Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


08 de juliol 2009

Homenatge Soledad Real


MARTA CURRAN I FÀBREGAS
El passat 17 de juny la Fundació Pere Ardiaca va celebrar un molt merescut homenatge a la companya i lluitadora Soledad Real, que ens va deixar el mes de febrer d'aquest mateix any. La trobada es va realitzar a la plaça Sant Just, del Barri Gòtic de Barcelona al costat de la Llibreria Pròleg que també va voler participar en aquesta celebració, sent la última que organitzen abans del trasllat cap a la nova llibreria al carrer Sant Pere més Baix. Unes cent-vint persones van voler participar en aquest acte, entre d'elles l'escriptora Antonina Rodrigo, la historiadora Mary Nash, la presidenta de l'Insitut de les Dones Marta Selva i el president de l'ACIM Mariano Aragón.

La seva neboda, Núria Salamé actual presidenta de l'ACAPS (Associació Catalana d'amics del poble saharaui) va voler agraïr a totes aquelles persones que es trobaven presents i les que van estar al costat de Soledad durant aquests últims mesos de la seva vida. Per altra banda, Carmen Plazuelo, coordinadora d'història de la Fundació Pere Ardiaca va exposar què va significar Soledad per a la fundació i el per què d'aquest homenatge. En el seu discurs, Carmen va fer émfasi de la importància de celebarar actes com aquest per tal de fer jústicia i poder recordar el treball de totes aquelles dones que van jugar-se la vida pels seus ideals tot patint-ne les conseqüències i que encara avui dia no se'ls ha vist recongut el seu esforç. També va anunciar que està previst posar el seu nom en una escola d'adults de la Barceloneta on durant tants anys Soledad va estar col·laborant a favor de l'alfabetització de les dones del barri.

Després d'un llarg any de treball intens i de rigor, la Fundació Pere Ardiaca va presentar el material de l'exposició que recull les vivences de la companya Soledad i preten transmetre el llegat de valors i coneixements que va deixar aquesta gran dona. En l'acte es va presentar el llibre autobiogràfic, “Las ventanas de Soledad” escrit per Fernando Hernández Holgado que fa un repàs dels anys de lluita i repressió de la homenatjada i on s'incorporen entrevistes d'algunes de les persones que van estar treballant amb ella durant aquesta època. Junt amb la presentació del llibre, es va projectar el video on es dona vida a aquest relat d'històries i on es pot comprovar la intensitat i la força de les paraules de Soledad. Convençuda plenament dels seus actes i de la seva manera de pensar, intenta transmetre aquesta coherència i valentia a aquells qui l'escolten. Realment val la pena veure aquest vídeo i retenir alguns dels missatges que ens dona Soledad per tal de no baixar la guàrdia i seguir lluitant pel que creiem que és just.

Etiquetes de comentaris: ,



Sang a Perú

MONTSERRAT PONSA I TARRÈS

Resulta increïble que, en el SXXI continuïn succeint aquestes matances, en nom de la civilització. És un ultratge als humils.
Com podem tolerar aquesta infàmia? Un avió es ve a baix i el món es mobilitza, uns camperols indígenes són massacrats en nom de la llei i el mutisme corromp cors, apaivaga veus. Por? Conformisme? Abdicació? Crec que és mostra de menyspreu, no els consideren éssers humans?

He llegit un titular esgarrifós: Indígenes busquen els seus morts perduts a la selva amazònica del Perú. Més de 50 morts, més de 150 ferits.
Són part dels que van participar en protestes i desencontres amb les forces governamentals. Van bloquejar carreteres i algunes instal·lacions petrolíferes. Motiu? Demanen es deroguin alguns decrets que violen els seus drets pel que respecta al territori -l'avenç de les indústries petrolieres els obliga a abandonar les seves terres de sempre-, lleis que consten a la Constitució del Perú i que han estat ratificades en pactes internacionals.

Va ser el dia 5 de juny quan van succeir els fets entre manifestants i policia. Asseguren que la policia va ser la que primer va actuar amb trets, a primera hora del matí, els indígenes diuen que es van defensar com van poder, usant les seves llances. Assassinats a trets uns, degollats els altres. Sang i dolor que no cessarà si no s'intenta conciliar la desraó.

Intentar allunyar els indígenes de les seves terres és freqüent, per culpa del menyspreu de qui dirigeixen alguns països, són molts els indígenes que han estat errants des de sempre, i no per plaer. Han estat i són, encara avui en un món "dit" democràtic, moneda de canvi. Quan als dirigents d'un país andí "algú" li promet prebendes, a canvi de les seves terres riques, algunes per explorar però que saben la riquesa que alberga les seves entranyes, qui ostenten el poder no s'ho pensen, venen la seva ànima i la sang del seu poble per satisfer les seves ànsies dominants i la seva avarícia monetària.

No oblidin, de tota manera, que qui a ferro mata a ferro mor, la justícia els passarà comptes per causar tant dolor, tantes famílies trencades, tants espoliats d'aquelles fecundes terres que els van veure néixer. Terres de què els seus fills i néts mai més no gaudiran.

On són les forces conciliadores, les que han d'intervenir per acabar amb tant disbarat? Les Nacions Unides haurien de castigar els instigadors, desproveir-los dels seus càrrecs, pels quals no estan capacitats. Són indignes en no respectar el seu poble, escoltar els seus laments, atendre les seves necessitats vitals, en aquest cas, un tros de terra on viure i morir al costat dels seus.

Mentrestant, què estarà pensant el President peruà? Sento vergonya aliena per la seva inèrcia. Mai més no gaudirà de la confiança del seu poble, com mirar-lis als ulls després del succeït?

Des d'aquestes línies, meu sentit condol per tant dolor, per tanta ignomínia a tots els afectats. És hora d'actuar els qui tenen al seu càrrec la defensa dels països. També, comprometre's que fets tan vils no es repeteixin mai. Perú, la selva amazònica, la seva gent, mereixen millor tracte. La seva vida depèn del que la terra produeix. Els éssers humans, tots, necessitem sentir-nos protegits per aquells a qui vam donar la nostra confiança, el nostre vot, perquè ens defensés en l'adversitat. Lluitem perquè es faci justícia, sense ella no hi haurà equitat.
*Periodista

Etiquetes de comentaris: , ,



Elio Gámez: “A l’ICAP mantenim relació amb 2037 organitzacions de solidaritat i amistat en 148 paisos”

ELIO GÁMEZ

Què és l'ICAP?

L'Institut Cubà d'Amistat amb els Pobles és una institució social, de caràcter no governamental, no del tipus ONG, que es guia, sense por a dir-ho, per les línees del nostre Partit Comunista.
És el referent del moviment de solidaritat amb Cuba. Es va crear l'any 1960, tot just després de la Revolució, amb l'objectiu de canalitzar tota la solidaritat que s'exercia cap al nostre país i la que Cuba exercia cap a altres pobles del món.

Amb quantes organitzacions amigues teniu relació?

Actualment, tenim relació amb 2037 organitzacions de solidaritat i amistat en 148 paisos. A Europa, són unes 700 les organitzacions amb les que mantenim relació.

Quina funció cumpleixen aquestes organitzacions?

Totes aquestes, exerceixen un treball importantíssim, perquè compleixen les prioritats de cada moment, que són tres:
Primer, la lluita contra el bloqueix en totes les seves manifestacions. Segon, la divulgació de la realitat del nostre país, en contraposició a les campanyes de desinformació i tergiversació sobre Cuba que tenen lloc als grans mitjans de comunicació, que ja sabem en mans de qui estan. Tercer, un paper vital que desenvolupa el moviment amb els partits d'esquerra, en les seves publicacions, premsa alternativa, butlletins digitals, internet, etc. Tot en conjunt fa que la realitat arribi cada cop a més persones, tasca prioritària juntament amb la labor contestatària a la política dels governs europeus i de la institució europea, sovint subjectiva amb nosaltres i en ocasions lamentablement aliniada a la política del govern dels EUA. Finalment, una altra prioritat molt important, és l'exigència de lliberat dels 5 cubans empresonats injustament acusats a presons dels EUA.

Pel que fa als Cinc, estan pagant amb víctimes un procés polític amanyat, contra cinc joves que estaven lluitant contra el terrorisme que s'engendra contra el nostre país als EUA.

Quina relació teniu amb Defensem Cuba?

Defensem Cuba és un lloc de referència obligatori a l'estat espanyol. Catalunya és una terra molt solidària. Contem amb molts amics, casals en cada ciutat o municipi. Defensem Cuba ha pogut coordinar el treball de tots aquests casals, com a plataforma que ha traçat tasques vitals.
Des dels anys 90, ha jugat un paper decisiu, i nosaltres n'estem molt agraïts. En primer lloc, per la seva solidaritat política, sense dubte la més important, però també en la material, sobre tot en plena crisi dels anys 90, en el que nosaltres anomenem Període Especial, període que encara patim però amb menys intensitat. Mai oblidarem els ajuts dels nostres amics catalans en forma de materials que van consistir en medicaments, equips mèdics, aliments especials, materials deficitaris, etc.

Nosaltres valorem el sacrifici que fan els nostres amics en aquest sentit. Defensem Cuba és per nosaltres un exemple de treball, de coordinació.
Nosaltres, els cubans, no ens cansem de repetir el factor de la unitat, deixant de banda les diferències que ens poden separar, treballant pels elements comuns.

Què entens per solidaritat?

Per nosaltres, és un deure, és l'entrega d'una persona per una causa comuna o d'altres que la fas teva d'aquest planeta. Nosaltres, som cubans, i no podem oblidar que estem construint el socialisme. Ja ho deia José Martí, "patria és humanitat". I per nosaltres, la pàtria és el planeta. El Che deia que un no podia acostar-se a dormir tranquil sabent que en qualsevol lloc del món s'estava cometent una injustícia.
Molts cops la lluita armada la fem nostra, i sempre que hi hagi una injustícia, una persona passant gana, essent explotada, pot comptar amb el suport d'altres, que des de llocs diversos, l'hi dona suport en la seva causa.

Ens sentim molt orgullosos de rebre solidaritat, i ho fem sense cap complexe, perquè nosaltres brindem molta solidaritat: amb tot aquell que necessiti un trocet de pa, nosaltres estem disposats a partir el trocet de pa que tinguem.

Solidaritat no vol dir donar el que et sobra, sino donar inclús el que pràcticament tú no tens.

Sempre parlem de la solidaritat cap a Cuba, però què em podries dir d'aquesta solidaritat de Cuba cap a la resta de paissos?

En aquest moments, tenim més de 50.000 cubans servint com a col·laboradors/es de la salut i l'educació, portant els seus serveis als llocs més recòndits, com la selva i muntanyes de llatinoamèrica o Àfrica. Llocs de treball fins i tot molt extrems.
Aquest any, hem practicat 1.6 millions d'operacions de la vista: se’ls ha tornat de la visió a milers de persones del continent llatinoamericà, cas contrari haguéssin restat cegues per manca de recursos.
Això és la labor humanitària, això és la solidaritat: posar-te en funció dels desposeïts, ajudar, contribuir amb el teu esforç.
Mentre altres porten la guerra, les armes, a altres pobles, com és el cas dels imperialistes norteamericans, Cuba com a país molt petit porta la salut, l'educació, la cultura a altres pobles. Ho veiem com un deure, com a resposta a la solidaritat que rebem.

Aquest any es compleix el 50è aniversari del triomf de la Revolució Cubana. Què vol dir per a tú ser revolucionari avui a Cuba?

És una fita continuar portant endavant el procés de la revolució. La nostra màxima aspiració és contruir el socialisme, i ho tenim clar: és la única alternativa que té el nostre poble de continuar sent lliure, independent, de mantenir la nostra soberania, vivint a tan sols 90 milles de l'imperi més poderós del planeta que ens castiga, ens bloqueja i que amb hostilitats no es perdonen que volguem un sistema diferent al que s'ha imposat a Amèrica Llatina.
Això és possible gràcies al suport de la majoria de la població cubana. Sempre hi ha un percentatge que pot no estar d'acord però la gran majoria si que ho està. És un procés que no és perfecte, amb errors, però que te voluntat de rectificació.

Estem en un procés de perfeccionament contínu. És un laboratori d'idees, perquè no existeix una recepta, no es poden importar per cap revolució. Cadascú té les seves característiques, experiències, i s'han d'estudiar, tant si van ser bones com dolentes.

I en això estem, ningú és infalible, qualsevol es pot equivocar. No podem traicionar els principis d'aquells que van lluitar inclús donant la seva vida.
Vull agraïr finalment als companys de Defensem Cuba, als casals d'amistat i als companys del PCC que sempre ens han acompanyat al moviment i com a partit amb el nostre país.

Gràcies.
Gràcies a tú.

Etiquetes de comentaris: ,



Anna Ruiz: “Estic segura del que Fidel va dir,  “el mundo o es socialista o no será”


ANNA RUIZ
Viatjes sovint a l’illa?

Depèn com s’entengui, però sento que menys del que voldria. El primer contacte va ser l’any 97 i fins el 2001 no vaig tornar, després al 2004 i del 2006 al 2009 ha coincidit que he anat un cop cada any.

Què entens per solidaritat?

No esperes res, estàs amb ells perquè tots som, formem i ens sentim part del mateix, sigui un ideal, una lluita…qualsevol objectiu.

I per què amb Cuba?

Ideològicament sempre he defensat el dret de les persones i dels pobles de triar el seu propi destí. Abans, ara i sempre, sense interferències ni internes ni externes; internes com els poders mediàtics que estan al servei de qui els paga i externes com els poders polítics i econòmics. Cuba ha estat sempre per mi exemple de poble decidit a guanyar-se la llibertat i a mantenir-la. Cuba i la seva revolució ha estat i continua sent un mirall on molts pobles del mon es veuen reflectits, és l’esperança per a molts dels que pensen que la justícia social és possible.

De quina manera practiqueu la solidaritat?

Jo formo part del Casal d’Amistat amb Cuba de Badalona, entitat que, des de fa quasi 20 anys treballa amb la solidaritat amb Cuba. Treballem fonamentalment la que s’anomena solidaritat política, que passa per difondre que Cuba ve patint un bloqueig econòmic i financer des de fa quasi 50 anys per part del EUA i els seu aliats, ja que les lleis dels EUA que regulen aquest bloqueig son extraterritorials i afecten les relacions del major poder econòmic de la terra i tercers països, que si comerciéssin amb Cuba no ho podrien fer amb els EUA, contravenint tot el dret internacional. Per aquest motiu defensem el dret del poble cubà a triar el seu destí, sense interferències, com qualsevol altre poble del món.

També donem a conèixer la realitat cubana, ja que les empreses de comunicació del nostre país quan parlen de Cuba ho fan de forma distorsionada i interessada. I un dels temes que més ens preocupa actualment, és la difusió i la lluita per la llibertat de 5 cubans lluitadors contra el terrorisme que des de Miami, i amb connivència de les autoritats dels EUA, es fa contra Cuba i que estan injustament a presons dels EUA des de setembre de 1998 desprès d’un judici manipulat a la mateixa ciutat de Miami. També reclamem el dret dels seus familiars a que els visitin. Es dona el cas de que a dues de les esposes mai les han deixat entrar als EUA per poder visitar als seus marits, contravenint un altre cop més un dret humà bàsic.

Al mateix temps com existeix el bloqueig ens creiem amb el dret de promoure la cooperació pel desenvolupament i presentem projectes a les nostres institucions, per tal que ens subvencionin i dur-los a terme a Cuba. Des de fa anys els projectes que presentem estan relacionats amb la implementació d’energia solar en zones aïllades de muntanya a la província de Santiago de Cuba.

Teniu recolzament institucional?

Tenim recolzament, quan el tenim, en la subvenció dels projectes. A l’entitat com a tal mai hem volgut gaudir de subvencions pels nostre funcionament, volem ser lliures de triar les nostres línies de treball. I també perquè respectem molt els diners públics, que són de tots els ciutadans.

Teniu recolzament popular al barri?

El nostre treball es realitza per tota la ciutat de Badalona. I considerem que sí que tenim recolzament. Cuba és estimada, li pesi a qui li pesi. A les nostres accions i activitats participa molta gent, tot i considerant la desmobilització general que patim, ja siguin de caràcter polític, cultural o lúdiques.

Quins compromisos heu assolit amb la illa per a aquest any?

Continuem en la difusió de la realitat cubana a través d’un fulletó que publiquem dos cops a l’any i repartim a les activitats que es fan als barris de Badalona. Treballem per la llibertat dels 5, amb la difusió del cas. Acabarem la campanya de recollida de fons per ajuda als damnificats pels huracans del 2008. Acabarem el projecte d’electrificació fotovoltaica del poblat de Santa Maria de Loreto a Songo la Malla a la província de Santiago de Cuba, i estem difonent les “Romerias de Mayo” que es celebren a Holguín cada any entre els dies 3 i 8 de maig, que s’han convertit en un Festival Mundial de Joventuts artístiques i intel·lectuals, i que els companys d’Holguín, amb qui mantenim especials vincles en el terreny cultural, ens han demanat que difonguem. Aprofito aquestes pàgines per animar als joves i no tan joves a que mirin la pagina web “baibrama.cult.cu” o busquin a un cercador “romerias de mayo” i vegin l’esclat de pensament, de cultura i d’activitats que es duen a terme en aquests dies a Holguín. Val la pena que s’ho mirin, que s’animin i que hi vagin com a visitants o participants actius en les manifestacions d’art o els col·loquis.

A 50 anys del triomf de la Revolució, podries dir-nos en poques paraules què vol dir per a tu ser revolucionari?

Revolucionari és una paraula molt profunda, amb molt contingut. Per a mi són aquelles persones que volen i actuen per tal que el món evolucioni cap la justícia social per sobre de totes les coses, la igualtat real d’oportunitats en tots els àmbits, que desaparegui l’explotació. Per sobre de tot, actuar per aconseguir un món millor per a l’èsser humà i el seu entorn.

Sempre diem que som solidaris amb Cuba...què en podries dir de la solidaritat de Cuba cap a altres països?

Cuba és l’exemple de solidaritat. Un país bloquejat i amb moltes mancances de caire econòmic sempre ha estat de forma activa lluitant per causes justes que afectaven a d’altres (va jugar un paper molt important en la lluita contra l’ apartheid a Sud-àfrica per exemple) o ha aportat metges, mestres i educadors, esportistes, etc. Allà on ningú més volia estar però que eren imprescindibles, sense esperar res a canvi. I no parlem de la quantitat de joves de països empobrits, on la seva única oportunitat de formació ha estat Cuba amb les seves beques. Centenars de metges i d’altres professionals llatinoamericans, sahrauís, palestins, africans, s’han format a Cuba i avui dia estan servint als seus pobles, retornant el que de Cuba han rebut.

Creus que Obama està significant alguna mena de canvi?

Per ara el canvi només és d’imatge, de discurs tot i que el discurs tampoc incorporava canvis substancials; el “nosaltres podem” és encoratjador, però podem què? No ha fet res ni respecte a Cuba ni respecte a altres temes que va prometre com desmantellar la base de Guantanamo.

Vivim en un món amb pensament únic imperant, i per això tenim aquí una batalla d'idees molt forta, creus que la guanyarem?

Pensament únic....això és el que voldrien els països rics i capitalistes. Al món hi ha moltes persones que no formen part d’aquests països, i bé deuen pensar d’una altra manera....Si bé no podem negar que el capitalisme intenta que hagi un pensament únic, no hi és, exemple som nosaltres que vivim al capitalisme i no pensem com ells, no?
Per tant, no sé quan, ni si ho veuré, però estic segura que com Fidel va dir “el mundo o es socialista o no será”

Etiquetes de comentaris: ,



Salva Torres*: “És necessari multiplicar la solidaritat internacionalista i denunciar la naturalesa depredadora i criminal de l’ Imperialisme i els se

SALVA TORRES

Quantes vegades has estat a Cuba?

22 vegades, si no recordo malament.

Per què?

Per diversos motius diferents. Per la meva professió de Director d’Agència de Viatges, vaig haver de viatjar sovint, per temes relacionats amb turisme. Per la meva responsabilitat al Casal d’Amistat Català-Cubà de Barcelona, del que sóc President, també vaig viatjar a trobades Solidaries contra el Bloqueig i les agressions dels Estats Units. I per la meva condició de comunista, he viatjat tantes vegades com el nostre compromís Internacionalista ha estat requerit, pels nostres camarades del Partit Comunista Cubà.

Sabem que no t’agraden gaire les medalles. No obstant això, podries dir-nos què significa aquest reconeixement per a tu?

El fet que el Consell d’Estat de Cuba, a petició de l’Institut Cubà d’Amistat amb els Pobles, hagi decidit atorgar en la meva persona la Medalla de l’Amistat, és una mostra més d’aquesta immensa generositat i agraïment de la Revolució Cubana a tots aquells que lluiten per un món més just, més solidari, on la dignitat, la independència i el dret a decidir dels pobles sigui la condició mínima per iniciar els processos de transformació social, tan necessaris com imprescindibles. Aquesta medalla, tot i ser atorgada a nivell personal, és un reconeixement sincer i fraternal al Moviment de Solidaritat amb Cuba a Catalunya, compost per desenes de companyes i companys que per més de vint anys continuen infatigablement treballant per l’acostament sincer entre els pobles cubà i català, perquè ens coneguem millor i evitar que l’enemic comú, l’Imperialisme Nord-Americà, ens passi i confongui amb les seves mentides i les seves veritats a mitges, tan difoses pels mitjans de comunicació a l’Estat Espanyol i recolzades fonamentalment pel Partit Popular i CiU. En condicions difícils, sense suports institucionals, sol comptant amb les pròpies forces agrupades en una plataforma unitària de solidaritat amb Cuba i contra el Bloqueig: DEFENSEM CUBA.
Entenc que no és possible atorgar-los una medalla de l’amistat a tots els companys i companyes que se la mereixen i l’accepto amb molta alegria i honor, també en nom dels meus companys i companyes, entre els quals hi ha militants del Partit dels i li Comunistes de Catalunya i dels Col.lectius de Joves Comunistes.

Què entens per solidaritat?

Si ens referim a una causa, un poble o un país, Solidaritat és una paraula que han intentat prostituir, precisament per buidar-la de tot contingut ideològic, en aquesta batalla que entaulem tots els dies en el camp de les idees. L’han homologat a caritat, asistencialisme i donació ( donar el que et sobra ), quan és al contrari, és compartir el que tens, és recolzar incondicionalment sense esperar gens a canvi. Per això li sumem la paraula Internacionalista, i axí aquesta paraula marca un perfil més transformador (en llenguatge europeu), més revolucionari en llenguatge universal.

Quins lligams te el PCC amb el govern de Cuba?

El Partit dels i les comunistes de Catalunya, té una històrica relació amb el Partit Comunista Cubà, precisament reforçada en els moments més difícils pels quals va passar la Revolució Cubana després de l’ensorrament del camp socialista i el període especial. En els moments difícils, és quan cal demostrar la verdadera amistat i la solidaritat internacionalista. El nostre Partit, amb els modestos medis de què disposa, va fer el que tenia i havia de fer : Solidaritat incondicional.
Fruit d’aquesta tasca, es van ampliar les relacions també personals, entre els nostres camarades i els camarades cubans, que exercien responsabilitats en els poders populars, sindicats, joventut, etc.
Com tu ja saps, a Cuba el govern és del poble i aquesta és la nostra relació amb el govern cubà: de poble a poble.

Com és treballa des del PCC la solidaritat amb Cuba?

Van ser militants comunistes els qui van fundar els Casals d’Amistat amb Cuba, que és com dir la columna vertebral del moviment de Solidaritat.
El PCC, és cofundador de la plataforma unitària DEFENSEM CUBA al costat dels altres organitzacions solidàries i polítiques.
Va ser un membre del PCC ja mort, l’entranyable camarada José Maria Valverde , qui va proposar el nom de DEFENSEM CUBA.
També es desenvolupen projectes de Cooperació en sectors estratègics com l’alimentació i agricultura per part de ONG’s on juguen un paper fonamental camarades del PCC.
És a dir, en tots els plans i de manera multidisciplinària, s’impulsen i recolzen projectes i campanyes de solidaritat amb Cuba. De forma unitària i respectuosa amb la necessària independència del moviment solidari, tant a Defensem Cuba com a altres nivells nostres, militants a Esquerra Unida i Alternativa promouen iniciatives solidàries, a nivells sectorials i municipals fonamentalment.
L’internacionalisme, integrat als plans de treball de les diverses cèl·lules, ha de facilitar que els camarades portin la solidaritat amb Cuba, a les Empreses i escoles, les universitats, els centres esportius, etc.
És amb aquesta finalitat que existeix la Cèl·lula de Solidaritat Internacionalista “Che Guevara” (http://www.cheguevaracat.blogspot.com/)

Què li diries a un militant o nouvingut militant per encoratjar-lo a què militi a la Cèl·lula Che Guevara?

Si el que desitja és posar en pràctica l’Internacionalisme i la Solidaritat, aquest és un marc idoni. Existeix un capitalisme globalitzat i un Imperialisme nord-americà que encara que en declivi, amb tot el seu poder militar, econòmic, polític i cultural segueix i continuarà agredint els pobles i governs que volen superar el capitalisme, el que vol dir que la lluita de classes a nivell internacional es manifesta a través de la lluita dels pobles pel seu alliberament nacional i social. Per això és necessari multiplicar la solidaritat internacionalista i denunciar la naturalesa depredadora i criminal de l’Imperialisme i els seus aliats, siguin aquests els sionistes , el govern marroquí, el govern Colombià o els seus còmplices subordinats de la U.E i l’OTAN.
Per als comunistes, és la cèl·lula el vincle amb la base social. El lloc on es debat i es crea la política del Partit. El treball col·lectiu ens fa més forts i efectius. Tot militant solidari que ho desitgi, té un lloc a la Cèl·lula “Che Guevara”.

Quasi sempre es practica el discurs de solidaritat amb Cuba...què en podries dir de la solidaritat de Cuba cap a altres paisos?

Cuba és l’exemple més palpable, del que es pot fer, quan triomfa una Revolució, no una caricatura de revolució. Quan es disputa el poder a la burgesia i s’aconsegueix amb el suport majoritari del poble, a partir d’allà, com a sobirans i independents, sense haver de retre homenatge a cap imperi, ni respondre a més interessos que els dels valors socialistes, es pot practicar la Solidaritat Internacionalista com ho ha fet històricament Cuba amb: Algèria, el Vietnam, R.A.Saharaui, Etiòpia, Nicaragua, Granada, per nomenar alguns països on també han vessat sang Cubana ; per lluitar contra l’apartheit Sud-Africà, com Angola, Namíbia i Moçambic. Tots els pobles llatinoamericans saben el que és la solidaritat cubana quan imperaven les terribles dictadures militars que van sembrar el terror, amb milers de morts, desapareguts i exiliats.
Amb el nou escenari a Ammèrica Latina, fruit de la presa del poder polític per les forces democràtic-populars en els processos electorals actuals, el paper solidari de Cuba a estat fonamental, per aconseguir que els esmentats governs d’esquerres, resolguin qüestions fonamentals, com l’eradicació de l’analfabetisme i l’assistència médica pels que mai no havien pogut gaudir d’ella.

Què dir de la solidaritat mèdica cubana a la resta del món?: des de Pakistan, fins a l’Àfrica, passant per Timor Est i la RA Saharahuí Democrática.

A 50 anys del triomf de la Revolució Cubana, podries dir-nos en poques paraules què vol dir per a teu ser revolucionari?

Com deia el Che, “el deure de tot verdader revolucionari és fer la revolució” i “una revolució o és socialista o és una caricatura de revolució “.La Revolució, es fa pas a pas, organitzant-la i des del nostre punt de vista i a Catalunya, revolucionari és aquell que tenint com a objectiu el socialisme, posa TOT de la seva part per canviar TOT el que ha de ser canviat, lluitant per conquerir el poder polític per al poble, alhora que organitza els treballadors i promou la seva unitat, practica l’Internacionalisme com part d’un projecte emancipatori mundial, vertebra un front polític d’esquerres i articula poder popular amb les organitzacions i moviments socials tractant d’aïllar el principal enemic en aquests moments: l’oligarquia espanyola, propietària de l’Estat i ferma aliada de l’Imperialisme Nord-Americà.
En això estem. Aprenent a ser revolucionaris, no estètics sinó verdaders.

*Coordinador del Secretariat del C.C. del PCC. Responsable polític de la cel.lula de Solidaritat Internacionalista “Ché Guevara”

Etiquetes de comentaris: ,



18 de juny 2009

Cuba condecora Salva Torres amb la Medalla de l'Amistat

El dimecres 17 de Juny es va celebrar, al Consulat de la República de Cuba a Barcelona, la Condecoració que atorga el Consell d'Estat de Cuba amb la Medalla de l'Amistat al company Salvador Torres membre fundador de Defensem Cuba.


L'any del 50 aniversari del triomf de la Revolució Cubana i a proposta de l'ICAP-Institut Cubà d'Amistat amb els pobles, es fa entrega de la Medalla de l'Amistat, que enguany atorga el govern cubà des del 10 de desembre de 1979, al company del PCC, membre fundador de Defensem Cuba i actual president del Casal d'Amistat Català Cubà de Barcelona .

A l'acte, tot i no fer-se públic, van assistir una quarentena de persones, entre d'elles amics, companys i familiars d'en Salva, a més del cònsol de Cuba a Catalunya, el vicepresident de l'ICAP i Marià Pere, Secretari General del PCC.

Carlos Castillo, cònsol general de Cuba a Catalunya, va llegir les paraules que en Raul Castro va escriure per l'ocasió. Segons Castillo, "la medalla s'entrega en reconeixement a la intensa activat militant de Salvador Torres cap a la causa revolucionària del poble Cubà i pel seu suport, des de fa més de 20 anys, a la política exterior i interior de Cuba"

Després de varis minuts d'efusius aplaudiments, va intervenir també Elio Gamez Neyra, vicepresident de l'ICAP. "Qui s'aixeca avui amb Cuba, s'aixeca per tots els temps", va comentar l’Elio fent referència a José Martí.

Neyra afirmà que en Salva va posar des dels seus inicis a la militància el seu granet de sorra per fer front al bloqueig, divulgar la realitat de Cuba i sumar esforços per practicar la solidaritat amb Cuba. També va destacar la seva tasca important al Casal de Solidaritat amb Cuba i a Defensem Cuba, intensificat durant el període especial, i la seva important col·laboració a les trobades mundials de Solidaritat amb Cuba, celebrades a l'Havana.

Elio afirmà que Salva, militant comunista, sempre va posar per sobre dels seus interessos personals, el treball solidari i el seu incondicional suport per la revolució.

"La paraula "NO", no està al diccionari individual d'en Salva a l'hora d'afrontar qualssevol feina", va afirmar l’Elio.

L'acte es va concloure amb unes emotives declaracions de Salva, que va agrair al govern cubà per aquesta condecoració i als presents companys a l'acte, amb una clara voluntat de continuar donant suport al poble Cubà i a la seva Revolució, encoratjant-nos a continuar amb la lluita contra el bloqueig i per la llibertat del cinc cubans empresonat injustament als EUA.

"Per sobre de tot, hem de mantenir-nos units perquè l'enemic és molt gran, i perquè a més, els nostres amics, s'ho mereixen", va concloure Salva.

18 de Juny, Redacció d'Avant
50 Aniversari del triomf de la Revolució Cubana
www.avant.cat

Etiquetes de comentaris: , ,



15 de juny 2009

Editorial: Resolució del CN d’EUiA sobre les eleccions europees


1.- El Consell Nacional EUiA felicita la candidata Núria Lozano per l’encert en el missatge i tipus de campanya feta. També els candidats Toni Barbarà, Marià Vilà i el conjunt de la candidatura per la campanya feta. El CN vol reconèixer i felicitar pel treball de la nostra Comissió de Campanya i destaca la participació dels homes i dones d’EUiA i d’AJ-Joves d’EUiA en una campanya electoral –assumint l’impuls de la mateixa com a Coalició-- molt propera, pedagògica, de contacte directe i amb una important presència pública, Una campanya de la gent d’EUiA que s’ha notat positivament en el resultats d’ICV-EUiA, i de la que EUiA en surt reforçada.

2.- EUiA vol destacar la preocupació per què la dreta guanya a la Unió Europea (UE) i a Espanya, i per l’avenç de l’extrema dreta. EUiA vol alertar que l’avenç de forces xenòfobes, populistes i feixistes a diversos països d’Europa ha de portar al Partit de l’Esquerra Europea (PEE) ha fer una profunda reflexió i impulsar unes àmplies aliances socials, polítiques i institucionals.

3.- Per a EUiA una major dretanització institucional a Europa és conseqüència d’una suma de factors diversos: l’estructuració de la UE exclusivament econòmica i marcada per les multinacionals; el reflex de la crisi en la gent treballadora i sector populars; l’hegemonia social i de valors de la dreta (individualisme, xenofòbia, menyspreu per lo públic...); el desencís en sectors populars de gestions governamentals de forces progressistes; la crisi de representació institucional; el paper de certs grups mediàtics; la debilitat i fragmentació de l’esquerra alternativa...

4.- Un Parlament Europeu i una Comissió Europea més a la dreta suposa que, institucionalment, la sortida a la crisi passarà per les forces conservadores amb les repercussions negatives en matèria econòmica, laboral, social i mediambiental, si no es dóna una important mobilització social i sindical, i una àmplia unitat de les forces d’esquerres. També aquesta majoria conservadora pot tenir els seus efectes negatius en l’actual context internacional.

5.- EUiA constata i pren nota, des d’una autocrítica necessària i per a una reflexió pròpia, que el desgast de la socialdemocràcia a l’Estat espanyol i Europa, i que la desmobilització electoral de les seves bases, no suposen més vots cap a l’esquerra. El desgast per les polítiques neoliberals dels socialistes europeus ha anat a parar, majoritàriament, a l’abstenció i opcions més negatives pels interessos dels treballadors i treballadores. Per a poder fer girar l’electorat cap a l’esquerra cal accelerar les polítiques d’esquerres concretes, l’arrelament social, la mobilització popular, la proximitat per a alternatives concretes i, de manera principal, fer arribar la política als centres de treball.

6.- Els resultats del 7 de juny confirmen que l’abstenció és un problema polític, no només electoral. Certes pràctiques i concepcions polítiques --de fa anys-- allunyen bona part de la ciutadania de la política, especialment els sectors populars, comportant una creixent pèrdua d’interès per als espais comunitaris, la participació i el compromís.

7.- L’abstenció electoral popular és l’efecte d’una democràcia que no té bona salut. Per a l’esquerra alternativa, com vam analitzar en altres processos electorals, és fonamental impulsar la participació a la societat com a base per fer avançar propostes de transformació social i d’avenç institucional. EUiA, ICV-EUiA i les forces d’esquerres, hem de reflexionar autocríticament sobre la manera de fer política. El repte de les esquerres és aconseguir recuperar el valor de la política, augmentar la participació i donar solucions, tant a la societat com a les urnes. EUiA vol destacar, també, la responsabilitat en la baixa participació de certs grups mediàtics i d’alguns dissenyadors polítics de campanyes electorals del partits majoritaris, en les que ha primat la politiqueria i la frivolitat i no pas les propostes per Europa. També l’aposta del PSOE i PP i de certs mitjans de comunicació –públics i privats- en favor del bipartidisme, és una perversió de la democràcia, un menyspreu al pluralisme i contribueix a l’abstenció.

8.- El CN d’EUiA considera que una part dels objectius que s’havia plantejat EUiA s’han cobert, en aconseguir la representació dels eurodiputats Raül Romeva i Willy Meyer, tot i reduir-se de 54 a 50 el nombre d’eurodiputats/des de l’Estat espanyol. Els resultats confirmen la necessitat i l’encert de l’acord IU/ICV-EUiA per a mantenir la representació parlamentària. Cal constatar a Catalunya una nova pèrdua de vots i percentatge de la Coalició que cal abordar, tal i com vam discutir a la 5ena Assemblea Nacional (treball de base, progrés organitzatiu, millorar la pluralitat dels equips, l’acció parlamentària, certes gestions governamentals, els compromisos amb les altres forces d’esquerres, ser veu i portaveus de polítiques d’esquerres...)

9.- La reflexió i les propostes fetes a la 5ena Assemblea Nacional sobre ICV-EUiA cal accelerar-les. La feina feta en aquests mesos ens mostra la justesa de les propostes de la 5ena Assemblea Nacional sobre la necessitat d’avançar en una Coalició Política. Per EUiA, la coalició ICV-EUiA té més raó de ser que mai i hem de seguir actualitzant les nostres propostes i buscant solucions d’esquerres tant des de les institucions com des de la societat.Evidentment hi ha coses a millorar i a treure’n conclusions per a continuar l’activitat política i social d’EUiA i d’ICV-EUiA.

10.- A Espanya IU perd vots i percentatge. Hi ha federacions d’IU que pugen (Andalusia, Aragó, Balears, Múrcia, Castella-La Manxa i Extremadura). El resultats d’IU permeten poder continuar amb el necessari treball polític i organitzatiu per a la recuperació política, organitzativa i electoral d’IU-Federal. EUiA vol constatar que, com en altres llocs d’Europa, la pèrdua de vots del PSOE no van a IU i que les opcions electorals a l’esquerra d’IU i d’EUiA no quallen.

11.- Per a una opció d’esquerres i federalista, com IU, cal tenir molt en compte els resultats d’UPyD. És una pujada prenyada de populisme, unitarisme, centralisme espanyol i amb dosis de fractura social. També, pels seus resultats a Madrid i per la seva distribució territorial, pot tenir conseqüències negatives en les properes eleccions autonòmiques i municipals de 2011.

12.- EUiA vol destacar que a Catalunya les forces d’esquerres, tot i la pèrdua de vots, som majoritàries. Però també afirma, com va dir a la 5ena. Assemblea Nacional, i en el procés d’actualització de l’Acord d’Entesa, que algunes coses han de canviar, doncs totes les forces que conformen el Govern d’Entesa han baixat en percentatge i vots. L’Actualització de l’Acord d’Entesa era necessari per a marcar prioritats, ara cal una reflexió del Govern del perquè es perden vots i puja la dreta a Catalunya.

13.- EUiA i ICV-EUiA considerem necessària aquesta reflexió de les forces d’esquerres. És evident que l’actitud irresponsable del Govern espanyol sobre el finançament i l’Estatut castiga socialment els catalans i catalanes, i castiguen electoralment les forces del Govern de Catalunya.

14.- Però també, per a EUiA, cal canviar certes actituds cap a CiU. Alguns acords polítics i parlamentaris del Govern --i certes complicitats en algunes qüestions dels PSC i ERC-- que obren nous espais polítics, socials i comunicatius a CiU, són un error. Són un error pels seus continguts, desmoralitzen bases socials d’esquerres i desmobilitzen l’electoral progressista.

15.- Per a EUiA un govern d’esquerres i catalanista és estratègic. I contribuir a què la dreta pugui tornar al Govern de Catalunya, un error per a Catalunya i Espanya. El canvi d’esquerres i catalanista va donar-se al 2003 i va ser imprescindible per a fer fora el PP del govern espanyol després l’any 2004. És per això que, a un any i mig de les properes eleccions al Parlament, cal aquesta reflexió de les forces d’esquerres i la fermesa d’ICV-EUiA per a continuar defensant els objectius i els compromisos programàtics de l’Acord d’Entesa. EUiA torna a reafirmar-se en el compromís de fer front a l’avenç de CiU i el PPC i als acords sociovergents.

16.- Les eleccions ja han passat, però la crisi continua. És per això que el CN d’EUiA acorda seguir treballant --a la societat i a les institucions-- per a fer arribar les nostres propostes d’esquerres per a combatre les polítiques i les sortides de dretes a la crisi.

17.- El CN d’EUiA crida a les seves assemblees de base a discutir aquesta resolució i les experiències pròpies d’aquestes eleccions. Uns debats i conclusions que contribueixin a accelerar els acords de la 5a. Assemblea Nacional.

18.- El CN acorda impulsar una Iniciativa Política, Organitzativa i Electoral basada en: 1) Contribuir a recuperar la política, amb alternatives concretes. 2) Modificar, abans d’estiu, criteris i dinàmiques en les assemblees del Món del Treball per retornar la política als centres de treball amb una organització més eficaç. 3) Arrelar-nos més socialment, dedicant més persones (barris, Dempeus, Som.Cat, Dones, Universitat...). 4) Avançar en AJ-Joves d’EUiA i Universitat. 5) Ocupar l’espai públic (presència al carrer, centres de treball i universitats; premsa). 6) Preparar les eleccions catalanes i municipals, a partir de l’anàlisi dels resultats electorals per pobles i ciutats. 7) Continuar l’adequació organitzativa de la 5ena Assemblea Nacional. 8) Fer una gran trobada d’EUiA a la nostra Festa anual el proper 3 d’octubre.

13 de Juny de 2009


Etiquetes de comentaris:



11 de juny 2009

El Far: L’art educador.

L’art educador. «L’art és educador en quant és art, però no quan ‘art educador’, perquè en aquest cas no és res, i el no res pot educar. Sens dubte sembla que tots estiguem d’acord en desitjar un art que s’assembli al del Risorgimento i, no per exemple, al del període dannunzià; però en realitat, si bé es considera, aquest desig no conté el d’un art en comptes de l’altre, sinó el d’una realitat moral en comptes de l’altra. De la mateixa manera, el que desitja que un mirall reflecteixi una persona bonica i no una lletja, no desitja un mirall diferent del que té davant, sinó una persona diferent» *.

* Gramsci A., Croce, Cultura i vita morale, pàg. 169-170, cap. «Fede i programmi», de 1911.

«Quan s’ha format una obra de poesia o un cicle d’obres poètiques, és impossible continuar aquest cicle mitjançant l’esforç i la imitació mitjançant la variació d’aquestes obres: per aquesta via no s’obté més que el que sol dir-se escola poètica, el servum pecus dels epígons. La poesia no engendra poesia; no es produeix la partenogénesis; fa falta que intervingui l’element masculí, el que és real, passional, pràctic, moral. Els crítics més alts literaris adverteixen en aquest cas pel qual no s’ha de recórrer a receptes literàries, sinó, com ells diuen, ‘no de tornar a fer-se l’home’. Tornat a ser fet l’home, refrescat l’esperit, sorgida una vida nova d’afectes, d’ella naixerà, sí neix, una poesia nova» *.

* Gramsci A., Croce, Op. cit., pàg. 241-242, cap. «Troppa filosofia», de 1922.

--

Etiquetes de comentaris: ,



FES-TE comunista! a la FESTA comunista


Antoni Barbarà

Quan aquestes notes vegin la llum, o millor puguin ser vistes, impreses sobre el paper de l’Avant 979 serem ja a la Festa 2009 dels i de les comunistes de Catalunya. Serà prop del 19 de juny i haurem superat una nova cursa d'obstacles electoral, amb algunes esbatussades, ensurts i esgotaments. Més o menys com sempre, encara, a ca els i les comunistes. Tampoc faig d’oracle agosarat pel fet d’ escriure això a finals de maig.


I el PCC crida a la Festa. La festa d’Avant. Doncs què celebreu? Masoquisme? us preguntaran . Doncs NO.

M’explicaré tot aprofitant unes reflexions que havia anat lligant per a la meva Ratera del mes en curs i que no trobareu a la contraportada doncs aquest noble espai és dedicat al Programa de la Festa. Un desnonament excepcional plenament justificat i honorable que celebro i comparteixo. Tanmateix no podré evitar de deixar alguna rateta camuflada, mig amagada, dins el present escrit que dedico solidàriament a La Festa, La Nostra.

Vagi doncs pel davant un convit sincer i descarat a venir amb els i les comunistes, a compartir, a sentir, a debatre, a moure’s, a lluitar, a gaudir, a ballar i a ballar-la amb els i les comunistes,… catalans si sou a Catalunya, de tot arreu si sou d’arreu, que la nostra militància és i serà nacional, internacional i internacionalista.

I per què ? “Què en trauré jo a canvi?” us seguiran preguntant ara ja una mica més escèptics. Noteu estimats i estimades la rata amagada darrera la pregunta plantejada com quelcom de lògic, d’innocent i de normal quan ja ve prenyada de verí mercantil i de contravalors de canvi…

La resposta des de les nostres posicions ideològiques és tan diversa com ferma, plural i ben sustentada.

En primer lloc: perquè una Festa és una Festa i una estona d’esbarjo i faràndula ja tocaria… Passar-ho bé vol dir gresca i xerinola, i per a nosaltres feina i suors per organitzar-ho tot, renunciar a la platja i la costellada i en canvi incorporar la família més propera i més dòcil a la nostra activitat. Però també és seure a menjar, beure, i xerrar…sobretot xerrar. Entre amics, amigues, companys i camarades que ens veiem de campanya en campanya, poc en la dita vida regular* partidària (* regular aquí vol dir regular: ni bona, ni dolenta), als actes de la Fundació Pere Ardiaca i algun cop- malauradament masses- als tanatoris. I es que, vagi per dAvant: ens veiem poc, ens escoltem poc, ens contactem menys… i en els temps que corren l’única defensa és fer pinya… i captar i difondre nous pinyons. Com ens ensenya la mare biologia en medis difícils i hostils: fer closques en defensa de l’ ADN nuclear i expandir contaminacions i tota mena d’efluvis, miasmes i de convits a la sana promiscuïtat- intel·lectual i política al menys -. I fer-ho a la plegada. Que si un virus maleït ho pot fer; com no haurem de poder fer-ho nosaltres que tenim més resistència que les pedres i més determinació i continuïtat que els motors diesel? Nosaltres que hem sobreviscut a mil i una garrotades, que com més va més raó tenim i més falta fem, junt amb molts i moltes, per alliberar l’espècie humana dels nous i vells explotadors. Nosaltres que hem estat capaços d’aplegar les lluites vitals de joves i vells, de dones i d’homes, de blancs de pell i de mestissos, d’obrers i estudiants, de maltractats/des i patidors, d’ explotats/des i precaritzats/des, de mileuristes i d’aturats, de sense papers i empaperats, de malalts i de sans que no es troben bé, de gents i persones a la fi sotmeses, totes i amb més o menys consciència de percepció, a la barbàrie capitalista.

En segon lloc: perquè en ajuntem i aixì practiquem el molt necessari i intel·ligent i nostrat exercici de compartir, socialitzar, posar en plural, debatre en obert, dir i escoltar i també pensar, entre persones que han decidit d’una o altra manera vincular-se al nostre pensament, a la nostra proposta de vida i d’acció. Nosaltres que sabem que no hi ha resposta individual, que pots resistir i oposar-te a l’allau neoliberal i depredador però que les alternatives hauran de ser col·lectives. Que sabem, o volem saber, respondre en coral als malestars i les denuncies i entregar-nos a les reivindicacions justes i legítimes. Que sabem com et pots enrabiar per haver emmalaltit o haver caigut en la batalla quotidiana però que no hi ha mascareta individual que et salvi i que l’única lluita sàvia és la d’enrolar-te per a prevenir i canviar les bases, des de i dins el col·lectiu. En definitiva, per gaudir de persones i companys/es excepcionals, comunistes, rojos, roges...

I en tercer lloc: per gaudir del fet d’estar per casa. Per propiciar un espai i un temps, ni que siguin petits, on treure’ns les cuirasses, les sabates ortopèdiques, les auto- defenses, la desconfiança ambiental que ens ha fet aprendre, i on aparcar la por que ens volen a tot allò desconegut que ens envolta i a totes les mil i una agressions en cadena que cada dia i moment anem superant. Un estar a casa de tots i de totes “si és que hi ha casa d’ algú”, un respir, un parèntesi, una ocasió on poder, a la fi!, ser amable i dedicar una paraula afectiva al teu entorn sense avergonyir-nos de tenir sentiments “humans” envers els altres, encara i ni que siguin en positiu… i estalviar-nos aquet to massa instal·lat d’eixuts, d’ aspres, de durs, d’ inflexibles, i enfadats massa lluny dels cors que bateguen. El sistema capitalista promou el JO tancat, en tot cas i com a màxim amb el MEU Deu, el JO posat d’esquenes, hermètic, blindat, cuirassat, desconfiat, rancorós…individualista, egoïsta.

Nosaltres, just a l’inrevés, promovem el tacte i el contacte, els sentits, els sensoris, els sentiments, el benestar i el goig, l’alegria, l’amistat, la solidaritat, l’optimisme, la diversitat, la paraula, la música, l’art, la bona cuina, l’esperança i algun toc de melangia, el bon riure i alguna llàgrima, la família inclusiva, el treball gratificant, l’orgull de classe, la senyera quadribarrada i la tricolor, i tots els colors – el roig molt inclòs, mirar-nos als ulls, el donar-nos la mà,...

A la fi una trobada excepcional: d’humor i de l’amor. Comunistes, sí. I què ??
Això és Avant i això és la Festa. Què vens ??

Etiquetes de comentaris: ,



Un any més, la festa d'Avant. La Festa dels i les Comunistes de Catalunya


Aquest any amb especial atenció a la Solidaritat amb el Poble Palestí que pateix des de fa més de 60 anys les més cruels penúries i el sistemàtic intent de genocidi per part del sionisme israelià.

La festa és també un moment de trobada dels camarades en el camí cap el 12è Congrés del PCC 
que es celebrarà el proper mes de gener.

Amb espais per a la Joventut Comunista, i la Solidaritat, i pels àmbits organitzats del Partit, que aprofiten la Festa per a desenvolupar les seves conferències i assemblees.
Un any més, els i les Comunistes de Catalunya celebrem la nostra festa entorn a l'Avant.
Ja podeu reservar amb antelació el tiquet del dinar de dissabte dia 20 de juny, a 22 euros. Podeu dirigir-vos a les organitzacions i referents del PCC. Existeix també un bo d'ajuda al Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

Etiquetes de comentaris: , ,



Socorro Gomes: “No hi ha pau sense sobirania, sense independència i sense justícia”


Juan Linares Lanzman

Socorro Gomes: “He estat convidada a les VII Jornades sobre Colòmbia celebrades a Barcelona per debatre sobre la situació que s’està vivint en aquest país i sobre quines sortides hi ha al conflicte social i militar”.

Quina impressió tens d’aquestes jornades?

Aquí a Barcelona està passant una cosa molt important: la generositat de les organitzacions que promouen aquesta trobada, enguany la setena, amb un sentiment molt generòs, conscient, i compromès amb la pau del poble colombià, i per tant, contra les guerres

Quin és el sentit del Consell Mundial per la Pau?

Aquesta és una pregunta important. Deu ser perquè la lluita per la pau continua sent vigent. Encara avui dia, és una lluita fonamental: es tracta de la lluita per la supervivència de la humanitat.
Per fer-nos una idea, des dels finals dels 80, es consolida la potència més forta, més armada i gran del món. En sí,adquireix un domini indiscutible del món sencer, en quant a les amenaces a països i pobles, utilitzant només el camí de la guerra, amb una política d’agressions i invasions als països, substituint el diàleg i tirant per terra els principis fonamentals de la ONU.
La humanitat viu, des de llavors, amb molta inseguretat i amb el terror que els EEUU han anat provocant.

Quin són els camins per assolir la pau?


Per nosaltres és essencial una cosa: enfortir la cultura de la pau. No hi ha pau sense sobirania, sense justícia, sense independència. Per exemple, el cas del poble palestí: fa moltes dècades que busca la pau, però no la pot aconseguir perquè no té el dret a defensar i controlar el seu propi territori. Per tant, aconseguir la pau vol dir en definitiva, derrotar els promotors de la guerra. I el principal guerrerista, la principal amenaça als pobles, a la pau i seguretat internacional, són els EEUU.

Quins són els factors què han fet perpetuar el conflicte a Colòmbia?

A Colòmbia són diversos els factors que han provocat el conflicte. En primer lloc, la situació a Colòmbia és extremadament injusta: les oligarquies són molt conservadores i opressores, els terratents molt cruels, i l’estat fortaleix aquestes injusticies. En aquest sentit, cal recordar com són de sòlids els vincles del govern d’Uribe amb el narcotràfic i el paramilitarisme, responsables de milers de morts, milers de refugiats.
En segon lloc, Colòmbia mostra a tota Amèrica Llatina una imatge molt vinculada amb els Estats Units: sens dubte, Colòmbia és una punta de llança d’aquest país a la nostra regió com ho és Israel a Orient Mitjà.
Creus que es pot arribar a una solució per la via de l’actual democràcia a Colòmbia?

A Colòmbia no es pot parlar de democràcia, en una societat assetjada per la por i el terror. No hi ha dia sensa pluja d’assessinats: són els “falsos positius”. Els paramilitars i l’exèrcit del govern, segrestren constantment joves de les seves cases per assassinar-los com si fossin guerrillers. Amb aquesta operació els assassins justifiquen el que reben com ajuda dels Estats Units; cas contrari, no hi hauria benefici.
D’aquesta manera, els assassins subvencionats pels Estats Units executen una neteja social eliminant a la població més excluida de la societat: els més pobres. I el poble, ja no aguanta més aquesta pressió.

Què en pensen els sindicats d’aquestes agressions?

Els sindicalistes a Colòmbia ens diuen que és més fàcil crear una organització paramilitar o narcotraficant que un sindicat. Llavors, de quina democràcia estem parlant, en un país amb atur elevat i una pobresa que afecta ja al 70% de la població?

Si fóssis presidenta de Colòmbia, quina seria la teva política?

Company, és molt difícil parlar d’un país que no és el teu. Nosaltres tenim solidaritat amb el poble colombià, volem i defensem la sortida que volen molts sectors de la societat colombiana: la sortida del diàleg amb un camí que podriem anomenar humanitari.

Perquè no es pot obviar el conflicte i perquè hem d’atacar les seves causes. Inicialment, lliberant als presos d’ambdós llocs: els de la guerrilla i els del govern d’Uribe. Després, assentant-nos varis sectors per buscar la sortida democràtica.

Hi ha realment voluntat política per resoldre aquest conflicte?

En aquest moment és la senadora Glòria Inés qui està buscant aquest diàleg. Però poc interessa al president Àlvar Uribe que no admet pas aquestes iniciatives de diàleg, de pau. Ell busca una victòria militar, però no ho està aconseguint.
La societat civil no suporta ja un govern de corrupció, de narcotràfic, de paramilitarisme, de persecussió ideològica, de criminalització dels opositors al govern. Tothom qui parli de pau, de canvis humanitaris, és perseguit. En aquest sentit, la senadora Piedad Córdoba va obrir un procés molt important i Uribe, el que fa, es deconstruir constantment la seva imatge amb amenaces a la seva vida i entorn.

Obama tindrà la mateixa política de suport militar que Bush?

Fa poques setmanes va visitar-nos, va tenir una actitut políticament correcte, molt civilitazada, amb una actitut d’aproximació destacable. I va sortir molt ben fotografiat a la premsa. Però fins al dia d’avui, res ha cambiat. És necessari que trenqui aquesta relació viceral que els Estats Units tenen amb el govern corrupte d’Uribe per demostrar definitivament la seva intenció per assolir la pau. I en aquest sentit, cal recordar que el govern d’Uribe no busca la pau. Sens dubte, un govern sustentat fins ara per Bush, amb plans bilionaris per investir exclusivament en militarisme, no pot pas buscar-la.

Quin paper juguen paisos veins a Colòmbia?

Els canvis dels paisos llatinoamericans, com a Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, entre d’altres, van en la direcció dels foros per enfortir la integració regional. D'aquesta manera, es busca consolidar les forces llatinoamericanes per resistir al domini imperialista.

En conjunt, aquestes forces d’aquests governs, van ser vitals per contrarestar els intents de la guerra preventiva que Bush va materialitzar molt clarament en l’assassinat de militants de les FARC a l’última invasió en territori equatorià. Sens dubte, va ser un refuig històric.

Amèrica llatina està canviant. Avui, ja no es tracta de l’Amèrica del pati del darrera dels Estats Units. Ja parlem d’una llatinoamèrica amb projectes, amb propostes, que busca un camí de la independència, de progrés i de pau. Perquè volem resoldre els nostres conflictes amb diàleg, amb justícia, amb sensibilitat, tot isolant els objectius imperialistes a la regió.

Etiquetes de comentaris: , ,



Propostes per a la Pau: una perspectiva regional**

Marta Curran i Fàbregas

Colòmbia es troba, des de fa més de quaranta anys, en un conflicte motivat per la disputa pel territori i per la concentració de la propietat de la terra en la que uns 15000 propietaris tenen més del 72% de la propietat privada del país. Aquest fets, han provocat uns constants enfrontaments entre els diferents actors socials que conformen la vida diària del país i unes terribles conseqüències de 10 milions de camperols en una situació paupèrrima, altes taxes d'analfabetisme i uns 4 milions d'exiliats entre les principals causes. Ens trobem, a més a més, en un context on existeix un conflicte d'identitats entre la població indígena i la resta, en la que els primers es troben en una situació de minoria i reclamen que se'ls respecti la seva cultura i els seus drets
Des de la Taula Catalana per la Pau i els drets Humans a Colòmbia, es van organitzar aquestes jornades per fer un anàlisis en profunditat d'aquesta complexe situació. En un ambient molt dinàmic, entre ponents i públic, es varen plantejar diverses possibles solucions per tal de fer front aquest conflicte. Entre d'altres, es va parlar de que és imprescindible que el govern admeti el propi conflicte intern, que es reconegui la autodeterminació dels pobles indígenes i que es subscrigui les cartes del poble indígena, que no es criminalitzin els moviments socials que lluiten pel drets de tot el poble colombià i que es busquin polítiques per poder fer front d'una vegada per totes al narcotràfic, entre moltes d'altres qüestions. En definitiva, es va fer especial èmfasi al fet que per solucionar els problemes militars, s'havien de resoldre els problemes socials a través d'una reforma econòmica i social.

Pel que fa a l'ajuda internacional i quin ha de ser el nostre paper des de Catalunya, es va comentar que s'han de seguir impulsant les ajudes humanitàries, que s'ha de ser coherents amb les polítiques que s'impulsin i que, per altra banda, és molt beneficiós que es realitzin aquest tipus de jornades per tal de que es parli de la realitat del conflicte ja que, moltes vegades, no ens arriba aquest tipus d'informació o ens ve manipulada. De totes maneres, tot i que és imprescindible que tots i totes sapiguem que és el que realment està passant a Colòmbia, en general, estaven d'acord en que no es pot esperar que els organismes internacionals solucionin els problemes que el poble colombià ha de resoldre. Ha de ser des de la resistència civil on s'estableixin les bases per tal de defensar el dret de tots i totes les colombianes. Consciència, organització i lluita del poble colombià, va ser la consigna amb la que Alexandra Bermúdez* va tancar el segon dia d'aquestes jornades.

*Portaveu de la plataforma Assemblea Permanente de la Sociedad Civil por la Paz en Colombia
*Lema de les jornades

Etiquetes de comentaris: , ,



Lamazares titlla de tardies les propostes de Zapatero en el Debat sobre l’Estat de la Nació

Fem un resum de la intervenció de Gazpar Llamazares al darrer debat sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats:*

“Esquerra Unida esperava d'aquest debat parlamentari que el president del Govern sabés traslladar a la ciutadania esperança, expectatives i probablement també canvis, però hem vist com fins ara el debat parlamentari ha estat bolcat en un bipartidisme estèril, que veu les coses a la primavera o en la glaciació però que no permet veure la realitat, o bé en el retret.
Senyor president del Govern, el que s'esperava de vostè era un gir polític, un projecte a un any de legislatura que permetés afrontar la crisi, aconseguir la majoria parlamentària necessària i promoure un lideratge social per afrontar units el greu repte de la crisi. El president del Govern, en comptes d'afrontar la realitat, no ha fet com fins ara eludir-la sinó que s'ha situat en el centre de la realitat per evadir-se.
La pregunta avui no és només què farem en el moment de la recuperació econòmica sinó què fem avui en el moment més greu de la crisi, quan es destrueix ocupació, quan tenim encara un volum molt important d'ocupació precària, quan la nostra ocupació també és de baixa qualitat i quan, per una altra part, senyor president del Govern, hi ha efectes en l'economia molt negatius i molt preocupants. Aquest problema, el problema de la crisi i de la recessió, vostè no ha donat resposta, s'ha escapat cap al model de desenvolupament. Nosaltres pensem que cal donar resposta a les dues coses. Què pretenia vostè eludir, senyor president? Pretenia eludir el PlanE.
Vostè hauria d'haver explicat quin és el balanç de la seva gestió en matèria econòmica davant la crisi, i no ha dit una paraula en relació amb el PlanE. Senyor president, dins del PlanE el fons bancari no ha aconseguit els seus objectius, no s'ha utilitzat en la seva totalitat i, d'altra banda, no ha arribat on havia d'arribar, a la petita i mitjana empresa d'aquest país. Per tant, el fons bancari, segons la nostra opinió, s'hauria de reorientar cap a la inversió pública, s'hauria de repensar per a una major participació de la iniciativa pública en l'àmbit de la banca, a les caixes d'estalvis i en el sector bancari.
Segona qüestió, vostè ha fet dels regals fiscals i de la reforma fiscal un dels instruments de la seva política econòmica, instrument que nosaltres hem criticat i que han criticat els sindicats d'aquest país, però vostè no ha cessat en aquest instrument regressiu de política econòmica. Molt al contrari, a més de deixar d'ingressar 30.000 milions d'euros, que avui serien preciosos per a la política de sortida de la crisi, vostè s'obstina en nous retalls fiscals i en nous regals, a nous xecs fiscals.
Som fràgils en les polítiques socials. Avui hi ha un milió de persones sense cap tipus de prestació. Aquesta és una emergència a la qual vostè hauria de respondre i a la qual hauria d'haver respost en aquesta cambra ampliant la protecció a la desocupació i creant un fons d'inserció i formació amb les comunitats autònomes. Però no ha fet res d'això.
Vostè no ha fet una anàlisi de les causes de fons de la crisi. No és només l'especulació financera, ni tan sols la nostra especulació urbanística, la causa de fons de la crisi és la política neoliberal i les greus desigualtats que ha provocat, desigualtats que s'han orientat, per part de les rendes altes, a la inversió especulativa i, per part dels ciutadans, a l'endeutament davant de la banca, a l'endeutament privat.
Per tant, per a sortir de la crisi, senyor president del Govern, no són bones les mesures que vostè es proposa. Per sortir de la crisi és precís un canvi d'esquerres. És precís, en primer lloc, protegir als més febles mitjançant la protecció a la desocupació, mitjançant mesures que evitin els desnonaments i les hipoteques, que en aquests moments són impossibles de pagar per a un sector de la societat, i defensant la política social i la política de pensions. Primer la gent. En segon lloc, és imprescindible rellançar la iniciativa pública, senyor president del govern. No hi ha possibilitat de sortir de la crisi, des d'una perspectiva social, si no hi ha iniciativa pública, si no hi ha fiscalitat progressiva -i vostè no va en aquest sentit-, si no hi ha banca pública al nostre país i utilització del finançament perquè arribi a les petites i mitjanes empreses, si no hi ha inversió pública, que vostè es proposa retallar.
I finalment, senyor president del Govern, és necessari, és veritat, canviar el model. Però abans de proposar un fons per al futur, compleixi vostè amb els compromisos per canviar el model. Compleixi vostè, per exemple, amb el compromís de Kioto; compleixi vostè amb el compromís de l'estalvi i de l'eficiència energètica. Compleixi vostè amb compromisos amb els que no ha complert encara, no ens plantegi nous cimbells per al futur”.

*Podeu trobar el discurs sencer a:
http://www.congreso.es/

Etiquetes de comentaris: ,



Sahara Occidental “el conflicte"


Núria Salamé Real*
Voler parlar del Sàhara Occidental, vol dir situar-nos davant d’un conflicte, que fa més de 35 anys que dura i del que l’Estat Espanyol en té tota la responsabilitat. En un acte vergonyós, Espanya, potència colonitzadora, al 1975 es retira i entrega la província 53 al territori de Marroc i Mauritània, tot i que l’ùltim país es retirarà del territori ocupat, fet que aprofita Marroc per envaïr-ho.

El poble sahrauí existeix molt abans de la invasió marroquina, de la invasió espanyola i cal dir que existeix amb entitat pròpia abans que Espanya o França. Un moment clau per la configuració cultural i territorial del món sahrauí és a partir del segle I amb l’aparició del camell. El poble sahrauí té la seva pròpia llengua i les seves pròpies manifestacions culturals.
Em sembla oportú fer referència a aquestes dades per tots aquells que, tot i que no existeix cap resolució de Nacions Unides que negui els seus drets, obstaculitzen el seu procés d’autodeterminació.

Dit això i per centrar-nos en l’Estat Espanyol, el conflicte del Sàhara Occidental ha presentat en els diferents governs socialistes, un dilema polític i ètic. Per moltes promeses que el Sr. Felipe Gonzalez fés al poble sahrauí, el novembre de 1976, en una visita als camps de refugiats els hi va dir “...nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final...” D’aquestes paraules s’ha passat a l'adhesió, en la seva proposta autonomista oblidant el famós pla Baker II que ha estat aprovat per unanimitat, incloent el vot de França, pel Consell de Seguretat de Nacions Unides.

El conflicte del Sàhara Occidental està creant greus problemes dins les bases del partit socialista, que no poden entendre com es pot negar la legalitat vigent. Resulta incomprensible que el govern, a través dels seus diplomàtics i de la seva política d’ajut a les tesis marroquines, es posicioni en contra dels drets internacionals i de les resolucions de les Nacions Unides.

El debat actual en el conflicte de Sàhara Occidental el centraríem en tres punts bàsics:

1. Finalitzar el procés de descolonització i acompanyar la RASD fins l’autodeterminació dels seus ciutadans.
2. Acabar amb les violacions dels Drets Humans.
3. Evitar i denunciar l’explotació dels recursos naturals en l’actualitat en un creixement preocupant.

Tot i que la més important és la violació dels Drets Humans, on la crueltat en l’aplicació de les tortures ha aumentat de manera alarmant, tots els informes que s’han elaborat sobre el Sàhara Occidental coincideixen en denunciar que el Marroc viola els Drets Humans de forma sistemàtica i continuada. (Informe del Parlament Europeu sobre els Drets Humans, 17 de Març de 2009)

Davant d’aquests fets i tenint la legalitat internacional i la força de la raó el poble sahrauí segueix essent humiliat i silenciat, no només pel gover de Marroc que l’explota i l’ocupa sinó també pels de França i Espanya als que es suma la complicitat dels mitjans de comunicació; sembla que només és la societat civil que té molt clar que mentre no es produeixi el procés de descolonització ha de seguir lluitant per trencar el mur del silenci.

El temps ha trascorregut i “l’alto al foc” no ha ajudat als sahrauis, ha permés a Marroc anar contruïnt un mur que es va iniciar als anys 80 i que actualment té una longitud de 2.720 km; on s’han contruit búnquers i camps de mines antipersones i anticarros que es calcula que arriben a 9 milions.

Hi ha documents que testifiquen que aquesta defensa va ser finançada per països petrolers, amb tecnologia americana i amb manteniment israelià. Han establert una companyia cada 5 km i un ràdar cada 15, amb un número de soldats que no baixa dels 100.000. És la gran sangria del regne alauita.

Després de 17 anys “d’alto al foc” s’han fet diverses campanyes per la retirada de mines, però el govern del Marroc s’hi oposa dificultant totes les possibilitats per tal que els altres no ho facin.
Els morts per les mines sempre són els sahrauis, fa menys d’un mes han mort dues persones i dues més estan greument ferides, però la censura que s’aplica per part dels mitjans de comunicació en aquest “conflicte” fa que sigui ignorat per la majoria de la ciutadania. Un conflicte que no està present en els mitjans de comunicació és un conflicte que no existeix.

Com és que tothom coneix i parla del mur de Palestina i de Berlin però ningú en parla del construit per Marroc?
Marroc aplica al Sàhara Occidental l’expoli de les seves riqueses naturals que reiteradament han denunciat les Nacions Unides, tant en l’àmbit de la pesca com en el dels fosfats i hidrocarburs...
Perquè la comunitat internacional no s’ha plantejat un bloqueig a Marroc?
Els habitants de la zona ocupada, la resistència del poble sahrauí, no han deixat mai de patir l’assetjament personal i familiar. L’estat de setge és permanent. Els sahrauis són detinguts i torturats pel fet de reunir-se, per manifestar-se pacíficament . Les tortures són de tanta brutalitat que es fa difícil de descriure.

Però mentre ells es defensen amb paraules, Espanya ven armament a Marroc al preu simbòlic d’1 €, un bon regal per l’extermini sahrauí!

Espanya com a pais administrador del territori pendent de descolonitzar podria tenir un paper decisiu a la resolució del conflicte. Des de 1977 tots els governs espanyols han venut armes al Marroc mentre les seves administracions dónen diners i aliments pels refugiats. Aquest fets ens porten a pensar que no és casual; que ja va bé mantenir els refugiats i tenir “contents” a la població civil mentre ens segresten i retenen l’informació real i no s’entra a la realitat del conflicte, que passa per una resolució política.

Ens sembla que és una qüestió d’ètica que a les agendes de les organitzacions civils o polítiques de l’Estat Espanyol amb un tarannà progressista, la defensa de la causa sahrauí estigui al capdavant de la defensa de les diferents causes del món com ara Palestina o Iraq.
És moralment insostenible que nosaltres defensem el poble palestí o el d’Iraq, que evidentment cal fer-ho, i en canvi deixem en l’oblit la solidaritat amb un poble que pateix una ocupació militar il·legal, pendent d’una descolonització, en el darrer pais del continent africà... un poble que va ser la provincia 53 de l’Estat Espanyol, estat que d’acord amb la llei és la potencia administradora colonial.

Creure que les culpes són només dels governs espanyols és un acte d’hipocresia; els sahrauis són al nostra colònia a la que cal ajudar a assolir la seva llibertat. On és la vanguarda cultural, social i política?

Espanya encara és a temps de rectificar i actuar com Portugal ho va fer amb Timur Oriental. Si no és així caldrà veure com jutjarà la història la seva actuació.

*Presidenta de l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí. ACAPS

Fonts consultades : El observador. Revista de culturas urbanas. Núm 52. 2008 - www.sahararesiste.blogspot.com - www.umdraiga.com/documentos/analisis.htm

Etiquetes de comentaris: ,



Les Arrels - "Nosaltres som revolucionaris i volem transformar la societat" (Pere Ardíaca)


Miguel Ángel Sòria.

Aquest any 2009 i aquest mes de juny celebrem el centenari del naixement del Pere Ardiaca. I és impossible no dedicar-li una de les arrels perquè això és el que va ser per a mi en el temps de convivència política a Lleida. Inoblidable el primer “miting” del PSUC a Lleida el 24 de juny de 1976, així com la seva presència en la venda de Treball al carrer Major.

Torno a treure a la llum les emotives paraules que l’Antoni Tàpies li dedica l’any 77 a la seva Memòria personal. Ja vaig fer ús d’elles a l’Avant fa uns quants anys.

<“Hi ha un fet il·lustratiu en aquest sentit que he pogut completar molts anys més tard i que encara em commou. Un dia de no recordo exactament quin mes de l’any 1962, se’ns presentà a casa un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat es celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell.

Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d’intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, sinó podia fer-ho, seria igualment bell que escrivís a Russell donant-li la meva adhesió. Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d’anar fer tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per a aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m’haguera acudit mai de fer. Després d’escriure a Bertrand Russell, que jo tant admirava, vaig tenir el premi de l’amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca”. Permeteu-me que tiri d’hemeroteca i el recordi tal com apareix a la contraportada de l’Avant de l’11 de novembre de 1986, monogràfic amb motiu de la seva mort.

Rialler, es rodeja d’aquells amb els que se sentia tant gust: els joves. I fent-li costat uns joveníssims Jordi Miralles i el recordat Josep M. Céspedes. El peu de foto ja és tota una il·lustració: Pere Ardiaca, l’eterna joventut del comunisme. 

Etiquetes de comentaris: , ,



Mario Benedetti, present!

Las Palabras

No me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
si usted habla de progreso
nada más que por hablar
mire que todos sabemos
que adelante no es atrás
si está contra la violencia
pero nos apunta bien
si la violencia va y vuelve
no se me queje después
si usted pide garantías
sólo para su corral
mire que el pueblo conoce
lo que hay que garantizar
no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
si habla de paz pero tiene
costumbre de torturar
mire que hay para ese vicio
una cura radical
si escribe reforma agraria
pero sólo en el papel
mire que si el pueblo avanza
la tierra viene con él
si está entregando el país
y habla de soberanía
quién va a dudar que usted es
soberana porquería
no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
no me ensucie las palabras
no les quite su sabor
y límpiese bien la boca
si dice revolución.

Mario Benedetti

Etiquetes de comentaris: ,



L'Agenda - Programació Juny 2009

Companya Soledad. Una dona la lluita franquista

Dia i hora: Dimecres 17 de juny a les 19h
Lloc: Llibreria Pròleg
Adreça: Carrer Dagueria, 13. Metro: Jaume I (Barcelona)
Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Cafè del Divendres

Dia i hora: 12 de juny a les 19h
Panamà, trista realitat
Raúl Colomer, Gloria Fargas i Ana Murcia, de Solidaridad Panamá
Presenta: Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca
Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya-UPEC


Dia i hora: Del 6 al 10 de juliol
Lloc: Facultat de Geografia i Història, C/Motalegre 6
Inscripcions:
fpereardiaca@fpereardiaca.org

Dissabtes Debat: Tots els Colors del Roig

Dia i hora: Dissabte 13 i dissabte 27 de juny a les 10h
Lloc: Avda Portal de l’Àngel 42, 2n A
Organitza: Fundació Pere Ardiaca

+info:
www.fepeardiaca.org
www.upec.cat


Etiquetes de comentaris: , ,



16 de maig 2009

Editorial maig 2009: Ara més que mai, calen polítiques d’esquerres tant aquí com a Europa

L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de destrucció de llocs de treball. Les polítiques dissenyades pel govern socialista són completa- ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces- sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.

Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.

Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos- tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe- rant a la UE.

A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier- da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu- rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.

Etiquetes de comentaris: , , , ,