L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
De les múltiples arrels de la planta de la qual em nodreixo, és pràcticament impossible distingir-ne la principal. Però si hagués de decidir-me per alguna, crec que no dubtaria a escollir-ne dues. En la vida literària, Julio Cortázar, i en la política, el Manifest comunista. I, malgrat la decisió, el dubte, en el fons, persistiria.
Aquest mes de febrer fa 24 anys que el gegant Cortázar ens va deixar i vull recordar-lo en les paraules dels seus amics cubans. Els últims temps va compartir amb la seva companya Carol Dunlop dos amors: Cuba i Nicaràgua. Era el Cortázar més compromès. Al Libro de Manuel ja havia escrit: “La historia es una increíble cantidad de manotazos por todos lados, algunos agarran la manija y otros se quedan con los dedos en el aire, pero cuando sumás todo, por ahí se da la Revolución Francesa o el Moncada”. ç
Miguel Barnet escriu: “Conocí a Cortázar, desde luego, en La Habana. Entonces yo escribía poemas y estaba terminando Biografía de un cimarrón. Hace años que somos muy amigos. Ya no sé si quiero más al Cortázar hombre que al escritor. El Cortázar amigo es una fiesta de los encantamientos, un baúl de sueños, un lago manso y cálido... Me imagino a Julio como a un gato gigante y felpudo tocando un saxo amarillo desde una cúspide visible y hechizada”.
Basilia Papastamatíu, nascuda a Buenos Aires, viu des del 1969 a l’Havana: “(...) ¿Somos una inmensa muchedumbre despertando / de la / catàstrofe? / lanzados ebrios de pasado con rabia para / destruir y abrir de / par en par llenos de palomas de pólvora / (por el amor del hombre por una tierra sin lobos) / mientras desde el alba nace / en la profunda selva / entre los cañadones / en la sombra verde / desde el perfecto instante / (la verdadera cara de los ángeles) / escucha amor el ruído de la calle el ritmo de la / noche / lo imposible se hace posible / en cada esquina bajo cada puente / nace / (se dibuja) / una estrellita”. Roberto Fernández Retamar, l’històric, el poeta viu més important de Cuba: “El pueblo héroe que amaste / Como se ama a una mujer que es un pueblo / Tendrá a su lado el mundo, / y no dejaremos que le claven las manos y los pies, / muerto del alma, hermano queridísimo, / a nuestra Nicaragua tan violentamente dulce / Como vos”.
Luis Rogelio Nogueras (Wichy), el més iconoclasta, acaba: “(cuídate mucho ¿sí?)”. Miquel Àngel Sòria
Un fet al qual no es fa referència sovint i que ha suposat una revolució en els mètodes productius industrials és el naixement i la posterior evolució de la computació. Aquesta disciplina es defineix com l’estudi sistemàtic dels processos de transformació d’informació: teoria, anàlisi, disseny, implementació i aplicació. La qüestió subjacent en computació és: què pot ser eficientment automatitzat?
Els orígens d’aquesta disciplina els trobem en alguns destacats pensadors de l’Edat Mitjana. Ramon Llull va concebre una màquina, que va anomenr Ars generalis ultima, que tenia com a objectiu afirmar o refutar la veracitat d’un postulat a través d’un sistema d’engranatges i palanques. Destacats pensadors del segle xvii com ara Leibniz o Pascal van reprendre els plantejaments de Llull i van arribar a concebre màquines capaces d’efectuar operacions aritmètiques. De tota manera, la computació era encara una distracció acadèmica sense incidència en la societat.
No és fins al segle xx que l’ús de la computació es va generalitzar. L’alemany K. Zuse va fer un pas de gegant i el 1941 va presentar el Z3, el primer computador programable que s’ha construït mai. Aquesta màquina va ser utilitzada per automatitzar la gran quantitat de càlculs que es feien per dissenyar nous avions per a la Lutwaffe, la força aèria nazi. Els aliats van fer un gran esforç per obtenir una màquina similar i el 1944 els Estats Units (EUA) aconseguien desenvolupar-ne una amb les mateixes prestacions que el Z3, però, mentre aquest funcionava amb dispositius mecànics, la nova màquina ho feia amb enginys electrònics. Aquí és on comença la història moderna de la computació.
Acabada la segona guerra mundial, la situació geopolítica va portar al període conegut com a Guerra freda. En aquest context, la investigació en computació va esdevenir cada cop més important. Els EUA van desenvolupar infrastructures de supercomputació per tal de processar dades provinents dels radars i d’altres dispositius d’espionatge. El bàndol soviètic va aconseguir obtenir màquines amb unes prestacions similars a les dels seus rivals nord-americans.
Fins aquest moment, la utilització de la computació havia quedat restringida a projectes militars de gran envergadura, però encara estava fora de la majoria dels processos productius. Durant el tercer terç del segle xx van confluir factors que van donar lloc a una autèntica revolució: d'una banda, la invenció d’un petit dispositiu electrònic, el transistor, i la posterior evolució de la microelectrònica van obrir un nou univers de possibilitats tecnològiques. D’altra banda, l’evolució econòmica en el bloc capitalista, el continu increment d’activitat empresarial i les noves formes d’organització del treball i de la direcció d’empreses van portar a un salt qualitatiu en la complexitat de les operacions que les empreses realitzaven.
En l’actualitat, la generalització i estabilització del capitalisme financer ha portat encara a més necessitat de càlcul per part de les grans firmes internacionals. Actualment, dels 500 supercomputadors més ràpids del món, uns 300 estan instal•lats a les dependències de grans corporacions, majoritàriament bancs i empreses energètiques. La voracitat del capitalisme financer és tan gran que fins i tot exhaurirà en un futur proper la capacitat de la microelectrònica; és a dir, ja no es podran col•locar més transistors per nanòmetre (nm) quadrat perquè la inducció magnètica generada pels corrents elèctrics serà massa important.
Actualment, s’ha aconseguit construir circuits electrònics de 32 nm de diàmetre (el diàmetre d’un àtom és de l’ordre de 0.1 nm). La recerca en aquest sector es concentra, en aquest moment, a desenvolupar processadors amb diverses unitats de càlcul, més que en fer aquestes unitats més ràpides, ja que, com hem dit, aviat no se’n podrà augmentar la velocitat per l’exhauriment de la microelectrònica.
El de l’automòbil és un dels sectors estratègics de l’aparell productiu. Un motor econòmic que es mou per cicles vinculats a l’evolució general i internacional de l’economia. Les multinacionals constructores aprofiten aquests cicles per dur a terme autèntiques reestructuracions o, en terminologia patronal, per desenvolupar ‘reenginyeries’ de tot l’entramat productiu de l’empresa principal i de les empreses auxiliars i de components
Aquestes reenginyeries, decidides per videoconferència a milers de quilòmetres del centre de treball afectat, generalment estan directament entroncades amb gammes de productes que generen un més gran marge brut. Es tracta de processos que mai no són inofensius; sempre tenen conseqüències negatives per a les treballadores i els treballadors, ja que la seva principal eina és l’abaratiment dels costos laborals, amb efectes directes sobre l’ocupació i els salaris.
No obstant, fruit de la incessant recerca de nous elements d’abaratiment de costos laborals per part de les multinacionals del sector, els últims temps aquests processos tenen elements novedosos. En primer lloc, es tracta de companyies fabricants amb una situació productiva, econòmica i tecnològica sanejada, fins i tot amb importants taxes de beneficis; per tant, no tenen lloc en cicles de crisi, a conseqüència de pèrdues.
S’hi introdueixen nous mètodes, el dumping social i la deslocalització, però no només com a fenomen transnacional, sinó també dintre del mateix Estat, comunitat autònoma i fins i tot municipis diferents de la mateixa província.
No es tenen en compte variables com ara alts nivells de qualitat, elevats índexs de productivitat i mecanismes importants de flexibilitat que garanteixin l’estabilitat del sistema productiu, ni l’existència de mà d’obra amb un alt grau d’especialització en el producte. Variables que abans garantien la viabilitat futura del projecte industrial.
En el cas d’algunes cases matriu, es procedeix a l’operació oposada a l’outsourcing desenvolupat a mitjan anys 90, reintroduint en les seves instal•lacions les operacions inicialment externalitzades, si bé mitjançant plantilles corresponents a empreses auxiliars.
A Catalunya hi ha dos importants fabricants de turismes, Seat i Nissan, que desenvolupen gammes de productes diferents. Nissan està vinculada a un sector de major valor afegit: el del vehicle tot-terreny. Seat, en canvi, es troba en una cruïlla dins del grup VW, que manté la indefinició sobre el segment de mercat que s’inclou en el grup: la gamma baixa, representada per Sköda, o la gamma alta, que simbolitza Audi (amb més valor afegit). En aquest context, i vinculat al model PQ-25, Seat està intentant superar aquesta indefinició executant els últims anys una nefasta política de compres que està afectant especialment el sector de components.
Núria Lozano Montoya Responsable de Món del Treball d'EUiA
La xacra dels tancaments i les deslocalitzacions
La situació del sector català de components és greu. Actualment representa el 34% del volum total a Espanya, i ha sofert una reducció del 6,3% des de l’any 2000 (3.500 treballadors i treballadores menys afiliats a la Seguretat Social).
La política de compres que les constructores Nissan i Seat han vingut aplicant els últims anys, junt amb les deficiències organitzatives i de direcció de les multinacionals, està provocant una cadena de tancaments i deslocalitzacions de les empreses del seu entorn que ocasiona un clima social d’incertesa davant l’evolució futura d’aquesta indústria a Catalunya: Seat, Nissan, Copo, GDX, Eaton, Frape, Emsa, Mercedes, Symso, Tecnoconfort i Valeo són només algunes de les empreses que els últims temps han passat per situacions de reestructuració i, en alguns casos, han sofert tancament, amb la consegüent destrucció de llocs de treball.
S’estén la implantació d’una política d’abaratiment de salaris, individualització de les relacions laborals i marginació de la representació col•lectiva dels treballadors, que atempta greument contra els drets dels treballadors i les treballadores, i posa en greu perill la supervivència del teixit productiu a Catalunya.
Per tant, davant de la fortalesa de l’estratègia patronal, és imprescindible un reequilibrament de les forces, potenciant més que mai la unitat de tots els treballadors i treballadores, la unitat sindical. Cal anar més enllà d’una actitud expectant davant d’unes agressions i tancaments empresa per empresa, estenent la resposta solidària a tot el sector de l’automòbil i de components.
Cal rearmar ideològicament els treballadors i les treballadores per poder afrontar amb més garanties els efectes perniciosos de la globalització neoliberal.
Les formacions de l’esquerra transformadora hem de configurar un front com més ampli millor, que permeti desenvolupar i dur a la pràctica, implicant les institucions, una política industrial que faci possible una ocupació industrial estable i de qualitat, i un teixit industrial sòlid.
Mercedes Benz: especula, que fem tard
El 5 d’octubre passat, Mercedes Benz comunicava als 420 treballadors de la fàbrica del barri de Sant Andreu de Barcelona el tancament de la planta i la recol•locació de 258 treballadors en la nova societat a risc compartit amb Estampaciones Sabadell, a Esparreguera. A la resta se’ls oferia la possibilitat d’incorporar-se a les plantilles d’altres fàbriques o la jubilació anticipada. A l’inici d’una vaga indefinida es van sumar les denúncies de Comissions Obreres i UGT que la decisió de l’empresa no responia a raons industrials, sinó a una operació d’especulació urbanística per obtenir importants plusvàlues de les instal•lacions de Sant Andreu, ubicades en una zona de gran puixança urbanística, que els últims anys ha viscut una forta activitat de promoció immobiliària per a habitatge. Fonts del sector immobiliari estimen que el grup alemany podria obtenir 400 milions d’euros pels 96.000 metres quadrats que la factoria ocupa a la Ciutat Comtal.
La sospita era tan forta, que els grups PSC, ERC i ICV-EUiA van presentar una proposta de resolució al Parlament que emplaça el govern català a no permetre que es requalifiquin els terrenys que ocupa Mercedes. La intenció era, segons declaracions efectuades a Efe, que “l’empresa no efectuï cap procés de realització d’aquests actius immobiliaris, sinó que [en cas de produir-se la venda] els ingressos es destinin completament al finançament d’un projecte industrial propi que permeti mantenir el nivell d’ocupació industrial pactat amb la representació dels treballadors”. L’any 2007 arribava als últims dies amb la planta de Sant Andreu tancada i barrada. Ara toca esperar i veure si les sospites eren justificades.
Algú s’ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l’augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d’altres com els carburants, l’habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles
Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d’entregar un article a la redacció de l’Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.
Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l’alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.
Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l’Estat. No cal que parlem de la qualitat d’aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.
El 15 de gener es va fer pública la compra d’un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d’una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s’ha de dedicar a pagar l’habitatge.
Què guanyen els altres?
Vull recordar una dada esgarrifosa: els ingressos mitjans dels consellers executius de les empreses de 253.000 euros l’any, per la meravellosa i cansada feina d’assistir a vuit o nou reunions l’any del seu consell d’administració, quan el 25% dels assalariats no arriben a 12.000 euros l’any.
Seguim amb el que guanyen els gestors del capitalisme. Segons un informe de la Fundació Sindical d’Estudis de Comissions Obreres, “les retribucions dels alts executius de les grans empreses equivaldrien a 45 vegades el sou mig.” I conclou dient: “La quantitat absorbida per la cúpula de les empreses cotitzades és d’uns 800 milions d’euros, dels quals gairebé 700 van a parar als consellers i directius amb tasques executives”.
Desmitifiquem, siusplau
No es tracta de fer emprenyar (o sí) els lectors. El que es pretén és desmitificar actituds i discursos oficials. Ja n’hi ha prou que els mitjans de comunicació oficials, públics i privats parlin dels sous miserables sense parlar dels que s’estan enriquint durant aquest període i, sobretot, sense donar sortides. Ja n’hi ha prou de la demagògia barata del consum sa i responsable, d’aconsellar-nos menjar sa i fresc i trobar-nos al mercat el rap a 34 euros el quilo, el lluç entre 15 i 20 euros, i l’enciam a 1,50 euros la peça. Algun d’aquest savis economistes, algun ministre d’aquests que demanen “moderació salarial i responsabilitat”, té autoritat moral per fer-ho? És que ells tiren de congelats, de pollastres de granja i de pizzes precuinades? Aviat tindrem eleccions generals. Els defensors del neoliberalisme, en les seves versions nacionalistes, tant espanyola com catalana, aviat es posen d’acord quan es parla de distribuir, millor dit, de no distribuir riquesa; la socialdemocràcia cagadubtes, que no sap si es deu als mecanismes de poder o a les seves bases socials, farà propostes molt semblants. Quina diferència hi ha, doncs, entre Pedro Solbes i Rodrigo Rato? Aquells que ens parlen de moderació salarial, aquells que rebaixen impostos als rics, que no segueixin per aquest camí. Utilitzant una expressió popular del País Valencià: que vagin a fer la mà. I mentrestant, els treballadors, des del sindicat, hem de lluitar per una millora salarial en funció de les nostres necessitats. És la nostra supervivència, o l’enriquiment dels de sempre
Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) expressava a mitjans del mes passat, a través del seu gabinet de premsa, la seva postura davant del conflicte que des del desembre passat l’enfronta amb els treballadors d’autobusos. Les qüestions plantejades eren dues: per què TMB no vol aplicar el Reial Decret 902/2007 sobre descansos en el Transport per la Seguretat, tal com demanen els treballadors d'autobusos? En segon terme, es valoraven les possibilitats reals d’arribar a un acord amb els treballadors
“D’entrada, hem d’aclarir que TMB sí que està d’acord a aplicar el decret 902/2007, que tracta de les pauses dins la jornada laboral dels conductors (no diu res sobre més dies de descans ni reducció de còmputs anuals d’hores ni d’increments del salari/hora), i que remet en diverses ocasions als convenis d’empresa o de sector. I el conveni de TMB 2005-2008 és vigent fins al 31 de desembre”.
Evitar mobilitzacions
“El que planteja la direcció des de fa dos mesos és una negociació perquè s’apliqui el decret sense perjudicar els conductors i amb els mínims trastorns en l’organització del treball. Aquesta negociació no s’ha pogut fer fins ara perquè dos sindicats, dels cinc que formen el comitè d’empresa, han preferit la mobilització (primer cinc hores de vaga, després set dies) abans que entrar a discutir el tema de fons adduït com a motiu de la convocatòria”.
“L’empresa ofereix també converses sobre els sistemes de descansos previstos al conveni vigent, un any abans que n’expiri la vigència. I cal subratllar que un dels sistemes de descansos, d’elecció voluntària, ja permet als conductors fer una mitjana d’1,9 dies de descans a la setmana, vacances a banda”.
Saturnino Mercader, president del comitè d’empresa de TMB Autobusos i delegat de CGT
Quina es la plataforma reivindicativa de la vaga?
Reclamar un nou sistema de descansos que ens permeti descansar cada setmana dos dies, de dilluns a diumenge. També exigim l’aplicació del nou Reial Decret (RD) 902/2007, de l’aplicació del qual podrien sortir part dels dies de descans que reclamem. L’aplicació de l’RD en autobusos significaria una reducció real de la jornada, en eliminar el temps de presència que fins ara estem obligats a fer per conveni. Amb l’RD també hauríem de descansar 30 minuts cada dia, cosa que actualment no fem, perquè la majoria de conductors i conductores treballem jornades de quasi vuit hores seguides.
Quin balanç fas de les mobilitzacions?
El balanç és positiu, perquè, malgrat l’actitud dels sindicats que no respecten l’assemblea, i malgrat les traves que han posat la direcció de TMB i la policia, l’aturada ha estat un èxit, tant pel seguiment de la vaga com per la participació de la plantilla en assemblees i manifestacions. S’ha aconseguit apropar la presa de decisions als afectats i els sindicats més combatius han augmentat considerablement el seu prestigi entre la plantilla. Avui es pot dir que la unitat dels conductors i conductores és molt més ferma que quan van començar les mobilitzacions, independentment del sindicat a què pertanyi cada company.
Quina ha estat la reacció de TMB? Creus que estan disposats a negociar?
La reacció de TMB ha estat bloquejar qualsevol mena d’acord, perquè no vol negociar amb CGT. Qualsevol acord que es firmés amb nosaltres i Actub tiraria per terra el sindicalisme-comparsa que regna en les relacions laborals de TMB, i això no interessa a la nostra direcció, per la qual cosa la lluita seguirà fins que trenquem aquesta barrera. Estem segurs que, al final, TMB haurà de negociar, ho vulgui o no. Malgrat els expedients oberts, malgrat les pallisses i detencions que hem patit per part de la policia, i malgrat les amenaces d’acomiadament, la plantilla es manté en les seves reivindicacions.
El company apallissat per la policia, que va passar una nit a la comissaria de Les Corts i que posteriorment va ser posat a disposició judicial amb càrrecs, es diu Teodoro Cantera Cuesta i és fill del dirigent del PSUC de Badia dels anys 70 Teodoro Cantera.
En l’àmbit d’universitats, s’ha aplicat per primera vegada el Pla de Millora del Finançament de les Universitats Públiques de Catalunya, que respon a un acord conjunt del govern i les universitats públiques. Aquest acord compromet una inversió que va dels 755,3 milions d’euros l’any 2007 fins als 1.031,6 milions d’euros l’any 2010, i inclou una partida rellevant de finançament lligat a l’assoliment d’objectius que facilitarà l’aplicació de les polítiques. També s’ha aprovat el Pla d’Infraestructures Universitàries 2007-2013, que comporta una inversió de 635 milions d’euros per a la construcció, adaptació i equipament dels espais docents.
Ens convé a tots que es coneguin l’abast i els termes d’aquests acords. No valorar l’esforç d’inversió del govern de Catalunya en les universitats públiques catalanes que hi ha al darrere d’aquests plans seria un error important. També ho seria instal•lar-se en una satisfacció resignada, perquè sabem del cert que una major inversió en coneixement és el que ens portarà al ple desenvolupament d’un benestar sostenible que arreli en els valors que compartim. En aquest sentit, es manté el compromís d’arribar a una inversió en recerca, desenvolupament i innovació que se situï a l’entorn del 2% del PIB. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que impulsa el govern haurà de posar les bases per a una política que garanteixi que els recursos econòmics i el capital humà que es posen al servei d’aquests objectius tinguin un encaix que potenciï les sinèrgies i redueixi el desgast que es deriva d’estructures inadequades o redundants. En aquest marc, ens interessa actuar per incrementar els recursos que podem obtenir de l’Estat i augmentar la nostra participació en la captació de fons europeus de recerca.
El desplegament de les competències és una tasca que s’exerceix en el dia a dia i que reclama una atenció específica a mesura que es va duent a terme a nivell estatal el desplegament de la nova llei orgànica d’Universitats. El procés que ens ha de portar a la modificació de la llei d’Universitats de Catalunya tot just ha començat.
Una vegada aprovats els criteris per a la programació universitària en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya, iniciarem el procés d’elaboració del mapa de titulacions que reforçarà el sistema català i la capacitat de formar els protagonistes futurs de la societat del coneixement. L’acreditació del domini d’una tercera llengua i la possibilitat d’optar a pràctiques externes en totes les titulacions han de contribuir a l’ocupabilitat dels titulats i a millorar les expectatives d’emancipació dels joves. Altres mesures hauran d’acompanyar aquestes actuacions. Si avancem en aquesta línia al ritme que ens hem imposat, tindrem cada vegada més arguments per convèncer els que anuncien de forma repetida un suposat risc de privatització de la universitat pública que la situació està ben encaminada i no té retorn.
Blanca Palmada Comissionada per a Universitats i Recerca
Sota l’excusa de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), Europa està impulsant un nou model universitari que redefineix la universitat com una mercaderia més que no pas com un dret social, enganyant la societat amb fal•làcies com ara l’homologació dels títols, la mobilitat de l’estudiantat o la reforma pedagògica. Això es tradueix en l’entrada de les empreses a les universitats, en la degradació dels continguts acadèmics i de l’esperit criticocientífic en favor de les aptituds pràctiques –destinades a ensinistrar mà d’obra precària–, en la competència entre centres i en la precarització laboral tant dels treballadors de l’ensenyament superior com dels titulats. Ara bé, la Unió Europea no té competències en educació i, per tant, l’aplicació de l’EEES és responsabilitat dels Estats. En el nostre cas, aquest camí, començat amb la LOU ara fa sis anys, ja està traçat gràcies al reial decret sobre l’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris, que elimina les actuals llicenciatures i instaura la divisió Grau-Màster, que ha caigut del cel (o del ministeri) sense debat amb les parts implicades, sense cap voluntat de diàleg.
En l’àmbit català, el departament d’Innovació, Universitats i Empresa segueix amb el modus operandi corporativista, silenciós i obscur del ministeri, treballant de portes endins, dient que qui no defensa l’EEES és perquè no el comprèn. En un esforç per demostrar el seu europeisme acrític, el departament pressiona les universitats perquè compleixin els objectius de l’EEES a corre-cuita, condicionant-ne el finançament. Això estableix un cercle viciós en el qual qui parteix d’una base, millor aconseguirà els objectius i, per tant, rebrà encara més diners, i qui es trobi en una situació inicial més precària, s’hi quedarà: tindrem universitats de primera i de segona. A més, el Pla d’Inversió Universitària no soluciona el greu esvoranc financer de les universitats públiques catalanes –obligant els rectorats a caure als braços de l’empresa– i, d’altra banda, cal entendre que no n’hi ha prou amb injectar diners, sinó que cal una política universitària valenta que retorni el prestigi a l’ensenyament superior i que potenciï una universitat que lideri la transformació cap a una societat més igualitària i justa.
Al si de les universitats tampoc existeix una reflexió sobre el que suposa aquest model, però, en canvi, proliferen les normatives d’avaluació, els nous plans d’estudi i altres reformes acadèmiques mal fetes, sense consens i que estan abocant els estudiants a una situació insostenible: augmenten les taxes i el volum de feina exigit, però no augmenten ni les beques ni la qualitat docent. Alguna cosa no rutlla a les universitats públiques catalanes. Ens estan enganyant i no se senten prou veus crítiques. Tot allò que no ens agradava de la LOU és ara una realitat, i ens han imposat la universitat neoliberal de l’EEES. Cal diàleg, transparència i respecte per la comunitat universitària: si no ens agrada l’EEES, és perquè l’entenem perfectament. Ara més que mai, tots i totes per la pública!
El Govern d'Entesa va generar dubtes de bon començament pel que fa a la política universitària i de recerca. En primer lloc, per la decisió de subsumir l’anterior departament específic d’Universitat, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) en un macrodepartament que inclou també Indústria, Comerç i Turisme. No només significava una evident pèrdua de pes polític, sinó també un biaix cap als aspectes més productivistes o mercantilistes, front als de caire social, educacional i de creació crítica de coneixement. En segon lloc, per les dificultats per constituir l’equip gestor i per la lentitud a activar-lo. Si hi afegim les actuacions poc convincents en temes com l’Espai Europeu d’Educació Superior, la programació universitària i el finançament de les universitats, no és d’estranyar la imatge de menysteniment, desorientació i paràlisi que se’n va crear i que encara perdura.
Els mateixos rectors han estat els primers a denunciar aquesta situació, tot i que a vegades amb una contundència difícilment comprensible. Val a dir que alguns mitjans de comunicació hi han contribuït notablement, en apreciar que aquest podia ser un dels primers i principals punts febles del Govern d’Entesa.
L’aprovació consensuada del Pla d’Inversions Universitàries 2007-2013 i la posada en marxa de la comissió elaboradora del Pacte Nacional per a la Recerca indiquen un cert redreçament de la situació. Però són moltes les assignatures pendents, a més de les ja esmentades, com ara el traspàs de les beques, la reforma de la llei d’Universitats de Catalunya, la llei de la Ciència, el Pla d’Infraestructures de Recerca o la definició d’una carrera professional per al professorat universitari i per al personal investigador.
Així mateix, i com a punt de partida per a les iniciatives referides, trobem a faltar una aposta clara i decidida perquè, tant la universitat com el sistema de recerca, responguin a un model de compromís social, adreçat a fer del coneixement una eina de desenvolupament igualitari i sostenible. Cal denunciar i enfrontar-se a les tendències mercantilitzadores i privatitzadores impulsades per l’objectiu neoliberal de fer de l’educació i la recerca una mercaderia al servei exclusiu de les necessitats del mercat laboral i empresarial.
Només cal un cop d’ull als mitjans de comunicació per constatar una allau de preses de posició en favor de l’augment exponencial de les taxes, de l’eliminació dels mètodes democràtics d’elecció de governants, de l’abolició dels sistemes col•legiats de presa de decisions, de la gerencialització tecnocràtica de la gestió, de desviar la recerca cap a centres mixtos dominats per agents privats, de supeditar els objectius acadèmics als criteris establerts per agències de qualitat externes, etc. El llibre blanc del qual tant es parla i tan poc es coneix pot ser la consagració d’aquesta ofensiva neoliberal. Combatre-la és el primer objectiu d’EUiA i la nostra primera exigència al Govern d’Entesa.
Josep Ferrer Membre de l’Assemblea d’Universitat d’EUiA i exrector de la Universitat Politècnica de Catalunya
Zapatero va començar l’any proclamant als quatre vents que l’exercici 2007 es tancava amb un superàvit pressupostari proper al 2% del PIB. La dada es donava com una gran fita econòmica i com una demostració de bona gestió i bon funcionament de l’economia espanyola. El govern de Zapatero, amb Pedro Solbes al capdavant de la gestió econòmica, ha fet seus els postulats de l’ortodòxia neoliberal quant a la despesa pública, en una clara derrota ideològica de la socialdemocràcia espanyola.
Cal recordar que els esquemes de rigor pressupostari que apliquen els països de la Unió Europea venen donats pels anomenats criteris de convergència del Tractat de Maastricht, consolidats en el Pacte d’Estabilitat, i que, entre altres preceptes, obliguen els Estats de l’Eurozona a mantenir la despesa pública per sota del 3% del PIB. Com escrivia el professor Vicenç Navarro l’octubre passat a Le Monde Diplomatique, aquests criteris responen a posicionaments polítics, sense que encara s’hagi trobat fonamentació científica als postulats que promouen.
Però a més, l’aplicació d’aquest criteris en funció de l’onada conservadora en què ens trobem, ha estat encara més radical, i la majoria dels Estats aposten pel dèficit zero i, en casos com l’espanyol, fins i tot per contenir la despesa per sota de les possibilitats recaptatòries, donant superàvit en tancar l’exercici, més enllà de les trampes comptables que fa el govern, barrejant la recaptació impositiva amb les cotitzacions de la Seguretat Social. Més desigualtat social
Aquesta lectura estreta dels criteris de convergència és un cop mortal per a l’Estat del Benestar, que, a més, s’agreuja amb una baixada en les recaptacions fruit de les continuades baixades d’impostos. Com reconeixia el professor Navarro, l’augment de les rendes del capital, la disminució de les rendes del treball, la dispersió salarial, la regressivitat fiscal i la disminució de despesa pública social han augmentat les desigualtats socials als Estats de la UE-15. En efecte, les diferències entre classes augmenten: els rics són més rics perquè aporten menys, i les classes treballadores i populars es troben en situacions més precàries a causa de la falta de polítiques actives i de subvencions, derivada de la manca de recursos. I això, en un context de creixement econòmic; si, com indiquen alguns estudis, entrem en un cicle de recessió econòmica, les desigualtats creixeran encara més i, fruit de la manca de recursos, tindrem menys instruments per fer-hi front. Confiar els sistemes de redistribució de la renda i de benestar social exclusivament al creixement econòmic és un error que, a més, es manifesta com a tal justament en els pitjors moments, en moments de crisi, que és quan més es necessiten aquests instruments.
Cal redreçar la política econòmica, sortint de l’ortodòxia economicista del creixement i tornant a apostar per la inversió pública com a instrument per a la igualtat social. En realitat, es tracta de tornar a pensar en l’economia al servei de les persones, i no a l’inrevés: les persones al servei del capital.
L’autor qüestiona les línies centrals del discurs que Artur Mas va oferir el passat 20 de novembre als seus seguidors, sota el lema ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’
Em sembla preocupant que Artur Mas digui que “és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori”. La gran troballa de la represa nacional va ser precisament considerar determinant la condició administrativa; empadronar-se en un ajuntament català donava tots els drets. Els països que han optat per altres opcions vinculades a les emocions han acabat creant comunitats de segona dins les seves societats. És simplement incultura política? Determinar l’adscripció nacional a partir de sentiments és el camí per acabar malament.
Mas intenta utilitzar un llenguatge més normal, però no pot renunciar al seu ADN de l’essencialisme. En això intenta copiar la calculada ambigüitat del nacionalisme conservador de Jordi Pujol, l’ambigüitat de la por –sí, encara la por– a parlar clar.
El nacionalisme conservador planteja una curiosa manera de construir el país “per damunt de la ideologia”. “La construcció del país per damunt de les dretes o les esquerres”. Aquest és un principi vàlid en la lluita contra una dictadura, no pas en democràcia. Planteja també “un esperit renovador i modernitzador per damunt del conservadorisme”. Ho llegim com una crítica velada a Duran i Lleida per les darreres iniciatives de fer-se portaveu de la Conferència Episcopal Espan-yola, sobre la laïcitat a l’Estatut o en la llei de la memòria històrica, on s’entesta a preservar les referències franquistes a les esglésies. Per què CDC dóna suport a aquesta mena d’iniciatives?
Passem a temes pràctics: “La primera gran transformació és el model educatiu”. Qui ara diu això és el mateix que va dir que, com que sobraven diners, els podien donar a les escoles d’elit. Nosaltres podríem aprofitar per criticar l’esquerra de ser massa tova i no atrevir-se a treure els concerts amb aquestes escoles per als rics, però pensar que el fracàs o l’èxit educatiu es construeix en tres anys insulta la intel•ligència.
Entrem en un tema surrealista que tampoc ha generat debat als mitjans de comunicació: “La segona gran transformació que hem d’encarar si volem un país capdavanter és la vitalitat demogràfica de Catalunya”. El fet que el govern de la Generalitat durant 23 anys no fes pràcticament cap pis de protecció oficial es veu que no hi té res a veure. I que els índexs de precarietat laboral juvenil siguin tan monstruosos, tampoc. Voler fer culpable dels mals del país la ciutadania, que pateix la incompetència de polítics que han xiulat davant dels problemes per a l’emancipació dels joves durant tants anys, ens sembla irresponsable.
Justícia social
Analitzem ara l’Estat del Benestar. Mas afirma que el seu catalanisme té vocació de justícia social. Però comença a escriure de forma abstrusa: “La manera més fàcil de debilitar el nostre Estat del Benestar és negar-li la capacitat de ser transformat i convertir en anatema qualsevol proposta en aquest sentit”. En realitat, aquesta frase vol dir que cal reduir l’Estat de Benestar. “En definitiva, aquest canvi (...) comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé”. Mas vol dir que aposta, com en el seu darrer programa electoral, per la política del xec. Ras i curt neoliberalisme, donem una mica i a partir d’aquí si ets pobre ja t’espavilaràs. Un cop més hem de descodificar: el que planteja és ampliar el model català, la privatització de la gestió dels serveis públics; subcontractar serveis amb empreses privades.
No sabem d’on treu Mas aquesta opinió: “Un país que agafa la tendència i el gust a l’ocupació pública més que a la privada és un país condemnat a empobrir-se”. Potser treu aquesta idea de la seva pròpia trajectòria vital, de qui sempre ha treballat a la Generalitat?
Jordi Serrano
El dret a decidir
Entrem en l’apartat que més forat ha fet als mitjans de comunicació: “L’últim gran pilar de la refundació catalanista que proposo és el dret a decidir dels catalans”. No creiem que aquest dret, que abans se’n deia dret a l’autodeterminació, sigui la base sobre la qual refundar el catalanisme: l’Assemblea de Catalunya ja el reclamava. Mas considera que “la recuperació de les institucions pròpies de Catalunya i l’assoliment de l’autonomia són fets incontrovertibles i constitueixen un èxit dels propòsits inicials del catalanisme”. Potser sí, però potser que a aquest catalanisme li posem noms i cognoms: Assemblea de Catalunya i PSUC, per simplificar.
Si Mas pretén refundar el catalanisme, potser caldrà alguna cosa més que quatre eslògans i frases fetes, i un bon grup mediàtic a favor. En primer lloc, caldria un projecte de país raonable i no només per als rics. En segon lloc, un catalanisme que no culpabilitzés els immigrats dels mals del país, els mals són responsabilitat de les seves classes rectores. En tercer lloc, un projecte d’aliances que signifiqui alguna cosa més que el retorn de CiU al govern de la Generalitat. I si de debò es vol regenerar la política, potser caldria fer discursos més clars. En això, Jordi Pujol li donava mil voltes.
Aquest és el títol d’un llibre de Bauman que expressa les dificultats de la política per obrir-se espais en la societat actual i per traduir les aspiracions individuals en un sentiment col•lectiu amb capacitat de canvi
L’Hospitalet, segona ciutat de Catalunya, 260.000 habitants en 12,5 quilòmetres quadrats, la major densitat de població d’Europa. Més de 50.000 estrangers vinguts a la ciutat els últims anys. L’Hospitalet viu una tercera transformació caracteritzada per un procés de substitució de la població: els joves que hi han nascut marxen a la segona corona metropolitana, obligats pel preu de l’habitatge, i són substituïts per ciutadans nouvinguts que s’instal•len als barris més degradats. El resultat: increment de la població, més pressió sobre els serveis públics i una més gran complexitat de l’estructura social i cultural.
D’altra banda, el procés de renovació urbana iniciat ara fa deu anys ens aboca al risc d’una ciutat que creix a dues velocitats. Renovació urbana i creació del districte econòmic al sud, i immigració, envelliment de la població i increment de la densitat de població al nord de la ciutat.
Si cloem la diagnosi amb la transformació de l’economia, que ha significat la traducció del capital productiu en capital especulatiu i de serveis, amb la conseqüent creació de llocs de treball més inestables i precaris, a més de la pèrdua de pes específic de la societat civil organitzada, el panorama del futur més immediat no sembla cridar a l’optimisme. Què hem de fer?
Davant d’aquesta situació, quin ha de ser el paper d’una esquerra transformadora que es diu alternativa, amb un pes electoral que no arriba al 10%? El camí que va iniciar EUiA a la ciutat ara fa deu anys després d’una lectura de la ciutat que apuntava alguna de les coses que han passat i d’altres d’inimaginables, passava per tres eixos estratègics. Primer, l’impuls d’un programa social avançat, caracteritzat per la creació d’habitatge públic, la universalització de l’atenció domiciliària i la creació de places de llars d’infants municipals (el 1999, no n’hi havia cap). Segon, el desenvolupament d’un programa mediambiental, inexistent a la ciutat, que agafés com a ensenya l’impuls de les energies renovables, la dignificació de l’espai públic, guanyant terreny al cotxe, i l’acció sobre el cicle de l’aigua, fomentant l’estalvi, l’eficiència i l’ús de les aigües del freàtic. I tercer, l’aprofundiment de la democràcia, impulsant polítiques de democràcia participativa i l’enfortiment de la societat civil organitzada, a més de la recerca d’un model de convivència basat en el respecte i el compromís ciutadà.
Un balanç
Com portar a la pràctica aquest programa? Quin era el nostre pla? Amb qui havíem de comptar? L’estratègia passava, en primer lloc, per una recomposició de l’espai electoral, aglutinant tota l’esquerra transformadora i ecologista existent a la ciutat; la conquesta i consolidació d’un espai institucional que ens permetés més influència i visibilitat política, i un treball més còmplice amb els moviments socials existents.
Alfonso Salmerón Muñoz
Coordinador local d’EUiA a l’Hospitalet de Llobregat, regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat i portaveu d’ICV-EUiA
Els comptes, clars El nostre programa de canvi ha produït ja alguns resultats, i també algunes decepcions. Hem aconseguit un Pla d’Habitatge que preveu el 50% d’habitatge públic en el període 2004-2011, la creació de 800 places de llars d’infants públiques i la implantació de més de 6000 m2 de panells solars tèrmics en quatre anys. En el balanç negatiu, l’hegemonia social d’un model de civisme autoritari i la fugida d’indústries que no han resistit la temptació del capital especulatiu.
El futur immediat? Un major compromís d'EUiA per enfortir el teixit associatiu i la implicació amb els col•lectius d’immigrants, per tal de guanyar nous espais d’hegemonia política.
Tenim tan assumit que la necessitat més extrema i l’opulència més desvergonyida són dues cares de la mateixa moneda, que la notícia ens deixa indiferents. Del darrer informe del Seminari d’Economia Crítica Taifa es desprèn, entre altres coses, que la riquesa és el contrapunt de la pobresa
Mentre amb una certa adaptació acceptem que la pobresa forma part d’una capa més extensa de la societat, ens adonem que algunes empreses i, per tant, alguns empresaris, incrementen els seus beneficis escandalosament. Els números, que són alts per dalt i per baix, han aconseguit deixar-nos indiferents. A l’informe número 4 del Seminari d’Eco-nomia Crítica Taifa s’analitza quines són les causes d’aquests desajustaments que, any rere any, fan que la distància entre els més pobres i els més rics sigui més gran i, sobretot, que la riquesa es concentri en menys persones.
Les causes són variades. En primer lloc, entre 1995 i 2004, encara que estadísticament la participació dels salaris es va mantenir constant al voltant del 54% del PIB, es va haver de repartir entre més treballadors, perquè la població activa es va incrementar del 81 al 85% en el mateix període. Això va produir una tendència a l’homogeneïtzació salarial i a l’empitjorament de les condicions dels treballadors més pobres, tot i que els beneficis del capital van créixer des del mínim del 25% del PIB el 1967, fins gairebé el 40% el 2006.
La capacitat adquisitiva dels ciutadans ha minvat perquè els salaris reals estan estancats des del 1980, tot i que les jornades anuals a Espanya són de les més altes d’Europa. La disminució del salari real en un 4% en l’última dècada ha anat paral•lela a un increment dels preus dels béns de consum. El 2003, les famílies espanyoles van gastar un 18% de la despesa total en alimentació; en begudes, un 2,2%, i un 36,5% en habitatge. Però l’increment de l’IPC d’alguns dels productes de primera necessitat ha perjudicat les persones amb menys poder adquisitiu, ja que consumeixen productes amb més inflació, com l’alimentació i el lloguer.
Aquesta minva de la capacitat adquisitiva s’ha vist agreujada per la disminució de la despesa social de l’Estat a Espanya, que està estancada i partia d’una protecció social insuficient, tot i l’elevat creixement econòmic de les dues últimes dècades. D’altra banda, la intensificació del dèficit social ha empobrit les famílies.
Beneficis empresarials
El que no s’ha mantingut constant en el període 2001-2005 són els beneficis empresarials. L’estudi analitza els tres sectors més significatius i amb més influència de l’economia del país –el financer, l’energètic i el d’infrastructures, construcció i immobiliàries–, així com un altre de grans empreses diverses. De la recerca, que només fa servir dades oficials de la Borsa i la comptabilitat de les empreses –amb el que això representa de rebaixa en les xifres de beneficis– es desprèn que en el sector financer les deu principals empreses van obtenir una taxa mitjana de beneficis del 16,9%; les set empreses més grans del sector energètic van arribar a una taxa de 13,78%, i en un 17,06% les d’infrastructures, construcció i immobiliàries. I que, a més, aquests beneficis gairebé s’han duplicat en el període 2001-2006 passant de l’11,78% al 20%.
Aquests beneficis tenen noms i cognoms, perquè en el sector financer destaquen el BSCH i el BBVA, que en el període 2000-2005 van acumular un benefici de 19.428 i 18.464 milions d’euros respectivament; i la Caixa, amb un increment de benefici del 85,44% de l’any 2004 al 2005. Algunes empreses de la construcció també són representatives d’aquests increments, com ara Ferrovial, que l’any 2002 va augmentar els seus beneficis en un 101,54%; Colonial, en 164,70%, i Metrovacesa, en un 87% el 2005.
Una de les causes d’aquest fort augment del guany empresarial és la concentració creixent de la riquesa per empreses i sectors productius. Entre tres i cinc empreses controlen el mercat en la majoria dels sectors, produint-se una situació de competència oligopolística. La compra i venda de les empreses, més que la mateixa producció de les empreses, s’ha convertit en un procediment per obtenir beneficis sucosos.
*Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa
El poder econòmic, en mans de 500 persones
En la mateixa mesura que les empreses creixen, s’incrementen els ingressos dels seus directius i executius. Molts d’aquests directius perceben, a banda del seu salari, altres tipus de remuneració, com ara pensions de jubilació, accions preferents, etc. Els més alts directius de les empreses espanyoles reben remuneracions entre 155 i 500 vegades el salari mig anual a Espanya, i entre 388 i 1.214 vegades el salari mínim interprofessional. A Espanya, els directors generals de les grans empreses cobren una mitjana de 173.000 euros anuals, sense comptar les elits, que encara n’obtenen de molt superiors. Generalment, aquests grans sous van associats a polítiques empresarials de contenció salarial per als treballadors.
Les declaracions d’Hisenda són una bona mostra de les desigualtats en els ingressos. Si mirem l’Impost sobre el Patrimoni (sobre les darreres dades, del 2003), veiem que la riquesa patrimonial dels 583 declarants del tram més ric és gairebé igual a la riquesa declarada de les 300.000 persones dels set primers trams més baixos. El 40% de les declaracions més baixes afirma tenir un patrimoni que no arriba al 6% del total. La relació entre la propietat dels més rics i la dels més baixos és d’aproximadament 2000 vegades a favor dels primers. Si es revisa l’Impost sobre la Renda, un 3,5% de rics indica que rep el 22% de tots els ingressos declarats. Els ingressos mitjans d’aquests declarants estan entre 91 i 272 vegades el tram de les persones que declaren els ingressos més baixos.
Amb aquestes xifres no seria arriscat afirmar que a Espanya, el poder econòmic i financer està distribuït i concentrat de forma que menys de 500 persones controlen el benestar social de gairebé 45 milions de ciutadans.
Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, atresora una carrera cosmopolit que, des de l’exili, el va dur a Suècia, la Gran Bretanya i els Estats Units. Des de la seva experiència, avui ens dóna la seva visió (autoritzada) dels vicis i virtuds de les esquerres a Catalunya i a Espanya
Ara, al final de la legislatura, ¿com qualificaria la política social i econòmica que ha dut a terme el PSOE en els darrers quatre anys? La política social del govern del PSOE ha estat de tipus socialdemòcrata, en el sentit d’expandir els drets socials. La llei de Dependència, d’una enorme importància, n’és un exemple. El gran problema ha estat la política econòmica, que s’ha caracteritzat per ser un fre al creixement de la despesa pública que ha dificultat el desenvolupament de les polítiques socials. Així, el finançament de la llei de Dependència és, sens dubte, insuficient.
Quins són en l’actual període els principals problemes de les classes treballadores? La disminució de la seva capacitat adquisitiva, resultat d’un descens salarial. A Espanya s’estan creant més llocs de treball amb salaris baixos que salaris mitjos i alts. Però, a més d’aquesta dada preocupant, n’existeix una altra: els salaris alts i mitjos estan creixent molt més lentament que abans.
L’endeutament de les famílies apunta a un col•lapse o segueix sent un mecanisme hàbil del capitalisme perquè els treballadors creguin tenir més poder adquisitiu del que els seus salaris els permeten? El creixement de l’endeutament és una conseqüència del punt anterior, és a dir, del descens dels salaris. Naturalment que hi ha altres factors que contribueixen a aquest creixement de l’endeutament, com, per exemple, els baixos interessos. Però el descens de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora és una causa molt important d’aquest augment del crèdit.
És correcta l’afirmació que a l’Estat espanyol cada cop hi ha menys treballadors i, per contra, més classes mitjanes? Si a la població espanyola se li demana si pertany a la classe alta, mitjana o baixa, contestarà en la seva majoria que és de classe mitja. De tals enquestes es deriva la percepció àmpliament promoguda per les forces conservadores que la majoria de la població es defineix com a classe mitjana. És de lamentar, per cert, que el Govern d’Entesa encara publiqui enquestes d’opinió popular utilitzant aquestes categories de classe alta, classe mitjana i classe baixa. Trobo fins i tot insultant que es refereixi a un sector de la població, a la classe treballadora, com a classe baixa. Ara bé, si es demana a la població si pertany a la burgesia, petita burgesia, classe mitja o classe treballadora, aleshores la gran majoria de la població es defineix com a classe treballadora. I aquest percentatge no ha anat disminuint. Naturalment, l’estructura social canvia constantment i, amb ella, la composició de cada classe social, incloent-hi la de la classe treballadora. De manera creixent, aquesta classe s’està feminitzant i està basada més i més en serveis. Però el percentatge de la població que treballa en llocs de treball supervisats, amb un gran contingut repetitiu i manual (utilitzant el criteri del major analista de les estructures socials que existeix avui en el món, el professor Erik Olin Wright), ha anat augmentant en lloc de disminuir.
Creu que les esquerres estan jugant un paper de transformació estructural en el marc de l’Estat espanyol o s’estan limitant a gestionar amb una sensibilitat més progressista? Les esquerres estan perdent la seva pròpia identitat i la seva pròpia capacitat d’anàlisi i resposta. Això està molt clar a Catalunya i a Espanya, on, front al nacionalisme català i espanyol, que oculten interès de classe, les esquerres no estan oferint una altra ideologia i una altra narrativa. He viscut en molts països durant el meu llarg exili i és sorprenent que a Espanya i a Catalunya els dirigents de partits d’esquerres no utilitzin el terme classe treballadora. Sembla com si el consideressin un terme antiquat, oblidant que aquestes categories són categories científiques. Un terme científic pot ser antic sense ser antiquat. La llei de la gravetat és un concepte antic, però no és antiquat. Si no hi creuen, que saltin d’un quart pis i ho veuran. Doncs bé, oblidar-se d’això és saltar al buit, que és el que els està passant a les esquerres a Catalunya i a Espanya. Les dretes tenen una consciència de classe molt arrelada i es comporten exitosament en els espais financers, mediàtics i polítics per defensar els seus interessos de classe. Vegeu, si no, les polítiques públiques del PP i CIU. Les esquerres haurien de desenvolupar una consciència de classe amb unes pràctiques, discursos i cultura alternatius basats en la defensa de les classes populars.
Com creu que s’hauria d’articular la unitat d’acció entre les diferents forces d’esquerres i les organitzacions socials? El moviment antiglobalització, que és un moviment positiu, té limitacions molt significatives basades en un error d’anàlisi de la situació actual. Susan George i Naomi Klain, per exemple, interpreten un món on els Estats-nació han desaparegut, substituïts per les multinacionals, que governen l’ordre mundial. Per a elles, l’enemic és la globalització. Aquest tipus d’anàlisi, que es troba també en l’anàlisi d’Eric Hobsbawn, és profundament erroni i crea una paràlisi política. Què poden fer països com Catalunya i Espanya davant de la globalització? Això és erroni. Els Estats-nació continuaran jugant un paper clau. No s’entén la General Motors sense entendre la seva relació amb el govern federal dels Estats Units, o la telefonia o Repsol sense entendre la seva relació amb l’Estat espanyol. El que passa en cada país depén primordialment de les relacions de poder existents en cada país. Els baixos salaris a Espanya tenen poc a veure amb la globalització. Suècia és el país més globalitzat d’Europa i té els salaris més alts, i això és a causa de la força de les esquerres en aquest país. A Espanya les esquerres són molt febles, i aquí està la causa d’un salari baix, de l’escàs desenvolupament de l’Es-tat del Benestar i de les grans limitacions del sistema democràtic, tal com documenta el meu llibre El subdesenvolupament social d'Espanya. Per cert, em permeto recomanar que llegeixin el meu blog: www.vnavarro.org.
Les propostes amb què Joan Josep Nuet, candidat número 3 per Barcelona de la coalició Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), afronta les pròximes eleccions tenen un marcat caràcter social i presten especial atenció als treballadors i treballadores.
Una mostra: l’augment de la durada de la prestació d’atur sense augment del periode mínim de cotització, així com la disminució de la temporalitat en la contractació; tanmateix, es recupera el dret d’opció a la readmissió dels treballadors i treballadores en cas d’acomiadament improcedent, i es busca l’equiparació salarial entre homes i dones. La democratitzazció de la participació dels treballadors i treballadores en les decisions empresarials que els afectin, i la jornada de 35 hores sense reducció de salari, són punts importants del programa.
Pel que fa a l’ensenyament, la salut i els serveis socials, se’n reclama la gratuïtat, així com la incorporació definitiva de la salut bucodental a la sanitat pública. Un altre punt fort del decàleg és la derogació de l’actual llei d’Estrangeria i l’aprovació d’una llei de la Ciutadania amb igualtat de drets per a la població immigrada, que tindria dret de vot en totes les eleccions, amb un any de residència com a requisit. ICV-EUiA proposa també el desplegament de tots els articles i decrets per fer efectives la llei d’Igualtat i la llei Contra la Violència de Gènere.
Respecte als drets civils, Nuet abandera la legalització de l’eutanàsia i el reconeixement a una mort digna, així com la despenalització de l’avortament dins les primeres 14 setmanes d’embaràs. El polèmic tema de l’Estatut també està previst al programa, amb el traspàs immediat de les noves competències i la dotació pressupostària necessària per desenvolupar-les correctament. També la Constitució, per a la qual es proposa una reforma en un sentit federal i republicà.
A favor de la gent del carrer
- Redistribució de la renda a favor dels assalariats i increment del salari mínim a 1.000 euros mensuals. Increment de l’Impost de Societats a les empreses que obtinguin un increment de beneficis que dupliqui la mitjana estatal.
- Increment de la pressió fiscal en un 1% anual sobre el PIB, fins assolir la convergència amb la Unió Europea, en un termini de cnc anys.
- Reducció de la sinistralitat laboral i penalització en un 30% de les cotitzacions a la Seguretat Social de les empreses amb un índex de sinistralitat superior en un 50% a la mitjana del sector. Intervenció de la Fiscalia en els accidents mortals, i de l’Estat com a acusació particular.
- Modificació de la llei d’Arrendaments Urbans, amb l’objectiu d’evitar rescisions de contracte unilaterals o elevacions indiscriminades dels preus de lloguer. Modificació de la llei Hipotecària i reorientació de la inversió pública, per equilibrar els ajuts fiscals a la compra i al lloguer.
Els Estats Units es troben en risc de col•lapse econòmic, mentre el seu exèrcit continua penosament empantanegat a l'Iraq. El descontentament popular fa que la victòria del Partit Demòcrata a les presidencials d’enguany sigui altament probable. La incertesa és més gran a l’hora de determinar si el candidat demòcrata serà una autèntica garantia de canvi
Els centres penitenciaris dels Estats Units (EUA) acullen més de dos milions de presos, deu vegades més que fa trenta anys. Quaranta-sis milions de ciutadans nord-americans no tenen assegurada cap assistència mèdica, ni pública ni privada. Dotze milions de treballadors immigrats malviuen sense papers ni esperança d’aconseguir-ne. La revolució conservadora iniciada per Richard Nixon a principis dels 70 ha fet miques gran part del contracte social. Les classes populars als EUA viuen en una situació cada cop més difícil i insegura, desmoralitzades pels efectes de la desindustrialització i l’amenaça de la presó.
El regnat de George W. Bush ha accentuat les contradiccions d’un sistema potencialment explosiu. El creixement de les desigualtats socials s’ha agreujat. S’acumulen els indicis d’una catàstrofe econòmica per a la qual l’economia política del militarisme no té resposta. Totes les enquestes revelen que hi ha àmplies majories de nord-americans que consideren la guerra de l’Iraq un gran error i volen retirar les tropes sense gaire miraments. Més significatius encara són els resultats d’una enquesta recent de Democracy Coros, on s’assenyala que l’afirmació preferida entre els votants descontents per explicar tots els mals del país és la següent: “La gran empresa aconsegueix tot el que vol a Washington”. Reforma o col•lapse
“És hora d’afrontar que la creixent desigualtat és a causa dels enormes beneficis d’una estreta oligarquia”, afirma Paul Krugman, economista liberal i col•laborador habitual de The New York Times. Amb aquest panorama, qualsevol candidat del Partit Demòcrata serà capaç de derrotar els republicans sense gaire esforç. Ara bé, la victòria estarà realment assegurada si el guanyador de les eleccions primàries del partit és un candidat que encarna una clara voluntat de ruptura. Un candidat capaç d’aglutinar la classe treballadora i la classe mitjana al voltant d’un programa de reforma social que eviti el col•lapse econòmic i rebutgi els compromisos amb les indústries militar, farmacèutica i financera, que actualment governen el país”.
Entre els candidats demòcrates amb possibilitats, John Edwards és probablement qui ha apostat de manera més decidida per canalitzar l’onada de descontentament i frustració que reflecteixen totes les enquestes. Mentre Hillary Clinton representa clarament la dreta del Partit Demòcrata, les calculades ambigüitats de Barack Obama fan sospitar una eventual claudicació davant els interessos de les grans empreses. Per contra, Edwards ha aconseguit el suport de nombrosos sindicalistes, ha promès enfrontar-se a les grans empreses i ha declarat que la política exterior nord-americana hauria de centrar-se en el respecte als drets humans. Els comentaristes dels grans mitjans de comunicació no han trigat a titllar-lo de populista. Cal tenir en compte, però, que les campanyes electorals dels EUA cada cop estan més influïdes per l’activisme polític dels usuaris d’internet, mitjà on Edwards gaudeix d’un gran suport.
Esquerra i dreta al cor de l’imperi
Pel que fa als estàndards europeus, Estats Units són un país molt conservador. Una mostra d’això és l’escassa rellevància dels socialdemòcrates nord-americans. Dividits en dues organitzacions, el Socialist Party of the USA i el Democratic Socialists of America, només el segon té el reconeixement de la Internacional Socialista. Des del 2006, el Senat dels EUA compta amb el primer senador independent que s’autodeclara socialista, Bernie Sanders, per l’Estat de Vermont.
La pena de mort és una altra qüestió en què es manifesten les diferències polítiques entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea. Molts analistes van atribuir l’èxit electoral de Bill Clinton el 1992 a les posicions presumptament “moderades” o “centristes” que l’aleshores governador d’Arkansas mantenia en qüestions de llei i ordre. En plena campanya electoral, Bill Clinton va fer un parèntesi per tornar a Arkansas i aprovar l’execució d’un pres negre i deficient mental. Actualment, cap candidat demòcrata amb possibilitats d’èxit qüestiona la pena capital.
El mes de desembre passat va culminar a Roma el procés unitari que l’esquerra transformadora italiana ha dut a terme amb la intenció de crear una nova formació que aplegui el conjunt de les esquerres. El resultat és La Sinistra/L’Arcobaleno, que defineix amb claredat la seva voluntat de ser. La formació de La Sinistra comporta la unió del Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Rifondazione Comunista (PRC), Els Verds (EV) i els socialistes de Sinistra Democràtica (SD).
D’aquesta unió en sorgeix una federació que implica la unitat entorn a un mateix programa, oberta a totes aquelles persones i formacions que se sentin d’esquerres. El moviment, que es defineix com d’esquerres i ecologista, té com a eixos principals la lluita contra la precarietat, per la pau, pel medi ambient, contra el sexisme i per un estat laic, i l’aprofundiment de la democràcia a Itàlia.
Amb la celebració de l’Assem-blea de les Esquerres i els Ecologistes culmina un procés que des de diferents sectors s’ha anat impulsant els darrers temps per aconseguir la unitat de l’esquerra transformadora italiana. El PdCI ha estat un dels abanderats d’aquesta proposta d’unitat; al seu últim congrés, l’eix central era la unitat de l’esquerra. També el diari comunista Il Manifesto havia convocat jornades de debat sobre la unitat amb la constitució del que es va anomenar la Camera di Consultazione, punt de trobada entre les formacions polítiques i els moviments socials de caire progressista. A les darreres eleccions ja s’apuntava a la unitat, malgrat que finalment només van anar conjuntament al Senat el PdCI i Els Verds. Des de fa mesos, tots quatre partits estan coordinats institucionalment.
La Sinistra neix en un moment de reconversió de l’espectre polític italià i després d’una reforma de la llei electoral que afavoreix els partits més grans, així com de la creació del Partit Demòcrata italià (fet a imatge del partit nord-americà), format també l’any passat i que ha provocat que una part de la socialdemocràcia italiana no volgués assumir les tesis neoliberals del nou partit i conformés Sinistra Democratica, ara dins La Sinistra.
Gerard Baró
Manifest de La Sinistra
“Nosaltres, homes i dones que hem participat en l’Assemblea de l’esquerra i dels ecologistes, ens hem compromès en la construcció d’un nou subjecte de l’esquerra i dels ecologistes: unitari, plural, federatiu. La Itàlia moderna, nascuda de la Constitució republicana, democràtica i antifeixista, necessita una esquerra política renovada [...] Aquests són els nostres principis: igualtat, justícia, llibertat; pau, diàleg de civilitzacions; valor del treball i del saber; centralitat de l’ambient; laïcisme de l’Estat; crítica dels models patriarcals i masclistes.
El subjecte de l’esquerra i dels ecologistes inicia avui el seu punt de partida. Creixerà a través d’un procés popular, democràtic i participatiu, obert a les adhesions col•lectives i individuals, per arrelar-se en la història del país. L’ambició és construir [...] una força gran i autònoma, capaç de competir per l’autonomia, influent en la vida de la societat i de l’Estat, que pesi en la realitat político-social del centre-esquerra.
[...] La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la del treball i del medi ambient. La globalització liberal s’ha basat en una doble desvaloració: la del treball humà i la dels recursos naturals. La reducció a mercaderia provoca la doble ruptura de l’equilibri social i medi-ambiental. L’intolerable creixement de les desigualtats i els canvis climàtics insostenibles tenen un origen comú i condueixen a la mateixa resposta: un altre món és possible.
Valorar el medi-ambient i el treball [...] és el nucli del pensament nou, que no renuncia a conrear en aquest món l’esperança humana. A Occident, això implica [...] la defensa i la renovació de l’Estat social i el plantejament d’una reforma més gran de la que va conduir a l’Estat social: una societat no consumista, una economia no malgastadora i ecològica, una tecnologia més evolucionada. [...]. El diàleg entre cultures i civilitzacions diverses [...] és encara més essencial en l’època de les grans migracions, de la web i de la comunicació global. La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la de la pau. L’esperit de la guerra amenaça la humanitat. [...] La pau, que ha vist sortir al carrer el moviment de massa més gran des de la postguerra, particularment en ocasió de la guerra iraquiana, és la carta de la victòria [...].
La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la de les llibertats individuals i col•lectives. Les llibertats poden créixer només en un Estat laic. Per això, el laïcisme de l’Estat és un bé no negociable. [...] La Sinistra/ L’Arcobaleno que estimem mira cap a una nova estació de la democràcia italiana. Està preparada per assumir, avui i en el futur, responsabilitats de govern o a exercir la seva funció des de l’oposició. Els temes a l’ordre del dia semblen ser “autoritat, governabilitat, decisió” [...].
La Sinistra/L’Arcobaleno contribuirà a renovar el sistema polític i les formes de la participació democràtica, contrastarà amb l’antic transformisme. [...]
Assemblea General de l’Esquerra i dels Ecologistes. Roma, 8 i 9 de desembre del 2007
El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, cas Jany (Assumpte C-289/99), va avalar la prostitució com a activitat econòmica i, per tant, com a treball, sempre i quan sigui sota responsabilitat pròpia, sense subordinació i a canvi d’una remuneració pagada íntegrament i directa
Quan se’m proposa escriure un article sobre les treballadores sexuals des de la meva experiència laboral, se’m fa difícil posar ordre a tantes coses que podria explicar. La prostitució és una de les realitats socials més visibles i que, alhora, més desconeixem. L’objectiu d’aquest article no és transmetre un discurs contundent, sinó apropar la situació de les treballadores sexuals a qualsevol persona, sense parlar per elles sinó amb elles, amb la finalitat d’acostar algunes realitats que m’han sorprès. Els mass media, alguns articles de la premsa rosa, documentals morbosos, entrevistes a famoses que s’hi han dedicat i altres informacions que alguna vegada hem vist mostren les realitats més crues i cruels, sovint sense el respecte i la seriositat que mereixen. Situa-cions com aquestes afavoreixen o inviten inconscientment a l’exclusió i a la creació d’estereotips que afecten des de les seves realitats més properes (família, amics, parelles, veïns) fins al seu treball de cada dia. La seva precarietat laboral està condicionada molt sovint per la vulnerabilitat social que comporta l’exclusió a què aquestes dones estan sotmeses. Si les situem exclusivament com a víctimes, com fan molts mitjans de comunicació, les condemnem a una posició inactiva, sense dret a decidir, sense respecte ni autonomia. Caldria anar més enllà i reflexionar sobre la realitat crua, d’esclavitud o de subordinació; l’hem vista o escoltada en més d’una ocasió. Però, què podem trobar en el seu dia a dia? Quines relacions interpersonals existeixen? Hi pensem com a col•lectiu o com a subjectes individuals? Amb històries de vida diferents o similars? Amb dificultats o capacitats? Som tots conscients de l’heterogeneïtat d’aquest grup definit massa vegades com a homogeni? Relacions humanes El que més em sorprenia al principi va ser la relació que tenien entre elles. Hi ha relacions de poder i de subordinació, però també n’existeixen moltíssimes d’ajuda mútua, de cohesió entre nacionalitats i de cura i escolta entre elles. Comparteixen sentiments, es defensen de clients agressius, i algunes fan d’intèrprets quan van al metge o quan necessiten anar a les comissaries a denunciar una situació. També és sorprenent veure com moltes que han sortit d’una màfia o d’alguna xarxa de tràfic il•legal adopten el paper de tutores informals i clandestines d’aquelles que poden estar sota la pressió d’una altra, per donar-los suport, consells des de la seva experiència, etc. I qui millor que una persona que ho ha viscut per transmetre aquesta seguretat? Des de la praxi i les sortides nocturnes de contacte amb elles, he pogut escoltar i acompanyar-ne moltes, de Barcelona i de fora, joves i grans, estudiants i treballant in situ, mares, àvies o tietes, totes amb alguna cosa per explicar, amb alguna cosa contra la qual lluitar. No són elles les que aprenen dels recursos, de mi com a professional; molt al contrari, sóc jo, i hem de ser tots els i les que aprenguem d’elles, o almenys, estar-hi disposats. Molts ciutadans i ciutadanes ens sorprendríem de la quantitat de recursos que coneixen, d’entitats que les poden assessorar o d’ONG que les alimenten; no són inactives i, com passa en altres àmbits, com en el de la immigració, l’ajuda mútua i informal és més potent i subsidiària que el suport formal d’entitats o d’administracions. Col•lectiu heterogeni Les treballadores sexuals no són un col•lectiu homogeni. Cadascuna té una història personal, un perquè, una manera d’entendre la seva feina, una família. Cal tenir-les en compte i acostar-nos-hi; aquesta és la manera de construir conjuntament, i no pas amb ordenances ni projectes imposats, sinó entenent la seva feina com a tal, escoltant-les com a subjectes actius i amb decisió, amb respecte, afecte i senzillesa. Fent-les protagonistes, afavorirem el seu empoderament en qualsevol intervenció i aquesta serà l’única manera en què podran sentir-se decisives en les seves vides. Han de ser subjectes de les intervencions, i no només objectes d’estudi per intervenir-hi a posteriori. Acabo amb una frase que es fa ressò de tot allò que fem al carrer, de les intervencions, de les passejades i dels acompanyaments, i que diu: “Las personas cambian cuando se dan cuenta del potencial que tienen para cambiar las cosas” (Paulo Cohelo).
Durant el mes d’octubre passat, la Fundació Pere Ardiaca va dur a terme la seva VIII Escola Permanent sobre Perspectives de Gènere. Deu intenses classes amb deu persones realment interessades a canviar el món, cadascuna des de la seva especialitat. “Expliqueu una vegada que us hagin discriminat per qüestions de gènere”. Així comença el curs. Molts contestaríem que mai no ho hem sentit, però, a mesura que el curs avança, en comences a dubtar. I t’adones que la societat que creies tan evolucionada segueix sent, en molts aspectes, el reflex del patriarcat. Un cop t’han obert els ulls, comences a veure que el que t’han venut com a quotidià no és res més que una estratègia per a reafirmar els rols sexistes.
Heu fet un tomb pels grans magatzems? La secció de joguines per a nenes sembla una oda al color rosa. Intenteu trobar aquest color a la secció de nens. És que les nenes no poden jugar amb cotxes? Deu ser de marietes jugar amb una nina? I veient això, encara ens preguntem per què la majoria dels enginyers són homes i les infermeres dones?
Gràcies a la Ventafocs i a la Blancaneus, les dones esperem que un príncep blau, guapo i valent ens prometi amor etern. Però als contes no ens expliquen què passa després del petó. Serà el príncep qui posarà la rentadora i tindrà cura dels nens mentre la princesa treballa?
Quines probabilitats hi ha que entre un milió de perruqueres, el més famós sigui un home? I és que no sorprèn ningú que el nostre cap sigui home i que la persona de la neteja sigui la dona de la neteja. Tot i que les dades ens diuen que el fracàs escolar és cosa de nens, el fracàs laboral és cosa de dones.
Si t’ha calgut llegir això per obrir els ulls, potser és que tu també necessites aquest seminari. No et preocupis, aviat n’hi haurà un novè. El premi són unes ulleres liles que et fan apreciar els petits matisos. Ara és el moment de canviar la realitat i fer que les nostres diferències donin lloc a un món més igualitari.
Cal un canvi de model de consum i de distribució de poder.
Els últims mesos s’ha viscut un augment molt important de preus d’aliments bàsics, especialment dels cereals. Aquest és un fenomen global que té causes i conseqüències a escala planetària. Comencem per les causes. El creixement econòmic de grans països com la Xina o l’Índia fa que un gran nombre de població variï la seva dieta i els patrons de consum alimentari, fent augmentar la demanda de carn. La producció de carn consumeix una gran quantitat de cereals per alimentar els animals. Segons la FAO, des de l’any 2000 la producció de cereals per a l’alimentació d’animals ha augmentat un 7%. Tot i així, el que més ha crescut -un 25% des del 2000- és la demanda de cereals per a fins industrials, en concret per a l’elaboració de biocarburants. L’encariment del petroli, combinat amb la inesgotable i sempre creixent demanda d’energia, ha fet que molts països comencin programes de producció d’aquests combustibles que, alhora, consumeixen una gran quantitat de cereals. Algunes veus han denunciat, per exemple, que la Unió Europea té unes previsions de producció de biocarburants excessiva, que no té en compte que ni tan sols hi ha prou terra per produir la matèria primera que consumeix.
A aquest augment en la demanda s’han d’afegir algunes dificultats en la producció per circumstàncies climàtiques i per l’encariment del petroli que, com un peix que es mossega la cua, encareix també la producció dels cereals. El gràfic mostra l’augment de preus en percentatges del blat, el blat de moro i l’arròs en els últims cinc anys. L’increment més significatiu el trobem en el blat, que, en aquest cas en menys d’un any -del juliol del 2007 al març del 2008-, ha augmentat un 91% el seu preu. L’arròs ha pujat de preu un 46% i el blat de moro, un 23. També veiem com la tendència inflacionista ja es va començar a sentir en els preus comparats dels 2006 i 2007, en què el blat de moro, per exemple, va encarir-se un 45%.
Les conseqüències negatives d’aquest augment de preus recauen sobre els més vulnerables. Les lleis del mercat tenen en compte la capacitat de consum, però no les necessitats bàsiques. Les pujades en els preus dels productes bàsics, com és l’alimentació, sempre afecten de forma més severa els més pobres. Aquells que menys tenen destinen una part més important dels seus ingressos a l’alimentació i, per tant, tenen menys capacitat de deixar de consumir altres bens o d’estalviar per fer front a l’encariment dels bens essencials. La història està plena de situacions com aquesta, en què l’escassetat d’aliments perjudica les classes desafavorides. La peculiaritat d’aquest augment de preus és que té efectes a escala mundial. Per tant, les conseqüències també es distribueixen de forma global, castigant especialment els habitants de les grans zones urbanes empobrides dels països del Tercer Món.
Avui, el món té prou recursos perquè ningú hagi de patir per alimentar-se. Tanmateix, segons l’ONU, cada any moren sis milions de nens per desnutrició. No és un problema de recursos, sinó, també com la història ens demostra, de distribució del poder i de model de consum. Ja fa temps que el món es troba davant l’evidència que els estàndards de consum dels països rics no són sostenibles. El 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals. Si acceptem que tothom té el mateix dret a viure dignament, no es pot objectar que els països pobres incorporin determinades pautes de consum. Però, per això, cal que els afavorits dels països rics adaptem els nostres patrons de vida i consum a les possibilitats reals del planeta. Cal que comencem a qüestionar el paradigma del creixement econòmic quan significa encara més pressió sobre els recursos naturals. Per això, més que iniciatives europees de producció de biocarburants, que acaben generant nous problemes de recursos, calen iniciatives de reducció del consum. Cal un canvi de model.
Va veure la llum la tardor passada. Jaume Roures, l’ànima de Mediapro va gestar i parir aquest projecte que pretén autofinançar-se en quatre anys. Xerrem amb David Miró, responsable de l’edició a Catalunya
Què porta al naixement de Público? Quins elements diferencien aquest nou diari dels altres rotatius? D’entrada és un diari amb un format més petit i un preu més assequible que la resta. Entenem que, avui, poca gent té una o dues hores per llegir-se un diari convencional i reclama un producte nou que vagi més enllà dels gratuïts. D’altra banda, és un diari desacomplexat ideològicament; en certa manera, recupera la tradició del periodisme de combat contra una premsa conservadora molt dura que reclama una resposta per part de la gent d’esquerres. Després, en l’àmbit espanyol, som el diari que tracta d’una forma més oberta la plurinacionalitat de l’Estat, i fem coses impensables en altres diaris, com una comparativa Catalunya-Escòcia, un tema sobre les seleccions esportives o sobre la llengua catalana.
Quina valoració feu després del seu primer trimestre de vida? Quines repercussions heu generat en l’espectre comunicatiu de l’Estat? La valoració és molt positiva, perquè el diari ha consolidat la seva maquinària interna i ha estabilitzat les vendes, cosa que desmenteix els mals auguris que alguns havien fet sobre la viabilitat de Público. Pel que fa a les repercussions, encara és aviat. No hem estat un terratrèmol, sinó que més aviat som un corrent de fons que s’anirà consolidant a poc a poc. De fet, tant El País com La Vanguardia han fet redissenys que els fan més semblants a Público.
Com veus el futur? Quines expectatives hi ha sobre la taula? Estem a prop de consolidar redaccions descentralitzades pel territori? La qüestió és veure a quin ritme creixem, perquè en premsa tot va molt lent. Primer hem d’aconseguir ser un diari de referència a Espanya, estar al mateix nivell que els altres pel que fa a repercussió pública i visibilitat. Això costarà més o menys un any. I després els plans són apostar per les delegacions, per fer un diari més proper a la realitat de cadascú. En el nostre cas particular, la idea seria fer-lo en català.
Després de mesos de titulars a la premsa, de l’organització d’un concurs amb més de 2.000, d’haver contactat amb Plàcido Domingo per a la seva interpretació... L’himne espanyol segueix sense lletra! El fracàs de la iniciativa del Comitè Olímpic Espanyol ha estat esperpèntic. Vegem una de les estrofes de la proposta guanyadora (sic): “Ama a la patria/pues sabe abrazar,/bajo su cielo azul,/ pueblos en libertad”.
D’entrada, un ama a la patria imperatiu, com una ordre, i, per acabar, se’ns recorda, per si ens n’haviem oblidat, a cop d’ordres i d’obeir, que som un poble en llibertat. Curiosa contradicció, tan sols resolta per un sincer cielo azul. Azules eren els militars colpistes franquistes al 36, azules, els militars que van participar a la Segona Guerra Mundial de la mà dels nazis, i azul, la sang dels Borbons actuals. Sempre s’agraeix un exercici de sinceritat, i és natural que, amb una paleta monocromàtica, escollissin l’azul per pintar el cel.
Amb aquest panorama i aquesta Espanya, potser haurem de recuperar el poema Ecce España, de José Bergamín, poeta espanyol de la Generació del 27, republicà, gran aficionat als toros que, de tants abrazos de la madre patria, va decidir viure els darrers anys de la seva vida al País Basc, fins que el van enterrar a Fuenterrabía “para no dar mis huesos a tierra española”.
Ecce España Dicen que España está españolizada, mejor diría, si yo español no fuera, que, lo mismo por dentro que por fuera, lo que está España es como amortajada.
Por tan raro disfraz equivocada, viva y muerta a la vez de esa manera, se encuentra de sí misma prisionera y furiosa de estar ensimismada.
Ni grande ni pequeña, sin medida, enorme en el afán de su entereza, única siempre pero nunca unida; de quijotesca en quijotesca empresa, por tan entera como tan partida, se sueña libre y se despierta presa.
Coordinador Nacional d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA des del juliol passat, aquest sabadellenc de 22 anys i candidat a les generals per la circumscripció de Barcelona defensa la necessitat d’aplanar el camí als joves i d’impulsar una cultura de participació que els impliqui en la societat civil organitzada
Com afronta Alternativa Jove-Joves d’EUiA la pròxima campanya electoral? Amb molta força i el convenciment que ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa) seguirà sumant i multiplicant arreu del territori, i amb l’objectiu de buscar complicitats en l’electorat més jove, a qui anirà adreçada d’una manera particular la nostra campanya. També amb molta il•lusió a la circumscripció de Barcelona, on de segur aconseguirem treure el tercer escó i que Joan Josep Nuet sigui diputat al Congrés.
Una de les principals preocupacions dels joves avui dia són els problemes que troben per emancipar-se i accedir a un habitatge. Quines mesures proposa ICV-EUiA en aquest sentit al seu programa? Creiem que l’habitatge no pot ser una mercaderia, sinó un dret del qual ha de poder gaudir tot el jovent. Per això, la coalició defensa, sempre amb criteris viables i sostenibles, que s’incrementi el parc de pisos de lloguer, que es rehabilitin i s’utilitzin els habitatges buits i que es creï una borsa d’habitatge eficient que pugui donar resposta a les necessitats d’emancipació de la gent jove.
N’hi ha prou amb incrementar el nombre de pisos de lloguer, que els pisos buits entrin al parc d’habitatges disponible o la rehabilitació per superar el problema de l’emancipació dels joves? Evidentment, no. És necessari que aquests lloguers estiguin subvencionats i, especialment, que els i les joves tinguin salaris dignes. Sense aquesta darrera garantia, la resta perd el seu esperit. No pot ser que la generació més preparada del país estigui discriminada laboralment i no pugui viure més que precàriament. Els joves treballadors han de poder viure dels seus sous i no pas de les seves famílies.
En el cas de les dones joves, aquesta discriminació és doble. Com es pot combatre aquesta realitat? Incloent-hi d’una manera transversal l’exigència d’assolir una societat igualitària, on cap gènere subordini l’altre. Des d’ICV-EUiA defensem el reconeixement social, cultural i de ple dret de les dones, en l’àmbit laboral i en la resta dels àmbits. Un reconeixement que també exigim en tota la dimensió afectivo-sexual.
Un dels distintius dels joves de la coalició és el seu compromís a l’hora de fer front al canvi climàtic. Com ho recull el programa d’ICV-EUiA? Amb una clara voluntat de treballar per a la conscienciació de les conseqüències del canvi climàtic i d’avançar cap a una societat sostenible, garantint energies renovables i fomentant el transport públic. Proposem mesures per canviar un model que depreda el planeta, però també per canviar hàbits de consum i producció. Cada dia és mes evident que aquest fenomen perjudicarà les nostres vides, i els joves, amb un futur a l’horitzó, hem de ser els primers a agafar-ne consciència i combatre’l.
Per a això és necessari que la gent jove s’impliqui, i tot sembla indicar que cada cop participa menys i es deslliga més dels moviments socials i de la política. Com afronta aquest fet això, la joventut d’ICV-EUiA? Creiem que els i les joves són una eina imprescindible en la construcció de la societat, que no en poden quedar al marge, perquè és la nostra i, sobretot, serà la nostra. Però és cert que les dinàmiques de la vida quotidiana i els mitjans de comunicació no dibuixen un escenari atractiu per a la participació del jovent. Per això és necessari impulsar una cultura de la participació, que faci conscients els joves que implicar-se en la societat civil organitzada és vital per decidir sobre el que els afecta diàriament. Organitzant-se poden exigir la coresponsabilitat de l’acció sociopolítica mitjançant la creació dels espais de participació adequats. Les mancances de l’educació universitària o de l’ensenyament secundari, o la precarietat laboral, són bons punts de partida perquè els joves comencin a organitzar-se, demanar canvis i exigir millores.
Precisament, hem parlat de la precarietat laboral, però no de les propostes d’ICV-EUiA sobre educació, un dels àmbits que més afecten els joves. No és cap novetat que la coalició defensa una educació pública, laica i de qualitat. Defensem un sistema educatiu universal i gratuït, formador de persones crítiques i lliures, que fomenti valors d’igualtat, justícia i solidaritat. Cal educar en el coneixement, el respecte i la convivència de totes les cultures, creences religioses i pensaments ideològics. Per això és vital barrar el pas a l’adoctrinament religiós a les nostres aules. També a qualsevol altre espai públic. La societat ha de ser radicalment laica.
Gaspar Llamazares afronta la cita del 9 de març amb la convicció que Izquierda Unida és “la força del canvi d’esquerres”, decisiva en el nou mandat. Els eixos del seu programa són, entre d’altres, la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret a l’habitatge, la redistribució de la renda i la reforma de la llei electoral i de la llei de finançament de les Hisendes Locals
Per què és Izquierda Unida (IU) l’esquerra útil? Amb el nostre pes en la societat i en el grup parlamentari IU-ICV, hem estat una força decisiva en l’aprovació de lleis progressistes, conformant al seu entorn una majoria d’esquerres. Molts dels seus continguts no haurien estat possibles sense el nostre impuls, i d’altres porten el segell indeleble d’IU. N’hi ha prou d’esmentar la llei de Memòria Històrica, la llei del Sòl, la llei de Dependència, l’Estatut de Ciutadania Espanyola a l’Exterior, la que facilita l’exercici de la Iniciativa Legislativa Popular o la que condiciona la subcontractació en el sector de la construcció. La nostra utilitat queda demostrada en innombrables mesures concretes que afecten la vida diària de la ciutadania, com va ser el cas, per exemple, als pressupostos per al 2008, dels 100 milions d’euros aconseguits per a l’educació infantil i els 37 milions d’euros assignats a la inspecció laboral. Alhora, IU ha forçat el debat en temes de gran significació social, ecològica i política, com ha estat el cas de la corrupció urbanística, la separació entre l’Estat i l’església, el dret de vot dels immigrants, el rebuig a l’energia nuclear, la reforma de la llei de l’avortament, el dret a una mort digna, la renda bàsica ciutadana o la necessitat d’un Pacte incloent de les forces democràtiques per la Pau i la Llibertat, front al terrorisme. La utilitat d’IU es mesura també en les conquestes socials concretes que hem aconseguit amb la nostra participació activa en els governs de Catalunya, Astúries i Euskadi, i en la governació municipal demostrada en desenes d’ajuntaments del nostre país. Quines han estat les causes de l’estancament del canvi polític a l’Estat espanyol? La victòria relativa del PSOE va fer possible el programa de canvi que milions de persones havien construït en anys de mobilitzacions contra la dreta extrema i les seves polítiques. Va ser IU qui sempre va estar al carrer, protestant contra el desastre del Prestige, contra l’abandonament de l’educació pública, contra el Pla Hidrològic, donant suport a la vaga general contra la política laboral i, en l’última fase, contra la guerra de l’Iraq i les mentides del PP per l’11-M. I en aquest bloc mobilitzador, el PSOE i IU van caminar junt amb els sindicats i els moviments socials. L’inici de la legislatura va semblar indicar que el PSOE havia entès el missatge. Però quan el PP i els seus annexos van ensenyar les dents, les enquestes van fer tremolar les seves conviccions. El govern va començar a mirar cap a la dreta i va buscar aliances ambidextres: a la dreta en el tema econòmic i a l’esquerra en el tema social. I, en l’última fase, tret d’excepcions com la llei de Memòria Històrica, la trompeta va tocar a replegament general, com hem vist en la confrontació amb la jerarquia eclesiàstica o en la croada antiavortament. El resultat en aquesta última fase ha estat l’ajornament del canvi social i ambiental, amb els pactes amb el PP i els nacionalistes de dretes, especialment amb CiU, que han frenat en sec tota vel•leïtat de canvi. El més surrealista és que el PSOE braceja amb desesperació per ocupar el centre polític i s’esforça per guanyar la confiança dels sectors que mai donaran suport al canvi. Quins criteris s’han seguit a l’hora de donar suport o rebutjar polítiques del govern que contenien alguns aspectes contradictoris amb l’ideari d’IU? La nostra iniciativa parlamentària s’ha basat en el nostre programa i en les demandes dels sindicats i altres organitzacions progressistes, des de l’impuls de la direcció d’IU federal, d’EUiA i de les pròpies federacions. Hem mantingut en tot moment el diàleg, la negociació i l’acord en tot allò que ha estat concordant amb el nostre programa, i ens hem distanciat de les decisions considerades negatives, com va quedar palès amb la nostra oposició a la Constitució Europea i el nostre rebuig a la reforma fiscal, a la reforma laboral, als vols de la CIA o a la intervenció militar a l’Afganistan. En el cas que els vots d’IU siguin determinants per investir de nou Rodríguez Zapatero, quines seran les exigències mínimes per fer-ho? En cap cas permetrem, per activa o per passiva, la investidura de Rajoy, que suposaria un perill per a l’Estat social, la criminalització de l’adversari i un retorn al passat del nacionalcatolicisme. IU es presenta a les eleccions del 9 de març com la força del canvi d’esquerres, que aspira a ser decisiva en el nou mandat. Per ser d’esquerres, el programa d’un nou govern ha de comptar amb les nostres propostes bàsiques. Les nostres exigències mínimes passarien, entre d’altres, per la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret universal a l’habitatge, amb un ambiciós programa de promoció pública de l’habitatge de lloguer, la redistribució de la renda, amb un augment substantiu del salari mínim i de les pensions, la generalització de l’educació infantil de 0 a 3 anys, el finançament suficient de la llei de Dependència, la reforma de la llei de finançament de les Hisendes Locals i la reforma de la llei electoral en un sentit just i proporcional, i un profund avenç cap a l’Estat aconfessional, el federalisme i la pau. En què consisteix la refundació d’IU de què s’ha parlat les últimes setmanes? Els eixos essencials serien quatre: la participació horitzontal, de la qual les primàries han estat un exemple; l’obertura al mestissatge amb les organitzacions de l’esquerra transformadora i alternativa; la síntesi programàtica que incorpori els valors del moviment obrer i els moviments socials; i una nova cultura de la diferència i la gestió del desacord intern. Podríem dir que en aquests moments s’està donant a IU un debat entre la política de pronunciaments i la política d’intervenció? Penso que no és així. En tot cas, es tractaria d’epifenòmens. El fons del debat es troba en la negativa a reconèixer els resultats de les assemblees federals per part d’alguns dirigents i la seva incapacitat per permetre que Izquierda Unida desplegui tot el seu potencial mitjançant l’exercici legítim de la seva sobirania com a formació política. Tinc la seguretat que, al final, el sentit comú i l’obertura prevaldran sobre les actituds més tancades. Les bases s’han pronunciat a les primàries i les seves orientacions seran decisives a la pròxima Assemblea. Què significa, a la pràctica, que IU ha de ser un moviment sociopolític? Els metalls purs són els més fràgils. Les aleacions són més resistents. La diversitat genera un potencial expansiu, si manté la seva cohesió. En conjugar programa, pluralitat i moviment, IU ha innovat políticament des del seu naixement. La seva vocació ha estat sempre oferir noves formes de fer política, de construcció permanent del programa i d’articulació de tot el potencial transformador que generen les pròpies contradiccions del sistema. La nostra capacitat d’esquerra no la mesurem només amb el nostre discurs. S’ha de mesurar també per la nostra voluntat d’articular forces polítiques i socials capaces de transformar la realitat, portadores d’esperança, d’una utopia amb els peus a terra. A Europa s’estan donant experiències similars a la d’IU, d’unitat programàtica entre forces d’esquerres de tradicions diferents. En què ens poden ajudar exemples com el de Die Linke o La Sinistra/L’Arcobaleno? Tots dos són processos envejables des d’un punt de vista democràtic i d’intel•ligència estratègica. Si l’esquerra alternativa pretén superar el consens social-liberal que actualment governa Europa, és fonamental l’articulació dels seus diferents corrents polítics, socials i culturals a l’entorn de propostes capaces de mobilitzar els sectors populars i, en primer lloc, la joventut. En la creació de Die Linke han predominat la racionalitat i el pragmatisme. En la construcció de La Sinistra/L’Arcobaleno, l’instint de supervivència. Però en tots dos processos batega l’ambició de convertir-se en forces de lluita i de govern, abandonant tota temptació de replegaments dogmàtics i sectaris que només porten a la derrota, la melangia i l’agonia.
Sembla que aquest any la cuesta de enero va arribar amb dos mesos d’antelació. Almenys, això és el que indicava l’augment interanual de l’IPC, que al novembre se situava en el 4,1%. Però, en realitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores a Catalunya i a tot l’Estat espanyol és un fet constatat des de fa uns quants anys.
Només ens cal recordar que al juny ens assabentàvem que el salari real mitjà, calculat tenint en compte l’augment del cost de la vida, ha disminuït a l’Estat en un 4% durant els últims deu anys. Per aquest motiu, resulta incomprensible que des de les organitzacions treballadores seguim acceptant mesures de moderació salarial. Quan més del 50% de les persones treballadores cobren menys de 16.000 euros anuals, mentre l’augment dels tipus d’interès provoca que les hipoteques augmentin en més de 100 euros d’un mes a l’altre, el que toca és una nova política salarial no basada exclusivament en l’IPC, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials, que van augmentar en un 73% entre el 1999 i el 2003.
Eludir aquest debat no pot portar més que a una situació d’estrangulació total de la immensa majoria de la població. En efecte, al costat dels baixos salaris hem de seguir lamentant la tendència a la disminució d’impostos a les rendes més elevades, amb la conseqüent impossibilitat de posar fi al dèficit social de l’Estat espanyol. Alhora, l’actitud irresponsable i miop de molts sectors empresarials europeus que practiquen el dumping social a través de les deslocalitzacions, no els permet adonar-se que la capacitat de consum generalitzada de les treballadores i els treballadors europeus rau precisament en el sistema social europeu, i que la seva estratègia pot portar a un veritable col•lapse econòmic.
La necessitat d’una ofensiva mobilitzadora en el terreny salarial i en el dels drets dels sectors populars en general ens porta immediatament al debat sobre la politització del sindicalisme de classe. A priori, tothom assumeix el seu paper sociopolític, però és en els fets on en podem comprovar el veritable abast. La lluita per la millora de les condicions de vida de la classe treballadora exigeix una intervenció directa en els processos que les afecten, mentre que la política de pronunciaments sense mobilització situa aquesta classe en una posició subalterna. L’autonomia sindical no és contradictòria amb assumir un paper protagonista en els processos polítics. Altrament, es corre el risc de caure en la interiorització i oblidar que els sindicats són eines també per a la transformació social.
Naturalment, la complicitat entre les organitzacions socials i les forces polítiques transformadores necessita també que aquestes últimes tinguin clar que els canvis estructurals no es poden aconseguir només a partir de l’acció institucional, especialment amb l’actual correlació de forces a nivell econòmic i comunicacional. No n’hi ha prou d’intentar tirar endavant reformes legislatives progressistes si no es fa un veritable esforç perquè aquells qui se n’han de veure afectats en siguin els principals protagonistes, tant en l’elaboració com en l’execució. Només d’aquesta manera, quan apareixen resistències per part dels sectors econòmics i socials que veuen afectats els seus interessos, hi pot haver una resposta des de la mobilització de masses que permeti fer avançar les reformes.
En aquest sentit, volem destacar la crida i el treball intens que Esquerra Unida i Alternativa va desenvolupar perquè fossin precisament les organitzacions sindicals, veïnals, estudiantils i de consumidors les que lideressin la mobilització pel restabliment i la millora substancial de la xarxa de rodalies a Catalunya. Confiem que la resta de forces catalanistes i d'esquerres també perdin la por a agitar les masses encara que tinguin responsabilitats de govern.
