L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
CCOO de Catalunya ha analitzat l’evolució dels salaris en la negociació col•lectiva i ha comprovat que, malgrat que han millorat en el seu poder adquisitiu, amb un creixement a un ritme del 3,6% anual, han perdut pes en el repartiment de la renda nacional
Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya és una vegada més -i ja van 30 anys consecutius- guanyadora de les eleccions i primera força sindical al país, amb pràcticament 25.000 delegats i delegades, que representen un 44% del total. Però és precisament després dels processos electorals quan el disseny de les estratègies es posa en pràctica i les noves batalles a nivell laboral es posen en marxa.
Una de les ofensives que desenvoluparà CCOO de Catalunya en el proper període anirà dirigida a la lluita contra els salaris baixos. Amb aquest objectiu s’han dissenyat els cinc eixos essencials a seguir en el marc de la negociació col•lectiva durant l’any 2008.
Creixement del Salari Mínim Interprofessional (SMI)
CCOO de Catalunya té com a objectiu un increment del 8% entre el període 2009-2012, per tal d’assolir l’establiment de la Carta Social Europea, un SMI de 1000 euros.
Augment del poder adquisitiu dels salaris
CCOO considera imprescindible incorporar la clàusula de revisió salarial en aquells convenis que encara no la tinguin recollida i regulada. Així mateix, defensa que convé convertir-la en una garantia completa i veritable, és a dir, amb caràcter retroactiu a l’inici de la vigència del conveni i sense cap tipus de limitacions.
Aposta per decidir les millores en els àmbits de negociació en base al poder poder adquisitiu real, tenint en compte la previsió d’inflació sobre la qual opera la revisió salarial, i també amb els diversos factors relacionats amb l’empresa i amb el sector d’activitat.
La negociació del conjunt salarial
La negociació col•lectiva ha d’intervenir en tot el conjunt del salari variable, provingui de la naturalesa que provingui i sigui quin sigui el seu origen. CCOO defensa una acció sindical que actuï de forma global al voltant dels salaris, siguin nominals o per objectius, i sobre les condicions de responsabilitat, disponibilitat o especial capacitació professional de la persona treballadora.
Trencament amb les dobles escales salarials i amb les desigualtats de gènere CCOO al•lega que, després d’una anàlisi acurada de la classificació professional discriminatòria, el sindicat està en condicions d’aconseguir el principi d’igual retribució per a feines d’igual valor. En aquest mateix sentit situa la importància de prestar especial atenció a possibles situacions de discriminació basades en la data d’ingrés a l’empresa o per motius d’edat. Eradicació dels baixos salaris estructurals
En darrer terme, CCOO de Catalunya situa com una prioritat en el marc de la negociació col•lectiva l’eradicació progressiva i planificada dels salaris inferiors a 1.000 euros, exigint un creixement salarial d’entre el 6% i el 8%, en coherència amb la política reivindicativa respecte a l’SMI del sindicat.
Estem, doncs, davant d’un dels principals cavalls de batalla que Comissions Obreres de Catalunya inicia aquest any 2008, després del procés d’eleccions als centres de treball; un any, que a més, vindrà marcat per la celebració del quart Congrés de la CONC, que se celebrarà durant el mes de desembre.
Des que el 1980 va obrir Baricentro, arreu de l’Estat s’han creat 550 grans centres comercials. Actualment, Espanya és el segon país de la Unió Europea pel que fa a obertura de nous centres (només per darrere de Grècia), i el sisè en nombre de centres per habitant
L’èxit d’aquest model comercial descansa en bona mesura sobre el negoci immobiliari que hi ha al darrere. Els grans centres comercials tendeixen a simular zones urbanes i sovint aconsegueixen atraure tanta gent com els nuclis urbans que imiten. I als promotors els ofereixen un control absolut sobre la totalitat de l’espai.
A les ciutats, la propietat de l’espai està fragmentada entre una multitud de petits propietaris i articulada al voltant de carrers i places que tots tenim el mateix dret d’utilitzar, almenys en teoria. No hauria de ser possible, doncs, que algú s’apropiés de la totalitat de l’espai i l’organitzés obeïnt només els seus interessos privats.
I això és precisament el que passa als centres comercials, malgrat la seva aparença d’indrets on tothom pot accedir lliurement. Mai veureu que als carrers d’un centre comercial s’hi desenvoupi una manifestació, o cap altra activitat contradictòria amb els interessos dels seus propietaris.
És per aquest motiu que abunden les veus que denuncien els centres comercials com a empobridors de la vida urbana. A banda de desertificar socialment les àrees del seu entorn, els centres comercials fan passar per espai públic el que només n’és un simulacre, al servei de les tècniques de venda. I aquest procés sovint va acompanyat de la precarització del treball que s’hi desenvolupa, tal com Comissions Obreres del Barcelonès ha denunciat reiteradament.
La Unió Europea, contra la llei catalana
A Catalunya, la llei d’Equipaments Comercials del 2005 dificulta l’obertura de grans centres comercials en zones no urbanes. Mitjançant el Pla d’Ordenació d’Espais Comercials, la Generalitat pretén mantenir un control sobre l’estructura comercial catalana, impedint tant com sigui possible les concentracions comercials fora de pobles i ciutats.
Aquesta normativa restrictiva explica que Catalunya sigui la segona comunitat autònoma amb menys metres de centre comercial per habitant, només per darrere d’Extremadura. La comunitat de Madrid, per exemple, té 92 grans centres comercials, mentre que a Catalunya, que té un milió d’habitants més, tan sols n’hi ha 41.
La regulació catalana sempre ha rebut una forta oposició per part del sector dels centres comercials, que assegura que limita el seu creixement i que viola la llibertat d’establiment. És precisament amb aquest argument que la Unió Europea s’oposa amb fermesa a aquesta normativa i que ha instat l’Estat espanyol a la seva reforma, sota amenaça de sancions.
Però, lluny de l’autocomplaença, cal ser conscients que els centres comercials són cada vegada més presents a les ciutats catalanes i als nostres hàbits de consum i oci. Per aquest motiu, no només cal mantenir-se ferm en el pols legal plantejat per la Comissió Europea, sinó també articular moviments que s’oposin a la progressiva privatització dels espais de socialització. Actuar com a consumidors conscients i responsables és un pas en aquest sentit.
El 28 de febrer de 2008 es complia el primer aniversari de la pèrdua del nostre estimat company. Florentino va morir després de lluitar diversos mesos amb una malaltia que, en alguns moments, va semblar que podria derrotar. Desgraciadament, va ser la malaltia qui, finalment, va guanyar la batalla.
Vaig conèixer Florentino, crec recordar, cap a l’any 1977 o el 1978, quan DYCTEL tenia les seves oficines o unes dependències al carrer Viladomat. Recordo que en aquell moment celebràvem una reunió en aquests locals per tractar diverses qüestions sobre problemes laborals, que començaven a aparèixer; que vingueren seguits d’altres problemes, acompanyats, això sí, amb lluites exemplars dels treballadors de DYCTEL en defensa dels seus llocs de treball.
Florentino va ser un dels dirigents obrers, potser el que més, que es van destacar com a líders de totes aquestes lluites, junt amb un altre company d’UGT, Encert, mort en condicions similars. Però n’hi havia d’altres, tant d’UGT com de CCOO, que van combatre amb afany les pèrdues de llocs de treball que a través de diferents expedients l’empresa va anar presentant durant un llarg període.
Florentino del Barrio va ser un dirigent sindical vocacional, d’aquells que es fan gairebé insubstituïbles quan desapareixen. El seu lliurament a la causa dels treballadors va ser constant, no únicament a la seva empresa, Dragatges i Construccions, sinó que també va destacar amb enorme força, com era ell, contundent i ferm, en la defensa global dels drets de la classe obrera.
La seva militància sindical i política a Comissions Obreres, al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i a Esquerra Unida i Alternativa ha estat un exemple per als seus companys. Tots els que l’hem tractat guardarem el seu record: de constància, treball, feina i honestedat.
Al llarg del segle xx, el sindicalisme mundial ha patit cops, fractures i crisis d’identitat. La necessitat de construir una unitat tan àmplia com sigui possible conflueix en una organització que fa les seves primeres passes
Des de la dècada dels noranta, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convèncer la resta que la història s’ha acabat, ja que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista i, per tant, no només les teories, sinó també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat).
Aquest esfondrament és encara més evident des d’Europa, on una part de les organitzacions socials celebra la caiguda del mur i, sense retre comptes, es posa objectivament al costat dels capitalistes, que el que celebren és la caiguda de tot, no pas d’una determinada manera de gestionar el socialisme i, per tant, a més, celebren la caiguda de l’Estat social de la democràcia. Quan al cap dels anys alguns s’adonen de l’abast del que ha succeït; quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer i sota les seves regles (és fals que la mundialització no tingui regles); quan estan en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar files perquè la pujada de la marea no els arrossegui.
Críticament, cal veure per què, entrada la dècada dels vuitanta, quan les polítiques neoliberals arrasen continents com l’africà i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes amb la complicitat de governs com el de Cardoso al Brasil, Fujimori al Perú o les oligarquies a Veneçuela i especialment a Colòmbia, on assassinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica -l’intent més seriós de superar el conflicte armat-, tots els esforços se centren a Europa, a com fer caure el socialisme real que, amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapès.
Em demanareu què hi té a veure el sindicalisme amb tot això. Aparentment poca cosa; políticament, molt, i m’explicaré. Retrospectiva sindical
El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la Segona Guerra Mundial també és víctima de la Guerra Freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influència cristiana, una part de la socialdemocràcia i allò que anomenaríem sindicalisme classista, fruit d’influències socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra.
Internacionalment, cap als anys cinquanta trobem, per tant, la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.
No es la meva intenció parlar de tota la història sindical del segle xx; això correspon als historiadors. Però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeixen crisis d’identitat successives en l’FSM que la porten gairebé a la desaparició i que, paral•lelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho.
Després de dècades de relacions diplomàtiques sindicals, de sobte, el moviment sindical organitzat s’adona de la realitat, que actua gairebé d’oïdes front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Recomanacions de l’OIT, al desert, o, en el pitjor dels casos, a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicions de l’FMI per invertir o del BM per fer préstecs.
Conclusió: el moviment sindical les rep de tots cantons i reacciona parcialment encara; para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en àmbits internacionals com la UE o a l’OIT, en funció que la correlació de forces és adversa, i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea; no s’avança en l’àmbit de l’OIT) i es recula culturalment; es retorna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.
Malgrat tot, la necessitat de construir la més àmplia unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensar-se de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalisme global, fa un gran pas quan s’assenyala la necessitat que tots els sindicats conflueixin en una organització mundial. Lamentablement, des d’alguns sectors es pretén construir aquesta organització des de velles pràctiques que institueixen vetos injustificables i injustificats, perquè, vejam, ¿qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i qui depèn veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, veneçolans, xinesos, indis? Aquells que donaven diners als governs dels Estats Units per a la guerra del Vietnam no fa pas tant, per exemple?
Aquestes velles pràctiques no haurien de posar el moviment sindical internacional en divisions de guerra freda i, en tot cas, des del respecte al pluralisme, quan millor els va als treballadors es quan actuen units. La cita del 6 d’octubre
Està a punt de constituir-se la nova Central Sindical (CSI) a les amèriques, amb un plantejament polític ofensiu com és la Plataforma Laboral de las Américas, que presenta temes laborals importantíssims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, des de Veneçuela, Uruguai i Bolívia fins al Brasil, sense subordinacions externes ni dels mateixos governs a Amèrica Llatina, per molt progres que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front als tractats de Lliure Comerç (que no són lliures, sinó que són imposicions i són de comerç, però injust i en desigualtat de condicions), i front als anomenats Acords d’Associació amb la Unió Europea, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobretot perquè en termes de mobilització social estan uns graons més amunt que els europeus.
Aquest panorama dibuixa una CSI amb contradiccions, però que incorpora la majoria d’organitzacions i que té plantejada una jornada mundial per al treball digne i de lluita contra la pobresa el proper 6 d’octubre. Cal impulsar, sense cap mena de dubte, aquesta jornada, perquè cal fer un pas, encara que sigui petit i lleuger, en la direcció de la mobilització mundial. És clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobresa, de les polítiques neoliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’immens poder de l’oligarquia financera. És clar! Però cal començar des d’algun lloc i, sobretot, cal sumar. I, a més, qui ens impedeix que, en aquest context, parlem de com veiem la situació mundial? És una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions és restar al marge d’un inici de canvi.
El Consell Nacional d’EUiA fa una primera valoració dels resultats i esbossa les línies polítiques per al proper período
“El bipartidisme i la forta polarització electoral han arribat a l’Estat espanyol per quedar-s’hi”. Joan Josep Nuet iniciava amb aquestes paraules la seva intervenció al Consell Nacional d’EUiA, celebrat pocs dies després de les eleccions generals.
Però, tal com assenyala l’informe que s’hi va aprovar, aquest fet només pot explicar en part el retrocés electoral de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’IU a la resta de l’Estat. Tot i comptar amb bons candidats i candidates, amb un programa coherent i amb una bona campanya -la més centrada en els interessos dels treballadors i les treballadores des que es va constituir la coalició-, s’han perdut 50.000 vots a Catalunya i 280.000 en el marc de tot l’Estat. Per tant, cal fer els comptes també amb problemes de caire estructural.
La polarització bipartidista no és un fenomen nou, sinó una de les conseqüències d’una transició calculadament dirigida a desmobilitzar els agents de canvi i a reduir el pes social i polític dels comunistes. La principal diferència respecte als inicis dels vuitanta és la preocupant feblesa del grau d’organització de l’esquerra transformadora. Fa vint-i-cinc anys, la presència estructurada en els centres de treball, en els barris populars i en les universitats va permetre resistir al tsunami bipartidista.
Per aquesta raó, entre les prioritats que Esquerra Unida i Alternativa es marca per al proper període, hi ha l’impuls organitzatiu, a partir de la dinamització de les assemblees de base i de l’obertura a més persones del món del treball, a professionals i a gent jove. El mateix, i amb més urgència, val per a IU.
Recuperar el carrer
La nova composició del congrés de diputats arran dels resultats del 9 de març, amb menys presència de l’esquerra alternativa i en uns moments de canvi de cicle econòmic, augura repercussions negatives per a la gent treballadora. Davant d’un més que probable acord estable entre el PSOE i els nacionalistes conservadors, urgeix recuperar la capacitat de mobilització a favor dels drets socials i d’un canvi de política econòmica. Per això cal intensificar l’activisme a les organitzacions i als moviments socials: ara és l’hora de recuperar el carrer. Alhora, no es pot obviar que el Partit Popular, instal•lat en les seves posicions més dures, ha crescut electoralment. Per aquest motiu, EUiA “continua compromesa a continuar confrontada amb el PP”.
L’estratègia a seguir no sembla tan diferent de la que es va marcar ara fa quatre anys: mobilitzar des de la proposta per fer avançar el canvi polític i amb l’objectiu de derrotar definitivament la dreta més extrema i el que aquesta representa socialment i econòmica. En paraules de Jordi Miralles, “fa quatre anys que estem d’acord sobre el que cal fer, però el que ara toca resoldre és com fer-ho”. Una coalició més política
Una altra de les conclusions del primer debat postelectoral al si d’EUiA va ser la valoració positiva de la coalició amb Iniciativa per Catalunya-Verds. Seria un error per part de qualsevol de les dues parts intentar atribuir a l’altra la responsabilitat de la davallada.
Per això, la resolució aprovada al Consell Nacional aposta per “una ICV-EUiA més compartida i més útil: una coalició política. Per a EUiA cal més coalició i [...] fer avançar aquest projecte d’esquerres i ecologistes”. Es tracta de tenir un debat de futur també amb ICV.
Els resultats obtinguts per Izquierda Unida (IU) el passat 9 de març són clarament insatisfactoris. Mesurats en funció dels objectius perseguits, són un fracàs amb pocs matisos. En aquestes eleccions ens proposàvem millorar lleugerament o assegurar la nostra representació i intentar condicionar el futur escenari polític mitjançant un gir a l'esquerra. És evident que no hem aconseguit res de tot això, i que una pèrdua d'un 20% dels vots s'ha convertit en una penalització brutal en termes de representació.
Hi ha prou raons que expliquen la sacsejada i la necessitat d’una reflexió profunda i compartida sobre el futur pròxim. En primer lloc, aquestes eleccions suposen una consolidació de la dinàmica bipartidista. Excepte per al PSOE i el PP, la resta de forces de l’arc parlamentari anterior han patit majoritàriament seriosos correctius. L’explicació d’aquesta dinàmica respon tant al manteniment de la polarització com a la consolidació en termes d’oportunitat electoral del vot útil. Una part de la ciutadania ha ofert el seu vot pensant a frenar el pas a un possible govern del PP.
Aquesta lògica bipartidista té un clar perjudicat: IU. Amb un sistema proporcional i amb gairebé un milió de vots, hauríem aconseguit 14 diputats. Sens dubte, una situació molt diferent de l’actual. No hem de carregar amb més responsabilitats que les pròpies. Els efectes democràtics i polítics d'una llei injusta han de recaure sobre la llei, i no pas sobre qui els pateix. IU es compromet a posar en marxa una gran campanya popular per una recollida de firmes a favor d’una Iniciativa Popular massiva i participada que plantegi la necessitat de modificar aquest sistema electoral injust, antidemocràtic i dubtosament inconstitucional.És evident també que aquesta campanya ha valoritzat encara més el paper dels mitjans de comunicació com a mitjancers en la construcció de l'opinió pública i de les mateixes expectatives electorals. En segon lloc, aquestes eleccions marquen amb claredat la fi d’una etapa a Izquierda Unida. Difícilment sortirem d'aquesta situació si pensem que aquests resultats són imputables a una part front a l’altra. Interpretar aquesta situació en la lògica majoria-minoria seria una nova mostra d’irresponsabilitat.
En el resultat han pesat anys de confrontació i desgast intern; una degradació de la vida organitzativa i de la confiança mútua; dificultats per expressar el nostre discurs i les nostres propostes; un esgotament de l’organització i un abandó de les responsabilitats en aquesta matèria; centrar-se en el treball institucional amb escassa capacitat per articular o contribuir a articular els moviments socials; un discurs i una pràctica que han pogut, en ocasions, desdibuixar la nostra identitat. Necessitem reflexió compartida, capacitat per crear consens i perspectives per convèncer la nostra organització i la nostra base electoral que hi ha opcions per sortir d’aquesta situació. No ha estat la primera vegada que ens veiem en dificultats. En primer lloc, cal afirmar l’existència d’un espai social i electoral a l’esquerra de la socialdemocràcia que reclama un espai propi i diferenciat de participació i representació. En segon lloc, hi ha espai per a un discurs alternatiu, clarament d’esquerres, que es confronti amb el consens majoritari que comparteixen PSOE i PP en matèries importants. En tercer lloc, necessitem una reflexió a fons sobre els canvis en la nostra societat, les seves conseqüències en termes socials i polítics; l’adaptació de la socialdemocràcia i la dreta a aquests canvis i les nostres perspectives i oportunitats. Precisem mobilitzar tot el pensament crític possible per afinar en el diagnòstic i també en les alternatives.
Aquesta Permanent creu que la millor manera d’abordar aquesta reflexió és obrint des d'ara mateix el procés assembleari, donant veu als afiliats i afiliades perquè el seu protagonisme sigui decisiu en la recerca de solucions, alternatives, construcció de nous equips, etc. Aquesta Assemblea haurà de ser qui rellanci el projecte polític d’IU, d'una formació d'esquerres, federal, alternativa i transformadora. Haurà de servir per assegurar un equip de direcció amb capacitat política, amb compromís i amb una voluntat clara de dinamitzar l’organització, vincular-se als moviments socials i estimular el pensament crític.
L'Assemblea haurà d’assegurar la seva condició democràtica, unitària i oberta. És a dir, garantir que es compleix l’exigència de neteja als censos; elecció de procediments democràtics; que sigui unitària, pensada amb la vocació d’incloure, i no pas d'excloure, en el convenciment que hi falten molts i no hi sobra ningú; i oberta, pensada com una reflexió oberta i participada per la societat d’esquerres que ens ha seguit recolzant en aquest procés electoral. Un calendari aproximat hauria de contemplar:
• Convocatòria de reunió de coordinadors de federacions el dijous 13 de març.
• Convocatòria de Presidència Federal immediatament després de les festes de Setmana Santa, amb la finalitat d’assegurar el màxim de participació (preferentment, el dissabte 29 de març).
• Convocatòria del Consell Polític Federal a mitjans del mes d’abril.
• Convocatòria de l’Assemblea Federal a mitjans del mes de juny.
Per portar a bon terme la celebració de l’Assemblea, aquesta Permanent proposa la creació d’una Comissió Unitària per a la preparació de l’Assemblea Federal d’IU amb criteris unitaris, democràtics, plurals i territorials. Una Comissió la composició concreta de la qual es decidirà a la pròxima Presidència Federal d’IU i amb competències plenes sobre tots els aspectes relacionats amb la preparació de l’Assemblea (censos, pressupost i comunicació).
Des de l’actiu dels nostres parlamentaris d’IU-ICV, de la nostra presència al govern basc, a la Generalitat de Catalunya i al govern de les Illes, i la important xarxa de consellers i alcaldes als municipis, la tasca essencial ara és reconstruir un diàleg i la participació en i amb els moviments socials, en especial els sindicats de classe. Participar en les lluites socials dels pròxims mesos serà la millor manera de preparar socialment la nostra Assemblea. El nostre objectiu en aquesta Assemblea ha de ser reconstruir una organització capaç d’intervenir en les lluites socials i democràtiques i fer de pont amb la nostra presència institucional, parlamentària i municipal, assegurant la coherència del nostre projecte d'esquerra transformadora.
L’esquerra defensa mesures per reduir les desigualtats socials que la mà invisible i intel•ligent del capitalisme provoca. Això implica desenvolupar una política capaç de generar els recursos necessaris per reduir els nivells de desigualtat. Però si, com diu el clàssic, la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, res no és més cert quan parlem de política fiscal.
Les classes populars, majoritàriament, han assumit com a propi el discurs de la dreta que diu que “on millor són els diners dels contribuents és a la seva butxaca”. El discurs de la dreta en política fiscal cala fortament, i més en una etapa històrica de cultura individualista, característica de l’hegemonia del neoliberalime.
La gran filosofia pràctica del felipisme va ser gato blanco, gato negro, que más da, lo importante es que cace ratones, per intentar justificar la seva “única possible” política econòmica, continuada, amb matisos, pels següents governs d’Aznar i Zapatero. Traduït a un capítol de la política econòmica com és la política fiscal, vol dir que el gat blanc ha de reduir el seu esforç fiscal encara que sigui a costa de molts gats negres.
Ben coneixedors d’aquest hipòcrita pragmatisme d’una cosa son les propostes programàtiques per als electors i una altra de ben diferent, governar guanyant-se la confiança dels inversors, escoles de negoci, associacions i col•legis professionals, actuant com a lobbys de pressió al servei dels poderosos, convoquen a jornades informatives i de formació polítics de perfil tècnic, amb responsabilitats a l’àrea econòmica de les administracions, per tal de fer-los coneixedors de les demandes dels més poderosos en matèria de política fiscal. Cal afegir, per no donar lloc a confusions, que ICV, EUiA i IU estan fora d’aquest joc que sí que practiquen PP, PSOE, CiU i PSC.
Amb aquest gris panorama, resulta, democràticament, ben saludable que una entitat de la societat civil amb perspectiva d’organització alternativa d’aquesta mateixa societat clavi les dents al mig de l’os de la política econòmica: la política fiscal. Benvinguts siguin els contra-lobbys. Des del coneixement professional com a assessor fiscal, intentaré explicar de forma entenedora, a manera de conte, alguns casos pràctics d’aplicació de la normativa fiscal, amb una observació majoritària en l’IRPF (Impost de la Renda de les Persones Físiques), per visualitzar que el sistema fiscal espanyol actual està ben lluny de ser progressiu, tal com mana la mateixa Constitució espanyola.
En Gerard és un jove treballador en precari. Ha treballat en tres empreses al llarg del 2006 i ha guanyat 12.000 euros bruts anuals, equivalents a 11.238 euros nets, sent la diferència la retenció d’IRPF en nòmina del 2% (contracte temporal) i la quota de treballador a la seguretat social. Es porta una bona sorpresa en comprovar que tenia l’obligació de fer la declaració d’IRPF, tot i haver guanyat menys dels 22.000 euros bruts anuals tan anunciats als espots de l’AEAT, per haver treballat en diferents empreses i haver superat els 8.000 euros d’ingressos bruts. Agafa una bona emprenyada en saber que ha de pagar més de 600 euros.
En Ferran, directiu intermig en una empresa, es mostra comprensiu amb l’emprenyada del seu fill, però alhora satisfet en saber que una part dels seus ingressos, en ser computats com a dietes i despeses de viatge, no tributen IRPF perquè no superen els límits legals. En Gerard pensa: si diferents governs de l’Estat i patronal són els màxims responsables de la desregulació i mercantilització de les relacions laborals generadores de precarietat i els impostos han de servir per redistribuir riquesa, com és que, a més, castiguen els treballadors/es que patim la precarietat laboral ?
En Cisco i l’Encarna
En Cisco és un petit comerciant jove. Té una petita parada de peix en un mercat municipal de Barcelona, amb un vehicle isotermo de capacitat de càrrega inferior a 1.000 quilos; consumeix 15.000 kw de llum anual i factura menys de 450.000 euros l’any. Cada primavera, en fer la declaració d’IRPF, observa que, per aplicació de la normativa de determinació del rendiment net de l’activitat empresarial mitjançant el mètode d’estimació objectiva per signes, índexs i mòduls, el seu rendiment net anual resultant és de 14.477,47 euros, inferior al que, com a treballadora, ha guanyat l’Encarna, dependenta de la peixateria del davant. Com que al certificat de rendiments del treball expedit per l’empresa, i entregat a l’Encarna, es reflecteixen uns ingressos íntegres (salari brut) de 18.000 euros, en Cisco també riu en recordar com, el 1993, primera declaració d’IRPF del 1992 i primer exercici fiscal d’aplicació dels mòduls, va dir al seu assessor: “Tio, no et passis, que si poso aquest rendiment em llences la inspecció d’Hisenda a sobre!”. Quina sorpresa, també, la d’en Cisco en comprovar que tot era ben legal.
En Cisco es fa algunes preguntes: l’Encarna té idea d’aquesta absurditat? Si ho sap, ho assumeix passivament i submisa? Tan gran era el nivell de frau fiscal que l’AEAT va optar per crear el règim de mòduls de determinació del benefici, preveient que recaptaria més que amb el benefici presumptament real (aquell que sorgiria de la comptabilitat i fiscalment anomenat Estimació Directa/Estimació Directa Simplificada? I, finalment, havia optat l’AEAT per abaratir el cost fiscal com a forma d’estimular el compliment, baratet, això sí, de les seves obligacions fiscals?
En Sergi i Espavilats, SL
En Sergi és un col•lega professional de l’Òscar. A més de promotor immobiliari, va concórrer a una ampliació de capital d’Espavilats, SL i s’hi va incorporar com a soci. Aquesta societat té com a objectiu l’adquisició d’habitatges i el seu posterior lloguer. L’administrador, el senyor Especulata, va comunicar a l’AEAT que “Espavilats, SL s’acull al règim fiscal especial de les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges que “intenta afavorir l’accés a l’habitatge de joves i immigrants, i la mobilitat geogràfica dels treballadors”. Clar que, més enllà de les exposicions teòriques de motius, Especulata va pensar que allò realment important era que Espavilats, en acollir-se a aquest sistema fiscal especial, tindria una bonificació del 85% de la quota íntegra extensible a les rendes derivades de l’arrendament d’habitatges.
Va repassar bé les condicions exigides (el nombre d’habitatges arrendats o oferts al lloguer ha de ser igual o superior a deu, amb una superfície construïda inferior a 135 metres quadrats, i els habitatges hauran d’estar llogats o oferts en lloguer per un període igual o superior a set anys) i no va observar cap condició relativa a que l’import del lloguer fos inferior al preu de mercat. Va pensar que un regal fiscal com aquell no es podia deixar escapar.
La normativa permetia engreixar el benefici a distribuir entre els socis. Però vet aquí que aquesta mateixa normativa estableix que “els dividends que haguessin estat distribuïts amb càrrec a rendes a les quals fossin aplicables les bonificacions abans esmentades es beneficiaran, a més, de la deducció per doble imposició interna de dividends del 50%”. Tot plegat, per efecte de la normativa fiscal, més benefici a percebre i menys impostos a pagar.
Unes conclusions finals i aquest conte s’ha acabat
• Tots els canvis normatius en matèria fiscal, des de la primera llei IRPF de la Transició, han estat contrareformes en favor dels poderosos.
• El conjunt del sistema fiscal espanyol està molt lluny de ser progressiu i de ser un instrument redistrtibutiu de riquesa. Això es així per la cistella fiscal, pel frau no combatut i per la mateixa normativa.
• Les diferents contrareformes en la normativa fiscal, especialment en l’IRPF, han trencat la progressivitat fiscal, reduint el tipus màxim impositiu i el nombre d'esglaons de la tarifa. Han desvirtuat, via reduccions, la base imponible de l’impost a favor dels i les contribuents de rendes més altes. I han generat o mantingut un sistema de deduccions i bonificacions en la quota de més aprofitament com més alta sigui la renda del o la contribuent.
• No hi ha voluntat política de combatre el frau fiscal. Existeix una gran quantitat d’economia no declarada fiscalment i, per tant, d’impostos evadits.
• La llei de Mesures per a la Prevenció del Frau Fiscal no contempla la creació d’un cens de persones físiques i jurídiques que acumulin bitllets de 500 euros.
• Empresaris, professionals i directius assalariats no perceben la necessitat de pagar impostos, perquè consideren que les polítiques socials i els serveis públics no s’adrecen a ells.
• La pressió fiscal a Espanya està per sota de la de la UE-Zona Euro i és insuficient per dur a terme les polítiques socials mínimament necessàries.
• Aquesta mesura de la pressió fiscal i la seva comparativa amb la UE està distorsionada pel diferencial d’economia submergida existent entre Espanya (23%) i la UE (10%).
• Igualment, la mesura és només una xifra. Caldria desglossar la cistella impositora, relacionar-la amb segments de contribuents en trams d’ingressos i estudiar la diferent pressió suportada per cada segment. Resultaria constatable que les classes populars són les que més pressió fiscal suporten.
• Amb unes polítiques fiscals insuficients i una pressió fiscal esbiaixada, les classes populars tendeixen a deslegitimar les polítiques fiscals.
• Totes les mesures de contrareforma fiscal tenen uns responsables socials i uns responsables polítics. Potser IU, EUiA i ICV no tenen ben acabada la lletra de la proposta alternativa, però la seva música posa nervioses les classes dominants.
Desenvolupar nous fronts de treball i ampliar l’abast d’actuació són els ambiciosos objectius de la Fundació Pere Ardiaca, que posa en marxa una campanya econòmica per consolidar el funcionament de les seves activitats Estem construint el nou partit. Formes organitzatives que ens servien en altres moments han quedat obsoletes per la marxa dels esdeveniments. Veritats que ens semblaven inqüestionables han de ser objecte de revisió. Hem d’aprendre a distingir entre el que és estructural, i per tant no canvia, i el que, sent conjuntural, ha estat elevat a la categoria de principi. No és una feina fàcil, no.
En situacions de canvi accelerat es fa més necessària que mai la reflexió, al costat i alhora voluntàriament distanciada, de les activitats urgents del dia a dia. Aquest paper el poden jugar instruments creats pel partit, independents, però al servei del projecte comú d’emancipació de les classes populars. La Fundació Pere Ardiaca és un d’aquests instruments.
Els darrers quatre anys, de forma tranquil•la, sense estridències, crèiem haver aconseguit consolidar el projecte de la Fundació; en definitiva, haver contribuït a mantenir viu el projecte del partit. Això, en l’època que estem vivint, no era fàcil. Estem fermament convençuts, però, com deia el cantant, que els temps estan canviant. Si més no, intuïm, percebem a través de la nostra activitat quotidiana que s’acosta el final d’un cicle d’indiscutida hegemonia neoliberal en el terreny de les idees.
Aquesta situació política ens planteja nous reptes: hem de desenvolupar nous fronts de treball i ampliar el nostre abast d’actuació. Fins ara hem anat treballant amb pocs recursos i hem crescut paulatinament. Creiem que el moment polític ens demana ser més agosarats en el treball. Per això calen mitjans, ens calen més mitjans.
Fem nostres les paraules de Susan George en una entrevista de promoció del seu darrer llibre, publicades a El País: “L’esquerra té molt a aprendre de la dreta sobre la seva manera de fer canviar la ideologia i de fabricar el que jo anomeno el sentit comú. Hauria d’anar amb compte, ha oblidat del tot que les idees tenen conseqüències”. Ara més que mai és necessari publicitar, explicar, discutir, publicar, intervenir... Com a treball complementari i conseqüència de la feina de reflexió a què abans ens referíem.
L’equip de direcció de la Fundació, per poder fer millor la nostra feina, ens hem plantejat recollir, durant el 2008, 100.000 euros en concepte d’aportacions extraordinàries per consolidar les activitats de la fundació en millors condicions. Com deia aquell altre cantant, no estamos locos, que sabemos lo que queremos. Des d’aquí, animem totes i tots el qui us sentiu part integrant d’aquest projecte a col•laborar per fer-lo millor. Acceptem aportacions en diners i en espècies, en metàl•lic i en talons, qualsevol forma és vàlida. Ens podeu trobar a Portal de l’Àngel, 42, 2on (93 511 44 98) i també a www.fpereardiaca.org.
Els patis de la presó fan olor de resignació manifesta, ràbia continguda i tristesa explícita. Quan els preguntes per l’origen del problemes que més els afecten, solen delegar en un tercer a qui sovint es refereixen com el govern. És una resposta quasi directa; estan farts de dobles morals, de discursos, de promeses, d'enganys...
N’han rebut molt, d’això, també per part de les institucions penals, i desconfien de la societat. L’augment dels preus, els conflictes bèl•lics, la delinqüència, l’escalfament global, les desigualtats socials són també les seves preocupacions, però esdevenen tan inabastables com aquest òrgan omnipotent i invisible. Mentre es preocupen per recuperar la seva llibertat, obliden altres coses de fora.
La població penitenciària és el reflex a petita escala de l’opinió pública i, com a tal, comparteix una sèrie de preocupacions. Ara bé, són ciutadans que no poden exercir àmpliament els seus drets democràtics. Es poden classificar en tres tipus: persones immigrades, persones que poden votar (per correu) i persones que, per decisió d’un jutge, no poden exercir el seu dret durant un temps. Entre els que sí que poden votar, n’hi ha que no estan empadronats, que la parella els ha donat de baixa al registre del domicili o que no els coincideix alguna dada. La principal trava, però, resideix en el fet que des de la secretaria de Serveis Penitenciaris es doni la consigna de que als centres penitenciaris es pot informar de la possibilitat de votar, però no pas motivar a la participació. És indignant, o potser no, si tenim en compte com es descuiden les presons en els programes electorals. Si més no, les dades parlen per elles mateixes: al CP Brians 2, de 650 interns amb nacionalitat espanyola, n’han votat menys de 25. En efecte, queda molt per fer, molt més encara si l’objectiu principal de la presó és la reinserció i la rehabilitació dels interns. Què no rutlla? És potser el doble discurs del sistema penitenciari, incapaç de posar mitjans suficients per fer passes endavant? O és alguna cosa més general, més social? En qualsevol cas, els interns continuen sent ciutadans de segona o tercera, jutjats de nou després de rebre la sentència que ja compleixen. No ens hem d’estranyar si el que més els preocupa dels propers quatre anys de Zapatero és si a les pròximes eleccions ells estaran en llibertat.
El 12 de març, dues estudiants del comitè de vaga de la Universitat Autònoma de Barcelona s’asseien al plató d’Els matins de TV3 per menjar-se un plat amarg. Repetidament desqualificades pel presentador, Josep Cuní, i una col•laboradora, Pilar Rahola, gairebé culpabilitzades i ridiculitzades per les seves posicions, es van enfrontar a l’altra cara de la llibertat de premsa
CCOO ha denunciat aquesta actuació i d’altres de similars al Comitè Professional de Televisió de Catalunya i al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, alhora que reitera les seves queixes davant la mateixa direcció de TV3. Reproduïm íntegrament el comunicat Cuní, Rahola i el sindicalisme
Quin problema tenen Josep Cuní i Pilar Rahola amb el sindicalisme i els moviments reivindicatius? Un dia posen de volta i mitja els mestres per la seva vaga, un altre ataquen el secretari general de CCOO i un altre, ahir dimarts 12 de març per exemple, presenten dues estudiants del comitè de vaga de l’UAB com a “dos pesos pesants de la dialèctica universitària”. Es permetria una presentació irònica com aquesta en una entrevista a un conseller de la Generalitat, a un representant de l’oposició o a un membre destacat de la patronal?
El nostre sindicat, CCOO, ha defensat sempre la pluralitat d’opinions i la llibertat d’expressió dels periodistes. Es pot mantenir una opinió favorable o no sobre la vaga d’estudiants, però el que no és sostenible en una televisió pública és fer una entrevista des de l’apriorisme de considerar els estudiants com a agitadors immadurs i sotmetre dues representants del moviment estudiantil a una fustigació de mitja hora sense gairebé possibilitat de rèplica amb reivindicacions. Cuní i Rahola van desqualificar el vot dels estudiants per elegir el rector de la seva universitat, possibilitat que, tot i que en minoria, els reconeixen els estatuts de les universitats públiques catalanes. Però el més desagradable van ser les continuades desqualificacions personals a les dues representants dels estudiants. En el to habitual impositiu i cridaner, Josep Cuní i Pilar Rahola no paraven de voler ridiculitzar la manera d’expressar-se de les entrevistades: “... Parles així quan vas de copes amb els amics?”, “sembles del PCE”, “què vol dir patronal i treballadors...?”, a més d’una suposada gran ofensa a Pilar Rahola pel fet que una de les noies parlava en castellà.
El mateix Cuní va arribar a dir que “el meu discurs us semblarà carca i reaccionari”. No és indispensable ser estudiant per considerar determinades actituds com a “carques i reaccionàries”: ho són als ulls de qualsevol persona progressista i de tarannà democràtic. Els estudiants universitaris són perfectament responsables de les seves accions en defensa de l’ensenyament públic. Tot i que Josep Cuní, amb un estil que s’allunya de les tasques de l’informador per acostar-se a les maneres dels telepredicadors, va dir que els joves ja fa temps que no estan educats en la cultura de l’esforç.
El sindicalisme reinvidicatiu és necessari, entre altres coses, per combatre situacions com la creació d’una productora “associada” per pagar als treballadors sous molt més baixos dels que cobren els seus companys que fan la mateixa feina a TV3 pel programa Els matins.
El recent assassinat de Raúl Reyes, membre del secretariat de les FARC, per l’exèrcit colombià en terra equatoriana ha suposat un impacte brutal en els observadors del conflicto
L’assassinat selectiu del comandant, qualsevol assassinat, és brutal. Però sobretot és brutal perquè es dóna en un context d’aproximació al que es reivindica com a acord humanitari, o bescanvi humanitari, entre segrestadors i presoners de guerra per la insurgència i alliberament de guerrillers detinguts i empresonats en les presons del govern colombià.
Un acord en el qual la insurgència començava a mostrar gestos com l’alliberament incondicional, primer, de Clara Rojas i Consuelo González de Perdomo, i, dies més tard, de Luis Eladio Pérez, Gloria Polanco, Orlando Beltrán i Jorge Eduardo Géchen Turbay. La presumpció que Raúl Reyes preparava l’entrega d’Ingrid Betancourt i d’altres segrestats sembla adquirir força. També que el sector més intransigent i bel•ligerant del govern d’Uribe va truncar aquest lliurament d’una forma espectacular i provocadora. Envaint i bombardejant territori d’un país veí i provocant a la regió una mobilització militar que la posa al caire d’un conflicte bèl•lic internacional; mobilització que, des de la perspectiva militarista dels Estats Units (EUA), podria servir-li per a la seva definitiva invasió de Veneçuela, l’apropiació del seu petroli, com ja va fer amb l’Iraq, la liquidació del projecte de la Revolució Bolivariana i un dels suports al progrés econòmic i industrial de Cuba, Nicaràgua, Bolívia, Equador, etc.
El conflicte colombià porta més de 40 anys de guerrilles; no només de la més coneguda, les FARC, o de l’ELN. Als anys 50, les guerrilles del Partit Liberal van ser el germen de la resta de guerrilles que van aparèixer a Colòmbia. Els origens de la guerrilla cal buscar-los en la secular feblesa de l’Estat en àmplies zones de Colòmbia, en les desigualtats socials d’un país eminentment rural on el 80% de les terres pertanyen a un 1,5% de terratinents, en la permanent exclusió i eliminació física dels protagonistes polítics, sindicals i socials. La disputa pels enormes recursos naturals està també al centre del conflicte. El paper que els EUA han reservat a Colòmbia sembla ara el mateix que han reservat per a Israel a l’Orient Mitjà: gendarme i estendard de l’imperialisme nord-americà a Llatinoamèrica.
Mentre a tot Llatinoamèrica s’està desenvolupant un procés de democratització i autonomia del veí del nord, i de col•laboració i solidaritat entre els pobles, el govern del senyor Uribe resta aïllat de tot aquest procés, aferrat a l’ajuda militar milionària per jugar el trist paper que li ha assignat Bush. Malgrat que el conflicte amb la insurgència és important, al darrere hi ha un país en crisi política i econòmica que no apareix amb el mateix grau de publicitat. Més de cent congressistes i funcionaris del govern colombià estan processats per les seves relacions amb el narcotràfic i la corrupció, i pels seus vincles amb el paramilitarisme.
Intervenció de les grans institucions financeres mundials en el procés econòmic colombià. El Tractat de Lliure Comerç amb els EUA, la privatització dels serveis públics, la compra d’empreses, l’apropiació de les fonts de riquesa naturals per part de les grans corporacions, el desenvolupament de noves fonts d’energia, ara en mans de multinacionals, que alhora destrueixen milers de llocs de treball i aboquen a la misèria camperols i obrers. Prop de quatre milions de persones desplaçades dels seus llocs d’origen, pressionades pel conflicte i per la voracitat de les transnacionals i els latifundistes; 15.000 desapareguts, 2.000 indígenes i 2.550 sindicalistes, i gairebé un miler de civils assassinats des que el conflicte polític i social existent als anys 60 es va transformar en insurgència. Situació que té també la seva traslació a la convivència ciutadana i a la subversió dels valors d’humanitat i respecte als drets humans.
Sortides polítiques
El conflicte armat dificulta la visualització de la tradicional oposició al sistema que venen mantenint sindicats, partits d’esquerra, organitzacions socials, ONG, col•lectius, etc. I que tenen un cost en vides. Tot plegat, supeditat a la política de seguretat d’Uribe, que destina milions d’euros a despeses militars i de seguretat, desviant-los de la imprescindible despesa social, d’educació, sanitat, habitatge i prestacions socials que necessita la ciutadania colombiana.
Colòmbia necessita una sortida política negociada, com altres conflictes, alguns propers a nosaltres; l’acord humanitari i el bescanvi de retinguts o empresonats han de ser el primer pas, i les organitzacions polítiques de Catalunya i d’Espanya hi han de contribuir i no deixar que la diplomàcia, en funció d’interessos comercials o econòmics, intervingui només en una direcció.
Deu mesos després de les eleccions presidencials del 2007, en què el Partit Comunista Francès (PCF) només havia totalitzat el 2% dels vots, ara aconsegueix millorar fins al 9% dels sufragis després de les eleccions locals dels dies 9 i 16 de març passat. Si bé el percentatge és lleugerament inferior al del 2001, aquest excel•lent resultat confirma una implantació local d’aquest partit en el conjunt de l’Estat francès. A més, el PCF surt amb més elegits dels que tenia.
En aquest terratrèmol d’esquerra provocat pel rebuig a les polítiques de Sarkozy, de la UMP i del MEDEF, el Partit Socialista assoleix la major part de la victòria. L’esquerra presideix ara una majoria de departaments (60%) i ha conquerit grans ciutats com Tolosa de Llenguadoc, Reims, Metz, Saint-Etienne i Rennes. La UMP conserva Marsella i Burdeus. En aquest panorama, hom veu també algun ministre batut, com el simbòlic i mediàtic Xavier Darcos, ministre d’Educació i amic de Sarkozy, que acaba de perdre l’alcaldia de Périgueux. Entre setembre i març, el flamant president de la república francesa ha baixat més de 30 punts en els sondejos; no s’ha vist mai a França tal davallada.
Resultats de l’esquerra
No podem oblidar els bons resultats d’algunes llistes d’extrema esquerra; aconsegueixen el 5% de l’escrutini, llindar fatídic pel reintegrament de les despeses i sobretot per fer possible una fusió a la segona volta amb altres llistes no guanyadores. Aquestes candidatures s’han beneficiat dels votants comunistes decebuts de les aliances entre l’exesquerra plural (PS, PCF, PRG, Verds).
Aquests bons resultats de l’esquerra i el PCF es confirmen a la Catalunya Nord, fins i tot a Perpinyà, on el batlle de la UMP ha pogut conservar l’ajuntament gràcies a les astúcies d’un sistema gairebé mafiós instaurat fa trenta anys pel seu propi pare. Aquesta elecció està pendent d’una decisió del tribunal admnistratiu arran d’una querella presentada per l’esquerra, a propòsit d’un frau constatat en una oficina de vot d’un barri popular de la ciutat.
Aquestes eleccions locals han estat influïdes pels problemes nacionals i fan palès el vot de sanció al govern i al president de la república. Ens ho esperàvem; el govern i el president Sarkozy no pensen pas frenar el ritme de les reformes ultraliberals. Volen transformar França, un país construït amb el progrés social, en un altre de molt liberal, com ho són la Gran Bretanya i els Estats Units.
Nicolás Garcia Alcalde de la ciutat d’Elna pel Partit Comunista Francés
Dimitris Christofias, del Partit Progressista dels Treballadors (AKEL), ha estat elegit president de Xipre
El 24 de febrer passat, la Unió Europea va viure un capítol que va passar molt inadvertit als mitjans de comunicació. Mentre tota l’atenció es desviava cap al conflicte de Kosovo, a l’illa de Xipre, on també hi ha un conflicte territorial des de fa 34 anys, va resultar escollit el candidat del partit comunista (AKEL), Dimitris Christofias, secretari general dels comunistes xipriotes, en la segona volta de les eleccions presidencials de Xipre.
En aquesta segona volta, Christofias es va imposar per un 53,45%, davant el 46,55% obtingut pel seu rival, el conservador Ioannis Kasulides, exministre de Relacions Exteriors. Christofias havia rebut prèviament el suport dels socialistes i del centre-dreta xipriota.
La victòria d’AKEL, Partit Progressista dels Treballadors de Xipre, possibilitarà la implantació de polítiques socials i garantirà una societat més justa. D’altra banda, els comunistes d’AKEL, liderats per l’actual president de la república xipriota, afronten el repte de la reunificació de l’illa. Afrontant un conflicte que manté Xipre dividit en dues parts, la grega i la turca, després de la invasió turca del 1974, moment en què es va crear la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia.
Dimitris Christofias és el president que va prometre unificar el poble xipriota i ser el líder que assumirà iniciatives específiques per a la solució del problema de Xipre. “Vull adreçar un missatge d’amistat als turcoxipriotes, el missatge d’un combat comú per reunificar la nostra pàtria i gestionar els nostres assumptes sense intervenció estrangera”, va declarar després d’haver votat a Nicòsia.
“Estem perseguint una solució justa basada en les resolucions i les decisions de Nacions Unides. Una solució amb la implementació dels drets humans, inclòs, evidentment, el dret de retorn i propietat dels refugiats, la retirada de les tropes d’ocupació i colonitzadores, i per comprovar totalment el destí dels desapareguts”, va dir el president electe davant de milers de seguidors a la seu dels comunistes d’AKEL. En les primeres setmanes de mandat, Dimitris Christofias ja ha fet passes per afrontar el repte de la reunificació de l’illa i la solució final del conflicte. Així, ja s’han acordat trobades entre el president comunista i Mehmet Ali Talat, president de la part turcoxipriota, per rependre les negocicions d’una futura unificació de les dues repúbliques, després que en el 2004 fos rebutjat en referèndum el pla de l’ONU, després de la negativa del costat grec, mentre que el costat turc va votar a favor del pla presentat per Nacions Unides.
Avui, els ‘hackers’ i les seves tècniques són qüestió de seguretat nacional. La naturalesa col·lectiva de les organitzacions de pirates informàtics és el canvi més important pel que fa a la imatge tradicional del solitari activista anàrquic
Els hackers d’ara ja no responen a la imatge que van crear pel·lícules dels vuitanta com War Games. L’adolescent tancat en un soterrani que fa trontollar governs i corporacions és encara un emblema fascinant per les seves ressonàncies de rebel·lió romàntica. Però el cert és que, amb la creixent dependència de l’economia global de les noves tecnologies, els hackers i les seves tècniques són qüestió de seguretat nacional. L’exèrcit xinès, per exemple, compta amb una divisió formada per botnets, ordinadors zombis distribuïts per tot el món que poden ser usats en qualsevol moment per llançar atacs informàtics.
La naturalesa col·lectiva de les organitzacions hackers actuals és el canvi més important pel que fa a la imatge tradicional del hacker com a individualista anàrquic. Els hackers d’ara posen les seves eines a disposició del públic i s’organitzen per multiplicar la seva incidència. El col·lectiu hacktivismo (www.hacktivismo.com) programa sofisticades eines que qualsevol pot usar per finalitats tan sofisticades com navegar sense rastres per la xarxa TOR (una internet paral·lela completament anònima), prestar-se com a intermediari perquè activistes de països dictatorials puguin comunicar-se lliurement amb l’exterior o codificar missatges dins d’imatges amb criptografia esteganogràfica.El seu manifest The Hacktivismo Declaration, del 2001, és una actualització a l’era digital del dret a la llibertat d’expressió: “És la nostra convicció que la comunitat hacker internacional té l’imperatiu moral d’actuar [...]. Estudiarem mesures per circundar la censura imposada pels Estats i implementarem tecnologies que ens permetran fer front a les violacions del dret a la informació”.
El poder del ‘hacker’
Darrerament, hem vist un exemple manifest de com l’organització col·lectiva i la popularització de les tècniques hackers poden ser una eina activista molt poderosa. El 21 de gener del 2008, un grup de hackers anomenat Anonymous va declarar la guerra a l’església de la cienciologia. En un vídeo penjat a youtube titulat Message to Scientology, declaraven les seves intencions: “Durant anys us hem estat vigilant. Les vostres campanyes de desinformació, la vostra supressió dels dissidents, la vostra natura litigiosa; totes aquestes coses no ens han passat per alt. Amb la filtració del vostre darrer vídeo de propaganda a l’arena pública, l’abast de la vostra influència maligna sobre els qui confien en vosaltres, el qui us anomenen líder, s’ha fet manifesta. Per tot això, Anonymous ha decidit que la vostra organització ha de ser destruïda”.
La innovadora campanya ha acaparat planes a la premsa i televisions internacionals, i ha provocat concentracions mundials de protesta davant les seus de la cienciologia. El curiós d’Anonymous és que constitueix una organització de lideratge descentralitzat. Qualsevol pot formar-ne part simplement identificant-se amb els seus objectius i realitzant alguna acció per perseguir-los, acció que pot anar des d’un sofisticat atac de denegació de servei (DdoS) al simple enviament de faxos totalment en negre a les sucursals de la cienciologia per gastar-ne la tinta. En un altre comunicat, Anonymous reivindicava la filiació històrica de la lluita que representen: “Anonymous es remunta als terroristes que omplien el port de Boston de te; als negres que es negaven a asseure’s al darrere de l’autobús. Som la turba que va assaltar la Bastilla, i decapitarem un rei. Aquesta vegada, la nostra revolució no es traïrà. No ens inclinarem davant de cap líder, ens inclinem només davant nostre”.
Estem a Portugal, el 25 d’abril del 1974. A Rádio Clube sona Grândola, vila morena. La cançó de José Zeca Afonso és la confirmació de la contrassenya. Els militars del Movimento das Forças Armadas no han pogut escollir millor
Grândola, vila morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena / Dentro de ti, ó cidade / (...) Em cada esquina un amigo / Em cada rostro igualdade / (...) À sombra d'uma azinheira / Que já não sabia a idade / Jurei ter per companheira / Grândola a tua vontade.
El Poeta Militante José Gomes Ferreira escriu aquells dies: “Abans de morir, la televisió em va mostrar un dels més bells moments humans de la història d’aquest poble, on els militars fan revolucions per tornar-li la llibertat: la sortida dels presos polítics de Caxias. Espectacle de viril dolçor cívica en què els presos..., alguns torturats durant dies i nits sense fi..., no pronunciaran una paraula d’odi o de desitjos de venjança. I el telèfon sona, sona, sona...”
La sortida dels presos polítics és un dels esdeveniments que més es fan esperar. La Junta de Salvació Nacional, en què només dos oficials sobre set -Rosa Coutinho i Pinheiro Azevedo- donen suport a l’MFA, dóna llargues en un intent de separar polítics de no se sap quins comuns. Otelo Saraiva de Carvalho és a primera fila. Allà està també Sophia de Mello Breyner:
25 d’abril / Aquesta és la matinada que esperava / El dia inicial sencer i net / En què emergim de la nit i del silenci / I lliures habitem la substància del temps. / Revolució / Com casa neta / Com terra escombrat / Com porta oberta. / Com pur inici / Com temps nou / Sense taca ni vici. / Com la veu del mar / Interior d'un poble. / Com pàgina en blanc / D’on el poema emergeix. / Com arquitectura / De l’home que aixeca / El seu habitatge.
Era la revolució dels capitans. Ells en van ser els protagonistes. Els que van patir atroçment en els moments d’espera i dubte. Els que es van alegrar en els èxits. Els que van plorar de tensió i d’emocions. Els que poden, dominats pels nervis, oblidar que una porta també es pot obrir tirant del pany, en lloc d’empènyer (el tinent coronel Azeredo en anar a detenir el general comandant de la regió d’Oporto). Els que es van moure tenint sempre el poble en el seu pensament: “El poble és el que més ordena”.
De la traïció a la Revolució ja en parlaré més endavant, ara deixeu-me gaudir d’aquest moment.
Com ja sabeu, els divendres són de cafès, de Cafès dels Divendres. Aquest escrit és una crònica d'un d'ells, que va anar a càrrec de Xavier Giró, professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes. El presentador va ser Sergio Picazo, també de l’Observatori de Cobertura de Conflictes de la UAB.
Xavier Giró va començar la seva intervenció dient que “en el periodisme no existeix l’objectivitat”. Explicava que, per poder donar informació,primer s’ha d’entendre, i aquest procés és sempre subjectiu. Tot i això, hi ha altres factors no individuals que serveixen de filtre entre el moment de recollida d’informació i el de la seva publicació.
En concret hi ha, segons Giró, cinc filtres. En primer lloc, l’empresa mediàtica; els mitjans de comunicació, en tant que empreses, no poden difondre missatges que els perjudiquin, ni a ells ni a cap dels seus socis o aliats polítics. En segon lloc, la publicitat; un mitjà de comunicació ha de tenir anuncis per poder finançar-se. Tots els anunciants es converteixen en amics de l’empresa. Si hi ha alguna notícia que perjudiqui els anunciants, s’intenta minimitzar i, a vegades, no es publica; d’això s’aprofiten les empreses amb més poder econòmic i s’anuncien en llocs inversemblants, amb l’únic objectiu de fer amics.
En tercer terme, les fonts d’informació; els mitjans de comunicació depenen de fonts de “gent amb poder”, en referència a lobbys de poder polític i econòmic que disposen de determinats espais ja programats que s’han d’omplir. En certa mesura, és lògic que es produeixi aquest fenomen, ja que el que fan aquests lobbys té repercussions en molts dels àmbits de la vida quotidiana dels espectadors.D’altra banda, la gent amb poder en general, i els polítics en especial, necessita els mitjans per arribar a la gent. Es produeix una mútua dependència que s’acaba traduint en que els espais destinats a la difusió d’informacions alienes a aquest cercle esdevinguin cada cop més petits.
En quart lloc, els organismes i les persones amb poder. A banda de la intervenció dels poderosos als mitjans de comunicació ja esmentada al punt tres, hi ha una altra intervenció més directa: les amenaces. Aquestes amenaces no han de ser necessàriament de perjudicis personals, tot i que també poden ser-ho; les més freqüents són les amenaces de tancament i les de judici.
Per últim, Giró va parlar de l’hegemonia de la ideologia neoliberal. Els grans mitjans de comunicació tenen grans públics i, donada la forta dependència de les audiències, no es poden dir coses molt agosarades que trenquin els marcs en què es mou l’ideari actual. Qui depassa aquestes línies és un eixelebrat. En aquest sentit, els mitjans actuen com a reproductors de la ideologia predominant.
Davant d’aquest panorama fosc, al debat es va tractar de les opcions de canvi i es va arribar a la conclusió que en la lluita entre uns i altres blocs de poder, sorgeixen petites escletxes que s’han d’aprofitar. Només en moments de crisi es poden canviar les coses i aconseguir una gran massa de pensament crític.
Després de parlar amb Carme López, membre adjunta de la Secretaria de la Dona de la CONC, i de recopilar la informació que ens ha facilitat, podem dir que la situació de les dones a nivell laboral ha millorat poc
Queda ben recollit a l’informe del 8 de març del 2008 que fa la Secretaria de la Dona de la CONC, Les dones en el mercat de treball a Catalunya, situació i propostes sindicals. Segons aquest informe, “la societat s’ha estructurat a partir del binomi indissoluble treball productiu-treball reproductiu, tot i que mai s’explicita ni es comptabilitza aquesta segona part, ni s’ha incorporat aquesta realitat a l’organització de treball, que la dóna per suposada però no la reconeix. La incorporació de la dona al mercat laboral assalariat no ha anat acompanyada d’un repartiment de les tasques domèstiques dins de la família, ni de la creació d’alternatives socials per a la cura de les persones dependents, per la qual cosa continua sent una responsabilitat gairebé exclusiva de les dones. Aquesta és una de les causes centrals que configuren la segregació laboral”.
I continua: “Malgrat que la incorporació de les dones al mercat laboral de Catalunya ha anat creixent els darrers anys, no s’ha fet en condicions d’igualtat, sinó que s’ha generat un mercat clarament segregat en raó de sexe. Les situacions de desigualtat es reflecteixen en tots els àmbits de la vida laboral: salaris, categories, sectors d’ocupació, manca de promoció... I l’evolució actual del nostre mercat no ofereix gaires perspectives d’un canvi sensible, de manera que caldrà introduir mesures d’actuació per tal de reduir les discriminacions de gènere”.
També queda reflectit que “la presència de les dones se situa precisament en aquells sectors més vinculats a la reproducció social, és a dir, en aquelles activitats que proporcionen [...] els mecanismes per garantir-ne la supervivència col·lectiva com a entitat social i cultural. Aquestes activitats són un reflex de les activitats que les dones han desenvolupat tradicionalment a les llars (l’educació dels fills, l’atenció als malalts i als familiars de més edat i, en general, les tasques domèstiques habituals)”.
Per tot això, en aquest informe es fan algunes propostes sindicals: “Pal·liar [...] les diferents discriminacions que pateixen les dones en l’àmbit laboral”. També, aplicar i millorar la llei orgànica d’Igualtat entre Homes i Dones, durant el procés de negociació col·lectiva, per permetre que les dones tinguin un accés al mercat laboral en igualtat de condicions amb els homes i que els homes tinguin accés a la cura de les seves persones dependents. D’altra banda, es considera “necessària una nova organització del temps de treball que permeti l’harmonització de la vida personal i familiar amb la laboral”, i desenvolupar en cada sector i empresa el que estableix la llei d’Igualtat i l’Acord Interprofessional de Catalunya. Es proposa també crear “la figura de la delegada i el delegat sindicals per la igualtat”, la concreció als convenis sectorials i d’empresa de l’Acord Interprofessional de Catalunya, en què es fa referència a la no discriminació per raó de gènere, igualtat salarial, formació, promoció, etc. Finalment, es demanen més recursos per a la inspecció de treball, per poder combatre la discriminació per raó de gènere en les relacions laborals.
Un any més, els i les joves seguim patint els salaris més baixos, l’índex de temporalitat més elevat i més accidents laborals. Tots aquests problemes discriminen en major mesura quan parlem de dones joves o dels i les joves originaris d’altres països. Ja fa tres anys que funciona ACTUA, una plataforma formada per joves de diferents perfils com ara estudiants universitaris, joves sindicalistes, membres de diferents associacions juvenils i militants d’organitzacions polítiques, tots amb un factor comú: l’organització de forma unitària per la lluita contra la precarietat laboral, el dret a l’emancipació i l’objectiu de fer una crida a la mobilització de la gent jove.
Per fer-ho, aquest any la plataforma està engegant un nou projecte. Un projecte que neix de la realitat que els i les joves tenim les mateixes necessitats i les mateixes problemàtiques, amb independència dels nostres origens. Som conscients que aquestes diferències no venen impulsades pel lloc de procedència, sinó per la classe social de procedència, i que la situació de precarietat que els joves estem patint en aquests temps no és una qüestió d’edat, sinó un efecte generacional que no només ens afectarà durant l’etapa anomenada joventut.
Jornada de reflexió
Aquest projecte s’ha materialitzat en la I Jornada de Joves Migrats, que consistirà a dur a terme una jornada que ens permetrà treballar els quatre eixos que configuren l’emancipació juvenil: educació i formació, treball, dona i participació ciutadana i espai públic.
Els objectius de la jornada són, d’una banda, generar un espai de trobada, discussió i formació entre els joves on es puguin compartir diferents realitats i reflexions sobre les dificultats que els joves ens trobem a l’hora d’emancipar-nos, de manera que una vegada tinguem presents els motius pels quals ens trobem amb totes aquestes dificultats, en puguem extreure conclusions i denominadors comuns que ens permetran prioritzar unes línies de treball col·lectiu. D’altra banda, es plantegen les jornades com una manera de fomentar la participació de les diferents entitats de joves migrats en la mobilització unitària del Primer de Maig.
Finalment, creiem que el treball que es realitzarà en aquesta jornada ha de servir per establir noves línies de treball conjunt. Aquesta jornada ha de ser el punt de partida i el nexe d’unió entre les organitzacions i joves participants, a partir de la qual continuar vinculats en qüestions o problemàtiques concretes.
Sergi Cobas González Membre d’ACTUA Plataforma Jove pel Primer de Maig
Comunicat de la Joventut Comunista davant la greu actuació dels Mossos d´Esquadra a la UAB
1. Exigim la dimissió de l’equip de govern del rectorat de la UAB, en particular les del rector Lluís Ferrer i Caubet, el secretari general Rafael Grasa i el vicerector d’estudiants Joan Carbonell, per la seva incapacitat de donar resposta a les exigències dels i les estudiants, així com per la gravetat de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a les instal·lacions universitàries. Cap cos de seguretat, ni públic ni privat, ha d’entrar a la universitat pública.
2. Denunciem l’extrema violència utilitzada, una vegada més, pels Mossos d’Esquadra dissolent una concentració pacífica de l’estudiantat. Exigim que el Departament d’Interior analitzi els fets i es prenguin mesures valentes al respecte, en particular, la immediata depuració dels càrrecs del cos policial implicats.
3. Donem el nostre recolzament a les exigències plantejades pel Comitè de Vaga de la UAB al rector, així com al manifest i a les mobilitzacions convocades per la PMDUP durant aquesta setmana [...].
4. Alertem del risc que suposa una actuació policial d’aquestes dimensions a dos dies d’una mobilització estudiantil al centre de Barcelona. Apostem per un desenvolupament pacífic de la mobilització per tal de no estigmatitzar el moviment estudiantil. Una resposta violenta a la violència policial debilitaria el moviment estudiantil i desvirtuaria els objectius de la mobilització del 6 de març.
Volem expressar el nostre suport i solidaritat envers tots els companys i companyes represal·liats, en especial a aquells que han resultat ferits, entre ells diversos camarades del Col·lectiu de la UAB de la Joventut Comunista i de l’Associació d’Estudiants Progressistes. La repressió policial no aturarà el moviment estudiantil!
Comitè d´Universitat de CJC- Joventut Comunista de Catalunya
