L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
El diumenge dia 25 de gener va ser aprovada per àmplia majoria amb més del 60%, la nova Constitució. Al dia següent, es van poder advertir dues formes ben diferents de percebre les coses en dos mitjans prou il•lustratius: la que es va donar a un dels diaris de major difusió a Espanya, El País i la que va recollir La Jornada, el diari de major divulgació a Mèxic.
El primer que em crida l'atenció són els titulars; mentre per a El País la diferència del 60-40, sobtadament, no li semblava suficient feia una lectura en clau de cisma tot titulant: "Bolívia aprofundeix la seva divisió". Resulta curiós que fa ja anys no considerés cismàtica la majoria del 55-45 del referèndum pel qual l'UE va aprovar (malgrat no ser en principi legal davant del dret internacional per no ser "qualificada") la independència de Montenegro de Sèrbia. Per a uns (l'anomenat món occidental) un referèndum de "majoria qualificada" és, en segons quins casos, un factor de divisió i falta del que avui dia coneixem per "consens polític". En aquest sentit, xoca veure el contrast amb La Jornada, que li treu protagonisme al president Evo Morales per donar-l'hi al poble: "els bolivians i les bolivianes el van aprovar" o "la nova Constitució obre les portes del poder a la majoria indígena i dóna a l'Estat el control total sobre l'economia". Sembla ser quelcom lògic al estar parlant d'un referèndum.
Seguint la millor tradició liberal imposada després de 1989, es diu que s'ha trencat la confrontació d'idees, d'ideologies i fins i tot, de classes. Sembla ser que les classes han desaparegut i, entretant, el fet que més del 60% dels bolivians/es hagin recolzat la reforma constitucional i que pràcticament es correspongui amb la distribució indígena (i per ende pobre) de Bolívia, és considerat pel País com una victòria de la "confrontació sobre el consens". Seguint la millor tradició prussiana, es fa al•lusió a un consens perdut en un passat idíl•lic en què tots els bolivians/es vivien en perfecta pau i harmonia. Coincideixo amb el pensament hegemònic en el qual s'argumenta que és una autèntica llàstima que els acords no assoleixin el 99% de suports però, per lamentable que pugui semblar-los als puristes de la nova moral del món postsoviètic, el conflicte social i de classe continua molt present i resulta difícil enterrar-lo de manera que pugui ser definitiu sense acabar amb les contradiccions que es generen conseqüència del sistema. A Europa això pot ser latent però fins que es posi fi a aquestes, sempre estaran allà.
Al continent llatinoamericà sembla ser que estan canviant algunes coses i això, a més d'inquietar als que saben molt bé de quina part estar, crea crispació als sectors hegemònics que fins llavors havien governat països com ara Bolívia. Un país de majoria indígena que té, en el seu actual president, al primer mandatari indi de la seva història i que per primera vegada, sotmet a decisió popular, una reforma constitucional. Sorprenentment, es tracta d'una confrontació que ve a alterar l'ordre i la lògica mateixes de la semàntica i el sentit comú d'ella derivats de tal manera que ,quan a la majoria pobra i fins al moment marginal se li dóna la potestat de decidir sobre res menys que el seu futur, el que s'està fent és marginar l'altra part mentre es perverteixen idees que són espais comuns de concòrdia com el de la marginació de les "minories" que en aquest cas és la classe "criolla".
Algun mal pensat podria creure que des d'occident s'estan creant les bases per al qüestionament dels principis mateixos de la democràcia. Si d'una cosa tan legítimament asèptica com un referèndum pot arribar a imposar-se interpretacions tan perverses, on poden acabar nocions com la de sobirania popular? La deriva de la democràcia-occidental-capitalista cap a aquests posicionaments ideològics que estan adquirint categoria d'hegemònics és plausible. Fins fa ben poc, la sobirania era un exercici que es practicava en exclusiva a occident. Quan en altres zones com Amèrica Llatina s'emula aquest exercici fins a portar-lo en un estadi extrem de justa plasmació que no pot ser qüestionat, el pas següent és qüestionar el que "els altres" tinguin legitimitat per exercir la sobirania, especialment, la nacional com el cas de Cuba. Des de l'etnocentrisme més paternalista es pretén qüestionar-se la idea de sobirania nacional. Aquest pensament pot considerar-se en el gramsciano sentit més pur hegemònic. Si la societat accepta això, llavors, on queda el concepte fins ara inalienable de sobirania popular?
Si ens escandalitzem d'una constitució orientada a la majoria marginada i pobra aprovada pel 62% i a la vegada ens compadim de la pèrdua de privilegis que sofrirà la minoria criolla, llavors estarem passant per un cèrcol perillós, un cèrcol que qüestiona principis fins ara considerats inalienables i universals, com els de sobirania i justícia social, que passaven per a l'esquerra per ser part de mínims i constituir la columna central de la democràcia. El que en última instància es qüestiona és la democràcia. No hagués d'estranyar a ningú que, una vegada han estat assumits com a norma tals qüestionaments, s'accepti una "carta atorgada" sotmesa a consulta no vinculant que restringeixi drets de ciutadania i obri el pas a una ruptura entre ciutadans "de primera" i "de segona" o permeti la introducció d'una normativa com les 65 hores després de canviar el "dret al treball" pel "dret a treballar". Això ens porta a un nou estadi del sistema, el que la Comintern va percebre com la barbàrie abans que el col•lapse. Avui, fins i tot sense entreveure el col•lapse, es va introduint suaument la barbàrie.
Jordi Miralles - Coordinador general de EUiA i Antoni Barbará - Responsable d'Internacional
En la matinada del dilluns 16 de febrer 2009 els resultats escrutats ja han estat contundents: el referèndum ha estat àmpliament votat, pels electors i el resultat a falta d'ajusts decimals de les últimes paperetes és molt significatiu: un 53'36% per al SÍ i un 45'63% per al NO, amb escassos nuls. Una diferència de gairebé nou punts que equival a més d'un milió més de votants, a favor del Sí a la proposta governamental.
De fet el poble ha estat cridat a expressar-se a les urnes en quinze ocasions, en el període democràtic dels últims deu anys, situació que tampoc no convenç, (ara per excés), als enemics de l'imparable procés revolucionari en marxa.
Volem saludar i recalcar la pulcritut democràtica formal amb el qual s'ha desenvolupat tot el procés electoral, així com el respecte al resultat, a les regles i al joc net per part dels organitzadors. No han sucumbit a provocacions reiterades perfectament elaborades per algunes forces opositores.
Des d’EUiA volem traslladar la nostra felicitació al poble veneçolà, amb una impecable resposta democràtica en la seva immensa majoria i amb independència del sentit del seu vot. I molt especialment al Govern i al President Chávez per la seva importantíssima victòria de cara al futur del país i de la revolució bolivariana que s'està desenvolupant.
Des de Catalunya els acompanyem de forma clara, oberta, respectuosa, solidària i fraternal.
Quim Cornelles: "La Fundació treballa per a l'articulació de l'esquerra social amb la perspectiva del Front d'Esquerres en l'àmbit social i cultural"
Després de quatre anys de reimpuls de la Fundació Pere Ardiaca hem volgut saber quina és la situació actual i quines són les seves perspectives de futur. Des d’Avant hem entrevistat a Quim Cornelles, director de la Fundació Pere Ardiaca
Gerard Baró: L'activitat de la Fundació està en augment, s'ha passat dels inicis dels Cafès dels divendres a tenir un ventall molt obert d'activitats. Quins són els objectius de la fundació en aquest moment i com pretén assolir-los.
Quim Cornelles: Els cafès dels divendres són un element clau del projecte de la Fundació. Són un espai regular que permet articular, bastir un projecte, però també són un element que permet prendre el pols a la societat, escoltar el que fan les altres entitats, companys i companyes d'esquerres especialitzades en algun tema, etc.. Hem d'aprendre a escoltar, a vegades les respostes estan fora, però tots tenim la mania de començar de zero i pensar que el nostre procés i les nostres reflexions són úniques... Actualment el model capitalista afavoreix la dispersió i incomunicació dels moviments associatius, hi ha moltes organitzacions que fan una gran feina però estan molt especialitzades i, de vegades, els hi falta una visió més ample del propi sector, una visió general i crítica del món.
Penso que aquesta és la clau del projecte de la Fundació: ser capaç de crear unitat de la diversitat. A partir de buscar els punts en comú, de connectar amb allò de viu a la societat que intenta, amb més o menys èxit, donar respostes d'esquerra. L'altra gran clau és el treball col•lectiu.
Els nostres objectius passen per contribuir a la superació del capitalisme com a sistema social, actualitzant el pensament emancipador, tornant a Marx i utilitzant el marxisme de forma creativa. Per assolir aquest avenç cap al socialisme necessitem construir un Front d'Esquerres, que s'expressi als diferents àmbits d'activitat humana (polític, social, cultural i ideològic, món del treball, solidaritat). Que s'orienti per un esperit unitari, per a fer front als reptes plantejats a la classe treballadora, i els seus aliats, en cada fase a mesura que avancem en un sentit socialista.
Els i les comunistes que participem a la Fundació Pere Ardiaca actuem principalment en el front ideològic i cultural, i és a través de la reflexió i actualització sobre, i per a, la construcció del Front d'Esquerres, i amb l'organització mateixa de les seves bases, la societat civil alternativa, en el nostre front de lluita com millor podem servir al projecte comunista.
GB: Aleshores, la Fundació esta creixent molt?
QC: Sí. El projecte de la Fundació està consolidant-se, després d'un procés acumulatiu de quatre anys. Avui la Fundació Pere Ardiaca és reconeguda com un espai sociopolític important de l'esquerra política i social d'aquest país, una generadora d'iniciatives i un centre de recursos important de l'esquerra. A més podem dir que som útils a l'organització social d'esquerres i als comunistes, a través de la divulgació i la reflexió. Molts i moltes comunistes ho han entès així i s'han organitzat políticament a partir del seu contacte amb la Fundació.
GB: Sobre quin ventall social s'esta movent la fundació?
QC: La Fundació Pere Ardiaca és l'eina de la que s'ha dotat el PCC per treballar a l'àmbit intel•lectual, professional, social i cultural, generant i debatint idees des de l'òptica marxista. I és per això que la Fundació treballa per a l'articulació de l'esquerra social amb la perspectiva del Front d'Esquerres en l'àmbit social i cultural. Volem, modestament, contribuir a la unitat de les esquerres, la unitat dels treballadors i la unitat dels comunistes per crear una correlació de forces favorable a aturar i donar la volta al neoliberalisme. Construir una alternativa real al capitalisme.
El ventall social de la Fundació va des del moviment obrer fins al món acadèmic, passant pels treballadors i treballadores intel•lectuals i el món associatiu. És un ventall molt ample que inclou treballadors manuals, tècnics de l’administració pública, el món universitari, professionals autònoms, científics i investigadors/es a creadors culturals.
GB: Un dels objectius de la fundació és ajudar en l'aportació en els ideals marxistes i progressistes, com esteu treballant la qüestió de la crisis financera mundial?
QC: Bé, la Fundació és un dels pocs centres que ha reivindicat obertament la validesa del pensament de Marx i Engels. El Seminari de Pensament de Marx i Engels, pel qual han passat unes 150 persones en tres anys, moltes d'elles quadres comunistes i de les altres esquerres d'aquest país. Arran de la crisi financera, s'han incrementat exponencialment les ventes de Marx al món. La gent busca respostes. De sobte, la teoria del valor treball i el capital fictici, passen a ser arguments científics respectables i respectats. En aquest sentit, hem portat en els dos darrers mesos alguns dels més grans economistes crítics a nivell mundial, com són el Samir Amin i el Michale Krätke. Podreu llegir-lo i/o veure'ls a la web properament!. L’any en curs tenim un seminari per analitzar el capitalisme en crisi en el debat dels dissabtes al matí. Però farem activitats i jornades diverses per a reflexionar com hem arribat aquí, en quin punt estem i com en sortim. Aprofito l'ocasió per a fer una crida a tots i totes les camarades del Partit a contribuir-hi activament.
La clandestinitat, amb les seves extremades mesures de seguretat, tan aviat et proporcionava moments transcendentals com altres tirant a còmics. Recordo com si fos avui que s’havia de celebrar la reunió per constituir l’Assemblea de les Terres de Lleida –era el febrer del 72-, dins de l’Assemblea de Catalunya. Des de Balaguer viatjàvem amb el company Gregori Gallego fins a Lleida on teníem el contacte. Aquest era una coneguda camarada. Varem fer el canvi de vehicle i tornem per on havíem vingut. A les nostres preguntes, la camarada no obria boca. Cada cop anava quedant més clar que tornàvem a Balaguer.
Al final, l’esglèsia de Santa Maria que, conjuntament amb els Sant Crist, formen l’sky line de la ciutat, ens acollia. Bon lloc perquè els dimonis se’ns emportessin ja que, acabada la reunió de constitució, varem haver de tornar a baixar a Lleida a recollir el cotxe.
Ara, d’acord amb el compromís adquirit, m’aturo breument en la novel•la de l’Artur Pestana Pepetela, “La generación de la utopia”, publicada per Txalaparta. Pepetela és el nom de guerra que va utilitzar en el front de Cabinda, a Angola l’any 1969 i que es convertiria en el seu pseudònim literari. Més tard, amb el govern d’Agostinho Neto, va ser Vice Ministre d’Educació.
A la novel•la –comença: “Per tant, només els cicles serien eterns”- assistim a l’evolució d’un grup de joves residents a la Casa dels Estudiants de l’Imperi, lloc on es reuneix la joventut arribada de l’Àfrica. Vivim els anhels de canvi i el posterior compromís i els riscos. Les primeres manifestacions i la solidaritat. I la capacitat de diferenciar, a l’exterior, entre el revolucionari MPLA i la racista UPA. I la necessitat de tornar al país a lluitar.
“Som nosaltres, amb la guerra en Angola, els que derrocarem el feixisme. (...) Els comunistes estan enviant els seus militants a Angola per combatre el règim per dintre”.
Més tard, amb el xoc amb la realitat, l’aparició d’actituds oportunistes, de traïcions. El difícil enteniment entre lluitadors de diferents parts del país (el Nord, l’Est,...) com a conseqüència del tribalisme i de les 36 llengües que es parlen. El desencís, però també l’esperança, de que la utopia l’hagi heretada una nova generació.
Acaba: “Òbviament, no pot haver epíleg ni punt final en una història que comença amb per tant”.
Victoriano Crémer (nascut el 18-12-1906) i Eugenio de Nora van crear, els llunyans anys 40, la revista Espadaña que es convertiria en la plataforma de la que hauria d’ésser considerada la poesia social espanyola. Una poesia que segons el nostre autor no té una altra funció que “comunicarse con los hombres”.
Ja han passat 64 anys i Victoriano Crémer encara escriu una columna diària al Diario de León i, amb El último jinete obté el XVIII Premio de Poesia Jaime Gil de Biedma. La seva poesia actual es manté testimoni dels anys transcorreguts des d’un franquisme virulent fins una realitat més propera –la que és conseqüència de la transició- igualment poc esperançadora i desencisada: “No. No es este el mundo / que nos fuera prometido / cuando contruíamos catedrales / para refugio de dioses / y desplegábamos al viento / versos de amor” (Fragment de ¿Dónde?).
En aquest últim volum de poesies publicat –Crémer confia en viure vint anys més per poder acabar d’escriure una història sobre la Guerra Civil- podem llegir el poema Hijos del trueno:
No pretendo engendrar un hijo / a través de la nieve o del juego ingenioso / de mezclar corderos con palomas / y anunciar, aprovechando el paso de los trenes, / la venida del Espíritu Santo en forma de gendarme. //
Los hijos nunca llegan cuando son anunciados / por los pelícanos de la charca, ni se asoman / al dulce vientre de la madre advirtiendo: / “¡Cuidado, soy un tigre disfrazado de niño, / si no sois conmigo todo lo bueno que necesito / para ser un hijo entero y verdadero / acabaré con vosostros en la cama de los ángeles!”. // Porque un hijo del trueno no se rinde / porque le canten nanas los arroyos, / ni porque le enciendan las hogueras del trigo / para el pan nuestro de cada día. / Un hijo, hecho de ruidos y explosiones / se anuncia, poco a poco / alimentado de sangre y leche y apretando los puños / de la furia hasta que ya en la cima, convencido / de que nada le vale pronunciar su nombre / entre estrépitos mezclados con saliva, / quedará dormidito como un sauce caído sobre el río / que va a dar a la mar. / (¡A la mar los marineros / que es el morir bajo las aguas!) Sabía / cómo podía ser un niño bueno como todos, / pero no supo nunca cómo podía hacerlo / sin arrancar la cabellera de la madre.
Malgrat tot, deuen ser els anys acumulats els que et fan escriure al final del poema Año dos mil ocho: “Dos mil ocho tentativas de vida / para aceptar al final / el ruido de la sonajería / de turbas disfrazadas / de pueblo”.
Albert Einstein va tenir sempre una inclinació cap a la política i al compromís social com a científic, interessant-se profundament per les relacions entre ciència i societat. Va ser cofundador del Partit Liberal Democràtic Alemany.
Amb l'auge del moviment nacional socialista a Alemanya Einstein va deixar el seu país i es va nacionalizar nord-americà. En plena Segona Guerra Mundial va donar suport a una iniciativa de Robert Oppenheimer per a iniciar el programa de desenvolupament d'armes nuclears conegut com a Projecte Manhattan, ja que va considerar aquesta l'única forma de reduir els governs alemany i japonès. Einstein, però, sempre va voler que aquestes armes nuclears no fossin utilitzades.
Al maig de 1949 la revista Monthly Review va publicar a Nova York un article seu sota el títol de Per què el socialisme? en el qual reflexiona sobre la història, les conquestes i les conseqüències de l'anarquia econòmica de la societat capitalista", article que avui segueix tenint vigència. Cal tenir en compte que Einstein fou un enardit activista polític molt perseguit durant la caça de bruixes del senador anticomunista Joseph McCarthy per manifestar opinions de caràcter antimperialistes, encara que es va salvar per aportar grans avanços científics dels quals el govern nord-americà es va valer per a la seva expansió armamentística.
Originari d'una família jueva assimilada va advocar per la causa sionista, encara que fins el 1947 s'havia mostrat més partidari d'un estat comú entre àrabs i jueus. L'Estat d'Israel es va crear l'any 1948, quan Chaim Weizmann, el primer president d'Israel i vell amic d'Einstein, va morir l'any 1952, Abba Eban, ambaixador israelià als Estats Units, li va oferir la presidència. Einstein va rebutjar l'oferiment dient "Estic profundament commogut per l'oferiment de l'Estat d'Israel i alhora tan entristit que m'és impossible acceptar-lo".
En els seus últims anys va ser un pacifista convençut i es va dedicar a l'establiment d'un utòpic Govern Mundial que permetria a les nacions treballar juntes i abolir la guerra. En aquesta època va llançar el conegut Manifest Russell-Einstein que feia un cridat als científics per a unir-se en favor de la desaparició de les armes nuclears. Aquest document va servir d'inspiració per a la posterior fundació de les Conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials que el 1995 foren guardonades amb el Premi Nobel de la Pau.
Hem iniciat un nou any, amb els vells problemes de la nostra era: guerra, crisis econòmica i fallida del sistema capitalista. Un 2009 que demanda, urgentment, la necessitat de l’acció política d’esquerres sense complexos, tant a nivell local com internacional.
Hem iniciat un nou any, amb els vells problemes de la nostra era: guerra, crisis econòmica i fallida del sistema capitalista. Un 2009 que demanda, urgentment, la necessitat de l’acció política d’esquerres sense complexos, tant a nivell local com internacional. L'agressió d'Israel a Gaza ha estat molt més que una qüestió "interna" de l'Orient Mitjà, ha estat i és, una agressió al dret internacional. Israel ha fet el que ha volgut a Gaza, el seu propi holocaust, davant la tebiesa i complicitat de les institucions internacionals i la UE. Unes institucions, que, alhora, han estat en el punt de mira dels atacs israelians: Els bombardejos a la seu de la ONU a Palestina, les matances a les escoles de protecció de Nacions Unides, la matança de 1400 persones, la majoria civils, dones, nens... l'atac impune als combois d’ajuda humanitària, l'assassinat de personal de la Creu Roja, l'incompliment de la resolució d’urgència que la ONU va aprovar, en que es dictava l'alto al foc immediat... Una agressió que rebassa, un cop més, qualsevol límit imaginable en la política internacional, i que Israel, amb el suport del EUA (que va fer el mateix amb la guerra d'Iraq), demostra que les institucions internacionals només han de servir per legitimar les agressions i els interessos geopolítics dels EUA. La societat catalana ha plorat el sofriment del poble palestí de Gaza, així ho ha demostrat a través de les massives manifestacions realitzades arreu del país. Unes mobilitzacions que han molestat als poders fàctics catalans, que han muntat en còlera per la participació de membres de la coalició ICV-EUiA en les manifestacions per la Pau a Palestina. Al mateix temps, el departament de Vicepresidència ha mantingut inalterats els acords Catalunya-Israel, malgrat la demanda canalitzada per Jordi Miralles al Parlament, i recolzada també per la societat civil. George W. Bush ha finalitzat el seu obscur mandat al capdavant de la Casa Blanca nord-americana. Bush s’acomiada del món amb una darrera guerra (que no última) intervenció israeliana a Palestina. Una intervenció que ha "finalitzat" a temps per a que el relleu en la presidència americana no és veiés tacat de sang. I arriba Barak Obama. Qui serà Obama? promet canvis i "Yes We Can", únic missatge reflexat pels mitjans. Les primeres decisions d' Obama poden apuntar a quina línea política realitzaran els EUA en aquest nou període. El tancament de la presó de Guantanamo, posarà fi a més de 5 anys d'il·legalitats. En un altre apartat, la crisis econòmica seguirà com la principal preocupació de la classe treballadora. Una crisis que cada cop és més visible i que, a l'Estat Espanyol, ja ens ha portat a la crua xifra dels 3 milions d'aturats. Una xifra que va en augment i que podria arribar als 4 milions a finals d'any. Una crisis que ja afecta a 846.000 families, en que tots els membres estan en l'atur. Una situació què, desde les esquerres, hem de donar resposta urgent a les necessitats de la classe obrera. Una classe obrera que reclama solucions. Cal per això, enfilar la política d’intervenció de l'esquerra transformadora catalana i estatal.
I enmig d'aquesta situació, el Comitè Central del 17 de gener va aprovar la convocatòria del XIIè Congrés dels i les Comunistes de Catalunya. Un Congrés que ha d'ajudar a la intervenció del PCC en la societat i a donar resposta als problemes concrets de la classe treballadora.
Un XIIè Congrés que presenta, com a principal objectiu, situar el PCC en el segle XXI i afrontar els debats ideològics sense pors ni complexos. Uns debats que han de definir què vol dir ser comunista en el segle XXI i en el centre del capitalisme. Uns debats que han d'enfortir un PCC que està amb millor capacitat d’intervenció en l'escena política catalana, estatal i europea, i que ha de saber posar en el centre del debat quin és l’encaix del partit en aquesta nova etapa històrica.
Així doncs, ja estem de Congrés. Ara comença un procés de discussió i debat a les organitzacions del partit, en que hem de discutir no només amb els afiliats i afiliades, sinó també amb tot el conjunt de persones que treballen en el dia a dia, colze a colze, per transformar aquesta societat. Uns debats que han de ser oberts, tranquils i, sobretot, útils, que ajudin a l’actualització del pensament comunista. Per tant, ara ja si, donem per començat el procés del XIIè congrés!.
Les assemblees d’EUiA i d’Izquierda Unida, els congressos català i confederal de Comissions Obreres: fins a quatre discussions en què els i les comunistes de Catalunya hem participat amb la nostra proposta. La valoració general ha de ser positiva. Sobretot si entenem aquests processos com la culminació d’un llarg període de recomposició de les forces progressistes, que ha tingut algunes de les seves expressions més evidents en la derrota electoral del PP, en la consolidació de la coalició ICV-EUiA o en el recent canvi de direcció a CCOO. Ara, per tant, ens correspon també a nosaltres, el Partit dels Comunistes de Catalunya, celebrar el nostre congrés, per encarar en millors condicions el canvi de cicle.
Del llibre NO A LA GUERRA que el podeu trobar a la Fundació
En els darrers anys s’ha parlat molt de la desafecció de la ciutadania per la política. També de la desconnexió entre la classe treballadora i aquelles formacions que pretenen representar-ne els interessos. D’aquesta constatació se n’han després multitud d’anàlisis; des dels més superficials, que posen l’accent en els aspectes formals del sistema representatiu, a aquells que indivi- duen el problema en la manca de presència social de les esquerres i en la conseqüent desmobilització de les organitzacions progressistes. Aquesta darrera valoració resulta sens dubte força més sòlida, però també és cert que els objectius que se’n deriven són a llarg termini. En canvi hi ha una qüestió que sí permet rectificacions immediates: existeix un cansament generalitzat davant de la grandiloqüència, del llenguatge confús i de la manca de transparència i de sinceritat de la majoria de partits polítics.
Per aquesta raó, probablement el millor de cara al proper procés congressual sigui reconèixer obertament les nostres limitacions i discutir-ne amb calma i sense complexos entre nosaltres i amb la gent del nostre entorn. En aquest sentit, hi ha dues qüestions senzilles, que caldria abordar. En primer lloc, és necessària una reflexió seriosa sobre la realitat organitzativa. No es tracta tant de discutir el model, sobre el qual hi ha un ampli acord, sinó, sobretot d’individuar un per un tots els dèficits actuals, per tal de començar-hi a posar solucions. Solucions concretes, amb persones concretes i amb objectius concrets. Si no s’actua en aquesta línia, la manca de debat col·lectiu i la compartimentació de les diferents àrees d’actuació no permetran aprofitar tota la feina que s’està duent a terme i li restaran globalitat al projecte.
En segon lloc, és necessari dotar de fonamentació objectiva cadascuna de les anàlisis i les afirmacions que hem vingut realitzant en els darrers temps. En aquest aspecte també caldria partir d’una certa humilitat i recórrer, sense prejudicis, a aquelles persones que per la seva formació o per la seva experiència puguin aportar més.
I a partir d’aquí, saber marcar objectius concrets i ben dimensionats, juntament amb els instruments necessaris per aconseguir-los.
És cert que aquestes qüestions poden semblar obvietats, però hi ha moments en què davant de la inèrcia del dia a dia, és necessari recordar fins i tot les coses més evidents. Aquest sembla ser un d’aquests moments.
La crisi financera no passa per Israel de llarg. El país, que ha anat integrant-se als mercats capitalistes globals en les últimes dècades, contempla de nou la cara més lletja del capitalisme, així com els mercats de valors s'han anat desplomant un impressionant 10% des de principi de mes i es retalla la previsió de creixement del PIB per als pròxims dos anys. La crisi arriba a un Israel que es troba en pitjor estat que durant l'última recessió de 2000-2003: actualment, prop d'una quarta part dels ciutadans israelians viu per sota de la línia oficial de pobresa, entre la que el percentatge de grups minoritaris, com els àrabs israelians i els jueus ortodoxos, és extremadament elevat.
Israel i l'actual crisi capitalista
Una gran part de la població pobre d'Israel es defineix com a "pobres amb feina" (working poor), és a dir, gent amb ocupació, però el sou de la qual no arriba a cobrir les necessitats mínimes, un fenomen que es considera habitualment com a símptoma del clivellament de les classes mitjanes.
Malgrat el fet què molts governs de tot el món, d'Europa a Mèxic, intenten incrementar la despesa a fi de combatre la imminent recessió, el govern israelià ha declarat ja que mantindrà un pressupost equilibrat i que per aconseguir-ho seran precisos majors retalls de la despesa social. El govern encara no ha donat a conèixer els pressupostos per a 2009, però igual com en el pla econòmic d'emergència de 2003, és probable que inclogui la reducció del suport de l'Estat a educació i benestar social, amb el tancament d'hospitals, escoles i centres socials.
L'actual crisi té també un efecte directe sobre les pensions i els estalvis a llarg termini de molts treballadors i jubilats israelians. En les últimes dècades, Israel va passar per una sèrie de reformes financeres destinades a integrar a la societat israeliana al sistema financer internacional. D'aquesta manera, el principal fons de pensions, que fins el 1995 era a les mans de la confederació sindical laborista, Histadrut, es va privatitzar el 2004.
En aquella època es va veure també l'adquisició d'institucions financeres primordials, tals com la major empresa d'assegurances del país i el segon banc nacional, per part de propietaris estrangers. Les institucions financeres, ara plenament integrades a les finances internacionals, han escampat les seves inversions pels mercats internacionals en lloc de fer-ho en bons de l'Estat, així com en títols que van enriquir els principals magnats israelians, que han invertit al seu torn ingentment en valors financers estrangers. Les pèrdues que el sector financer global ha sofert en les últimes setmanes han tingut repercussions de consideració sobre els inversors institucionals israelians, amb el resultat que els estalvis de les pensions s'han contret una mitjana del 8%, i el pitjor està per arribar. Molts treballadors, sobretot aquells la jubilació dels quals s'aproxima, la veritat és que no es creuen que puguin mantenir un nivell de vida decent, i es veuran obligats a treballar en la seva vellesa.
Un altre sector que s'ha vist afectat per la crisi és la vasta xarxa de ONG que proporciona l'assistència que necessiten milers d'israelians. A causa de la pobresa cada vegada més gran al si de la societat israeliana, les ONG han acabat subministrant molts serveis socials essencials, des de menjadors assistencials i activitats caritatives a sanitat i educació. Les ONG, que sovint operen sota l'ensenya de la "justícia social", depenen en general enormement de les aportacions d'opulents donants israelians i internacionals, entre els que es compten alguns dels principals capitalistes israelians.
En temps de turbulència econòmica, com ara, minven les donacions, deixant una part significativa de la població israeliana desproveïda de l'essencial, de vegades tan bàsiques com sostre i menjar. Aquest aspecte de la crisi es deixa sentir de manera especialment aguda als territoris palestins, ja que molts programes d'ajut sofreixen retalls per la falta de fons. És probable que la indústria israeliana també sofreixi retalls; ja s'espera que més de 10.000 empleats siguin acomiadats en les pròximes setmanes. La dependència del mercat exterior, que va ser saludada pels polítics liberals com a senyal d'èxit de la indústria israeliana, és probable que sigui la seva perdició en temps de recessió global. Molts dels emprenedors més arriscats, sobretot en els sectors de tecnologies de la informació i biotecnologia, ja estan abandonant Israel.
No obstant això, un sector que no deixa veure signes de recessió és el de la producció de mitjans de destrucció. Elbit, el més gran fabricant privat d'armament, informava que els seus beneficis bruts per al segon quadrimestre de 2008 es van incrementar en un 55, 4%, per comparació al segon quadrimestre de 2007, com a Magal, que s'especialitza en sistemes de seguretat i vigilància, va veure els seus ingressos augmentats en un sorprenent 78% des de 2007 (Magal i Elbit són ambdós contractistes principals en la construcció del cèlebre Mur de Separació en els terrirorios ocupats palestins). A més, no és probable que el pressupost de defensa israelià sofreixi retalls el 2009 i continuarà ocupant prop del 15% de les despeses totals de l'Estat.
Entre els milers de milions assignats a les forces armades israelianes, es gastaran 4.000 milions de dòlars en adquirir 25 noves caceres F-35, el que els torna el doble de cars respecte al seu preu de catàleg (87 milions cada un), per a felicitat de Lockheed-Martin Corporation. Les prioritats del govern, que queden de manifest en aquesta compra caríssima i innecessària, deixen al descobert el nucli del paper geopolític d'Israel: actuar de "gran garrot" de la política exterior nord-americana, fins i tot al preu de fer passar gana els seus propis ciutadans.
El senador d'EUiA adscrit al grup de l'Entesa, Joan Josep Nuet, ha declarat avui que per a la seva formació "els crims del franquisme són delictes contra la humanitat", per tant "ni prescriuen ni són amnistiables". En el dia en què s’acompleixen 33 anys de la mort del dictador, Nuet ha retret tant al PP com al PSOE que argumentin que la llei d'amnistia va tancar les responsabilitats, i ha afegit que "tot i que s'hagi doblegat la mà a Garzón, tardarà més o menys però el tema tornarà a aparèixer". Així, ha recordat els casos de Xile i Argentina, països on els familiars dels desapareguts han hagut d'esperar molts anys per a què, finalment, s'investiguessin els crims de les respectives dictadures militars.
La impunitat dels crims franquistes
El dirigent d'EUiA ha sentenciat que "no es tancarà la transició a Espanya fins que això passi". I la conclusió que en treu de la reacció davant les diligències del jutge Garzón és que "el poder judicial s'ha de democratitzar més" i que els pactes entre el PSOE i el PP no ho afavoreixen. Nuet també ha posat com exemple de què aquesta institució "és poc democràtica", la seva "inadaptació" davant el fet plurinacional.
Per acabar, Nuet ha volgut encoratjar totes les associacions de la memòria històrica: "No és una derrota, la lluita continua i segur que trobarem noves vies per jutjar els crims del franquisme", ha assegurat, basant-se en el fet que "el temps ha demostrat que tot i les lleis de punt final, la justícia acaba triomfant". I ha tancat el tema llançant una pregunta: "Pot un país democràtic tenir al voltant de 150.000 persones desaparegudes enterrades a les seves cunetes i seguir dient que és un país democràtic?"
Quants pintors compromesos amb els seus pobles! És una feina quasi impossible escollir-ne només un. Ràpidament em venen a la memòria els grans muralistes mexicans: Orozco, Rivera i Alfaro Siqueiros. Roberto Matta, el surrealista xilè tan estimat. El cubà Wifredo Lam. Per què no donar una ullada a cada un d'ells? El brasiler Cándido Portinari, tan ben reflectit per Nicolás Guillén. I com en totes les relacions fetes de memòria segur que cometo molts oblits imperdonables.
Però hi ha un racó especial per a l'equatorià Oswaldo Guayasamín (1919-1999). D'ell és la frase del títol. Que el seu record ompli les absències dels altres! No podrà tornar però continua estant en la memòria del poble cubà, en la de tots els que encara l'admirem i en la dels seus compatriotes equatorians, als que va deixar la major part de la seva obra, recollida majoritàriament a la Fundació que porta el seu nom. No podem deixar de fer esment de la seva gran proposta en la que encara estava treballant quan el va sorprendre la mort: "La Capilla del Hombre". Més de 15.000 m2 construïts a Quito, que acolliran tot un conjunt de col•leccions d'arqueologia, d'art colonial i contemporani i el fons de la Fundació.
En el moment de la seva mort, Abel Prieto, Ministre de Cultura cubà, declarava: "Per a nosaltres va ser un entranyable amic, un defensor incondicional de la Revolució, un germà de somnis i ideals".
Fidel Castro: "L’Amèrica Llatina (ha perdut) un honorable americà que va saber reflectir al seu art, no només el patiment dels seus compatriotes, sinó també les seves cultures i les seves virtuts... No podem admetre que va morir, perquè els homes com ell no moren: es multipliquen en els seus pobles..."
Pablo Neruda, allà en el 1969, va escriure al catàleg de la seva exposició La Edad de la Ira, a Santiago de Chile: "...tiene el toque de la fuerza, es un anfitrión de las raíces, da cita a la tempestad, a la violencia, a la inexactitud. Y por ello, a la vista y paciencia de nuestros ojos, se transforma en luz... su corazón es nutricio y figurativo, está lleno de criaturas, de dolores terrestres, de personas agobiadas, de tortura y de signos... Pensemos antes de entrar en su pintura porque no nos será fàcil volver".
L'escriptor portuguès i premi Nobel de Literatura el 1998, José Saramago, va assegurar dilluns que "Carlos Marx mai no va tenir tanta raó com ara", en referència a les teories desenvolupades per l'economista alemany i l'actual crisi financera global.
L'asseveració va tenir lloc a Lisboa, capital de Portugal, durant la presentació de la pel•lícula Blindness, la qual és una adaptació de la seva obra Assaig sobre la Ceguesa publicada el 1995, va ressenyar el portal web del rotatiu La República, de l'Uruguai. " On eren tots aquests diners? ", va preguntar Saramago en referència a l'enorme capital desenfundat pel govern d'EUA com a mesura per parar la crisi. "Estava molt ben guardat", va contestar mentre va afirmar que "després va aparèixer de sobte, per salvar què? vides? No, bancs".
Així mateix, l'escrit va manifestar que "les pitjors conseqüències encara no s'han manifestat". En ser preguntat sobre el vincle entre el tema de la seva novel•la i la crisi financera, l'escriptor va respondre que sempre estem més o menys cecs, sobretot per al fonamental'.
Als seus 85 anys, José Saramago ha publicat més de trenta obres entre prosa, poesia, assaig i teatre. L'agost passat, amb prou feines recuperat d'una greu pneumònia, va acabar d'escriure el seu llibre El viatge d'un elefant, una història èpica i jovial sobre el periple d'un elefant asiàtic per l'Europa del segle XVI.
Nou capitalisme? No! Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia.
Fa uns dies diverses persones de diferents països i posicions polítiques subscrvíem el text que copio a continuació. És una crida d'atenció, una protesta, l'expressió de l'alarma que sentim davant de la crisi i les possibles sortides que es remenen. No podem ser còmplices.
" Nou capitalisme? " Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia.
La crisi financera esta de nou aquí destrossant les nostres economies, colpejant les nostres vides. En l'última dècada els seus sotracs han estat cada vegada més freqüents i dramàtics. Àsia Oriental, l’Argentina, Turquia, el Brasil, Rússia, l'hecatombe de la Nova Economia proven que no es tracta d'accidents fortuïts de conjuntura que transcorren a la superfície de la vida econòmica, sinó que estan inscrits en el cor mateix del sistema.
Aquestes ruptures que han acabat produint una funesta contracció de la vida econòmica actual, amb l'augment de la desocupació i la generalització de la desigualtat, assenyalen la fallida del capitalisme financer i signifiquen la definitiva anquilosi de l'ordre econòmic mundial en el qual vivim. Cal, doncs, transformar-lo radicalment.
En l'entrevista amb el President Bush, Durao Barroso, President de la Comissió Europea, ha declarat que la present crisi ha de conduir a "un nou ordre econòmic mundial", la qual cosa és acceptable si aquest nou ordre s'orienta pels principis democràtics -que mai no es van haver d'abandonar - de la justícia, llibertat, igualtat i solidaritat.
Les "lleis del mercat" han conduït a una situació caòtica que ha requerit un "rescat" de milers de milions de dòlars, de manera que, com s'ha resumit encertadament, "s'han privatitzat els guanys i s'han socialitzat les pèrdues". Han trobat ajut per als culpables i no per a les víctimes. És una ocasió històrica única per redefinir el sistema econòmic mundial en favor de la justícia social. No hi havia diners per als fons de la SIDA, ni de l'alimentació mundial... i ara ha resultat que, en un autèntic torrent financer, sí que hi havia fons per no acabar d'enfonsar-se els mateixos que, afavorint excessivament les bombolles informàtiques i de la construcció, han enfonsat la bastida econòmica mundial de la "globalització".
Per això és totalment desencertat que el President Sarkozy hagi parlat de realitzar tots aquests esforços amb càrrec als contribuents "per a un nou capitalisme"!… i que el President Bush, com era d'esperar en ell, hagi afegit que s'ha de salvaguardar "la llibertat de mercat" (sense que desapareguin els subsidis agrícoles!)...
No: ara hem de ser "rescatats" els ciutadans, afavorint amb rapidesa i valentia la transició des d'una economia de guerra a una economia de desenvolupament global, en què aquesta vergonya col•lectiva d'inversió en armes de 3 mil milions de dòlars al dia, mentre moren de gana més de 60 mil persones, sigui superada. Una economia de desenvolupament que elimini l'abusiva explotació dels recursos naturals que té lloc en l'actualitat (petroli, gas, minerals...) i s'apliquin normes vigilades per unes Nacions Unides refundades -que incloguin el fons Monetari Internacional, el Banc Mundial "per a la reconstrucció i el desenvolupament" i l'Organització Mundial del Comerç, que no sigui un club privat de nacions, sinó una institució de l'ONU- que disposin dels mitjans personals, humans i tècnics necessaris per exercir la seva autoritat jurídica i ètica eficaçment.
Inversions en energies renovables, a la producció d'aliments (agricultura i aqüicultura), en l'obtenció i conducció d'aigua, en salut, educació, vivenda,… que el "nou ordre econòmic" sigui, per fi, democràtic i beneficiï la gent. L'engany de la globalització i de l'economia de mercat s'ha d'acabar! La societat civil ja no serà espectadora resignada i, si és precís, posarà de manifest tot el poder ciutadà que avui, amb les modernes tecnologies de la comunicació, posseeix. "Nou capitalisme"? No! Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia.
Signants: Federico Mayor Zaragoza, Francisco Altemir, José Saramago, Roberto Savio, Mario Soares, José Vidal Beneyto.
Fa dos segles, el Bolívar que coneixem va dir que "la llibertat del Nou Món és l'esperança de l'univers". En plena efervescència emancipadora llatinoamericana, ha nascut, aquest cop a la Xina, un nouvingut Simón Bolívar. Concebut a Xichang, va projectar-se cap a l'esfera terrestre per no tornar, com a mínim, fins arribar a l'edat de 15 anys.
Suficient temps geostacionari com perquè, donat el cas, i gràcies a Simón, generacions de comunitats indígenes de l'Amazones puguin rebre classes a distància o sol•licitar ambulàncies aèries. Ciència ficció? Realitat: és el socialisme del segle XXI. Aquest històric llençament constitueix un gran avenç per a Veneçuela i l’Amèrica Llatina. Una altra missió, la primera ultraterreste, impulsada pel ministeri per al Poder Popular de Ciència i Tecnologia veneçolà amb la col•laboració del govern xinès. Simón Bolívar atorga així la independència tecnològica i científica al poble veneçolà. Sense finalitats militars ni mercantilistes, un avenç sense fronteres geogràfiques ni límits en el coneixement, Simón és el quart satèl•lit llatinoamericà llençat a l'espai, després de Mèxic, l’Argentina i el Brasil. Quan estigui plenament operatiu, a inicis de 2009, s'entregarà a Cantv (Compañía Anónima Nacional Teléfonos de Venezuela ) que, tot s'ha de dir, va ser nacionalitzada el maig de 2007 per assumir el repte de crear "la concepció socialista del servei de telecomunicacions". Aquesta filosofia no entra en l'execució dels 5.596 milions de beneficis de Telefònica d'aquest any.
Independència tecnològica
Simón Bolívar suposa la sobirania tecnològica de Veneçuela: cap país podrà controlar la transmissió de dades, veu i imatges entre les institucions de l'Estat , les missions i les del país amb d'altres pobles. Veneçuela es converteix així en el país amb més ràpid creixement en matèria satel•lital del món. En només tres anys, gràcies al conveni de transferència tecnològica acordat amb la Xina, avui el país compta amb un total de 90 especialistes que en un futur molt proper seran capaços de fabricar, llençar (des del seu propi cosmòdrom veneçolà) i controlar un altre satèl•lit; però el més destacat és que, a més, Veneçuela serà capaç de donar assessoria tecnològica a altres pobles per què puguin llençar els seus satèlits.
Un satèl•lit socialista
Venesat-1, cobrirà necessitats de la societat de la informació: les zones històricament invisibilitzades ara tindran igualtat d'accés a la informació, telèfon i Internet, potenciant així l'actual funció dels Infocentres i dels Centres Bolivarians d'Informació i Telemàtica que a dia d'avui no arriben a tots els racons del país. A més, els mil Mhz que proporciona Simón suposen un estalvi per a l'Estat de 2 milions de dòlars mensuals, i amplia fins a 24 els canals de ràdio i televisió que tindran temàtiques culturals i educatives. Es consoliden, amb aquest projecte socialista, programes socials associats a la Teleeducació i a la Telemedicina: s'amplia d'aquesta manera l'accés a l'educació mitjançant les classes a distància, les biblioteques virtuals i l'intercanvi entre universitats del món, així com els tractaments, consultes o assistència mèdica dels poblats i comunitats on abans no es podia arribar. S'ha acabat la brecha digital que divideix la societat de la informació a Vençuela i Llatinoamèrica.
Fonts:
Ministerio del Poder Popular para la Ciencia y la Tecnología http://www.mct.gob.ve/ Agencia Bolivariana de Actividades Espaciales http://www.abae.gob.ve/ Compañía anónima nacional de Venezuela http://www.cantv.com.ve Wikiquotes www.wikiquote.org/
Sabies que...
...a l'espai hi ha uns 5 mil 500 satèl•lits, i només 500 són operatius mentre que la resta és brossa espacial.
...el satèl•lit, situat sobre òrbita uruguaiana, transmetrà en banda C (ràdio i televisió), KU (dades i Internet) i KA (televisió digital).
...el govern preveu enviar un altre satèl•lit d'observació de la terra el 2013.
Durant els mesos d'octubre i novembre una marxa de milers d'indígenes ha recorregut les ciutats colombianes per reclamar a Álvaro Uribe que escolti les seves reclamacions.La marxa va congregar més de 40.000 persones a Bogotà "Que l'estat de Commoció Interior no apagui la veu dels Pobles indígenes i el crit de la Mare Terra".
CEFERINO ALONSO
El passat 20 d'octubre, més de 12.000 indígenes colombians van iniciar una marxa per la Via Panamericana a Colòmbia, com un símbol de resistència indígena i popular que busca generar un diàleg públic amb el govern d'Alvaro Uribe, actual president de Colòmbia. Els Pobles Indígenes, i les seves autoritats, van ser acompanyats per diferents sectors socials, populars i democràtics de Colòmbia, en el que ells han anomenat "La Gran Minga de Resistencia Indígena y Popular", una jornada d'unitat i resistència comunitària, social i popular. Alvaro Uribe va ser convocat per "l'autoritat indígena" el 27 d'octubre. El president colombià va respondre amb una gran insolència a la Gran Minga dels Pobles a la ciutat de Cali, ja que el president Uribe va al•legar falta de seguretat per no assistir-hi. Curiós, no pot garantir ni la seva pròpia seguretat, amb un pressupost militar i de seguretat astronòmic: el 4,7% del PIB ( a Espanya és de l’1,69% del PIB) és a dir, uns 6.000 milions d' euros!!.
Els objectius de la marxa són diversos, van des de la recuperació de la memòria històrica -ja que els Pobles Indígenes han estat sistemàticament exterminats des de 1492-, la defensa de la seva identitat i de drets ancestrals, denunciar el Govern d'Uribe i el seu Parlament pel seu lligam amb el paramilitarisme... Tot això exigeix una reparació al sofriment que han patit els pobles indígenes al llarg de la història, primer amb els colonitzadors que sota la bandera de la reialesa espanyola van ocupar Colòmbia fins a la declaració d'independència el 1810, i posteriorment amb els successius governs, independitzats ja d'Espanya, i que representaven els diferents interessos dels terratinents i militars de les noves burgesies i classes polítiques. Només durant el govern d'Uribe han estat assassinats 1.253 indígenes, 18 pobles es troben en perill d'extinció, i n'hi ha prop de 10.000 desplaçats. Pel fet de denunciar i reclamar les sistemàtiques violacions dels drets humans, els pobles indígenes han estat estigmatitzats i se'ls ha assenyalat com a guerrillers terroristes. En les setmanes que està durant la Minga Indígena, han estat assassinats 2 indígenes i 121 han resultat ferits per la força militar.
La utilització de proves falses per part del govern Uribe per acusar els indígenes com a membres de les FARC i les campanyes per desacreditar les organitzacions de la societat civil, serveixen per alçar la preocupació internacional pels indígenes i les organitzacions socials.
Organitzacions polítiques com el Pol Democràtic Alternatiu, els sindicats, ONG de Drets Humans de Colòmbia, estudiants de les universitats públiques, el moviment social de dones contra la guerra, els sindicalistes i tot el sector social, també s'han pronunciat en suport a la Minga. De la mateixa forma ho han fet organismes internacionals de drets humans. També, un gran nombre de diputats europeus han elaborat una declaració parlamentària sobre la repressió dels moviments indígenes i sindicals a Colòmbia, presentada el passat 22 d'octubre , en la que s'afirma que aquests esdeveniments violents no poden quedar en la impunitat i reconeixen com a legítimes les reivindicacions dels indígenes.
El passat 6 de novembre es va fer lliurament al Consolat de Colòmbia a Barcelona d'un Comunicat firmat per diverses ONG de Catalunya que treballen amb programes a Colòmbia, en el qual es denuncia la repressió i es dóna suport a la Marxa. Des de Catalunya, se segueixen amb preocupació els esdeveniments i s'han programat diverses accions per donar a conèixer la protesta i els objectius que el Govern d'Uribe vol ignorar.
Per què es mobilitzen els pobles indígenes?
- Pel dret a la vida, contra el genocidi i els crims de lesa humanitat. - Per la defensa i alliberament dels seus drets territorials, per la derogatòria immediata de la Llei de Desenvolupament Rural com a màxima expressió d'exclusió, repressió i discriminació dels Pobles Indígenes de Colòmbia - Exigeixen al Govern Nacional que adopti la Declaració Universal de Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes. - Marxen per exigir el seu dret fonamental a la pau i denunciar el fracàs de la política de guerra de la seguretat democrática. Proposen una sortida negociada i digna al conflicte armat a Colòmbia. - Contra la criminalització i judicialització al moviment indígena i a la protesta social i la satanització dels moviments i organitzacions socials que reivindiquen el dret a la vida, als seus territoris, autonomia i al respecte i vigència dels drets humans i el dret internacional humanitari. - Perquè no es firmi el Tractat de Lliure Comerç -TLC-, amb cap país, ja que addueixen que això equival a lliurar la riquesa del país i el treball de tot un poble a les Transnacionals. - Des de la Minga de Resistència Indígena i Popular, s'ha ressaltat la voluntat política de conservar i restablir l'Estat social de dret, donar suport a les actuacions de la Cort Suprema de Justícia, exigir càstig per als responsables de crims de lesa humanitat, i justícia i reparació per a les mates. - És en aquest context, segurament més complex encara del que es descriu, on s'emmarca la mobilització del Moviment Indígena. Mobilització que reclama la solidaritat de la societat catalana, de les seves institucions i entitats públiques, dels seus moviments socials, sindicals i polítics. Ningú no pot ignorar el genocidi contra els pobles indígenes.
Colòmbia no és el paradís de la pau
Per la via de la política de seguretat democràtica 1.253 indígenes han estat assassinats durant els últims 6 anys, 18 pobles indígenes en vies d'extinció mates de l'abandonament i desídia de l'Estat, 450.000 indígenes sense terra, 3.000.000 de ciutadans colombians viuen refugiats per fora del país, 400.000 famílies han perdut el seu habitatge, 4.000.000 de desplaçats interns, 30.000 desapareguts, 5.000 execucions extrajudicials; centenars d'educadors, periodistes i sindicalistes assassinats durant els últims 6 anys, el 45% de la població en situació absolutament precària sumida en subocupació, 2.000.000 de persones en situació de mendicitat, milers de víctimes dels actors armats il•legals i de les forces de l'Estat sense veritat, justícia, ni reparació. A més, prop de 6 milions d'hectàrees, de les millors terres del país, estan en mans dels narco-polítics-paramilitars com el seu botí de guerra.
"No és la meva voluntat fer alarmisme ni generar més incertesa en els moments de greu crisi actuals. Malauradament, però, fa alguns dies, setmanes, mesos i encara algun any que estem denunciant els propòsits confessos i notoris de poderosos interessos econòmics i empresarials de tornar a la càrrega privatitzadora amb la definitiva liquidació del sistema públic de salut com ara l’estem coneixent.
De fet hi ha massa exemples de pràctiques en vigor que són fórmules de copagament encobert. Però el més preocupant i lamentable és que l' Administració, el nostre Govern de la Generalitat, mitjançant la Conselleria de Salut corresponent, pel que es veu es fa ressò, assenteix explícitament i acompanya aquesta idea que passa per la imposició de mesures de copagament i limitacions diverses al caràcter gratuït i universal de l'atenció sanitària i de la salut.
Fa unes hores publicava una reflexió argumentada sobre i contra el copagament sanitari – que jo definitivament anomeno REpagament-, i remeto a la lectura d'aquell article pel que fa a la injustícia, inoportunitat, inutilitat i agressivitat que suposaria d'una tal regressió social. La Consellera venia de pronunciar altre cop el maleït concepte de copagament en el marc d'una trobada amb la indústria farmacèutica… una de les sangoneres més acreditades, més insaciables i sobretot més impunes de la situació econòmic-sanitària actual. Ara mateix, i sense gairebé temps per pair les darreres amenaces ens informen, a la seva i nostra TV3 (ells la fan i nosaltres la paguem i copaguem), que la patronal de la sanitat ha signat un Pacte (?) entre ells mateixos: Foment de Treball i quatre de les més grans organitzacions de la patronal del sector. L'acord es visualitza amb imatges de signatura solemne entre aquest club de benefactors altruistes de la humanitat que llueixen un envejable bon humor i millor aspecte en temps de crisi. El portaveu de l’ONG en qüestió ens introdueix sense anestèsia en la crua realitat: "la sostenibilitat del sistema està en perill !!?? i cal estrènyer el cinturó una mica per poder sobreviure i superar la crisi. És el moment, inajornable, d'aplicar mesures, per molt "doloroses" que siguin i encara que –confessa sense cap vergonya ni rubor- agreugin les condicions i economies dels malalts, pacients pacients, usuaris impacients i en definitiva clients". La primera i gran mentida habitual i ritual, mai prou rebutjada ni refutada.
Recomanen al Departament de Salut aplicar "Taxes", copagaments en matèries com el menjar/ la cuina, el confort, o la mateixa medicació dels hospitals. La justificació és perversa: si a casa un s'ha de pagar el menjar, per què no quan és hospitalitzat? I el mateix i més per als medicaments i tractaments. Es tanca el circuit argumental que culpabilitza els malalts de la seva pròpia malaltia, perquè diuen "representa una sagnia per a les arques públiques,…i que sovint no està prou justificada (malalts imaginaris) o prou finançada (gents, sovint forànies, que no han cotitzat en temps i volum suficient). Gastem massa i abusem de la sanitat pública" diuen aquests empresaris del mercat de la salut. Ells que com empreses mercantils i amb afany – desmesurat afany- de lucre, es nodreixen com a vampirs dels pressupostos públics via concertacions, consorciacions, esternalitzacions, privatitzacions, mixtificacions, gestions… Ells, que sembla ser ignoren que la gent "normal" i evidentment els treballadors i treballadores, dones, pensionistes, vells, joves, precaris, immigrants, aturats, pobres i discapacitats, quan van a la xarxa assistencial i als hospitals públics òbviament no ho fan com a programa d'alimentació i tractament premeditat per gaudi i estalvi, ni com a vacances ni SPA, sinó per absoluta i resignada necessitat. Igualment, han pactat ells recomanar a les autoritats que no incorpori noves atencions a la cartera de serveis (que ja ells oferiran a les mútues i assegurances i xarxes privades): Res d'atencions buco-dentals i evidentment que els transsexuals s'oblidin de canviar de sexe, gratis.
Només faig aquí una excepció, que confirma la regla, en la meva confrontació antagònica amb aquests mercaders de malaltia/no-salut, quan els he sentit qüestionar l'aplicació de la vacuna contra el papil•loma humà a noies adolescents, i que per altres motius d'eficàcia, seguretat , risc i relació preu- eficiència considero que no hauria de produir-se malgrat el negoci minvant d'algun laboratori farmacèutic. En tota la resta: oposició radical. D'arrel.
No es tracta d'ajudar, complementar, participar en la despesa en salut pública. L'assistència a la salut és un Dret inalienable conquerit per la lluita obrera i civilitzatòria que defensarem amb les urpes. I l'atenció a aquest dret, que ja hem pagat, ha de ser necessàriament universal, integral, gratuït, igualitari i de qualitat. De la xarxa privada que en facin la gestió dinerària que vulguin, i sempre que respectin les bones praxis i el rigor assistencial deontològic, que comprin i venguin "productes" sanitaris i mercadegin amb recursos privats que juguen a beneficis privats. Però les mans fora i lluny de la caixa pública, ... senyors patrons !!
Seguirem reivindicant, ara més que mai i quan és més necessària que mai la protecció social dels més febles i dels malalts pobres, que els recursos públics són per la salut i la sanitat publiques !... i en èpoques com l'actual, si cal, exclusivament !
He sentit que un sindicat, i no tots ni tan sols el que justament m'és més proper, (la UGT; per què no dir-ho?) s'ha pronunciat immediatament en contra d'aquestes peticions. Vull suposar que en les properes hores les posicions i les oposicions al disbarat seran massives, seran nítides, seran bel•ligerants i serioses, i ho seran per part de tots els sindicats, partits i organitzacions socials i polítiques que es reclamin ja no d'esquerres, sinó progressistes, humanistes, respectuoses amb els drets democràtics, civils i socials. Ja puc anunciar que la meva organització, EUiA, ho farà com ho ha fet un i molts cops, denunciant sense ambigüitats qualsevol forma de copagament, privatització, inequitat o agressió als drets de la ciutadania. I cridant a tancar files en defensa del Sistema Públic de Salut. Sra.Geli, no es deixi pas convèncer i encara menys seduir per aquest seus companys de taula de consell d'administració. No toca, no li toca, no és just, no pot, no ha de, no entendríem, no callaríem, no ens resignaríem.
Tradicionalment la salut laboral ha analitzat el treball com a possible font d'exposició a riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l'àmbit de l'empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una perspectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut. En aquesta presentació es fa una reflexió sobre aquesta segona visió i es descriu com la flexibilitat laboral, l'atur, el treball a temps parcial o les jornades llargues de treball són importants determinants de la salut laboral.
En els últims anys des del món empresarial i polític s'ha impulsat la flexibilitat laboral com a element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l'adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalitzat.(1) Tanmateix, hi ha pocs estudis sobre l'impacte de la inestabilitat laboral sobre l'estat de salut, cosa que contribuiria a posar en la balança els interessos econòmics i la salut com a dos elements essencials en la presa de decisions en els àmbits econòmics i laborals. De fet, estudis recents mostren una gran consistència en l'impacte negatiu de la inestabilitat laboral sobre la salut psicològica. És necessari, però, investigar el paper del gènere i la classe social, així com del context socioeconòmic.(2, 3)
Front a l'escassesa d'estudis sobre flexibilitat laboral i salut, n'hi ha molts que examinen l'impacte de l'atur sobre la salut mental.(4) Tanmateix, rarament s'ha estudiat el paper de la percepció de prestacions econòmiques d'atur, el del gènere i la classe social. Un estudi realitzat en població de Catalunya, evidenciava que rebre prestacions econòmiques d'atur té un efecte protector sobre l'impacte de la pèrdua de feina en la salut mental; que no hi ha diferències de gènere entre les persones solteres; que l'impacte és superior entre els homes menys qualificats amb responsabilitats familiars; i que, contràriament, conviure amb criatures tenia un efecte protector sobre la salut de les dones.(5)
Hi ha una bona evidència que la pèrdua de la feina remunerada té un impacte negatiu sobre la salut; també n'hi ha que les dones que treballen a temps complet com a mestresses de casa tenen pitjor estat de salut que les dones empleades.(6, 7, 8) Compaginar la vida laboral i familiar, però, té també un efecte negatiu sobre diferents dimensions de salut en les dones, sobretot entre les de classes més desafavorides. Per això, en la majoria dels països europeus el treball a temps parcial és una de les principals estratègies que utilitzen les dones per combinar de forma satisfactòria les seves obligacions familiars i laborals. Però, és realment positiu per a la salut? D'acord amb la III Enquesta Europea de Condicions de Treball, a la Unió Europea (UE-15) el treball a temps parcial és més monòton, amb menys oportunitats per aprendre i desenvolupar las habilitats, pitjor pagat en termes de preus/hora i s'associa a precarietat. (9) A més, significa una reducció en les pensions de jubilació, la limitació de les perspectives de promoció i que hi hagi menys dones en els llocs de decisió.
En l'extrem oposat al treball a temps parcial se situen les llargues jornades de treball. A la UE, el 20% dels treballadors fan més de 44 hores a la setmana i una tercera part en alguna etapa de la seva vida ha de treballar més de 10 hores diàries. Les llargues jornades de treball s'han associat a diferents trastorns de salut, encara que els resultat són contradictoris, però la recerca és insuficient per donar resposta a les raons que expliquen aquests resultats (relació directa de les llargues hores de treball amb el mal estat de salut, indirecta a través de la llarga exposició a dures condicions de treball o a través d'hàbits insalubres?) i les possibles desigualtats de gènere i de classe.(10) Un estudi recent a Barcelona pretenia respondre aquestes preguntes i observava un major impacte de les llargues jornades de treball en la salut de les dones que no s'explicaven per la suma amb les exigències del treball domèstic sinó possiblement per les pitjors condicions de treball en les dones. Entre les persones que treballaven més de 40 hores a la setmana, entre els homes era més freqüent en els més qualificats; entre les dones en les menys qualificades.
Aquestes dades il•lustren la importància del treball com a determinant de desigualtats socials en la salut. Les implicacions polítiques de la visió tradicional centrada en els riscos laborals i la que contempla el treball en una perspectiva estructural són clares. Mentre la primera col•loca la responsabilitat de la salut laboral fonamentalment en les empreses, els serveis de prevenció i les mútues d'accidents de treball i malalties professionals, la segona implica les polítiques econòmiques, laborals i socials i suposa que la salut ha d'estar present en qualsevol decisió que es prengui en aquests àmbits.
* Agència de Salut Pública de Barcelona.
1 Organization of Economic Cooperation and Development. Economic Outlook. Paris: OECD 1998. 2 Virtanen M, Kivimäki M, Joensuu M, et al. Temporary employment and health. A review. Int J Epidemiol. 2005; 34: 610-622. 3 Artazcoz L, Benach J, Borrell C, et al. Social inequalities in the impact of flexible employment on different domains of psychosocial health. J Epidemiol Community Health. 2005; 59: 761-767. 4 Janlert U. Unemployment as a disease and diseases of the un-employed. Scand J Work Environ Health. 1997;23(suppl 3):79-83. 5 Artazcoz L, Benach J, Borrell C, Cortès I. Unemployment and mental health: Understanding the interactions among gender, family roles, and social class. Am J Public Health. 2004; 94: 82-88. 6 Nathanson CA. Illness and the feminine role: a theoretical review. Soc Sci Med. 1975: 9: 57-62 7 Nathanson CA. Social roles and health status among women: The significance of employment. Soc Sci Med. 1980; 14: 463-471. 8 Artazcoz L, Borrell C, Benach J, et al. Women, family demands and health: the importance of employment status and social class. Soc Sci Med. 2004;59:263-274. 9 Fagan C, Burchell B. Gender, jobs and working conditions in the European Union. Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities, 2002 10 van der Hulst M. Long workhours and health. Scand J Work Environ Health. 2003; 29: 171-188.
REDACCIÓ. Quan es comença a parlar de Salut laboral?
ANTONI BARBARÀ. La Salut Laboral és un concepte relativament recent malgrat que des de sempre el treball ha estat considerat com un factor molt decisiu i sens dubte dels més importants tant a nivell personal com social.
En l’etapa actual hauríem de fixar els primers intents seriosos de tractar el tema del binomi treball- salut d'una manera ampla i transversal, cap a finals de la dècada dels anys 70, inicis dels 80, quan una generació de professionals mèdics i alguns sindicalistes avançats al seu temps, superen les estrictes visions del que s'anomenava "Medicina del Trabajo" i que no era sinó una veritable sub-especialitat mèdica per tal de cobrir l'expedient de les Lleis del franquisme pel que feia a prevenció de sinistralitat, mortalitat o malalties professionals.
El llistat d'aquells pioners és relativament escàs i per tal de no ometre involuntàriament cap nom, tan sols citaré dues personalitats rellevants i properes: el company Giovanni Berlingüer a Itàlia, vinculat a l'històric PCI i a la sindical CGIL; i el company, camarada i amic Ignasi Fina a Barcelona. L' Ignasi, malauradament desaparegut, era llavors metge a la Unitat de Salut Laboral de l'Ajuntament de Barcelona i va ser un dels primers en posar el seu profund coneixement de la matèria al servei dels treballadors/es i els seus interessos front a les habituals pressions i dominacions de les patronals. Anys desprès, l'Ignasi Fina va ser regidor de Salut Pública (2003-2007) al mateix Ajuntament (del que havia estat acomiadat en el seu dia), i entre d'altres accions va recuperar el Consell Assessor de Salut Laboral de Barcelona i va renovar l' impuls en tots els fronts per una forma de tractar el treball com a fil roig determinant de salut.
R. En quina mesura el treball determina l'estat de salut?
A.B. A totes les descripcions clàssiques del que es conceptua com a "Determinants en Salut, el treball és un paràmetre de referència obligada. El treball mai és neutre en salut, com dèiem a les Jornades que vam celebrar EUiA / i el PEE europeu a finals de juny de 2007 tot parlant de "Precarietat i Salut" (veure conclusió editada com a "Carta de Barcelona").
Per a nosaltres el tema és molt més que un indicador i esdevé autèntica centralitat de la nostra anàlisi i proposta. El mateix treball o la seva absència- l'atur, la precarietat, inestabilitat, discriminació i la in-equitat per motius de gènere, classe o procedència, els baixos salaris, la pressió patronal i l' estrès amb els conseqüents riscos psicosocials, síndromes de "burn out" o de "mobbing laboral", jornades prolongades d' horari, canvis de torn, treball no remunerat i domèstic, regulació jurídica i pràctiques sindicals, gratificació i utilitat social de la feina, equips de treball positius i respectuosos, índex de sinistralitat i mortalitat laboral, malalties professionals, models de creixement i consum, i un llarg etcètera són la substància, apassionant per a nosaltres, de tot aquest tema. Avui sabem que tal treballes, o no, així vius en salut o en malaltia. Longevitat, benestar i qualitat de vida són elements directament vinculats al treball i les seves condicions.
Pablo Montes
La clandestinitat, amb les seves extremades mesures de seguretat, tan aviat et proporcionava moments transcendentals com altres tirant a còmics. Recordo com si fos avui que s’havia de celebrar la reunió per constituir l’Assemblea de les Terres de Lleida –era el febrer del 72-, dins de l’Assemblea de Catalunya. Des de Balaguer viatjàvem amb el company Gregori Gallego fins a Lleida on teníem el contacte. Aquest era una coneguda camarada. Varem fer el canvi de vehicle i tornem per on havíem vingut. A les nostres preguntes, la camarada no obria boca. Cada cop anava quedant més clar que tornàvem a Balaguer.
Albert Einstein va tenir sempre una inclinació cap a la política i al compromís social com a científic, interessant-se profundament per les relacions entre ciència i societat. Va ser cofundador del Partit Liberal Democràtic Alemany.
