tànger i que el nou vehicle que havíem dissenyat amb recursos públics passaria a produir-se en l'esmentada planta. Un mes després presenta un expedient d'acomiadaments de 450 persones. En aquest conflicte, l'estratègia sindical tan sols podia passar per la mobilització i així ho vam fer: durant dues setmanes tallàvem la ronda i esquivàvem les càrregues policials, la pressió que vam exercir a la multinacional van ser tal que en 2 setmanes i mitjana varen retirar els expedient i van obrir una taula de negociació. Havíem guanyat la primera batalla. Però a partir de l'octubre del 2008, tot va canviar. Des del passat octubre, l'empresa té la intenció de presentar un expedient d'acomiadaments de 1680 persones tot exagerant les baixades de vendes produïdes per la crisi. L'empresa no presentava el seu pla de futur pel que això era un tancament a terminis, en aquells moments no sols estava en joc el futur de 1680 famílies, sinó de 4500 que erem els que formàvem Nissan Barcelona i els 30.000 aproximadament que treballen a la xarxa de proveïdors al territori de Catalunya. Nosaltres sabíem que sol ens quedava la mobilització, vam fer manifestacions a diferents llocs com a la Central Econòmica de Nissan (Plaça Cerdà), concessionaris Nissan i Renault, al Parlament, a la Conselleria de Treball i a la Generalitat, arribant a reunir en una de les ocasions a més de 10.000 persones. Gràcies a la mobilització aconseguim la retirada de l'expedient i la creació d'una taula de negociació del pla de futur, de l'esmentada taula s'han aconseguit compromisos de dos nous vehicles, inversions de 650 milions per a la nostra planta i continuem tractant l'adequació de la plantilla per poder aconseguir el nostre objectiu futur present i acomiadaments 0.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
CC.OO és el sindicat majoritari a Nissan i ha estat qui ha impulsat les esmentades mobilitzacions ha estat l'avantguarda del moviment sindical dins de l'empresa ha sabut traslladar el conflicte d'una forma ordenada a l'exterior i ha posat tota la seva infraestructura al servei del treballador. Quin és el paper dels governs (de Catalunya i d'Espanya) en aquesta situació?
L'admistració aliena a tal despropòsit, ens demanava que negociéssim la reducció dels acomiadaments sense donar-se compte que l'important era el futur de part de l'econòmica industrial de Catalunya. Montilla demanava flexibilitat als sindicats; Sebastian, Ministre d'Indústria apostava per una fàbrica de cotxes elèctrics els quals per motius energètics no podran existir, segons la patronal, fins a 2020; Mar Serna, Consellera de Treball deia que es miraria amb lupa l'expedient d'acomiadament, sense ser capaç d'aprofitar l'oportunitat que se li oferia per apostar una vegada per sempre pel creixement de l'econòmica catalana. Però gràcies a la mobilització obliguem a l'administració a posar-se del nostre costat i a dir que no acceptaria l'expedient d'acomiadaments.
Quines solucions creus que s'han d'aplicar per tal de solucionar la crisi del sector?
L'existència i exigència cap a les multinacionals de plans industrials a mig i llarg termini, ha de ser una prioritat. L'aportació econòmica de l'administració no ha de ser subvenció a fons perdut, hauria de ser mitjançant l'adquisició de capital de la companyia. Qualsevol acord hauria de passar per garantir el futur industrial dels proveïdors i dels drets laborals dels seus treballadors. No es poden admetre retalls en els drets laborals ni demanades de salaris, qüestions que empitjorarien la situació de l'economia catalana i no permetrien la recuperació del consum.
Raul Colomer Membre del Comitè d’Empresa de CCOO de Yamaha Motor España
Actualment, la situació en la que es troba la empresa és molt diferent que en anys anteriors i això és degut a que, amb la crisi mundial, s'ha produït una gran reducció de ventes i producció. Ara mateix, en aquesta situació tan greu en la que estem vivint, crec que el paper que juguen els sindicats a la nostra empresa, és de vital importància ja que es dediquen tan a la tasca de vigilància diària de les produccions de la nostra empresa com al manteniment dels llocs de treball en temps tan difícils.
Aquesta situació ve donada per la crisi mundial financera però sí que és cert, que la situació que tenim al nostre país encara és mes difícil ja que a més de patir la crisi mundial tenim el greu problema generat per la construcció. Aquesta situació tan especial, que està provocada per la gran especulació dels grans bancs i caixes, ocasiona encara més problemes al nostre país ja que per culpa d'uns pocs, la gran majoria estem pagant aquesta situació tan difícil que no es veia feia anys. Però també estem veient que les solucions que estan donant el governs autonòmics i l'estat, no són suficients per poder solucionar a aquesta crisi. El nostre sector és un sector petit i oblidat per les institucions i polítics per això també demanem solucions com en els altres sectors. Així doncs, és necessari un nou pla industrial amb l'impuls de l'activitat econòmica i la creació d'ocupació, transformant el model productiu del sector de les dues rodes amb l'ajuda de l'estat i desenvolupar una gran inversió de I+D. Peró també sense oblidar-se de la part social, és a dir, ampliació de la protecció social per a tots aquells individus que es vegin afectats per aquesta crisi.
Fa més de 17 anys, l'1 de febrer de 1992, la Plaça Cívica de San Salvador, plena fins a vessar, rebia a la Comandància del FMLN, la guerrilla salvadorenca. Es varen signar en cerimònia, els Acords de Pau negociats fins les 12 a.m. del 31 de desembre de 1991 (data en la que acabava el mandat davant la Secretaria General de l'ONU de Javier Pérez de Cuéllar, el peruà que tantes hores i esforços havia dedicat a negociar la fi de la guerra). Els principals comandants guerrillers caminaven a cara descoberta pel centre de Sant Salvador per parlar davant d’una enorme massa desitjosa de justícia i pau. Desprès de saludar a alguns dirigents llatinoamericans, intervingueren els caps de les 5 organitzacions que conformaven en aquell moment el FMLN, entre ells, el comandant de les FPL, "Leonel", Salvador Sánchez Ceren, actual vicepresident electe i Jorge Schafik Handal, històric dirigent dels comunistes salvadorencs, home d’una clarividència i intuïció política extraordinària i autor de l’assaig “Una guerra para construir la paz”, una obra de referència obligada per a entendre la història de El Salvador i la necessitat de transitar, de la lluita política a la lluita armada en un moment concret, per a passar altre cop a la lluita política i de masses quan les condicions ho permetessin. Una treballada negociació havia acabat després de que, tant el Pentàgon i el règim salvadorenc, d’una banda, com la guerrilla, de l’altra, concloguessin que el conflicte no tenia sortida militar sinó política. Dues ofensives en les que el FMLN havia ocupat barris centrals de la capital mostrant el seu múscul militar i l’existència d’una gran xarxa d’articulacions socials organitzades havien estat expressió de força contundent però no suficient, en un context regional que estava marcat per la desfeta dels sandinistes el 90, la desaparició del camp socialista a l’est d’Europa i el principi de la crisi econòmica cubana, reraguarda necessària i punt de referència obligat de tots els processos revolucionaris que es donaren –i es donen- a Amèrica Llatina. Concloïen més de 20 anys de guerra provocada per l’abús, el colpisme i el frau d’una dreta cavernícola que negava els més elementals drets polítics a la majoria de salvadorencs. Una guerra que deixava milers de morts, en massacres com la de El Mozote, on en una sola nit foren assassinades per l’exèrcit mes de 1000 persones al departament de Morazan, o en assassinats “selectius” com el que deixà sense vida la inoblidable figura de monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, en una acció dels "paramilitars" de Roberto D'Aubisson, el fundador d'ARENA, els 6 jesuïtes espanyols de la Universidad Centroameticana o centenars de militants i dirigents socials, sindicals i comunitaris. La negociació de pau es va centrar en modificar les condicions polítiques i de drets humans a El Salvador. Va permetre que el FMLN es convertís en un partit per a competir políticament. Es va apartar de les Forces Armades a caps compromesos amb delictes de lesa humanitat i es va constituir una nova Policia Nacional Civil (amb presència d'ex-guerrillers). Malgrat que els greus problemes econòmics, polítics i socials que van encoratjar el conflicte quedaven -en gran part- pendents de resolució, es va obrir una fase de lluita política. Es conqueriren algunes reformes a la Constitució, promulgades per un Congrés on les forces mes reaccionaries eren majoria, vinculades a aquestes noves condicions polítiques i que permeteren l’accés del FMLN als governs municipals de bona part del país. Aquest va ser el centre de les negociacions entre el FMLN i la dreta salvadorenca sustentada pel Pentàgon (que va gastar gairebé 1 milió de dòlars diaris a la guerra), no les reformes econòmiques i socials que el FMLN aspirava a assolir amb la seva activitat política -ja no militar- futura. Va prendre 17 anys i 4 eleccions, des d’aquell febrer del 92; batallar contra successius governs de dreta, aglutinats sota la direcció d’ARENA i un intens debat intern que produí diverses escissions patrocinades per la socialdemocràcia europea, per a que el FMLN guanyés les eleccions el 15 de març. S’obre ara el camí del canvi des del govern del President Mauricio Funes i Salvador Sánchez Ceren, que pren possessió el proper 1r de juny. Les eleccions van batre un rècord: uns 2.631.000 de votants (el vot no és obligatori). El 63% de la població registrada contra un 54% de participants en les eleccions parlamentàries i municipals de gener. El FMLN va obtenir un 51,5% de vots, superant per prop de 70.000 vots al candidat d'ARENA, l'ex cap de la Policia. El triomf va ser precedit per una campanya bruta com cap altra i maniobres de frau com negar el padró electoral als partits. Una auditoria de l'OEA va descobrir més de 100.000 morts no depurats i quantitats superiors d’inscrits sense adreça física. Però el dia de l’elecció, múltiples fets anunciaven la victòria de Mauricio Funes, incloent el vot d’apoderats d'ARENA, en algunes taules, pel FMLN. Al conèixer-se el recompte, desenes de milers de salvadorencs van sortir a celebrar, mentre ni el candidat oficialista ni el govern feien el elemental gest de saludar obertament al triomfador. Mauricio Funes, president electe, es va proclamar com a tal i va anunciar que iniciarà un govern per a tots els salvadorencs, amb transparència i control ciutadà, buscant construir una societat de justícia i que atengui als més pobres i afectats per la crisi. Mentre, en el camp de la dreta, l’impacte de la derrota es deixava sentir: demandes de renúncia a la direcció de ARENA, una saludable divisió entre empresaris decidits a boicotejar Funes i altres disposats a cooperar i a treballar pel país, un procés en què els partits de dreta i centre dreta aliats a la candidatura de ARENA comencen a plantejar recuperar la seva independència i acabar amb la bota que els ha sotmès per dècades, segons afirmen. Entre ells, el Partit de Conciliació Nacional, que busca intensament relacions amb el FMLN i que permetria a aquest, ampliar l’aliança de govern. La principal base política dels falcons nord-americans a Centreamèrica s’ha esfondrat. Això implica un canvi geopolític molt important, més encara en època de crisi, en què les aventures militaristes imperials no poden obviar l’existència d’un procés de canvis al conjunt del continent. L’esquerra salvadorenca hereta un país en una difícil situació econòmica, dolaritzat, amb altíssimes taxes d’atur, on la seva principal font d’ingressos son les remeses de les desenes de milers de compatriotes que viuen i treballen als Estats Units i que ha estat víctima com pocs altres de dues dècades de neoliberalisme. I ho fara, com proclamava Schafik Handal, el 16 de gener de 1992, al Castell de Chapultepec (Mexic), hores desprès de tancar la negociació dels acords de pau: “...con la actitud madura y enérgica, impulsores de los cambios hace mucho tiempo anhelados por la inmensa mayoría de los salvadoreños”.
Per això es dóna en les crisis el fenomen de que no es manifesten ni esclaten primerament en les vendes al per menor, relacionades amb el consum directe, sinó en l'òrbita del comerç a l'engròs i dels bancs, que són els que posen en la seva disposició el capital-diners social...La raó última de tota verdadera crisi és sempre la pobresa i la capacitat restringida de consum de les masses, amb les que contrasta la tendència de la producció capitalista a desenvolupar les forces productives com si no tinguessin més límit que la capacitat absoluta de consum de la sociedad...Mentre el caràcter social del treball aparegui com l'existència en diners de la mercaderia i, per tant, com un objecte situat al marge de la verdadera producció, seran inevitables les crisis de diners, com a crisis independents o com a agudització de les crisis reals. En les crisis, ens trobem amb el postulat de que totes les lletres, tots els títols i valors, totes les mercaderies puguin convertir-se de cop i simultàniament en diners bancaris i tots els diners bancaris, al seu torn, en or.
Karl Marx El Capital. Tom 3 (Publicat per Engels en forma pòstuma el 1894)
Els Cafès són una activitat regular de la Fundació Pere Ardiaca que es realitza tots els divendres a les 19h a la seu de la Fundació. Es tracta d'una tertúlia de "proximitat", amb cafè i pastes, un tema a debatre i un/a ponent que fa una exposició inicial. Pretenem potenciar una tradició cultural tan nostra com és la tertúlia, abordant qualsevol tema sense crispació, en un ambient relaxat que permeti escoltar les posicions de l'altre i aprofundir en el tema abordat, des de totes les perspectives existents, analitzant les seves possibles dificultats i solucions. Volem que els Cafès dels Divendres esdevinguin un espai per debatre, des d'una perspectiva crítica, horitzontal i participativa tots aquells temes que ens preocupen, potenciant la creació d'un espai intergeneracional, amb la participació de totes les associacions i entitats del nostre país. Prioritzem totes aquelles expressions individuals i col·lectives que fomentin la creació de noves formes de participació i transformació social en l'àmbit cultural i social.
Els Cafès del Divendres tenen lloc de 19h a 21h a la seu de la Fundació, Av. Portal de l'Angel, 42, 2on-A, Barcelona.
Divendres, 8 de maig La Internacional Comunista y el PSUC. ¿Internacionalisme o dirigisme? Josep Puigsech, Professor del Departament d’Història moderna i Contemporània de la UAB Presenta: Manuel Moreno, Responsable Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca Divendres, 15 de maig 60 anys de la constitució argentina de 1949 Gerardo Pissarello, professor de dret Presenta: Juan Linares, Redactor d'Avant
Divendres, 22 de maig 2009: Any Ferrer i Guàrdia Projecció documental "Ferrer i Guardia, una vida per la llibertat" Agustí Coromines, Director Presenta: Joffre Villanueva, Moviment Laic iProgressista
Divendres, 5 de juny Espiritisme, contracultura i moviment obrer Dolors Marín, Professora d' Història Contemporània de la UB Presenta: Felipe López Aranguren, Sociòleg i Politòleg
Divendres, 12 de juny Panamà, una realitat punyent Panamà, trista realitat Raúl Colomer, Gloria Fargas i Ana Murcia, de Solidaridad Panamá Presenta: Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca
Als més joves els hi sonarà a xinès, però quan l’anglès encara no dominava el món i el centre mundial de la cultura era París, la seva música va jugar un important paper en la nostra formació. Aquella ens arribava d’una forma esglaonada coincidint amb el compromís que anàvem adquirint: Edith Piaf, Georges Brassens, Boris Vian, Jacques Brel, Leo Ferré, Jean Ferrat o ja més recent, François Béranger. Era una barreja de compromís político-social i melodia, reflex d’una societat preocupada per un futur incert que esclataria el maig del 68.
De cada un d’ells et queda el record d’alguna cançó, però voldria aturar-me en un dels menys popularitzats a les nostres terres i del que tinc un record sempre actualitzat: Jean Ferrat i sobretot les seves versions de poemes de Louis Aragon, considerat el poeta “oficial” del PCF. La veu de Jean Ferrat, greu, ens situa en el temps en el que es desenvolupa l’acció de “Robert le diable”, un record de Robert Desnos poeta mort molt a prop dels 45 anys en un camp nazi, internat per la seva col·laboració amb la Resistència. “Penso en tu, Desnos que vas partir de Compiegne / Com un vespre a l’anar a dormir ens vas contar / Acomplir fins al final el teu destí / Allà on la fi del nostre segle sagna // I ets encara tu que et passeges sense fi / Pastor de llargs desitjos i d’il·lusions trencades / Sota els arbres foscos als Champs-Elysées / Fins l’acabament de la nit el teu domini / O l’Estació de l’Est i el primer croissant / El cafè negre que es pren al costat de la gran cafetera / Els diaris recents els bulevards plens de perfum / Les boques del metro que atrapen els que passen. Jean Ferrat podia contagiar-nos la seva alegria pel triomf de la revolució cubana (Cuba, si, A Santiago o Les guerilleros: “Saben de quin costat / es troba la justícia / com la dignitat” ) com la seva tristor per algunes actituds d’aquells que considerava havien de ser un model (Camarada: “És un bonic nom Camarada / És un bonic nom tu saps”). Té sempre al davant la història. Recent en els casos de Indoxina, evocats amb motiu del record de Boris Vian (Pauvre Boris) oXile (Le bruit des bottes); més llunyana al recordar La Comuna de París (La Commune) o el gest dels mariners del Potemkine (“Mon germà, mon amic, mon fill, mon camarada / Tu no dispararàs al que pateix i es plany.../ Aquest vespre estimo la marina: Potemkine”). Els homenatges recorren les seves cançons: Federico García Lorca, Complainte de Pablo Neruda, Picasso colombe o Les poètes. I l’amor. Sempre l’amor.
El 25 d’abril, en el sopar anual organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, es va lliurar el premi Josep Serradell a la nostra revista. Al sopar i lliurament del premi, amb una assistència propera a les 200 persones en les Cotxeres de Sants, van estar en representació de Sin Permiso, Gerardo Pisarello i Daniel Raventós. A aquest últim, Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca, va lliurar la placa i el quadre del premi concedit a Sin Permiso.
Agraeixo en nom de tots els membres del comitè de redacció que avui estan escampats per diferents llocs del món, i en nom també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat en concedir-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hem treballat en el passat i tenim bons projectes de col·laboració en el futur més proper.
Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor teníem moltes confiança, però al qual, acostumats com militants d’esquerra a diferents derrotes, no auguràvem gaire èxit de forma immediata. Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més ràpidament del que havien imaginat els més entusiastes d’entre nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigorosament cada diumenge a la tarda nit des de fa tan sols una mica menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punt d’editar el cinquè número|nombre, es va començar a publicar una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant alguna cosa menys de quatre anys, per a què negar-ho, ens sentim satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha estat possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada per col·laboradors i traductors. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso “no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies a la feina voluntaria dels seus col·laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors.”
No es tracta que, després de sopar, com a “recompensa” per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa perorata, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
A Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expressar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’”ismos” i paraules suposadament radicals pot substituir a la bona anàlisi. A Sin Permiso creiem que sense bones raons i bones anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals són més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.
La segona característica és que a Sin Permiso som de l’opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és seguir considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garanteix l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietat, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Que Santa Lucía els conservi la vista!
Estem convençuts que després d’aquests gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, com ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la qual m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, com ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven seriosament, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no estima a la veritat acostuma a ser amic o amic de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, és clar, del relativisme.
Una altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desitjo que Sin Permiso us continuï sent útil.
*Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de Sin Permiso. El seu últim llibre és Las condicions materials de la llibertat (Ed. El Vell Talp, 2007).
+ article publicat a Sin Permiso: www.sinpermiso.info
DANIEL RAVENTÒS