L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Quin creu que pot ser el paper d’EUiA en la crítica situació en la que es troben treballadors/es d’empreses de l’automòbil com Seat i Nissan? Quin és el model industrial català que es proposa des d’EUiA i quines crítiques se li fan al govern?
Per una banda, des d’EUiA ja fa molt de temps que dèiem que la situació econòmica era insostenible tan pel que feia al panorama financer com al sector immobiliari, era una situació desorbitada i inhumana que d’alguna manera havia de petar i així ha estat. Per altra banda, des de Catalunya, i amb els governs de CiU que hi hagut, mai s’havia apostat per un model industrial consolidat. Per contra, s’havia deixat que el mercat s’anés regulant per si sol sense fer ús de polítiques públiques industrials i si en algun dels casos se’n feia ús, era per ajudar alguna empresa puntual i no s’utilitzaven criteris objectius per assegurar la productivitat d’aquesta ni la garantia que es mantinguin els llocs de treball.
És en aquest sentit, que des d’EUiA creiem que hi ha d’haver dues línees d’acció bàsiques: en primer lloc, donem el suport a aquests/es treballadors/es de les diverses empreses i procurem fer de pont amb el govern per veure quines són les millors sortides que hi puguin haver, i en segon lloc, creiem que s’ha de produir un canvi de direcció pel que fa a la economia catalana ja que no es pot basar tan sols en el turisme, els serveis i la construcció com fins ara sinó que s’ha d’apostar per la indústria també la innovació i la internacionalització. És a dir, que les empreses han de fer uns productes que tinguin una bona sortida i això vol dir innovar, investigar, etc.
No compartim les polítiques de salaris baixos i de temporalitat que és el que s’ha estat fent fins ara sinó que en tot cas, les empreses han de tenir unes bones infraestructures i unes bones organitzacions, una bona tecnologia i uns treballadors ben formats. Per aquí és per on va la nostra idea, ja que al cap i a la fi, considerem que la part dels salaris dels treballadors no incrementen tan el cost del producte com una mala gestió per part de la empresa i el fet de no tenir les infraestructures necessàries o no haver innovat suficient. Un altre aspecte en que no estem d’acord i denunciem són les mesures del govern de Zapatero d’injectar diners en els bancs ja que no hi ha hagut cap mena de control i, per tant, moltes petites i mitjanes empreses (que són la majoria d’empreses en la indústria catalana) no s’han pogut beneficiar d’aquestes ajudes. Per tant, considerem que hi ha d’haver una banca pública, és a dir, que el propi estat sigui el que s’ocupi d’administrar aquest diners, que faci de banca amb un seguiment públic d’on van a parar els diners que es donen, completament al contrari del que passa amb la banca tradicional.
És per totes aquestes raons que personalment, considero que d’aquesta crisi tots hem d’aprendre molt sobretot perquè s’han de regular els mercats, s’ha de regular el sector financer i també s’han de canviar les lleis laborals. No pot ser que les empreses facin i desfacin amb independència dels seus treballador/es i sobretot pel que fa la llei concursal (suspensió de pagaments) que ja la vam criticar en el seu dia quan va sortir però que actualment s’està demostrant que és una eina per les empreses per no tenir que negociar amb els treballadors. Que aquesta situació passi en el àmbit mercantil i no en el públic, vol dir que aquests treballadors/es perden qualsevol dret i això ha de canviar ja que ja s’ha demostrat que el treball precari no dona resultats i creiem que des de l’esquerre hem de canviar aquesta situació. El que es vergonyós és, que des de la patronal, estiguin dient que els expedients de regulació no s’hagin de negociar sinó que siguin lliures i que es redueixin els salaris.
Pel que fa als salaris, el Govern Central ha dit que no és moment d’incrementar els salaris i en aquest sentit, discrepem amb el govern perquè les empreses continuen tenint beneficis per contra del que anuncien en els medis de comunicació. El tema està en què es considera com a beneficis, que si l’any passat vas guanyar 50 i aquest any en canvi en guanyes 30 i vol dir que per això tens 20 de pèrdues? que quedi clar, segueixen sent 30 de benefici. En aquest línea, estem preocupats perquè pensem que dintre d’un temps hi hauran molts treballadors que hauran exhaurit el subsidi d’atur i pensem que aquestes persones hauran de poder gaudir d’alguna prestació pública.
Sabem que aquesta situació no afecta tan sols als treballadors de les multinacionals sinó també a empreses proveïdores de matèries primes com Esteban Ikeda, els qual proporcionen seients a Nissan i Seat. Qui hauria de fer-se càrrec d’aquestes empreses o quina solució creu vostè que s’hauria de plantejar?
Evidentment no només les empreses que surten a la premsa són les úniques que pateixen aquesta situació, totes aquestes multinacionals tenen moltes empreses auxiliars al darrere que estan fabricant per a elles, ja que això representa el model productiu de descentralització de la producció. No només hi ha la gran empresa sinó que es va dividint la producció en diferents empreses on els salaris són més baixos i on les condicions de treball són més desfavorables. Amb exemples com Esteban Ikeda es veu molt clar perquè aquesta empresa només se li permetria treballar per Nissan amb la qual cosa queda tancada a la resta de mercat i quan aquesta empresa diu prou doncs això s’acaba. Amb l’afegit que en aquest cas, Esteban Ikeda forma part d’una empresa multinacional on hi ha empreses d’aquest mateix grup que estan tenint beneficis i tenen la desvergonya d’acceptar un expedient de regulació en comptes de buscar solucions internes entre les diferents companyies de la multinacional. En aquest sentit, veiem a través dels mitjans de comunicació, tots els procediments que s’estan seguint amb els expedients de regulació, tan siguin de suspensió com d’extinció però tots els acomiadaments individuals que hi ha que són una gran quantitat i aquests no surten.
Ens podria explicar si se li requereix a les multinacionals algun procediment jurídic per deslocalitzar part de la seva producció?
Qualsevol empresa que vulgui externalitzar una part de la seva producció ho pot fer sense cap mena de problema, sense que hi hagin d’haver uns mínims de producció. De totes maneres, una cosa és externalitzar part de la seva producció i l’altre, és presentar un expedient de regulació i aquí sí que s’ha de justificar el perquè. La dreta diu que és un problema de que les empreses haurien de pagar menys impostos i que per tat, s’han de tenir més facilitats. Nosaltres, en canvi, pensem que una empresa que no vulgui pagar impostos és una empresa que només vol anar pels beneficis i no crearà una xarxa productiva important. Òbviament que les empreses que tinguin dificultats se les haurà d’ajudar i no només econòmicament sinó també tècnicament (per veure el producte tingui una sortida en el mercat) però s’haurà de fer a canvi d’un compromís seriós i que aquest, vagi d’acord amb els compromisos d’estabilitat d’aquí Catalunya i de les bones condicions dels treballadors i treballadores.
Finalment, que considera vostè que pot aportar la industria catalana enfront altres indústries com Eslovàquia i la Xina, per exemple?
Bàsicament la qualitat del producte i en intentar innovar en determinats productes. No és el mateix el tèxtil que es fa a la Xina, o els països de l’est, que el que es fa aquí (el que queda de tèxtil perquè ja fa molts anys que s’ha anat reduint). La diferència fonamental són els salaris però això no assegura una bona qualitat del producte. La nostra preocupació és que hi ha mesures que són importants, que vindran amb tot el tema de la internacionalització i que tindran el seu impacte a curt termini.
En aquest sentit, el Govern de Catalunya ha fet un pacte per a la innovació i la recerca que és important, hi ha un acord estratègic i un pacte per la cooperativitat de l’economia catalana que també és important, però que en aquests moments encara no donaran els seus resultats. Per nosaltres lo primer són les condicions dels treballadors i treballadores salaris dignes i iguals entre homes i dones, treball estable i segur i en igualtat de condicions entre homes i dones, joves i immigrans... És per això, que sí que es requereixen mesures que donin resultats a curt termini, tan pels homes com per a les dones perquè, i aquí entrem en un altre debat, sembla ser que d’aquesta crisi surten més afectats el sector de la construcció i de l’automoció i això dona la sensació que les dones no en surtin afectades, però això no és així. Estem veient que s’esta començant a incrementar l’atur en el sector de serveis. Com que baixa el consum això afectarà a les dones. Les dones, a part, acostumen a estar a les petites i mitjanes empreses on no hi ha un expedient de regulació, vol dir que no existeix la capacitat de negociar determinades coses. En aquest sentit, és molt important el finançament que ha de donar l’estat espanyol per a què la llei de dependència és desplegui. No únicament amb diners, sinó amb la creació de serveis i de l’assistent personal perquè pot ser un bon espai de creació de llocs de treball majoritàriament de dones.
Situem-nos a la segona i a la tercera corona metropolitana. O a d’altres ciutats fora d’aquests àmbits però que, en els darrers anys, han viscut un destacat creixement de població, tant de parelles joves que s’han vist forçades a allunyar-se de la capital i de la primera corona a causa de l’increment dels preus de l’habitatge, com de persones migrants que han establert aquí la seva residència.
Aquests importants moviments de població no han tingut un impacte neutre i cal que des de l’economia, la sociologia i la geografia s’hi presti molta atenció per mirar de facilitar l’adopció de mesures adequades des de l’acció política. L’impacte sobre l’economia del país i dels nostres territoris ha estat positiu. Tanmateix, des de les institucions cal estar molt atents per reinvertir adequadament aquests beneficis de forma harmònica, evitant desajustos que repercuteixin negativament sobre la qualitat de vida de totes les persones que vivim en aquests territoris.
Perquè no és pot negar que, en alguns casos, serveis públics bàsics del territori com instituts d’educació o centres sanitaris d’atenció primària (i el seus horaris i personal) no estaven dimensionats per a creixements de població tan brusc. L’esforç de govern de la Generalitat per corregir aquesta situació ha estat i és considerable, però ha de continuar. Posaré un únic exemple de la meva ciutat: fa massa anys que esperem el segon Centre d’Atenció Primària tenint en compte que Vilafranca és la capital d’una comarca, l’Alt Penedès, on la població ha incrementat sobtadament un 33% i on ja abans hi havia aquesta mancança.
Però focalitzant l’anàlisi en el tema que ens ocupa, i sense perdre de vista que és difícil generalitzar, i que a cada municipi hi ha especificitats, si que podem dir que a molts barris d’aquestes ciutats i viles de la segona i la tercera corona la lluita contra la desigualtat passa, entre d’altres mesures, per les actuacions de regeneració i rehabilitació urbana.
A diferència d’etapes anteriors, la Generalitat ha començat a facilitar instruments i finançament perquè aquestes polítiques puguin ser implementades sense tantes dificultats com abans: La Llei de dret a l’habitatge i, sobretot, la Llei de barris. Cal però un compromís dels governs locals per tirar endavant les polítiques públiques de regeneració urbana dels espais de les ciutats en procés de degradació urbanística i de rehabilitació d’habitatges antics en desús o convertits, de facto, en infrahabitatges.
Perquè mitigar les desigualtats entre barris és clau per aconseguir mixtura social i evitar la “guettització” per motius de discriminació econòmica (cost del lloguer) i de procedència geogràfica o cultural (racisme implícit). En un símil bastant emprat pels urbanistes direm que la ciutat està estripada, que té una ferida en el mal estat dels carrers, dels espais públics i dels habitatges, i que cal una política urbanística per re-cosir la ciutat.
Més enllà d’exigir del Govern de la Generalitat que mantingui i reforci les actuacions iniciades, des del món local cal dinamitzar tots els recursos disponibles (com dèiem abans, la Llei de barris, però també el Fons estatal d’inversió local –per moltes mancances que tingui–, i totes les partides disponibles dels pressupostos municipals) per combatre la crisi amb polítiques públiques a nivell local, tot oferint un treball socialment útil, que eviti que la ciutat es degradi, que faciliti la cohesió social i que esborri les desigualtats entre barris.
Altres qüestions sobre les que prestar atenció en aquest procés: més que intervencions en base a grans obres i actuacions a les que a la pràctica (com a conseqüència de la legislació neoliberal existent en matèria de contractació pública) només hi accedeixen grans empreses que tendeixen a subcontractar en males condicions laborals, és necessària una política d’obra pública que prioritzi obres i actuacions de dimensió més modesta però igual de necessàries i a les que si que poden accedir-hi les petites i mitjanes empreses amb seu al territori.
Així doncs són diversos els motius pels que tant insistim en la necessitat d’aquestes polítiques de regeneració urbana: perquè són una bona forma combatre la crisi a nivell local; perquè cal aprofitar que el fet que, per primera vegada, la Generalitat intervingui activament i amb recursos i, sobretot, per mantenir els carrers i els espais públics nets, ordenats i en bon estat de manteniment; al igual que mantenir en parc d’habitatges en condicions d’habitabilitat, és essencial per garantir una ciutat i uns barris amables i igualitaris, que és mantinguin desperts tant des del punt de vista social, com des de la vessant econòmica i comercial; una ciutat on el contacte quotidià entre tots els seus habitants la mantingui desvetllada i activa, on hi hagi canals per a la interrelació i el coneixement mutu entre tots el homes i dones que cada dia hi vivim i hi treballem i que conformem un sol poble.
*Regidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès
Aquests dies hi ha milers d’articles i milers de frases en les tertúlies dient que a les eleccions del País Basc i de Galícia han canviat molt les coses. Es diu que a Galícia la ciutadania estava cansada que governessin els nacionalistes del BNG amb els socialistes, a la vegada que els gallecs han votat en massa el Partit Popular. Es veu que hi ha hagut una gran mobilització ciutadana no només als territoris més rurals sinó a les grans ciutats, llocs amb predomini tradicional de classes mitjanes més cultivades i, per tant, més proclius a votar l’esquerra
Doncs bé, en aquest cas la realitat és que el PP ha aconseguit passar de 756.000 vots l’any 2005 als 759.000 d’enguany. Sumar 3.000 vots no és per generar titulars com “gran mobilización de la derecha”, “El electorado de la derecha se volcó con Feijóo y no con Fraga”, “Vuelco electoral”, “Feijóo recupera a los desencantados”. Home, no n’hi ha per tant. Fa quatre anys l’esquerra va guanyar per un diputat i ara ha perdut per dos, no sembla una gran diferència. Coses similars es poden dir del País Basc. La major part d’analistes diuen que existeix un cansament del nacionalisme al País Basc i un gran desgast del nacionalisme conservador després de tants anys al poder. Es fan titulars com aquest: “El nacionalismo pierde su hegemonia en Euskadi”. Tampoc em sembla que n’hi hagi per tant. El vot nacionalista continua representant el 55% del cens electoral, i si no hagués estat per la llei de partits polítics que il·legalitza les expressions polítiques del vot de l’antiga Herri Batasuna, aquests haurien tret 7 diputats (segons el nombre de vots nuls) i el “bloc constitucional” per seguir la terminologia hauria aconseguit només 35 diputats, molt lluny dels 38 actuals que els permetrà governar. Per tant, el més probable és que després d’unes quantes setmanes d’estira i arronsa el lehendakari fos una altra vegada Ibarretxe. És veritat que els resultats electorals admeten molts matisos, ara bé, em sembla que potser se n’ha fet un gra massa. És veritat també que aquestes dues eleccions provocaran un gran canvi en els governs d’aquestes dues nacions espanyoles, ara bé em sembla que les raons es deuen, per una banda, a una llei amb dubtós fonament democràtic i per altra, que l’electorat d’esquerres gallec no ha trempat amb aquests quatre anys de govern. Una bona ensenya.
El Fòrum Social Mundial enguany tornava on va néixer, a Brasil . S’ha realitzat a Belem do Pará, porta d’entrada a l’Amazònia i ha finalitzat amb unes dades molt positives: 133.000 participants, de 143 països, més de 4000 activitats inscrites, prop de 6000 entitats, quasi 5000 voluntaris/es, més de 4000 periodistes i una gran oferta cultural amb més d’un miler d’artistes. El 90% de les persones participants han estat brasileres i la majoria d’aquestes del mateix Estat de Pará. S’ha pogut contar també amb la participació de quasi 2000 integrants de col·lectius indígenes. Podria dir-se que són uns resultats immillorables. Els reptes del Fòrum eren molts però, poc a poc, del conjunt de temes alguns varen anar sobresortint: la crisi econòmica; l’Amazònia que com passa a la resta de boscos tropicals i selves del món, mostra les ferides produïdes per la salvatge desforestació i la agroindústria que les va ocupant amb el cultiu de soja transgènica, la cel·lulosa; els pobles indígenes desplaçats dels seus territoris i obligats a refer-ho tot sense res i la resistència del poble palestí contra l’ocupació sionista exemplificada amb la recent massacre contra la població de Gaza.
El Fòrum Social Mundial ha estat, com sempre, un espai de denúncia a partir dels propis protagonistes de les barbaritats neoliberals de la globalització capitalista i la seva crisi. La situació actual demandava amb urgència començar a treballar en les respostes. Passar de les resistències a la proposta. I en aquest sentit el fòrum ha aportat algunes idees i línies de treball.
Aquestes línies de treball varen ser esbossades pels presidents Chávez de Venezuela, Correa d’Equador, Evo Morales de Bolívia, Lugo de Paraguai i el propi Lula de Brasil.
Els quatre primers en la trobada amb els moviments socials organitzada principalment pel MST (Moviment Sem Terra) en el seu 25 aniversari, per a debatre sobre la crisi. I tots plegats per la tarda davant més de deu mil persones.
La trobada dels presidents
La imatge dels cinc presidents agafats de les mans, representa tot un símbol del que està succeint a Amèrica Llatina. Dels canvis polítics que s’han produït en els darrers deu anys.
Pel que varen senyalar Evo, Lugo i Correa davant mil representants dels moviments socials, principalment brasilers, és imprescindible trobar camins d’unitat, de proposta, entre la política i els moviments socials. Cal afavorir-los i afavorir la unitat. Son impensables les transformacions socials que s’estan operant a l’Amèrica Llatina sense la lluita, complicitat i compromís de canvi dels moviments socials d’aquells països. I també, que independentment de les diferències que operen en cada país i al ritme que cadascun camina, conformen un conjunt progressista i transformador.
I allí es va fer palès, va haver un reconeixement de quelcom evident: a Amèrica del Sud hi ha poderosos moviments socials que després d’anys de duríssimes i massives lluites –i a cops amb fortes contradiccions- han acabat trobant un espai d’un cert acord amb la política.
“Campanya mundial per la pau i la justícia; enviar als tribunals els criminals de guerra de Gaza; acabar amb el dret de veto en el Consell de Seguretat i amb l’autarquia a les NN.UU.
Volem un món on tots els països siguin iguals en un nou ordre econòmic internacional de solidaritat i entre les nacions; transformació i democratització de les institucions internacionals (FMI, BCI,..); lluita contra el deute extern. No volem un mon on les nacions competeixen entre sí, sinó que col·laborin.
Per salvar el Planeta Terra, cal anar contra el capitalisme; cal canviar els patrons de consum. Cal més estat. Només una humanitat que es valora a sí mateixa pot sepultar el capitalisme”. Aquestes son algunes de les propostes esbossades per Evo Morales.
Els drets dels pobles sense estat
Ha estat un dels deu eixos temàtics del FSM 2009. Ha comptat amb un espai propi on s’han pogut aixoplugar els diferents temes i pobles, començant per determinades reivindicacions dels pobles indígenes o Palestina. Des de Catalunya, s’ha jugat un paper força importat perquè això fos possible.
Aquest eix, el dels drets dels pobles sense estat i el dret a l’autodeterminació en la cimera del moviments socials, esdevé un gran progrés polític per part de l’esquerra mundial.
L’Assemblea d’Assemblees
Enguany l’organització del Fòrum va introduir una novetat, la realització d’assemblees de conclusions de cadascun dels eixos i espais temàtics de treball, complementant el que havia estat dins ara l’Assemblea de moviments socials. Va ser un encert. Es varen aprovar conclusions del món del treball i la globalització, la crisi, el canvi climàtic, les dones, l’aigua, la terra, els drets humans, immigració, la cultura, Palestina, els drets dels pobles sense estat, l’Amazònia, els pobles indígenes, ensenyament, dret a la salut,... i l’agenda de mobilitzacions global.
Sigui com sigui la realització del Fòrum Social Mundial a Belem ha estat un encert, ha mostrat que la lluita contra el neoliberalisme i contra el capitalisme té futur i una base de treball real, del qual el impuls ve d’Amèrica Llatina. Ara cal continuar treballant, també en les respostes globals que permetin visualitzar les forces i moviments transformadors.
Responguem a la crisi amb solucions radicals i iniciatives emancipadores
- Desenvolupar una setmana d’acció global contra el capitalisme i la guerra del 28 de març al 4 d’abril de 2009.
- Mobilització contra el G-20 el 28 de març
- Mobilització contra la guerra i la crisi el 30 de març;
- Dia de solidaritat amb el poble palestí impulsant el boicot, les desinversions o sancions contra Israel, el 30 de març;
- Mobilització contra la OTAN en el seu 60è. aniversari, el 4 d’abril.
Enfortir les mobilitzacions que desenvolupem anualment
- 8 de març: Dia internacional de la Dona
- 17 d’abril: Dia Internacional de la Sobirania Alimentària
- 1 de Maig: Dia internacional dels treballadors i treballadores
- 12 d’octubre: Mobilització Global de lluita per la Mare Terra contra la colonització i la mercantilització de la vida;
- Impulsar las agendes de resistència contra la cimera del G-8 a Sardenya, la cimera climàtica en Copenhaguen, la cimera de les Américas a Trinitat i Tobago...
- També l’aliança per un treball decent i vida decent fa una crida a un dia d’acció internacional el 7 d’octubre.
"El lunes Iquique amaneció cubierta de rumores y augurios de desastre”.Fa un any, la mort del Volodia Teitelboim em va agafar per sorpresa i no vaig tenir temps de dedicar-li l’atenció que es mereixia. Ara, amb el temps com a testimoni, puc aturar-me una estona en el seu record. Fidel va escriure: “Hace unos días mencioné su nombre como ejemplo de militante comunista, cuya lucha dio sentido a su vida...No diré que ha muerto. Pasó a vivir en las ideas”. I les seves paraules fan justícia al veterà comunista xilè. A Ràdio Moscou, el 12 de setembre de 1973, Volodia anunciava: “Ayer murió Salvador Allende”. Fa un any, l’1 de febrer, aquestes paraules se’m feien paleses recordant el seu autor. Ara, recentment, Ricardo Alarcón de Quesada ens l’ha ressuscitat, aprofitant la dedicació de la Fira Internacional del Llibre de La Habana a Xile: “No recibió otros honores (ja tenia els literaris) porque Volodia fue también uno de los mejores comunistas”.
Els mals averanys anunciats a Iquique es transformaven en crua realitat al rebre la notícia del seu traspàs. Durant un temps la seva acció política i literària la havíem tingut present en aquell disc de Quilapayun, La cantata de Santa María de Iquique, que basat en part en la seva obra Hijo del salitre, ens feia cantar amb els punys serrats per la impotència i la ràbia i la solidaritat a flor de pell:
“Baldón eterno para las fieras/ masacradoras sin compasión/ queden manchadas con sangre obrera/ como un estigma de maldición…”
“Pido venganza para el valiente/ que la metralla pulverizó./ Pido venganza para el doliente/ huérfano y triste que allí quedó”.
La novel·la ja ens havia donat a conèixer la forma com els terratinents xilens i el seu braç executor militar responien a la justa reclamació d’uns treballador de la pampa i les seves famílies. Es donava una terrible continuïtat novel·la-cantata-cop d’estat. Conseqüència lògica de la diagnosi del doctor, personatge d’una altra de les seves novel·les (La guerra interna, Joaquín Mortiz, México, 1979):
“Los chilenos son un pueblo enfermo. Están enfermos de libertitis, de democratitis y otras dolencias no menos graves, continuó diciendo el ahora doctor César Augusto”.
Volodia era un intel·lectual i un analista lúcid: “ El ser humano está reducido a la condición de mercancía, por obra y gracia del dios de estos tiempos, que es el mercado”.
Tornem a la cita de l’inici:
“Miró a Recabarren, a Ruiz, a Jerónimo, a los músicos, y vio que todos ellos eran la canción, corriente profunda, soterrada, napas de Tamarugal que un día dejan de estar ocultas y estallan en el sencillo corazón del pueblo que avanza por las pampas”.
La crisis econòmica esta anant a més. Les dades i els pronòstics que des de l'executiu de Jose Luis Rodriguez Zapatero es donaven, i que pretenien donar una visió més suau d'aquesta crisis, s'han vist superats per la crua realitat. S'arribarà als 4 milions d'aturats ben aviat, després que en el mes de gener hagi hagut una crescuda històrica de l'atur del 6.35%, amb més de 200.000 persones més sense feina. Una crisis que afecta especialment als sectors eternament més perjudicats, com són les dones i els i les joves.
Observem que s'ha iniciat la discussió del Pacte de la Crisis, on l'expressió de la lluita de classes s'esta definint a través dels posicionaments dels diferents protagonistes. Els interessos de la classe treballadora cal defensar-los davant la intenció de la patronal d'una retallada de drets. La crisis financera ha d'obrir el debat sobre el paper de l'estat amb la banca, i cal apuntar a la creació d'una banca pública en contraposició a la banca privada. No s'arreglarà el problema rescatant entitats bancàries. Els bancs, com a expressió de l'oligarquia financera que són, estan agreujant la crisis amb la falta de crèdit, que agreuja la situació de falta de liquidesa de moltes empreses, i porta al tancament a petites i mitjanes empreses.
Amb la crisis s'esta escenificant la divisió entre capital financer i la burgesia industrial, on els interessos de cadascuna de les parts s'estan demostrant irreconciliables, com afirmava, el gens sospitós d'esquerranós, Josep Antoni Duran i Lleida. La burgesia industrial acusa el capital financer de no afavorir l'economia productiva, primant inversions especulatives en mercats estrangers. I és per això, que cal un posicionament ferm i clar d'on esta Zapatero i PSOE. O s'esta per una estructura econòmica productiva o s'esta amb l'economia de l'especulació.
Cal doncs, defensar un model industrial propi, que ajudi a la generació de llocs de treball, i que es realitzi un canvi en l'estructura del model productiu de l'Estat Espanyol. Per això el 14 de març ha de suposar una fita en la lluita contra la crisis. Cal defensar el llocs de treball i les garanties socials per als milions d'aturats i aturades. Cal protegir més que mai la gran bossa de pobresa que esta creixent a mesura que s'esgoten els subsidis d'atur, lluitar contra el perill d'exclusió social. Cal, en definitiva, apostar per una economia més estable, innovadora i de qualitat. Per això, la mobilització del 14M és per la defensa del treball i per un país de futur, socialment més just.
S'ha malgastat molta tinta per convèncer a la gent sobre una suposada disminució de la classe treballadora i/o sobre la seva heterogeneïtat i pèrdua d'identitat. Però avui en el món, la classe treballadora que vesteixi amb “granota” o amb “corbata” , és més nombrosa que mai. No obstant això, se'ns pot fer una objecció que aparentment resulta convincent: la classe treballadora no sembla estar massa interessada per fer una revolució. Això posaria de manifest que ja no existeix en la forma exacta com la va descriure Carles Marx.
Aquesta objecció, es fonamenta en una idea romàntica sobre el paper i les característiques que la classe treballadora va tenir en el passat. Hi ha qui pensa únicament amb la classe treballadora russa de 1917 o amb la d'altres moviments revolucionaris i a partir d'aquí imagina que els treballadors de llavors es trobaven en estat permanent d'agitació en contra la societat burgesa.
És evident que ara, en els països del nord, les condicions dels treballadors són millors si les comparem amb les del segle XIX. Això és degut al fet que els treballadors són molt més productius la qual cosa ha permès ampliar el pastís econòmic i perquè han lluitat per a arrencar millores.
Però avui en dia la lluita de classes contínua estant present, i amb ella el potencial revolucionari que la classe treballadora duu dintre. Els treballadors lluiten, no perquè "tinguin fe " en la lluita de classes o perquè “hagin decidit fer una revolució”, sinó perquè el sistema capitalista els obliga a fer-ho. Lluiten perquè en cas contrari sofririen una humiliació rere l’altra. Això és aplicable tant als treballadors "amb granota” com als que treballen amb “corbata”.
Tanmateix, la classe treballadora no sempre està en lluita i fins i tot, de vegades, no ho fa a pesar de ser molt necessari. En algunes situacions, els treballadors es queden immòbils malgrat ser conscients de que estan sent espoliats. Pot ser que pensin que ningú donarà suport la seva lluita o que no té sentit lluitar.
Una part molt nombrosa dels treballadors se senten impotents per a canviar les seves pròpies condicions de vida, especialment en els llocs de treball no sindicats on l'empresari exerceix la seva dictadura sense escletxes. En aquestes circumstàncies els treballadors no s'adonen que units tenen el poder de canviar no només la seva pròpia situació, sinó per a millorar els serveis públics i, fins i tot, per a acabar amb el sistema d’explotació capitalista.
Aquestes idees paralitzants són el producte de dos factors: l'hegemonia imperant de les idees burgeses entre la classe treballadora i, el més important, les seves pròpies circumstàncies diàries.
Malgrat tot, la classe treballadora es mou. En aquests moments la crisi del capitalisme pot ajudar que molts treballadors es desenganyin del sistema de diverses maneres. Tot i així, serà difícil que deixin d'aferrar-se a moltes de les idees establertes.
Però de vegades quan un menys ho esperes, les lluites dels treballadors es comencen a multiplicar. Llavors, els treballadors descobreixen que tenen més poder del que creien. Comencen a entendre que les "disputes" d'uns treballadors en contra d'uns altres és simplement una tàctica capitalista per a extreure més plusvàlua. S’adonen de la necessitat de lluitar contra el racisme i el sexisme dintre de les seves pròpies files, ja que es posa al descobert que tots som part d'una mateixa classe. I quan la classe treballadora lluita es poden posar en dubte les estructures de la societat. Per aquesta raó, els capitalistes estan molt interessats a evitar les lluites i a intentar que quan aquestes esclaten, acabin amb un fracàs per als treballadors.
Els llargs períodes de la passivitat i d'atonia acostumen a donar pas a les erupcions de la lluita política i a la radicalització. Aquests brots a vegades es produeixen fins i tot en les més desfavorables circumstàncies. La gran onada de mobilització el 1973 dels treballadors negres de Sud-Àfrica, que a la llarga va aixafar l'apartheid, va arribar després de 20 anys de derrotes i d’inèrcia.
Les erupcions poden ocórrer quan la majoria dels dirigents polítics menys s’ho esperen. Poden, fins i tot, arribar a sorprendre als revolucionaris més honests.
Al gener de 1917 , Lenin va dir a un grup de joves suïssos socialistes: "Nosaltres, els de la generació de més edat no podrem viure per veure les batalles decisives d'aquesta revolució". Un mes més tard, els treballadors russos, seguint les consignes del propi Lenin i del partit bolxevic, es van aixecar i van enderrocar el tsar. Vuit mesos més tard, els bolxevics van conquerir el poder.
Per a desgracia pels profetes de la desaparició de la classe obrera i per sort per a la humanitat, el potencial revolucionari de la classe treballadora és en l'ordre del dia.
Són molts els països de tradició majoritàriament musulmana, escenaris dels conflictes més greus i determinants del nostre segle; i per això, crec que les forces de progrés han de tractar amb més rigor i perspectiva els conflictes en els quals aparegui el component islàmic, per tal de no fer de l'acció política una consigna, una frase feta i el "frentismo a lo Bembela". No parlo de fer, des d'Europa, un judici de valor sobre el comportament social/polític/electoral dels pobles on l'islamisme polític hi és present. No seria just, ni adequat, ni respectaria la sobirania popular. Parlo de com ens hi relacionem nosaltres a partir d'una anàlisi dels conflictes que ens permeti trobar punts en comú des dels quals s'exerceix la solidaritat internacionalista i el compromís polític.
Ho dic perquè, arran del conflicte a Gaza o l'Afganistan, he llegit coses que em semblen inacceptables des de l'esquerra. He vist com en alguns portals "del més alternatius" es lloava a l'integrisme islàmic més reaccionari i se'l posava el mateix nivell que Evo Morales o Hugo Chávez. Cito directament, a tall d'exemple, aquest article publicat en Rebel•lió, fet per Sara Flounders, codirectora d'International Action Center, a propòsit del recent Fòrum de Beirut:
"En aquest Fòrum saludem la poderosa resistència iraquiana i la lluita deslliurada per totes les diferents forces que s'oposen a l'ocupació nord-americana. Saludem la resistència a l'Afganistan -una resistència mai no esperada pels Estats Units-. Saludem a les heroiques forces del Líban, conduïdes per Hezbolá, que va infringir un devastador revés a Israel el 2006.
Estem amb els pobles de Síria i l'Iran, que davant les amenaces d' EE.UU i Israel han sabut mantenir-se ferms. Aplaudim als pobles de Veneçuela i Bolívia que han demostrat una enorme solidaritat amb la lluita deslliurada a Gaza mentre organitzen la construcció d'una societat més justa".
Com diu?....Per exemple, que te a veure Evo Morales que està triomfant en els seus programes d'alfabetització, amb els talibans que destrueixen escoles perquè s'ensenya a nenes?
Ja havia criticat en altres ocasions a Rebelión, que malgrat tenir sovint continguts de qualitat, sovint opta per donar tribuna a l'extravagància i al maniqueisme polític de l'esquerra messiànica, fins un punt insuportable.
Per sort, la pròpia Rebel•lió dóna veu a opinions més fonamentades i amb més perspectiva, com Vicenç Navarro, que recentment ha reflexionat, al mateix portal, sobre l'Afganistan i els talibans que van ser creats i finançat per EE.UU com ara sembla oblidar la ultraesquerra. A la lectura obligada d'aquest article em remeto, on s'exposen algunes de les idees que aquí defenso.
L'integrisme islàmic és un monstre heretat del segle XX, una conseqüència més de la Guerra Freda, i que va néixer, igual com altres monstres d'aquell segle (les dictadures llatinoamericanes, les guerres civils africanes...) per impossibilitar el progrés social i les alternatives democràtiques a cada un dels continents tal com recorda el professor Navarro al seu article. No ens equivoquem: l'islamisme integrista veu tan enemic a l'imperialisme occidental com a la classe treballadora organitzada per emancipar-se (la dels seus països i la de tercers).
Per això, ni entenc ni comparteixo que se situï a l'islamisme integrista com a aliat de les esquerres, ni tan sols tàcticament. Una cosa són els partits islamistes que intenten ser homòlegs de la democràcia cristiana al món musulmà, i una altra l'integrisme islàmic, que quedi clar. Però aquests últims, amb formes i expressions diverses en funció del país i del corrent de l'Islam a què s'adscriuen, han de ser plenament rebutjades per les forces de progrés. La mateixa correspondència entre la finalitat i el medi que ens autoexigim, ha de ser aplicada a l'hora de realitzar aliances internacionals, i en el cas de l'integrisme islàmic, crec que ni finalitats ni mitjans concorden amb el que representem les esquerres occidentals. Ni en els temes de fons (l'organització social de la producció, el paper de la dona...), ni en els mètodes de lluita (la justificació del terrorisme, el martirilogi..); no tenim punts en comú. Que políticament i militarment s'enfrontin als mateixos que nosaltres combatem, no ens converteix ni en aliats, ni molt menys en còmplices. De fet, les organitzacions progressistes d'aquests països han estat víctimes dels dos enemics. Amb l'islamisme integrista, veig gairebé impossible confluir més enllà de la resposta armada desesperada, que en la majoria de casos tan sols accelera l'acció-reacció que paga la població civil en forma d'unes condicions de vida intervingudes pel terror.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions.
El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions. El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
A Espanya i Catalunya, a més tenim problemes específics: hem tingut un model de creixement injust, amb febleses estructurals. Un creixement que s’ha basat en la precarietat laboral i en salaris baixos, que s’ha centrat en la construcció, en l’especulació inmobiliaria i en sectors de baix valor afegit, com denuncia amb justícia CCOO de Catalunya en el seu IX Congrés.
Diuen que aquesta crisi ha agafat a tota l’esquerra desorientada. Aquesta afirmació, com a mínim diu mitges veritats. Es possible que una part de l’esquerra, aquella que en Juny negava la crisi, avui no sàpiga si ha de participar de la re fundació del capitalisme, o bé si ha d’aprofundir en un model d’Europa que tingui com referències la subordinació a l’oligarquia financera. Els exemples de la situació a França, Itàlia amb espurnes feixistes o Alemanya que posa en qüestió les conquestes socials, son prou eloqüents.
Hi ha una part de l’esquerra, minoritària avui a la qual la crisi no ha agafat de sorpresa. No ha agafat de sorpresa a IU, que recentment ha presentat en un document mesures d’urgència per combatre els seus efectes, no ha agafat de sorpresa a EUiA que ha participat corresponsablement i fa seus els plantejaments de IU, no ha agafat per sorpresa als sindicats, especialment a CCOO, només cal consultar els documents dels darrers congressos, i el que és més important: l’actitut dels seus quadres dirigents a les empreses, mobilitzant en contra dels plans de les direccions de les empreses i aconseguint aturar una part del cop, i dels seus quadres dirigents, que s’han plantat davant les exigències de la patronal de reduir encara més els drets contractuals i les garanties front els acomiadaments-
Als comunistes del PCC, no ens que ens agafi de sorpresa, es que ja havíem anunciat el que podia passar, com conseqüència de la globalització capitalista, però sobre tot de la enorme divisió al sí de la classe obrera, de la seva manca d’organització a tots els nivells i de la debilitat de les esquerres transformadores. Varem dir al CC d’abril de 2008 que calia organitzar el nou partit per que el cop que vindria si les bases econòmiques trontollaven seria una crisi semblant a la de l’any 1929, i que per això calia organitzar partit, organitzar EUiA i organitzar sindicat en els sectors emergents de la nova classe obrera.
Avui ens trobem en la fase d’organitzar la mobilització i de construir alternatives i respostes concretes. Sabem que aquesta crisi no serà la revolució, per que no hi ha prou consciència ni prou organització, per que encara no estem preparats- Així doncs, cal preparar les respostes, no puntuals, sostingudes en el temps i en els territoris i sectors. Cal guanyar una majoria social contra la crisi, i aquí entra la manifestació del 14 de Març convocada pels sindicats més representatius entre els quals estan les nostres CCOO, que sí dibuixaren una alternativa de 8 punts en el seu IX Congrés, aprovada per unanimitat:
-Política fiscal avançada i anticíclica i un nou model de finançament -Polítiques públiques expansives -Incentiu al consum responsable de les persones i les famílies -Fer front a les pràctiques empresarials oportunistes, millorar els Serveis Públics d’ocupació i adequar les polítiques actives -Pla per garantir el dret a l’habitatge -Pla per la millora de l’educació i de la formació i foment de la recerca i la innovació -Recursos públics suficients per desenvolupar les polítiques socials bàsiques i de cohesió social -Regulacions i controls internacionals que reforcin i revisin els mecanismes de govern econòmic i polític existents i la participació activa de les organitzacions sindicals internacional
Aquesta crisi l’hem de transformar en una oportunitat per aprofundir en valors com la solidaritat, es a dir en un expedient de regulació d’ocupació, quan hi ha acomiadaments no hem de mirar cap un altre lloc, al contrari, hem d’ajudar, ens hem de posar al servei dels treballadors, hem de mostrar que el partit es útil, es una eina que tenim per lluitar políticament contra el sistema capitalista.
Així doncs, el 14 de Març tots i totes a la manifestació, el PCC amb els treballadors afectats per la crisi.
Pot un home sol mantenir una estafa piramidal de cinquanta mil milions de dòlars durant dècades? La resposta és evident. El cas Madoff no és possible sense la connivència d’importants poders polítics i financers.
Les estafes piramidals en la seva sorprenent simplicitat i èxit recurrent sempre posen de manifest alguna cosa sobre la societat que les fa possible. Els milions d’escudos estafats, sense ficar-se en negocis “reprovables segons la moral cristiana” per la “banquera del poble” Dona Branca ens parlen de la misèria i beateria del Portugal dels setanta i els segells postals de Ponzi van franquejar la urgència dels rutilants anys vint. De qui i de què ens parla l’escàndol Madoff?
Pot un home sol mantenir una estafa piramidal de cinquanta mil milions de dòlars durant dècades? La resposta és evident. El cas Madoff no és possible sense la connivència d’importants poders polítics i financers.
Les estafes piramidals en la seva sorprenent simplicitat i èxit recurrent sempre posen de manifest alguna cosa sobre la societat que les fa possible. Els milions d’escudos estafats, sense ficar-se en negocis “reprovables segons la moral cristiana” per la “banquera del poble” Dona Branca ens parlen de la misèria i beateria del Portugal dels setanta i els segells postals de Ponzi van franquejar la urgència dels rutilants anys vint. De qui i de què ens parla l’escàndol Madoff?
Una de les claus de l’èxit d’aquest tipus d’estafes és que la pedra filosofal que es ven sigui tan exòtica com incomprensible, una llunyana font de riquesa que fa somiar: segells, or de les Indies o opcions financeres. La estratègia venuda per Madoff era, sobre el paper, tan complicada que ningú tenia massa interès en entendre-la i, si algú ho intentava, els múltiples intermediaris i còmplices s’encarregaven que no destorbés la gallina dels ous d’or.
Una de les persones que sí va intentar destapar el frau és Harry Markopolos, un analista que a finals dels noranta només va necessitar quatre hores de càlculs per demostrar que els beneficis que obtenia Madoff any rere any eren una impossibilitat matemàtica. Les seves múltiples denúncies van ser desateses quan no obertament bloquejades.
Repassem algunes de les institucions que han quedat tocades per aquest afer:
Borsa de Nova York i NASDAQ: Les dues borses d’accions més grans dels EEUU. Les operacions de Madoff representaven durant els vuitanta el 15% del volum d’operacions de la borsa de Nova York, operacions ara suspectes de ser realitzades amb informació privilegiada. Madoff va ser president del NASDAQ.
National Association of Securities Dealers (NASD): Organisme autoregulador de la industria de valors. Madoff en va ser president. El seu germà i el seu fill també hi han treballat.
Bancs i fons intermediaris: el Santander sembla molt interessat en evitar demandes dels afectats. L’encerta Ignacio Arroyo a El País en preguntar-se: “¿Acaso sólo responde el último de la cadena (el señor Madoff) en una estafa continuada cuando tantos otros se han beneficiado (cobrado) del sistema?”
SEC: agència governamental suposadament encarregada d’evitar els fraus en la industria financera. El problema durant l’administració republicana és que els reguladors no creien en la regulació. De fet, treballaven activament per la desrregulació. Van rebre múltiples denúncies i van diluir en el no-res moltes investigacions. Markopolos va enviar-hi el 2005 un document amb l’inequívoc títol de “El fons d’inversió més gran del món és un frau”.
Wall Street Journal: Markopolos, desesperat per la falta d’atenció, va passar els seus descobriments a un periodista d’aquest diari. Els editors van bloquejar la investigació.
En definitiva, el cas Madoff ens parla d’una corrupció generalitzada en tots i cadascun dels agents del món financer: borses, reguladors, bancs, mitjans de comunicació i govern. És tan estrany que Madoff només estigui en arrest domiciliari? A Wall Street impera un pacte de silenci: si vius en una casa de cristall, no et dediques a tirar pedres.
En la seva compareixença davant el Congrés de Febrer de 2009, Markopolos, a més de posar en evidència molts dels còmplices necessaris, va fer algunes reflexions de fons: “Els governs han consentit els lladres de guant blanc durant massa temps. Ja va sent hora que ens adonem que no són els furts ni el tràfic de drogues els delictes que causen el major dany econòmic. Són aquests lladres de guant blanc, aquests que viuen en les cases més cares i es vanten de les carreres més rutilants qui ens perjudiquen més. Roben les nostres pensions, fan entrar empreses en bancarrota destruint milers de llocs de treball i arruïnant incomptables vides.”
ANTECEDENTS. El que s'anomena model sanitari català té el seu desplegament i suport en la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) del juliol de 1990, que va consolidar un model "mixt" i va crear la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP). L'any 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Aquestes modificacions catalanes d'involució liberalitzadora, van precedir el que després el PP privatitzarà i desregularà a tot l' Estat espanyol mitjançant la Ley General de Sanidad de 15/97. Pel que fa a la U.E, van sorgint orientacions i propostes reiterades cap a un "mercat sanitari intern" des de continguts en redaccions de Tractats i Directives diverses.
Després de 23 anys de depredació dels recursos sanitaris amb privatitzacions, externalitzacions, fallides econòmiques fraudulentes, models de gestió mercantilistes, mesures de suport a la privada, sotmetiment a les grans companyies asseguradores o mútues privades i a la indústria farmacèutica, la degradació del sistema públic conclou en un important dèficit públic en els serveis públics de salut … Malauradament aquesta tendència no ha estat encara corregida. Més de la meitat del pressupost sanitari de la Generalitat es segueix derivant a concerts, consorcis i entitats de caràcter privat o mixta.
SITUACIÓ ACTUAL. Constatem, amb preocupació, com en aquests darrers temps sorgeixen una sèrie d'iniciatives patrocinades i promogudes des de diverses instàncies que, amb el pretext de "modernitzar" i fer "sostenible" el Sistema Nacional de Salut de Catalunya, reclamen noves aportacions econòmiques per part de la ciutadania, que passa a ser considerada com a "client". És el que es coneix com a "co-pagaments" o noves taxes, o limitacions de la cartera de serveis. Es dona prioritat a una suposada gestió "eficaç i actual" i de "mercat" per damunt de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials.
En situació de crisi econòmica es retallen les despeses sanitàries mentre s'aboquen xifres astronòmiques de diners públics a la banca privada. Es reiteren els vells arguments de que no hi ha prou diners per sanitat i que cal posar uns "límits" a la despesa. Es culpabilitza la ciutadania de la despesa sanitària pública per tal de vèncer les resistències cap a un "RE-pagament" i se la dirigeix cap a asseguradores i cobertures privades. En aquest sentit, veiem amb inquietud com es vol imposar com a fet consumat una mena de "Pacte Apolític", suposadament "tècnic" i "neutral" que obriria camí a la mercantilització de tot el sector...quan aquestes polítiques neoliberals estan demostrant el seu fracàs per tot arreu.
EL DRET DE LA SALUT. Ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat: la salut va molt més enllà de l'absència de malaltia i es considera "un estat complet de benestar físic, mental i social". Podem afirmar que les causes de les malalties que més ens afecten es deuen a un tipus de "progrés" que ens ha estat imposat i que provoca desigualtats, accidents diversos, malalties cardiovasculars, malalties canceroses, problemes de salut mental, envelliment, etc... no hi ha dubte de que la majoria de causes de la NO-salut depenen de qüestions laborals, culturals, econòmiques, de gènere i ambientals. Nosaltres defensem que la salut individual només pot abordar-se de forma col•lectiva i social. Emmalaltim, o no, en funció de com vivim i de les condicions econòmiques i psico-socials de la nostra vida que produiran sovint més malaltia, o més salut, que la pròpia condició biològica i individual.
Entenem aquest concepte de salut en sentit positiu, no en contraposició al concepte de malaltia. La Salut és aquella manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un mateix/a, la resta de persones i amb l'entorn. És una eina necessària per a la promoció de la persona en el pla personal i social, directament vinculada amb les condicions de vida, relació i de treball.
De cap manera hem de pagar l'actual crisi econòmica amb reduccions de salaris ni de serveis públics. No som els responsables de la crisi. Ara més que mai, els governs han d'invertir en prestacions i en suports socials. I a Catalunya, és molt discutible "com" i "quan"gastem, - seguim per sota de les aportacions de la U.E.-15-. Disposem d'un finançament insuficient i a més el gastem erròniament. Cal anar a un important increment relatiu de la protecció, prevenció i promoció de la salut.
La participació ciutadana organitzada és l'altra agent socio-sanitari imprescindible. Necessitem més que mai l'articulació d'un moviment transversal i unitari de les organitzacions, de les xarxes ciutadanes, de les associacions polítiques, sindicals i veïnals per a defensar el caràcter públic, universal, de qualitat, integral, solidari i equitatiu del Sistema Nacional de Salut. El dret a la protecció de la salut per a tota la ciutadania és un dels drets fonamentals de qualsevol estat democràtic.
DEFENSEM LA SALUT PÚBLICA.Ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut en tot el seu caràcter conquerit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d'equitat garantida. Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i serveis necessaris per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense discriminació de cap tipus. I no solament en la vessant reparadora o curativa sinó també, com hem dit, en les accions de prevenció i promoció de salut. Ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva , generar debats i cercar sinergies en favor de l'acció cívica i política per una mobilització social.
Tres dels àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:
1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut. En forma argumentada i sostinguda des del rigor científic i de l’ interès col•lectiu, la bondat social, la justícia política i la oportunitat del moment. Sense “híbrids- mixts” ni fórmules parasitàries, sempre orientades cap al benefici final del mercat, i que suposarien una pèrdua greu d’universalitat i d’equitat.
2.- Participació social, “empoderament” i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions i grups d’ajuda. La salut, naturalment pública, per essència i concepció, només ho serà si incorpora realment aquests agents socials.
3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents (o les poc usuals, mal anomenades “rares”) sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d’atenció sanitari i de cobertura econòmica i social, malgrat una prevalença i/o severitat inqüestionables. La reivindicació per atendre dignament la salut mental o la recent experiència participativa i mobilitzadora de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica en són exemples paradigmàtics i que cal acabar de reeixir.
Amb el nostre manifest fem també una crida oberta a tots aquells grups, col•lectius o persones que ja treballen per aquests objectius a fi de generar una necessària i urgent mobilització social i política reivindicativa.
L´ Alternativa Jove-Joves d´EUiA, va escollir el passat 14 de Febrer Julián Sesé com al seu nou coordinador.Així els Joves d´Esquerra Unida i Alternativa van aprovar el calendari d´activitats del 2009 i uns nous plans de treball, que desenvoluparà el nou equip que dirigirà el grup de Joves d´EUiA.
“Amb aquest canvi es pretén enfortir l´organització dels joves d´EUiA i donar-li més autonomia respecte a Esquerra Unida i Alternativa”, va pronunciar Sesé. Cap a finals d´any se celebrarà la primera Assemblea de Joves d´EUiA, en la què es concretarà i se solidificarà l´ideari i els propòsits d´Alternativa Jove-Joves d´EUiA
El passat 16 de febrer hi hagué a la plaça Sant Jaume una concentració convocada per la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere en protesta per les dones víctimes de la violència masclista. Aquest va ser el primer acte d’una sèrie de concentracions convocades per a cada tercer dilluns de cada mes, sota el lema “Tolerància zero als maltractaments! Prou agressions!”.
La Joventut del PCC es va encarregar de llegit el manifest i va centrar la seva intervenció en la relació que existeix entre el patriarcat i el capitalisme. El patriarcat és una mostra més de les desigualtats pròpies de la societat capitalista. Tots els avenços que hi ha hagut als darrers anys no eviten que continuï predominant la organització androcèntrica de la societat. L’opressió de classe encara és més greu en el cas de les dones. Les dones no solament pateixen violència física sinó també simbòlica: a casa, a l’escola, al treball i als àmbits de poder. Només amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada l’opressió de gènere, ja que aquesta neix amb l’aparició de la propietat privada.
A continuació, es van llegir els noms de les 6 dones assassinades a mans de les seves parelles en el que va d’any i es guardà un minut de silenci en senyal d’homenatge. Per últim, la plataforma va demanar la recollida de signatures perquè es compleixi la llei que obliga a incorporar els temes de gènere a la universitat pública, cosa que hores d’ara l’administració no està fent.
En l’actualitat conviuen restes de models de producció com el feudalisme i intents de socialisme amb el capitalisme en diferents graus de desenvolupament. El punt de partida per a l’anàlisi de classe és el lloc que la persona ocupa en les relacions de producció i així, el model de producció dominant, marca les pautes d’anàlisi de les classes socials. Però què passa amb les dones en aquest anàlisi? Històricament, l’anàlisi de classe ha plantejat diversos problemes en quant al gènere es refereix.
EL PROBLEMA DE LES DONES I L’ESTRUCTURA DE CLASSE
La invisibilitat social de les dones i la manca de reconeixement i prestigi dels seus treballs i funció social són, en bona mesura, responsables de que a l’hora de situar les dones dins l’estructura de classes, les ciències socials analitzin el món social com a neutral respecte al gènere mentre que, de fet -com alerten estudioses del problema com la sociòloga Rosmary Crompton—la societat està profundament estructurada per raons de gènere.
Per tot això, no és d’estranyar que a l’hora d’estudiar les classes, succeeixi el mateix. Per a la sociologia convencional, les famílies han estat la unitat d’estudi que calia situar en una classe o en una altre i es va establir una convenció implícita, per la qual s’assigna a la família, i per tant a la dona, la mateixa posició que al cap de família masculí. Segurament la sociologia trobava amb aquest procediment una manera fàcil de resoldre un problema ben espinós. La mateixa naturalesa de la continuïtat del contracte de treball dels homes tota la seva vida laboral front el model tradicional de les dones que abandonaven el seu lloc de treball en casar-se o tenir fills, donava justificacions al procediment de la sociologia convencional. Però aquest fet suscita diverses crítiques feministes:
En primer lloc, la divisió de treball de gènere entre l’esfera pública i la privada està carregada de significació i cal plantejar-se la causa d’aquesta divisió per poder fer una anàlisi correcte. Tractar aquest fet com a una dada constant és ja, fer un anàlisi sexista.
La segona crítica és de caràcter empíric i ve donada pel gran augment de dones en el mercat laboral. Aquest fet va fer caure per terra l’argument segons el qual l’assignació de la mateixa posició social a la dona que al cap de família masculí no és sexista ja que l’únic que fa és assignar a la família en conjunt la posició social de qui està immers en el mercat laboral, es a dir, l’home.
Així doncs, els anàlisis de classe publicats en la dècada de 1980 van ser molt criticats ja que se centraven en els homes i només incloïen les dones en tant que esposes. Crompton ens exposa el desenvolupament lògic des de un punt de vista crític.
1- La mobilitat social és un factor important. Com les dones són més visibles en el mercat de treball ocupant llocs de treball “de coll blanc” corresponents a feines no manuals rutinàries i aquestes feines corresponen a un nivell de classe intermig (a diferència dels homes que son més visibles ocupant llocs de treball de “coll blau” que se situen dins les classes treballadores), la incorporació de les dones en l’anàlisi generaria una idea falsa de mobilitat social que esbiaixaria el resultat de l’estudi.
2- L’evidència empírica “ha demostrat que la classe conjugal de les dones és, generalment, més significativa que la seva classe ocupacional per a la determinació de les seves actituds sociopolítiques.
Tal com explica Crompton, aquests raonaments de la sociologia convencional poden tenir una certa validesa en un moment històric determinat però l’evidència empírica pot canviar, com de fet així ha estat. Amb l’increment del nivell d’ensenyament i formació de les dones, la seva renúncia a abandonar el seu lloc de treball malgrat casar-se i assumir la maternitat, l’establiment d’altres models familiars, l’augment dels divorcis i l’increment d’altres tipus de relacions de parella més igualitàries on la dona està menys subordinada al cònjuge; l’evidència empírica convencional és cada cop més qüestionable.
SEGREGACIONS EN EL MÓN DEL MERCAT DEL TREBALL
L’increment de la visibilitat, quantitat i qualitat de les dones en el mercat laboral ha plantejat diversos problemes als esquemes de classe que es basen en l’ocupació de les persones. El gran augment de les dones en el mercat laboral ha fet evident que hi ha una gran diferenciació en les feines que ocupen les dones i les ocupades per homes. Així, es poden establir feines “femenines” o “masculines”. Les feines “femenines” tenen, pel sol fet de ser-ho, menys prestacions econòmiques (menys salari, més precarietat,...) i socials (menys reconeixement, menys estatus,...). Aquest fet empíric es pot explicar perquè les prestacions econòmiques i socials d’algunes ocupacions s’han determinat d’acord amb suposicions sobre la naturalesa dels que les realitzen i no segons el seu contingut laboral o la preparació requerida.
DONES I CIUTADANIA
A banda del problema d'on situar a les dones dins l’estructura de classes, Rosmary Crompton, parla de com, a més de les situacions en l’accés a la propietat i al mercat –es a dir, les situacions de classe–, les característiques naturals de les persones (com la raça, l’edat o el gènere) influeixen en les seves condicions materials.
Crompton diu que les feministes han criticat no només que el drets civils i polítics de l'individu defensats per la ciutadania han afectat tot just les condicions materials de les dones sinó que el concepte de ciutadania ha estat carregat de gènere des dels seus orígens i que, per tant, ha exclòs sistemàticament a les dones.
Pateman, per exemple, va demostrar que els teòrics polítics del “contracte social” original com Locke o Rosseau exclouen a les dones com a ciutadanes. Aquests teòrics no legitimaven els drets patriarcals però d’una manera natural, incorporaven aquest drets dins el matrimoni. Així, s’acceptava universalment la dominació dels homes sobre les dones dins el matrimoni.
Una altra crítica que des del feminisme es fa a la ciutadania, es que està pensat per patrons masculins ja que els serveis socials es varen vincular inicialment a les relacions laborals regulars, i atorgaven, per tant, la titularitat majoritàriament als homes. Així, si bé és cert que la ciutadania social ha contribuït a la “atenuació de las classes” perquè subministra prestacions a les persones sense tenir en compte el valor de mercat que aquestes tenen, només inclou com a beneficiaris als “ciutadans-empleats”. Les dones que estaven fora del mercat formal de treball quedaven doncs, fora de contemplació i només se les tenia en compte en tant que persones dependents i subministradores d’assistència. El fet de no reconèixer les diferències existents entre sexes, fa que un sexe (el dels homes) es convertís en norma.
Davant d’aquesta realitat, la lluita de les feministes liberals, s’ha centrat en la reclamació de l’estatus de ciutadania també per a les dones. Aquesta lluita però planteja un problema que Pateman va evidenciar: “si la ciutadania està definida en termes masculins, com poden les dones formar part de un contacte social fraternal?” Una de les conseqüències de defensar la igualtat sense tenir en compte la diferència ha estat que les dones que han volgut igualtat, s’han vist obligades a adoptar patrons de comportament masculins.
El conflicte entre la igualtat i la diferència és de difícil resolució. Feministes com Cockburn, han defensat la importància de lluitar totes dues coses. Aquesta autora afirma que a la pràctica es pot superar aquesta contradicció reclamant no igualtat sinó equivalència.
Walby descriu com el feminisme de primera onada (1850-1930) ha aconseguit la majoria dels elements de la ciutadania política i civil (dret a vot, dret d’ingrés a la universitat,...). No obstant, malgrat aquests avenços, les dones han hagut de seguir lluitant contra desigualtats materials i sexuals, en particular contra desigualtats relacionades amb el mercat de treball. En aquest sentit, autors com Giddens han subratllat la importància del reconeixement de les institucions de negociació col•lectiva per a l’ampliació de la ciutadania social. Aquesta lluita però té també biaix de gènere ja que fins fa poc, les dones, per les característiques de les seves relacions laborals, tenien dificultat en ser titulars de drets com el de la prestació d’atur o de jubilació. D’aquesta manera, les dones no immerses en el mercat de treball quedaven, de nou, excloses.
Per altra banda, el fet de que històricament les dones hagin estat les encarregades de les tasques de cura i subsistència de la llar, fa que tinguin especial interès en l’increment de serveis assistencials i en el desenvolupament de institucions del benestar.
De tota manera, des del feminisme s’insisteix amb força que les institucions del benestar han estat concebudes de tal manera que, en molts països, reprodueixen el model patriarcal en el que hi ha un sustentador masculí i on les dones són les principals responsables de l’assistència en l’esfera domèstica (com a treballadores no remunerades) i en l’esfera pública (com a treballadores poc remunerades). El feminisme de segona onada ha lluitat contra la reproducció d’aquests models patriarcals.
Crompton senyala que el que segurament ha tingut un efecte més profund és el que s’ha aconseguit pel que fa a la igualtat de valor. El principi relatiu a la remuneració material per treballs d'igual valor, ha tret a la llum que les activitats “típicament femenines” es recompensen per sota de les “típicament masculines”. Les feministes s’han esforçat per fer visible aquesta realitat. També ha prestat atenció a temes com la violència contra les dones, l’explotació en les relacions sexuals i la necessitat de reforma de lleis com la del divorci o l’avortament. Aquests últims han encapçalat la lluita de les dones pel control del propi cos.
Finalment, tot i que les dones no constitueixen un grup particular d’estatus, sí que tenen un estatus relativament inferior que els homes i continuen sent ciutadanes de segona. És important reconèixer que les lluites de les dones han aconseguit avenços significatius i han influït en la situació de les dones dins el sistemes d’estratificació, encara que queda molt per fer.
CONCLUSIONS
Seria ingenu pensar que la problemàtica pròpia de la relació entre gènere i anàlisi de classe acaba amb el que acabem de resumir, de la mà de Rosmary Crompton. Més aviat, podem dir que la seva anàlisi mostra una sèrie de tasques que es necessari afrontar. Entre d’altres, (i) la generació d’estudis que estiguin d’acord amb el paper que actualment duen a terme les dones dins l’esfera econòmica i que considerin, a més, l'establiment d'altres models familiars que són canviants i contradictoris en molts casos i (ii) la creació de metodologies que permetin una anàlisi més real de la situació de les dones en l’estructura de classes.
Per altre banda, hi ha algunes altres qüestions que cal ampliar i actualitzar, per exemple, seguint estudis com els de les economistes Lourdes Beneria, Martha Roldán que analitzen la situació de les dones en el mercat de treball, ara i des de fa molt de temps.
L’avantatge d’introduir els anàlisis de Beneria és que a més es supera l’eurocentrisme de la sociologia convencional. A l’hora d’analitzar la situació de gènere i classe de les dones i les lluites feministes, caldria tenir present altres regions del mon com Amèrica Llatina o Àsia. En aquest sentit ,no només s’haurien de tenir en compte moviments explícitament revolucionaris sinó que totes les lluites de les dones haurien de ser contemplades en l’anàlisi.
Com es pot veure, el problema entre l’anàlisi de classe i el gènere no és una qüestió resolta. Només em queda convidar a la lectora o al lector a reflexionar sobre el tema i encoratjar-lo a incorporar les seves reflexions al debat. Ajudarà a fer-lo més enriquidor per a tothom.
Agraeixo la lectura prèvia que Àngels Martinez Castells ha fet d’aquest document.
La situació de les dones en el mercat de treball segueix estan caracteritzada per les desigualtats en l’ocupació i en els salaris. La tradicional segregació laboral de les dones , horitzontal i vertical, que les confina a determinats llocs de treball i a determinats sectors d’activitat, en contribueix a la perpetuació. Els treballs desenvolupats habitualment per dones, estan pitjor retribuïts que altres que majoritàriament realitzen els homes.
Aquesta qüestió té a veure amb el propi sistema de classificació i les seves conseqüències salarials però, també cal tenir en compte una altra dada: les conseqüències que els rols socials adjudicats a homes i dones tenen sobre la posició de les treballadores en el mercat laboral. I en concret, la incidència que la realització del treball domèstic i la cura de criatures i persones depenents, tenen sobre l’accés al mercat laboral, sobre la promoció professional i alhora, sobre el salari.
En l’actual context hem d’estar alerta per evitar que la crisi econòmica no eixampli encara més les desigualtats que encara romanen en el mercat de treball. En èpoques com aquesta, conceptes com la igualtat d’oportunitats, l’economia social i la responsabilitat social passen a un segon terme, tot i que és quan son més necessaris. Tot això, està comportant un augment de la pobresa i sobretot tornar a parlar de la feminització de la pobresa.
Una de les conseqüències de l'increment de l'atur és, precisament, l'augment de la pobresa, que ha adquirit nous rostres. La pobresa s'ha anat introduint entre la població en edat laboral a causa de l'augment de la desocupació de certs col•lectius que cada cop estan més allunyats del mercat de treball i també a causa del creixement de l'atur de llarga durada. Les noves persones pobres que oculta la societat actual són dones, joves amb problemes d'integració laboral, persones grans amb pensions mínimes, gent en atur de llarga durada, gent que ha sigut acomiadada de les seves empreses amb vint i trenta anys de cotització però a qui encara li'n queden uns altres quinze o més, per a jubilar-se.
Es produeix una "feminització de la pobresa": les dones són més nombroses que els homes a l'hora d'ocupar llocs de treball a temps parcial, en llocs poc atractius i especialment vulnerables a la crisi econòmica. A més, les estructures de les famílies registren un augment de famílies monoparentals que, en més del 90% dels casos, tenen una dona com a cap de família. La taxa de pobresa és superior a la mitjana quan el cap de família és de sexe femení.
Caritas en el seu darrer informe ha posat en evidència la persistència de majors taxes de pobresa en el cas de les dones, associades directament a les característiques del mercat de treball. Analitzant la situació es pot afirmar que les dones estan majoritàriament presents en el que hem anomenat mercat de treball secundari o perifèric amb contractes temporals o a temps parcial, treballen en empreses petites on es constata la fragilitat i precarietat de les condicions de treball.
El creixement del treball a temps parcial no ha significat la incorporació de dones a nous àmbits sinó que, ben al contrari, ha intensificat la segregació de l'ocupació femenina en determinats sectors. Si contemplem l'experiència europea, una majoria aclaparadora de les dones estan en el sector serveis: 91% a Bèlgica, 88% al Regne Unit, 86% a Dinamarca,...Tanmateix, no són uns serveis qualsevol, són els mateixos serveis en què, ja en el passat, la participació de la dona era majoritària. Serveis en què el nivells de remuneració i de qualificació són reduïts: cambreres, venedores, treballadores del servei domèstic.
El contracte a temps parcial, encara que no es formuli explícitament, és un tipus de contracte que afecta especialment les dones. El treball a temps parcial, que ocupa un destacat lloc entre altres mesures de les polítiques neoliberals de flexibilització laboral, segueix una lògica infernal. Un contracte a temps parcial no crea un lloc de treball, sinó que ve a substituir, en general, un lloc de treball estable i a temps complet. Aquesta tendència és encara més clara en moments com els actuals, marcats per la recessió econòmica i la destrucció de llocs de treball.
El marc de la crisi actual ens pot abocar a una major desprotecció durant la relació laboral i que afectarà a la pèrdua de garanties i controls en matèria d'ordenació del temps de treball, mobilitat funcional, geogràfica i modificació substancial de condicions de treball. Per tant, un increment dels poders de l'empresari amb vista a l'actualització i la disposició unilateral de les treballadores. També pot comportar la reducció o limitació per a determinats col•lectius de gent treballadora dels nivells de cobertura de Seguretat Social i exclusió de la protecció per desocupació.
El retall de les polítiques socials, l’increment dels costos de la vida i les privatitzacions dels serveis, repercuteixen directament en les condicions de vida de les dones ja que, d’una banda es veu afectat un sector laboral marcadament més feminitzat i de l’altra, la pèrdua de poder adquisitiu repercuteix en una major càrrega de treball reproductiu i domèstic de les dones, fet que comporta, de nou, un retrocés respecte als avenços dels darrers anys.
Cal qüestionar el model productivista i consumista i elaborar alternatives socials i de relacions interpersonals diferents de les actuals, més solidàries, més igualitàries, amb temps per a l'afectivitat i l'atenció de les persones, per part de dones i homes, amb temps per al desenvolupament personal, per al treball col•lectiu. Poder escollir el propi temps i no viure tan sols per a treballar. Les dones, més que ningú, volem treballar menys hores, és clar que sí, tant al treball assalariat com en el domèstic. Però això ha de ser sobre bases ben diferents de les de la precarietat, el ràpid augment de la misèria i la segregació social.
Moltes persones s’obstinen a anomenar el que ve després del capitalisme com a post-capitalisme en lloc d’anomenar-lo simplement socialisme? Ens ho podria explicar?
Un règim, un sistema post-capitalista un se’l pot imaginar encara pitjor que el capitalisme. Nosaltres volem un post-capitalisme millor que el capitalisme i no hi veig un altre nom per donar-li que el nom històric que se li ha donat, és a dir, socialisme.
Per què el socialisme no té alternatives? La senyora Thatcher deia del capitalisme: “no hi ha cap altra alternativa que el capitalisme”. I jo dic, no hi ha cap altra alternativa que el socialisme. Socialisme o barbàrie, com deia la Rosa Luxemburg ara fa un segle.
Per què el socialisme? Perquè hem arribat a un estadi en el desenvolupament del capitalisme en què un grapat de monopolis, anomenem-los oligopolis si voleu, un grapat de grans grups financers industrials integrats controla gairebé totes les decisions fonamentals. No hi ha la possibilitat de pensar un sistema post-capitalista millor sense abolir la propietat privada d’aquests grans grups, que controlen el 90% de la decisió econòmica social i política a escala mundial arreu. Tenim l’evidència que hi ha un conflicte fonamental entre els interessos privats dels qui controlen els oligopolis i l’interès públic, l’interès dels pobles, l’interès dels treballadors. I abolir aquesta propietat privada no vol pas dir fer un estatisme també horrible. Vol dir entrar a la llarga construcció de la socialització de la propietat dels grans mitjans de producció, i això s’anomena socialisme.
El socialisme ja compta amb una història al seu darrera, la història del socialisme utòpic, la història del marxisme, la història de la Primera Internacional, la història posterior de les Internacionals successives incloent la història de les seves desviacions, de les seves degeneracions, fins i tot els seus crims. No hi ha cap història en què una banda sigui exclusivament positiva. Hem d’intentar seguir aquesta història fent-ho millor, així ho espero.
Està d’acord en què el socialisme que vostè presenta és de fet una extensió de la democràcia cap als àmbits als que malauradament avui en dia encara no ha arribat?
Socialisme i democràcia són sinònims. No es pot pensar en socialisme sense democràcia, la qual cosa no vol dir que les forces socialistes sempre hagin estat democràtiques en la pràctica. Però quina democràcia? Això s’hauria de discutir.
La fórmula de la democràcia que se’ns proposa majoritàriament és una fórmula d’expressió que redueix la democràcia a, simplement, el reconeixement del multipartidisme i a l’organització i la convocatòria d’eleccions més o menys honestes, més o menys correctes. No és inútil del tot, però sí totalment insuficient. La democràcia no té cap sentit si no s’associa al progrés social, ja no dic ni tan sols al socialisme, mesuro les meves paraules, al progrés social. La democràcia burgesa, després de tot, ha estat conquerida per la burgesia contra l’antic sistema de l’aristocràcia. La democràcia popular, la democràcia del poble, no es farà sinó és per la conquesta contra el capital dominant.
Aleshores l’elector podria dir: se m’està tractant com a un ciutadà o potser com a un imbecil, o simplement com a un espectador, un consumidor de política que es fa sense que jo sàpiga com pels qui controlen aquest mercat, és a dir, els oligopolis dels que parlaré després. No dic que els drets democràtics no han estat conquerits, els drets no han estat mai concedits, els drets han estat conquerits pels treballadors. Jo no dic que aquests drets no representin res, no dic això, representen molt però són insuficients. Aleshores, les noves fórmules segueixen ideant com associar la pràctica democràtica, la democràcia, amb el progrés social. I bé, jo diria que és impossible si es considera que la propietat privada en totes les seves formes és intocable i definitiva per a l’eternitat, perquè això voldria dir que el capitalisme és aquí per a l’eternitat com deia la senyora Thatcher i com diuen altres amb “la Història ha acabat”. Associat al progrés social, això vol dir proclamar altres drets: el dret a la vida, a l’alimentació, a l’habitatge, al treball, a l’educació gratuïta per a tots els nens i, en definitiva, el dret a la sanitat, etc.
No n’hi ha prou amb proclamar aquests drets en una bonica carta de declaracions dels drets, cal també pensar les fórmules polítiques i institucionals que en permeten l’exercici efectiu i es vegi aleshores que la posada en marxa efectiva d’aquests drets implica la regulació de la propietat privada en determinats àmbits, i l’abolició de la propietat privada en determinats àmbits, i sempre la socialització. L’elecció és la socialització, ja que el que fa el mercat és desposseir l’individu del seu caràcter de ciutadà per fer-ne un consumidor amb el dret dels consumidors, i jo no sé ben bé què és el que això vol dir.
El dret dels consumidors és el dret que els dóna la seva cartera, òbviament. A la realitat, però, aquest ciutadà està desposseït de la ciutadania veritable, no és un ciutadà veritable, és a dir, no participa en les decisions a tots els nivells que sigui: a la decisió econòmica al lloc de treball, etc. Hi ha, a més l’enorme i gegantí problema de relació entre els homes i les dones i també els nens, el dret a l’alimentació, que vol dir també el dret per als camperols --que representen aproximadament la meitat de la humanitat-- als mitjans no només de sobreviure en la pobresa extrema sinó de millorar les seves condicions de vida. El dret al treball no és només el dret a tenir un treball sinó el dret a un treball que li atorga a la persona la possibilitat de ser feliç, el dret a l’educació etc... i tot això exigeix la socialització per la democràcia. Jo prefereixo dir-ne democratització, és a dir, prefereixo parlar de la democràcia com d’un procés sense final.
No hi ha recepta total per a la democràcia, ni avui ni demà. Crec que la humanitat, la Història de la humanitat no s’acabarà si no és amb el final de la humanitat, però potser la democratització és un procés sense fi. Aleshores, jo parlo de socialització per la democratització en oposició a la socialització pel mercat.
Perque la transformació s’arreli be, cal fer be la feina. Això pot portar molts joves, en certa manera, a abstenir-se i pensar “bé, com que jo ja no ho veuré, que siguin els altres els qui ho facin”...
Jo diria que els joves en particular, i els que no ho són tant també, que ja participen en la transformació del món tot i que no en siguin conscients. En principi hi participen. En el seu conjunt als joves no els agrada gens el sistema en el qual viuen. En són molt crítics amb tota la raó. Quan se’ls parla que aquest sistema permet l’expansió de l’individu, veuen en la pràctica que aquest sistema ofega l’individu, que tenen ambicions enormes i que cal tenir ambicions enormes i que el sistema les torna impossibles. Aleshores, participen ja en el seu pensament crític, pel seu punt de vista crític, de la realitat a la transformació, però cal que consolidin la seva visió crítica i que la transformin en una acció crítica; i és aquí on comencen els problemes i les dificultats perquè ja hi ha acció. La tasca és com esdevenir efectivament més eficaç.
I bé, la diversitat no em molesta, la diversitat és una cosa positiva, no tan sols la diversitat dels interessos immediats. En recordo algunes, posteriorment en podríem recordar centenars i centenars, fins i tot la diversitat de les visions de futur, la diversitat de l’escala de valors, la importància relativa dels diferents valors a promoure. Però aquesta diversitat no ha d’esdevenir un desavantatge a l’acció eficaç. Cal, i els joves tenen el seu lloc en aquesta lluita, construir la convergència en la diversitat, és a dir, la convergència no només de les paraules sinó també de les accions, donar objectius estratègics comuns, comprometre’s en les batalles per guanyar-les i guanyar-los.
L’Àsia és a punt d’esdevenir un centre polític mundial de primer ordre?
Bé, per començar, quan es parla de l’Àsia es parla de la majoria de la població del planeta. Hi ha 1300 milions a la Xina, 1100 milions que ben aviat seran 1300 milions a l’India, 500 milions al Sudest asiàtic; el que he dit, la majoria de la població mundial.
L’Àsia ha avançat molt en la civilització humana en el seu conjunt, i no només l’Àsia, jo sóc egipci i Egipte és un país africà però amb un bocí a l’Àsia, també Somàlia. Egipte, la Xina, són certament junt amb Mesopotàmia unes de les més antigues civilitzacions que es coneixen.
La Xina té, -els càlculs van ser fets fins al començament de la revolució industrial- fins l’any 1820-, el PIB per càpita (si s'hagués mesurat així) superior al de la Gran Bretanya, d’Europa, i el nivell de vida dels camperols xinesos és superior al nivell de vida dels camperols europeus.
Recordo una vegada, és caricaturesc però divertit, jo era a una assemblea de les Nacions Unides als anys 60, hi havia un orador neozelandès que s’adreçava als països del Tercer Món i va dir: “Vosaltres, les nacions joves”, i a primera fila hi havia: un xinès, un egipci (jo), un iraquià, un iranià. Nosaltres joves nacions? Dit per un neozelandès ens va resultar curiós. Vam somriure, però crec que ell no ens va entendre.
Que diríeu a les persones que es mostren escèptiques amb el socialisme en relació amb el passat dels països socialistes?
Samir- Jo llegeixo el segle XX com la primera onada, no la darrera. La primera onada de les lluites victorioses de graus diversos per a l’emancipació del treball i dels pobles, és a dir, per l’emancipació de les formes d’explotació capitalista, l’abolició de la propietat privada capitalista i per l’emancipació dels pobles, és a dir, l’afirmació dels pobles contra les lògiques de l’expansió imperialista.
Aquesta primera onada ha pres formes diverses, ha estat iniciada per una gran revolució, la revolució russa del 1917, en nom i sota la bandera del socialisme. Ha estat seguida per d’altres revolucions sota la bandera del socialisme, especialment a la Xina i el Vietnam, a Cuba. També ha pres la forma dels grans moviments d’alliberament nacional més o menys radicals de l’Àsia i de l’Àfrica dels anys de Bandung del 1960, 1955-60, fins a l’ofensiva neoliberal imperialista dels anys 90. Ha pres la forma d’una sèrie de moviments que han estat més o menys radicals, han tingut continguts socials diversos però que, lluny d’haver estat exclusivament negatius com se’ls vol presentar, han iniciat una transformació gegantina del món i per a moltes classes populars en un sentit positiu, és a dir, precisament amb la conquesta de nous drets, òbviament, en el conjunt dels drets conquerits i també concedits per dalt, pel poder i controlats pel poder, amb tots els límits, veure fins i tot les desviacions, fins i tot les desviacions criminals en el cas soviètic, no es pot negar. Aquesta pàgina ja ha estat passada per tothom, ha estat passada pels russos, també pels antics soviètics, ha estat passada pels xinesos de l’època maoïsta, ha estat passada pels pobles de l’Àsia, de l’Àfrica de l’època de Bandung...
Una segona onada, aquesta onada ja s’ha iniciat, s’ha iniciat a l’Amèrica Llatina per les victòries que tot i sent encara vulnerables són també les victòries del poble: el Brasil, Veneçuela, Bolívia, fins i tot l’Argentina, l’Equador, i evidentment abans que tots aquests, Cuba, amb tots els seus problemes i límits, les seves contradiccions. S’ha iniciat a l’Àsia amb la revolució al Nepal, que té tot just un any, i que s’ha enfrontat amb problemes igualment enormes i que roman vulnerable.
No hi ha motiu per pensar que no s’expandirà i es desenvoluparà. Encara no està escrita però, com deia en Gramsci: “entre la primera onada que s’ha amortit i la segona onada que tot just comença a formar-se hi ha un forat”, entre la nit i el dia hi ha un període de penombra i a la penombra els monstres es manifesten.
I n’hi ha un munt de monstres, no només en Bin Laden, també en Bush i molts d’altres que són els homes de l’arc del gran capitalisme dominant, aquests són els monstres que se’ns apareixen, i al costat dels monstres odiosos hi ha també els fantasmes. Què és un fantasma? És un ésser imaginari que és lleuger, que és massa lleuger per tenir els peus sobre la terra i en conseqüència vola i és impulsat pel vent i, una mica com un núvol, es pot agregar o disgregar, i són fantasmes en general amables però lleugers, i crec que els moviments socials hores d’ara, no dic això per calumniar-los, encara tenen aquesta naturalesa de fantasmes lleugers. Cal que agafin pes, que guanyin pes per tenir els peus sobre la terra i poder avançar realment sobre terra. Ara som en aquest període, és la raó per la qual hi ha com a mínim un moment de neguit, d’abandonament.
La propaganda del capitalisme s’ha ocupat de repetir que el socialisme s’ha acabat, i la gent ha acabat per creure-ho, també perquè efectivament una etapa de la lluita pel socialisme ha acabat i l’horitzó està embussat, i han dit: bé, repleguem-nos en nosaltres mateixos en els nostres petits interessos, les nostres petites ambicions, les nostres petites lluites, no es pot aspirar a més.
En definitiva, sembla que actualment no ens serveixen per trobar solucions a la crisi i a l’exclusió ni les teories del creixement de la producció ni les de decreixement... Caldria doncs que poséssim més atenció a les polítiques de redistribució?
Sí, és el que jo els retrec. El que jo els retrec a molts ecologistes és el dir tot sovint coses reals però desconnectar-les de la lògica del capital i atribuir-les a la modernitat en si mateixa. No hi ha una modernitat per si mateixa, hi ha una modernitat capitalista, és concreta, i nosaltres volem una altra modernitat, no diria post-capitalista, jo diria socialista positivament.
Ens cal inventar un altre model que vagi més enllà de l’organització de la producció. Administrar els nivells diversos progressivament pels interessos, dels treballadors, pels pobles, i també un altre model de consum. El model de consum, en Marx tenia molta raó, ho va veure ja fa molt i molt temps, el model de consum es deriva del model de producció. S’inventa una gestió nova, útil o no, i després es crea el mercat útil o no útil, i es desatén l’enorme malversació, però no només de recursos naturals, d’energia, també d’energia humana, per satisfer l’expansió del mercat. Necessitem un altre model.
Aquest altre model no crec que l’haguem d’inventar, n’hi ha prou amb llegir els socialistes utòpics de començaments del segle XIX. Ells ja ho havien inventat, i en Marx no tenia cap mena de menyspreu per aquest invent, deia simplement que aquestes idees generoses no es poden posar en marxa si no és mitjançant lluites dels qui hi tenen un interès objectiu.
Està vostè a favor d’unir les forces socialistes i ecologistes?
Per mi el socialisme integra la dimensió ecològica, però més enllà de l’aliança política eventual que pot ser bona en determinades circumstàncies, gens bona en d’altres, i que és secundària entre les forces polítiques que es declaren socialistes i d’altres que es declaren ecologistes, el capitalisme és un sistema racional de racionalitat limitada. La racionalitat capitalista és el càlcul de rendibilitat, que va de pocs minuts per a un especulador de la borsa a trenta anys com a màxim per una decisió més gran d’inversió com seria la recerca d’un nou recurs natural: un jaciment de petroli, per exemple. Però trenta anys què són dins de la Història de la humanitat? És una fracció de segon amb el càlcul de rendibilitat, en què no s’hauria fet mai la via de tren perquè no era rendible a trenta anys vista en l’època, el transsiberià, el transamericà, etc... que van canviar l’aspecte del planeta.
Amb el càlcul de rendibilitat els europeus no haurien construït mai les catedrals. S’inverteix un segle per construir-les, no és rendible, fins i tot si a continuació es demanava als fidels de pagar l’òbol.
Ens cal tenir també, i és això el que jo anomeno socialisme, una visió de llarg abast. Una visió de llarg abast tan lúcida com possible, però no tenim medicines que ens donin per endavant la seguretat absoluta que totes les decisions preses pels éssers humans seran sempre les millors. Això no existeix.
*Economista i professora de la UB Aquest article és un resum de l'entrevista sencera que podeu trobar a L’ESPURNA del mes de desembre de 2009 Transcripció del francès: Rosario Cunillera i Pilar del Amo Correcció: Mar Olivé
Marta Curran
