Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.

Més informació Anar al web de Comunistes.cat

Avant

Òrgan d'expressió dels i les Comunistes de Catalunya

01 de desembre 2008

Barcelona ciutat activa en el binomi Treball-Salut


REDACCIÓ

El 31 d'octubre es fa públic l'Informe de Treball i Salut de Barcelona al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona amb l'absència de grans mitjans de comunicació. De l'acte, presentat per Isabel Ribas, Presidenta de l'Agència de Salut Pública de Barcelona i del Consell Assessor de Salut Laboral de Barcelona, se'n treuen conclusions bàsiques per entendre l'estat diferencial de salut dels treballadors segons factors socials, econòmics i de gènere.



Lucía Artazcoz i Imma Cortès, autores de l'informe, van precedir la Isabel amb una anàlisi dels indicadors rellevants de les prop de cent pàgines del document (podeu consultar el document sencer a la web de l'Agència de Salut Pública de Barcelona: www.aspb.cat).
L'acte va durar prop d'una hora i mitja i al final es va obrir un debat interessant. Reproduïm a continuació un resum del document.

Què diu l'informe?

-Descriu l'estat de salut de la majoria dels treballadors entre 16 i 64 anys, de la ciutat de Barcelona.
-Considera a més del treball remunerat, també el domèstic i el familiar.
-No només analitza els indicadors clàssics com són els referents a les lesions per accidents i malalties professionals

Barcelona ciutat activament desigual

-La Barcelona dels serveis és diferent de la resta de Catalunya. La ciutat té una proporció important de treballadors en el sector dels serveis que pateixen menys lesions per accidents però importants problemes muscul-esquelètics i psicosocials.
-Hi ha desigualtat de gènere. Les dones tenen encara més càrrega de treball domèstic i familiar si tenen famílies nombroses i pertanyen a classes socials desafavorides, càrrega que s'incrementa notablement si a més tenen cura d'una persona amb dependència. A més, les empleades domèstiques són el col•lectiu que consumeix més tranquil•litzants i junt amb les de la neteja presenta els pitjors indicadors globals.
-Hi ha desigualtats de classe social. Més atur, més inestabilitat laboral i més riscos presenten els treballadors manuals, sobre tot per la monotonia en la feina i la manca d'autonomia. Les classes desafavorides tenen pitjor salut i conductes més insalubres (excés de pes, sedentarisme i tabaquisme).

+Info: wwwaspb.cat

Etiquetes de comentaris: ,

Negative equity

OSCAR MARTÍNEZ

Quan el preu d'un immoble cau per sota del deute acumulat pel seu teòric propietari, als Estats Units s'anomena negative equity (equitat negativa). Els mitjans de comunicació espanyols poc informen sobre casos d'aquest tipus, en el qual els ilusos que es van embarcar en hipoteques de més de mil euros al mes veuen com no poden vendre les seves cases pel preu que van pagar, amb el qual perden el seu habitatge, però continuen conservant el deute.


Tanmateix, la cobertura de la crisi per part de la premsa s'ha centrat gairebé en exclusiva en les fallides espectaculars de gegantines entitats financeres com Lehman Brothers, sense atendre massa l'origen real d'aquesta crisi: les petites fallides de moltes famílies treballadores que han vist sobrepassat el seu límit d'endeudament per sobre del llindar possible. Res no es diu de com, en aquesta reedició dels bojos anys vint, s'ha estimulat el crèdit i l'endeutament sense parar, a fi d'incrementar exponencialment el capital financer a disposició de les grans fortunes, àvides de diners després de les crisis .com. És així com alguns s'han enriquit, prenent el pèl a la gent humil i sense informació suficient sobre les conseqüències de demanar al banc un crèdit hipotecari, dient-los coses com "l'habitatge és un valor segur".

Què estan fent el govern espanyol i la Unió Europea sobre això? Doncs a favor dels que estan amb l'aigua al coll, la veritat, molt poc. Les mesures adoptades o les que s'estan planificant ara per al futur en la pròxima cimera del G-20, van dirigides a salvar un sistema financer que ha condemnat a molts a la indigència. I és que el primer és el primer. El llenguatge humà amaga més del que mostra, i més el llenguatge emprat a les pàgines d'economia dels diaris. Per exemple, a la pregunta de per què el govern havia de donar diners als bancs, quan aquests continuen tenint beneficis malgrat la crisi (el BSCH, per exemple, obtindrà a finals d'aquest any uns beneficis de 10.000 milions d'euros), el secretari de Política Econòmica del PSOE, Octavio Granado, va respondre que "el Govern d'Espanya no està regalant diners als bancs, sinó no garantint les seves operacions per assegurar els dipòsits i que existeixi finançament per a la inversió i l'ocupació".

Aquestes paraules, que busquen justificar l'injustificable, emparen el dret dels capitalistes a explotar la gent i a continuar fent-ho encara amb els diners dels impostos, teòricament dirigits a promoure l'equitat social. Per què al senyor Granado no se li va ocórrer dir que l'estat podia estimular l'ocupació directament, mitjançant inversió pública, i sense donar cap diner a la banca privada? I si algun banc entra en fallida, cosa que encara no ha succeït, que l'estat intervingui llavors a favor dels que tenen els seus diners dipositats en ell. Quina culpa tenim els contribuents que uns de desaprensius hagin jugat a la ruleta russa amb operacions financeres d'alt risc? Si van córrer tants riscs per guanyar diners fàcilment, que assumeixin les conseqüències. Els treballadors de Nissan amenaçats per un expedient de regulació d'ocupació que reduirà la plantilla de la fàbrica en un 60% s'estaran fent en aquest moment les mateixes preguntes. Per què l'estat no acudeix en el seu rescat i, en canvi, sí ho fa quan es tracta de cobrir les pèrdues d'uns tipus que estan podrits de diners? Assegurança que és una cosa que no entenen, com gaires de nosaltres.

Però diuen que la crisi és mundial i de tal gravetat que exigeix una "refundació del capitalisme", en paraules de l'il•lustre Sarkozy. Però no ens deixem enganyar, "refundació del capitalisme" no significa rectificar i renunciar al neoliberalisme, donar marxa enrere en una globalització que ha incrementat la desigualtat econòmica alhora que la riquesa. Per a ells, significa enfonsar encara més la bretxa que separa la regulació de l'economia mundial de les úniques institucions democràtiques que són elegides directament pels ciutadans: els parlaments. Els caps d'estat i de Govern de la Unió Europea i de la resta de països que componen el G-20 han decidit posar el FMI -el campió de la desregulació financera- al capdavant de la nova estructura financera internacional que estan planejant per a la pròxima cimera on el nostre president Zapatero està tan ansiós per acudir. El president del FMI ha proposat al G-20 una sèrie de mesures que inclouen donar major poder a la institució que presideix, la mateixa que ha tingut una part no petita en la preparació de la crisi actual, una institució enemiga de la classe treballadora i dels pobles del Tercer Món.

És a dir, que els nostres mandataris estan aprofitant el clima de por i inseguretat existent, no per renunciar al model econòmic predominant els últims 30 anys, com ens vol convèncer el seu aparell propagandístic, sinó per apuntalar l'esmentat model en una fugida cap a davant sense fi. Una cosa que les paraules "equitat negativa" defineixen molt bé.

Etiquetes de comentaris: ,

La solidaritat amb Cuba continua: contribueix!


Els primers dies de setembre els huracans Gustav, Hanna i Ike assolaven la regió caribenya deixant prop de 800 morts i desapareguts a diferents països, principalment a Haití.

A Cuba, l’eficàcia del sistema de Defensa Civil va permetre salvar centenars de vides. Malgrat això, les destrosses materials foren nombroses i afecten sectors vitals de l’economia del país.

L’Associació Catalana per la Pau inicià una campanya amb l’eslògan “Es necessari un huracà de solidaritat” amb la voluntat de sumar esforços que permetessin contribuir a la reconstrucció i rehabilitació de les infraestructures danyades en aquest país. Aquesta campanya s’adreça a la ciutadania en general i a organitzacions socials i fa una crida a les institucions catalanes a comprometre’s en la solidaritat amb Cuba.

La campanya ha rebut aportacions i compromisos diversos i en aquest moment ja disposa de més de 20.000 euros per a complir amb el seu objectiu.
D’acord amb la nostra contrapart, l’Asociación Cubana de Producción Animal (ACPA), les aportacions aniran destinades al projecte:
Rehabilitació, reconstrucció i enfortiment de les instal•lacions de producció làctea a la província de Pinar del Rio.

Es proposa donar suport a la recuperació de la capacitat productiva de les Unitats Bàsiques de Producció Cooperativa (UBPC) perduda pel pas dels huracans Gustav i Ike i a la vegada contribuir a l’enfortiment de capacitats comunitàries per a la gestió i atenció d‘emergències, per mitjà de la capacitació, per poder identificar amenaces, vulnerabilitats i capacitats, per tal de formular els seus plans d’emergència davant de fenòmens naturals, atròpics o socioculturals, que generin situacions de desastre.

Les UBPC cultiven la majoria de la terra de la zona. Això implica tota la producció de carn, llet i bestiar menor (aus) i posseeixen infraestructura vulnerable als efectes dels huracans (naus amb teules, molins de vent, tanques, etc.). Les inversions a realitzar es concentren en pocs insums, degut a que les UBPC, igual que altres actors, ja han iniciat una recuperació amb esforços propis. L’actual proposta donaria suport amb aquells materials menys accessibles per a les UBPC: teules de zinc, ganxos per a subjectar les teules, etc.

Fes la teva aportació al compte número:
2100 3200 94 2201231256

*Campanya de l’Associació Catalana per la Pau
+ info: www.acpau.org

Etiquetes de comentaris: ,

Arguments per a NO refundar (altra vegada )el capitalisme


Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme.


Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme*

Una mica d’història

Tal com el coneixem i hem heredat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc.

La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.

El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units.

La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització.

L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el capitalisme necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme..., fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l'IPC l'increment de preus de l'habitatge, ni dels tipus d'interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores.

L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert-- prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).

Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones.

Les pràctiques contaminants del capital financer

Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’"economía internacional de l’especulació", que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”

Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió...

Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiació és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”

*Aquest article és una part d'un altre més extens que el podeu llegir a l'Espurna

Etiquetes de comentaris: ,

Perspectives per a un nou sindicalisme


JORDI RIBO I FLOS.CE PCC

Voldria arriscar-me a donar la meva visió de “por donde pueden ir los tiros”, com diu una vella dita espanyola. Crec que és pitjor quedar-se mut, i més val parlar, encara que el que us digui té el risc de no ser compartit...o potser si! Us parlo des de la meva experiència d’estar des de fa més de trenta cinc anys a CCOO i en els darrers vuit anys en la màxima direcció d’aquest sindicat, el més gran i més de classe de Catalunya, amb les meves mancances i algunes virtuts, però des de la tradició sindical de casa nostra i, òbviament des d’un punt de vista de militant comunista, que sempre m’acompanya i que, sens dubte m’ajuda.

De fet, en la lluita sindical, el fons de la qüestió segueix sent el mateix: el sindicat es l’autoorganització dels treballadors per defensar els seus interessos de classe, i això passa normalment per tres estadis: defensa front les agressions de la patronal, conquesta de nous drets i bastiment d’una alternativa econòmica que respongui als interessos del conjunt de la classe treballadora i als treballadors de cada centre de treball on els sindicats estiguin constituïts. Es a dir, el futur passa pel sindicalisme de classe entès com a unió del conjunt de treballadors i treballadores, aquells que viuen de la venda de la seva força de treball.


Començant pel final, avui el que cal plantejar en primer lloc és el sindicat de caràcter general, aquell que defensa el conjunt de treballadors i treballadores, amb independència del seu origen, de si es tracta d’homes o dones, del seu vincle contractual, es a dir siguin precaris, en atur, jubilats o fixos, de si són joves o grans, de si són treballadors amb qualificació superior, mitjana o sense qualificació...és a dir, defensar el sindicat general és trencar una llança en favor de la lluita contra la divisió de la classe obrera per recuperar la unitat dels treballadors.


En segon lloc, el sindicat ha d’accentuar la seva vocació internacionalista i solidària. El nou internacionalisme passa per relacionar els sindicats d’arreu del món per cercar solucions alternatives a la crisi neoliberal. Les organitzacions obreres no poden mirar cap a un altre lloc quan una empresa multinacional comença a tancar plantes; l’“a mi no em toquen, i per tant no faig res”, en una multinacional no és garantia de res. Avui és una planta lluny de casa nostra i demà pot ser on jo treballo, hauria de ser un plantejament assumit per la majoria de treballadors...i desgraciadament no es així! Ja sabem que la principal responsabilitat és del capitalisme global, de l’oligarquia financera que s’enriqueix amb aquestes maniobres especulatives, però les respostes seran molt més eficaces si la coordinació entre sindicats d’una mateixa multinacional dóna una resposta unitària enfront de les decisions de la seva junta de direcció, consell d’administració o qui mani. Es troba en falta, per exemple, pel que fa a les empreses multinacionals que es troben a Catalunya, una resposta també al conjunt de països on aquesta hi té presència, especialment al seu país d’origen. També cal ajudar a la construcció de sindicats arreu del país, de l’estat i de la UE, perquè si el moviment sindical es fort en el conjunt del món, més fàcil serà defensar-nos i conquerir drets.


En tercer lloc, cal treballar la vessant sociopolítica del sindicat. Els treballadors no perden la seva condició de classe quan surten del lloc de treball, i menys en una societat que comença a parlar de teletreball, amb l’aplicació de noves tecnologies de la comunicació i la informació. Tot el que té a veure amb el salari indirecte, els serveis als treballadors, la sanitat, l’educació, els transports, l’habitatge...tota aquesta vessant que, sense trepitjar el terreny de les associacions de veïns, fan que el caràcter de confederació d’interessos prengui rellevància en el món. De fet, molts sindicats d’Amèrica Llatina s’interessen molt per la definició i el paper sociopolític del sindicat a casa nostra i estudien la nostra experiència.


En quart lloc, el sindicat transmet valors, tots ells continguts en aquelles ideologies que ajuden a la presa de consciència: la solidaritat, la germanor i la unitat de tota la classe, la lluita contra l’explotació i per tant tot el que té a veure amb la denúncia de problemàtiques, la cultura antibel•licista, internacionalista... la mateixa lluita per la llibertat i la democràcia...Saber qui és i on es troba l’enemic és fonamental. Amb l’amic es pot discrepar, a l’enemic però l’hem de combatre.


En un món dominat avui per les forces imperialistes, els sindicats son una peça clau en la construcció d’alternatives, sobretot econòmiques, però també socials i polítiques. Els sindicats han de fer sentir la seva veu en política i tota alternativa d’esquerres, amb un projecte de transformació social, ha de tenir en compte la veu i l’opinió dels treballadors i treballadores organitzats, que són la seva base social. En termes de Gramsci, l’hegemonia de la classe es construeix des de les majories organitzades de treballadors, amb objectius senzills però clars i definits.


Que els cal als sindicats actuals per jugar el paper que els requerirà la nova situació política mundial?

-Perdre la síndrome de la guerra freda i mostrar-se com a organitzacions unitàries, de suma d’interessos concrets de classe, amb total independència de poders polítics i econòmics.
-Guanyar el terreny del pensament crític alternatiu, amb perspectiva transformadora de l’actual sistema.
-Desenvolupar un sindicalisme global, a les empreses i en el terreny sociopolític. Més relacions interempresarials per compartir polítiques, defugint de la “diplomàcia sindical”.
-Ser organitzacions més flexibles, que permetin proximitat amb els problemes dels treballadors i les treballadores per tal d’organitzar-los, vincular les responsabilitats directament amb la base social, amb coneixement mutu dels problemes i compartint les solucions: més autoorganització i més democràcia.

Si a poc a poc anem construint aquesta organització a tots els nivells, haurem donat sens dubte un pas molt important en la transformació democràtica i socialista que necessiten els treballadors i treballadores, un pas que no podem donar tots sols, ni territorialment ni sectorialment: és a dir, no ho farem sols només des de Catalunya, ni ho faran només els treballadors industrials.

Etiquetes de comentaris: ,

Crisi econòmica: la resposta de Celestino Corbacho

MARINA FERNÁNDEZ

A les darreres eleccions generals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern socialista portant la temàtica immigratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la profunditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.


La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al president i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política municipal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s'ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.

Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, destrueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els problemes estructurals del mercat de treball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immigració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les famílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiteradament al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin també els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “invitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les polítiques d’immigració amb el govern espanyol.

Immigració i crisi econòmica

Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser ressumides en quatre qüestions principals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta europea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.

Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tinguin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La segona proposta directament relacionada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol continuaria necessitant mà d’obra estrangera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràsticament el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.

Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibilitats per a la reagrupació familiar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli familiar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura imprescindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.

Per entendre el canvi en la orientació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al fet que ha estat el propi govern espanyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven legalment. Aquest fet queda il•lustrat amb la reacció del diari El País davant de la primera iniciativa legislativa presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigración. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha realizado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)

Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una reforma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la política immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” entre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres societats.

Etiquetes de comentaris: , ,

Crisi econòmica: la resposta de Celestino Corbacho


MARINA FERNÁNDEZ

A les darreres eleccions generals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern socialista portant la temàtica immigratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la profunditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.


La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al president i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política municipal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s'ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.

Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, destrueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els problemes estructurals del mercat de treball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immigració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les famílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiteradament al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin també els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “invitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les polítiques d’immigració amb el govern espanyol.

Immigració i crisi econòmica

Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser ressumides en quatre qüestions principals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta europea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.

Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tinguin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La segona proposta directament relacionada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol continuaria necessitant mà d’obra estrangera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràsticament el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.

Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibilitats per a la reagrupació familiar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli familiar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura imprescindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.

Per entendre el canvi en la orientació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al fet que ha estat el propi govern espanyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven legalment. Aquest fet queda il•lustrat amb la reacció del diari El País davant de la primera iniciativa legislativa presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigración. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha realizado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)

Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una reforma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la política immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” entre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres societats.

Etiquetes de comentaris: ,

CIVIT CRIDA A ACABAR AMB LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, “LA XACRA DE LA NOSTRA SOCIETAT”


La portaveu d’EUiA i diputada de la coalició ICV-EUiA va ser ponent de la Llei catalana. Així mateix, ha anunciat que la seva formació demanarà en el programa de les europees la creació d’una directiva amb aquest objectiu

Amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència vers les Dones, la portaveu d’EUiA i diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, Mercè Civit, ha declarat que “cal acabar amb la xacra de la nostra societat: la violència masclista”. La portaveu de la coalició a la Comissió dels drets de les dones del Parlament ha condemnat “rotundament” aquest tipus de violència i ha recordat que “està present tant en l’àmbit familiar com en el laboral i el social”.

Civit ha destacat que Catalunya té un “bon instrument per eradicar la violència masclista; la Llei dels drets de les dones”, però també ha alertat que “cal fer un seguiment, des del govern, amb la finalitat que aquesta llei es desenvolupi adequadament, per tal que assoleixi el seu objectiu: acabar amb la violència vers les dones”.

Civit ha manifestat que “des d’EUiA s’estan fent tots els esforços a fi i efecte que la crisi econòmica no afecti la prevenció de la violència masclista ni la seguretat de les dones”, per a què les afectades “puguin tenir tots els serveis dirigits a la reparació dels danys que els hi han causat”. Aquest compromís EUiA l’expressarà també al carrer. També, així, Civit ha anunciat que la seva formació se suma sumarà a la manifestació que tindrà lloc demà a Barcelona i que ha estat convocada per la Xarxa de Dones Feministes contra la Violència.

La diputada d’EUiA ha participat darrerement en els darrers dies a diversos actes de denúncia de la violència vers les dones, en què Civit ha explicat que EUiA demana la creació d’una directiva europea que tingui com a objectiu acabar amb aquest tipus de violència. Civit ha assegurat que aquest punt formarà part del programa d’EUiA de les properes eleccions europees.

La diputada també ha apuntat que la violència masclista és un “qüestió de poder” i que, en conseqüència, “EUiA treballa per la igualtat de la societat catalana”.

Etiquetes de comentaris:

Pronunciament o intervenció


Tanquem aquesta edició de l’Avant poc després de la celebració de la IXa Assemblea Federal d’Izquierda Unida. Seguim per tant pendents de l’elecció del nou coordinador o coordinadora de la formació i de la configuració definitiva de la nova direcció. Tanmateix, no volem renunciar a realitzar una primera valoració sobre els resultats polítics de l’Assemblea ni a apuntar algunes consideracions en relació al procés de “refundació” que tot just s’acaba d’encetar.


No és cert que ens trobem en el mateix punt que abans. Tot i la persistència d’algunes posicions ancorades encara en dinàmiques del passat, hi ha alguns elements que s’han imposat amb força i amb ampli consens en el debat assembleari. En primeríssim lloc, l’aposta pel caràcter unitari d’IU i per fomentar-ne l’obertura cap a sectors progressistes ideològicament diversos. En segon lloc, la constatació de la necessitat de recuperar l’activitat mobilitzadora i de vincular-la a l’activitat institucional. I, finalment, la recuperació d’un vincle estret i orgànic amb el món del Treball.

Però hi ha un aspecte sobre el qual resulta complicat establir un consens explícit i que té a veure amb dues formes distintes de concebre l’acció política. D’una banda tenim la que podríem anomenar “política de pronunciaments”, que situa en primer terme i de forma un tant abstracta, la coherència entre les preses de posició i el propi ideari. Des d’aquest punt de vista s’acostuma a considerar que els debats es poden guanyar simplement pel fet de comptar amb els arguments més justos. O, encara més ingènuament, que a més inflexibilitat en els propis plantejaments, millors resultats. Aquesta pràctica política resulta poc dialèctica i acostuma a dificultar, entre d’altres coses, la participació en governs de caire plural, arran de les fortes contradiccions s’hi poden generar.

Alternativament, hi ha una concepció de la política que posa al centre els resultats i les conseqüències que comporta cada decisió presa, cada acció realitzada, cada vot emès. Des d’aquest plantejament, té poc sentit adoptar postures en termes abstractes i el que cal és prendre en consideració sempre quines són les condicions en què s’ha de produir la presa de decisions. Quina és la correlació de forces? Quin ha estat el grau de participació i mobilització popular en relació al que es debat? I, sobretot, quina decisió representa, globalment, un avenç més gran per als interessos dels treballadors i les treballadores?

Aquesta “política d’intervenció” resulta òbviament més laboriosa, en tant que exigeix sempre anar més enllà de la crítica, amb propostes no només justes sinó sobretot viables i aplicables a curt, mig i llarg termini. Alhora, parteix de la convicció, no per crua menys certa, que els en la lluita política, els debats no els guanya qui té més raó sinó qui compta amb més forces. I, per suposat, aquesta pràctica política és indestriable del reforçament dels mecanismes de treball i de debat col•lectius, que són els que permeten que la percepció de les problemàtiques no es produeixi en base a trets generals sinó que esdevingui especialitzada i fonamentada.


Lluny de voler caure en postures possibilistes, quan parlem d’”intervenció” ho fem en relació a totes les esferes on s’exerceix el poder: la política, però també la social, l’econòmica o la cultural. En totes elles cal marcar objectius i per a qualsevol decisió se les ha de prendre totes en consideració. Així, per exemple, si en relació a una qüestió no hi ha hagut capacitat mobilitzadora ni cap mena de pressió social, pot resultar convenient recolzar una reforma legislativa que suposi petits beneficis per als treballadors i les treballadores. En canvi, si el grau de participació social ha estat elevat i s’ha produït un increment de l’organització dels treballadors i les treballadores, possiblement convingui prendre una altra postura, per evitar-ne la desmobilització i poder aspirar a objectius més ambiciosos.

La política d’intervenció resultarà sens dubtes contradictòria i exigirà un esforç creatiu més gran. Però és l’únic antídot per defugir de postures maximalistes o parlamentaristes i dotar de significat allò de ser “una força útil per als treballadors i les treballadores”.

Etiquetes de comentaris: ,

Les perspectives del moviment estudiantil actual

Entrevista a l’Albert Claret, Responsable d'Organització Interna de l'Associació d'Estudiants Progressistes

Quina evolució ha experimentat el moviment Estudiantil des del 2006 fins l'actualitat?

Per ser precisos, el cicle actual del moviment estudiantil s'inicia l'estiu del 2005, amb la preparació del que seran les jornades de lluita del 17 de novembre d'aquell any, decidint situar les reivindicacions en una data assenyalada i reconeguda internacionalment (Dia Internacional de l'Estudiant). Allà s'hi havia arribat després d'una trajectòria força satisfactòria amb les campanyes contra la LOU del PP i la guerra de l'Iraq, que havien mobilitzat milers de persones. I això és rellevant, perquè a partir del curs 2005-2006 es va començar a enfocar tota la problemàtica de la reforma universitària que nosaltres, estudiants, vam batejar com a "Procés de Bolonya", amb una actitud i alguns mètodes llegats de l'etapa anterior, en què era molt senzill treure la gent al carrer.

Això va fer que en un primer moment les expectatives fossin altes, hi hagués una revigorització de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que aplega assemblees d'estudiants de les universitats públiques de Barcelona i els sindicats AEP i SEPC) i es tingués en cap una estratègia molt marcada per la mobilització i la visibilització pública del rebuig estudiantil, al carrer i als mitjans. A poc a poc, es van fer evidents uns certs símptomes d'estancament. En cada mobilització no aconseguíem que hi hagués més gent que a l'anterior (ans al contrari, de vegades fins i tot n'érem menys), i això va motivar que ens plantegéssim un canvi en el discurs, que s'apropés més a les problemàtiques quotidianes de l'alumnat: beques, pràctiques, horaris, desaparició d'assignatures i de carreres, etcètera. Això va donar fruits, a partir del curs 2007-2008, amb la vitalitat que es va demostrar a les setmanes de lluita i manifestacions del 15 de novembre i del 6 de març. A més, el fet que a la Universitat Autònoma es produissin diversos incidents de gravetat, molt especialment l'entrada dels Mossos d'Esquadra a la Facultat de Lletres i la posterior càrrega contra estudiants asseguts al terra, va facilitar que la crida es fes extensiva a més persones i que la vaga i la manifestació fossin més exitoses.

Tanmateix, el moviment estudiantil continua enquistat en unes formes de fer que demostren molt poca profunditat política, i sense abordar de forma seriosa una sèrie de debats que són imprescindibles i que ja s'han ajornat massa vegades: la comunicació, interrelació i cooperació amb el professorat i el personal laboral de la universitat; la reflexió crítica i seriosa sobre política universitària, amb voluntat d'establir tesis i estratègies que vagin més enllà de "la mobilització per la mobilització"; l'abandonament de la faceta més estètica, sectària i excloent de la protesta estudiantil que ens condemna en una ocasió i en una altra a l'aïllament i ens imposa un sostre de mobilització contra el que ja ens hem topat prou... I sobretot, la fi necessària de les lluites fratricides i de l'avantguardisme infantil en el si de les assemblees estudiantils i entre les organitzacions d'estudiants, tot entenent que des de posicions divergents en alguns aspectes i mètodes es pot avançar vers el mateix objectiu, en base al respecte als acords col•lectius, la tolerància i la definició conjunta de punts a assolir.

Quin impacte ha produït en la societat, i en concret en els estudiants, el procés de Bolonya? Han aconseguit els estudiants alguna cosa?

Pel que fa a l'impacte produït, el que ha aconseguit el moviment estudiantil fonamentalment ha estat la irrupció amb força en l'escenari mediàtic i polític (molt més en el primer que no pas en el segon) del debat sobre política universitària, fent més evident la contraposició d'idees existents entorn al model d'universitat i al futur de l'ensenyament superior que existeix entre forces polítiques, gerències i direccions de centres universitaris i, més perillós que els altres, el sector empresarial. Les reiterades mobilitzacions i campanyes de sensibilització de les reformes han fet inevitable que se'n parlés, fins i tot aconseguint en algunes ocasions quotes prou altes de presència als mitjans de comunicació (editorials i articles d'opinió als diaris, aparició en televisió i ràdio, etcètera).

Tanmateix, considero que els i les estudiants no hem sabut fixar de forma adequada els paràmetres d'aquest debat en funció dels nostres interessos. Sovint ha primat massa la posició irreductible i bastant infantil de la confrontació absoluta a tots els elements i sectors inclosos en el complex procés de reformes, evitant així la possibilitat d'establir aliances tàctiques amb determinats sectors entorn a aspectes centrals: finançament, beques, accés universal, qualitat de la docència, model d'estudiant... El fet que s'hagi optat, no sense friccions internes, per una posició de cara a l'exterior que es traduïa en un "amb nosaltres o contra nosaltres", des de posicions irreconciliables amb ningú altre, ha perjudicat la potencial força expansiva que el moviment estudiantil havia aconseguit després de les mobilitzacions de tres anys seguits (entre el 2005 i el 2008). S'ha perdut la possibilitat d'incloure més estudiants que puguin convergir amb el projecte de tranformació de la universitat en qüestions concretes, s'ha ignorat la possibilitat de dialogar amb professorat i fins i tot algunes direccions de Facultat en la via de trobar mitjans de pressió més eficients i representatius de cara a la institució i a l'Administració... en definitiva, s'ha apostat per una posició tan lloable i purista com estèril i inoperant a la llarga. Si els èxits dels estudiants només es medeixen numèricament a partir de la gent participant en les seves estructures d'organització, sense transcendir en un autèntic moviment social que aglutini més enllà de les aules, sempre tindrem les de perdre.


Quines expectatives de futur té el moviment Estudiantil contra el Pla Bolonya?

Aquesta és una pregunta perillosa. És perillosa perquè planteja allò que abans comentava, el "tot-o-res", els estudiants contra el món. Malauradament, a aquestes alçades no sóc tan optimista com ho era quan va començar el canvi de cicle en el moviment estudiantil. Les opcions més irreductibles favorables a aturar absolutament qualsevol bri de la reforma no responen a una anàlisi rigorosa de la realitat. Hi ha massa dimensions, massa autors implicats, i massa batalles per combatre, i nosaltres no hem sabut conduir un procés d'acumulació de forces suficient per plantejar-nos un pols seriós amb tots els sectors que tiren endavant les múltiples facetes de la reforma.

Un cop assumida aquesta bufetada de realitat, considero que malgrat tot les expectatives podrien ser àmplies, en el camí d'aconseguir posar el dit a la nafra en les nombroses instàncies en què s'acorda el rumb dels canvis, aprofitant tota la capacitat de decisió, negociació i pressió que es pugui: en les comissions pels nous plans d'estudi (que ara mateix i a curt termini són el forat més negre de tot el panorama), en els òrgans de direcció de les universitats (que es mostri, de forma evident, el rebuig estudiantil a determinades decisions que no han tingut un origen ni una acceptació democràtica) i, evidentment, al carrer. Però la via no ha de ser la que veníem fent, d'actors messiànics i coratjosos que s'enfrontaven sols contra el gegant. Crec que seria molt més útil i fructífer plantejar-se d'una vegada les aliances amb altres sectors-professorat, PAS, deganats-, tenint molt clar que això implicaria la renúncia a alguns objectius i a moltes exigències de màxims, però que possibilitaria unir més forces per a garantir el caràcter públic de la universitat i la seva dimensió social.

Aquest és l'objectiu fonamental, i és una qüestió que ens transcendeix i que implica la nostra generació i totes les que vindran després. La importància de la seva consecució ha de passar per sobre de qualsevol interès corporativista o d'actitud estètica. Fins que no despertem d'aquest joc de nens i ens plantegem l'escenari com una conjuntura històrica crucial per a la continuïtat de la universitat pública, no entendrem la necessitat d'enfocar la lluita d'una forma madura, conseqüent i autènticament revolucionària.

+info: www.aepcat

Etiquetes de comentaris: ,

10 de novembre 2008

Crida de l'Esquerra Europea


COMUNICAT DE L'ESQUERRA EUROPEA

El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.

La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l’estructura del mercat de treball i el mercat financer. Durant 30 anys el mercat financer global ha estat “alliberat” de qualsevol control polític i ha conduït a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE i tots els partits polítics d’Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d’assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.

L’Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d’ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s’ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d’estatuts i sotmetre’s al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d’Estabilitat i Creixement s’ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l’ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari ha de sotmetre’s a control públic a favor d’un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

L’ Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d’iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com ara una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: “4 Hores contra la Precarietat”, que tindrà lloc a Brusel·les el 25 d’octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.

www.european-left.org

Comitè Executiu de l’Esquerra Europea, Atenes, 12 d’octubre de 2008

Etiquetes de comentaris: ,

Ara, més que mai, revolucionaris i socialistes


EUGÈNIA ISAURRALDE

* Secretària internacional PMAS Paraguai

El 9 i 10 d'agost passat, amb 200 congressistes habilitats i al voltant de 200 convidats, el Partit del Moviment Al Socialisme (PMAS) va realitzar a Asunción el seu 1r Congrés Nacional.

El PMAS neix l'any 2006 amb l'objectiu de constituir-se en una eina d'organització i participació dels sectors populars al Paraguai. Neix a partir d'una sèrie d'experiències, de militància social i política, d'un grup de joves provinents de l'àmbit estudiantil, comunitari i de la comunicació alternativa que busquen construir un partit revolucionari i socialista.

Aquell mateix any participa en les eleccions municipals presentant candidatures a diverses ciutats del país aconseguint, amb uns 8000 vots, un escó a la junta municipal de la ciutat d'Asunción i, amb això, l'elecció de la primera regidora socialista en la història del país que assumeix un càrrec electiu.

El 1r Congrés Nacional del Partit del Moviment Al Socialisme ha estat el pas final d'un camí començat dos anys enrere amb la seva fundació i el primer pas per a l'inici d'una nova fase històrica que veu el partit com a part del nou govern de Fernando Lugo, experiència plena de desafiaments i riscs, però també de grans oportunitats.

En aquest sentit el Congrés ha estat un moment de síntesi on es van trobar molts esforços que resulten en la construcció d'una eina política per a la transformació del poble paraguaià, el PMAS.

Camilo Soares, Secretari General, va plantejar als congressistes: "Els que conformem aquesta síntesi comencem a recórrer la història de la construcció d'una societat socialista des de fa més de 500 anys. La nostra síntesi ve de cada moment de lluita i resistència i de la constatació del dilema 'Socialisme o Barbàrie' perquè el capitalisme només ens ofereix mort i destrucció. Una altra síntesi és la del poble paraguaià que per primera vegada canvia de govern, d'un partit a un altre, sense un cop d'estat, sense una guerra, fet que constitueix un crit del poble per canviar la història. Per això, el PMAS té un únic objectiu: restablir l'emancipació de la humanitat."

Amb relació a la participació del PMAS en el govern de Fernando Lugo, el Congrés Nacional ha establert que la participació en el govern, ocupant espais dins de l'estructura de l'Estat és només una de les nostres formes d'acumulació de força política i social, no l'única. La possibilitat que presenta l'actual procés de desenvolupar polítiques de caràcter popular i democràtic, ens permet influir en el rumb general del govern, desenvolupar un major vincle amb les masses i alhora potenciar l'organització i la participació popular.

En aquest procés, la nostra línia general d'acció s'ha de contraposar a l'estil tradicional (burgès) de fer política, guiant-se pels ideals i principis del socialisme. L'objectiu principal és impulsar una transformació emancipadora de la societat, la qual només serà assolida a través d'una major organització i participació per fora de les mateixes estructures de l'Estat. El nostre objectiu general haurà de ser la defensa dels interessos de la majoria, apuntalant la construcció d'una nova hegemonia de caràcter popular.
Resolucions de línies generals per al proper període


1. Impulsar el treball polític i d’organització dels sectors populars a través dels espais electius conquerits pel PMAS i els càrrecs executius confiats a la nostra organització.

2. Apuntar a la construcció d’un eix popular que pugui definir el destí d’aquest govern i sigui el suport per als canvis plantejats, entenent que les disputes es donaran dins i fora del mateix. Les aliances davant d’una conjuntura s’han de donar amb actors vius i amb forces polítiques reals que tenen organització i no solament capçaleres.

3. Potenciar els nostres treballs sectorials, territorials i institucionals comptant amb els militants que reuneixen els perfils polítics per a cada cas.

4. Consolidar el nostre instrument polític de lluita (PMAS), generant identitat i vinculació amb els sectors populars a nivell nacional establint els espais orgànics i eines polítiques necessaris per a l’efecte i assumint com a pilar fonamental la formació política.

5. Enfortir la nostra política internacionalista, defensant els processos de pobles germans que avui transiten els seus camins cap al socialisme, sense considerar fronteres imposades, amb la convicció de tenir com a única pàtria la classe obrera.

6. El PMAS, a través de les seves diferents instàncies dissenyarà les estratègies d’intervenció en sectors específics com el moviment estudiantil, el sindical i el camperol.

Etiquetes de comentaris: ,

Milers d'activitstes assisteixen al Fòrum Social Europeu a Malmö



ALBERT COMPANY
QUIM CORNELLES
LUIS JUBERÍAS

Després de Florència 2002, París 2003, Londres 2004 i Atenes 2006, per primer cop un país nòrdic feia d'amfitrió d'un Fòrum Social Europeu. Va ser a la sueca i sudenya Malmö, governada per una coalició d'esquerres -socialistes i partit de l'esquerra- els dies 20 i 21 de setembre i va congregar unes 13.000 persones entre debats, concerts i activitats culturals de tota mena. Sindicalistes, persones vinculades a ONGs i entitats diverses, socialistes, comunistes, cristians, així com joventut amb voluntat de fer un món més just i solidari. Un bon grapat d'activistes, que, malgrat tot, no arribaven a les previsions de 20.000-25.000 que s'esperaven.

Sota el lema "Poder per a la gent -contra el capitalisme i la destrucció mediambiental-. Un altre món és possible" es desplegava un programa quilomètric, on la majoria de debats es realitzaven en paral·lel, que hauria costat dies d'estudiar i que estava esponsoritzat per organitzacions diverses de la societat sueca: la central sindical: la LO, el Partit Socialdemòcrata i el Partit de l'Esquerra, entre d'altres.

Entre els debats als quals vam poder assistir destaquem: assemblea feminista, taller sobre models de capitalisme europeu des d'un punt d'anàlisi marxista, assemblea de moviments per la pau, taula rodona sobre la privatització de serveis públics, debat sobre el dret a l'habitatge a Europa, salari mínim i renda bàsica.

Vam tenir l’ocasió de trobar-nos amb companys/es de Suècia, Dinamarca, França, Bèlgica, Alemanya, Ucraïna, Bielorússia, Itàlia... amb qui vam intercanviar informacions i anàlisis. Un dels aspectes més destacats del Fòrum és el ser un espai de trobada i coordinació de moltes xarxes socials i sindicals europees. Vam caminar plegats, darrere la pancarta del Partit de l'Esquerra Europea i el Partit de l'Esquerra de Suècia durant la maratoniana i transgressora manifestació de 8 km i 6 hores creuant la ciutat de punta a punta. En acabar, un concert intercal·lat d'intervencions de l'organització en una clariana d'un parc arbrat i, per continuar, una ballaruca de germanor a un cèntric local de la ciutat, que organitzaven des de l'organització local de la joventut del Partit de l'Esquerra sueca.

Ah... i va quedar una fita marcada: el Fòrum Social Mundial de Betlem (a Brasil) l'any 2009, amb l'assignatura pendent de tota l'esquerra i especialment de l'esquerra transformadora, de començar un profund debat sobre la necessitat de repensar aquests fòrums per fer-los menys dispersos i amb la capacitat de ser un fòrum de les alternatives per construir un altre món, en comptes de ser només, i no és poc, el fòrum de la crítica i les explicacions de les calamitats del capitalisme, que ha estat en la seva primera etapa. Necessitem que faci aquest salt qualitatiu. Pensem que els comunistes d'arreu del món tenim un repte molt important i que hem de saber assumir.

Etiquetes de comentaris: ,

Equador: Després de la Victòria del Sí a la constitució, la revolució es fa amb revolucionaris


DIMITRI CEVALLOS

L'Equador està vivint una refundació democràtica. Es pot destacar que és la primera de la seva història com a país.

Mai abans no havíem tingut una constitució sotmesa dues vegades a referèndum i que fos aprovada amb el 80% dels vots a la seva constitució i amb el 64% en la seva aprovació.

La nova carta magna té 444 articles, en els quals es recullen novetats com els drets de la naturalesa, el reconeixement legal de la unió lliure de persones del mateix sexe i els diferents tipus de família (mono-parentals, immigrants, etc.). Un dels passos més grans és la construcció d'un país unit amb funcions polítiques descentralitzades i diversos sistemes per impedir cops d'estat militars i polítics, però que li donen més possibilitats d'acció al referèndum revocatori per plebiscit.

Aquesta constitució marca el punt de sortida cap a una nació moderna i lliure dels defectes estructurals del passat. És en aquest punt de sortida quan s'ha de vetllar, més que mai, pels nous elements que guiaran el sender de la pàtria, el país ha d'estar dirigit per homes nous que s'oblidin d'una vegada per sempre de l'afany del lucre i el poder, que entenguin que l'únic objectiu de les seves funcions és servir a un poble enormement vilipendiat en el passat.

La nova assemblea, que serà elegida democràticament l'any 2009 tindrà una dura tasca, ja que no només haurà de lluitar contra els grans interessos plutocràtics, sinó que també haurà de ser l'estendard d'una nova pàtria i l'exemple de rectitud i honradesa per als ciutadans.

Missió fonamental d'aquesta assemblea serà legislar d'acord a l'esperit de la nova constitució, dur a terme una revolució social, fundar un model de participació en el qual les estructures de la república deixin de ser guiades per la democràcia formal i passin a ser guiades per la democràcia participativa. Juntament amb l'executiu, tindran el deure de portar l'educació i la salut de nivell més alt, a les classes populars, perquè aquestes puguin desenvolupar un nivell de consciència superior i dirimir amb claredat les seves opcions de vida.

De les cendres neoliberals haurà de néixer un país nou, però aquest país no naixerà si no es forma una ruptura amb l'esquema del passat, si no es compta amb els elements humans més íntegres i formats en la calor de les causes populars. En resum la revolució s'ha de fer amb revolucionaris.

* www.librered.net

Etiquetes de comentaris: ,

Bolivia avui, Xile fa 35 anys


JORDI MIRALLES

L’11 de setembre es complien 35 anys del cop d’Estat feixista a Xile. Un cop militar que, amb Pinochet al capdavant, van promoure els poderosos amb la participació dels Estats Units (EUA), contra la voluntat d’un poble que havia decidit una via socialista, amb Salvador Allende com a president. Ara els EUA continuen amb les mateixes ingerències als països llatinoamericans que, com Bolívia, han decidit assumir en les seves mans el futur de la seva gent i del seu país.

Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.

Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feia servir la paraula "cambas" per referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets dels "collas" o dels "cambas". Per als propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ONGs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ONGs de desenvolupament local. Tots érem comunistes i per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.

Actualment, com aleshores, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en gran part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que és igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa és que tots accedeixin a l’escola i a la salut públiques, al transport, a la terra i a una casa sense "mal de chagas". Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EUA, en una batalla entre la gent originària de les belles muntanyes de l’altiplà i la de l’exuberant selva i les terres amazòniques.

Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga mà dels EUA els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.

Etiquetes de comentaris: ,

Estats Units 2008, entre l'abisme i l'esperança



REDACCIÓ

Després de prop de dos anys de campanya centrada en qüestions marginals, finalment arriba el moment de les urnes als Estats Units. Noam Chomsky, un dels intel·lectuals socialistes més actius i reconeguts del món, ens dóna algunes de les claus per entendre un procés polític més propi del món de l'espectacle que de l'autèntica democràcia

Guanyi qui guanyi el proper 4 de novembre, les eleccions presidencials nord-americanes no es poden considerar cap exemple de democràcia. En primer lloc, els candidats amb possibilitats de guanyar són candidats que han necessitat immenses sumes de finançament privat, la major part de les quals ha estat proporcionat per grans empreses. Tots dos són, per tant, candidats beneïts per les classes dominants i poc representatius de la majoria del poble nord-americà. Les enquestes d'opinió demostren contínuament que la classe política nord-americana se situa molt a la dreta de la població en la majoria de qüestions importants, com ara la sanitat.

En la sessió inaugural de la Universitat Progressista d'Estiu, Noam Chomsky va donar algunes claus importants per entendre el caràcter escassament democràtic de les eleccions presidencials. Chomsky citava els resultats d'unes enquestes que evidenciaven el grau d'alienació de la població respecte a les institucions: un 80% de la població dels EUA creu que el país es mou d’acord amb “uns pocs grans interessos que només miren per a ells mateixos”, i no tenint en compte el benefici de la població, mentre que un 95% de la població pensa que el govern hauria de parar més atenció a l’opinió pública.

La violació del dret a la informació és un dels aspectes més cridaners de les eleccions. Chomsky féu referència a un estudi de la fundació de recerca Pew sobre la cobertura de les eleccions per part de la premsa durant les eleccions primàries. La història principal va ser la dels sermons de l'antic reverend d’Obama, Jeremy Wright. La segona, la de l'actitud dels “superdelegats” (representants directes dels partits en les convencions, no escollits en les primàries obertes), i la tercera, la discussió sobre si Obama havia estat més o menys encertat amb el seu comentari sobre l’“animadversió” de l’electorat pel que fa a l’economia. Els temes irrellevants i marginals acaparen el protagonisme mediàtic i estimulen l'apatia i el cinisme entre la població.

McCain, heroi imaginari o perill real

Chomsky sap ser molt eloqüent a l'hora d'explicar perquè McCain és un altre exemple de creació d’una imatge-propaganda molt efectiva: El seu heroisme i el seu coneixement i estratègia es basen en el fet que ell va bombardejar una sèrie de gent des de 10.000 metres d’alçada i que li van disparar. No està bé que el torturessin, no hauria d’haver passat, va ser una acció criminal, etc. Però això no el converteix en cap cas en un heroi de guerra o en un especialista en política exterior. Més enllà dels èxits de màrqueting en la campanya de McCain, el cert és que la seva elecció podria comportar un enduriment de la política imperialista nord-americana. Si bé Obama no comparteix l'extremisme de McCain en aquesta qüestió, el cert és que tots dos se situen a la dreta de la immensa majoria del poble nord-americà.

El cas d'Iran n'és un bon exemple. Tant Obama com McCain afirmen que s'ha de mantenir l’amenaça de la força contra l’Iran, mantenint així les opcions obertes, malgrat que aquesta postura és contrària a la Carta de les Nacions Unides. L’opinió de l’elit dóna a entendre que els EUA hauria de ser un país fora de la llei i els mitjans de comunicació presenten aquesta opinió com a unànime. Les enquestes, però, reflecteixen una majoria contrària a aquesta opinió. La gran majoria del públic nord-americà afirma que els Estats Units no haurien d’anar sempre amb amenaces sinó que haurien d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé un 75% sosté que l’Iran té els mateixos drets que qualsevol altre signant del tractat de no-proliferació: el dret a enriquir urani per a energia nuclear, però no per a armes nuclears. També és majoritari el suport a una zona lliure d’armes nuclears en aquella regió, incloent-hi l’Iran, Israel i les forces americanes desplegades a la zona.

Cuba és un altre bon exemple de la diferència d'opinió entre les classes dominants i la majoria de la població nord-americana. Fa més de 40 anys que el govern nord-americà castiga el poble cubà a través de l'embargament comercial i de la violència terrorista. Tal com ens recorda Chomsky, aquest objectiu no es va ni dissimular. Arthur Schlesinger, el biògraf semioficial de Robert Kennedy i un assessor de Kennedy, ha deixat escrit que a Bobby Kennedy se li encarregà portar “els terrors de la terra” a Cuba. Malgrat el consens anticubà entre l'elit, aproximadament dues terceres parts del públic és partidari d’iniciar relacions diplomàtiques normals amb Cuba, tal com ho demostren diverses enquestes fetes des dels anys 1970.

El fenomen Obama, un full en blanc

Malgrat la seva total desconfiança cap al Partit Demòcrata, Chomsky considera que el fenomen Obama és una reacció interessant contra l'establishment polític. La campanya d'Obama, més que emfatisar propostes concretes de canvi, ha creat una imatge que és bàsicament com un full en blanc. Hi sonen paraules buides de significat com esperança, canvi, unitat, de tal manera que cadascú pot projectar-hi el que li sembli. Això no treu que el suport que ha rebut Obama és un fenomen popular, que reflecteix l’alienació de la població de les institucions. És difícil anticipar què passarà en cas que Obama sigui escollit president. Malauradament, no és del tot improbable que la seva sigui una presidència semblant a la de Kennedy, és a dir, una administració que combini un excel•lent funcionament de les relacions públiques amb una política ultrareaccionària. En efecte, cal no oblidar que l’administració Kennedy va ser el primer grup dirigent que va entendre el poder de la televisió i va crear un tipus de carisma molt eficaç i que ha quedat incorporat en la memòria popular: la imatge de Camelot, un indret meravellós, on passen coses meravelloses amb un gran president. Chomsky mai no s'ha cansat de recordar que fou el mateix Kennedy el president que, entre altres coses, va envair el sud del Vietnam, va llançar un gran atac terrorista contra Cuba i va posar les bases per a l’establiment d’una dictadura neonazi a Brasil.

L'esperança ve del poble

El sistema polític nord-americà, igual que l'europeu, és un sistema mixt: unes quantes escletxes de participació democràtica conviuen amb un alt grau d'oligarquia. En aquestes condicions, no és realista xifrar les esperances d'autèntic canvi social en el candidat menys reaccionari d'un sistema estretament bipartidista. També seria inadequat caure en el pessimisme propi d'aquells que limiten les seves anàlisis polítiques als processos electorals. Malgrat certs tòpics, Estats Units és un país on, avui en dia, l'activisme progressista té una força extraordinària. Per a Chomsky, l'activisme actual és més fort que el dels anys seixanta, especialment en els moviments de solidaritat internacional: això és quelcom totalment nou en la història de l’imperialisme, i té l’origen en els corrents de gent normal i corrent als EUA. Des de les esglésies rurals, evangèliques, gent convencional, milers de persones, van decidir anar a l’Amèrica Central per viure amb les víctimes de les guerres terroristes de Reagan, per ajudar-los, per intentar protegir-los, etc.; eren milers o desenes de milers de persones. (...) Ningú a França va anar mai a viure en un poblet d’Algèria per ajudar-ne la gent, per protegir-los de les atrocitats dels francesos.

Chomsky també destaca l'esperançador desenvolupament del moviment de justícia global als Estats Units, el malanomenat “antiglobalització”. Tot i així, alerta de no empassar-se els mites que pretenen situar l'inici del moviment en les mobilitzacions de Seattle de 2000. Situar el seu inici als Estats Units és una altra manera de seguir amb la lògica imperialista segons la qual si centenars de milers de pagesos a l’Índia assalten el parlament, no és un fet rellevant.

Etiquetes de comentaris: , ,

Les dades parlen- L'emancipació Precària


ROGER MARTÍ I SOLER

Fa just unes setmanes el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat un informe sobre l’emancipació dels joves a l’Estat espanyol. Una de les dades més comentades ha estat que en l’última dècada la taxa d’emancipació ha augmentat més de 10 punts. Això significa que, tal com mostra el gràfic, avui hi ha aproximadament un 12% més de joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de casa de forma autònoma, que el 1996.

El títol del llibre que ha publicat el CIS -La emancipación precaria- ja ens comença a advertir que el que es deriva de l’informe no és l’optimisme que podria augurar la dada de la taxa d’emancipació. Vegem algunes de les raons que justifiquen aquesta falta d’optimisme.

En primer lloc, l’informe constata que una de les principals raons de la millora en la taxa d’emancipació ha estat l’adopció d’estratègies per part de les famílies per facilitar l’emancipació dels seus fills. Això vol dir que més que una millora en les condicions del mercat o en les polítiques públiques dirigides als joves, el que hi ha hagut és un aprofundiment i sofisticació de l’esforç que fan les famílies perquè els seus fills aconsegueixin un habitatge propi. Unes estratègies que van des del suport econòmic més explícit fins a suports menys tangibles de tipus funcional (cuidar dels néts, rentar la roba el cap de setmana o l’estès tupper del dinar de diumenge). El fet que la càrrega del procés d’emancipació recaigui sobre les famílies és, en sí, un contrasentit ja que l’emancipació significa precisament l’adquisició d’autonomia respecte de la família d’origen.

Un aspecte derivat d’aquest paper familiar és la importància de les situacions de semi-dependència. Si considerem que l’emancipació no és només una qüestió residencial, sinó també econòmica (que el jove no depengui econòmicament de la seva família d’origen), l’emancipació no és completa fins que el jove no és autònom tant pel que fa al seu habitatge, com pel que fa als seus ingressos. El segon gràfic ens mostra com evolucionen els diferents tipus de dependències al llarg dels anys de joventut. Veiem, per exemple, que als 29 anys, menys de la meitat de la població espanyola està completament emancipada de la seva família d’origen. Les situacions de semi-dependència (dependent econòmic però no residencial o viceversa) representen més del 50% dels joves. Així, alguns dels joves que sovint –socialment i en les estadístiques- considerem emancipats, en realitat continuen necessitant de l’ajuda familiar.

El mercat de l’habitatge, com és lògic, també juga un paper importantíssim en constrènyer o facilitar l’emancipació. A l’Estat espanyol en els últims anys els preus de compra d’habitatges s’han disparat i el lloguer segueix jugant un paper ben secundari. Davant d’aquestes condicions difícils del mercat hauríem de veure una disminució de les taxes d’emancipació. I no és així. El que ha passat és que en paral·lel a l’augment dels preus, els bancs i caixes han esmolat la creativitat en l’oferta de productes financers especialment dirigits a joves que han fet possible comprar habitatges a preus desorbitats.

Aquest sistema, però, ara sembla que tremola. Des de mitjans dels anys 90 hem viscut un cicle econòmic expansiu que ha facilitat aquestes enginyeries financeres i una certa millora en el mercat laboral juvenil. Però, què passarà ara que canviem de cicle econòmic? A l’informe del CIS s’adverteix que justament els dos factors que han afavorit l’augment de la taxa d’emancipació són les estratègies familiars i la bonança econòmica. En un moment de crisi, d’una banda els problemes de precarietat i exclusió en el mercat laboral sempre ataquen amb més força els col·lectius amb menys garanties, en aquest cas els joves. D’altra banda, pel que fa a les facilitats de compra d’habitatge, en el millor dels casos els bancs congelen la seva “generositat” hipotecària, i en el pitjor dels escenaris, les hipoteques signades en aquests anys d’eufòria poden saturar econòmicament moltes famílies joves.

En aquest context no només es posen les coses difícils per a aquells joves que comencen el seu camí cap a l’emancipació, sinó que es poden donar situacions de reversibilitat de les trajectòries. És a dir, que joves que havien marxat de casa estrenyent-se el cinturó, ara no tinguin més remei que tornar a la llar familiar.


Font: Jiménez Roger, Beatriz; Martín Hernández, Álvaro; Navarrete Ruiz, Jimena; Pinta Sierra, Patricia; Soler i Martí, Roger; Tapia Raya, Ángela Mª (2008) La emancipación precaria. Transiciones juveniles a la vida adulta en España a comienzos del siglo XX. CIS, Madrid

Etiquetes de comentaris: ,


ÒSCAR MARTÍNEZ (article i foto)

Una vegada més, el govern de Zapatero ha desaprofitat un argument excel·lent com és la crisi econòmica per donar un gir a l'esquerra a la seva política econòmica socio-liberal. Aquests pressupostos segueixen en la línia precedent de restricció de la despesa pública amb la finalitat d'assegurar la famosa "estabilitat pressupostària". No modifiquen dos fets essencials: Espanya segueix sent un dels països amb menor percentatge de despesa pública en relació al seu PIB (un 38.6 %, mentre que la mitjana europea és de 46.8 %); i dintre de la despesa pública, la despesa social -un 20.38 % del PIB- segueix estant lluny del 27.2 % europeu, encara que Solbes digui que ha crescut un 9.5 % en relació a l'any anterior. Justament, en el moment en què més necessitarem polítiques socials que ens protegeixin de la crisi, el ministre d'economia segueix amb la dèria de contenir la despesa pública. Aquests ajustaments estructurals no ens han salvat dels efectes socials de la crisi econòmica, més aviat al contrari: tenim l'índex d'atur més alt de la UE (10.7 %, enfront del 6.8 % de la mitjana europea).

Més papistes que el papa

Tenim un dels pocs governs teòricament socialdemòcrates que queden en peus en la Unió Europea, però tot i així, mantenim una rigidesa pressupostària digna de Margaret Thatcher. Un clar exemple és el deute públic, que per a una UE orientada a la dreta és del 66.6 %, mentre que a Espanya és del 36.8 %. Quant a la inversió pública per estimular una economia amenaçada per la recessió, el pressupostat és clarament insuficient (la despesa en infraestructures només augmenta un 4.5 %). L'estat renuncia així al seu paper de motor de l'economia, la qual cosa no es comprèn, si tenim en compte l'aturada que està experimentant la construcció, un dels sectors econòmics clau. Un altre exemple que el timó de l'economia ha estat deixat en mans d'un liberal convençut és l'abolició de l'impost sobre el patrimoni, per la qual l'estat deixarà d'ingressar 1.200 milions d'euros, justament els que es necessiten per finançar la Llei de Dependència.

Per als bancs sí hi ha diners

El govern acaba d'anunciar que comprarà actius a la banca espanyola per valor de 30.000 milions d'euros, ampliables a 50.000 milions. Per finançar aquest dispendi, l'estat recorrerà a l'endeutament, cosa que no fa, com hem vist, per finançar l'estat social. Per què?

Quin model d'estat hi ha darrere d'aquests pressupostos?

Doncs el que està clar és que no és un estat social, com proclama la Constitució, sinó un estat liberal, almenys en l'econòmic. En un moment en què aquesta crisi està encara lluny de solucionar-se, el govern no està fent tot el que podria per plantar cara al que s'aproxima, que no és poc.

Etiquetes de comentaris: ,