Avant

L’art educador. «L’art és educador en quant és art, però no quan ‘art educador’, perquè en aquest cas no és res, i el no res pot educar. Sens dubte sembla que tots estiguem d’acord en desitjar un art que s’assembli al del Risorgimento i, no per exemple, al del període dannunzià; però en realitat, si bé es considera, aquest desig no conté el d’un art en comptes de l’altre, sinó el d’una realitat moral en comptes de l’altra. De la mateixa manera, el que desitja que un mirall reflecteixi una persona bonica i no una lletja, no desitja un mirall diferent del que té davant, sinó una persona diferent» *.

* Gramsci A., Croce, Cultura i vita morale, pàg. 169-170, cap. «Fede i programmi», de 1911.

«Quan s’ha format una obra de poesia o un cicle d’obres poètiques, és impossible continuar aquest cicle mitjançant l’esforç i la imitació mitjançant la variació d’aquestes obres: per aquesta via no s’obté més que el que sol dir-se escola poètica, el servum pecus dels epígons. La poesia no engendra poesia; no es produeix la partenogénesis; fa falta que intervingui l’element masculí, el que és real, passional, pràctic, moral. Els crítics més alts literaris adverteixen en aquest cas pel qual no s’ha de recórrer a receptes literàries, sinó, com ells diuen, ‘no de tornar a fer-se l’home’. Tornat a ser fet l’home, refrescat l’esperit, sorgida una vida nova d’afectes, d’ella naixerà, sí neix, una poesia nova» *.

* Gramsci A., Croce, Op. cit., pàg. 241-242, cap. «Troppa filosofia», de 1922.

--

Etiquetes de comentaris: El Far, Gramsci

Antoni Barbarà


I el PCC crida a la Festa. La festa d’Avant. Doncs què celebreu? Masoquisme? us preguntaran . Doncs NO.

Etiquetes de comentaris: Festa Avant, Opinió

La festa és també un moment de trobada dels camarades en el camí cap el 12è Congrés del PCC 
que es celebrarà el proper mes de gener.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Festa Avant, Palestina

Juan Linares Lanzman

Socorro Gomes: “He estat convidada a les VII Jornades sobre Colòmbia celebrades a Barcelona per debatre sobre la situació que s’està vivint en aquest país i sobre quines sortides hi ha al conflicte social i militar”.

Quina impressió tens d’aquestes jornades?

Aquí a Barcelona està passant una cosa molt important: la generositat de les organitzacions que promouen aquesta trobada, enguany la setena, amb un sentiment molt generòs, conscient, i compromès amb la pau del poble colombià, i per tant, contra les guerres

Quin és el sentit del Consell Mundial per la Pau?

Aquesta és una pregunta important. Deu ser perquè la lluita per la pau continua sent vigent. Encara avui dia, és una lluita fonamental: es tracta de la lluita per la supervivència de la humanitat.
Per fer-nos una idea, des dels finals dels 80, es consolida la potència més forta, més armada i gran del món. En sí,adquireix un domini indiscutible del món sencer, en quant a les amenaces a països i pobles, utilitzant només el camí de la guerra, amb una política d’agressions i invasions als països, substituint el diàleg i tirant per terra els principis fonamentals de la ONU.
La humanitat viu, des de llavors, amb molta inseguretat i amb el terror que els EEUU han anat provocant.

Quin són els camins per assolir la pau?

Per nosaltres és essencial una cosa: enfortir la cultura de la pau. No hi ha pau sense sobirania, sense justícia, sense independència. Per exemple, el cas del poble palestí: fa moltes dècades que busca la pau, però no la pot aconseguir perquè no té el dret a defensar i controlar el seu propi territori. Per tant, aconseguir la pau vol dir en definitiva, derrotar els promotors de la guerra. I el principal guerrerista, la principal amenaça als pobles, a la pau i seguretat internacional, són els EEUU.

Quins són els factors què han fet perpetuar el conflicte a Colòmbia?

A Colòmbia són diversos els factors que han provocat el conflicte. En primer lloc, la situació a Colòmbia és extremadament injusta: les oligarquies són molt conservadores i opressores, els terratents molt cruels, i l’estat fortaleix aquestes injusticies. En aquest sentit, cal recordar com són de sòlids els vincles del govern d’Uribe amb el narcotràfic i el paramilitarisme, responsables de milers de morts, milers de refugiats.
En segon lloc, Colòmbia mostra a tota Amèrica Llatina una imatge molt vinculada amb els Estats Units: sens dubte, Colòmbia és una punta de llança d’aquest país a la nostra regió com ho és Israel a Orient Mitjà.
Creus que es pot arribar a una solució per la via de l’actual democràcia a Colòmbia?

A Colòmbia no es pot parlar de democràcia, en una societat assetjada per la por i el terror. No hi ha dia sensa pluja d’assessinats: són els “falsos positius”. Els paramilitars i l’exèrcit del govern, segrestren constantment joves de les seves cases per assassinar-los com si fossin guerrillers. Amb aquesta operació els assassins justifiquen el que reben com ajuda dels Estats Units; cas contrari, no hi hauria benefici.
D’aquesta manera, els assassins subvencionats pels Estats Units executen una neteja social eliminant a la població més excluida de la societat: els més pobres. I el poble, ja no aguanta més aquesta pressió.

Què en pensen els sindicats d’aquestes agressions?

Els sindicalistes a Colòmbia ens diuen que és més fàcil crear una organització paramilitar o narcotraficant que un sindicat. Llavors, de quina democràcia estem parlant, en un país amb atur elevat i una pobresa que afecta ja al 70% de la població?

Si fóssis presidenta de Colòmbia, quina seria la teva política?

Company, és molt difícil parlar d’un país que no és el teu. Nosaltres tenim solidaritat amb el poble colombià, volem i defensem la sortida que volen molts sectors de la societat colombiana: la sortida del diàleg amb un camí que podriem anomenar humanitari.

Perquè no es pot obviar el conflicte i perquè hem d’atacar les seves causes. Inicialment, lliberant als presos d’ambdós llocs: els de la guerrilla i els del govern d’Uribe. Després, assentant-nos varis sectors per buscar la sortida democràtica.

Hi ha realment voluntat política per resoldre aquest conflicte?

En aquest moment és la senadora Glòria Inés qui està buscant aquest diàleg. Però poc interessa al president Àlvar Uribe que no admet pas aquestes iniciatives de diàleg, de pau. Ell busca una victòria militar, però no ho està aconseguint.
La societat civil no suporta ja un govern de corrupció, de narcotràfic, de paramilitarisme, de persecussió ideològica, de criminalització dels opositors al govern. Tothom qui parli de pau, de canvis humanitaris, és perseguit. En aquest sentit, la senadora Piedad Córdoba va obrir un procés molt important i Uribe, el que fa, es deconstruir constantment la seva imatge amb amenaces a la seva vida i entorn.

Obama tindrà la mateixa política de suport militar que Bush?

Fa poques setmanes va visitar-nos, va tenir una actitut políticament correcte, molt civilitazada, amb una actitut d’aproximació destacable. I va sortir molt ben fotografiat a la premsa. Però fins al dia d’avui, res ha cambiat. És necessari que trenqui aquesta relació viceral que els Estats Units tenen amb el govern corrupte d’Uribe per demostrar definitivament la seva intenció per assolir la pau. I en aquest sentit, cal recordar que el govern d’Uribe no busca la pau. Sens dubte, un govern sustentat fins ara per Bush, amb plans bilionaris per investir exclusivament en militarisme, no pot pas buscar-la.

Quin paper juguen paisos veins a Colòmbia?

Els canvis dels paisos llatinoamericans, com a Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, entre d’altres, van en la direcció dels foros per enfortir la integració regional. D'aquesta manera, es busca consolidar les forces llatinoamericanes per resistir al domini imperialista.

En conjunt, aquestes forces d’aquests governs, van ser vitals per contrarestar els intents de la guerra preventiva que Bush va materialitzar molt clarament en l’assassinat de militants de les FARC a l’última invasió en territori equatorià. Sens dubte, va ser un refuig històric.

Amèrica llatina està canviant. Avui, ja no es tracta de l’Amèrica del pati del darrera dels Estats Units. Ja parlem d’una llatinoamèrica amb projectes, amb propostes, que busca un camí de la independència, de progrés i de pau. Perquè volem resoldre els nostres conflictes amb diàleg, amb justícia, amb sensibilitat, tot isolant els objectius imperialistes a la regió.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Colombia, Pau

Marta Curran i Fàbregas

Colòmbia es troba, des de fa més de quaranta anys, en un conflicte motivat per la disputa pel territori i per la concentració de la propietat de la terra en la que uns 15000 propietaris tenen més del 72% de la propietat privada del país. Aquest fets, han provocat uns constants enfrontaments entre els diferents actors socials que conformen la vida diària del país i unes terribles conseqüències de 10 milions de camperols en una situació paupèrrima, altes taxes d'analfabetisme i uns 4 milions d'exiliats entre les principals causes. Ens trobem, a més a més, en un context on existeix un conflicte d'identitats entre la població indígena i la resta, en la que els primers es troben en una situació de minoria i reclamen que se'ls respecti la seva cultura i els seus drets
Des de la Taula Catalana per la Pau i els drets Humans a Colòmbia, es van organitzar aquestes jornades per fer un anàlisis en profunditat d'aquesta complexe situació. En un ambient molt dinàmic, entre ponents i públic, es varen plantejar diverses possibles solucions per tal de fer front aquest conflicte. Entre d'altres, es va parlar de que és imprescindible que el govern admeti el propi conflicte intern, que es reconegui la autodeterminació dels pobles indígenes i que es subscrigui les cartes del poble indígena, que no es criminalitzin els moviments socials que lluiten pel drets de tot el poble colombià i que es busquin polítiques per poder fer front d'una vegada per totes al narcotràfic, entre moltes d'altres qüestions. En definitiva, es va fer especial èmfasi al fet que per solucionar els problemes militars, s'havien de resoldre els problemes socials a través d'una reforma econòmica i social.

Etiquetes de comentaris: Colòmbia, Internacional, Pau

“Esquerra Unida esperava d'aquest debat parlamentari que el president del Govern sabés traslladar a la ciutadania esperança, expectatives i probablement també canvis, però hem vist com fins ara el debat parlamentari ha estat bolcat en un bipartidisme estèril, que veu les coses a la primavera o en la glaciació però que no permet veure la realitat, o bé en el retret.
Senyor president del Govern, el que s'esperava de vostè era un gir polític, un projecte a un any de legislatura que permetés afrontar la crisi, aconseguir la majoria parlamentària necessària i promoure un lideratge social per afrontar units el greu repte de la crisi. El president del Govern, en comptes d'afrontar la realitat, no ha fet com fins ara eludir-la sinó que s'ha situat en el centre de la realitat per evadir-se.
La pregunta avui no és només què farem en el moment de la recuperació econòmica sinó què fem avui en el moment més greu de la crisi, quan es destrueix ocupació, quan tenim encara un volum molt important d'ocupació precària, quan la nostra ocupació també és de baixa qualitat i quan, per una altra part, senyor president del Govern, hi ha efectes en l'economia molt negatius i molt preocupants. Aquest problema, el problema de la crisi i de la recessió, vostè no ha donat resposta, s'ha escapat cap al model de desenvolupament. Nosaltres pensem que cal donar resposta a les dues coses. Què pretenia vostè eludir, senyor president? Pretenia eludir el PlanE.
Vostè hauria d'haver explicat quin és el balanç de la seva gestió en matèria econòmica davant la crisi, i no ha dit una paraula en relació amb el PlanE. Senyor president, dins del PlanE el fons bancari no ha aconseguit els seus objectius, no s'ha utilitzat en la seva totalitat i, d'altra banda, no ha arribat on havia d'arribar, a la petita i mitjana empresa d'aquest país. Per tant, el fons bancari, segons la nostra opinió, s'hauria de reorientar cap a la inversió pública, s'hauria de repensar per a una major participació de la iniciativa pública en l'àmbit de la banca, a les caixes d'estalvis i en el sector bancari.
Segona qüestió, vostè ha fet dels regals fiscals i de la reforma fiscal un dels instruments de la seva política econòmica, instrument que nosaltres hem criticat i que han criticat els sindicats d'aquest país, però vostè no ha cessat en aquest instrument regressiu de política econòmica. Molt al contrari, a més de deixar d'ingressar 30.000 milions d'euros, que avui serien preciosos per a la política de sortida de la crisi, vostè s'obstina en nous retalls fiscals i en nous regals, a nous xecs fiscals.
Som fràgils en les polítiques socials. Avui hi ha un milió de persones sense cap tipus de prestació. Aquesta és una emergència a la qual vostè hauria de respondre i a la qual hauria d'haver respost en aquesta cambra ampliant la protecció a la desocupació i creant un fons d'inserció i formació amb les comunitats autònomes. Però no ha fet res d'això.
Vostè no ha fet una anàlisi de les causes de fons de la crisi. No és només l'especulació financera, ni tan sols la nostra especulació urbanística, la causa de fons de la crisi és la política neoliberal i les greus desigualtats que ha provocat, desigualtats que s'han orientat, per part de les rendes altes, a la inversió especulativa i, per part dels ciutadans, a l'endeutament davant de la banca, a l'endeutament privat.
Per tant, per a sortir de la crisi, senyor president del Govern, no són bones les mesures que vostè es proposa. Per sortir de la crisi és precís un canvi d'esquerres. És precís, en primer lloc, protegir als més febles mitjançant la protecció a la desocupació, mitjançant mesures que evitin els desnonaments i les hipoteques, que en aquests moments són impossibles de pagar per a un sector de la societat, i defensant la política social i la política de pensions. Primer la gent. En segon lloc, és imprescindible rellançar la iniciativa pública, senyor president del govern. No hi ha possibilitat de sortir de la crisi, des d'una perspectiva social, si no hi ha iniciativa pública, si no hi ha fiscalitat progressiva -i vostè no va en aquest sentit-, si no hi ha banca pública al nostre país i utilització del finançament perquè arribi a les petites i mitjanes empreses, si no hi ha inversió pública, que vostè es proposa retallar.
I finalment, senyor president del Govern, és necessari, és veritat, canviar el model. Però abans de proposar un fons per al futur, compleixi vostè amb els compromisos per canviar el model. Compleixi vostè, per exemple, amb el compromís de Kioto; compleixi vostè amb el compromís de l'estalvi i de l'eficiència energètica. Compleixi vostè amb compromisos amb els que no ha complert encara, no ens plantegi nous cimbells per al futur”.

*Podeu trobar el discurs sencer a:
http://www.congreso.es/

Etiquetes de comentaris: Estat espanyol, IU

Núria Salamé Real*
Voler parlar del Sàhara Occidental, vol dir situar-nos davant d’un conflicte, que fa més de 35 anys que dura i del que l’Estat Espanyol en té tota la responsabilitat. En un acte vergonyós, Espanya, potència colonitzadora, al 1975 es retira i entrega la província 53 al territori de Marroc i Mauritània, tot i que l’ùltim país es retirarà del territori ocupat, fet que aprofita Marroc per envaïr-ho.

El poble sahrauí existeix molt abans de la invasió marroquina, de la invasió espanyola i cal dir que existeix amb entitat pròpia abans que Espanya o França. Un moment clau per la configuració cultural i territorial del món sahrauí és a partir del segle I amb l’aparició del camell. El poble sahrauí té la seva pròpia llengua i les seves pròpies manifestacions culturals.
Em sembla oportú fer referència a aquestes dades per tots aquells que, tot i que no existeix cap resolució de Nacions Unides que negui els seus drets, obstaculitzen el seu procés d’autodeterminació.

Dit això i per centrar-nos en l’Estat Espanyol, el conflicte del Sàhara Occidental ha presentat en els diferents governs socialistes, un dilema polític i ètic. Per moltes promeses que el Sr. Felipe Gonzalez fés al poble sahrauí, el novembre de 1976, en una visita als camps de refugiats els hi va dir “...nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final...” D’aquestes paraules s’ha passat a l'adhesió, en la seva proposta autonomista oblidant el famós pla Baker II que ha estat aprovat per unanimitat, incloent el vot de França, pel Consell de Seguretat de Nacions Unides.

El conflicte del Sàhara Occidental està creant greus problemes dins les bases del partit socialista, que no poden entendre com es pot negar la legalitat vigent. Resulta incomprensible que el govern, a través dels seus diplomàtics i de la seva política d’ajut a les tesis marroquines, es posicioni en contra dels drets internacionals i de les resolucions de les Nacions Unides.

El debat actual en el conflicte de Sàhara Occidental el centraríem en tres punts bàsics:

1. Finalitzar el procés de descolonització i acompanyar la RASD fins l’autodeterminació dels seus ciutadans.
2. Acabar amb les violacions dels Drets Humans.
3. Evitar i denunciar l’explotació dels recursos naturals en l’actualitat en un creixement preocupant.

Tot i que la més important és la violació dels Drets Humans, on la crueltat en l’aplicació de les tortures ha aumentat de manera alarmant, tots els informes que s’han elaborat sobre el Sàhara Occidental coincideixen en denunciar que el Marroc viola els Drets Humans de forma sistemàtica i continuada. (Informe del Parlament Europeu sobre els Drets Humans, 17 de Març de 2009)

Davant d’aquests fets i tenint la legalitat internacional i la força de la raó el poble sahrauí segueix essent humiliat i silenciat, no només pel gover de Marroc que l’explota i l’ocupa sinó també pels de França i Espanya als que es suma la complicitat dels mitjans de comunicació; sembla que només és la societat civil que té molt clar que mentre no es produeixi el procés de descolonització ha de seguir lluitant per trencar el mur del silenci.

El temps ha trascorregut i “l’alto al foc” no ha ajudat als sahrauis, ha permés a Marroc anar contruïnt un mur que es va iniciar als anys 80 i que actualment té una longitud de 2.720 km; on s’han contruit búnquers i camps de mines antipersones i anticarros que es calcula que arriben a 9 milions.

Hi ha documents que testifiquen que aquesta defensa va ser finançada per països petrolers, amb tecnologia americana i amb manteniment israelià. Han establert una companyia cada 5 km i un ràdar cada 15, amb un número de soldats que no baixa dels 100.000. És la gran sangria del regne alauita.

Després de 17 anys “d’alto al foc” s’han fet diverses campanyes per la retirada de mines, però el govern del Marroc s’hi oposa dificultant totes les possibilitats per tal que els altres no ho facin.
Els morts per les mines sempre són els sahrauis, fa menys d’un mes han mort dues persones i dues més estan greument ferides, però la censura que s’aplica per part dels mitjans de comunicació en aquest “conflicte” fa que sigui ignorat per la majoria de la ciutadania. Un conflicte que no està present en els mitjans de comunicació és un conflicte que no existeix.

Com és que tothom coneix i parla del mur de Palestina i de Berlin però ningú en parla del construit per Marroc?
Marroc aplica al Sàhara Occidental l’expoli de les seves riqueses naturals que reiteradament han denunciat les Nacions Unides, tant en l’àmbit de la pesca com en el dels fosfats i hidrocarburs...
Perquè la comunitat internacional no s’ha plantejat un bloqueig a Marroc?
Els habitants de la zona ocupada, la resistència del poble sahrauí, no han deixat mai de patir l’assetjament personal i familiar. L’estat de setge és permanent. Els sahrauis són detinguts i torturats pel fet de reunir-se, per manifestar-se pacíficament . Les tortures són de tanta brutalitat que es fa difícil de descriure.

Però mentre ells es defensen amb paraules, Espanya ven armament a Marroc al preu simbòlic d’1 €, un bon regal per l’extermini sahrauí!

Espanya com a pais administrador del territori pendent de descolonitzar podria tenir un paper decisiu a la resolució del conflicte. Des de 1977 tots els governs espanyols han venut armes al Marroc mentre les seves administracions dónen diners i aliments pels refugiats. Aquest fets ens porten a pensar que no és casual; que ja va bé mantenir els refugiats i tenir “contents” a la població civil mentre ens segresten i retenen l’informació real i no s’entra a la realitat del conflicte, que passa per una resolució política.

Ens sembla que és una qüestió d’ètica que a les agendes de les organitzacions civils o polítiques de l’Estat Espanyol amb un tarannà progressista, la defensa de la causa sahrauí estigui al capdavant de la defensa de les diferents causes del món com ara Palestina o Iraq.
És moralment insostenible que nosaltres defensem el poble palestí o el d’Iraq, que evidentment cal fer-ho, i en canvi deixem en l’oblit la solidaritat amb un poble que pateix una ocupació militar il·legal, pendent d’una descolonització, en el darrer pais del continent africà... un poble que va ser la provincia 53 de l’Estat Espanyol, estat que d’acord amb la llei és la potencia administradora colonial.

Creure que les culpes són només dels governs espanyols és un acte d’hipocresia; els sahrauis són al nostra colònia a la que cal ajudar a assolir la seva llibertat. On és la vanguarda cultural, social i política?

Espanya encara és a temps de rectificar i actuar com Portugal ho va fer amb Timur Oriental. Si no és així caldrà veure com jutjarà la història la seva actuació.

*Presidenta de l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí. ACAPS

Fonts consultades : El observador. Revista de culturas urbanas. Núm 52. 2008 - www.sahararesiste.blogspot.com - www.umdraiga.com/documentos/analisis.htm

Etiquetes de comentaris: Internacional, Sahara Occdidental

Torno a treure a la llum les emotives paraules que l’Antoni Tàpies li dedica l’any 77 a la seva Memòria personal. Ja vaig fer ús d’elles a l’Avant fa uns quants anys.

Etiquetes de comentaris: Cultura, Les arrels, Pere Ardiaca

Las Palabras

No me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
si usted habla de progreso
nada más que por hablar
mire que todos sabemos
que adelante no es atrás
si está contra la violencia
pero nos apunta bien
si la violencia va y vuelve
no se me queje después
si usted pide garantías
sólo para su corral
mire que el pueblo conoce
lo que hay que garantizar
no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
si habla de paz pero tiene
costumbre de torturar
mire que hay para ese vicio
una cura radical
si escribe reforma agraria
pero sólo en el papel
mire que si el pueblo avanza
la tierra viene con él
si está entregando el país
y habla de soberanía
quién va a dudar que usted es
soberana porquería
no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
no me ensucie las palabras
no les quite su sabor
y límpiese bien la boca
si dice revolución.

Mario Benedetti

Etiquetes de comentaris: Cultura, Homenatge Benedetti

Companya Soledad. Una dona la lluita franquista

Dia i hora: Dimecres 17 de juny a les 19h
Lloc: Llibreria Pròleg
Adreça: Carrer Dagueria, 13. Metro: Jaume I (Barcelona)
Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Cafè del Divendres

Dia i hora: 12 de juny a les 19h
Panamà, trista realitat
Raúl Colomer, Gloria Fargas i Ana Murcia, de Solidaridad Panamá
Presenta: Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca
Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya-UPEC

Dia i hora: Del 6 al 10 de juliol
Lloc: Facultat de Geografia i Història, C/Motalegre 6
Inscripcions:
fpereardiaca@fpereardiaca.org

Dissabtes Debat: Tots els Colors del Roig

Dia i hora: Dissabte 13 i dissabte 27 de juny a les 10h
Lloc: Avda Portal de l’Àngel 42, 2n A
Organitza: Fundació Pere Ardiaca

+info:
www.fepeardiaca.org
www.upec.cat

Etiquetes de comentaris: Agenda, Cultura, Soledad Real

L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de destrucció de llocs de treball. Les polítiques dissenyades pel govern socialista són completa- ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces- sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.

Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.

Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos- tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe- rant a la UE.

A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier- da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu- rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Crisi, Crisi Financera, Editorial, Europa

Lluis Monerris

Em permeto el luxe de començar a través de l’adjectivació que Antoni de Moragas va apuntar ara farà un any des de les pàgines de l’Avant, en una recensió apassionada sobre el llibre de Manuel Delgado: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”.
He aprofitat els dies de descans de la Setmana Santa per aprofundir en el llibre que Delgado publicava al 2007. Coincidint en la lectura, just el passat diumenge 5 d’abril, el 30 minuts emetia el documental “Barraques. L’altra ciutat”. Aquests dos elements m’han empès amb energia a fer un exercici d’anàlisis des del sofà de casa, traient el pols als apunts de la Soledad Garcia i l’Anna Alabart de Sociologia Urbana, i com no podria ser d’una altra manera, prenent, ara sí, consciència de la importància d’aquelles classes que ja queden allunyades en el temps.
El llibre de Delgado enganxa. La crítica arriba ja a la primera línia, a partir de la qual t’introdueix en una trama poc coneguda pels qui fins ara no havíem fixat la mirada en aquest camp. El seu missatge fort és que la planificació urbana de Barcelona no respon a un projecte progressista de ciutat, sinó que, tal com l’efecte visual d’un tronc introduït en un recipient d’aigua, els objectius des del camp político-urbanístic de Barcelona responen a la cuina produïda des dels despatxos dels ajuntaments franquistes.

Però a mesura que avançava creixia una sensació d'insuficiència, no perquè perdés interès en l'objecte de l'obra, sinó per la descripció d'un sostre de vidre tocat i enfonsat el qual encara ens aixafa. Delgado afina la ploma no tant sols al model de ciutat. La crítica és purament política, i se situa en la línia dels qui gosen criticar el MODEL de “transició democràtica”. És sota aquest prisma com l'autor apunta cap als ajuntaments de després del '79, definint la política urbanística d'aquests de continuista amb l'etapa anterior. Apareixen llavors una sèrie de noms que sense voler-ho, actuen de pont entre les dues etapes. Des d'Oriol Bohigas, Jordi Borja, Ernest Lluch o el mateix alcalde Pasqual Maragall. Noms que com bé diu Delgado “ el protagonismo de todos estos professionales en la organización urbanísitica de Barcelona bajo el porciolismo no supone que dieran por buena su naturaleza autoritaria y antidemocràtica, ni siquiera que no les guiara la mejor de las intenciones, incluso la convicción de que estaban actuando a la manera de “infiltrados” del urbanismo progressista en el seno del franquismo municipal. Se trata de reconocer que la incorporación de estos y otros profesionales de izquierda al diseño de una idea de ciudad que ellos mismos se encargarían de aplicar más adelante no respondió a la candidez de un sistema político que se dejaba invadir por todo tipo de caballos de Troya en materia de planeamiento urbano”.
Parlo d'insuficiència perquè el que apunta Delgado em provoca una situació d'angoixa i col·lapse. Mentre continuava llegint-lo, aquesta sensació aniria apareixent ininterrompudament. La reflexió que em sorgeix és la típica “pataleta” de: i per què no s'ha pogut desenvolupar un model diferent? Per què s'han continuat les línies que esclavitzaven la ciutat a ser una gran fira anual de congressos de tota mena i turistes amb força diners? Per què el catalanisme d'esquerres no tant sols sembla que ha perdut la batalla, sinó que ha tirat la tovallola?
He tingut la sort de llegir el llibre que Antoni de Moragas prèviament va llegir, subratllar i fer anotacions al marge. Per tant, he tingut una pauta molt útil – en la majoria dels casos, car en certes ocasions les anotacions eren incomprensibles, causa de la meva iniciació en el camp o per la hàbil agudesa amb que l'arquitecte detectava punts importants que escapaven a la meva comprensió – que m'ha ajudat per la reflexió posterior. La conclusió a la que arribo: que cal un model progressista de ciutat.
Segurament des d'anàlisis diverses es podria acceptar que el model de la Barcelona actual respon a la inquietud progressista de la planificació urbanística. Es el que, en certa mesura reflexava el "30 minuts" de la setmana passada. El documental donava veu a diferents testimonis de la Barcelona de les barraques del Somorrostro, el Carmel, de Montjuïc. La conclusió, amb gust a sacarina, dibuixa un consistori (en diferents moments històrics) preocupat per el fenomen del barraquisme, el qual després de vàries accions per desarticular-lo, acaba fent possible el desig anhelat dels seus habitants, una vivenda digna.
Però el que no detalla explícitament – tot i que ho deixa entreveure – és el perquè d'aquesta política agressiva al principi, i caritativa després, davant el barraquisme. Què és el Somorrostro avui? Mira que playa tan bonita, quién hubiera dicho que del Somorrostro saldría una playa tan bonita - aquesta era l'expressió d'una de les protagonistes del documental. Una platja de la Vila Olímpica. I resulta curiós les transformacions d'aquest espai urbà. Per una banda, al Poble Nou cap allà al 1850 es creà una comunitat urbana cabetiana, que en honor al socialista utòpic, Étienne Cabet, l'anomenaren Icària. Durant el franquisme es creà amb el treball dels seus habitants el barri de barraques del Somorrostro, just arran de mar. Avui aquest espais són el Passeig Marítim i la Vila Olímpica.
Aquests projectes responen a una idea molt concreta de la ciutat. Que se n'ha fet dels veïns i veïnes del Somorrostro? Avui es troben en algun dels barris del districte de Nou Barris. Òbviament, en unes molt millors condicions de vida que les d'abans. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que els primers “repoblaments” de Nou Barris van ser totalment en precari. Barris sense trama urbana. Mòduls de pisos (amb material de baixa qualitat), enmig del no res. Igual que anys més tard i ja al tard-franquisme, es dissenyà i inaugura el barri de la Mina, situat a Sant Adrià del Besòs. Aquest construït amb un alt grau d'estratègia militar per controlar possibles revoltes per part dels seus veïns. Potser n'havien après dels altres barris? Potser ja havien començat a intuir les mobilitzacions veïnals del Carmel o altres barris oblidats pel model Barcelona de Porcioles.
El model Barcelona, que segons Delgado és dissenya amb el Pla de 1953, i després es maquilla pre-democràticament amb el Pla General Metropolità de 1974, no és un model de ciutat compacta. Tampoc respon a un model progressista de ciutat, ja que aquest hauria de fomentar-se en el cobriment de les demandes de les capes populars de la ciutat. El model Barcelona “parte de la determinación, por parte de los ayuntamientos franquistas, de poner la ciudad a disposición de los intereses del capitalismo immobiliario y financero internacional”.
La Barcelona contemporània es troba en ple procés de dispersió. La inquietud principal de l'ajuntament passa per mostrar una imatge elegant, cosmopolita i d'acord amb el “caché” que en les dues últimes dècades ha desenvolupat la ciutat. Per tant, la decadència cal marginar-la, fer-la invisible.
Avui si portem a un turista a passejar per Pi i Molist o l'avinguda del Verdum, aquest ens podria dir que el barri està molt ben equipat, i òbviament pot arribar a la conclusió que l'ajuntament ha desenvolupat una política de proximitat en que els resultats són excel·lents. Clar que el nostre amic turista no coneix la peculiar història del barri. Per tant cal explicar-li que tant les places, com la pavimentació, com l'enllumenat, com el clavegueram o les escombraries, han estat reivindicacions que les associacions de veïns del districte han mantingut actives fins arribar al que avui podem observar mentre anem a fer un vermut a la Esquinica.
En contrast amb altres barris que s'han promocionat positivament des del mateix ajuntament, és precisament Nou Barris, un d'aquells on al passejar-hi sents una altra manera d'entendre la ciutat. Cal mantenir vigent aquesta altra manera de fer ciutat, per poder avançar en la Barcelona progressista. Per tant, cal explicar el que ha passat i com ha passat. La primera forma de vèncer al poder real (que continua sent l'Opus Dei i el tecnocraticisme franquista) és mantenint fresca en la nostra mèmòria la història dels nostres avis, que és la dels nostres pares i també la nostra història. El Llibre de Manuel Delgado és un instrument que ens ajuda a fer aquest exercici, i que al cap i a la fí acaba queixant-se com la senyora del Somorrostro: Porqué no ponen una placa o algo así, para que la gente sepa que aquí hubo una vez un barrio de barracas que se le llamaba Somorrostro? Es que les da vergüenza recordarlo?
Cal que s'alcin referents des de l'esquerra i la societat civil organitzada que responguin a les inquietuds dels barris de la Barcelona real en contraposició als referents que parlen per boca de les demandes de la Barcelona de catàleg. Des del lliure pensament, l'associacionisme educatiu i el moviment popular - entre altres - segur que hi tenim molt a dir.

Etiquetes de comentaris: Especulació Immibiliària, Opinió

Jordi Serrano

Des que vaig ser escollit rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) en totes les ocasions que he tingut he intentat explicar que per a nosaltres la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és una de les iniciatives més admirables de la cultura catalana dels darrers 40 anys. A més, per a mi Prada de Conflent és un lloc molt emocionant ja que em remet a una de les figures més impressionants que ha donat el poble català: Pau Casals. Hi va viure exiliat durant molts anys. Prada va ser una flama encesa davant de molta foscor. També em remet als joves del Casal Català de París, els fills dels exiliats catalans, com en Romà Planas persona a qui encara ploro.

És veritat que en aquest país quan un parla bé d’un altre no és notícia. Coses com aquestes les vaig dir a la roda de premsa inicial de les jornades de la UPEC de juliol d’aquest any i en l’acte inaugural on amb la presència d’Antoni Castells hi havia molta premsa. Textualment vaig dir: ”Que ningú busqui oposicions amb altres propostes d’universitats d’estiu, tindran la meva mà estesa i a la UCE de Prada una salutació emocionada”. Que ningú es confongui, els adversaris reals de la UPEC i de la UCE són la ignorància, l’alienació, el tansemenfotisme, el nacionalisme espanyol i la incultura.
La veritat és que la UPEC volem construir poc a poc un espai de debat entre les esquerres i afirmem ben alt que tampoc estem disposats a demanar perdó per aquest atreviment. Com escrivia Albert Camus “L’amor a la veritat no impedeix prendre partit”. La UPEC és una iniciativa que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupades per construir un projecte polític d’esquerres que sigui capaç de configurar un projecte nacional sense complexes i un projecte social ambiciós. Més enllà de les conjuntures ens agradaria ajudar a crear una cultura comuna de les esquerres plurals a Catalunya, la Catalunya que van construir Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall, Josep Narcís Roca Farreras i Teresa Claramunt i que ens explicava Pere Coromines i més tard Àngel Carmona, la Catalunya laica i d’esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social, que es fonamenta amb una concepció del món derivada de l’ètica civil republicana.

Etiquetes de comentaris: Opinió, UCE, UPEC

Àngels Martínez Castells

Segons publica Eurostat, la taxa d’atur ajustada als països que formen la zona de l’euro va arribar al febrer del 2009 al 8.5%, dues dècimes per sobre del 8.3% del mes anterior. A febrer de l’any passat era del 7.2%. Per tota la UE27 la taxa d’atur va ser del 7.9% a febrer, i del 7,7 a gener. El febrer de l’any passar era del 6.8%.
Eurostat estima que aquest mes de febrer hi havia a la UE 27 hi ha 19.156 milions d’homes i dones (dels quals 13.486 milions pertanyen a la zona euro) . En nombre de persones, en relació a gener són 478 000 més per a la UE27 i 319 000 per la zona euro. I en relació a febrer del 2008, 3.019 milions a la UE27 i 2.125 milions a la zona euro.

El país amb la taxa d’atur més baixa és Holanda (2.7%), i els que presenten taxes d’atur més elevades són:
Espanya (15.5%), Fa un any era del 9,3%
Letonia (14.4%). Fa un any era del 6,1%
Lituania (13.7%). Fa un any era del 4,4%
Contràriament, a Bulgària la taxa d’atur ha baixat en un any del 6.2% al 5.5%, i a Eslovàquia (que ha baixat del 10.2% al 9.8%).
Pels homes, la taxa d’atur ha augmentat del 6.5% al 8.1% des de febrer 2008 a febrer 2009 a la zona euro i del 6.2% al 7.8% per a la UE27.
L’atur per les dones s’ha incrementat del 8.2% al 8.9% a la zona euro i del 7.4% al 8.0% a la UE27.

Dades de per Espanya
La taxa d'atur masculí es va incrementar al mes de febrer fins el 14,8%, 7,1 punts més respecte al mateix mes del 2008. L'atur de les dones a l'Estat ja arriva al 16,3%, cinc dècimes més que a gener, i 5,1 punts més que el mateix mes de l'any passat.
L'atur dels joves

A febrer del 2009, la taxa d’atur dels joves (per sota els 25 anys) era respectivament del 17.3% a la zona euro i del 17.5% a la UE27. Un any abans, eren del 14.5% i del 14.7% respectivament.
Els països amb taxes d’atur més baixes per als joves són Holanda (5.5%)i Dinamarca (9.4%) i els que tenen les taxes d’atur més altes per als joves són Espanya (31.8%) i Suècia (24.1%).
Fora de la UE, la taxa d’atur a febrer del 2009 era del 8.1% als USA i del 4.4% a Japó.

Etiquetes de comentaris: Atur, Catalunya, Les dades parlen

Antoni Barbarà i Molina

La Euroinsuficiència - Europa és i continua sent, una assignatura pendent per al nostre país en general, per a la nostra societat i els nostres polítics en particular. Més adequat seria dir-li un crèdit de lliure elecció, un instrument-test, un sondeig electoral, un destí sacrosant per a veterans dirigents partidaris, una realitat tan pròxima i alhora tan llunyana... I tanmateix, és Europa i les seves institucions el subjecte polític cert i verdader que determina les més i majors decisions i condicions en economia i política. La gent, aquí, continua mirant el seu ajuntament, el seu govern autonòmic, a la Moncloa o al Congrés de Diputats, però gairebé ningú no recorda Brussel·les.
Quina Europa? A l'Avant, hem publicat articles reiterats que us convidem a recuperar. En síntesi, una Europa frustrada, desorientada, en plena crisi econòmica, energètica, moral, productiva, financera,… amb un sistema ultra neoliberal que ha fracassat en tot el món, amb una subsidiarietat militar i geoestratègica respecte EE.UU., amb un esgotament evident de model així com de lideratges amb perillosos brots de violència i guerres, amb unes desigualtats tremendes i disgregadores entre nord-sud, aquest est-oest, rics-pobres, dona-home, autòcton-immigrant, discapacitat-autosuficient, empresari-treballador... finalment: capital-treball.

La campanya - En uns dies estarem en ple fragor de campanya electoral però això de fragor és més aviat "frigor" perquè tot apunta a un fred ambiental en el camp polític i social, a una seriosa dificultat per motivar (ja no entusiasmar) al personal, una mandra mal dissimulada per posar en marxa la roda mecànica dels partits en campanya, un examen del que ningú no ha de prescindir, malgrat la mala consciència de no haver fet, del tot, els deures. D'aquesta inèrcia no s'escapen ni grans ni petits, ni tan sols nosaltr@s, treballador@s, crítics- auto crítics i diligents com som. Una altra cosa és que, com d'altra banda el resultat final està ja tremendament delimitat (sorpreses poques) i com el repartiment d'escons segueix a la perversa tònica bipartidista PSOE-PP excloent, fa que la desafecció europea sigui encara major. I aquí una de les primeres claus d'anàlisi preelectoral i segura que post:
L'abstenció - En les últimes de 2004 a Espanya l'abstenció va ser del 54%. Va votar menys de la meitat de l'electorat (46%), un percentatge de lectura imprescindible.
Es pot esperar o desesperar una altra severa abstenció producte de tota la distància afectiva referida anteriorment, més la incomprensió profunda del caràcter determinant del nostre paper i el d'Europa, més l'apatia social generalitzada en temps de supervivència molt dura, en crisi desmovilizadora i paralitzant de la que no emergeixen els culpables i sí sucumbeixen les víctimes, amb una Europa que demostra vergonyosament la seva incapacitat i la seva insolidaritat en el tractament d'aquesta crisi a què no és aliena. I fins i tot, es pot preveure un notable vot de càstig entès com a rebuig (inevitablement estèril, a més d'ingenu i ja comptabilitzat, digerit i assumit) a la mateixa cosa política i als polítics en la seva pitjor expressió i la més subvertida i gastada pels mitges del sistema.
Eppur si muove...Vaig a intentar aportar en clau intel·ligible i suportable algunes dades, en el ben entès que la Campanya electoral, el seu programa, candidatura, agenda, etc. són i suposo seran matèria d'un altre treball.
Escenari - Perquè res no sorgeix del no res i arribem a aquesta cita des d'un context històric concret i com sempre determinant; escarit i sense comentaris, convé recordar alguns moments recents: Eleccions europees últimes el 13 de juny de 2004: 25 escons PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA, 2 Galeusca i 1 Europa dels Pobles.
El 20 de febrer de 2005, Espanya va inaugurar la tanda de referèndums "aprovatoris" per al Tractat d'una Nova Constitució per a Europa i ho va fer amb un exhibicionista 76'7%. Sí, i amb una abstenció rampant del 57'7%. Afortunadament (nota de l'autor), va arribar el 29 maig i l'1 de juny d'aquest 2005, i els pobles de França i Holanda respectivament van dir NO i NO a aquest Tractat que va passar de puntetes i no va deixar senyal.
La nova estratègia neoliberal es va anomenar Tractat de Lisboa, aquesta vegada sense necessitat de tanta consulta popular, excepte en el cas de la peculiar Irlanda on és d'obligat el compliment del referèndum ad hoc... i on el juny de 2008 va ressonar un altre NO amb 7 punts de distància. L'Europa del capital, les armes i les desregulacions, es va quedar parada i en això que continuen remugant perquè es convoqui un nou referèndum abans d'acabar aquest any, per "permetre al poble irlandès rectificar i corregir el seu greuge".
Entretant es produïen directrius retrògrades (la de retorn), en altres casos "maquillats" com és el cas de la nova Bolkestein de liberalització de serveis. Altres d'igualment perilloses se'n van poder frenar o rebutjar com la de la intenció d'augmentar l'horari laboral a 65 hores. I la BCE, l'Otan i el seu 60è aniversari, segueixen igual amb les seves polítiques neoliberals i atlantistas, per fer front a la crisi i així atorgar-se el mèrit tot i que fossin ells mateixos qui la originessin.
Les coalicions - Un aspecte a retenir és que al tractar-se de circumscripció estatal-Espanya el preu en vots de cada eurodiputad@ és altíssim i sobretot per als petits, amb el que s'imposen les coalicions àmplies i multinacionals o regionals per intentar obtenir algun escó. Així els partits nacionalistes recerquen afanosament aliances en el marc estatal. En el nostre cas, la coalició repetirà el nucli substancial de l'anterior: IU-ICV-EUiA amb altres sumes d'Esquerra Republicana, Els Verds, etc. A més amb la UE dels 27, es redueixen les places que passen de 785 a 736 (o 751 si després aproven Lisboa) i això suposa, per a Espanya, escollir no 54 sinó 50 diputat@s, deixant-ne 4 en reserva-banqueta en espera de posteriors incorporacions. En aquesta ocasió el protocol subscrit pels integrants ratifica la codecisió, les coincidències programàtiques i també en el mateix Grup Parlamentari Europeu, solucionant anteriors divorcis.
El nostre treball - Al llarg d'aquests cinc anys des d'EUiA, hem vingut atenent tots i cada un dels nostres compromisos, tan dins del GUE com, sobretot, del PEE -Partit de l'Esquerra Europea, del qual som fundadors i en el qual participem a nivell del Secretariat i Comitè Executiu. Ateses les relacions internacionals, la presència en els mitjans, l' elaboració d'informes i articles, la participació de campanyes en trobades sectorials a escala europea (educació, salut, dona, organització, Llatinoamèrica, etc.), assistència a Congressos, tasques realitzades amb la nostra millor tenacitat. De segur que mereix una menció significativa la trobada de sindicalistes i l'acte-miting del PEE en la passada Festa Alternativa la tardor del passat 2008, també sense dubte, la celebració el juny 2007 de les Jornades Europees sobre "Precarietat i Salut" de les conclusions del qual es va editar la "Carta de Barcelona" sobre salut i precarietat.
Les bases programa - Com indicava a l'inici de l'article, el debat programàtic està en ple desenvolupament quan escric aquestes notes. Així es donen encontres de diferents fonts i aportacions, ja sigui en les Jornades de Convenció d'IU, o en l'elaboració d'ICV, EUiA o a la producció sostinguda i col·lectiva des d’EUiA en diversos àmbits.
En tot cas, en aquesta ocasió i sense precedent, disposem d'un document de gran valor estratègic: el Programa del PEE elaborat per totes les organitzacions membres durant mesos i sota el títol genèric "Junts per un canvi a Europa", a la vostra disposició a les pàgines del PEE: www.european-left.org/
i d’EUiA: www.euia.cat.

Dos Breus apunts essencialment importants:

1. - La nostra aportació i desitjada decantació pels temes i propostes lligades a drets socials, drets democràtics, drets de protecció i regulació del món del treball. En l'actual situació de mega-crisi sistèmica seríem feliços amb tan sols (i res menys) poder garantir el complet exercici de la Carta de Drets Humans de NN.UU. que acaba de complir 60 anys...!!
Per tant, es demana que Europa sigui una Europa més SOCIAL, i per tant, menys presa de les polítiques de fracàs del capitalisme americà. Que significa: més seguretat en les feines i en la vida i menys "flexicurity", més defensa del sector públic, en especial en ensenyament i en SALUT, oposant-nos a les directrius neoliberals de privatització tan lesives per a les persones amb menys poder adquisitiu. Una Europa més EQUITATIVA amb polítiques d'emigració conforme als esmentats Drets Humans. Una Europa més IGUALITÀRIA amb polítiques de gènere que fomentin la IGUALTAT real en temps, feines, salaris, responsabilitats i drets de tota la ciutadania europea. Una Europa més DEMOCRÀTICA amb l'extensió real de la democràcia i del control polític als òrgans que dirigeixen i condicionen la vida econòmica, les taxes d'atur i el creixement europeu, com el BCE, acabant amb les ridícules normes del Tractat de Maastricht i del Pacte d'Estabilització i Creixement. No a una Europa de doble o triple velocitat cap a la igualtat i els drets econòmics i socials, i Sí a una Europa de solidaritat entre els propis països que la formen i en relació amb els països menys desenvolupats.


2. - Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procés de Catalunya com a nació que va néixer dins d’un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línia de recuperar els legítims patrimonis col·lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern, són capitals i a EUiA els encaixem dins d’un modern Estat Federal. Aquesta reivindicació sobirana inqüestionable del nostre fet diferencial nacional, també dins l'UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposició a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent (en el text del PETA n'hem dit "ultranacionalismes"), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.

Què fer... ? Continuarem desenvolupant la idea, però ja n'hi hagi prou amb dir que avui necessitem més Europa, per a millor situació en un món multipolar però també per estar més cohesionats internament, més solidaris a tots els nivells i menys eurocentristes al planeta, capaços de definir altres metes de creixement i un altre tipus de creixement sostenible, en pau sine qua non, on l'economia estigui al servei de la política i les persones i no al revés, i on el protagonisme el tinguin els drets i l@s ciudadan@s posats dempeus i reivindicant i exercint com a societat civil, justa, digna i humana. Com veieu UNA ALTRA EUROPA, possible i necessària: REACCIONAR, REMOURE, REIVINDICAR, REVOLUCIONAR...

Etiquetes de comentaris: Eleccions europees, Estat espanyol, La Rata, PEE

Marta Curran i Fabregas
Juan Linares Lanzman

Entrevistem al Secretari General de la Federació d’Indústria de CC.OO

Ens podria posar al dia de la situació actual en la que es troba el sector de la Indústria?

Primerament, va ser el sector de la construcció el més afectat i actualment, estem veient com el sector industrial també està rebent les conseqüències de la falta de liquiditat en el mercat econòmic. La valoració que s’han anat fent des dels congressos del sindicat, és que aquesta crisis econòmica que té els seu origen clarament en el món de l’especulació financera i l’immobiliària, a partir de l’últim trimestre del 2008 està afectant a l’economia real. Aquesta crisi està tenint una afectació a nivell mundial però també a nivell local i segurament de manera més pronunciada aquí, degut al nostre model econòmic. Des de fa una dècada ja veníem denunciant que tota l’economia s’estava basant en el totxo, la qual cosa ha acabat provocant que la bombolla immobiliària hagi impulsat una caiguda molt més aguda del que podria havia estat per falta de liquiditat financera en una economia real.
Ara sembla ser que hi ha una espècie de voluntat “gestual” per part de l’Administració Pública i diferents organitzacions patronals, per intentar fer una aposta de modificació del model productiu, i remarco gestual, perquè de moment no s’ha demostrat cap interès real de voler participar per canviar aquest model productiu. Penso que la situació econòmica de crisi està desbordant les solucions a curt termini pel que fa a les administracions i que per altra banda, s’està produint una actitud oportunista per part de les patronals intentant col·locar com a falses solucions per exemple, elements com la flexibilització de l’acomiadament i la reducció de les condicions salarials com a sortida a aquesta crisi que com hem dit, no té l’origen en els treballadors però sí que són ells/es qui ho estan patint directament.

Com qualsevol crisi, creiem que ha de ser una oportunitat per millorar i s’ha d’obrir un diàleg social per tal de poder modificar aquest model productiu del que estàvem parlant. Així, d’aquesta manera, poder tenir un creixement econòmic més estable i de qualitat. Els sectors del metall són un dels més afectats per aquesta crisi i dels que està portant més repercussions a nivell de contractacions temporals i acomiadaments individualitzats. El problema vindrà quan totes les prestacions socials que van lligades a les finalitzacions dels seus contractes vegin el seu període de finalització i s’hagin d’adoptar altres mesures de protecció oficial per garantir que no hi hagi ningun ciutadà ni ciutadana que es quedi sense aquestes prestacions socials.
Ara ens trobem en una segona etapa. Les empreses que han utilitzat els expedients de suspensió de treball, intentant així abordar la manca de facturació per la caiguda del pes de la indústria, comencen ara a notar els efectes de la deballada financera. Per altra banda, aquelles que no tenen es sustenten en un nucli financer, comencen a regular-se amb expedient de suspensió temporals o amb expedients d'extinció de contractes; d'altres inclús es plantegen la clausura patronal de les empreses. Això provocarà, per tant, una afectació col•lectiva del treball, un augment de la conflictivitat social: els i les treballadores de forma col•lectiva començarem a contrarestar la pèrdua de la nostra feina utilitzant la pressió i la mobilització. Aquestes són les vies per provocar que les decisions administratives i empresarials garanteixin l'activitat industrial i els llocs de treball per reactivar el consum, per poder sortir d'aquest cercle viciós de crisi que porta a milers de treballadors i treballadores al carrer.

Ens podia explicar quin ha estat el paper de les administracions públiques?

El paper inicial de les administracions, força conservador, ignorava l'inici de la crisi per tal de no generar desconfiança. No han tingut altre remei que reconèixer-ho: la crisi els hi passat per sobre. Llavors van començar a prendre mesures a curt termini. En primer lloc, amb una regulació financera poc eficaç, intentant intervenir en algunes polítiques bancàries del nostre país. En segon lloc, actuant sobre algun sector industrial que han considerat estratègic com ho és l'automoció. En tercer lloc, establint ajudes directes a les empreses en clau de facilitar la liquiditat creditícia. I en últim lloc, fa poques setmanes, intentant aplicar mesures per reactivar el treball, a curt termini però: l'element estrella era que tots els treballadors i treballadores afectats per un expedient de suspensió de contracte poguessin tenir el que s'ha anomenat "element comptador a zero en les seves prestacions per atur". Això vol dir, la cobertura de 120 dies en unes condicions molt concretes de reposició del seu període esgotat d'atur.
Fruit de totes aquestes mesures a curt termini, s'han col•locat elements, que segons el sindicat, són totalment agressius pel interessos del conjunt de treballadors i treballadores. Com per exemple, la subvenció de la contractació de la pròpia quota de la seguretat social empresarial sobre la base de la capacitat de tenir més o menys drets a prestació per atur, fet que genera una discriminació entre els treballadors sense feina. Això crec que és un atemptat directe sobre els interessos de solidaritat, de cobertura i sobre tot, del foment del treball que trobi la sortida d'aquesta la crisi.
El sector bancari, a més de rebre certes ajudes, ha portat a terme una política proteccionista i restrictiva de les seves pròpies entitats. Així, han retallat i restringint encara més les seves línies de crèdit, ofegant tant a famílies i empreses. És aquí on inicialment les administracions públiques, sobre tot l'Administració Central, haurien de prendre mesures, forçant a les entitats bancàries a que retornin a circulació els diners rebuts al flux de l'economia. Aquesta retenció de diners, que és el que realment encara controlen, està provocant la inexistent recuperació d'aquesta crisi amb una entrada en una profunda recessió.

I pel que fa a les empreses?

En quant a la patronal, en primer lloc està duent a terme reestructuracions a les seves empreses, plantejant alguns expedients sense cap sentit, intentant així aprimar per aquesta via els seus costos laborals. I és aquí on s'ha de tenir una posició sindical ferma: s'ha de demanar una actitud vigilant de les administracions públiques que imperativament han d'analitzar aquestes reestructuracions. I per arrodonir-ho, intenta establir una reforma laboral que compleixi amb els objectius arcaics de la patronal.
Al món del treball a Espanya el que està succeint és un intent de modificació dels criteris de contractació, amb flexibilitzacions, abaratiments dels acomiadaments, i en definitiva, una voluntat d'establir un fals debat sobre la congelació salarial tot plegat qüestionant la política productiva. Això pot suposar un atemptat contra les revisions col•lectives dels salaris, que si no es corregeix, provocarà una resposta sindical més unitària contra aquesta ofensiva.

Finalment, quina postura tenen vostès des del sindicat?

Des del sindicat, la nostra postura inicial era obligar al govern a forçar la lectura d'aquesta crisi. Així, l'estiu de l'any passat vam començar amb mobilitzacions. Aquí a Catalunya, va començar amb el conflicte que es va encetar amb l'amenaça de 1680 acomiadaments. Aquesta es va prendre com a referència pel moviment sindical i va suposar l'inici d'un procés de mobilitzacions unitàries, creant més tard un clima d'acceptació social força bo. Això ha portat a les administracions públiques a prendre consciència per tal d'establir mesures que contrarestin la crisi.
Hem defensat el manteniment del teixit industrial català. Cal preservar la consciència del sector per tal de valorar el que realment necessita per continuar existint: una política d'administració i sobre tot de foment de la innovació tecnològica i la qualificació dels treballadors. S'ha demostrat que les polítiques actuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i treballadores a una situació terminal de pobresa. Per tant, paral•lelament a les reformes de consolidació i millora del sector el que sobre tot cal són polítiques socials potents que contrarestin l'atur.
Per altra banda, el procés normal del dia a dia està molt limitat a una minsa defensa del treball. En aquest sentit, tenim actualment uns 200 expedients de regulació de treball oberts a les diverses empreses del que representa avui la Federació d'Indústria. Un 10% d'aquests són de caràcter d'extinció de contracte: més de 17000 treballadors s'estan veient afectats per aquesta situació d'expedients de regulació de treball. El percentatge dels expedients amb extinció va augmentant paral•lelament amb la crisi. Això provocarà sensa dubte, un augment de la nostra conflictivitat, ja que no podrem conformar-nos pensant en que milers de famílies no tindran treball amb l'anàlisi de no tenir cap indici de recuperació de la situació econòmica.
S'ha de començar intervenint a les entitats financeres perquè tornin a fer fluir els diners en l'economia real. Les administracions, la patronal i els sindicats hem de ser capaços de generar un canvi de model de creixement econòmic, basat en l'economia productiva, que és la que realment genera la riquesa en tots i totes i perquè pot generar-nos major estabilitat, qualitat i solidaritat.

Ens podria especificar a què es refereix quan parla de canvi de model productiu?

El que entenem per aquest model de creixement econòmic no es basa a l'especulació financera. No volem que la riquesa es generi sobre accions en inversions fictícies com per exemple ho seria invertir per la collita de blat d'Austràlia al 2012 (i esperar que en funció de l'especulació, es generi riquesa). Això estaria al marge de l'economia real que és la política de l'oferta i la demanda.
Entenem que la riquesa s'ha de generar per la capacitat de elaborar el producte, posar-lo al mercat, vendre’l. Això genera consum que crearà llocs de treball que a la vegada torna. És a dir, es tracta d'un cercle ben diferent al dels serveis, molt més ampli, que provoca que el diner circuli, amb una política solidària, d'esquerres, en favor de la majoria de treballadors i treballadores. Per això entenem que la indústria en aquest model productiu és bàsica. No pot ser que només les tendències macroeconòmiques de la borsa marquin la tendència d'aquest país.
Per altra banda, s'ha demostrat que estem en un país que ha crescut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del PIB, hem sabut que ha tingut la política de treball més precària d'Europa: quant més creixíem, més precaris érem. Això no vol dir un model real, ja que ens està indicant és que el creixement econòmic és aliè allò que viu la societat. Un model productiu ha de recaure molt més a la societat.

Què se n’ha fet de les ajudes del sector de l’automoció?

Va haver una intervenció sindical inicial ja que la caiguda de ventes del sector de l’auto havia sigut i segueix sent històrica (80% a l’Estat Espanyol) i ningun sector aguanta una crisis d’aquestes característiques. La qüestió ha estat que les patronals pretenien que aquestes subvencions servissin per assumir les deficiències de la baixada de ventes sense ningun criteri de manteniment, ni d’inversió per millorar la qualitat dels productes. Es va debatre entre les patronals, governs i els sindicats, les bases per distribuir aquestes ajudes i nosaltres varem incidir eren en que les ajudes es donessin a aquelles empreses que invertien i que procuressin pel manteniment dels llocs de treball. I si per algun motiu s’havia de realitzar alguna renovació de plantilla des d’aquestes empreses, s’havia d’establir des del diàleg social.
Pel que fa a les ajudes per part del govern dir que s’han repartit 800 milions d’euros, alguns diuen que és poc i d’altres que és molt però per fer una valoració com cal, haurem d’esperar uns anys encara. El que considero que és imprescindible és que es faciliti alguna mesura per incentivar el consum ja que, tractant-se d’un mercat on es venen productes d’un alt valor, és comprensible que la població en un moment com el que ens trobem, deixi de banda les despeses menys assumibles com pot ser els cas d’un automòbil. El Ministeri d’Indústria va incorporar mesures com el Plan Prever o el Plan Renove però que s’ha comprovat que eren del tot insuficients i per això, s’han de buscar altres tipus de mesures ja que no hem d’oblidar que la indústria de l’automòbil suposa un 10% del PIB i recull uns 300.000 treballadors.
Considera que els treballadors estan ben informats de tots els processos de negociació i de reestructuració de les empreses?

Tot depèn de la capacitat organitzativa que tinguin, és a dir, si treballen en empreses on hi ha una certa organització sindicalista aleshores, tenen informació directe del que es va parlant en els sindicats. El problema a l’estat espanyol és que, fruit d’una política legislativa en quant a la representació sindical, provoca que un bon número de petites i mitjanes empreses no tinguin aquesta xarxa sindical instal•lada en la seva organització. Aquests treballadors no organitzats sindicalment, acostumen a rebre una informació distorsionada per part dels mitjans de comunicació per qüestions d’interessos econòmics i per aquest motiu, creiem que és necessari que es produeixin modificacions en els models organitzatius d’algunes empreses perquè tot treballador pugui defensar els seus drets.

Etiquetes de comentaris: CCOO, Crisi, Federació Indústria, Treball

Jose García Vidal
Secretari General de la Secció Sindical de CCOO de la Fàbrica de Martorell



En quina situació es troba la vostra empresa?

En aquests moments ens trobem en una situació semblant al de la resta del sector, tenim una fàbrica preparada per fer més de 500.000 unitats i en aquests moments, segons les últimes previsions, fabricarem 320.000. Les plantilles actuals estan preparades per fabricar 400.000 unitats, tenim en marxa dos expedients de regulació d'ocupació: el primer afecta a 750 treballadors en tandes de 2 mesos fins al mes de juliol i el segon de tancament de línies de producció per reduir volum de fabricació.

Per què creus que s'ha arribat a aquesta situació?

En part per la crisi financera internacional i la sobreproducció del sector que s'agreuja per la caiguda del consum i la falta de préstecs a les persones. Tot i que també té molt a veure amb la política comercial del grup Woslkvagen, que restringeix els mercats on Seat podria vendre pràcticament el 80% de la producció. És a dir, el gruix del que produim és per a l'exportació i gairebé tot va dirigit al mercat d’Europa Central que és on es dóna l'epicentre de la crisi actual.
Seat, essent una marca d'automòbils, no té capacitat de decisió ni en els models a fabricar ni en la venda d'aquests en els mercats internacionals. Hi ha una total dependència a la multinacional, tot plegat més agreujant que la pròpia situació de crisi.

Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?

Els sindicats tenen més del 82% d’afiliació a SEAT. Hi ha representació de quatre sindicats: UGT, CCOO, CGT, SPC. Aquests, participen a través del comitè d'empresa en diferents comissions (productivitat, assumptes socials, salut laboral, valoració de llocs, llocs protegits, menjadors i trasport i del secretariat del comitè d'empresa); això quant a la feina del comitè unitari i on també està present l'empresa.
D'altra banda el paper de les seccions sindicals és que intervenen en tot allò que considerin oportú.
Els sindicats, a través del Comitè Intercentres, negocien en l'àmbit del grup d'empreses de SEAT. En aquests moments s'han trobat posicions semblants respecte al tema del Q-3 d'Audi, que es va aprovar en referèndum on la plantilla ha votat una proposta diferent a la de l'empresa com a condició sindical per a l'acord de fabricar el model nou.

Quin és el paper del govern en aquesta situació?

La posició política no és dolenta perquè aposta per mantenir el teixit industrial i l'ocupació.
El Govern de la Generalitat en aquest procés ha condicionat igual com l'estatal els ajuts al manteniment de l'ocupació, però tot i així no és suficient amb aquesta mesura, hauria de donar un pas més agosarat en el control dels diners públics per saber si s'administren correctament, o si aquests serviran per ajudar a esbandir els comptes dels darrers resultats de les empreses.

Ets optimista amb el futur del vostre sector?

No molt, perquè és un sector que té limitacions. Primer, perqueè els cotxes van dirigits cap a una part (fins i tot minoritària de la població mundial). Segon, perquè s'ha de centrar en altres vies de desenvolupament més sostenible investigant en vehicles que utilitzin combustibles menys contaminants. I tercer, perquè els grans grups automobilístics actuen a escala mundial com a monopolis on la única regulació és el mercat i no s'utilitza cap planificació mundial de les produccions i de repartiment dels mercats condicionant el mercat a les necessitats. En aquest sentit, estem condemnats a repetir de forma cíclica la crisi de sobreproducció.

Etiquetes de comentaris: CCOO, Crisi, Sector automòbil, Treball

Premsa EUiA

El coordinador general d´EUiA, Jordi Miralles, ha declarat respecte a la cimera del G-20 que s´ha celebrat aquesta setmana, que “aquesta cimera ha fet molt soroll però ha donat pocs resultats.”
Segons el dirigent d´EUiA, “les conclusions de la reunió del G-20 confirmen que no s´han pres les decisions necessàries per a fer front als greus problemes econòmics i socials generats per la profunda crisi del capitalisme”. Miralles ha manifestat que “tot i que s´han anunciat noves sumes astronòmiques de diners ell es pregunta per a què i a qui es destinen aquests recursos.” “La cimera no ha estat pensada per a oferir respostes als problemes de l´atur, la incertesa i l´autonomia de les persones, així que no posa l´economia al servei de les persones”, ha expressat Miralles.
“A les conclusions del G-20 es reforcen les institucions centrals del sistema i les seves polítiques, quan tothom sap que aquestes, començant per l´FMI, són les veritables responsables de la crisi actual”, ha declarat Miralles.

Segons el dirigent d´EUiA, “l´estratègia del G-20 és canviar el que calgui per a que tot segueixi igual”.
Miralles també ha dit que “fins i tot el suport al comerç internacional i al desenvolupament són les conegudes promeses de més lliberalisme i d´ajuda assistencial que s´acompanyen d´objectius de dominació i explotació”.
El coordinador general d´EUiA també ha qualificat de “penosa” l´actitud de la UE, ja que “no té una posició de conjunta”.

“La cimera de la OTAN encara porta més militarisme”

Pel que fa a la cimera de l´OTAN, celebrada ahir, Miralles ha dit que “el que aquesta ha portat és més militarisme quan el que cal al món són polítiques de distensió i de pau.”
El vicepresident d´ICV-EUiA ha recordat, en el 60è aniversari de la creació de l´OTAN, que “Catalunya va dir no a l´OTAN” i que, per tant, “no tenim res a celebrar ja que aquesta organització comporta militarisme i indústria armamentística, de la que en participa Espanya.”
Segons Miralles, “és inadmissible que en moments de crisi econòmica el govern del PSOE destini 18.609,60 milions d´euros en despesa militar, el que representa el 5,11 % del Pressupost.” “Les “joguines” militars ens surten molt cares per això EUiA defensa que la despesa militar hauria d´anar destinada a despesa social”, ha apuntat el coordinador general d´EUiA.
Miralles defensa que l´Estat espanyol surti de l´OTAN, que aquesta aliança militar agressiva es dissolgui i que es comenci a treballar per la reso¬lució pacífica dels conflictes, desenvolupant polítiques de foment de la pau i destinant els recursos a fins socials en lloc de fer-ho a polítiques militaristes.”

Etiquetes de comentaris: EUiA, G-20, Internacional, OTAN