Avant

“El liberalisme s’està desplomant com es va desplomar el socialisme real el 1989. Bearn Sterns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, són com pedres enderrocades del Mur de Berlín liberal”. Aquestes no són les extravagàncies de cap visionari radical, sinó les paraules amb què Iñaki Gabilondo obria el seu informatiu el passat 17 de setembre.

D’aquesta manera podríem evitar que es tornessin a cometre alguns errors que, en aquella tessitura, van aplanar el terreny a l’avenç dels règims feixistes. D’aquesta anàlisi és d’on haurien de partir els debats de les properes assemblees d’EUiA i IU. En efecte, un dels primers riscos amb el qual cal fer els comptes és el de la divisió de la classe treballadora. La inseguretat econòmica i la creixent desconfiança en les institucions democràtiques són terreny fèrtil per a l’extensió de postures reaccionàries i per a la invenció d’un boc expiatori a qui culpar de la situació. Des d’aquest punt de vista, actituds com les del ministre Corbacho en relació a la immigració resulten especialment preocupants. 

Aquesta tendència només es pot contrarestar amb la presència organitzada i activa de les forces progressistes als centres de treball i als barris populars. Aquest hauria de ser, per tant, l’objectiu central dels dos processos assemblearis. Alhora, també convé repassar quines van ser les mesures econòmiques amb què els governs de l’època van intentar superar la crisi i quins van ser-ne els resultats. D’una banda, les polítiques d’austeritat i d’equilibri pressupostari practicades a Europa van tenir efectes desastrosos. El cas del govern Brüning a Alemanya n’és un exemple paradigmàtic: sis milions de persones a l’atur van servir de rerefons a la ràpida escalada del moviment nazi. Més èxit van tenir l’increment de la despesa pública i les reformes socials del new deal estatunidenc. Però tampoc aquestes mesures van ser capaces de restituir a l’economia del país una estabilitat, que només recuperaria plenament amb la IIa Guerra Mundial. 

S’han de tenir en compte aquestes experiències en un moment en què l’únic que es proposa davant la crisi és o bé la recepta neoliberal o bé una poc definida regulació del liberalisme. A les organitzacions de l’esquerra transformadora els correspon plantejar alternatives eficaces i justes a la crisi, que no propiciïn una nova crisi de majors dimensions. 

I, donada la delicadesa del moment, és recomanable que ho facin amb missatges clars i senzills, que portin seguretat i esperança a la immensa majoria de la població que es veu perjudicada per l’actual sistema econòmic.

Etiquetes de comentaris: Crisi Financera, Editorial

Els comunistes lluiten per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però en el moviment actual hi representen al mateix temps el futur d’aquest moviment. A França els comunistes s’uneixen amb el partit social-democràtic contra la burgesia conservadora i radical, sense renunciar per això al dret de captenir-se críticament davant la fraseologia i les il•lusions provinents de la tradició revolucionaria.

A Suïssa sostenen els radicals, sense deixar de reconèixer que aquest partit està constituït d’elements contradictoris, en part de socialistes democràtics, en el sentit francès, en part de burgesos radicals.

Entre els polonesos, els comunistes sostenen el partit que posa com a condició de l’alliberament nacional una revolució agrària, el mateix partit que realitzà la insurrecció de Cracòvia el 1846.

A Alemanya, tan aviat com la burgesia apareix amb caràcter revolucionari, el partit comunista lluita amb aquesta burgesia contra la monarquia absoluta, els grans terratinents feudals i tota la petita burgesia.

Però en cap moment no deixa de fer desvetllar en els obrers una consciència tan clara com sigui possible sobre l’oposició hostil entre la burgesia i el proletariat, perquè els obrers alemanys puguin servir-se de seguida de les condicions socials i polítiques, que la burgesia haurà d’instaurar amb el seu domini, com a altres tantes armes contra la burgesia, perquè després de la caiguda de les classes reaccionàries a Alemanya comenci immediatament la lluita contra la mateixa burgesia. [...]
En un mot, els comunistes sostenen arreu qualsevol moviment revolucionari contra les condicions socials i polítiques existents.

En tots aquests moviments fan ressaltar sempre el problema de la propietat, sigui quina sigui la forma més o menys desenvolupada que hagi pres, com a qüestió fonamental del moviment.

Finalment, els comunistes treballen arreu per la unió i l’entesa dels partits democràtics de tots els països.

Els comunistes menyspreen d’amagar les seves opinions i intencions. Declaren ben obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l’enderrocament violent de tot ordre social preexistent. Que tremolin les classes dominants davant una revolució comunista.

Els proletaris no hi tenen res a perdre fora de les seves cadenes. I tenen un món a guanyar.
Proletaris de tots els països, Uniu-vos!

MONTSERRAT PONSA I TARRÈS

Els que no creuen en la democràcia es freguen les mans, diuen que els pobles no poden decidir els seus destins i molt menys, si els ciutadans no estan preparats, referint-se al poble bolivià, amb un Cap d’Estat indígena.

Què s’han cregut! Sàpiguen, els que així pensen, que som molts els que no perdem l’esperança, i estem segurs que la veritat triomfarà.


Els poderosos, fins ara amos de vides i béns, han d’acceptar la voluntat del poble que, en el cas de Bolívia, ha parlat amb el seu vot quan, dos terços de la població, ha recolzat Evo Morales en el seu afany de construir una Bolívia a partir de l’educació, el treball, la tolerància, la justícia, l’equitat per a tots els ciutadans.

Les minories, el terç que fins ara ha dominat –eren menys d’un terç però s’hi han sumat els que volen pujar al carro dels poderosos- no vol perdre les rengles d’aquest país que tants rèdits els han donat. No oblidem que 100 famílies disposen de més de 30 milions d’hectàrees mentre que la majoria està en la misèria absoluta.

Els que manaven i han perdut el crèdit del poble, han d’acceptar la voluntat de la majoria que, a més, vol negociar, pactar mitjançant la paraula, com ha vingut dient al llarg de la campanya Evo Morales i que, un cop guanyador, ha intentat negociar amb els dissidents. “No gobernaré sobre la sangre de mi pueblo” ha dit.

S’ha acabat el temps de domini d’aquella dreta, població d’emigració estrangera que majoritàriament viu a Santa Cruz, grups poderosos, amos de terres, indústries, bancs –croates i alemanys en sa majoria- que han aconseguit fer-se amb el país gràcies als governs militars. La primera i segona generació d’aquests que no accepten Evo, controlen la part productiva de santa Cruz, són ells els que han propiciat el procés secessionista. Són, la gent com ells, els que han venut Llatinoamèrica als ianquis.

Però els pobles llatinoamericans han dit prou, s’han posat dempeus per dir que volen participar en el devenir dels seus pobles, volen escriure el futur que els guiarà cap a un món més just.

Evo té doncs al davant un gran dilema. Opcions? Que els moviments socials aconsegueixin hegemonia a través de la Constitució d’un Estat Plurinacional que reconeix 36 Nacions amb les seves llèngües, cultura, pràctiques socials o fer respectar els drets per la força de l’Estat de Dret. A costat de qui es posarà l’exèrcit? Sempre ha defensat l’oligarquia però cal veure on s’ubica ara.

Diuen que la dreta planteja negociacions a través de l’església catòlica. Veurem com s’ho manega, estarà com sempre amb els rics, o es plantejarà d’acostar-se als pobres? Jugarà amb l’esperança o amb l’oligarquia?

El proper desembre, un Referèndum medirà els suports a la nova Constitució, que planteja, entre altres temes, la distribució de la terra. La propietat màxima estarà entre les 5 i les 10 mil hectàrees per família. D’aquí els plors i el cruixir de dents!

S’ha acabat doncs la veda per als que han oprimit els pobles originaris. Aquests pobles volen ser sobirans, no volen que “aliens” s’immiscueixin en el seu futur, pretenen caminar sols, treballar per a ells, per als seus fills, per a Bolívia.

S’ha acabat també el domini dels del Nord. Com poden dictar normes si no saben manegar-se a si mateixos, tal com es contempla en la pitjor davallada de l’economia americana de la història? Com s’ho faran amb els seus pobres?

Els països veïns els fan costat, àdhuc sembla que la Presidenta de Xile Michelle Bachelet s’avé a negociar la sortida de Bolívia al mar, assignatura pendent des de finals del segle XIX quan la van perdre.

Bolívia vol desfer-se dels dictadors, mai més García Meza (1980-81), mai més Hugo Banzer (1971-78 i 1997-2001) pels disbarats comesos, pel despreci als indígenes –un 70% de la població-. Els bolivians volen avançar pel seu compte, es consideren majors d’edat.

Prou morts i assassinats, no més ultratges racistes. Per què, qui i com es pot justificar la massacre d’homes, dones, nens, pel fet de ser seguidors d’Evo? Sicaris o veïns, ningú pot arrabassar la vida de ningú.

El nombre d’assassinats pot depassar la cinquantena apart de ferits i desapareguts. La Justícia no els pot absoldre, cap persona decent pot ignorar-los. Cal declarar, els responsable de les matances, criminals contra la Humanitat i castigar-los a perpetuïtat.

Amics bolivians, no perdeu l’esperança… Som molts els que estem al costat vostre, de la nova Bolívia. Mereixeu la victòria, que, en aquest cas, està acompanyada de la raó.

Etiquetes de comentaris: Bolívia, Intervenció CIA, Socialisme segle XXI

TONI SALADO

Aquest setembre s’ha commemorat el 35 aniversari de la mort de Salvador Allende, a més, coincidint amb el centenari del seu naixement. Crec necessari destacar algunes idees-força del pensament i l’acció d’Allende que segueixen d’actualitat.

La primera seria la constatació de la necessitat de superar el capitalisme, i el paper central de les forces del treball (en aliança amb d’altres, com les forces de la cultura) en el procès de construcció del socialisme. En les seves pròpies paraules: “Al Estado corresponde orientar, organizar y dirigir, pero de ninguna manera reemplazar la voluntad de los trabajadores. Tanto en lo económico como en lo político los propios trabajadores deben detentar el poder de decidir. Conseguirlo será el triunfo de la revolución. Por esta meta combate el pueblo. Con la legitimidad que da el respeto a los valores democráticos.” (Intervenció al Congrès de Diputats, com a President, el 21 de Maig de 1971). Aquesta afirmació, que defensa els drets civils i polítics com a drets inherents al socialisme, i la negació de l’autoritarisme com a mitjà per desenvolupar els canvis socials, seran senyals d’identitat de la batejada pel propi Allende com via xilena al socialisme, i el tret diferenciador amb d’altres experiències emancipatòries coetànies.

Un altre valor a destacar del pensament d’Allende és la seva visió del marxisme com una filosofia de la praxi que s’ha d’adaptar al temps i l’espai del procés històric de cada país, en un difícil equilibri per no frustrar les esperances del poble amb objectius massa ambiciosos, però evitant caure en una nova versió del reformisme, en quedar sobrepassat per la gestió quotidiana. En el mateix discurs del 21 de Maig, Allende afirmava: “Y nuestras obras no sacrificarán la atención de las necesidades de ahora en provecho de empresas ciclópeas”; “porque ningún valor universal merece ese nombre si no es reductible a lo nacional, a lo regional, y hasta a las condiciones locales de existencia de cada familia”. Aquesta visió oberta d’Allende, mereixerà les crítiques dels sectors més ortodoxos de les esquerres. De fet, uns dies desprès, el 25 de Maig de 1971, sobre les acusacions d’heterodòxia d’alguns sectors de les esquerres, va dir a la premsa: “para nosotros existe una aplicación táctica de acuerdo con la realidad chilena. Y, si acaso rompiéramos la virginidad de los ortodoxos pero hiciéramos las cosas, me quedo con lo segundo”.

A pesar d’aquestes discrepàncies amb d’altres esquerres, un altre valor a reivindicar d’Allende és la seva vocació unitària (fundador del PS, ministre del Front Popular, fundador de la Unidad Popular) i la seva perseverança contra les actituds sectàries, inclús quan l’extremisme d’esquerres utilitzarà la violència (per prendre fàbriques o ràdios, o per respondre als grups terroristes de l’extrema dreta) i el govern allendista es negarà a utilitzar la força per reprimir-los. Però el pitjor enemic d’Allende va ser, a més de l’oligarquia xilena, l’imperialisme americà, que no podia permetre un govern socialista en un país amb els recursos naturals de Xile, que les seves empreses explotaven fins a la nacionalització decretada per Allende. La intervenció dels Estats Units va ser intensa per derrocar el govern de la UP. Van intentar primer dinamitar l’entesa entre Allende i Tomic per forçar la investidura del candidat conservador Alessandri. Un cop frustrada aquesta opció, es va passar a desestabilitzar econòmicament i política el pais, per propiciar finalment, un cop d’Estat militar que “redrecés” la situació, com va acabar succeint.

Com a reflexió final, faria dos paral•lelismes enllaçant l’exposat amb el present. Primer, tenir sempre en compte la necessitat d’adaptar el procés de construcció del socialisme al temps i l’espai en el qual es produeix, amb la participació de la majoria social més àmplia possible, i amb el ritme que permeti acompassar l’avenç de totes les classes socials que hi participen. Sense ànim de jutjar, posaria el referèndum fallit a Veneçuela com a exemple del contrari: un càlcul no acurat del tempo i de les classes que l’han d’acompanyar. I segon tema, però a partir del primer raonament: no desestimar la capacitat de l’imperialisme americà per desestabilitzar governs de progrés, amb l’ajuda de les oligarquies autòctones. Les provocacions americanes a Equador, Bolívia, i Veneçuela, amb l’ajuda de la Colòmbia d’Uribe, son flagrants.

Etiquetes de comentaris: Amèrica Llatina, Opinió, Socialisme

ÀNGELS MARTÍNEZ
CASTELLS



Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe del Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfic de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfic de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el planeta, -en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques i de les empreses privatitzadores de l’aigua- , amb el vistiplau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals, que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi, es confonen perillosament amb la xenofòbia, el racisme, el feixisme... i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobretot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrere aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Les directrius que vénen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen, en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.
(per a la meva amiga Pilar Fuster)

PEL QUE FA A LES DONES QUE HAVIEN ADQUIRIT VISIBILITAT COM A COL•LECTIU EN CREIXEMENT EN EL MÓN LABORAL EN LES DARRERES DÈCADES, HAN DE FER FRONT A TRES OFENSIVES IMPORTANTS DE LA CRISI:

1) La pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball

2) L’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)

3) La desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrament dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament

Etiquetes de comentaris: Dona, Economia, Moviment obrer

Etiquetes de comentaris: Crisi Financera, Salaris, Treball

JORDI RIBÓ I FLOS

Crisi, salaris, directives de la Unió Europea...són els tres problemes més rellevants que en aquests moments pengen damunt del cap dels treballadors i treballadores europeus. Si anem més enllà, a l’escala del nostre planeta, podem concordar que l’aspiració mes urgent que té molta gent es poder gaudir d’un treball digne, considerat com digne aquell treball pel qual es rep un salari suficient, que no posa en risc la salut i que gaudeix de prestacions socials...que lluny estem encara de la civilització!


La crisi actual poc té a veure amb les anteriors, no perquè no estigui provocada per les elits empresarials, sinó perquè la classe que surt reforçada i que hi guanya és l’oligarquia financera, amb els moviments especulatius que comencem a conèixer, i front els quals, governs com el de G.W. Bush surten sorprenentment amb nacionalitzacions. Potser ens han canviat les preguntes, però algunes respostes segueixen essent: organització, resistència, alternativa i mobilització, respostes, o millor dit, tasques claus per fer front a aquesta nova configuració dels poders econòmics i polítics.

Els salaris no a rriben a fi de més, però això no es d’ara: ja l’aplicació de la moneda única, l’euro, va dur una puja de preus no menyspreable, els famosos “arrodoniments”...tot es va arrodonir menys els sous, que més aviat es van retallar, almenys en el poder de compra. Avui, els preus de l’habitatge estan pels núvols, l’alimentació fresca comença a ser un article de luxe per aquí...als països empobrits la fam no només no ha desaparegut, segueix matant milers de persones, s’especula i es privatitzen béns i recursos naturals com l’aigua, l’energia, els propis aliments...és més rendible donar combustible a un cotxe que de menjar a la gent...això es el capitalisme avui, com sempre explotació, espoliació, misèria...

Ah! Però els buròcrates europeus ens volen fer treballar 65 hores setmanals, volen anular els drets cívics i socials, tenen per objectiu carregar-se la negociació col•lectiva, els sindicats, perquè saben que la classe obrera es dèbil, esta fracturada i no esta constituïda com a tal, i per tant no té una alternativa econòmica en condicions de ser defensada...

Què cal fer? Doncs organitzar-se, construir organització, sortir al carrer amb les idees del que volem avui clares: contra els efectes perversos d’aquesta crisi, en defensa de les nostres condicions laborals, del nostre poder de compra, per la millora dels salaris, contra les lleis nefastes que ens volen imposar com la prolongació de la jornada laboral, contra la directiva de la vergonya, per la unitat dels treballadors i per un nou internacionalisme que uneixi e ls treballadors i treballadores del món...

Per això cal mobilitzar-se el dia 7 d’Octubre, en defensa d’un treball digne per a tothom!

Etiquetes de comentaris: Mobilització, Moviment obrer, Treball

AEP
“Perquè escatimar diners per a l’educació és propi d’una administració irresponsable amb el poble que representa”. Així finalitza el comunicat que l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes vàrem fer públic en conèixer la sobtada notícia sobre la intenció de suprimir el Batxillerat nocturn. I és que, darrerament, la Conselleria d’Educació i el seu titular, Ernest Maragall, ens donen un ensurt cada pocs mesos, per aquella mania tan seva de prendre contínuament decisions tan desafortunades com unilaterals.


En definitiva, en pocs mesos la conselleria ha aconseguit marejar i cansar tothom sense avançar en l’eliminació de la doble xarxa d’escoles. Ens hem sentit enganyats i menystinguts en tot aquest procés digne d’un partit de tennis entre el progrés i l’immobilisme.

I ara què? Ara comença el tràmit parlamentari i serà difícil canviar res perquè l’oposició s’està fregant les mans amb aquest avant-projecte que tant els agrada. Ara bé, això no ens ha de fer baixar la guàrdia; com a part de la comunitat educativa i com a agent social, és el nostre deure seguir treballant per una escola pública digna i potent. Perquè nosaltres no som irresponsables no renunciarem a cap forma de protesta i no callarem!

*Associació d’Estudiants
Progressites
www.aep.cat
>

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Educació, Llei d'educació de Catalunya

ANDREU ESPASA

El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.



En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.
La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanent-ment dividida la classe treballadora.

És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il•lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.
A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.

En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Democràcia, EUA, Racisme

Redacció
Reproduïm a continuació un fragment dels documents del Xè Congrés del PCC

És una constant històrica dels comunistes la construcció d’àmplies aliances entorn de la classe obrera per transformar la societat pel camí democràtic cap al socialisme. En el moment de la transició del franquisme a la democràcia, les forces polítiques de l’oposició, especialment l’esquerra en general i els comunistes en particular, partien d’un grau important d’articulació i organització, així com d’un prestigi i reconeixement per part de sectors molt importants del poble de Catalunya.
També el moment històric presentava davant el canvi, una hegemonia de valors progressistes i democràtics i una majoria social de l’esquerra, així com una important presència institucional. Però la renúncia per part de les forces polítiques a realitzar la ruptura i l’acceptació de la reforma va comportar la pèrdua de la tradició unitària del poble de Catalunya i va permetre a la burgesia catalana recuperar l’hegemonia trencant la coordinació existent entre les diferents forces socials. La mobilització fou substituïda paulatinament per processos únicament electorals i institucionals.


Article

Etiquetes de comentaris: Aliances, Catalunya, Política

L´11 de Setembre és un dia reivindicatiu, unitari i per mobilitzar-se. A la Diada d´aquest any, EUiA promou l´avenç dels drets socials i nacionals de Catalunya, que inclou el dret a l´autodeterminació, en un federalisme plurinacional i republicà.
Per a EUiA, enguany cal sortir al carrer i mostrar unitàriament des d´iniciatives diverses que volem aconseguir un finançament just per a Catalunya, que la crisi no l´han de pagar els treballadors i que volem el dret de decidir.


Quan els catalans i les catalanes estem units som més forts. És per això, que EUiA defensa la unitat de les forces polítiques i avançar més en complicitats de les organitzacions socials, perquè el nou model de finançament sigui possible. És una evidència, i més després de publicar les balances fiscals, que el fet que els catalans puguem viure millor i avançar en l´autogovern va lligat a l’acompliment de l´Estatut, ja. L´11 de Setembre cal recordar, de nou, que el govern espanyol és el responsable que no s´hagi complert el termini (9 d´agost) i també cal reclamar a Zapatero que compleixi la llei.
La Diada arriba en moments de crisi econòmica i d´esgotament del model de creixement. El govern del PSOE proposa una gestió de la crisi incompatible amb els necessaris canvis socials, fiscals i ecològics. La crisi no és només per la conjuntura internacional i el preu del petroli. És també per l´esgotament d´un model econòmic, laboral i social, fràgil i injust. Abans de la crisi ja teníem un sistema desequilibrat: injust repartiment de la riquesa, treball precari, baixos salaris i pensions, un Estat del benestar dels més dèbils d´Europa i uns models social i fiscal injustos, en un sistema energètic i de mobilitat insostenible. I ara, cal afegir-hi més atur.
Després d´anys d´especulació i d´enriquiment d´uns quants, la crisi no l´han de pagar la gent treballadora. Per a EUiA cal canviar les polítiques econòmiques, laborals, socials i ambientals, per avançar en una resposta d´esquerres a la crisi posant l´economia al servei de les persones: reduir precarietat i accidents laborals, millors sous i incrementar les pensions mínimes i equiparar-les al salari mínim de 1.000 euros, convergència social amb Europa amb nous drets, garantir l´habitatge i millors serveis públics, política industrial, energètica i de transport públic per a un desenvolupament sostenible, un sistema fiscal just i progressiu, una política d´immigració de drets i deures.
EUiA aposta per una Catalunya i un govern d´esquerres. El govern català ha donat passes en l´aplicació de polítiques progressistes, però també existeixen ombres i maneres de fer que generen insatisfaccions a la gent d´esquerres. Per a EUiA complir l´Acord d´Entesa està per sobre de qualsevol equilibri pressupostari i el govern ha de millorar –en continguts i pràctiques- per un nou impuls a les polítiques socials i mediambientals, a les polítiques industrials, les d´ocupació i frenar les deslocalitzacions, i l´ampliació de l´autogovern i la qualitat democràtica. Complir l´Acord d´Entesa és, també, una bona vacuna a la sociovergència i a a un possible retorn de la dreta.
EUiA recorda l´11 de Setembre que quan un sistema econòmic presenta una distribució de la renda regressiva, creix l´atur i es mantenen els índexs de pobresa, el govern català ha de fomentar les polítiques redistributives i les polítiques socials. També polítiques per millorar les condicions de vida del jovent, actuant contra la precarietat laboral, acabant amb el fenomen del mileurisme i garantint el dret a l´habitatge.

L´11 de Setembre és, també, una diada solidària amb totes les persones i pobles que lluiten per la pau i la llibertat. Especialment volem recordar el 35 aniversari del cop d´Estat feixista a Xile en el Centenari del naixement de Salvador Allende.

Decidir per avançar!
Sempre a l´esquerra!
Catalunya roja, verda i lliure!

Barcelona, a 11 de setembre de 2008

SANDRO MACCARRONE

Quin és, en poques paraules l'objectiu central de l'assemblea?

En poques paraules, ser més forts i més útils. Amb alguna paraula més: millorar en la intervenció social dels homes i dones d’EUiA i contribuir a repolititzar i impulsar noves xarxes socials que ampliïn la base social d’esquerres i que puguin acompanyar les polítiques d’un projecte comunitari i de transformació. Aconseguir una formació més oberta i arrelada, amb els canvis organitzatius necessaris a les assemblees de base (territoris, centres de treball i sectors) per fer una EUiA més moviment que garanteixi un creixement major d’EUiA i d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA. Fer un balanç, des de la 4a Assemblea Nacional i una actualització de les propostes per a l’acció política i social d’EUiA posant especial atenció a donar una resposta d’esquerres a la crisi. Propostes per quin tipus de Coalició ICV-EUiA volem. Fer un balanç del Govern d’Entesa, les prioritats legislatives fins a finals de mandat i com parar els peus a una possible sociovergència. Elegir una nova direcció nacional que estigui en les millor condicions per als nous reptes.




Quina és la resposta que es planteja a la crisi econòmica?

Que l’economia ha d’estar al servei de les persones, i per tant la crisi no l’han de pagar els de sempre: la gent treballadora. I que els responsables de la crisi tenen nom i cognom: el sistema econòmic capitalista.

La 5a Assemblea Nacional arriba en moments de crisi econòmica i d’esgotament del model de creixement. El PSOE proposa una gestió de la crisi incompatible amb els necessaris canvis socials, fiscals i ecològics. La crisi no és només per la conjuntura internacional i el preu del petroli. És també per l’esgotament d’un model econòmic, laboral i social, fràgil i injust. Abans de la crisi ja teníem un sistema desequilibrat: injust repartiment de la riquesa; treball precari, baixos salaris i pensions; un Estat del benestar dels més dèbils d’Europa i un model social i fiscal injustos, en un sistema energètic i de mobilitat insostenible. I ara, cal afegir-hi més atur.

Després d’anys d’especulació i d’enriquiment d’uns quants, la crisi no l’han de pagar la gent treballadora. Per a EUiA cal canviar les polítiques econòmiques, laborals, socials i ambientals, per avançar en una resposta d’esquerres a la crisi posant l’economia al servei de les persones: reduir precarietat i accidents laborals; millors sous i increment de les pensions mínimes equiparant-les al salari mínim de 1.000 euros; convergència social amb Europa amb nous drets; garantir l’habitatge i millors serveis públics; política industrial, energètica i de transport públic per a un desenvolupament sostenible; un sistema fiscal just i progressiu; una política d’immigració de drets i deures.

EUiA defensa, també en els textos, que el govern català ha de fomentar més les polítiques redistributives i les polítiques socials, i més quan la situació econòmica presenta una distribució de la renda regressiva, creix l’atur i és mantenen els índexs de pobresa. També polítiques per a millorar les condicions de vida del jovent, actuant contra la precarietat laboral, acabant amb el fenomen del mileurisme i garantint el dret a l’habitatge.

Evidentment, per avançar en aquesta resposta d’esquerres a la crisi cal combinar: la unitat dels treballadors, la mobilització social, l’acció de l’esquerra política i els canvis legislatius estructurals.

Quines són les propostes per tal de superar els riscos d'estancament del govern catalanista i d'esquerres (tendències sociovergents, manca d'implicació de les organitzacions socials, continuisme en determinats àrees...)?

EUiA aposta per una Catalunya i un govern d’esquerres. El govern català ha donat passes en l’aplicació de polítiques progressistes, però també existeixen ombres i certes maneres de fer que han generant insatisfaccions entre la gent d’esquerres. Per a EUiA complir l’Acord d’Entesa està per sobre de qualsevol equilibri pressupostari i el govern ha de millorar encara, en continguts i en pràctiques, per donar un nou impuls a les polítiques socials i mediambientals, a les polítiques industrials, d’ocupació i frenar les deslocalitzacions, i a l’ampliació de l’autogovern i la qualitat democràtica. Complir l’Acord d’Entesa és, també, una bona vacuna a la sociovergència i a un possible retor de la dreta. També és necessari que el Govern comuniqui millor allò que fa.

EUiA proposa al Document, que considera imprescindible que, un cop finalitzats els congressos d’ERC, PSC, EUiA i ICV, es convoqui una reunió de la Comissió de Seguiment de l’Acord d’Entesa per avaluar l’estat d’aplicació de l’Acord, impulsar la segona part de la legislatura i prioritzar objectius.

Quina és la proposta en relació a la coalició ICV-EUiA?

És evident que amb la Coalició la presència institucional de l’esquerra transformadora i d’EUiA ha crescut. El balanç, en general, és positiu però EUiA vol aconseguir una Coalició més forta i més útil i per això assenyalem al Document insuficiències que volem contribuir a superar per millorar el paper polític, institucional i social d’ICV-EUiA. EUiA aposta per una Coalició Política plenament democràtica i participativa, això vol dir no limitar-se als espais institucionals compartits, que es compti amb la gent més enllà de les eleccions i que desenvolupem un govern conjunt de la Coalició.

A Catalunya 500.000 persones poden votar la Coalició, però no esperem que les campanyes electorals i el balanç dels grups institucionals siguin l’única font de vincle i adhesió dels homes i dones d’esquerres i ecologistes. Per a EUiA cal desenvolupar totes les potencialitats participatives d’ICV, EUiA i EPM al territori i sectorialment. A aquestes persones se’ls ha d’oferir un àmbit de participació permanent o estable fora de les campanyes electorals.
També defensem una coalició més compartida: premsa, consell de govern, temes organitzatius i representació legal. Més treball polític com a Coalició i que la designació de candidats pugui fer-se per primàries.

Quin és el paper que han de jugar els comunistes de Catalunya en relació a l'assemblea?

El PCC ha fet dues reunions del seu Comitè Central (abril i setembre d’enguany) en què va acordar unes línies d’actuació, que ara es tracta de posar en pràctica i que són: contribuir al debat dels documents, ajudar a concretar els objectius polítics i organitzatius de l’Assemblea i treballar per incorporar més homes, dones i joves a EUiA i a AJ-Joves d’EUiA.

Quin és l'impacte que pot tenir l'Assemblea Nacional d'EUiA de cara a l'Assemblea Federal d'IU?

Estic convençut que positiu. EUiA ha d’actualitzar les seves propostes i el seu funcionament, aquesta posada al dia per una EUiA més forta i més útil, serà la millor contribució, des de la nostra independència, a la recuperació política, organitzativa i electoral d’IU.

MARIÀ PERE

En aquesta Assemblea s’ha de plantejar un missatge clar a la ciutadania de com resoldríem els problemes més importants que afecten el país, especialment els dels treballadors i les treballadores i les classes mitjanes. IU s’ha de dirigir a la seva gent i recuperar la relació estratègica amb el moviment obrer. Cal realitzar, per tant, una clara aposta per la mobilització. Una mobilització constructiva per a la solució de la crisi i dels problemes del país.

També cal un missatge intern d’unitat i pluralitat d’una política de referents com a marc de seguretat, perquè IU és necessària i anem lluny.

És a dir, un compromís històric de persones, de sensibilitats polítiques, de regidors i alcaldes, de sindicalistes, de quadres dels moviments socials, de regions i nacions, de partits polítics... que conformen IU.

Aquest missatge hauria de ser també un missatge d’unitat que parteixi d’un document troncal de mínims sobre la base dels problemes que pateixen els treballadors i les treballadores i les capes populars i amb propostes de solucions que obrin les portes a la incorporació d’altres forces o sensibilitats, especialment del moviment obrer.

Respostes a la crisi

Es tracta, també, de posar de relleu la idea que la solució a la crisi no és la repetició de l’experiència Bush-Reagan, ni el pas al postneoliberalisme d’Obama, ni el liberalisme regulat del capitalisme global. Cap d’ells és la solució. Aquestes opcions suposarien iniciar un procés que propiciaría una nova crisi del capitalisme, amb conseqüències negatives per a la humanitat.

IU és necessària com a esperança per a un altre camí al servei de l’ésser humà sense explotació, sense discriminació, sense privilegis, sense expol•liació ni depredacions... de lluita i mobilització constructiva per resoldre immediatament qüestions urgents. Per tant, és també necessari un missatge clar i d’utilitat d’IU. Un missatge al costat dels pobles emergents que lluiten per construïr uns estats socials i la multilateralitat en el terreny internacional.

Les sensibilitats d’IU

Som a la recta final de l’Assemblea. Cal que avancem en l’espai d’unitat entre les tres posicions, les federacions d’IU i els partits que la conformen. Cal que el conjunt d’afiliats i afiliades coneguin les tres posicions amb actitud unitària i que es valori positivament la pluralitat. Cal que estiguin informats, ja que aquesta és la base per a una participació democràtica. És necessària la informació al conjunt d’afiliats i afiliades d’IU dels possibles avanços unitaris i dels seus termes, en formes, temps i continguts.

En aquest mateix sentit, en funció de la pluralitat present entre l’afiliació d’IU, s’ha de reafirmar que:

1.- IU és un front polític unitari i plural sobre la base d’un programa.
2.- Cal construir una direcció compartida, sòlida, unitària i plural.
3.- Entre les tres sensibilitats hem d’oferir un document-resolució troncal per començar a caminar.

Hem de deixar clar que la immensa majoria dels problemes interns tenen o tindran solució política al llarg del temps i que només serà en el marc d’IU, mai fora d’IU.

És el nom que hem adoptat per a la nostra Plataforma. Aquí ens anem trobant els que decidim participar en tot el procés de la IX Assemblea Federal des de la nostra ferma convicció que Izquierda Unida té futur.
Vam néixer per generar centralitat, per impulsar la transversalitat, contribuir a la síntesi i per intentar aconseguir que de la IX Assemblea Federal en surti una IU de tots/es en la qual tots/es hi participem.
L’afiliació, l’esquerra i la situació del país necessiten que se celebri la IX Assemblea Federal. Creiem que la IX Assemblea Federal s’ha de celebrar. També ho creu així la majoria de l’afiliació que, igual com nosaltres, no comparteix ni podria entendre posicions o actuacions dels que vulguin dilatar-la, o pensin que no s’ha de realitzar. “IU Tiene Futuro” vol contribuir que en l'Assemblea asseguem la base d’una IU més útil i més forta.
Sabem que tots els problemes d'IU no poden ser resolts en la IX Assemblea Federal, motiu pel qual considerem aquest moment com una oportunitat per rellançar un projecte que té vigència. El projecte alternatiu i transformador que és Izquierda Unida mereix construir, des de la reflexió, el debat i la participació, el seu futur polític i organitzatiu. La IX Assemblea Federal ha de ser el punt de partida per a això.Aquest va ser un dels motius pels quals no vam voler presentar el nostre propi document polític. Continuem pensant, una vegada coneguts els altres dos, que és possible la síntesi. Que hi ha molts més elements comuns que de discrepància i que és necessari i possible un acord per concretar-lo i desenvolupar-lo més.
En les circumstàncies actuals, la responsabilitat és treballar per sumar des de la diversitat. No és bo per a IU que alguna de les seves pluralitats pretengui imposar la seva proposta, ni podem permetre’ns celebrar una Assemblea en la qual "uns guanyin i d’altres perdin". En la IX Assemblea Federal ha de guanyar IU.
Ha de ser l’Assemblea de la política i del balanç com a punts de partida d’una nova etapa. La IX Assemblea no pot ser un ajust de comptes, ni el no reconèixer responsabilitats. Afirmem que a IU encara hi falta molta gent i que no hi sobra ningú, per això és fonamental viure la pluralitat com un actiu i no com un problema; una gestió compartida i que integri la federalitat i la pluralitat, que són l'ADN d'IU.
Mirem al futur amb realisme, però amb il•lusió. Considerem que IU té futur des d’aquestes premisses que assumim i aportem al debat:
Izquierda Unida Sí, Una IU posada al dia amb els que comprometem la nostra militància i treball.
Un programa polític per a l’acció i amb una resposta d’esquerres a la crisi. Considerem necessari recuperar el debat, les propostes i l’acció sobre la política. A IU se l’ha de conèixer pel que proposa i no pel que li passa.
Una IU mes democràtica. És necessari el respecte a la democràcia interna i a les regles de joc d'IU. És necessari celebrar la IX Assemblea Federal i per això constatem que s’ha avançat en l’actualització dels censos i en les finances per a l'Assemblea Federal. Els censos, encara que poden ser millorats, garanteixen el procés assembleari i les eleccions de delegats/es. Correspon ara assegurar la pluralitat i no permetre, en cap cas, eleccions majoritàries de delegats/es.
Una Esquerra Unida sobirana, avançant a fer realitat el principi d'una persona un vot. En la qual es respecti l’organicitat i en la qual hi hagi un pacte federal que assumeixin i respectin les diferents organitzacions que conformen IU.
Una IU organitzada, més moviment i arrelada, per ser més útil Amb noves formes organitzatives que facilitin la incorporació de més persones (sindicalistes, professionals, món de la cultura, joves...). Una IU de territoris i més sectorialitzada.
Una IU amb una direcció compartida que expressi el que avui és majoritari en IU, i en la qual la trasversalitat, plural i unitària, sigui majoritària.
En coherència amb el nostre posicionament volem reiterar, una vegada més, que no naixem amb voluntat de ser un corrent d’IU. Ens constituïm per a la IX Assemblea Federal i no per continuar organitzats després. Creiem en la Federalitat com a expressió plural de la realitat d’IU, acceptem i respectem els corrents organitzats però no serem un corrent més.
Igualment insistim, i ho afirmem públicament, que “IU Tiene Futuro” està impulsant i vol arribar a acords per avançar, però no ha pactat i no pactarà amb ningú per conformar una majoria que exclogui una part d'IU.
A IU, que és plural i federal, es necessita arribar a acords per actualitzar IU, resoldre problemes i avançar en la celebració de la IX Assemblea Federal, en les millors condicions possibles. Comprometem el nostre esforç per intentar aconseguir el màxim acord possible en la línia política a prendre com a punt de partida, així com en la millora dels nostres estatuts.

Des de la nostra sobirania i independència parlem amb totes les organitzacions, parts i sensibilitats i animem a actuar igual. Del diàleg i del contrast d’idees poden sortir-ne els acords i es pot aconseguir la transversalitat, que Izquierda Unida necessita.
“IU Tiene Futuro” va aconseguint suports. Allò que va començar amb gent de les Federacions de Madrid, Aragó, Castella-la Manxa, les Balears i d’EUiA de Catalunya, és una realitat a la qual s'han sumat companys i companyes d’altres Federacions i, a diferència dels qui treballen per reforçar alguna part, nosaltres treballem per enfortir IU i la seva pluralitat.
Reiterem, com vam dir des del primer dia, que busquem la trasversalitat, plural i unitària (que no uniforme) i en aquesta direcció, continuarem dialogant i treballant en tot el procés assembleari, per contribuir a aconseguir una IU més útil, més organitzada i més forta políticament i electoralment.

Madrid, 9 de Setembre de 2008

Etiquetes de comentaris: Assemblea, IU

ALEJANDRO POZO

Etiquetes de comentaris: Afghanistan, Internacional, Intevenció Militar

Etiquetes de comentaris: Festa do Avante, Internacional

Etiquetes de comentaris: Bolivia, EUA, Intervenció CIA

Etiquetes de comentaris: Brigadistes, Cuba