L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
La crisi financera no passa per Israel de llarg. El país, que ha anat integrant-se als mercats capitalistes globals en les últimes dècades, contempla de nou la cara més lletja del capitalisme, així com els mercats de valors s'han anat desplomant un impressionant 10% des de principi de mes i es retalla la previsió de creixement del PIB per als pròxims dos anys. La crisi arriba a un Israel que es troba en pitjor estat que durant l'última recessió de 2000-2003: actualment, prop d'una quarta part dels ciutadans israelians viu per sota de la línia oficial de pobresa, entre la que el percentatge de grups minoritaris, com els àrabs israelians i els jueus ortodoxos, és extremadament elevat.
Israel i l'actual crisi capitalista
Una gran part de la població pobre d'Israel es defineix com a "pobres amb feina" (working poor), és a dir, gent amb ocupació, però el sou de la qual no arriba a cobrir les necessitats mínimes, un fenomen que es considera habitualment com a símptoma del clivellament de les classes mitjanes.
Malgrat el fet què molts governs de tot el món, d'Europa a Mèxic, intenten incrementar la despesa a fi de combatre la imminent recessió, el govern israelià ha declarat ja que mantindrà un pressupost equilibrat i que per aconseguir-ho seran precisos majors retalls de la despesa social. El govern encara no ha donat a conèixer els pressupostos per a 2009, però igual com en el pla econòmic d'emergència de 2003, és probable que inclogui la reducció del suport de l'Estat a educació i benestar social, amb el tancament d'hospitals, escoles i centres socials.
L'actual crisi té també un efecte directe sobre les pensions i els estalvis a llarg termini de molts treballadors i jubilats israelians. En les últimes dècades, Israel va passar per una sèrie de reformes financeres destinades a integrar a la societat israeliana al sistema financer internacional. D'aquesta manera, el principal fons de pensions, que fins el 1995 era a les mans de la confederació sindical laborista, Histadrut, es va privatitzar el 2004.
En aquella època es va veure també l'adquisició d'institucions financeres primordials, tals com la major empresa d'assegurances del país i el segon banc nacional, per part de propietaris estrangers. Les institucions financeres, ara plenament integrades a les finances internacionals, han escampat les seves inversions pels mercats internacionals en lloc de fer-ho en bons de l'Estat, així com en títols que van enriquir els principals magnats israelians, que han invertit al seu torn ingentment en valors financers estrangers. Les pèrdues que el sector financer global ha sofert en les últimes setmanes han tingut repercussions de consideració sobre els inversors institucionals israelians, amb el resultat que els estalvis de les pensions s'han contret una mitjana del 8%, i el pitjor està per arribar. Molts treballadors, sobretot aquells la jubilació dels quals s'aproxima, la veritat és que no es creuen que puguin mantenir un nivell de vida decent, i es veuran obligats a treballar en la seva vellesa.
Un altre sector que s'ha vist afectat per la crisi és la vasta xarxa de ONG que proporciona l'assistència que necessiten milers d'israelians. A causa de la pobresa cada vegada més gran al si de la societat israeliana, les ONG han acabat subministrant molts serveis socials essencials, des de menjadors assistencials i activitats caritatives a sanitat i educació. Les ONG, que sovint operen sota l'ensenya de la "justícia social", depenen en general enormement de les aportacions d'opulents donants israelians i internacionals, entre els que es compten alguns dels principals capitalistes israelians.
En temps de turbulència econòmica, com ara, minven les donacions, deixant una part significativa de la població israeliana desproveïda de l'essencial, de vegades tan bàsiques com sostre i menjar. Aquest aspecte de la crisi es deixa sentir de manera especialment aguda als territoris palestins, ja que molts programes d'ajut sofreixen retalls per la falta de fons. És probable que la indústria israeliana també sofreixi retalls; ja s'espera que més de 10.000 empleats siguin acomiadats en les pròximes setmanes. La dependència del mercat exterior, que va ser saludada pels polítics liberals com a senyal d'èxit de la indústria israeliana, és probable que sigui la seva perdició en temps de recessió global. Molts dels emprenedors més arriscats, sobretot en els sectors de tecnologies de la informació i biotecnologia, ja estan abandonant Israel.
No obstant això, un sector que no deixa veure signes de recessió és el de la producció de mitjans de destrucció. Elbit, el més gran fabricant privat d'armament, informava que els seus beneficis bruts per al segon quadrimestre de 2008 es van incrementar en un 55, 4%, per comparació al segon quadrimestre de 2007, com a Magal, que s'especialitza en sistemes de seguretat i vigilància, va veure els seus ingressos augmentats en un sorprenent 78% des de 2007 (Magal i Elbit són ambdós contractistes principals en la construcció del cèlebre Mur de Separació en els terrirorios ocupats palestins). A més, no és probable que el pressupost de defensa israelià sofreixi retalls el 2009 i continuarà ocupant prop del 15% de les despeses totals de l'Estat.
Entre els milers de milions assignats a les forces armades israelianes, es gastaran 4.000 milions de dòlars en adquirir 25 noves caceres F-35, el que els torna el doble de cars respecte al seu preu de catàleg (87 milions cada un), per a felicitat de Lockheed-Martin Corporation. Les prioritats del govern, que queden de manifest en aquesta compra caríssima i innecessària, deixen al descobert el nucli del paper geopolític d'Israel: actuar de "gran garrot" de la política exterior nord-americana, fins i tot al preu de fer passar gana els seus propis ciutadans.
El senador d'EUiA adscrit al grup de l'Entesa, Joan Josep Nuet, ha declarat avui que per a la seva formació "els crims del franquisme són delictes contra la humanitat", per tant "ni prescriuen ni són amnistiables". En el dia en què s’acompleixen 33 anys de la mort del dictador, Nuet ha retret tant al PP com al PSOE que argumentin que la llei d'amnistia va tancar les responsabilitats, i ha afegit que "tot i que s'hagi doblegat la mà a Garzón, tardarà més o menys però el tema tornarà a aparèixer". Així, ha recordat els casos de Xile i Argentina, països on els familiars dels desapareguts han hagut d'esperar molts anys per a què, finalment, s'investiguessin els crims de les respectives dictadures militars.
La impunitat dels crims franquistes
El dirigent d'EUiA ha sentenciat que "no es tancarà la transició a Espanya fins que això passi". I la conclusió que en treu de la reacció davant les diligències del jutge Garzón és que "el poder judicial s'ha de democratitzar més" i que els pactes entre el PSOE i el PP no ho afavoreixen. Nuet també ha posat com exemple de què aquesta institució "és poc democràtica", la seva "inadaptació" davant el fet plurinacional.
Per acabar, Nuet ha volgut encoratjar totes les associacions de la memòria històrica: "No és una derrota, la lluita continua i segur que trobarem noves vies per jutjar els crims del franquisme", ha assegurat, basant-se en el fet que "el temps ha demostrat que tot i les lleis de punt final, la justícia acaba triomfant". I ha tancat el tema llançant una pregunta: "Pot un país democràtic tenir al voltant de 150.000 persones desaparegudes enterrades a les seves cunetes i seguir dient que és un país democràtic?"
Quants pintors compromesos amb els seus pobles! És una feina quasi impossible escollir-ne només un. Ràpidament em venen a la memòria els grans muralistes mexicans: Orozco, Rivera i Alfaro Siqueiros. Roberto Matta, el surrealista xilè tan estimat. El cubà Wifredo Lam. Per què no donar una ullada a cada un d'ells? El brasiler Cándido Portinari, tan ben reflectit per Nicolás Guillén. I com en totes les relacions fetes de memòria segur que cometo molts oblits imperdonables.
Però hi ha un racó especial per a l'equatorià Oswaldo Guayasamín (1919-1999). D'ell és la frase del títol. Que el seu record ompli les absències dels altres! No podrà tornar però continua estant en la memòria del poble cubà, en la de tots els que encara l'admirem i en la dels seus compatriotes equatorians, als que va deixar la major part de la seva obra, recollida majoritàriament a la Fundació que porta el seu nom. No podem deixar de fer esment de la seva gran proposta en la que encara estava treballant quan el va sorprendre la mort: "La Capilla del Hombre". Més de 15.000 m2 construïts a Quito, que acolliran tot un conjunt de col•leccions d'arqueologia, d'art colonial i contemporani i el fons de la Fundació.
En el moment de la seva mort, Abel Prieto, Ministre de Cultura cubà, declarava: "Per a nosaltres va ser un entranyable amic, un defensor incondicional de la Revolució, un germà de somnis i ideals".
Fidel Castro: "L’Amèrica Llatina (ha perdut) un honorable americà que va saber reflectir al seu art, no només el patiment dels seus compatriotes, sinó també les seves cultures i les seves virtuts... No podem admetre que va morir, perquè els homes com ell no moren: es multipliquen en els seus pobles..."
Pablo Neruda, allà en el 1969, va escriure al catàleg de la seva exposició La Edad de la Ira, a Santiago de Chile: "...tiene el toque de la fuerza, es un anfitrión de las raíces, da cita a la tempestad, a la violencia, a la inexactitud. Y por ello, a la vista y paciencia de nuestros ojos, se transforma en luz... su corazón es nutricio y figurativo, está lleno de criaturas, de dolores terrestres, de personas agobiadas, de tortura y de signos... Pensemos antes de entrar en su pintura porque no nos será fàcil volver".
L'escriptor portuguès i premi Nobel de Literatura el 1998, José Saramago, va assegurar dilluns que "Carlos Marx mai no va tenir tanta raó com ara", en referència a les teories desenvolupades per l'economista alemany i l'actual crisi financera global.
L'asseveració va tenir lloc a Lisboa, capital de Portugal, durant la presentació de la pel•lícula Blindness, la qual és una adaptació de la seva obra Assaig sobre la Ceguesa publicada el 1995, va ressenyar el portal web del rotatiu La República, de l'Uruguai. " On eren tots aquests diners? ", va preguntar Saramago en referència a l'enorme capital desenfundat pel govern d'EUA com a mesura per parar la crisi. "Estava molt ben guardat", va contestar mentre va afirmar que "després va aparèixer de sobte, per salvar què? vides? No, bancs".
Així mateix, l'escrit va manifestar que "les pitjors conseqüències encara no s'han manifestat". En ser preguntat sobre el vincle entre el tema de la seva novel•la i la crisi financera, l'escriptor va respondre que sempre estem més o menys cecs, sobretot per al fonamental'.
Als seus 85 anys, José Saramago ha publicat més de trenta obres entre prosa, poesia, assaig i teatre. L'agost passat, amb prou feines recuperat d'una greu pneumònia, va acabar d'escriure el seu llibre El viatge d'un elefant, una història èpica i jovial sobre el periple d'un elefant asiàtic per l'Europa del segle XVI.
Nou capitalisme? No! Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia.
Fa uns dies diverses persones de diferents països i posicions polítiques subscrvíem el text que copio a continuació. És una crida d'atenció, una protesta, l'expressió de l'alarma que sentim davant de la crisi i les possibles sortides que es remenen. No podem ser còmplices.
" Nou capitalisme? " Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia.
La crisi financera esta de nou aquí destrossant les nostres economies, colpejant les nostres vides. En l'última dècada els seus sotracs han estat cada vegada més freqüents i dramàtics. Àsia Oriental, l’Argentina, Turquia, el Brasil, Rússia, l'hecatombe de la Nova Economia proven que no es tracta d'accidents fortuïts de conjuntura que transcorren a la superfície de la vida econòmica, sinó que estan inscrits en el cor mateix del sistema.
Aquestes ruptures que han acabat produint una funesta contracció de la vida econòmica actual, amb l'augment de la desocupació i la generalització de la desigualtat, assenyalen la fallida del capitalisme financer i signifiquen la definitiva anquilosi de l'ordre econòmic mundial en el qual vivim. Cal, doncs, transformar-lo radicalment.
En l'entrevista amb el President Bush, Durao Barroso, President de la Comissió Europea, ha declarat que la present crisi ha de conduir a "un nou ordre econòmic mundial", la qual cosa és acceptable si aquest nou ordre s'orienta pels principis democràtics -que mai no es van haver d'abandonar - de la justícia, llibertat, igualtat i solidaritat.
Les "lleis del mercat" han conduït a una situació caòtica que ha requerit un "rescat" de milers de milions de dòlars, de manera que, com s'ha resumit encertadament, "s'han privatitzat els guanys i s'han socialitzat les pèrdues". Han trobat ajut per als culpables i no per a les víctimes. És una ocasió històrica única per redefinir el sistema econòmic mundial en favor de la justícia social. No hi havia diners per als fons de la SIDA, ni de l'alimentació mundial... i ara ha resultat que, en un autèntic torrent financer, sí que hi havia fons per no acabar d'enfonsar-se els mateixos que, afavorint excessivament les bombolles informàtiques i de la construcció, han enfonsat la bastida econòmica mundial de la "globalització".
Per això és totalment desencertat que el President Sarkozy hagi parlat de realitzar tots aquests esforços amb càrrec als contribuents "per a un nou capitalisme"!… i que el President Bush, com era d'esperar en ell, hagi afegit que s'ha de salvaguardar "la llibertat de mercat" (sense que desapareguin els subsidis agrícoles!)...
No: ara hem de ser "rescatats" els ciutadans, afavorint amb rapidesa i valentia la transició des d'una economia de guerra a una economia de desenvolupament global, en què aquesta vergonya col•lectiva d'inversió en armes de 3 mil milions de dòlars al dia, mentre moren de gana més de 60 mil persones, sigui superada. Una economia de desenvolupament que elimini l'abusiva explotació dels recursos naturals que té lloc en l'actualitat (petroli, gas, minerals...) i s'apliquin normes vigilades per unes Nacions Unides refundades -que incloguin el fons Monetari Internacional, el Banc Mundial "per a la reconstrucció i el desenvolupament" i l'Organització Mundial del Comerç, que no sigui un club privat de nacions, sinó una institució de l'ONU- que disposin dels mitjans personals, humans i tècnics necessaris per exercir la seva autoritat jurídica i ètica eficaçment.
Inversions en energies renovables, a la producció d'aliments (agricultura i aqüicultura), en l'obtenció i conducció d'aigua, en salut, educació, vivenda,… que el "nou ordre econòmic" sigui, per fi, democràtic i beneficiï la gent. L'engany de la globalització i de l'economia de mercat s'ha d'acabar! La societat civil ja no serà espectadora resignada i, si és precís, posarà de manifest tot el poder ciutadà que avui, amb les modernes tecnologies de la comunicació, posseeix. "Nou capitalisme"? No! Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia.
Signants: Federico Mayor Zaragoza, Francisco Altemir, José Saramago, Roberto Savio, Mario Soares, José Vidal Beneyto.
Fa dos segles, el Bolívar que coneixem va dir que "la llibertat del Nou Món és l'esperança de l'univers". En plena efervescència emancipadora llatinoamericana, ha nascut, aquest cop a la Xina, un nouvingut Simón Bolívar. Concebut a Xichang, va projectar-se cap a l'esfera terrestre per no tornar, com a mínim, fins arribar a l'edat de 15 anys.
Suficient temps geostacionari com perquè, donat el cas, i gràcies a Simón, generacions de comunitats indígenes de l'Amazones puguin rebre classes a distància o sol•licitar ambulàncies aèries. Ciència ficció? Realitat: és el socialisme del segle XXI. Aquest històric llençament constitueix un gran avenç per a Veneçuela i l’Amèrica Llatina. Una altra missió, la primera ultraterreste, impulsada pel ministeri per al Poder Popular de Ciència i Tecnologia veneçolà amb la col•laboració del govern xinès. Simón Bolívar atorga així la independència tecnològica i científica al poble veneçolà. Sense finalitats militars ni mercantilistes, un avenç sense fronteres geogràfiques ni límits en el coneixement, Simón és el quart satèl•lit llatinoamericà llençat a l'espai, després de Mèxic, l’Argentina i el Brasil. Quan estigui plenament operatiu, a inicis de 2009, s'entregarà a Cantv (Compañía Anónima Nacional Teléfonos de Venezuela ) que, tot s'ha de dir, va ser nacionalitzada el maig de 2007 per assumir el repte de crear "la concepció socialista del servei de telecomunicacions". Aquesta filosofia no entra en l'execució dels 5.596 milions de beneficis de Telefònica d'aquest any.
Independència tecnològica
Simón Bolívar suposa la sobirania tecnològica de Veneçuela: cap país podrà controlar la transmissió de dades, veu i imatges entre les institucions de l'Estat , les missions i les del país amb d'altres pobles. Veneçuela es converteix així en el país amb més ràpid creixement en matèria satel•lital del món. En només tres anys, gràcies al conveni de transferència tecnològica acordat amb la Xina, avui el país compta amb un total de 90 especialistes que en un futur molt proper seran capaços de fabricar, llençar (des del seu propi cosmòdrom veneçolà) i controlar un altre satèl•lit; però el més destacat és que, a més, Veneçuela serà capaç de donar assessoria tecnològica a altres pobles per què puguin llençar els seus satèlits.
Un satèl•lit socialista
Venesat-1, cobrirà necessitats de la societat de la informació: les zones històricament invisibilitzades ara tindran igualtat d'accés a la informació, telèfon i Internet, potenciant així l'actual funció dels Infocentres i dels Centres Bolivarians d'Informació i Telemàtica que a dia d'avui no arriben a tots els racons del país. A més, els mil Mhz que proporciona Simón suposen un estalvi per a l'Estat de 2 milions de dòlars mensuals, i amplia fins a 24 els canals de ràdio i televisió que tindran temàtiques culturals i educatives. Es consoliden, amb aquest projecte socialista, programes socials associats a la Teleeducació i a la Telemedicina: s'amplia d'aquesta manera l'accés a l'educació mitjançant les classes a distància, les biblioteques virtuals i l'intercanvi entre universitats del món, així com els tractaments, consultes o assistència mèdica dels poblats i comunitats on abans no es podia arribar. S'ha acabat la brecha digital que divideix la societat de la informació a Vençuela i Llatinoamèrica.
Fonts:
Ministerio del Poder Popular para la Ciencia y la Tecnología http://www.mct.gob.ve/ Agencia Bolivariana de Actividades Espaciales http://www.abae.gob.ve/ Compañía anónima nacional de Venezuela http://www.cantv.com.ve Wikiquotes www.wikiquote.org/
Sabies que...
...a l'espai hi ha uns 5 mil 500 satèl•lits, i només 500 són operatius mentre que la resta és brossa espacial.
...el satèl•lit, situat sobre òrbita uruguaiana, transmetrà en banda C (ràdio i televisió), KU (dades i Internet) i KA (televisió digital).
...el govern preveu enviar un altre satèl•lit d'observació de la terra el 2013.
Durant els mesos d'octubre i novembre una marxa de milers d'indígenes ha recorregut les ciutats colombianes per reclamar a Álvaro Uribe que escolti les seves reclamacions.La marxa va congregar més de 40.000 persones a Bogotà "Que l'estat de Commoció Interior no apagui la veu dels Pobles indígenes i el crit de la Mare Terra".
CEFERINO ALONSO
El passat 20 d'octubre, més de 12.000 indígenes colombians van iniciar una marxa per la Via Panamericana a Colòmbia, com un símbol de resistència indígena i popular que busca generar un diàleg públic amb el govern d'Alvaro Uribe, actual president de Colòmbia. Els Pobles Indígenes, i les seves autoritats, van ser acompanyats per diferents sectors socials, populars i democràtics de Colòmbia, en el que ells han anomenat "La Gran Minga de Resistencia Indígena y Popular", una jornada d'unitat i resistència comunitària, social i popular. Alvaro Uribe va ser convocat per "l'autoritat indígena" el 27 d'octubre. El president colombià va respondre amb una gran insolència a la Gran Minga dels Pobles a la ciutat de Cali, ja que el president Uribe va al•legar falta de seguretat per no assistir-hi. Curiós, no pot garantir ni la seva pròpia seguretat, amb un pressupost militar i de seguretat astronòmic: el 4,7% del PIB ( a Espanya és de l’1,69% del PIB) és a dir, uns 6.000 milions d' euros!!.
Els objectius de la marxa són diversos, van des de la recuperació de la memòria històrica -ja que els Pobles Indígenes han estat sistemàticament exterminats des de 1492-, la defensa de la seva identitat i de drets ancestrals, denunciar el Govern d'Uribe i el seu Parlament pel seu lligam amb el paramilitarisme... Tot això exigeix una reparació al sofriment que han patit els pobles indígenes al llarg de la història, primer amb els colonitzadors que sota la bandera de la reialesa espanyola van ocupar Colòmbia fins a la declaració d'independència el 1810, i posteriorment amb els successius governs, independitzats ja d'Espanya, i que representaven els diferents interessos dels terratinents i militars de les noves burgesies i classes polítiques. Només durant el govern d'Uribe han estat assassinats 1.253 indígenes, 18 pobles es troben en perill d'extinció, i n'hi ha prop de 10.000 desplaçats. Pel fet de denunciar i reclamar les sistemàtiques violacions dels drets humans, els pobles indígenes han estat estigmatitzats i se'ls ha assenyalat com a guerrillers terroristes. En les setmanes que està durant la Minga Indígena, han estat assassinats 2 indígenes i 121 han resultat ferits per la força militar.
La utilització de proves falses per part del govern Uribe per acusar els indígenes com a membres de les FARC i les campanyes per desacreditar les organitzacions de la societat civil, serveixen per alçar la preocupació internacional pels indígenes i les organitzacions socials.
Organitzacions polítiques com el Pol Democràtic Alternatiu, els sindicats, ONG de Drets Humans de Colòmbia, estudiants de les universitats públiques, el moviment social de dones contra la guerra, els sindicalistes i tot el sector social, també s'han pronunciat en suport a la Minga. De la mateixa forma ho han fet organismes internacionals de drets humans. També, un gran nombre de diputats europeus han elaborat una declaració parlamentària sobre la repressió dels moviments indígenes i sindicals a Colòmbia, presentada el passat 22 d'octubre , en la que s'afirma que aquests esdeveniments violents no poden quedar en la impunitat i reconeixen com a legítimes les reivindicacions dels indígenes.
El passat 6 de novembre es va fer lliurament al Consolat de Colòmbia a Barcelona d'un Comunicat firmat per diverses ONG de Catalunya que treballen amb programes a Colòmbia, en el qual es denuncia la repressió i es dóna suport a la Marxa. Des de Catalunya, se segueixen amb preocupació els esdeveniments i s'han programat diverses accions per donar a conèixer la protesta i els objectius que el Govern d'Uribe vol ignorar.
Per què es mobilitzen els pobles indígenes?
- Pel dret a la vida, contra el genocidi i els crims de lesa humanitat. - Per la defensa i alliberament dels seus drets territorials, per la derogatòria immediata de la Llei de Desenvolupament Rural com a màxima expressió d'exclusió, repressió i discriminació dels Pobles Indígenes de Colòmbia - Exigeixen al Govern Nacional que adopti la Declaració Universal de Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes. - Marxen per exigir el seu dret fonamental a la pau i denunciar el fracàs de la política de guerra de la seguretat democrática. Proposen una sortida negociada i digna al conflicte armat a Colòmbia. - Contra la criminalització i judicialització al moviment indígena i a la protesta social i la satanització dels moviments i organitzacions socials que reivindiquen el dret a la vida, als seus territoris, autonomia i al respecte i vigència dels drets humans i el dret internacional humanitari. - Perquè no es firmi el Tractat de Lliure Comerç -TLC-, amb cap país, ja que addueixen que això equival a lliurar la riquesa del país i el treball de tot un poble a les Transnacionals. - Des de la Minga de Resistència Indígena i Popular, s'ha ressaltat la voluntat política de conservar i restablir l'Estat social de dret, donar suport a les actuacions de la Cort Suprema de Justícia, exigir càstig per als responsables de crims de lesa humanitat, i justícia i reparació per a les mates. - És en aquest context, segurament més complex encara del que es descriu, on s'emmarca la mobilització del Moviment Indígena. Mobilització que reclama la solidaritat de la societat catalana, de les seves institucions i entitats públiques, dels seus moviments socials, sindicals i polítics. Ningú no pot ignorar el genocidi contra els pobles indígenes.
Colòmbia no és el paradís de la pau
Per la via de la política de seguretat democràtica 1.253 indígenes han estat assassinats durant els últims 6 anys, 18 pobles indígenes en vies d'extinció mates de l'abandonament i desídia de l'Estat, 450.000 indígenes sense terra, 3.000.000 de ciutadans colombians viuen refugiats per fora del país, 400.000 famílies han perdut el seu habitatge, 4.000.000 de desplaçats interns, 30.000 desapareguts, 5.000 execucions extrajudicials; centenars d'educadors, periodistes i sindicalistes assassinats durant els últims 6 anys, el 45% de la població en situació absolutament precària sumida en subocupació, 2.000.000 de persones en situació de mendicitat, milers de víctimes dels actors armats il•legals i de les forces de l'Estat sense veritat, justícia, ni reparació. A més, prop de 6 milions d'hectàrees, de les millors terres del país, estan en mans dels narco-polítics-paramilitars com el seu botí de guerra.
"No és la meva voluntat fer alarmisme ni generar més incertesa en els moments de greu crisi actuals. Malauradament, però, fa alguns dies, setmanes, mesos i encara algun any que estem denunciant els propòsits confessos i notoris de poderosos interessos econòmics i empresarials de tornar a la càrrega privatitzadora amb la definitiva liquidació del sistema públic de salut com ara l’estem coneixent.
De fet hi ha massa exemples de pràctiques en vigor que són fórmules de copagament encobert. Però el més preocupant i lamentable és que l' Administració, el nostre Govern de la Generalitat, mitjançant la Conselleria de Salut corresponent, pel que es veu es fa ressò, assenteix explícitament i acompanya aquesta idea que passa per la imposició de mesures de copagament i limitacions diverses al caràcter gratuït i universal de l'atenció sanitària i de la salut.
Fa unes hores publicava una reflexió argumentada sobre i contra el copagament sanitari – que jo definitivament anomeno REpagament-, i remeto a la lectura d'aquell article pel que fa a la injustícia, inoportunitat, inutilitat i agressivitat que suposaria d'una tal regressió social. La Consellera venia de pronunciar altre cop el maleït concepte de copagament en el marc d'una trobada amb la indústria farmacèutica… una de les sangoneres més acreditades, més insaciables i sobretot més impunes de la situació econòmic-sanitària actual. Ara mateix, i sense gairebé temps per pair les darreres amenaces ens informen, a la seva i nostra TV3 (ells la fan i nosaltres la paguem i copaguem), que la patronal de la sanitat ha signat un Pacte (?) entre ells mateixos: Foment de Treball i quatre de les més grans organitzacions de la patronal del sector. L'acord es visualitza amb imatges de signatura solemne entre aquest club de benefactors altruistes de la humanitat que llueixen un envejable bon humor i millor aspecte en temps de crisi. El portaveu de l’ONG en qüestió ens introdueix sense anestèsia en la crua realitat: "la sostenibilitat del sistema està en perill !!?? i cal estrènyer el cinturó una mica per poder sobreviure i superar la crisi. És el moment, inajornable, d'aplicar mesures, per molt "doloroses" que siguin i encara que –confessa sense cap vergonya ni rubor- agreugin les condicions i economies dels malalts, pacients pacients, usuaris impacients i en definitiva clients". La primera i gran mentida habitual i ritual, mai prou rebutjada ni refutada.
Recomanen al Departament de Salut aplicar "Taxes", copagaments en matèries com el menjar/ la cuina, el confort, o la mateixa medicació dels hospitals. La justificació és perversa: si a casa un s'ha de pagar el menjar, per què no quan és hospitalitzat? I el mateix i més per als medicaments i tractaments. Es tanca el circuit argumental que culpabilitza els malalts de la seva pròpia malaltia, perquè diuen "representa una sagnia per a les arques públiques,…i que sovint no està prou justificada (malalts imaginaris) o prou finançada (gents, sovint forànies, que no han cotitzat en temps i volum suficient). Gastem massa i abusem de la sanitat pública" diuen aquests empresaris del mercat de la salut. Ells que com empreses mercantils i amb afany – desmesurat afany- de lucre, es nodreixen com a vampirs dels pressupostos públics via concertacions, consorciacions, esternalitzacions, privatitzacions, mixtificacions, gestions… Ells, que sembla ser ignoren que la gent "normal" i evidentment els treballadors i treballadores, dones, pensionistes, vells, joves, precaris, immigrants, aturats, pobres i discapacitats, quan van a la xarxa assistencial i als hospitals públics òbviament no ho fan com a programa d'alimentació i tractament premeditat per gaudi i estalvi, ni com a vacances ni SPA, sinó per absoluta i resignada necessitat. Igualment, han pactat ells recomanar a les autoritats que no incorpori noves atencions a la cartera de serveis (que ja ells oferiran a les mútues i assegurances i xarxes privades): Res d'atencions buco-dentals i evidentment que els transsexuals s'oblidin de canviar de sexe, gratis.
Només faig aquí una excepció, que confirma la regla, en la meva confrontació antagònica amb aquests mercaders de malaltia/no-salut, quan els he sentit qüestionar l'aplicació de la vacuna contra el papil•loma humà a noies adolescents, i que per altres motius d'eficàcia, seguretat , risc i relació preu- eficiència considero que no hauria de produir-se malgrat el negoci minvant d'algun laboratori farmacèutic. En tota la resta: oposició radical. D'arrel.
No es tracta d'ajudar, complementar, participar en la despesa en salut pública. L'assistència a la salut és un Dret inalienable conquerit per la lluita obrera i civilitzatòria que defensarem amb les urpes. I l'atenció a aquest dret, que ja hem pagat, ha de ser necessàriament universal, integral, gratuït, igualitari i de qualitat. De la xarxa privada que en facin la gestió dinerària que vulguin, i sempre que respectin les bones praxis i el rigor assistencial deontològic, que comprin i venguin "productes" sanitaris i mercadegin amb recursos privats que juguen a beneficis privats. Però les mans fora i lluny de la caixa pública, ... senyors patrons !!
Seguirem reivindicant, ara més que mai i quan és més necessària que mai la protecció social dels més febles i dels malalts pobres, que els recursos públics són per la salut i la sanitat publiques !... i en èpoques com l'actual, si cal, exclusivament !
He sentit que un sindicat, i no tots ni tan sols el que justament m'és més proper, (la UGT; per què no dir-ho?) s'ha pronunciat immediatament en contra d'aquestes peticions. Vull suposar que en les properes hores les posicions i les oposicions al disbarat seran massives, seran nítides, seran bel•ligerants i serioses, i ho seran per part de tots els sindicats, partits i organitzacions socials i polítiques que es reclamin ja no d'esquerres, sinó progressistes, humanistes, respectuoses amb els drets democràtics, civils i socials. Ja puc anunciar que la meva organització, EUiA, ho farà com ho ha fet un i molts cops, denunciant sense ambigüitats qualsevol forma de copagament, privatització, inequitat o agressió als drets de la ciutadania. I cridant a tancar files en defensa del Sistema Públic de Salut. Sra.Geli, no es deixi pas convèncer i encara menys seduir per aquest seus companys de taula de consell d'administració. No toca, no li toca, no és just, no pot, no ha de, no entendríem, no callaríem, no ens resignaríem.
Tradicionalment la salut laboral ha analitzat el treball com a possible font d'exposició a riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l'àmbit de l'empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una perspectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut. En aquesta presentació es fa una reflexió sobre aquesta segona visió i es descriu com la flexibilitat laboral, l'atur, el treball a temps parcial o les jornades llargues de treball són importants determinants de la salut laboral.
En els últims anys des del món empresarial i polític s'ha impulsat la flexibilitat laboral com a element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l'adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalitzat.(1) Tanmateix, hi ha pocs estudis sobre l'impacte de la inestabilitat laboral sobre l'estat de salut, cosa que contribuiria a posar en la balança els interessos econòmics i la salut com a dos elements essencials en la presa de decisions en els àmbits econòmics i laborals. De fet, estudis recents mostren una gran consistència en l'impacte negatiu de la inestabilitat laboral sobre la salut psicològica. És necessari, però, investigar el paper del gènere i la classe social, així com del context socioeconòmic.(2, 3)
Front a l'escassesa d'estudis sobre flexibilitat laboral i salut, n'hi ha molts que examinen l'impacte de l'atur sobre la salut mental.(4) Tanmateix, rarament s'ha estudiat el paper de la percepció de prestacions econòmiques d'atur, el del gènere i la classe social. Un estudi realitzat en població de Catalunya, evidenciava que rebre prestacions econòmiques d'atur té un efecte protector sobre l'impacte de la pèrdua de feina en la salut mental; que no hi ha diferències de gènere entre les persones solteres; que l'impacte és superior entre els homes menys qualificats amb responsabilitats familiars; i que, contràriament, conviure amb criatures tenia un efecte protector sobre la salut de les dones.(5)
Hi ha una bona evidència que la pèrdua de la feina remunerada té un impacte negatiu sobre la salut; també n'hi ha que les dones que treballen a temps complet com a mestresses de casa tenen pitjor estat de salut que les dones empleades.(6, 7, 8) Compaginar la vida laboral i familiar, però, té també un efecte negatiu sobre diferents dimensions de salut en les dones, sobretot entre les de classes més desafavorides. Per això, en la majoria dels països europeus el treball a temps parcial és una de les principals estratègies que utilitzen les dones per combinar de forma satisfactòria les seves obligacions familiars i laborals. Però, és realment positiu per a la salut? D'acord amb la III Enquesta Europea de Condicions de Treball, a la Unió Europea (UE-15) el treball a temps parcial és més monòton, amb menys oportunitats per aprendre i desenvolupar las habilitats, pitjor pagat en termes de preus/hora i s'associa a precarietat. (9) A més, significa una reducció en les pensions de jubilació, la limitació de les perspectives de promoció i que hi hagi menys dones en els llocs de decisió.
En l'extrem oposat al treball a temps parcial se situen les llargues jornades de treball. A la UE, el 20% dels treballadors fan més de 44 hores a la setmana i una tercera part en alguna etapa de la seva vida ha de treballar més de 10 hores diàries. Les llargues jornades de treball s'han associat a diferents trastorns de salut, encara que els resultat són contradictoris, però la recerca és insuficient per donar resposta a les raons que expliquen aquests resultats (relació directa de les llargues hores de treball amb el mal estat de salut, indirecta a través de la llarga exposició a dures condicions de treball o a través d'hàbits insalubres?) i les possibles desigualtats de gènere i de classe.(10) Un estudi recent a Barcelona pretenia respondre aquestes preguntes i observava un major impacte de les llargues jornades de treball en la salut de les dones que no s'explicaven per la suma amb les exigències del treball domèstic sinó possiblement per les pitjors condicions de treball en les dones. Entre les persones que treballaven més de 40 hores a la setmana, entre els homes era més freqüent en els més qualificats; entre les dones en les menys qualificades.
Aquestes dades il•lustren la importància del treball com a determinant de desigualtats socials en la salut. Les implicacions polítiques de la visió tradicional centrada en els riscos laborals i la que contempla el treball en una perspectiva estructural són clares. Mentre la primera col•loca la responsabilitat de la salut laboral fonamentalment en les empreses, els serveis de prevenció i les mútues d'accidents de treball i malalties professionals, la segona implica les polítiques econòmiques, laborals i socials i suposa que la salut ha d'estar present en qualsevol decisió que es prengui en aquests àmbits.
* Agència de Salut Pública de Barcelona.
1 Organization of Economic Cooperation and Development. Economic Outlook. Paris: OECD 1998. 2 Virtanen M, Kivimäki M, Joensuu M, et al. Temporary employment and health. A review. Int J Epidemiol. 2005; 34: 610-622. 3 Artazcoz L, Benach J, Borrell C, et al. Social inequalities in the impact of flexible employment on different domains of psychosocial health. J Epidemiol Community Health. 2005; 59: 761-767. 4 Janlert U. Unemployment as a disease and diseases of the un-employed. Scand J Work Environ Health. 1997;23(suppl 3):79-83. 5 Artazcoz L, Benach J, Borrell C, Cortès I. Unemployment and mental health: Understanding the interactions among gender, family roles, and social class. Am J Public Health. 2004; 94: 82-88. 6 Nathanson CA. Illness and the feminine role: a theoretical review. Soc Sci Med. 1975: 9: 57-62 7 Nathanson CA. Social roles and health status among women: The significance of employment. Soc Sci Med. 1980; 14: 463-471. 8 Artazcoz L, Borrell C, Benach J, et al. Women, family demands and health: the importance of employment status and social class. Soc Sci Med. 2004;59:263-274. 9 Fagan C, Burchell B. Gender, jobs and working conditions in the European Union. Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities, 2002 10 van der Hulst M. Long workhours and health. Scand J Work Environ Health. 2003; 29: 171-188.
REDACCIÓ. Quan es comença a parlar de Salut laboral?
ANTONI BARBARÀ. La Salut Laboral és un concepte relativament recent malgrat que des de sempre el treball ha estat considerat com un factor molt decisiu i sens dubte dels més importants tant a nivell personal com social.
En l’etapa actual hauríem de fixar els primers intents seriosos de tractar el tema del binomi treball- salut d'una manera ampla i transversal, cap a finals de la dècada dels anys 70, inicis dels 80, quan una generació de professionals mèdics i alguns sindicalistes avançats al seu temps, superen les estrictes visions del que s'anomenava "Medicina del Trabajo" i que no era sinó una veritable sub-especialitat mèdica per tal de cobrir l'expedient de les Lleis del franquisme pel que feia a prevenció de sinistralitat, mortalitat o malalties professionals.
El llistat d'aquells pioners és relativament escàs i per tal de no ometre involuntàriament cap nom, tan sols citaré dues personalitats rellevants i properes: el company Giovanni Berlingüer a Itàlia, vinculat a l'històric PCI i a la sindical CGIL; i el company, camarada i amic Ignasi Fina a Barcelona. L' Ignasi, malauradament desaparegut, era llavors metge a la Unitat de Salut Laboral de l'Ajuntament de Barcelona i va ser un dels primers en posar el seu profund coneixement de la matèria al servei dels treballadors/es i els seus interessos front a les habituals pressions i dominacions de les patronals. Anys desprès, l'Ignasi Fina va ser regidor de Salut Pública (2003-2007) al mateix Ajuntament (del que havia estat acomiadat en el seu dia), i entre d'altres accions va recuperar el Consell Assessor de Salut Laboral de Barcelona i va renovar l' impuls en tots els fronts per una forma de tractar el treball com a fil roig determinant de salut.
R. En quina mesura el treball determina l'estat de salut?
A.B. A totes les descripcions clàssiques del que es conceptua com a "Determinants en Salut, el treball és un paràmetre de referència obligada. El treball mai és neutre en salut, com dèiem a les Jornades que vam celebrar EUiA / i el PEE europeu a finals de juny de 2007 tot parlant de "Precarietat i Salut" (veure conclusió editada com a "Carta de Barcelona").
Per a nosaltres el tema és molt més que un indicador i esdevé autèntica centralitat de la nostra anàlisi i proposta. El mateix treball o la seva absència- l'atur, la precarietat, inestabilitat, discriminació i la in-equitat per motius de gènere, classe o procedència, els baixos salaris, la pressió patronal i l' estrès amb els conseqüents riscos psicosocials, síndromes de "burn out" o de "mobbing laboral", jornades prolongades d' horari, canvis de torn, treball no remunerat i domèstic, regulació jurídica i pràctiques sindicals, gratificació i utilitat social de la feina, equips de treball positius i respectuosos, índex de sinistralitat i mortalitat laboral, malalties professionals, models de creixement i consum, i un llarg etcètera són la substància, apassionant per a nosaltres, de tot aquest tema. Avui sabem que tal treballes, o no, així vius en salut o en malaltia. Longevitat, benestar i qualitat de vida són elements directament vinculats al treball i les seves condicions.
El 31 d'octubre es fa públic l'Informe de Treball i Salut de Barcelona al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona amb l'absència de grans mitjans de comunicació. De l'acte, presentat per Isabel Ribas, Presidenta de l'Agència de Salut Pública de Barcelona i del Consell Assessor de Salut Laboral de Barcelona, se'n treuen conclusions bàsiques per entendre l'estat diferencial de salut dels treballadors segons factors socials, econòmics i de gènere.
Lucía Artazcoz i Imma Cortès, autores de l'informe, van precedir la Isabel amb una anàlisi dels indicadors rellevants de les prop de cent pàgines del document (podeu consultar el document sencer a la web de l'Agència de Salut Pública de Barcelona: www.aspb.cat). L'acte va durar prop d'una hora i mitja i al final es va obrir un debat interessant. Reproduïm a continuació un resum del document.
Què diu l'informe?
-Descriu l'estat de salut de la majoria dels treballadors entre 16 i 64 anys, de la ciutat de Barcelona. -Considera a més del treball remunerat, també el domèstic i el familiar. -No només analitza els indicadors clàssics com són els referents a les lesions per accidents i malalties professionals
Barcelona ciutat activament desigual
-La Barcelona dels serveis és diferent de la resta de Catalunya. La ciutat té una proporció important de treballadors en el sector dels serveis que pateixen menys lesions per accidents però importants problemes muscul-esquelètics i psicosocials. -Hi ha desigualtat de gènere. Les dones tenen encara més càrrega de treball domèstic i familiar si tenen famílies nombroses i pertanyen a classes socials desafavorides, càrrega que s'incrementa notablement si a més tenen cura d'una persona amb dependència. A més, les empleades domèstiques són el col•lectiu que consumeix més tranquil•litzants i junt amb les de la neteja presenta els pitjors indicadors globals. -Hi ha desigualtats de classe social. Més atur, més inestabilitat laboral i més riscos presenten els treballadors manuals, sobre tot per la monotonia en la feina i la manca d'autonomia. Les classes desafavorides tenen pitjor salut i conductes més insalubres (excés de pes, sedentarisme i tabaquisme).
OSCAR MARTÍNEZ Quan el preu d'un immoble cau per sota del deute acumulat pel seu teòric propietari, als Estats Units s'anomena negative equity (equitat negativa). Els mitjans de comunicació espanyols poc informen sobre casos d'aquest tipus, en el qual els ilusos que es van embarcar en hipoteques de més de mil euros al mes veuen com no poden vendre les seves cases pel preu que van pagar, amb el qual perden el seu habitatge, però continuen conservant el deute.
Tanmateix, la cobertura de la crisi per part de la premsa s'ha centrat gairebé en exclusiva en les fallides espectaculars de gegantines entitats financeres com Lehman Brothers, sense atendre massa l'origen real d'aquesta crisi: les petites fallides de moltes famílies treballadores que han vist sobrepassat el seu límit d'endeudament per sobre del llindar possible. Res no es diu de com, en aquesta reedició dels bojos anys vint, s'ha estimulat el crèdit i l'endeutament sense parar, a fi d'incrementar exponencialment el capital financer a disposició de les grans fortunes, àvides de diners després de les crisis .com. És així com alguns s'han enriquit, prenent el pèl a la gent humil i sense informació suficient sobre les conseqüències de demanar al banc un crèdit hipotecari, dient-los coses com "l'habitatge és un valor segur".
Què estan fent el govern espanyol i la Unió Europea sobre això? Doncs a favor dels que estan amb l'aigua al coll, la veritat, molt poc. Les mesures adoptades o les que s'estan planificant ara per al futur en la pròxima cimera del G-20, van dirigides a salvar un sistema financer que ha condemnat a molts a la indigència. I és que el primer és el primer. El llenguatge humà amaga més del que mostra, i més el llenguatge emprat a les pàgines d'economia dels diaris. Per exemple, a la pregunta de per què el govern havia de donar diners als bancs, quan aquests continuen tenint beneficis malgrat la crisi (el BSCH, per exemple, obtindrà a finals d'aquest any uns beneficis de 10.000 milions d'euros), el secretari de Política Econòmica del PSOE, Octavio Granado, va respondre que "el Govern d'Espanya no està regalant diners als bancs, sinó no garantint les seves operacions per assegurar els dipòsits i que existeixi finançament per a la inversió i l'ocupació".
Aquestes paraules, que busquen justificar l'injustificable, emparen el dret dels capitalistes a explotar la gent i a continuar fent-ho encara amb els diners dels impostos, teòricament dirigits a promoure l'equitat social. Per què al senyor Granado no se li va ocórrer dir que l'estat podia estimular l'ocupació directament, mitjançant inversió pública, i sense donar cap diner a la banca privada? I si algun banc entra en fallida, cosa que encara no ha succeït, que l'estat intervingui llavors a favor dels que tenen els seus diners dipositats en ell. Quina culpa tenim els contribuents que uns de desaprensius hagin jugat a la ruleta russa amb operacions financeres d'alt risc? Si van córrer tants riscs per guanyar diners fàcilment, que assumeixin les conseqüències. Els treballadors de Nissan amenaçats per un expedient de regulació d'ocupació que reduirà la plantilla de la fàbrica en un 60% s'estaran fent en aquest moment les mateixes preguntes. Per què l'estat no acudeix en el seu rescat i, en canvi, sí ho fa quan es tracta de cobrir les pèrdues d'uns tipus que estan podrits de diners? Assegurança que és una cosa que no entenen, com gaires de nosaltres.
Però diuen que la crisi és mundial i de tal gravetat que exigeix una "refundació del capitalisme", en paraules de l'il•lustre Sarkozy. Però no ens deixem enganyar, "refundació del capitalisme" no significa rectificar i renunciar al neoliberalisme, donar marxa enrere en una globalització que ha incrementat la desigualtat econòmica alhora que la riquesa. Per a ells, significa enfonsar encara més la bretxa que separa la regulació de l'economia mundial de les úniques institucions democràtiques que són elegides directament pels ciutadans: els parlaments. Els caps d'estat i de Govern de la Unió Europea i de la resta de països que componen el G-20 han decidit posar el FMI -el campió de la desregulació financera- al capdavant de la nova estructura financera internacional que estan planejant per a la pròxima cimera on el nostre president Zapatero està tan ansiós per acudir. El president del FMI ha proposat al G-20 una sèrie de mesures que inclouen donar major poder a la institució que presideix, la mateixa que ha tingut una part no petita en la preparació de la crisi actual, una institució enemiga de la classe treballadora i dels pobles del Tercer Món.
És a dir, que els nostres mandataris estan aprofitant el clima de por i inseguretat existent, no per renunciar al model econòmic predominant els últims 30 anys, com ens vol convèncer el seu aparell propagandístic, sinó per apuntalar l'esmentat model en una fugida cap a davant sense fi. Una cosa que les paraules "equitat negativa" defineixen molt bé.
Els primers dies de setembre els huracans Gustav, Hanna i Ike assolaven la regió caribenya deixant prop de 800 morts i desapareguts a diferents països, principalment a Haití. A Cuba, l’eficàcia del sistema de Defensa Civil va permetre salvar centenars de vides. Malgrat això, les destrosses materials foren nombroses i afecten sectors vitals de l’economia del país.
L’Associació Catalana per la Pau inicià una campanya amb l’eslògan “Es necessari un huracà de solidaritat” amb la voluntat de sumar esforços que permetessin contribuir a la reconstrucció i rehabilitació de les infraestructures danyades en aquest país. Aquesta campanya s’adreça a la ciutadania en general i a organitzacions socials i fa una crida a les institucions catalanes a comprometre’s en la solidaritat amb Cuba.
La campanya ha rebut aportacions i compromisos diversos i en aquest moment ja disposa de més de 20.000 euros per a complir amb el seu objectiu. D’acord amb la nostra contrapart, l’Asociación Cubana de Producción Animal (ACPA), les aportacions aniran destinades al projecte: Rehabilitació, reconstrucció i enfortiment de les instal•lacions de producció làctea a la província de Pinar del Rio.
Es proposa donar suport a la recuperació de la capacitat productiva de les Unitats Bàsiques de Producció Cooperativa (UBPC) perduda pel pas dels huracans Gustav i Ike i a la vegada contribuir a l’enfortiment de capacitats comunitàries per a la gestió i atenció d‘emergències, per mitjà de la capacitació, per poder identificar amenaces, vulnerabilitats i capacitats, per tal de formular els seus plans d’emergència davant de fenòmens naturals, atròpics o socioculturals, que generin situacions de desastre.
Les UBPC cultiven la majoria de la terra de la zona. Això implica tota la producció de carn, llet i bestiar menor (aus) i posseeixen infraestructura vulnerable als efectes dels huracans (naus amb teules, molins de vent, tanques, etc.). Les inversions a realitzar es concentren en pocs insums, degut a que les UBPC, igual que altres actors, ja han iniciat una recuperació amb esforços propis. L’actual proposta donaria suport amb aquells materials menys accessibles per a les UBPC: teules de zinc, ganxos per a subjectar les teules, etc.
Fes la teva aportació al compte número: 2100 3200 94 2201231256
*Campanya de l’Associació Catalana per la Pau + info: www.acpau.org
Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme.
Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme* Una mica d’història
Tal com el coneixem i hem heredat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc.
La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.
El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units.
La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització.
L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el capitalisme necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme..., fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l'IPC l'increment de preus de l'habitatge, ni dels tipus d'interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores.
L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert-- prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).
Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones.
Les pràctiques contaminants del capital financer
Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’"economía internacional de l’especulació", que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”
Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió...
Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiació és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”
*Aquest article és una part d'un altre més extens que el podeu llegir a l'Espurna
Voldria arriscar-me a donar la meva visió de “por donde pueden ir los tiros”, com diu una vella dita espanyola. Crec que és pitjor quedar-se mut, i més val parlar, encara que el que us digui té el risc de no ser compartit...o potser si! Us parlo des de la meva experiència d’estar des de fa més de trenta cinc anys a CCOO i en els darrers vuit anys en la màxima direcció d’aquest sindicat, el més gran i més de classe de Catalunya, amb les meves mancances i algunes virtuts, però des de la tradició sindical de casa nostra i, òbviament des d’un punt de vista de militant comunista, que sempre m’acompanya i que, sens dubte m’ajuda.
De fet, en la lluita sindical, el fons de la qüestió segueix sent el mateix: el sindicat es l’autoorganització dels treballadors per defensar els seus interessos de classe, i això passa normalment per tres estadis: defensa front les agressions de la patronal, conquesta de nous drets i bastiment d’una alternativa econòmica que respongui als interessos del conjunt de la classe treballadora i als treballadors de cada centre de treball on els sindicats estiguin constituïts. Es a dir, el futur passa pel sindicalisme de classe entès com a unió del conjunt de treballadors i treballadores, aquells que viuen de la venda de la seva força de treball.
Començant pel final, avui el que cal plantejar en primer lloc és el sindicat de caràcter general, aquell que defensa el conjunt de treballadors i treballadores, amb independència del seu origen, de si es tracta d’homes o dones, del seu vincle contractual, es a dir siguin precaris, en atur, jubilats o fixos, de si són joves o grans, de si són treballadors amb qualificació superior, mitjana o sense qualificació...és a dir, defensar el sindicat general és trencar una llança en favor de la lluita contra la divisió de la classe obrera per recuperar la unitat dels treballadors.
En segon lloc, el sindicat ha d’accentuar la seva vocació internacionalista i solidària. El nou internacionalisme passa per relacionar els sindicats d’arreu del món per cercar solucions alternatives a la crisi neoliberal. Les organitzacions obreres no poden mirar cap a un altre lloc quan una empresa multinacional comença a tancar plantes; l’“a mi no em toquen, i per tant no faig res”, en una multinacional no és garantia de res. Avui és una planta lluny de casa nostra i demà pot ser on jo treballo, hauria de ser un plantejament assumit per la majoria de treballadors...i desgraciadament no es així! Ja sabem que la principal responsabilitat és del capitalisme global, de l’oligarquia financera que s’enriqueix amb aquestes maniobres especulatives, però les respostes seran molt més eficaces si la coordinació entre sindicats d’una mateixa multinacional dóna una resposta unitària enfront de les decisions de la seva junta de direcció, consell d’administració o qui mani. Es troba en falta, per exemple, pel que fa a les empreses multinacionals que es troben a Catalunya, una resposta també al conjunt de països on aquesta hi té presència, especialment al seu país d’origen. També cal ajudar a la construcció de sindicats arreu del país, de l’estat i de la UE, perquè si el moviment sindical es fort en el conjunt del món, més fàcil serà defensar-nos i conquerir drets.
En tercer lloc, cal treballar la vessant sociopolítica del sindicat. Els treballadors no perden la seva condició de classe quan surten del lloc de treball, i menys en una societat que comença a parlar de teletreball, amb l’aplicació de noves tecnologies de la comunicació i la informació. Tot el que té a veure amb el salari indirecte, els serveis als treballadors, la sanitat, l’educació, els transports, l’habitatge...tota aquesta vessant que, sense trepitjar el terreny de les associacions de veïns, fan que el caràcter de confederació d’interessos prengui rellevància en el món. De fet, molts sindicats d’Amèrica Llatina s’interessen molt per la definició i el paper sociopolític del sindicat a casa nostra i estudien la nostra experiència.
En quart lloc, el sindicat transmet valors, tots ells continguts en aquelles ideologies que ajuden a la presa de consciència: la solidaritat, la germanor i la unitat de tota la classe, la lluita contra l’explotació i per tant tot el que té a veure amb la denúncia de problemàtiques, la cultura antibel•licista, internacionalista... la mateixa lluita per la llibertat i la democràcia...Saber qui és i on es troba l’enemic és fonamental. Amb l’amic es pot discrepar, a l’enemic però l’hem de combatre.
En un món dominat avui per les forces imperialistes, els sindicats son una peça clau en la construcció d’alternatives, sobretot econòmiques, però també socials i polítiques. Els sindicats han de fer sentir la seva veu en política i tota alternativa d’esquerres, amb un projecte de transformació social, ha de tenir en compte la veu i l’opinió dels treballadors i treballadores organitzats, que són la seva base social. En termes de Gramsci, l’hegemonia de la classe es construeix des de les majories organitzades de treballadors, amb objectius senzills però clars i definits.
Que els cal als sindicats actuals per jugar el paper que els requerirà la nova situació política mundial?
-Perdre la síndrome de la guerra freda i mostrar-se com a organitzacions unitàries, de suma d’interessos concrets de classe, amb total independència de poders polítics i econòmics. -Guanyar el terreny del pensament crític alternatiu, amb perspectiva transformadora de l’actual sistema. -Desenvolupar un sindicalisme global, a les empreses i en el terreny sociopolític. Més relacions interempresarials per compartir polítiques, defugint de la “diplomàcia sindical”. -Ser organitzacions més flexibles, que permetin proximitat amb els problemes dels treballadors i les treballadores per tal d’organitzar-los, vincular les responsabilitats directament amb la base social, amb coneixement mutu dels problemes i compartint les solucions: més autoorganització i més democràcia.
Si a poc a poc anem construint aquesta organització a tots els nivells, haurem donat sens dubte un pas molt important en la transformació democràtica i socialista que necessiten els treballadors i treballadores, un pas que no podem donar tots sols, ni territorialment ni sectorialment: és a dir, no ho farem sols només des de Catalunya, ni ho faran només els treballadors industrials.
A les darreres eleccions generals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern socialista portant la temàtica immigratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la profunditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.
La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al president i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política municipal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s'ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.
Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, destrueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els problemes estructurals del mercat de treball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immigració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les famílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiteradament al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin també els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “invitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les polítiques d’immigració amb el govern espanyol.
Immigració i crisi econòmica
Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser ressumides en quatre qüestions principals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta europea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.
Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tinguin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La segona proposta directament relacionada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol continuaria necessitant mà d’obra estrangera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràsticament el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.
Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibilitats per a la reagrupació familiar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli familiar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura imprescindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.
Per entendre el canvi en la orientació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al fet que ha estat el propi govern espanyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven legalment. Aquest fet queda il•lustrat amb la reacció del diari El País davant de la primera iniciativa legislativa presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigración. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha realizado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)
Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una reforma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la política immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” entre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres societats.
A les darreres eleccions generals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern socialista portant la temàtica immigratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la profunditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.
La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al president i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política municipal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s'ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.
Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, destrueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els problemes estructurals del mercat de treball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immigració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les famílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiteradament al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin també els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “invitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les polítiques d’immigració amb el govern espanyol.
Immigració i crisi econòmica
Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser ressumides en quatre qüestions principals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta europea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.
Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tinguin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La segona proposta directament relacionada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol continuaria necessitant mà d’obra estrangera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràsticament el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.
Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibilitats per a la reagrupació familiar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli familiar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura imprescindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.
Per entendre el canvi en la orientació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al fet que ha estat el propi govern espanyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven legalment. Aquest fet queda il•lustrat amb la reacció del diari El País davant de la primera iniciativa legislativa presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigración. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha realizado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)
Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una reforma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la política immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” entre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres societats.
La portaveu d’EUiA i diputada de la coalició ICV-EUiA va ser ponent de la Llei catalana. Així mateix, ha anunciat que la seva formació demanarà en el programa de les europees la creació d’una directiva amb aquest objectiu
Amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència vers les Dones, la portaveu d’EUiA i diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, Mercè Civit, ha declarat que “cal acabar amb la xacra de la nostra societat: la violència masclista”. La portaveu de la coalició a la Comissió dels drets de les dones del Parlament ha condemnat “rotundament” aquest tipus de violència i ha recordat que “està present tant en l’àmbit familiar com en el laboral i el social”.
Civit ha destacat que Catalunya té un “bon instrument per eradicar la violència masclista; la Llei dels drets de les dones”, però també ha alertat que “cal fer un seguiment, des del govern, amb la finalitat que aquesta llei es desenvolupi adequadament, per tal que assoleixi el seu objectiu: acabar amb la violència vers les dones”.
Civit ha manifestat que “des d’EUiA s’estan fent tots els esforços a fi i efecte que la crisi econòmica no afecti la prevenció de la violència masclista ni la seguretat de les dones”, per a què les afectades “puguin tenir tots els serveis dirigits a la reparació dels danys que els hi han causat”. Aquest compromís EUiA l’expressarà també al carrer. També, així, Civit ha anunciat que la seva formació se suma sumarà a la manifestació que tindrà lloc demà a Barcelona i que ha estat convocada per la Xarxa de Dones Feministes contra la Violència.
La diputada d’EUiA ha participat darrerement en els darrers dies a diversos actes de denúncia de la violència vers les dones, en què Civit ha explicat que EUiA demana la creació d’una directiva europea que tingui com a objectiu acabar amb aquest tipus de violència. Civit ha assegurat que aquest punt formarà part del programa d’EUiA de les properes eleccions europees.
La diputada també ha apuntat que la violència masclista és un “qüestió de poder” i que, en conseqüència, “EUiA treballa per la igualtat de la societat catalana”.
Tanquem aquesta edició de l’Avant poc després de la celebració de la IXa Assemblea Federal d’Izquierda Unida. Seguim per tant pendents de l’elecció del nou coordinador o coordinadora de la formació i de la configuració definitiva de la nova direcció. Tanmateix, no volem renunciar a realitzar una primera valoració sobre els resultats polítics de l’Assemblea ni a apuntar algunes consideracions en relació al procés de “refundació” que tot just s’acaba d’encetar.
No és cert que ens trobem en el mateix punt que abans. Tot i la persistència d’algunes posicions ancorades encara en dinàmiques del passat, hi ha alguns elements que s’han imposat amb força i amb ampli consens en el debat assembleari. En primeríssim lloc, l’aposta pel caràcter unitari d’IU i per fomentar-ne l’obertura cap a sectors progressistes ideològicament diversos. En segon lloc, la constatació de la necessitat de recuperar l’activitat mobilitzadora i de vincular-la a l’activitat institucional. I, finalment, la recuperació d’un vincle estret i orgànic amb el món del Treball.
Però hi ha un aspecte sobre el qual resulta complicat establir un consens explícit i que té a veure amb dues formes distintes de concebre l’acció política. D’una banda tenim la que podríem anomenar “política de pronunciaments”, que situa en primer terme i de forma un tant abstracta, la coherència entre les preses de posició i el propi ideari. Des d’aquest punt de vista s’acostuma a considerar que els debats es poden guanyar simplement pel fet de comptar amb els arguments més justos. O, encara més ingènuament, que a més inflexibilitat en els propis plantejaments, millors resultats. Aquesta pràctica política resulta poc dialèctica i acostuma a dificultar, entre d’altres coses, la participació en governs de caire plural, arran de les fortes contradiccions s’hi poden generar.
Alternativament, hi ha una concepció de la política que posa al centre els resultats i les conseqüències que comporta cada decisió presa, cada acció realitzada, cada vot emès. Des d’aquest plantejament, té poc sentit adoptar postures en termes abstractes i el que cal és prendre en consideració sempre quines són les condicions en què s’ha de produir la presa de decisions. Quina és la correlació de forces? Quin ha estat el grau de participació i mobilització popular en relació al que es debat? I, sobretot, quina decisió representa, globalment, un avenç més gran per als interessos dels treballadors i les treballadores?
Aquesta “política d’intervenció” resulta òbviament més laboriosa, en tant que exigeix sempre anar més enllà de la crítica, amb propostes no només justes sinó sobretot viables i aplicables a curt, mig i llarg termini. Alhora, parteix de la convicció, no per crua menys certa, que els en la lluita política, els debats no els guanya qui té més raó sinó qui compta amb més forces. I, per suposat, aquesta pràctica política és indestriable del reforçament dels mecanismes de treball i de debat col•lectius, que són els que permeten que la percepció de les problemàtiques no es produeixi en base a trets generals sinó que esdevingui especialitzada i fonamentada.
Lluny de voler caure en postures possibilistes, quan parlem d’”intervenció” ho fem en relació a totes les esferes on s’exerceix el poder: la política, però també la social, l’econòmica o la cultural. En totes elles cal marcar objectius i per a qualsevol decisió se les ha de prendre totes en consideració. Així, per exemple, si en relació a una qüestió no hi ha hagut capacitat mobilitzadora ni cap mena de pressió social, pot resultar convenient recolzar una reforma legislativa que suposi petits beneficis per als treballadors i les treballadores. En canvi, si el grau de participació social ha estat elevat i s’ha produït un increment de l’organització dels treballadors i les treballadores, possiblement convingui prendre una altra postura, per evitar-ne la desmobilització i poder aspirar a objectius més ambiciosos.
La política d’intervenció resultarà sens dubtes contradictòria i exigirà un esforç creatiu més gran. Però és l’únic antídot per defugir de postures maximalistes o parlamentaristes i dotar de significat allò de ser “una força útil per als treballadors i les treballadores”.
Entrevista a l’Albert Claret, Responsable d'Organització Interna de l'Associació d'Estudiants Progressistes
Quina evolució ha experimentat el moviment Estudiantil des del 2006 fins l'actualitat?
Per ser precisos, el cicle actual del moviment estudiantil s'inicia l'estiu del 2005, amb la preparació del que seran les jornades de lluita del 17 de novembre d'aquell any, decidint situar les reivindicacions en una data assenyalada i reconeguda internacionalment (Dia Internacional de l'Estudiant). Allà s'hi havia arribat després d'una trajectòria força satisfactòria amb les campanyes contra la LOU del PP i la guerra de l'Iraq, que havien mobilitzat milers de persones. I això és rellevant, perquè a partir del curs 2005-2006 es va començar a enfocar tota la problemàtica de la reforma universitària que nosaltres, estudiants, vam batejar com a "Procés de Bolonya", amb una actitud i alguns mètodes llegats de l'etapa anterior, en què era molt senzill treure la gent al carrer.
Això va fer que en un primer moment les expectatives fossin altes, hi hagués una revigorització de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que aplega assemblees d'estudiants de les universitats públiques de Barcelona i els sindicats AEP i SEPC) i es tingués en cap una estratègia molt marcada per la mobilització i la visibilització pública del rebuig estudiantil, al carrer i als mitjans. A poc a poc, es van fer evidents uns certs símptomes d'estancament. En cada mobilització no aconseguíem que hi hagués més gent que a l'anterior (ans al contrari, de vegades fins i tot n'érem menys), i això va motivar que ens plantegéssim un canvi en el discurs, que s'apropés més a les problemàtiques quotidianes de l'alumnat: beques, pràctiques, horaris, desaparició d'assignatures i de carreres, etcètera. Això va donar fruits, a partir del curs 2007-2008, amb la vitalitat que es va demostrar a les setmanes de lluita i manifestacions del 15 de novembre i del 6 de març. A més, el fet que a la Universitat Autònoma es produissin diversos incidents de gravetat, molt especialment l'entrada dels Mossos d'Esquadra a la Facultat de Lletres i la posterior càrrega contra estudiants asseguts al terra, va facilitar que la crida es fes extensiva a més persones i que la vaga i la manifestació fossin més exitoses.
Tanmateix, el moviment estudiantil continua enquistat en unes formes de fer que demostren molt poca profunditat política, i sense abordar de forma seriosa una sèrie de debats que són imprescindibles i que ja s'han ajornat massa vegades: la comunicació, interrelació i cooperació amb el professorat i el personal laboral de la universitat; la reflexió crítica i seriosa sobre política universitària, amb voluntat d'establir tesis i estratègies que vagin més enllà de "la mobilització per la mobilització"; l'abandonament de la faceta més estètica, sectària i excloent de la protesta estudiantil que ens condemna en una ocasió i en una altra a l'aïllament i ens imposa un sostre de mobilització contra el que ja ens hem topat prou... I sobretot, la fi necessària de les lluites fratricides i de l'avantguardisme infantil en el si de les assemblees estudiantils i entre les organitzacions d'estudiants, tot entenent que des de posicions divergents en alguns aspectes i mètodes es pot avançar vers el mateix objectiu, en base al respecte als acords col•lectius, la tolerància i la definició conjunta de punts a assolir.
Quin impacte ha produït en la societat, i en concret en els estudiants, el procés de Bolonya? Han aconseguit els estudiants alguna cosa?
Pel que fa a l'impacte produït, el que ha aconseguit el moviment estudiantil fonamentalment ha estat la irrupció amb força en l'escenari mediàtic i polític (molt més en el primer que no pas en el segon) del debat sobre política universitària, fent més evident la contraposició d'idees existents entorn al model d'universitat i al futur de l'ensenyament superior que existeix entre forces polítiques, gerències i direccions de centres universitaris i, més perillós que els altres, el sector empresarial. Les reiterades mobilitzacions i campanyes de sensibilització de les reformes han fet inevitable que se'n parlés, fins i tot aconseguint en algunes ocasions quotes prou altes de presència als mitjans de comunicació (editorials i articles d'opinió als diaris, aparició en televisió i ràdio, etcètera).
Tanmateix, considero que els i les estudiants no hem sabut fixar de forma adequada els paràmetres d'aquest debat en funció dels nostres interessos. Sovint ha primat massa la posició irreductible i bastant infantil de la confrontació absoluta a tots els elements i sectors inclosos en el complex procés de reformes, evitant així la possibilitat d'establir aliances tàctiques amb determinats sectors entorn a aspectes centrals: finançament, beques, accés universal, qualitat de la docència, model d'estudiant... El fet que s'hagi optat, no sense friccions internes, per una posició de cara a l'exterior que es traduïa en un "amb nosaltres o contra nosaltres", des de posicions irreconciliables amb ningú altre, ha perjudicat la potencial força expansiva que el moviment estudiantil havia aconseguit després de les mobilitzacions de tres anys seguits (entre el 2005 i el 2008). S'ha perdut la possibilitat d'incloure més estudiants que puguin convergir amb el projecte de tranformació de la universitat en qüestions concretes, s'ha ignorat la possibilitat de dialogar amb professorat i fins i tot algunes direccions de Facultat en la via de trobar mitjans de pressió més eficients i representatius de cara a la institució i a l'Administració... en definitiva, s'ha apostat per una posició tan lloable i purista com estèril i inoperant a la llarga. Si els èxits dels estudiants només es medeixen numèricament a partir de la gent participant en les seves estructures d'organització, sense transcendir en un autèntic moviment social que aglutini més enllà de les aules, sempre tindrem les de perdre.
Quines expectatives de futur té el moviment Estudiantil contra el Pla Bolonya?
Aquesta és una pregunta perillosa. És perillosa perquè planteja allò que abans comentava, el "tot-o-res", els estudiants contra el món. Malauradament, a aquestes alçades no sóc tan optimista com ho era quan va començar el canvi de cicle en el moviment estudiantil. Les opcions més irreductibles favorables a aturar absolutament qualsevol bri de la reforma no responen a una anàlisi rigorosa de la realitat. Hi ha massa dimensions, massa autors implicats, i massa batalles per combatre, i nosaltres no hem sabut conduir un procés d'acumulació de forces suficient per plantejar-nos un pols seriós amb tots els sectors que tiren endavant les múltiples facetes de la reforma.
Un cop assumida aquesta bufetada de realitat, considero que malgrat tot les expectatives podrien ser àmplies, en el camí d'aconseguir posar el dit a la nafra en les nombroses instàncies en què s'acorda el rumb dels canvis, aprofitant tota la capacitat de decisió, negociació i pressió que es pugui: en les comissions pels nous plans d'estudi (que ara mateix i a curt termini són el forat més negre de tot el panorama), en els òrgans de direcció de les universitats (que es mostri, de forma evident, el rebuig estudiantil a determinades decisions que no han tingut un origen ni una acceptació democràtica) i, evidentment, al carrer. Però la via no ha de ser la que veníem fent, d'actors messiànics i coratjosos que s'enfrontaven sols contra el gegant. Crec que seria molt més útil i fructífer plantejar-se d'una vegada les aliances amb altres sectors-professorat, PAS, deganats-, tenint molt clar que això implicaria la renúncia a alguns objectius i a moltes exigències de màxims, però que possibilitaria unir més forces per a garantir el caràcter públic de la universitat i la seva dimensió social.
Aquest és l'objectiu fonamental, i és una qüestió que ens transcendeix i que implica la nostra generació i totes les que vindran després. La importància de la seva consecució ha de passar per sobre de qualsevol interès corporativista o d'actitud estètica. Fins que no despertem d'aquest joc de nens i ens plantegem l'escenari com una conjuntura històrica crucial per a la continuïtat de la universitat pública, no entendrem la necessitat d'enfocar la lluita d'una forma madura, conseqüent i autènticament revolucionària.
