L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
La revolució ha de ser mundial o es pot donar en un únic país? Aquesta és una altra d’aquelles preguntes que els i les comunistes hem deixat de fer-nos. Si més no, plantejada d’aquesta manera. La lluita de classes es produeix a diferents nivells i de forma entrellaçada. L’important és individuar on es troba la contradicció principal en cadascun d’ells: quina classe social té uns interessos objectivament enfrontats als de la immensa majoria de la població.
En el pla internacional, la tendència a la concentració de capitals ha provocat que, per exemple, les dues-centes principals multinacionals concentrin una riquesa equivalent a la dels 182 països que no formen part de l’OCDE. Aquesta concentració extrema confereix a aquestes empreses un caràcter monopolístic amb capacitat d’intervenció política.
Un altre dels seus trets fonamentals és el caràcter especulatiu, que acostuma a realitzar-se a partir dels beneficis d’empreses productives. Per aquesta raó, les transnacionals integren els sectors financers amb els principals capitals industrials: aquells vinculats al sector de l’energia, de l’automòbil, de les telecomunicacions o dels productes farmacèutics. En els últims vint anys hem assistit, a més, a l’assalt als serveis públics i als fons de pensions.
Una altra dada remarcable és que els països del G-7 concentren un 80% d’aquestes multinacionals. El poder econòmic té nacionalitat i aquesta es troba inscrita en el triangle EUA-UE-Japó. És cert que la fi de la Guerra Freda va reobrir els conflictes interimperialistes entre aquestes superpotències, però la principal novetat és que ara cal afegir-hi noves economies emergents, com la xinesa, la llatinoamericana, l’índia o la sud-africana.
En aquest context de lluita per l’hegemonia mundial, el control dels recursos energètics juga un paper central. Els Estats Units són conscients de les seves dificultats en aquest terreny i de la disminució del seu pes econòmic. Per això intenten contrarestar aquesta tendència amb la seva superioritat militar.
Per això diem que la lluita per la pau és estratègica en aquest inici de segle xxi. Una lluita que ha de situar en primer pla el respecte de la legalitat internacional i la conformació de centres de decisió democràtics. En un escenari de pacificació i de desarmament s’obririen, sens dubte, espais més amplis per a les forces progressistes, alternatives al neoliberalisme. La militarització del món crea un escenari oposat, amb el risc d’una autèntica dictadura planetària.
En aquest sentit, l’avenç del multilateralisme és una bona notícia. Els països on s’estan produint processos democràtics i populars poden operar a nivell internacional gràcies al seu caràcter o a les seves aliances regionals. Si aquests països es doten de sistemes públics potents, que comprenguin els sectors estratègics de l’economia, es podran constituir com a pols productius, tecnològics i financers amb capacitat real de contrapès i de condicionament del gran capital multinacional privat.
Finalment, al costat de la legalitat internacional i del caràcter públic de les principals empreses, cal reivindicar que la irrupció d’aquests països emergents signifiqui sobretot un avenç per als seus pobles. L’impuls dels drets socials i la garantia del dret al treball de qualitat són condició indispensable perquè els nous equilibris de poder en el taulell mundial es tradueixin en millores de les condicions de vida de la immensa majoria de la Humanitat.
L’amenaça que suposa Nicaràgua per a la seguretat dels Estats Units (EUA) és una cosa massa ridícula per parlar-ne, però l’amenaça per a la seva política exterior és totalment real. És molt notable veure l’extraordinari salvatgisme que els EUA han mostrat contra els països dèbils i menys importants, com ara Laos i Granada. Com més dèbil és el país, més gran és el salvatgisme. La Nicaràgua sandinista n’és un altre bon exemple.
Aquesta actitud té molt sentit quan es pensa en la base sobre la qual es formula la política nord-americana. Els principis fonamentals de la política exterior nord-americana, tal com van ser expressats amb tota claredat a la dècada de 1940, estan concebuts per garantir el que George Kennan va anomenar en una ocasió “la protecció de les nostres matèries primeres”. Es referia a l’Amèrica Llatina i després passava a explicar de qui estem protegint “les nostres matèries primeres”. Bé, suposadament dels russos, però això només és per atemorir la població nacional; en realitat les estem protegint primordialment de la població indígena. El problema és que les poblacions indígenes tenen sovint la tendència d’intentar utilitzar “les nostres matèries primeres” per als seus propis objectius. Doncs bé, això és una conspiració que cal aturar. Per què són tan importants uns països petits com Laos, Granada i Nicaràgua? La raó és –i això ha estat sempre ben entès en la política exterior nord-americana– que és possible que mostrin una preocupació pel benestar de les seves pròpies poblacions. I si això té un resultat positiu, si té com a resultat un desenvolupament econòmic i social, és possible que constitueixi un model per a altres llocs.
Com més dèbil és el país, més gran és l’amenaça, ja que, com més gran és l’adversitat en la qual s’obté l’èxit, més important és l’èxit. En conseqüència, dirigim aquesta exhibició de salvatgisme i violència extremats contra països diminuts i insignificants que podrien ser font de contagi, que podrien ser “pomes podrides” que espatllessin el tonell.
Entrevista realitzada el maig del 1985 per Heinz Dieterich. Extreta del llibre América Latina. De la colonización a la globalización (Cátedra, 2003).
Aquesta vegada, el contista-flautista que això signa ha deixat de racó la gralla de cada dia i s’ha proveït de la flauta travessera més grossa que ha trobat. Avui parlem de veritables ratots, grans, vells, resaviats, negres i estesos arreu. Són mentides dures i difícils d’arrossegar fins al seu extermini al riu de la ciència, la història i la veritat. Avui parlem de la jerarquia eclesiàstica! Cap ni un dels lectors i lectores habituals d’aquestes línies iròniques i laiques confondria la superestructura clerical amb la soferta i respectable base feligresa. No cal ni aturar-s’hi. Una caterva de sotanes i birrets de colors que, durant segles, han vingut mantenint que ells, i només ells (aquí, el masculí excloent és del tot premeditat, ja que les dones mai no han superat l’accés al sacerdoci), amb crucifixos d’or penjant de les papades, ostenten i administren la veritat suprema, la vida, la mort, l’halitosi, la hipocresia, el més enllà i el més aquí.
Ens ho han matxacat en cerimònies i ritus al gust, bíblies diverses, llibres i pamflets, guerres totes, delmes, penitències, sacrificis, pecats i fogueres, en capelles i catedrals, en pintures, escultures i murals vaticans, en croades i processons. De por en por: és el nacionalcatolicisme. Aquelles persones-ramat que es neguin a l’amén submís i absolut seran heretges, enemics, pecadors contaminants, agents diabòlics. D’entre aquestes turbes satàniques rebels, una versió és especialment perillosa: la comunista. Tant se val que alguns d’ells es declarin cristians, per despistar i confondre el personal.
“Són autèntics dimonis, amb banyes i cua! Es condemnaran al foc etern, i encara ens arrossegarien si els escoltéssim”. I, ja posats, en matèria més terrenal afirmen, embolicats amb túniques negres i des de la veritat suprema dels seus púlpits magnificents: “Els rojos us ho prendran tot! La casa, el cotxe, els fills, la butxaca, l’ànima, la tele, l’honor, la visa, la play… Tot!”.
Arribats aquí, s’imposen un parell d’anècdotes adients per foragitar tanta ferum d’inquisició; ambdues són autèntiques. Imatge 1: una dona veneçolana d’aspecte madur, just vestida amb quatre draps, a la porta de la seva barraca, confessant al reporter de la televisió: “No votaré sí demà al referèndum del president Chàvez, perquè m’han assegurat a l’església que si guanya em vindran a prendre aquesta, la meva casa!”.
Escena 2: Una iaia molt espavilada, a la meva consulta mèdica que, en acabar de visitar-la, em diu: “Doctor, que puc fer-li una pregunta personal?”. “Naturalment!”, responc. Ella diu: “M’han dit les amigues que vostè és comunista. Ningú no ho diria. Vol dir que això li ho han explicat bé?”. Contesto: “Vol dir, àvia, que li han explicat bé a vostè?”.
Silenci i reflexió final en veu alta. “Miri, jo crec en Déu, però ja m’està bé que el meu metge sigui ateu i comunista, perquè, com que vostès no hi creuen, farà tot el possible per mantenir-me a la terra el màxim temps possible. Oi?”.
Rata tocada per la intel•ligència, mentida desemmascarada, rata liquidada.
La tensió entre l’internacionalisme i la tradició nacional ha estat una qüestió central en la teoria i en la praxi del moviment comunista. Des de Marx, i des de la creació de la Primera Internacional, el debat ha tingut sempre vigència, fins als nostres dies, tot i que en determinats moments hagi semblat menys visible. En contraposició a la perillosa tendència dominant de relegar als arxius de la història tot allò que es va produir abans del 1989, em sembla imprescindible (re)pensar activament allò que s’hi va dir i que s’hi va fer, per poder fer front als reptes del nou mil•lenni.
Per tant, vull referir-me a Antonio Gramsci, que probablement va saber situar amb la màxima claredat aquesta qüestió. Retornant a la filosofia de la praxi, Gramsci va comprendre que la situació internacional s’havia de prendre en consideració des del seu aspecte nacional: “El punt de partida és nacional i és a partir d’aquest punt de partida que cal pensar els moviments. Però la perspectiva és internacional, com no pot ser d’altra manera (A. Gramsci, Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno, Torino, 1966, 114). La forta interrelació entre l’element nacional i l’internacional resulta evident; amagar-la o fins i tot negar-la seria absurd, a més d’un suïcidi polític. Segons Gramsci, els conceptes no-nacionals eren erronis i la prova la proporcionava la mateixa història del moviment obrer. L’originalitat del bolxevisme, des d’abans de la Revolució Russa, va consistir precisament en la depuració de l’internacionalisme de tot element ideològic, en el pitjor sentit del terme, per tal de donar-hi un contingut de política realista. Als Quaderni del carcere es defineix Lenin en contraposició a un Trotsky “cosmopolita”, com a “profundament nacional i profundament europeu”, perquè havia comprès de quina manera una classe de caràcter internacional necessitava imperiosament “nacionalitzar-se”. En aquest fet i en la unitat i coherència del seu pensament, Gramsci, igual que G. Lukács, va saber veure la grandesa de Lenin.
A finals de novembre del 1917, un cop els bolxevics havien aconseguit l’inimaginable, Gramsci va escriure el famós article La rivoluzione contro Il Capitale, amb una clara referència a l’obra de Marx. Val la pena, però, afegir un breu comentari per evitar malentesos: la revolució contra “El Capital”, per com se l’interpretava en la Segona Internacional. L’extraordinària ruptura que va representar la presa del Palau d’Hivern va significar, en efecte, el retorn teòric (però també pràctic) a les arrels del marxisme, tal com havia anticipat el mateix Lenin a L’Estat i la revolució. Una interpretació correcta de l’octubre del 1917 (i del seu desenvolupament) només és possible en la mesura en què es tingui en compte la relació que es va establir amb la tradició socialista existent fins a la Gran Guerra. De la mateixa manera, una interpretació correcta del comunisme (i de la seva història) en les diverses realitats nacionals ha de prendre en consideració la complexa relació que va néixer a partir de l’encontre del leninisme amb el passat –la tradició nacional– i que va acompanyar els partits comunistes durant tot el segle xx. Gramsci va saber individuar en el concepte d’hegemonia el punt en el qual es materialitzen les exigències de caràcter nacional, sense oblidar mai que la classe és internacional. Després de la derrota del feixisme, Togliatti va demostrar haver comprès els ensenyaments gramscians i va contribuir a la construcció d’un partit comunista, que era al mateix temps nacional i internacional.
Retornar a Gramsci, per tant, no és un tribut inútil al passat, sinó més aviat una necessitat en aquest inici fosc del segle xxi. I també un desafiament per poder (re)pensar de forma activa la història del moviment comunista a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya.
És –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’anomenat problema de la immigració no és si podem o no conviure amb la diferència, sinó si podem conviure o no amb l’espectacle esfereïdor de l’explotació humana massiva indispensable per l’actual model de desenvolupament econòmic, que, al costat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ens retrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la força de treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolució industrial.
En aquest context, per què serveixen totes aquestes polèmiques que giren a l’entorn de la integració cultural dels immigrants i altres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat..., que s’entesten a centrar certes problemàtiques a l’entorn del sempre confús concepte de cultura. I, si ens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racisme disfressat de tolerant coincideixen a donar per bona aquesta retòrica basada en la problematització d’una diversitat humana que en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.
La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de les cultures cal buscar-la en els seus grans avantatges. Permet reanimar aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la seva noció de raça, i, sobretot, fa possible que des que es va estendre l’apel•lació a les cultures per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciat a incloure el valor classe a l’hora d’analitzar els conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles.
La dialització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment, el racisme està servint més que mai per estructurar la força de treball... I davant de tot això, el que es reclama no és més justícia, sinó comprensió, empatia, obertura a l’altre... Clams a favor dels bons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixen amplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emocions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètriques. Vet ací com s’ha acabat realitzant el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolició per decret de la lluita de classes.
Ho recordava Emir Sader recentment. El nombre d’inques que habitaven a Cuzco –el melic del món–, la capital de l’Imperi inca, quan van arribar els colonitzadors espanyols rondava els sis milions. Cinc anys després van ser reduïts a 1,6 milions, tots esclavitzats. Els que componien l’elit política, cultural i militar d’aquella civilització, que abans que Copèrnic, Bruno i Galileu ja conjecturava que la Terra girava al voltant del Sol, uns 300.000, van ser liquidats, tallant de soca-rel les seves possibilitats de supervivència. Tal va ser la destrucció causada per aquells de qui descendeix l’actual rei d’Espanya, el mateix que en una sortida de to, tutejant des de la seva alçària borbònica, mana callar i s’absenta d’una reunió quan el president d’un país sobirà, Daniel Ortega en aquest cas, s’atreveix a criticar –gosa seria la seva paraula– el nefast (criminal era la paraula que tenia en ment) comportament al seu país d’una multinacional espanyola de l’àmbit de les elèctriques. Endesa, per ser més concret.
Es comprendrà per això, i per moltes altres raons que podem atendre, la desolació que va embargar tota l’esquerra quan dirigents del PCE, els noms dels quals prefereixo no citar, es van presentar en públic la primavera del 1977 acceptant símbols associats al franquisme i a la mateixa institució monàrquica. Costa creure-ho ara, però aleshores ningú (llevat dels que en aquell moment estaven molt ficats en el si de l’alta política) no es podia imaginar que es transigiria amb la forma d’Estat i es deixaria de banda la vindicació republicana a l’arxiu dels somnis impossibles. Ningú. Repeteixo una altra vegada per si no m’he explicat: ningú.
Sigui com sigui, acceptant encara que no admetent que aquella era llavors l’única política possible i que la resta era simple esquerranisme confortable de saló de ments extraviades, han passat més de 30 anys i en aquest temps hi ha hagut una Constitució intocable (però molt tocable, per cert, quan els que la sacralitzen volen modificar-la) que situa el cap de l’Estat per sobre de les lleis i en posició de comandament, amb la conseqüència de tots coneguda i per alguns soferta: no és possible criticar obertament la institució, no es pot dir que la Monarquia no és una institució democràtica, no és possible manifestar que els pressupostos de la Casa Reial i la seva forma de vida són un escàndol per a qualsevol persona que hi pensi, sigui o no d’esquerres, un instant del seu temps amb netedat de cor i de ment.
Per això, l’esquerra que vulgui servir d’instrument de canvi social, que realment tingui esperit de servei per a aquest objectiu, i que no aspiri com a finalitat central a la seva pròpia perduració i a la dels seus dirigents i quadres instal•lats, ha de manifestar el que és raonable i necessari: que no està, que no pot estar d’acord amb aquesta forma d’Estat perquè no pot estar-hi d’acord, que són un escàndol ciutadà molts dels seus comportaments i que l’actitud dels mitjans, gairebé de tots, és d’un servilisme que genera acidesa gàstrica –Iñaki Gabilondo brindant en pantalla el 70è aniversari del monarca, per exemple– i que això, tot això, molt elemental evidentment, s’hauria de dir en i fora de les institucions, i no només amb la boca petita i en la intimitat més estricta i quan toca en les trobades polítiques de rigor. Organitzacions republicanes com la Unitat Cívica per la República (UCR), col•lectiu al qual pertanyo, n’hi ha moltes més sens dubte, ho agraïríem sincerament. Seria un estímul per a la nostra lluita que és, creiem, el combat, el just combat de tota l’esquerra.
Si l’esquerra, o les esquerres, com es prefereixi, no ho fa així, no passarà res o gairebé res, sens dubte, però la gent, la gent que vol recuperar memòria, energia, principis, racionalitat, sentit de la seva militància, vermellor extraviada i amagada amb vergonya, i no vol combregar amb rodes de molí ni amb res indigest, s’allunyarà de les posicions acomodatícies de l’esquerra instal•lada que a penes molesta i que, com sempre, podrà teoritzar i justificar ad nauseam les seves posicions injustificables.
Ara bé, és possible que quan una marea ciutadana republicana s’estengui per carrers i ciutats s’apuntin i, fins i tot, vulguin estirar del carro. L’oportunisme, és sabut, sol tenir aquests signes d’identitat.
“I en veritat us dic que si és gran el país en el qual un home aconsegueix, sense violar la llei, ajuntar cinc mil milions, és més gran encara el país que no li perdona, i que, anticipant-se a la mort, l’obliga a tornar-los”. Així escrivia l’escriptor anarquista Rafael Barrett. Aquesta és la qüestió i a això hem d’aspirar. La Història, com la propietat, ha recordat el filòsof i escriptor internacionalista i republicà Santiago Alba Rico, és un robatori. Per això no hem de simpatitzar amb aquests lladres.
Es diu que les dades són fredes i probablement és cert. Les dades que s’utilitzen per descriure la realitat social s’acostumen a fer servir per objectivar, per distanciar-se d’allò que s’observa i mesurar-ho. Tot i així, a vegades les dades són indicadors d’alguna cosa tan punyent que difícilment es poden qualificar de fredes. És el cas de les poques dades de què disposem de les condicions de vida a Palestina, que donen a entendre quina és la realitat de la vida quotidiana dels palestins i palestines, i com el conflicte i la ocupació israeliana la condicionen i fan que sigui una vida impossible.
Els territoris ocupats de Palestina tenen una població aproximada de 4 milions de persones. Després de 60 anys de conflicte, les vides de tres generacions de palestins estan completament condicionades per la guerra i l’ocupació. Una ocupació que continua causant ferides que, en el millor dels casos, tardaran moltes generacions més a cicatritzar. Els últims dos anys, als territoris ocupats han mort directament per causa del conflicte 1.094 persones, i més de 5.000 han estat ferides. Cada mort és una vivència social i familiar traumàtica i suposa un nou abisme per a una solució justa al conflicte.
Els habitants dels territoris ocupats viuen un ofec constant per part de l’Estat israelià i el seu exèrcit, que impedeix el desenvolupament d’un projecte de vida mínimament normalitzat a nivell individual i col•lectiu. Un exemple d’aquest ofec són els tocs de queda. De forma sovint aleatòria, l’exèrcit israelià prohibeix als habitants d’una zona determinada sortir de casa seva, cosa que els impedeix des d’anar a treballar fins a sortir a buscar aigua o aliments. A la ciutat de Qalqiliya, als nord-oest de Cisjordània, el més de novembre passat van tenir 318 hores de toc de queda. Organismes internacionals com ara les Nacions Unides o el Banc Mundial han denunciat el deteriorament de les condicions socioeconòmiques a Palestina i han subratllat la importància de la llibertat de moviments per començar a millorar les condicions humanitàries i rehabilitar social i econòmicament la zona.
I és que Cisjordània és una autèntica zona d’obstacles a la mobilitat. El 38% d’aquest territori està ocupat per assentaments i infrastructures israelianes il•legals, a les quals els palestins no tenen accés. D’aquesta manera, Israel ha teixit una teranyina d’obstacles per a qualsevol tipus de desplaçament dels habitants. S’han construït, per exemple, carreteres de connexió entre assentaments, o dels assentaments a Israel per on només poden circular vehicles israelians. Es practica el que es coneix com a road blocks, que consisteix a tallar carreteres palestines de forma més o menys aleatòria justament per impedir una mobilitat fluïda. Però potser el que crida més l’atenció és la presència asfixiant de punts de control o checkpoints. És en aquests punts de control on la població palestina i els militars israelians es troben cara a cara en una de les vivències quotidianes més tenses del conflicte. L’arbitrarietat i la vexació són constants i serveixen de recordatori als palestins i palestines de la seva dominació. És com si Israel intentés demostrar cada dia que té el poble palestí al palmell de la mà i que en qualsevol moment pot tancar el puny i esclafar-lo. El 2007, Nacions Unides va registrar quasi 6.000 checkpoints aleatoris en territori palestí.
En aquestes condicions, fa dècades que la vida a Palestina és un impossible. Paral•lelament al conflicte polític, a la col•lecció de vulneracions de la legalitat internacional per part de l’Estat d’Israel, del pes de la història de la zona, a la seva rellevància geopolítica, el conflicte és pel poble palestí una llosa a qualsevol esperança de projecte de vida individual o col•lectiva.
REQUADRE
•Entre 2006 i 2007 han mort per conflicte directe 1.094 palestins i 5.035 han estat ferits.
•Més d’un 38% del territori de Cisjordània està ocupat per infrastructures israelianes.
•El 2007, les ciutats de Cisjordània han viscut 873 hores de toc de queda.
•L’últim any s’han registrat 5.858 checkpoints aleatoris de l’exèrcit israelià.
•Només el 2007, Israel ha detingut 6.082 persones als territoris ocupats.
Dades extretes d’informes de la United Nations Office for the Coordination of Humanitarian Affairs in the Occupied Palestinian Territory (OCHA-oPt). www.ochaopt.org
El naixement del Dia Interacional de la Dona no rau en un esdeveniment aïllat sobre el qual ni tan sols existia consens entre la historiografia nord-americana i l’espanyola, sinó que s’ha d’emmarcar en un context històric i ideològic molt més ampli.
Historiografia errònia
Dia Internacional de la Dona Treballadora “Es considera una jornada de lluita feminista a tot el món, en commemoració del dia 8 de març del 1908, en què les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton van declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball. El propietari no va acceptar la vaga i aleshores les obreres van ocupar la fàbrica. L’amo va tancar les portes i va calar foc, de manera que les 129 treballadores que hi havia a dins van morir abrasades (...)”. Victoria Sau, Diccionari Ideològico-Feminista (1981) Dia Internacional de la Dona Treballadora
“Es considera una jornada de lluita feminista a tot el món, en commemoració del dia 8 de març del 1908, en què les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton van declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball. El propietari no va acceptar la vaga i aleshores les obreres van ocupar la fàbrica. L’amo va tancar les portes i va calar foc, de manera que les 129 treballadores que hi havia a dins van morir abrasades (...)”. Victoria Sau, Diccionari Ideològico-Feminista (1981)
“El 8 de març, explicava als meus alumnes d’Estudis de la Dona la història del Dia Internacional de la Dona. És una història que jo m’havia repetit diverses vegades i que, per tant, coneixia bé. Una manifestació espontània organitzada per les treballadores del sector tèxtil de la ciutat de Nova York, protestant pels baixos salaris, la jornada laboral de dotze hores i les creixents càrregues laborals va ser dispersada per la policia d’una manera bastant brutal. Moltes noies van ser detingudes; algunes van ser trepitjades per la multitud. Cinquanta anys més tard, en l’aniversari d’aquesta manifestació, es va establir en la seva memòria el Dia Internacional de la Dona”. Temma Kaplan, On the Socialist Origins of Internacional Women’s Day. Feminist Studies 11, núm. 1 (Spring 1985), 163.
En la historiografia espanyola, la commemoració del 8 de març es vincula, erròniament, a l’incendi succeït l’esmentat dia de l’any 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York, provocat pel mateix empresari davant les obreres declarades en vaga i tancades a l’immoble. En la historiografia nord-americana es vincula, també erròniament, a una manifestació de treballadores del sector tèxtil a la ciutat de Nova York, que reivindicaven millores laborals. Totes dues referències són falses, i pretenen silenciar el veritable origen d’aquesta festivitat. En relació a l’incendi, n’hi ha prou de mirar el calendari per fer trontollar aquesta teoria: el 8 de març del 1908 era diumenge. Sí que hi va haver un incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, on van morir moltes dones, la majoria immigrants, però va ser el 25 de març del 1911, dos dies anterior a la primera celebració del Dia Internacional de la Dona. En relació a la manifestació, tot i que va tenir lloc, va ser el 27 de setembre del 1909, quan els empleats i les empleades del tèxtil van fer una vaga de tretze setmanes; però aquest esdeveniment tampoc és l’origen de la celebració del 8 de març.
La veu de les historiadores
Les historiadores Liliane Kandel i François Picq afirmen que el mite que situa la manifestació en l’any 1857 va ser creat el 1955 per eliminar el caràcter comunista que més tard adquiriria el Dia Internacional de la Dona. Per desvetllar els veritables orígens de la celebració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, i no com a Dia Internacional de la Dona Treballadora, ens hem basat en la investigació realitzada per Ana Isabel Álvarez González Los orígenes y la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945 (KRK-Ediciones: Oviedo, 1999). La historiadora nord-americana Mari Jo Buhle, en la seva obra Women and American Socialism 1870-1920, va estudiar l’incendi de la Triangle Shirtwaist Com-pany, però no pas per donar origen al Dia Internacional de la Dona, sinó per ocasionar la mort de les obreres que el 1910 havien protagonitzat la primera vaga duta a terme exclusivament per dones. La decisió de convertir aquesta celebració en una festivitat internacional va anar a càrrec de Clara Zetkin (1857-1933), líder del moviment alemany de dones socialistes. La seva proposta s’inspirava en el Women’s Day que les socialistes nord-americanes venien celebrant des del 1908 per reivindicar el dret al vot per a les dones..
El Dia Internacional de la Dona tenia com a finalitat exclusiva promoure la lluita pel dret al vot de la dona, sense cap mena de restricció basada en el nivell de riquesa, propietats o educació. La primera celebració del Dia Internacional de la Dona es va produir el 19 de març del 1911, i va ser seguida a Àustria, Alemanya, Dinamarca i Suècia. Durant els primers anys, el Dia Internacional de la Dona se celebrava en dates diferents, segons els països. Però el 1914, a proposta de les alemanyes, es va celebrar per primera vegada el 8 de març a Alemanya, Suècia i Rússia.
La Revolució Russa del 1917 va tenir una gran influència en el Dia Internacional de la Dona. Tot i que el 8 de març se celebrava a Rússia des del 1914, el 1917 les dones russes es van amotinar davant la manca d’aliments, donant inici al procés revolucionari que acabaria el mes d’octubre d’aquell mateix any. Els esdeveniments del 8 de març del 1917 (23 de febrer al seu calendari) són importants, no només perquè van donar origen a la revolució i perquè els van protagonitzar dones, sinó perquè van fer que el Dia Internacional de la Dona passés a celebrar-se, sense més canvis fins a l’actualitat, el 8 de març.
Nacions Unides, amb ocasió de la celebració el 1975 de l’Any Internacional de la Dona, va oferir la seva versió dels fets; segons Ana Isabel Álvarez, en aquest breu informe se silencien els esdeveniments del 1917 a Rússia: “El Dia Internacional de la Dona va ser proposat per primera vegada per Clara Zetkin, una representant de la Conferència de Dones Socialistes celebrada a Copenhaguen el 1910”. La proposta va arribar a l’inici d’un període de gran transformació social i política al món. Europa estava al fil de la Primera Guerra Mundial; els imperis colonials d’Àsia i de l’Àfrica patien les primeres commocions de la revolta nacionalista, i a Nord-amèrica el moviment pel sufragi femení estava qüestionant algunes de les presumpcions de les relacions humanes. La crida de Zetkin a les dones per unir la seva lluita per la igualtat de drets amb la lluita per preservar la pau mundial va topar amb un cor sensible. Quan es va celebrar el primer Dia Internacional de la Dona el 1911, més d’un milió i mig de dones hi va participar públicament. A més del dret de vot i a ocupar càrrecs públics, demandaven el dret a treballar i a l’ensenyament vocacional, i la fi de la discriminació en el treball”. Declarat per l’Assemblea General de Nacions Unides.
La relació entre les dones, el moviment obrer i el socialisme ha tingut els seus clarsobscurs. Les dones han estat presents en les reivindicacions obreres no només com a acompanyants, sinó que han pres el protagonisme amb nom propi: Flora Tristán (Perú), Clara Zetkin (Alemanya), Rosa Luxemburg (Alemanya), Alejandra Kollontai (Rússia), Luisa Capetillo (Puerto Rico), Zoila Aurora Cáceres (Perú), Paulina Luisa (Uruguai), Betsabé Espinosa (Colòmbia), Genera Pagán de Arce (Puerto Rico), Petronila Infantes (Bolívia), María Cano (Colòmbia), Carmela Jeria (Xile)... A l’època, les seves veus van enunciar els problemes de la dona: l’accés al treball assalariat, la protecció a les mares a la fàbrica, la seva invisibilitat a l’hora de participar en la vida política...
Aquestes dones també van construir els fonaments d’un moviment femení propi dins el socialisme. Van fundar revistes com Die Gliechhteit” (Clara Zetkin), “La Alborada”(Carmele Jeria), “La mujer” (Luisa Capetillo) y van organitzar conferències internacionals de dones. Menys conegut, però igualment important, és que algunes d’elles van crear els seus propis sindicats, com ara la Federació Obrera Femenina fundada a Bolívia, Women’s Trade Union League (Amèrica) i el sindicat de cigarreres (A Corunya).
Tot i les grans contribucions de les dones al moviment obrer, aquesta solidaritat no va ser sempre recíproca. Després de la Revolució Russa, Alejandra Kollontai ja va denunciar que la igualtat dels sexes era un objectiu formal i que no anava acompanyat de mesures concretes. No és cap secret, ni tan sols al segle xix, que no tot el moviment obrer estava a favor de la participació de les dones en el treball assalariat. S’argumentava que el lloc natural de la dona era l’espai domèstic. Alguns temien que les dones fossin competència deslleial a les fàbriques i, en lloc de donar suport a la seva sindicació, van intentar expulsar-les del moviment obrer per por a perdre els seus llocs de treball o a veure minvats els seus salaris. També Bebel, en la seva obra La mujer y el socialismo (1885), assenyala: “Hi ha socialistes que s’oposen a l’emancipació de la dona amb la mateixa obstinació que els capitalistes al socialime. Tot socialista reconeix la dependència del treballador respecte al capitalista (...), però aquest mateix socialista sovint no reconeix la dependència de les dones respecte als homes, perquè aquesta qüestió afecta el seu propi jo”.
Al llarg de la història, a les organitzacions sindicals i obreres només s’han xiuxiuejat aquests conflictes, però sense obrir un debat explícit que permeti avançar en la lluita obrera. Amb cada nova generació de dones s’obren ferides antigues, mai guarides, que es presenten una vegada rere una altra com a problemes sense importància, secundaris i, en el pitjor dels casos, inexistents. Una de les situacions que millor evidencien el desencontre del moviment obrer amb les reivindicacions feministes s’exemplifica en la lluita de la Jaeguer Ibèrica. Les dones van començar a reinvidicar un salari igual per un treball d’igual valor. Després de cinc anys de lluita, i malgrat l’escàs suport dels homes de la fàbrica, les dones van aconseguir que s’equiparessin els seus salaris. Ni la presència del secretari general del sindicat va aconseguir que els homes s’involucressin en la lluita de les seves companyes. Eren els anys vuitanta. Però, què passa avui? Lamentablement, les diferències no són cosa del passat. Hi ha una escletxa salarial important entre homes i dones; la nostra contractació té més temporalitat; estem sobrerepresentades en les ocupacions precàries, en l’economia submergida, i patim més atur i durant més temps. Sofrim doble jornada i encara existeixen règims de la Seguretat Social, com el d’empleades de la llar, que són un clar exemple de discriminació cap a les dones. I és que el sindicalisme no ha pres com a pròpia i prioritària l’eliminació d’aquestes situacions. Ho deixa clar la Negociació Col•lectiva, en la qual amb prou feines es recullen els drets vinculats a la igualtat, ni els més antics, com la suspensió per maternitat o la lactància. La llei d’Igualtat va ser una oportunitat poc aprofitada, ja que els sindicats, part negociant de la llei, no s’han autoimposat llistes paritàries en les taules de negociació dels convenis, tot i saber que les dones representen només el 25% de les persones que negocien.
Ara que la precarització del mercat laboral i la globalització neoliberal afecten de manera clara tant homes com dones, haurem d’aprendre dels errors del passat i establir aliances per caminar plegats cap a un món més just.
Els últims anys del segle xx tenen com a protagonistes les crisis financeres. I els primers del segle xxi segueixen la mateixa tònica: la recent nacionalització ‘temporal’ del Northern Rock britànic és només una mostra que les dinàmiques s’han invertit, creant una perillosa escletxa entre l’economia financera i l’economia real
La història dels darrers anys del segle xx, de globalització i liberalització financera desfermades, està plena de crisis: el 1987, crac de les Borses de Valors; el 1990, crac dels anomenats junk bonds (en castellà, bonos basura) i crisi de les caixes d’estalvi americanes; el 1994, crac d’obligacions als Estats Units; 1997 i 1998, la crisi financera internacional (Tailàndia, Corea, Hong Kong, seguits de Rússia i Brasil); entre el 2001 i el 2003, esclata la bombolla dels valors internet, també anomenats punto.com, fins a les hipoteques subprime i la ultimíssima nacionalització temporal del Northern Rock per part del govern britànic i la supressió de negociació de les seves accions a la Borsa. Per què creixen els riscos i les crisis se succeeixen? Juan Torres, catedràtic d’economia de Màlaga i indubtablement persona d’esquerres, ens explica que, abans, els bancs es dedicaven preferentment a recollir els recursos dels estalviadors per posar-los a disposició dels inversors o dels consumidors, mantenint un mínim de reserves per fer front als reintegraments. D’aquesta manera alimentaven constantment l’economia productiva amb el finançament més o menys necessari.
Avui es dediquen preferentment a comprar paper, és a dir, a comprar i vendre actius financers (títols de tot tipus, contractes de qualsevol naturalesa, assegurances, reassegurances) en lloc de dedicar-se a fer que l’economia real funcioni més i millor. Les empreses guanyen més amb aquest tipus d’operacions que a l’economia real, són més rendibles perquè són molt insegures, i la seguretat té un preu. En paraules del Premi Nobel d’economia, Maurice Allais, “les conseqüències de l’anomenada financerització han convertit l’economia mundial en un autèntic casino de joc, perquè hi ha insuficiència de recursos per generar activitat i llocs de treball, mentre es dediquen recursos a l’especulació”.
De manera semblant ho explicava Frederic Lordon a Le monde diplomatique l’estiu passat: els riscos creixen i són cada vegada més grans perquè els mecanismes financers se solen posar d’acord per evitar el pitjor, en especial als mercats monetari i interbancari. Els bancs centrals accepten intervenir a la menor tensió ja que, altrament, si un banc cau, podria provocar que tot el conjunt del sistema bancari es desplomi. Els bancs privats saben que no es permetrà l’enfonsament del sistema i juguen, es diverteixen, guanyen enormes quantitats de diners fins que, de sobte, temen haver anat massa lluny i obliguen la figura paterna, el banc central, que els tregui del compromís. Per a la banca central, el punt d’intervenció pot ser quan els tripijocs deixen de ser locals i amenacen amb convertir-se en un risc global; però, de fet, s’ha convertit en hostatge dels banquers imprudents que no han d’assumir la seva fallida.
Típic dels Estats Units
Val a dir que la banca dels Estats Units es va malacostumar en els gairebé vint anys que Alain Greenspan va dirigir la Reserva Federal, amb l’explosió de la liberalització financera i les ràpides disminucions dels tipus d’interès a la primera alarma. Els inversors no van tardar a entendre que tenien en Greenspan un amic i un hostatge que obria l’aixeta de la liquidesa cada vegada que els inversors havien fet un mal pas. I quan va esclatar la bombolla internet (els valors tecnològics), ho van acabar de confirmar. Ara és a Ben Bernanke, l’actual president de la Reserva Federal, a qui exigeixen que baixi més i més els tipus d’interès després de tres anys de beneficis sumptuosos amb productes sense garanties i de massa riscos.
La crisi actual
Paul Krugman ens alertava la passada setmana des del New York Times que ara es tracta d’una combinació de dues crisis: l’esclat de la bombolla immobiliària seria semblant a la dels valors punto.com, mentre que la de les subprime recordaria la de finals dels 80 d’estalvis i crèdits. En els dos casos anteriors, l’economia financera es va recuperar en pocs mesos, mentre que a l’economia real les repercussions en termes d’increment de la taxa d’atur van durar dos anys i mig. De fet, l’encadenament és clar, ja que el 2001, quan es desinflen els valors punto.com, Alain Greenspan orienta els inversors cap al mercat immobiliari amb una política de tipus d’interès molt baixos que fa atractiu invertir en el totxo. Però calien famílies que compressin cases, i no totes eren solvents (feines en precari, sous baixos, contractes discontinus). Tot i així, alimentant el desig de propietat de persones amb pocs recursos, s’inventa el sistema de les subprime, crèdits hipotecaris de rics i a tipus variables que s’ofereixen a persones amb serioses dificultats econòmiques.
Bernard Cassen ho explica d’aquesta manera: “Tot comença amb una entabanada d’estafadors moguts únicament pel seu interès (material o polític) i tot s’acaba amb pèrdues, en la seva majoria socialitzades. En el cas de les subprime, uns corredors de canvi més aviat burds van vendre crèdits hipotecaris a crèdules famílies americanes sabent perfectament que hi havia grans possibilitats que no poguessin ser reemborsats i que, per tant, podien provocar la ruina dels propietaris, expulsats de les seves cases. Després d’embutxacar-se la prima, els establiments financers dividien en pedaços aquests crèdits i, un cop barrejats amb altres productes de menys risc, els han titularitzat i revengut a altres establiments que, al seu torn, els han cedit a altres, etc. I l’un rere l’altre, tot el sistema financer s’ha vist contaminat per aquests títols podrits, i en una mesura que no se sap com començar a avaluar, tot i que s’entreveu enorme. Així, només la Société Générale he fet, a cegues, una provisió de 2.000 milions d’euros per la seva exposició a les subprime”.
La realitat és que, quan el 2005 la Fed augmenta els tipus d’interès, desencadena un efecte dòmino que, a partir del mes d’agost passat, amenaça el sistema bancari globalitzat i tres milions de famílies no poden fer front al deute d’uns 200.0000 milions d’euros. La seva manca de solvència pot portar a la fallida bancs tan importants com Citigroup i Merrill Lynch als Estats Units, Northern Rock al Regne Unit, Swiss Re i UBS a Suïssa, la Société Générale a França, etc. Tots ells han acabat reconeixent pèrdues tan considerables que és difícil poder valorar la magnitud exacta del desastre. De fet, s’acaben de nacionalitzar les pèrdues del Nothern Rock en nacionalitzar –ni que sigui de forma temporal– el mateix banc.
Ignacio Ramonet, a Le monde diplomatique del febrer, ens explica que des del passat mes d’agost les petromonarquies, les banques centrals americana, europea, britànica, suïssa i japonesa han estat injectant a l’economia milers de milions d’euros per evitar el pitjor: que la crisi s’estengui a l’economia real. Però hi ha massa factors –baixa accelerada dels preus dels immobles als Estats Units (però també al Regne Unit, Irlanda i Espanya), esclat de la bombolla de la liquidesa, caiguda del dòlar, restriccions dels crèdits, etc.– que posen en perill el creixement econòmic, ja que s’hi ha d’afegir l’increment dels preus del petroli, matèries primeres i productes alimentaris. És a dir, tots els ingredients per a una crisi de llarga durada, la més important de la globalització. Segons Ramonet, cal veure ara si les economies asiàtiques poden començar a desplaçar el centre de l’economia mundial des dels Estats Units cap a la Xina i, si això succeeix, significaria la fi del model que coneixem.
I què fa Europa?
Segons va explicar Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE) a Barcelona el passat mes de febrer, el consell de govern del BCE ha decidit de manera unànime mantenir els tipus d’interès en el 4% per a frenar la inflació (del 3,2% al gener, més de 1,2 punts per sobre del previst). Trichet va parlar dels efectes de la globalització en la política monetària, explicant que la Unió Europea està més oberta a la competència exterior que els Estats Units (37% del PIB entre el 2001 i el 2006, front el 25% del Estats Units per al mateix període). I va insistir que l’augment estructural dels preus dels productes alimentaris i energètics estava augmentant la inflació: la globalització, doncs, podia estar tenint un efecte inflacionista.
A principis de febrer, el BCE va mantenir invariable el preu de diner a curt termini. I diu Trichet: “Si féssim el que ens demanen, en un 99% dels casos abaixaríem els tipus d’interès. Però no ho podem fer, no és correcte en temps de turbulències”. Trichet creu que les persones desitgen estabilitat de preus i creació d’ocupació, i va recordar que, des del 1999, la zona euro ha creat 15 milions de llocs de treball, dos milions més que els Estats Units. Al que no es va referir el president del BCE va ser a la baixa qualitat i als baixos sous d’aquests llocs de treball, que tenen molt a veure amb l’actual recessió econòmica.
Si hi ha un indicador econòmic capaç de provocar gotellades de suor freda als analistes financers, no és el preu del petroli ni de les matèries primeres. L'indicador que més temen veure flaquejar és la confiança del consumidor
En efecte, és sabut que el capitalisme se sustenta per l’espiral producció/consum. Les vagues de treballadors han atacat un d’aquests dos pilars. És possible una estratègia transformadora que ataqui el pilar del consum?
El 14 de març del 2006, el president d’Argentina, Néstor Kirchner, va comminar els seus ciutadans a deixar de comprar carn bovina, el producte més consumit per la població en la seva dieta diària, fins que en baixessin els preus. En el seu discurs va afirmar: “Fem sentir el poder de consum dels argentins. Que no som més tontos. Que no ens venguin al preu que ells volen, com si nosaltres haguéssim d’abalançar-nos a pagar qualsevol cosa”. Kirchner va atribuir la pujada del 26% en tres mesos a la gasiveria dels intermediaris. El mateix Kirchner havia creat un precedent un any abans en abanderar un reeixit boicot a la petrolera Shell. La mesura no va tenir un efecte immediat i la premsa de dretes va afanyar-se a titllar-la, no sense certa gràcia, de “vegetarianisme presidencial”.
El cert és que és difícil veure l’impacte immediat d’aquestes accions, a causa de la globalització de l’oferta i la demanda i a la lenta translació dels descensos de preus al consumidor final. El 13 de setembre del 2007, a Itàlia va tenir lloc una vaga de consumidors de pasta. La reclamació era una baixada del 5% dels preus, i l’èxit de la convocatòria va ser notable.
Estem davant de casos esporàdics o hi podem entreveure una futura via de transformació? De fet, l’amenaça d’accions d’aquests tipus és percebuda com a real pels poders fàctics. Ja a mitjan la dècada dels setanta, els Estats Units van adoptar provisions antiboicot a les seves lleis d’exportació. Aquesta mesura es va implementar amb el propòsit d’evitar el boicot dels països àrabs a Israel. A la pràctica, aquesta llei desencoratja el boicot a certs interessos, penalitzant el rebuig a fer transaccions amb companyies israelianes.
Consum i consciència de classe
Dos són els problemes ideològics d’aquesta via. Es pot objectar que suposa l’acceptació d’una classe consumidora interclassista i validar el mite de la llibertat de tria del consumidor en una societat capitalista. Aquesta objecció és vàlida, però oblida la important segmentació del consum en termes de renda. Estan emergint diferents classes consumidores supranacionals delimitades pel poder adquisitiu i unes marques de referència.
Evidentment, una vaga de rellotges aturats en la qual els pijos desistissin de comprar més Rolex no és el mateix que una acció sobre un producte bàsic com ara la carn. Però, de la mateixa manera, les vagues dels pilots d’avions no invaliden el mecanisme de la vaga. La segona objecció seria dir que, simplement, estem parlant del tradicional boicot. En efecte, la vaga de consumidors és una evolució del boicot. Tanmateix, i amb tota la provisionalitat requerida en parlar d’un fenomen embrionari, en podríem definir algunes diferències. El boicot sol tenir un horitzó a llarg termini, demana canvis en els hàbits de consum o el bandejament de certes companyies. En aquest sentit, s’acaba confonent amb el consum responsable o ètic. La vaga de consumidors, com la vaga de treballadors, ha de tenir unes reivindicacions concretes, contrastables, que s’exigeixin a les empreses o al govern a curt termini. De l’acceptació d’unes reivindicacions comunes se’n deriva un major grau d’organització i d’intencionalitat política. Els boicots solen ser correlats de campanyes polítiques més àmplies. En la vaga de consumidors, la mateixa vaga és la campanya política, fet que exigeix una organització més gran. Aquestes necessitats organitzatives venen una mica grans a les associacions de consumidors que fins ara han impulsat accions d’aquests tipus. Prendran el seu lloc els partits i els sindicats?
A l’Estat espanyol n’hem tingut alguns exemples en les tímides apagades generals convocades en protesta pel canvi climàtic. Tot i que aquest tipus d’iniciatives no han anat més enllà de l’embadaliment de veure un petit solc a la gràfica de consum elèctric, anticipen un mètode que podria prendre força els propers anys. El repte és fer del solc una fissura.
El passat dissabte 9 de febrer, un centenar de companys i companyes del PCC que treballen en el sector del metall i l’energia van celebrar la II Conferència del PCC-Metall. En aquesta conferència hi havia representants de CCOO a les seves empreses, amb una àmplia representació de tot el sector com Endesa, SEAT, Nissan, Pegaso, SAS, Mercedes Benz, ACC-UH i T.I. Automotive o Mecalux, entre d’altres.
A la jornada es van tractar dos nuclis de treball. D’una banda, el debat i la posterior aprovació d’un document analític sobre la situació de la indústria del sector, que en propers números de l’Avant traslladarem a la resta de companys i companyes del partit i de més enllà. D’altra banda, es van aprovar les propostes de treball a desenvolupar tant en el marc d’EUiA com en el marc sindical on desenvolupem la nostra tasca, CCOO, en un any que vindrà marcat pels congressos en ambdues organitzacions.
Es considera, doncs, imprescindible una bona dinamització i una organització excel•lent de l’estructura del Metall-Energia, que ha crescut un 100% en militància en el darrer període, amb la incorporació de joves sindicalistes.
El creixement organitzatiu fa necessària una acurada distribució de l’Avant , així com una bona formació política i ideològica dels seus militants, a partir de l’Escola del partit i de la Fundació Pere Ardíaca com a eines prioritàries.
Es va posar especial èmfasi en la importància de la participació dels i les comunistes del metall a EUiA, contribuint decididament al treball quotidià de l’organització i en les principals línies estratègiques que cal afrontar durant aquest curs polític.
La lluita per un treball digne, accentuant especialment la sinistralitat laboral. És necessari desenvolupar una activitat política intensa al llarg de la campanya electoral per a les eleccions generals, fent possible un debat sobre les propostes programàtiques d’EUiA als centres de treball, participant als actes o activitats que s’organitzin. En definitiva, introduint la política en els nostres llocs de treball, en les nostres empreses des de la proximitat i la feina diària.
Participació activa
Cal continuar amb la dinàmica quotidiana de participar en l’acció i les eleccions sindicals, animant els nostres camarades a presentar-s’hi i a participar activament en els processos d’elecció. Cal també una participació activa en tot el llarg procés congressual, que tot just s’inicia, aportant el treball dels nostres millors quadres, per a la necessària organització de la nova majoria que ens permeti recuperar els trets d’identitat de CCOO, per la qual cosa caldrà preparar adequadament les eleccions dels delegats i delegades escollits de forma directa i dels escollits a la resta d’estructures comarcals. En darrer terme, convindrà també una preparació exhaustiva dels materials, aportant els valors aprovats per la nostra sensibilitat en la jornada Temps de Debat. Així mateix, encarar amb força la futura fusió de la Federació d’Indústria, activant una comissió d’enllaç, per treballar colze amb colze amb els camarades del sector de Químiques del PCC.
Per finalitzar, a la Conferència es va escollir un nou comitè com a equip col•lectiu de treball, responsable d’iniciar totes les prioritats i tasques prèviament descrites amb tota la força i la convicció.
Carlos Márquez Responsable polític de la cèl•lula Metall-Energia
A les eleccions municipals del 2007, disset regidors van ser escollits a les llistes de Plataforma per Catalunya, mentre que a les anteriors municipals aquesta formació només n'havia obtingut quatre. Aquesta formació política manté que l’arribada de població immigrada té efectes negatius en la vida de la població autóctona
Plataforma per Catalunya (PxC) centra la seva oferta política en la denúncia dels suposats efectes negatius que l’arribada de població immigrada té sobre la vida de la població autòctona, dels de casa (com li agrada dir al seu president, Josep Anglada). Efectes a nivell econòmic, educatiu, en la prestació de serveis, en la convivència, etc. Aquest discurs es veu complementat amb l’acusació a la classe política d’haver-se oblidat de la població autòctona per dedicar-se exclusivament a la satisfacció dels seus propis interessos.
Més que el nombre total de vots aconseguits, potser el més remarcable de l’ascens de PxC és el fet que van duplicar (a Manlleu i Cervera) i triplicar (a Vic i el Vendrell) els seus vots als quatre municipis on ja tenien representació municipal. A continuació, presentarem alguns apunts que ens semblen necessaris per a la reflexió col•lectiva que necessita l’esquerra a l’hora d’analitzar aquest fenomen.
En primer lloc, no podem oblidar les limitacions de l’Estat del benestar espanyol quant a la provisió de recursos i serveis socials. Davant d’una possible competició per l’accés a aquests recursos (aquests municipis han experimentat un gran creixement de població en els deu darrers anys), una part de la població pot dirigir la seva frustració contra alguns dels usuaris d’aquests serveis (els immigrants) en lloc de fer-ho contra les polítiques públiques governamentals i el sistema econòmic en què s’insereixen.
Una segona qüestió a tenir en compte és el gran protagonisme polític i mediàtic aconseguit per l'únic regidor d’aquesta formació als quatre municipis esmentats. La singularitat d’algunes de les propostes i accions d’aquesta formació ha fet que els mitjans de comunicació, tant locals com nacionals, li proporcionessin una àmplia cobertura informativa. Paradigmàtica va ser la proposta de Josep Anglada de prohibir l’ús del burka als espais públics d’aquesta ciutat. L’estrambòtica proposta d’un únic regidor de la ciutat de Vic va merèixer l’atenció de mitjans de comunicació locals, autonòmics i fins i tot estatals. La PxC com a símptoma
Un altre element molt important és que a les quatre poblacions s’ha acabat consolidant una secció local del partit formada per gent coneguda al municipi. Gent en alguns casos provinent d’altres organitzacions socials i polítiques, com és el cas d’Antonio Sánchez, exsindicalista i cap de llista de la Plataforma a Manlleu. Un altre cas destacat seria la llista del Vendrell, on figuraven dos activistes del moviment veïnal. No obstant, aquests fitxatges no ens han de fer oblidar la procedència política de l’extrema dreta d’un bon nombre dels seus militants, començant pel mateix president, exmilitant de Fuerza Nueva.
Més diferències formals que de contingut
Hem de parlar també de l’actitud hipòcrita de la dreta catalana en relació al partit d’Anglada. Ara que estem en plena campanya electoral, és fàcil comprovar la similitud de propostes entre Plataforma per Catalunya i la resta de la dreta catalana. Si bé PxC presenta uns posicionaments més extrems, sovint les diferències són més de forma que de contingut. La Plataforma per Catalunya crida en veu alta i fa bandera del que altres tan sols insinuen. Cal, doncs, emmarcar l’explotació electoralista dels sentiments antiimmigració com un fenomen de gran abast, dins el qual la Plataforma i formacions similars en són l’element més extrem.
En definitiva, estem davant d’una formació política que ha aconseguit arrelar i presentar-se com un membre mínimament respectable de l’escenari polític d’alguns municipis, explotant problemàtiques reals com ara els dèficits en matèria de polítiques socials o els recels d’una part de la ciutadania cap a la classe política. Per fer front a aquesta formació cal desenvolupar un treball de base centrat en el dia a dia d’aquestes poblacions.
Una tasca d’oposició que es limiti a la denúncia de l’extremisme dels seus dirigents o a l’intent d’estigmatització dels seus votants està condemnada al fracàs. Les dreceres no serveixen per abordar les contradiccions socials i polítiques de fons de què es nodreixen aquestes formacions, per més evident que ens sembli la seva demagògia.
El 2007 ha estat, sens dubte, un any important per les possibilitats de redreçar el camí i plantejar-nos nous escenaris més racionals i sostenibles. Ha estat l’any en què la consciència que l’escalfament del planeta ha deixat de ser socialment una teoria catastrofista pendent de ser demostrada. El consens internacional, tant d’experts com de dirigents polítics, és total. En aquest context, el canvi climàtic va entrar en l’agenda electoral dels principals partits de cara a les eleccions del 9 de març, tot i que, en general, la poca convicció a l’hora de fer propostes serioses va ser la nota dominant.
Les dues principals forces que es disputaven el govern plantejaven mesures, en general poc creïbles, per tapar l’expedient i poder dir que fan alguna cosa. Però la contradicció era la norma. Fa algunes setmanes, Carme Chacón proposava ampliar l’aeroport cap al mar. Obra faraònica dins un mar que els científics ens diuen que pot pujar de nivell i amenaçar les zones litorals. A més, si gran part de les emissions ve d’un consum desbocat de combustibles fòssils provocat, entre d’altres, pel creixement imprudent d’un trànsit aeri fins a uns límits surrealistes, ¿a què ve ara aquesta proposta? Com podem dir que combatrem el canvi climàtic i seguir impulsant infraestructures que el promouen?
Un altre front obert són els desenvolupaments urbanístics. La mateixa setmana que un dels principals dirigents empresarials del sector reconeixia que s’ha construït el doble del necessari, i que gran part del totxo col•locat ho ha estat només en clau d’inversió especulativa, el conseller Nadal anunciava la posada a disposició de més sòl, en aquest cas públic, per seguir construint habitatges (això sí, amb un major percentatge de vivenda protegida) i evitar la recessió del sector. Té sentit? Els últims anys hem urbanitzat més que en tota la història anterior, i ara volem esmorteir la ja evident crisi del sector de la construcció amb més del mateix.
No seria més racional i auster facilitar que molta d’aquesta sobreproducció urbanística esdevingui habitatge de lloguer controlat pel sector públic? Ens podem permetre que més teritori, que hauria de garantir la nostra futura sobirania alimentària, esdevingui espai construït sense una finalitat social clara?
Si alguna cosa hauria de diferenciar l’esquerra de la dreta en aquest tombant de segle i de cicle civilitzatori és precisament la valentia política de dir la veritat. La veritat, avui, és que la millora de la qualitat de vida de les persones no pot passar per perseverar en el model de desenvolupament de creixement basat en infraestructures de mobilitat i de l’ocupació acrítica del territori. Una societat emancipada per al segle xxi s’ha de plantejar posar fre al creixement desbocat: reduir les necessitats de mobilitat, generant proximitats a la vida quotidiana; afavorir el reassentament de la població als nuclis compactes, refent el camí de la dispersió urbanística dels darrers 30 anys; promoure una producció agrícola ecològica i diversa, afavorint la recuperació de terres de conreu i evitant que entrin al mercat de l’especulació urbanística, gestionant els boscos per fer-los, de nou, útils, impulsant polítiques de gestió dels recursos hídrics basades en els principis de la nova cultura de l’aigua, protegint la biodiversitat, no només per respecte als drets dels éssers vius que ens envolten, sinó com a garantia per a les necessitats de les generacions futures.
Aquestes i altres propostes han de ser la base d’una nova cultura del territori que necessita de l’impuls organitzador de grans majories socials amb capacitat de participació i mobilització. Una societat més sostenible ha de ser, per força, una societat més igualitària i democràtica i que, ves per on, reprengui la planificació del seu futur. Això sí, amb la participació de tots.
Raül Valls Membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial
La proposta de Zapatero de reconciliar les cultures de tot el món, i en especial la musulmana i l’occidental, per garantir la seguretat i l’estabilitat internacionals és equivocada des de l’origen. Si les desavinences entre cultures existeixen, les causes s’han de buscar en les desigualtats econòmiques i polítiques entre el Primer Món i la resta de països Zapatero ha començat l’any 2008 impulsant la seva proposta estrella en l’àmbit internacional, coneguda com l’Aliança de les Civilitzacions, amb una trobada a Madrid que va definir com a objectius d’aquesta iniciativa “promoure l’entesa i la reconciliació entre cultures de tot el món i, en particular, entre les societats musulmanes i occidentals”, ja que als documents s’afirma que “la polarització intercultural i el temor mutu són particularment aguts al si d’aquestes comunitats i entre elles, fins al punt de representar una amenaça per a l’estabilitat i la seguretat internacionals”.
Més enllà de les bones intencions de la proposta, crec que és equivocada des de l’origen, perquè la inseguretat internacional no està causada per un desacord o un enfrontament cultural. En tot cas, si aquesta desavinença existeix, és una conseqüència més de la causa principal dels conflictes planetaris: les desigualtats econòmiques i polítiques tan abismals entre el Primer Món i la resta de països.
Al meu entendre, l’error iniciàtic comença volent donar la rèplica directa al creador del concepte xoc de civilitzacions, Samuel Phillips Huntington, intel•lectual orgànic que ha donat justificació teòrica a la guerra total contra el terrorisme iniciada per George W. Bush després dels atacs de l’11-S a Nova York. La socialdemocràcia, en lloc de fer una anàlisi pròpia de les causes, ha preferit debatre sobre les conseqüències, acceptant la premissa major formulada pels neocons americans que l’arrel del problema és de naturalesa cultural-religiosa. Per tant, encara que la socialdemocràcia proposi solucions diferents a les que dicta Washington, el resultat serà en funció del terreny de joc marcat per l’adversari, quedant fora de consideració aquells àmbits molestos o inadequats per a ells.
El final de la història
En realitat, Huntington desenvolupa una mica més la teoria de Fukuyama sobre el final de la història, descartant que hi pugui haver alternatives al capitalisme i a la democràcia liberal. Aquesta és la base per afirmar que ja només queda l’enfrontament ètnico-cultural o cultural-religiós, negant al mateix temps la principal contradicció que tenen les societats contemporànies, que no és una altra que la contradicció capital-treball o, dit en termes polítics, la lluita de classes, que té marcs autònoms en l’àmbit de les nacions (tinguin Estat o no), i també expressions a nivell internacional, accelerades i harmonitzades per la globalització econòmica.
Als segles xix i xx el problema era l’explotació de l’home per l’home. Al segle xxi, a més, pot ser que ni interessis per ser explotat, perquè la globalització deixa fora de l’esquema recursos/força de treball/mercats països sencers, que només tenen en les migracions massives la possibilitat de sobreviure.
Per tant, tota iniciativa que vulgui acabar amb els enfrontaments internacionals que avui vivim, ha de basar-se en un nou ordre internacional que promogui relacions econòmiques justes entre els països, l’extensió de la democràcia i la resolució pacífica dels conflictes.
L’estructura productiva de l’economia espanyola s’ha modificat de manera significativa durant les darreres dècades, en què l’agricultura i la indústria han perdut pes respecte a la construcció i al sector serveis. En el cas de l’agricultura, el descens relatiu és a causa d’una intensa reestructuració del sector, provocada sobretot per l’adhesió espanyola a la Política Agrícola Comuna (PAC) i pel transvassament de mà d’obra cap a altres sectors.
En la indústria, la integració a la Unió Europea ha provocat un ajust molt brusc en un sector amb un greu retard històric i basat exclusivament en baixos salaris i energia barata. Les importacions i l’increment de l’atur han estat significatius. Sectors estrella
Els dos sectors que guanyen terreny són la construcció i els serveis. La terciarització de l’economia és un fet evident causat pel creixement dels serveis públics, l’increment del turisme i l’externalització progressiva dels serveis industrials. L’altre sector estrella és el de la construcció, que ha crescut de manera espectacular com a resultat dels anys d’expansió econòmica, de l’arribada d’inversió directa exterior i l’establiment d’empreses multinacionals, i de la insuficiència d’oferta. Tot això ha provocat una forta revalorització del preu de l’habitatge, amb unes xifres que tothom coneix.
Per tant, l’economia espanyola està basant el seu creixement en activitats de caire especulatiu, en detriment de la política industrial i dels sectors productius. Això està provocant greus desequilibris i importants desigualtats.
Un dels principals desequilibris es refereix a l’endeutament creixent de les famílies, que està assolint uns nivells insostenibles per culpa del crèdit hipotecari, de l’increment dels tipus d’interès i de la creixent precarietat laboral dels i les joves.
Pel que fa a la desigualtat, les xifres són més que preocupants. Segons el Fons Monetari Internacional, la part de riquesa que pertoca a la classe treballadora ha disminuït a la UE-15 del 61,6% el 1992 al 57,6% el 2005.
A Espanya, aquesta disminució ha estat la més significativa de tots els països estudiats, baixant la participació dels i les treballadores del 62% al 54,4% en el mateix període.
En conclusió, el model econòmic espanyol segueix patint greus mancances. El conegut debat entre eficiència i equitat ens ha demostrat moltes vegades que són compatibles i poden anar de la mà. En el cas espanyol, malauradament, caminen juntes, però ho fan marxa enrere.
El partit a l’oposició investiga la naturalesa de la cultura espanyola. Els objectius: diferenciar-la de la dels immigrants, i adoctrinar aquest col•lectiu perquè s’adapti al país. Es resoldria així, afirmen, un dels principals problemes de la immigració
Darrerament, un bon nombre de representants del primer partit de l’oposició al govern estatal s’han embarcat de manera un pèl amateur en una tasca més pròpia dels etnògrafs de temps pretèrits: inventariar els costums dels espanyols i, a partir d’aquí, definir en què consisteix de manera essencial la nostra cultura. La raó per a aquesta cerca d’unes suposades essències pàtries no és, però, escriure una bonica monografia sobre els indígenes d’Ibèria, luxosament editada per la FAES, que quedi ben elegant a les prestatgeries del carrer Gènova. Pretén anar molt més enllà: el producte d’aquesta recerca bàsica ha d’acabar plasmat en un contracte pel qual els estrangers amb intencions d’establir-se a casa nostra es comprometrien a assemblar-se a nosaltres, rendint-se davant l’evidència que els nostres hàbits son preferibles als seus.
El contracte lliure
És interessant considerar, primer de tot, la premissa de què parteix una proposta d’aquesta naturalesa. S’assumeix que l’anomenat problema de la immigració és un problema d’incompatibilitats culturals, i que aquestes s’han de resoldre per una via molt apreciada pels neoliberals: el contracte suposadament lliure on les dues parts participen sense més condicionant que la seva voluntat individual. D’una banda, el senyor Rajoy, en representació de l’interès general de l’Estat espanyol; de l’altra, el senyor Immigrant com a únic responsable del seu destí entre els fluxos internacionals de mà d’obra barata. Això és com dir que les persones que abandonen el seu lloc d’origen a la recerca d’oportunitats es poden permetre el luxe d’anar valorant les diferents ofertes que els fan els possibles països de destinació i, finalment, havent-ne avaluat fredament els avantatges i inconvenients com qui examina un catàleg turístic, acabar firmant lliurement un contracte tan assenyat com necessari per als bons costums i la bona convivència.
Resoldríem així, diuen els advocats d’aquesta noble causa, un “problema de la immigració” que evidentment no té res a veure amb la precarietat jurídica i econòmica dels nouvinguts, ni amb l’escassetat crònica dels recursos destinats als serveis bàsics en la nostra versió esquifida de l’Estat de benestar.
El que no són els espanyols
Fins aquí, sembla que tot quadraria bé: seria un procediment d’allò més asèptic i civilitzat, un mer tràmit administratiu que gairebé no es notaria entre les quatre gestions senzilles que donen dret al permís de treball o de residència. Les dificultats vénen, però, quan els defensors de la proposta posen fil a l’agulla i comencen a pensar en veu alta quins serien els costums dels espanyols. La pluja d’idees que s’ha produït aquests dies davant dels micròfons dels periodistes ha estat d’allò més edificant.
Primer de tot, el candidat a la presidència ens indica el que no som els espanyols: ni polígams, ni mutiladors de clítoris, ni partidaris del vel. En segon lloc, un ex ministre ens recorda com alguns espanyols –suposem que es refereix als ciutadans que no aspiren a ser exministres– tenen una facilitat natural per servir eficientment totes les varietats de cafè que se’ls demani. A més, tot i saber que gaudim d’un sistema sanitari excel•lent, fem atenció a no abusar de les mamografies –s’entén que aquí es parla de les espanyoles– per no col•lapsar els serveis d’urgències.
Un altre candidat destacat, en una al•locució que passarà a la història del surrealisme, assevera que els espanyols tenim per costum no apropiar-nos dels fons reservats. I, com a postil•la final, una exprimera dama resumeix els costums espanyols dient que tenim educació i sanitat, encara que no diu si hem heretat aquests trets dels nostres avantpassats remots o si més aviat ens vénen donats per algun cromosoma.
És una llàstima, però costa d’imaginar com es podrien plasmar totes aquestes aportacions en un contracte pel respecte dels costums. Potser resultaria molt més senzill referir-se a l’hàbit de la migdiada, als horaris dels àpats desplaçats dues hores respecte a la resta del món o, ja sense eufemismes, al catolicisme practicant.
El que no queda clar és si l’immigrant, un cop hagi tornat al seu país per no empipar-nos amb la càrrega del seu atur o de la seva vellesa, estarà obligat a continuar assemblant-se a nosaltres i, fins i tot, a evangelitzar els seus compatriotes amb els bons costums que haurà aprés entre nosaltres.
L’objectiu d’aquest article és presentar als lectors una disciplina acadèmica encara poc coneguda, però que tanmateix va adquirint cada cop més importància a les universitats d’arreu, incloses les catalanes: l’antropologia visual.
Definim, en primer lloc, què és l’antropologia. És una disciplina científica que estudia l’ésser humà en la seva integritat. Es divideix en l’antropologia física, que adopta una perspectiva naturalista o biològica, i l’antropologia social o cultural, també anomenada etnologia. Més concretament, l’etnologia es defineix com l’estudi de les institucions, les llengües o les pràctiques socials i religioses de diferents col•lectius humans. El mètode d’obtenció de dades de l’etnologia és l’etnografia o treball de camp. Avui dia, aquest mètode es concep com una investigació prolongada realitzada in situ i basada en la relació de complicitat entre l’antropòleg i els informants.
L’antropologia visual és una branca de l’antropologia social i cultural que abasta tres aspectes. En primer lloc, es proposa estudiar la significació cultural i els usos socials de la imatge entesa com a objecte, és a dir, com a producte fabricat per l’ésser humà. En aquest sentit, es poden trobar assajos d’antropologia visual sobre els anuncis de televisió, els tòtems d’Austràlia o els graffitis urbans. El concepte de relació és la categoria clau per a la reflexió antropològica de les imatges. Així, l’antropòleg visual pretén determinar quines interaccions s’estableixen entre els individus i les imatges, la manera com aquestes mediatitzen les relacions socials i, finalment, quin és l’enllaç entre les imatges i l’univers simbòlic del col•lectiu que les ha creades.
En segon lloc, l’antropologia visual utilitza tècniques d’enregistrament visual com la fotografia o el cinema com a mètode per a l’obtenció i la recopilació de dades durant el treball de camp. Aquest mètode visual, que tan sols pot ser legítimament utilitzat amb el permís explícit dels informants, permet veure a posteriori les escenes enregistrades durant la recerca etnogràfica. Finalment, l’antropòleg visual integra les escenes o les fotografies realitzades durant el treball de camp com un element de construcció i de tranmissió de les seves reflexions. És aleshores quan es parla de l’ús de la imatge com a discurs antropològic. En aquest tercer àmbit de l’antropologia visual cal destacar dues propostes: d’una banda, la introducció de fotografies a l’interior d’assajos antropològics i, de l’altra, la realització de cinema etnogràfic.
El cinema etnogràfic es defineix com un cinema sobre l’alteritat cultural en què l’investigador és, alhora, antropòleg i cineasta. Cal precisar que la noció d’alteritat cultural no s’aplica unicament en relació a pobles geogràficament o culturalment allunyats de nosaltres. Aquest terme expressa sobretot l’actitud amb què l’antropòleg se situa respecte al col•lectiu humà amb el qual treballa: una actitud de proximitat i de distància alhora, que li permet penetrar en un nou àmbit cultural i, al mateix temps, restar-ne suficientment aliè per a poder-ne fer una interpretació crítica. D’altra banda, i a diferència del documental convencional, en el cinema etnogràfic la relació entre cineasta i participants forma part de la temàtica de l’obra.
Finalment, la noció de guió previ, pròpia del cinema de ficció, no té sentit en el cinema etnogràfic: aquest és sobretot el testimoni d’una recerca prolongada i imprevisible en què la pel•lícula es va fent a mesura que la investigació avança.
Les poques pel•lícules etnogràfiques que es produeixen difícilment arriben al gran públic. És per això que s’hauria de crear una xarxa de difusió de cinema etnogràfic que inclogués, entre d’altres, centres cívics, associacions culturals, escoles i universitats. El cinema etnogràfic ha de mantenir-se fora de la lògica del mercat. Només així podrà apropar-nos realitats diferents mitjançant una mirada inèdita, crítica i documentada que pugui contribuir a la comprensió de l’alteritat cultural. Només així podrà adquirir un rol actiu en la transformació d’un món on, malauradament, aquesta alteritat encara és sovint vista sota l’ombra dels prejudicis.
El qüestionar la Barcelona del Fòrum i l’agonia del somni americà són els temes centrals de les nostres propostes de lectura per a aquest mes. Els seus autors, Manuel Delgado i Richard Rorty
Títol: Forjar nuestro país. El pensamiento de izquierdas en los Estados Unidos del siglo xx / Autor: Richard Rorty / Edita: Paidós
Segons el filòsof pragmatista Richard Rorty (1931-2007), als Estats Units les classes socials corren el risc d’esdevenir una relíquia històrica. A diferència d’altres enterraments precipitats, la seva anàlisi no pretén desarmar conceptualment l’esquerra obrerista. Per contra, ens alerta de l’inquietant ressorgiment de castes heriditàries. En efecte, parlar de classes socials només té sentit si les regles del joc estan inspirades en els ideals de la meritocràcia i la igualtat d’oportunitats. El desmantellament de l’Estat del Benestar agreuja inevitablement les injustícies provocades per l’atzar del bressol. Si el 1979 els joves nord-americans situats en el 25% més alt de l’escala social tenien quatre vegades més possibilitats de fer una carrera universitària que la resta, actualment aquesta proporció ha augmentat fins a deu vegades més. L’american dream agonitza i, lamentablement, la dreta populista sembla més hàbil que ningú a l’hora d’explotar políticament el ressentiment que provoca l’extinció d’aquest somni.
Forjar nuestro país pretén ser una aportació provocativa al necessari debat sobre el perquè de tanta derrota acumulada. L’autor fa un repàs a la història de l’esquerra nord-americana del segle xx i assenyala la dècada dels seixanta com un període de ruptura entre la Vella i la Nova Esquerra. Entre els mèrits de la Nova Esquerra, destaca la seva decisiva contribució a la fi de la guerra del Vietnam, així com la disminució del sadisme simbòlic contra les minories (allò que el pensament conservador pretén ridiculitzar amb l’etiqueta del políticament correcte).
El problema ve després, quan, un cop passada l’eufòria revolucionària dels seixanta, els intel•lectuals de la Nova Esquerra comencen a desentendre’s del món del treball. Isolats en campus cada cop més elitistes, decideixen lliurar-se a l’estudi preferent d’aquelles víctimes del sistema que portin un estigma inesborrable, ja sigui de gènere o de raça. L’eco-nomia perd interès per als acadèmics radicals. Qüestions com el repartiment de la riquesa o les vinculacions entre teoria social i pràctica política són totalment desateses. Quaranta anys més tard, el resultat d’aquesta negligència és una esquerra impotent i atomitzada, en una nació que ha assolit els índexs de desigualtats socials més grans entre tots els països rics.
Què cal fer?
Rorty proposa dues mesures urgents. En primer lloc, demana a l’esquerra acadèmica postmoderna que deixi de racionalitzar la desesperança i proposi programes d’acció pràctica destinats a la millora concreta de les condicions de vida dels més desafavorits. En segon lloc, situa la necessitat de recuperar l’orgull nacional en la millor tradició de Walt Whitman i Herbert Croly. Certament, la identitat nord-americana pot centrar-se fàcilment en elements ideològics progressistes lliures de qualsevol etnicisme o mite històric premodern. El nord-americanisme pot ser molt útil per a l’esquerra, sempre que aquesta sigui capaç d’imposar la justícia social com a meta nacional, en lloc de l’individualisme decimonònic. Considerar els EUA una nació intrínsecament conservadora és un luxe derrotista imperdonable, sobretot si tenim en compte l’elevat grau d’orgull nacional entre la seva classe treballadora. Per reunificar el moviment obrer i l’esquerra intel•lectual, Rorty formula una proposta concreta: seguir una estratègia a l’estil del vell cartisme britànic; és a dir, una llista bàsica de reivindicacions que hauria de conèixer tothom, des del professor esquerranós fins a la mexicana que li neteja els wàters.
Malgrat l’anticomunisme desvergonyit de l’autor, Forjar nuestro país no deixa de ser un llibre breu i ple de pensaments inspiradors. És útil per a l’esquerra nord-americana, però també per a nosaltres, a qui tampoc no ens està permesa ni la desesperança ni el desinterès sobre el seu futur. O, com deia Che Guevara: “Us envejo. Vosaltres, nord-americans, sou molt afortunats. Esteu lluitant la batalla més important de totes. Vosaltres viviu al cor de la bèstia”.
El qüestionar la Barcelona del Fòrum i l’agonia del somni americà són els temes centrals de les nostres propostes de lectura per a aquest mes. Els seus autors, Manuel Delgado i Richard Rorty
Títol: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del ‘Modelo Barcelona’ / Autor: Manuel Delgado / Edita: Catarata Libros
El primer que cal dir del llibre de Manuel Delgado és que és insòlit: és l’únic treball mitjanament seriós que posa en dubte les excel•lències d’això que s’ha anomenat el model Barcelona. També és cert que, molt seriosos, tampoc hi ha llibres que parlin d’aquestes excel•lències, tret dels escrits d’Oriol Bohigas, una mica pare de la criatura (un dia em va arribar a dir que depenia d’ell que hi hagués Jocs Olímpics, i, en part, tenia raó). Però Bohigas és necessàriament parcial. Altres publicacions són més turístiques que responsablement analítiques. És veritat que, pel fet que no hi hagi bibliografia, no podem deduir que l’amplíssima transformació que ha sofert Barcelona estigui clarament equivocada. Per tant, el llibre de Delgado –per la seva molt seriosa base intel•lectual– demana altres llibres alternatius. I no n’hi ha.
Perquè el material del llibre és un material polític i, per tant, el llibre és un llibre polític. L’urbanisme el fan els polítics, per bé o per mal. No farem ara una anàlisi dels molts models coneguts. I, probablement, n’hauríeu de fer un resum pessimista. Un sol exemple: a Portugal, després de la Revolució del 25 d’abril del 1974, es va encetar una política d’habitatge molt valenta i d’empenta. El ministre de l’Habitatge, l’avui mític Nuno Portas, posa en marxa la SAAL, per al desenvolupament de l’habitatge popular. No cal dir que ha quedat més com una relíquia (el famós barri de Bouça d’Alvaro Siza, a Oporto) que com un sistema. Un altre exemple, a Itàlia, és el barri de Gallaratese, a Milà de Aymonino i Rossi, degradat absolutament al cap dels anys.
Delgado fa una dissecció de l’ urbanisme de la Barcelona dels últims dos segles moltes vegades despietat. Gosa posar en dubte la bondat del sistema tradicional de creixement (Exposicions del 1888 i 1929, Jocs Olímpics, Fòrum), tan ben vist tradicionalment. Fa un recorregut minuciós per la ciutat, pel seu patrimoni arquitectònic, industrial, pels barris que han configurat la memòria (la Barcelona d’Orwell i Pieyre de Mandiargues, per exemple). Bohigas qualifica aquesta actitud de “síndrome Pessoa”. I aquí està la clau del debat: que no s’ha fet seriosament. Josep Antoni Acebillo –màxim responsable dels darrers anys de l’ urbanisme a Barcelona– deia que Barcelona es podia permetre una torre urbana per generació. Doncs ja ens hem menjat una dotzena de generacions en quatre dies... La ciudad mentirosa podria ser més cauta, potser i, per tant, més invulnerable. L’excés li dóna un to lleugerament demagògic (alguna cosa s’ha fet bé!). La sacralització de les associacions de veïns, per exemple, avui dia tant sobrepassada per les institucions democràtiques.
Delgado coneix molt bé els textos, des de Rapoport fins a Lévi-Strauss, des de Portoghesi fins a Oriol Bohigas. I això si que és nou, per escàs. Probablement, només Jordi Borja en pot estar –des de fora dels professionals de l’urbanisme– a l’alçada. On Delgado fila molt prim és en escriure sobre l’espai públic. Fa esment de la violència urbanística, embrió de la violència urbana, principalment dels grups més joves de la població. També interessa a Delgado la política de l’espai públic (“el mito del espacio publico”, escriu). Llàstima que el tractament impecable d’aquest capítol el porti a denunciar amb massa facilitat les “places dures” (no ho són la majoria de places del món, d’Itàlia, per exemple?).
Passejant per aquesta Barcelona que, en un dels mes ridículs exabruptes de la publicitat, volia ser la millor ciutat del món, ens fa por que alguna cosa s’hagi fet malament. Irreversiblement malament. La Barcelona moderna, la que neix el 1888, la del Pla Cerdà i l’Exposició del 1929, la que aconsegueix una certa dignitat el 1929, embogeix en entrar al segle XXI amb una multiplicació (una nova febre de l’or) que la torna insensible. Una ciutat insensible? Algú havia calculat el risc? El llibre de Delgado ens fa pensar que a Barcelona, en un moment clau per al futur, no pensava ningú.
Antoni de Moragas Arquitecte i professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
Aquest mes, el dia 17 de 1967, era assassinat brutalment el poeta guatemalenc Otto René Castillo. El dia 28 de 1942 moria a la presó el nostre Miguel Hernández. Del primer, poeta guerriller de 31 anys que va ser cremat viu juntament amb la seva companya Nora Paiz, un fragment de Retorno a la sonrisa:
Los niños nacidos a finales del siglo serán alegres. (Su sonrisa es de sonrisas colectivas). Yo, hombre en lucha a mediados del siglo, digo: a finales del mismo los niños serán alegres, volverán otra vez a reir, otra vez a nacer en los jardines. (...) Desde mi tiempo áspero veo un rostro de niño inundado de gran felicidad silvestre y colectiva. Veo los niños alegres rodeados de inquisidores; polizontes con hambre y funcionarios con miedo, y, soy feliz en mi presidio lleno de casas y calles y látigos y hambre, porque veo la salida del sol lleno de flores, talcos y juguetes.
La utopia i els nens que la faran possible. La imatge l’empeny a la lluita, al sacrifici:
“Me voy pero no te preocupes si antes del otoño no he vuelto todavía (...) Amor mío tu hombre se va de nuevo a los combates por la dicha”.
Miguel Hernández
lluita, demana suport i el dóna. La seva ira davant la injustícia social és ciclòpia:
Vengo muy satisfecho de librarme de la serpiente de las múltiples cúpulas, la serpiente escamada de casullas y cálices: su cola puso acíbar en mi boca, sus anillos verdugos reprimieron y malaventuraron la nudosa sangre de mi corazón. Vengo muy dolorido de aquel infierno de incensarios locos, de aquella boba gloria: sonreídme. Sonreídme, que voy a donde estáis vosotros los de siempre, los que cubrís de espigas y racimos la boca del que nos escupe, los que conmigo en surcos, andamios, fraguas, hornos, os arrancáis la corona del sudor a diario. (...) Nubes tempestuosas de herramientas para un cielo de manos vengativas nos es preciso. Ya relampaguean las hachas y las hoces con su metal crispado, ya truenan los martillos y los mazos sobre los pensamientos de los que nos han hecho burros de carga y bueyes de labor. Salta el capitalista de su cochino lujo, huyen los arzobispos de sus mitras obscenas, los notarios y los registradores de la propiedad caen aplastados bajo furiosos protocolos, los curas se deciden a ser hombres y abierta ya la jaula donde actúa de león queda el oro en la más espantosa miseria.
El responsable de relacions internacionals del Partit Comunista d’Israel defensa el dret d’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967, així com que la capitalitat de Palestina sigui Jerusalem oriental
Quina és la realitat d’Israel més enllà del conflicte?
Israel està travessant un període de crisi. Estem en una etapa de neoliberalisme molt ferotge en què es tracta de privatitzar-ho tot, amb una ofensiva molt gran contra les classes populars. Això es tradueix en una elevada resistència social i grans lluites, fet que no és excepcional a Israel, sinó en general a tot l’Orient Mitjà.
Com situa el Partit Comunista d’Israel el conflicte amb Palestina. A qui beneficia?
Evidentment, a qui no beneficia és al poble palestí, que és víctima de l’ocupació. Des del costat israelià, la major part de la població no te cap interès que l’ocupació continuï. L’ocupació també s’utilitza per seguir callant veus de protesta; se’ns diu “no crideu perquè ens ataquen”,“no cridin perquè Ahmadinejad té la bomba atòmica a l’Iran”...
De tota manera, a vegades l’amenaça és real. En una època d’atemptats suïcides de Hamas era molt difícil fer manifestacions per lluites obreres. Hi ha una amenaça que és real, però també una altra que està molt inflada per les necessitats d’una unitat nacional front a l’enemic extern. És a dir, serveix per aturar avenços socials?
No, la lluita de classes continua. Ara, per exemple, l’ensenyament centra la major mobilització. Tant estudiants com professors estan en vaga en contra de la privatització de l’ensenyament.
Parla’ns del conflicte palestino-israelià. Com el definiries?
Uns diuen que és una guerra de religions en la qual només uns tenen el dret a ser a la Terra Promesa... D’altres ho veuen com una guerra de dos moviments d’alliberament nacional, el jueu i el palestí, però el sionisme va ser un moviment colonialista. La nostra visió és que el conflicte surt de la dinàmica de classes. La creació de l’Estat d’Israel és la victòria d’un model capitalista sobre un model molt feble econòmicament, com era el palestí.
Com es viu el fet de les colònies als territoris ocupats?
Abans, les colònies tenien una base social molt gran; l’extrema dreta tenia una base molt forta, que mobilitzava milers de persones. Els darrers anys s’ha erosionat tota aquesta base social, i el projecte de les colònies és molt impopular. Fins a tal punt que en la retirada dels territoris de Gaza no van poder mobilitzar ningú més que els mateixos colons afectats.
També cal dir que no tots els colons són militants d’extrema dreta... Hi ha ultrareligiosos, però també hi ha molts immigrants i pobres. Però, evidentment, hi ha un gruix important feixista.
Quina és la salut del moviment pacifista israelià?
El moviment pacifista està patint una crisi generalitzada. El moviment més gran era el grup Pau Ara, relacionat amb el laborisme. El cap del partit laborista és el ministre de defensa, Ehud Barak; per tant, el moviment té problemes per mobilitzar-se. Els altres moviments, que estan a l’esquerra de Pau Ara, no tenen tanta capacitat de mobilització.
De tota manera, nosaltres també ens trobem amb un problema polític quan plantegem la solidaritat amb el poble palestí. La pregunta és: amb quin poble? El de Hamas? El d’Al Fatah? Ara mateix Palestina està en plena guerra civil armada i és molt difícil articular qualsevol mesura de solidaritat en aquestes condicions.
Què implica el mur?
Se suposa que el mur es construeix per seguretat, però implica que els límits d’Israel estiguin més enllà de les seves pròpies fronteres, tal com diuen els acords del 1967. Israel s’annexiona més territoris que els que li corresponen històricament, se-gons el consens internacional. El mur era relativament popular durant les onades d’atemptats de Hamas i la Jihad islàmica, però ara ha esdevingut molt impopular, perquè que és molt costós i no tothom ho veu bé...
Però els atemptats han baixat a causa del mur?
És una decisió política de Hamas i la Jihad no fer atemptats, però també ha ajudat l’augment de la repressió israeliana. Sempre surten notícies sobre la interceptació de terroristes, la desarticulació de fabriques d’armes... Però moltes vegades sona més a muntatges que busquen alimentar l’imaginari de la por.
Aquesta situació beneficia la indústria armamentística is-raeliana?
Sí, però la indústria no necessita d’aquestes petites coses. Al punt de mira hi ha l’Iran, i d’altres. La indústria militar d’Israel fabrica tancs, avions, míssils i bombes atòmiques... I no pas per utilitzar-los contra Hamas, sinó per servir no només els interessos d’Israel, sinó també per mantenir l’hegemonia militar dels Estats Units (EUA). Cal tenir present que la indústria militar segueix estant subvencionada directament pels EUA, i que Israel proporciona l’armament per als soldats nord-americans a l’Iraq.
Quin és, doncs, el paper dels EUA?
Els EUA segueixen donant suport a l’Estat d’Israel com no ho havien fet els darrers quaranta anys. Això va més enllà dels interessos d’Israel; són els interessos dels EUA, que pretenen tenir tota una sèrie de bases per tot el món. I Israel és l’únic portaavions nord-americà que no es pot enfonsar, com va dir Ariel Sharon fa temps.
I quin tipus d’ajuda rep Israel per part dels EUA?
Els EUA no donen ajuda econòmica a Israel des de fa anys. L’ajuda militar que Israel rep és en material, per valor de 3.000 milions de dòlars. Es tracta de la major ajuda militar internacional per capita (Egipte rep 3.000 milions i Colòmbia, 2.000). És una forma d’ajudar la indústria nord-americana pròpia. A Israel veiem soldats amb uniformes americans; per què, si és més barat fer-los a Israel? Si sumem tota l’ajuda militar que els EUA donen, veiem que supera els 10.000 milions de dòlars, i que EUA se subvencionen ells mateixos a través de l’ajut militar estranger. Se sol dir que hi ha una crisi de l’ocupació.
Fins l’esclat de la primera Intifada, el 1987, l’ocupació no necessitava tenir un soldat a cada cantonada. No hi havia fronteres. La zona estava totalment pacificada, òbviament per la forta repressió que hi havia. Molts militants comunistes, que eren una de les principals forces, van ser expulsats dels territoris ocupats, igual que militants d’Al Fatah i nacionalistes. En aquella època el sector islàmic no tenia força. Després del 87, l’ocupació només pot sobreviure militarment. On hi ha el tanc israelià és on hi ha l’ocupació; si marxa el tanc, l’ocupació se’n va. L’ocupació ja no es manté.
D’altra banda, a la societat israeliana ja no hi ha un consens sobre l’ocupació, com passava als anys 70, en què es tenia la visió d’una ocupació temporal dels territoris palestins. La retirada dels territoris de Gaza és un clar símptoma d’aquesta crisi.
Quina és la posició del PCI en referència al conflicte?
Té quatre bases fonamentals: dret a l’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967; Jerusalem oriental ha de ser la capital de Palestina; desmantellament de totes les colònies i la resolució del problema dels refugiats d’acord amb les resolucions de l’ONU. La idea de dos estats, que només defensàvem nosaltres, ha esdevingut molt popular, fins i tot Bush la defensa. Un 62% de la població està d’acord emb el desmantellament de les colònies en favor d’un acord de pau. La qüestió de Jerusalem està, avui dia, molt debatuda. La qüestió dels refugiats no està tan clara, ja que algunes parts de ciutats israelianes estan fetes sobre la base de pobles que eren palestins fins el 1948, i es tem una situació com la de Iugoslàvia. Nosaltres creiem que, sense solucionar el tema dels refugiats, no se solucionarà el problema.
I què podem fer des d’Europa?
Sobretot, i primer de tot, la solidaritat amb el poble palestí. Després, qüestionar quin és el paper d’Europa i quina implicació tenen els països europeus col•laborant amb la indústria militar israeliana. El pas seria fer boicot, no als productes israelians, sinó a les empreses europees.
Gerard Baró
Perfil Efraim Davidi és membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Israel i responsable de relacions internacionals del partit amb Amèrica Llatina i Europa. Forma part de l’executiva d’Histadrut (sindicat israelià) i és investigador del Centre d’Estudis Regionals i Internacionals de la Universitat de Tel-Aviv.
Així mateix, és professor d’Economia i Història Social d’Orient Mitjà a la mateixa universitat, membre de l’Institut Internacional d’Histadrut i director acadèmic del Col•legi Econòmic i Social.
Les seves publicacions inclouen diversos llibres sobre economia, treball, globalització i història (tots en hebreu), i diversos documents en hebreu, àrab, anglès, francès i espanyol. Doctorat en Història del Treball per la Universitat de Tel-Aviv, té un màster en Estudis de Pau i Desenvolupament a la Universitat de Goteborg (Suècia).
